M’aturo en aquest punt. He explicat com el sistema actual té la capacitat de transmetre com a vertaders dos enunciats oposats: no pots dir que la crisi s’està acabant per a un treballador que tot just l’acaben d’acomiadar. Són les misèries del nostre món.

La meva sorpresa, però, ha estat majúscula quan he sentit com un afectat explicava com existia un cert «canvi de cromos» entre l’empresa i determinats sindicats. L’afectat pertanyia a la CGT i denunciava que persones sindicades sota les sigles d’UGT o de CCOO havien conservat el lloc de treball. Treballar en gran empreses magnifica l’ona expansiva de determinades conductes, és veritat. Però senyor de la CGT, això que vostè diu, ja ho he viscut tal i com narro a continuació.

Corrien els primers mesos de l’estiu de 2008 quan jo feia feina a Unipost; com a repartidor de cartes. Duia un any a l’empresa Unipost,  i estava a l’espera de poder entrar com a fixe en la plantilla. A més a més, havia entrat per suplir la plaça d’un altre treballador que es prejubilava. En teoria, el meu contracte havia d’ésser de relleu. Vaig patir molts nervis. Treballava colze amb colze amb un delegat sindical de la CGT-Unipost.  Ell assegurava «que jo rai!», que segur que em quedava com a treballador de l’empresa. A més a més, l’amic em vacil·lava amb la pel·lícula que ell, com a enllaç sindical, «es llegia tots els contractes que feia l’empresa i els signaven en comitè». El divendres abans de renovar el contracte —jo, llavors, no les tenia totes—, em va dir que no em preocupés; li havien dit que segur que renovaria. El dia la renovació el que van donar-me va ser l’acomiadament i la quitança. Del delegat sindical no vaig saber-ne res, de la gent de CCOO i UGT he de dir que no em van ajudar en res. A l’hora de la veritat tot era fum. Vaig optar per la acció directa. Defensar-me davant l’encarregat i exigir-li, com encarregat meu que havia estat fins a les hores, una resposta madura i raonada que expliqués el meu acomiadament. L’encarregat de la meva sucursal d’Unipost la Carrer Filipines —un tal Carlos—, em va dir que ell no en sabia res. Senzillament es treia tota responsabilitat del damunt. Deia que «són les normes». Se li hauria de caure la cara de vergonya! Més encara, amb la resposta que em va espetegar al final: «Mira —em va dir—, veritat que tu no estàs afiliat a cap sindicat? Ja tens la resposta, doncs. Què vols?» Ho vaig entendre al moment. No calien més preguntes.

Ara quan observo aquests treballadors de Nissan acomiadats trobo que és el mateix sistema. El problema es troba que ara fins i tot els de la CGT també marxen la carrer. No és just que per no estar afiliat no respectin el teu lloc de treball. Actualment molts sindicats actuen com autèntiques empreses. Sindicats majoritaris com UGT, CCOO i CGT no deixen d’ésser petits comandaments a les ordres de les empreses. La CGT així m’ho va demostrar amb el meu cas particular d’Unipost.

Per una altra banda, donat aquest estat dels fets, és normal que als sindicats la patronal els estigui penjant «llufes» de forma constant. Amb aquesta crisi és latent la manca de preparació tècnica dels sindicats i dels seus enllaços. Una cosa que s’ha de fer de forma constant és estar alerta de la legislació laboral vigent, així com de la seva imbricació amb els convenis col·lectius. Tots ens aixequem per treballar i duur les garrofes a casa. Emperò, pels senyor de la CGT, CCOO i UGT no és el mateix treballar en un lloc o en un altre. Mireu això que us explico ara, sinó: he fet feina a diverses empreses en períodes curts els últims anys. He llegit els seus convenis col·lectius i he observat com aquestes tres sigles han arribat a signar autèntiques barbaritats contra els treballadors que després, en altres convenis col·lectius queden millor resoltes.

Els sindicats haurien de saber defensar els treballadors, com a unitat. La cohesió social hauria d’entendre’s en aquests termes i no ens uns altres; marcats més aviat per si treballes a Seat o a Nissan, si per la contra, la teva empresa només és de vuit treballadors i no sortiràs mai als titulars de cap diari i t’hauràs d’enfangar fins l’engonal per salvar la pell. El problema rau, també,  en què es deixen fer a les mans de la patronal. Suposo que per treure determinats tractes de favor. És veritat la situació que denunciava el treballador de la CGT-Nissan: «hi ha un canvi de cromos». La qüestió és que, ara ells, han quedat fora de la partida. La tensió ha esclatat per aquesta baralla entre sindicats. Els empresaris ja es freguen les mans; i molt aviat lliga espanyola de futbol! Panem et circenses!

