M’aturo en aquest punt. He explicat com el sistema actual té la capacitat de transmetre com a vertaders dos enunciats oposats: no pots dir que la crisi s’està acabant per a un treballador que tot just l’acaben d’acomiadar. Són les misèries del nostre món.

La meva sorpresa, però, ha estat majúscula quan he sentit com un afectat explicava com existia un cert «canvi de cromos» entre l’empresa i determinats sindicats. L’afectat pertanyia a la CGT i denunciava que persones sindicades sota les sigles d’UGT o de CCOO havien conservat el lloc de treball. Treballar en gran empreses magnifica l’ona expansiva de determinades conductes, és veritat. Però senyor de la CGT, això que vostè diu, ja ho he viscut tal i com narro a continuació.

Corrien els primers mesos de l’estiu de 2008 quan jo feia feina a Unipost; com a repartidor de cartes. Duia un any a l’empresa Unipost,  i estava a l’espera de poder entrar com a fixe en la plantilla. A més a més, havia entrat per suplir la plaça d’un altre treballador que es prejubilava. En teoria, el meu contracte havia d’ésser de relleu. Vaig patir molts nervis. Treballava colze amb colze amb un delegat sindical de la CGT-Unipost.  Ell assegurava «que jo rai!», que segur que em quedava com a treballador de l’empresa. A més a més, l’amic em vacil·lava amb la pel·lícula que ell, com a enllaç sindical, «es llegia tots els contractes que feia l’empresa i els signaven en comitè». El divendres abans de renovar el contracte —jo, llavors, no les tenia totes—, em va dir que no em preocupés; li havien dit que segur que renovaria. El dia la renovació el que van donar-me va ser l’acomiadament i la quitança. Del delegat sindical no vaig saber-ne res, de la gent de CCOO i UGT he de dir que no em van ajudar en res. A l’hora de la veritat tot era fum. Vaig optar per la acció directa. Defensar-me davant l’encarregat i exigir-li, com encarregat meu que havia estat fins a les hores, una resposta madura i raonada que expliqués el meu acomiadament. L’encarregat de la meva sucursal d’Unipost la Carrer Filipines —un tal Carlos—, em va dir que ell no en sabia res. Senzillament es treia tota responsabilitat del damunt. Deia que «són les normes». Se li hauria de caure la cara de vergonya! Més encara, amb la resposta que em va espetegar al final: «Mira —em va dir—, veritat que tu no estàs afiliat a cap sindicat? Ja tens la resposta, doncs. Què vols?» Ho vaig entendre al moment. No calien més preguntes.

Ara quan observo aquests treballadors de Nissan acomiadats trobo que és el mateix sistema. El problema es troba que ara fins i tot els de la CGT també marxen la carrer. No és just que per no estar afiliat no respectin el teu lloc de treball. Actualment molts sindicats actuen com autèntiques empreses. Sindicats majoritaris com UGT, CCOO i CGT no deixen d’ésser petits comandaments a les ordres de les empreses. La CGT així m’ho va demostrar amb el meu cas particular d’Unipost.

Per una altra banda, donat aquest estat dels fets, és normal que als sindicats la patronal els estigui penjant «llufes» de forma constant. Amb aquesta crisi és latent la manca de preparació tècnica dels sindicats i dels seus enllaços. Una cosa que s’ha de fer de forma constant és estar alerta de la legislació laboral vigent, així com de la seva imbricació amb els convenis col·lectius. Tots ens aixequem per treballar i duur les garrofes a casa. Emperò, pels senyor de la CGT, CCOO i UGT no és el mateix treballar en un lloc o en un altre. Mireu això que us explico ara, sinó: he fet feina a diverses empreses en períodes curts els últims anys. He llegit els seus convenis col·lectius i he observat com aquestes tres sigles han arribat a signar autèntiques barbaritats contra els treballadors que després, en altres convenis col·lectius queden millor resoltes.

Els sindicats haurien de saber defensar els treballadors, com a unitat. La cohesió social hauria d’entendre’s en aquests termes i no ens uns altres; marcats més aviat per si treballes a Seat o a Nissan, si per la contra, la teva empresa només és de vuit treballadors i no sortiràs mai als titulars de cap diari i t’hauràs d’enfangar fins l’engonal per salvar la pell. El problema rau, també,  en què es deixen fer a les mans de la patronal. Suposo que per treure determinats tractes de favor. És veritat la situació que denunciava el treballador de la CGT-Nissan: «hi ha un canvi de cromos». La qüestió és que, ara ells, han quedat fora de la partida. La tensió ha esclatat per aquesta baralla entre sindicats. Els empresaris ja es freguen les mans; i molt aviat lliga espanyola de futbol! Panem et circenses!