El reproductor s’hauria de mostrar aquí

Quan a mi em va passar el cas d’Unipost, ningú pensava en crisi ni problemes econòmics. Només ho sabíem aquells a qui la bomba els esclatava a les mans. Ningú no va mirar per mi, menys els tres sindicats majoritaris. També vaig saber veure la seva manca de preparació jurídico-laboral com a agents sindicals. Un fet que em va doldre molt, però que ara, m’ha fet més fort i m’ha donat arguments per saber manar-me cap allà on vull arribar a nivell laboral. També m’ha donat la capacitat de denunciar —si cal, amb noms i cognoms—, aquells que estan de la banda de l’empresa, alhora que se les donen d’enllaç sindical.

Sé que és una putada quedar-se a l’altra banda de la reixa del pati de Nissan. Dir-li a la teva dona: «que on aniràs tu ara: amb hipoteca i cotxe —eps! de la Nissan, noi! últim model—,  per pagar?». Tranquil, home tranquil… mireu, hi ha molts que fa anys ens trobem en crisi. Si vostè, més  que com a treballador, sempre ha actuat com a consumidor, ara doncs, la situació és difícil de redreçar. Sortirem d’aquesta crisi. Jo fa temps que tinc la lliçó apresa —i sóc jove!—. Vostè, que deu tenir més de quaranta anys, espero que hagi aprés alguna cosa més a banda de beure cerveses i veure futbol. Clar, tants anys enganyant-lo amb la Societat de l’espectacle on vivim i ara ha caigut de la xàrcia i no sap quan podrà tornar a pujar-hi. Segurament, voldrà esgotar tot l’atur, no es preocuparà de cercar una ocupació qualsevol: què tal en una peixateria? o sinó, anar a netejar boscos…

En aquesta vida s’ha d’estar preparat per a tot! I la crisi —etimològicament no significa res més que «canvi»—, ens ajudarà a sortir més reforçats. Segurament socialment també els treballadors de les grans corporacions aprendran que quan un treballador d’una empresa petita cau, també cau un ésser humà. Sabran que no es pot estar de la banda dels interessos de la empresa a cegues, tal i com han fet sempre els treballadors de Seat, per exemple. Aquestos han actuat, molt sovint, de forma corporativista. S’han beneficiat dels luxes d’haver treballat en una gran empresa, amb descomptes ací i allà, amb valors afegits, que en altres bandes són difícils de sommiar! S’han comportat com autèntics treballadors-anunci, quan un treballadors de la Seat, compra un vehícle sota condicions especials, no deixa de fer publicitat de la seva pròpia empresa. És el treballador-consumidor que ho ha confós tot en pro de la seva felicitat immediata. Nissan ha canviat d’estratègia en el model de fabricació i portarà la producció a països asiàtics.

Recordo ben bé, un missatge que vaig apendre de l’escola. A la classe de filosofia, el mestre ens explicava el canvi evolutiu de la lluita de classe i en posava un exemple per tal de poder contextualitzar la situació actual i aquella que havia fet germinar la lluita de classes: «Abans, l’obrer —explicava en J.V. Mestres—, volia assassinar l’amo perquè tenia un cotxe, o un producte millor dels que ell consumia i l’obrer mai podria aconseguir. Ara l’obrer actual, vol matar l’amo perquè vol viure com l’amo, amb el seu cotxe i les seves propietats». Quan el mal bé d’Almansa…

(*) Aquest artícle té un marcat to pamfletari.

Crèdits fotogràfics:
La fotografia d’aquest article prové de la ruta: http://www.avui.cat/cat/notices/2009/07/tensio_a_la_planta_de_nissan_de_barcelona_per_l_acomiadament_de_700_treballadors_67250.php

Vaig deixar d’escriure a partir dels fets de març a la Universitat de Barcelona. A partir d’ací tot han estat esdeveniments massa importants. Destaco el traspàs d’en Ricard Salvat. Una de les figures que cal reivindicar com a node clau per entendre el teatre català contemporani. També per entrendre allò que el teatre català podia haver estat i no han volgut que fos mai.

Una universitat que no sap cap on ha de menar el seu rumb durant els inicis del segle XXI, i un país que no sap aprofitar tot allò que el món universitari li pot oferir.

Dins d’aquest context de desconnexió entre el món Real i el món Docent he estat també donant-li voltes a la campanya de la Generalitat de Catalunya on s’anuncia que la «Formació és la clau». Mireu, no sé fins a quin punt aquesta proposta té sentit. Som molts els que ens hem cremat els ulls estudiant i ara combrem igual que qualsevol que s’ha passat la seva joventut fent el dropo després de la jornada laboral. Estrictament laboral! Clar, ara el vaixell a topat contra els esculls i tothom s’ha de salvar. També ho trobo lògic i és la norma bàsica de la supervivència.

Diuen que quan els vaixells s’enfonsen, les rates són les primeres en abandonar la nau. Aquests dies no ens pot deixar d’estranyar que certa dinastia monàrquica que governa l’Estat espanyol vegi com una de les seves infantes abandona l’Estat justament ara, en plena pujada de la crisi econòmica.

L’Estat espanyol acaba d’arribar a la magnífica xifra dels quatre milions d’aturats. Molts diuen que és una xifra històrica. En aquest segle XXI que hem encetat de males maneres, tot fa història. Emperò, ningú té la resolució de fer redreçar la situació.

La crisi no es solventarà amb una vareta màgica. En època de crisi els mags s’amaguen per tal que ningú no els demani favors.

Hem d’estar nosaltres mateixos qui hem de tenir capacitat per solucionar el problema. La societat civil som el motor del nostre propi món. Sé que aquesta postura pot semblar, en certa mesura, utòpica. No crec que ho sigui pas. Comporta —això sí—, un canvi d’actituds.

En aquesta petita becaina que he fet durant aquest mes he pogut llegir un bon llibre de Margaret Mead: Cultura y Compromiso (1970). Mead apunta l’existència de tres tipus de transmetre la cultura:

• cultura postfigurativa
• cultura cofigurativa
• cultura prefigurativa

D’aquests models de cultura destaca el sistema prefiguratiu on les noves generacions són capaces d’innovar per descobrir nous horitzonts y mostrar-los a la seva societat. El problema resideix en els cultures o societats on impera el model postfiguratiu; és a dir, la cultura es consolida a través del mestratge que ofereixen les generacions més grans, les experiències dels més grans serveixen per conformar el coneixement dels més joves. Aquest model postfiguratiu crea escenaris socials on no es discuteix res. On es pot caure en l’adoctrinament com a moneda de canvi i, on allò nou que prové de les tendències de les noves generacions no deixa de veure’s com una moda.

Hem de lluitar per consolidar models híbrids on la cultura prefigurativa tingui un paper important. On la gent jove tingui la veu i pugui controlar el pes de la societat. Al mateix temps cal un model on les formulacions postfiguratives i cofiguratives puguin tenir el lloc que calgui. Sense caure en extremismes.

Segurament l’actual crisi econòmica té els seus errors en l’eliminació del debat. Si eliminem el debat no donem cabuda als models cofiguratius i prefiguratius. Eliminem el present i el futur i només ens basem en el passat.

Segurament, molta de la gent que ara es troba a l’atur senten que no són els autors de les seves pròpies vides. No han tingut capacitat de decissió i ara veuen com els responsables de la crisi, gestionen ara la seva pobresa.

Aquests quatre milions d’aturats que actualment es troben censats a l’Estat espanyol també són responsables de les seves desgràcies. Molts treballadors de la SEAT, de Trident, de l’empresa que sigui… han deixat en mans dels seus encarregats la resposta als designis de la seva empresa. Al mateix temps aquesta crisi desvetlla el sense sentit dels sindicats majoritaris.

Quan parlo dels sindicats majoritaris (CCOO i UGT, i també CGT) com a responsables de la crisi ho dic amb coneixement de causa. He estat en empreses on aquests sindicats deleguen la seva capacitat de decissió als interessos, no dels amos, sinó d’encarregs intermitjos. On no recolzen a tots aquells treballadors que no es troben arrenglerats tot pagant les quotes econòmiques dels sindicats. Això ho he viscut en primera persona i puc donar comptes si algú decideix interrogar-me sobre la base d’aquesta exposició. Al mateix temps, els sindicats pateixen una gran manca de formació tècnica i legislativa dins de l’àmbit laboral. No parlo ara dels oficinistes i advocats que treballen en els sindicats. Parlo dels delegats sindical que poblen les empreses. La manca de formació tècnica i laboral d’aquests provaca que en molts casos —suposo que sense voler—, hagin caigut en el parany dels seus encarragats i condemnat els treballadors a la cua de l’atur.