El reproductor s’hauria de mostrar aquí

Quan a mi em va passar el cas d’Unipost, ningú pensava en crisi ni problemes econòmics. Només ho sabíem aquells a qui la bomba els esclatava a les mans. Ningú no va mirar per mi, menys els tres sindicats majoritaris. També vaig saber veure la seva manca de preparació jurídico-laboral com a agents sindicals. Un fet que em va doldre molt, però que ara, m’ha fet més fort i m’ha donat arguments per saber manar-me cap allà on vull arribar a nivell laboral. També m’ha donat la capacitat de denunciar —si cal, amb noms i cognoms—, aquells que estan de la banda de l’empresa, alhora que se les donen d’enllaç sindical.

Sé que és una putada quedar-se a l’altra banda de la reixa del pati de Nissan. Dir-li a la teva dona: «que on aniràs tu ara: amb hipoteca i cotxe —eps! de la Nissan, noi! últim model—,  per pagar?». Tranquil, home tranquil… mireu, hi ha molts que fa anys ens trobem en crisi. Si vostè, més  que com a treballador, sempre ha actuat com a consumidor, ara doncs, la situació és difícil de redreçar. Sortirem d’aquesta crisi. Jo fa temps que tinc la lliçó apresa —i sóc jove!—. Vostè, que deu tenir més de quaranta anys, espero que hagi aprés alguna cosa més a banda de beure cerveses i veure futbol. Clar, tants anys enganyant-lo amb la Societat de l’espectacle on vivim i ara ha caigut de la xàrcia i no sap quan podrà tornar a pujar-hi. Segurament, voldrà esgotar tot l’atur, no es preocuparà de cercar una ocupació qualsevol: què tal en una peixateria? o sinó, anar a netejar boscos…

En aquesta vida s’ha d’estar preparat per a tot! I la crisi —etimològicament no significa res més que «canvi»—, ens ajudarà a sortir més reforçats. Segurament socialment també els treballadors de les grans corporacions aprendran que quan un treballador d’una empresa petita cau, també cau un ésser humà. Sabran que no es pot estar de la banda dels interessos de la empresa a cegues, tal i com han fet sempre els treballadors de Seat, per exemple. Aquestos han actuat, molt sovint, de forma corporativista. S’han beneficiat dels luxes d’haver treballat en una gran empresa, amb descomptes ací i allà, amb valors afegits, que en altres bandes són difícils de sommiar! S’han comportat com autèntics treballadors-anunci, quan un treballadors de la Seat, compra un vehícle sota condicions especials, no deixa de fer publicitat de la seva pròpia empresa. És el treballador-consumidor que ho ha confós tot en pro de la seva felicitat immediata. Nissan ha canviat d’estratègia en el model de fabricació i portarà la producció a països asiàtics.

Recordo ben bé, un missatge que vaig apendre de l’escola. A la classe de filosofia, el mestre ens explicava el canvi evolutiu de la lluita de classe i en posava un exemple per tal de poder contextualitzar la situació actual i aquella que havia fet germinar la lluita de classes: «Abans, l’obrer —explicava en J.V. Mestres—, volia assassinar l’amo perquè tenia un cotxe, o un producte millor dels que ell consumia i l’obrer mai podria aconseguir. Ara l’obrer actual, vol matar l’amo perquè vol viure com l’amo, amb el seu cotxe i les seves propietats». Quan el mal bé d’Almansa…

(*) Aquest artícle té un marcat to pamfletari.

Crèdits fotogràfics:
La fotografia d’aquest article prové de la ruta: http://www.avui.cat/cat/notices/2009/07/tensio_a_la_planta_de_nissan_de_barcelona_per_l_acomiadament_de_700_treballadors_67250.php

En aquest article parlaré sobre aquesta última notícia: l’arribada de l’home a la Lluna. Des de ben petit cada estiu aquesta notícia ha saltat del paper dels diaris a la pantalla de la televisió, i viceversa. Per a mi, l’estiu no té sentit sense aquest recordatori. Això precisament és el que és: un recordatori constant. L’arribada de l’home a la Lluna constitueix una remor de fons que omple els pisos tancats perquè els seus habitants es troben al camping de torn, una remor que arriba amb les onades de la mar a les platges… Una forma de dir: el 20 juliol de 1969 l’ésser humà —liderats pels EEUU— va arribar al seu satèl·lit més pròxim. Enguany ens recorden el quaranta aniversari d’aquella gesta.

Les últimes setmanes tots els focs d’artificis dels medis de comunicació occidentals s’han destinat a la cobertura d’aquesta efemèride. Converteixen una notícia del 1969 en actual. Aquesta notícia cíclica té els seus seguidors, any rera any. Els mecanismes propagandístics funcionen a la perfecció. La nostra actual societat de l’espectacle necessita nodrir-se d’informacions-espectacle d’aquesta mena. No deixa d’ésser curiós que el text de Guy Debord sigui de 1967, després vingués el maig francés del 68 i la Primavera de Praga i l’any següent la conquesta lunar. Era un context de Guerra Freda; on tant Occident com els països socialistes es trobaven dins d’una dinàmica de confrontació. Un moment clau on la Modernitat passava per una zona de turbulències.

Dins d’aquest context, la conquesta del satèl·lit representava un cop de força per demostrar qui manava realment a la Terra. Aquesta situació no deixa de resultar paradoxal: per demostrar el poder entre blocs, hom decidí sortir del planeta blau per conquerir una pedra que dóna voltes al voltant nostre. El final de la modernitat estava marcat per la constant construcció de fronteres i, alhora, el qüestionament d’aquestes: el mur de Berlín; la construcció de l’Estat israelí, els procesos de descolonització…

La missió de l’Apollo XI no deixava d’ésser una gran campanya de propaganda política nordamericana. Kennedy havia anunciat que l’home viatjaria a la Lluna. Les empreses armamentístiques del seu país però, decidíren executar-lo en pro d’un nou president més bel·licista: Nixon. Amb aquest últim, sí es va fer efectiu l’aterratge lunar.

Cada any tenim la tornada de les imatges dels paisatges lunars. De les veus que narren la importància d’aquella gesta. De tot l’embolcall que ens fa veure el poder dels Estats Units d’Amèrica com a líders de la missió de l’Apollo XI. Davant la commemoració de la data concreta, sempre hi ha qui parla del context de Guerra Freda on es trobaven els blocs polítics de l’hemisferi nord del planeta Terra.

Vull reflexionar sobre un fet cabdal: la veritat o la falsedad de les dades aportades. Realment l’home ha trepitjat la Lluna? És un debat difícil de treballar. Sobretot sabent que és un discurs que no agrada als blocs occidentals arrenglerats amb els Estats Units d’Amèrica. Però realment cal pensar sobre els mecanismes dels quals disposava en aquells moments occident per tal d’aturar la cursa desbocada,  entre els EEUU i la URRSS,  cap a la Lluna.

El segle XX va tenir la capacitat de construir i explicar la seva pròpia història a través de la imposició d’imatges.  Quan antigament els cronistes romans narraven el paisatge africà l’embolcallaven amb tota una sèrie d’éssers que, després, l’imaginari medieval va conrear. Els textos explicaven una realitat que es reinterpretava de forma infinita. La imatge fotogràfica ha tingut la capacitat de documentar i certificar com a vertaders determinats moments de la història de la humanitat. No hi ha text que rememori la gesta lunar que no estigui adobada d’imatges realitzades pels passatgers de l’Apollo XI. ¿Realment fou així, o en aquell moment precís l’occident capitalista havia de donar un cop de força davant dels països soviètics i, fins i tot, davant de la seva pròpia opinió pública? Les meves reflexions poden fer pensar a algú que recolzo la anomenada «Teoria de la Conspiració»; on es nega de l’ésser humà hagi arribat a la Lluna. De fet, la meva postura parteix d’un escepticisme que es basa en les capacitats tècniques que existien per fer possible una aterratge humà a la Lluna.