Per finalitzar, la crònica de tot el que he vist al llarg d’aquesta nova becada a l’ombra de l’atzavara, vull comentar una petita reflexió sobre el dia de Sant Jordi, el nostre 23 d’abril. No sé fins a quin cert cal atendre l’ampla volada que tenen les novel·les d’en Stieg Larsson. Un novel·lista que publicarà tres novel·les i res més. Dic res més, perquè parlem d’un autor que ha mort. Qui ho vulgui veure com jo, veurà un negoci editorial rodó. L’Editorial Destino es troba al darrera d’una basta campanya publicitària que està donant bons resultats. Els lectors poc atrevits a remenar entre les prestatgeries de les llibreries només han d’allargar el braç i endrapar un llibre darrera l’altre. En català i en castellà resta per publicar un últim volum de la trilogia Millennium.

D’ací a un o dos anys ningú ja no s’enrecordarà d’en Larsson. Haurà estat digerit pel gran públic. Jo també em sento integrat dins el gran públic i no en dubto pas de les dots literàries d’en Larsson. La meva crítica recau sobre nosaltres mateixos com a públic. De la manca de criteri en el moment de poder escollir d’una obra en detriment d’una altra. Senzillament ens hem acostumat a la lectura fàcil dels textos escrits a 14 punts i un interlineat de 17 punts. Grans volums per a llegir en els trajecte de camí a la feina. Això sí, sense cap interés per desenvolupar un pensament creatiu. Que ens aboqui a nous escenaris on no es trobi l’escurçó de la crisi econòmica.

Hem d’atrevir-nos a cercar solucions per nosaltres mateixos, desenvolupar les capacitats participatives i proactives que ens ajuden a un nou desenvolupament laboral, més competitiu i eficient.

A través dels llibres d’en Larsson us recomano un bon il·lustrador: en Gino Rubert. Un pintor que treballa a Eina i Massana de Barcelona. Amb un estil propi que combina anotacions d’en Balthus, Frida Kahlo i Paul Delvaux.

Escric aquest article perquè no deixo de veure com a tot el món, s’han creat unes altes espectatives davant el que pot representar el mandat d’aquest nou líder nord-americà. Hi ha diversos punts claus que m’agradaria comentar i que crec que són rellevants alhora de fer-nos una idea de l’estat actual de la situació:

1). Per una banda hi ha una forta necessitat de canvi al voltant de l’anomenada «Crisi Econòmica», que té un abast globalitzador.

2). L’anterior líder americà, George W. Bush, ha creat un estat de descontent generalitzat. Això ha fet necessària una nova forma de pensar les estratègies polítiques.

3). Barack Obama és el primer president negre dels Estats Units d’Amèrica.

4). Obama és vist com el nou recolector de les necessitats dels homes. Ha estat punt nodal de generació i emmagatzemador de noves espectatives.

Diuen, que una de les principals causes de la projecció d’Obama cap el Capitol ha estat la trista situació econòmica. Una crisi que afecta tothom però que té el seu germen als Estats Units. Allà  va començar el terratrèmol que ha tingut abast internacional. Hipoteques contaminades i molts poca-vergonyes a lloure. Ara moltes persones veuen en Obama l’oportunitat de trobar el camí correcte. De salvar la seva migrada economia. Tinc consciència que quedar-se a l’atur, per una mala gestió dels encarregats i manca d’objectius clars de la direcció d’una empresa, és una mala passada. Emperò, també hi ha dins d’aquest grup de persones aquells que veuen Obama com el salvador de la seva nova situació econòmica; aquells que s’ho han gastat tot sense capacitats d’emmagatzemar una mica de capital per si la situació es girava en contra. Són aquells que ha viscut per damunt de les seves possibilitats i ara la bomba els esclata a les mans. Tots aquestos esperen que un senyor anomenat Barack Obama els solucioni els problemes amb una nova vareta màgica…

La societat civil, ha quedat molt desconenta de la política duta a terme per l’anterior president: George W. Bush. Sigui com sigui, això també ha impulsat Obama cap a la Casa Blanca. Evidentment, la gent sap el pou on no volen tornar a caure. Caldrà però, tenir una mica de paciència i cautela amb el fenomen Obama. Molt bé, ha estat la gran esperança de la població mundial. Tot i així m’agradaria exposar la meva opinió al respecte. He estat molt esceptic al voltant del procés electiu d’Obama. Ha estat una campanya electoral molt contundent, que ha sabut apartar-se dels errors d’altres campanyes on els Demòcrates han sabut trobar en Obama un nou líder que trenca esquemes.

En els països que ens trobem fora dels Estats Units hi ha la falsa idea d’equiparar el Partit Demòcrata amb els partits d’esquerres; alhora que es relaciona el Partit Republicà amb les tendències de dretes. Als Estats Units actualment hi ha un fort bipartidisme que deixa al marge altres partits que sí són d’esquerres com ara el Partit Comunista dels EEUU.  Com sempre aquesta idea és producte de reduccions simplistes que cerquen formes ràpides de transmetre missatges massius. En canvi, aquests missatges enterboleixen la realitat social i ecomòmica dels Estats Units i la percepció que ens fem, des de fora estant. No ens hauran de sorpendre les polítiques que es donin sota el mandat d’Obama. De fet Obama estaria més a prop d’un Artur Mas o Mariano Rajoy que no pas d’un Zapatero o un Montilla… Obama no és d’esquerres. De fet el mateix partit Demòcrata recull moltes veus polifòniques que sempre s’acaben confrontant. Heus ací el seu drama. A veure com els va el camí a Hilari Clinton i Obama en el moment de decidir qüestions curioses com ara, les polítiques socials, l’abolició de la pena de mort o el tancament de Guantànamo (…això és una presó molt dolenta que hi ha en territori de Cuba —un altre lloc que els nord-americans pensen que hi viu el dimoni en persona). Com veieu fer política als Estats Units d’Amèrica no és fàcil. Menys encara si t’han presentat com el salvador, no només del teu Estat sinó de la resta del món. Els mateixos palestins i israelians han arribat a una mena de pax romana, per tal d’esperar l’entrada triomfant d’Obama al Capitol.

Obama és el primer líder negre que pren possessió del màxim poder polític dels Estats Units d’Amèrica. Això és una fita històrica, s’ha de reconèixer aquesta proesa. Obama ha enllaçat el seu programàtic «Yes, we can» amb el vindicador «I have a dream» de Martin Luter King. Amb Obama les minories ètniques han vist com es tanca un cicle que parteix de molts anys de lluites pels seus drets. Emperò, caldrà veure quines són les polítiques que establirà el govern de Barack Obama en relació a drets dels immigrants, polítiques migratories… No crec que faci falta explicar que els Estats Units, al igual que Israel també té el seu propi mur de la vergonya. Un mur que representa la por cap a l’alteritat situat a la zona de Tijuana. En tot cas, el color de la pell del senyor Obama, d’origen afroamericà, no ens ha de deixar enlluernar donat que —com he explicat abans—, Obama no és un revolucionari, és només una peça més dins el sistema. Una persona que està d’acord amb l’ordre establert i que farà diverses modificacions per millorar-lo, no el canviarà, però.

Amb tot això, Obama apareix com un nou mesies.  Com la salvació de molts en un món on la situació no es pot arreglar amb fórmules màgiques. La humanitat ingènua creu que ara —en un no-res—, tot s’arreglarà. Això no és així, hi ha a tot arreu una forta xarxa de pactes establerts i complicitats que donarà poc marge als canvis forts. El món continuarà donant voltes sobre el seu pol central. Els Estats Units continuaran fent i desfent sota uns incerts interessos que, com s’ha vist amb l’actual crisi, no beneficia ni al mateix poble nord-americà; sinó a les grans corporacions. Als Estats Units d’Amèrica hi ha un fort bipartidisme, però qui s’emporta el gat a l’aigua són els lobbys de pressió.

Obama he estat encerclat per dos lemes molt contundents: «Yes, we can» i «Hope». Això el situa en un plànol entre els homes i els déus. Els ingenus han vist en el nou president dels Estats Units el nou Moisés que els portarà cap un nou paradís. Dir que als Estats Units el component religiós el molt present en determinades comunitats, com ho és també dins l’entorn llatinoamericà. Alerta amb aquest «Hope»! Una esperança que es pot veure aigualida per les falses espectatives que han creat durant fa molt i molt mesos. Obama no és cap déu suprem i els problemes es resolen amb l’avaluació constant dels errors comesos i cercant noves vies per resoldre’ls. I no, com es fa ara abaixant tipus d’interés —solucions antigues, per tal de solucionar el nou estat de crisi econòmica mundial.

Quedem a l’espera doncs, de veure com evoluciona el nou panorama polític i social.

Referències fotogràfiques:

—Primera imatge: http://www.artofobama.com/2008/07/22/obama-addressing-south-clinton-street/

—Segona imatge: http://horaciogaray.blogspot.com/2008_03_01_archive.html

Entenc molt bé les necessitats de tot treballor per tal de resoldre els seus conflictes laborals.

ESTIC D’ACORD que tot treballador vulgui assolir un mínim de 2 DIES DE DESCANS.

ESTIC D’ACORD que els treballadors decideixin que la vaga sigui un medi legítim per tal de pressionar a les seves instàncies superiors i assolir les seves vindicacions.

ESTIC D’ACORD en veure que els treballors dels autobusos de la ciutat de Barcelona, emprin la vaga com un sistema de mobilització i de pressió i que vulguin estendre la vaga fins que no es resolgui el seu conflicte laboral.

Ara bé: ¿Fins a quin punt jo, com a treballador i usuari dels transports públics de bcn, tinc la necessitat de suportar una vaga que es realitza sobre les meves costelles?

La vaga pot suposar unes importants pèrdues per les entitats que gestionen el transport públic, però també cal pensar que és una vaga que bàsicament consisteix en suspendre de servei a la població civil. A la que va a la feina, a l’oci, a l’escola o allà on li roti. És una vaga que empra a la població civil com a escuts humans per tal de fer valer la seva força. De forma evident: són més els usuaris emprenyats per la vaga d’autobusos que no pas els conductors emprenyats fent vaga.

Com ja he dit ESTIC D’ACORD que tot treballador vulgui assolir un mínim de 2 DIES DE DESCANS, tot i així els hi recordaria als treballadors en vaga que pensin una mica i veuran com ells mateixos també són víctimes i botxins del sistema. Treballadors en vaga de tmb i quan surten de les assemblees, apa tots a comprar al supermercat que no tanquen en tot el dia i que tenen obert fins i tot dissabtes fins a quarts de deu. Hi ha moltes feines molt dures on només es descansa un cop a la setmana. Jo he passat per aquesta roda de molí i sé el que és.

Si aquesta gent que treballa en el sector de l’alimentació, fes seva la reivindicació 2 DIES DE DESCANS segurament a més d’un li seria difícil de pair. Barcelona no seria el que és si molta gent de la que treballa en el sector serveis demanés 2 DIES DE DESCANS. I senyors meus! un treballador davant d’un treballador ha d’ésser igual. Penso sincerament que aquesta colla de conductors del tmb que esperen solucionar els seus problemes trencan les costelles d’altres treballadors que es veuen com Barcelona es converteix en una ciutat innaccessible. No dic res de les persones amb mobilitat reduïda que els dies de vaga han de fer una despesa extra en haver d’agafar sistemes de transport alternatiu…

Hi ha molts altres sistemes de per tal de pressionar les negociacions. Que ataquin directament les infrastructures i bens de les entitats que es neguen a acceptar les seves condicions. Però que deixin a la població civil en pau. Un altre sistema seria fer una vaga a l’estil xinès. És a dir, fer sortir més autobusos de cotxeres dels que fan falta. Això faria perdre diners a les entitats que gestionen els serveis públics. S’aumentaria la freqüència de pas dels vehicles, que falta ens fa, i crec que tindria més suport ciutadà.

Lluny queda aquella vaga dels tramvies, que jo no he viscut però sí que he llegit, de l’any 1951. Va ser un medi eficaç per presionar els poders públics.

Per una altra banda és una vaga que com a català practicant no em faig meva. Ho sento. Estic massa acostumat a que la prepotència espanyola de molts conductors i manca d’esforç per entendre el català sigui la tònica predominant en aquest sector. Sé de molt bona pasta que les assemblees es fan en castellà … doncs senyors, que marxin a fer les seves reivindicacions al país veí (sé però, que no ho faran i els haurem d’aguantar aquí)… amb mi que no hi comptin.

A més a més els dies de vaga, continuem pagan el bitllet del viatge. Clars paguem un servei ordinari, per uns serveis depauperats o serveis mínims que acaben representant un suplici pels usuaris.

Com a colofó he vist que hi ha creada una plataforma ciutadana de suport a la vaga. Ho trobo totalment lícit. Però ficar-se la xapa o la samarreta de suport o el que sigui no serveix. Aquesta gent que agafi els transports públics quatre cops al dia i ja veuran que quan sentin que s’apropa una vaga indefinida se’ls posa malament.

Amb mi no hi compteu pas!