Repaso els llibres d’Història de la fotografia del segle XX. La majoria parlen de la fotografia des d’un punt de vista purament artístic. De vegades, però, la fotografia artística s’afegeix amb la fotografia documental. Un exemple ben clar: una de les imatges totèmiques del segle XX —el retrat d’Ernesto «Che» Guevara—, fou captada per Alberto Díaz Gutiérrez —«Alberto Korda»— amb una visió bàsicament documentalista. Però la realitat ha estat que la fotografia del «Che» es va convertir en una autèntica icona que representava la possibilitat de l’expansió de la lluita socialista arreu del planeta. És una imatge fotogràfica que es va idealitzar i, que en certa mesura, s’ha enquadrat també dins del món artístic; de la fotografia artística. Tornem de nou als nostres astronautes que arribaren a la Lluna. Ells també havien de consolidar la seva situació. No bastaven només les paraules d’Amstrong: «Aquest és un petit pas per a un home, però un gran salt per a la humanitat»; calien també l’explicació pràctica a través de documents fotogràfics i de video. Per tal de poder documentar i donar força a un «això ha estat veritat». No deixa d’ésser curiós que una de les primeres imatges de l’ésser humà retratant-se fora del planeta Terra no siguin tingudes com a document artístic i com a testimoni documental alhora.

Durant els últims quaranta anys ens han mostrat les imatges com a representació d’una realitat total, d’una veritat que no es pot discutir. Talment com un dogma. La Modernitat tenia la capacitat de transmete amb caràcter de validesa determinats dogmes. Basava molts relats a través d’enganys que li servien per perpetuar les seves necessitats. Per no deixar fluir amb tanta rapidesa el pas del temps. El feixisme es volia perpetuar en el poder tot difonent el missatge que el seu Cabdil —per exemple— era l’escollit de Déu per governar els desitjos de la població. Aquesta moneda de canvi fou d’un èxit total durant més de quaranta anys a l’Espanya del General Franco. La Postmodernitat però, ajudà a l’enderrocament dels mites. Va permetre obrir vies de debat que revisaven les Grans Teories. Sóc conscient també, que com tot, el moviment postmodern també tingué els seus errors. També volia establir els seus principis com a únics i vàlids. Els seus profetes, però, només conegueren l’inici del procés que enderrocà la Modernitat.

Baudrillard ens parlà de com la nostra societat s’estava construint a través de simulacres: «Disimular és fingir no tenir quelcom que es té. Simular és fingir tenir allò que no tenim.» (Baudrillard, 1998 [1978]; p. 12). Els simulacres van invair el món del segle XX. La tecnologia va permetre que a través de la simulació quedés qüestionat què era vertader i què era fals; què era real i què restava dins el pla d’allò imaginari. Sé que ens establim dins d’un estadi més filosòfic que no pas científic. Emperò, som conscients que la ciència del segle XX va estar molt influenciada per les ideologies polítiques. Sovint els científics han hagut de caure sota el dogal dels polítics; com ocorre actualment amb el debat de les cèl·lules mare o l’ús dels transgènics.

Allò que interessava en el moment del 20 de juliol de 1969, pel bloc occidental liderat pels Estats Units d’Amèrica, era anunciar el triomf de l’arribada a la Lluna abans que no pas els soviètics. Fer creure als soviètics que ells havien conquerit la pedra lunar. Possiblement no existien els avenços tècnics per fer que persones de carn i ossos passegessin per la lluna, però a la Terra existien els medis per fer possible una simulació de com seria el caminar de l’home per la Lluna. Es va crear una simulació per tal d’atorgar al món la visió de superioritat d’un bloc per damunt d’un altre.

Torno a vindicar un lloc important de la imatge de Buzz Aldrin damunt el terreny lunar —vertader o fals—. És la història d’una imatge que reapareix cada estiu davant de la població d’un món globalitzat per continuar dient: «aquesta és la nostra veritat, l’única vàlida». Dins d’una societat de l’espectacle com l’actual, tot és representació: la representació de la crisi econòmica —per exemple— és interpretada senzillament com un espectacle per aquells que encara conserven el lloc de treball. I així la majoria de les activitats humanes. Vivim en la època dels missatges sense consciència. Tot és publicitat. L’activitat econòmica es destina al temps d’oci. Les imatges són una droga autèntica que volen fer viure aquest somni etern d’una humanitat sota el so constant de l’espectacle. Dins d’aquest espectacle sorgeixen les notícies cícliques que volen mitificar la història. La postmodernitat havia anunciat el final de la història. Això no fou ver.  La Història, com a coneixement i autoexplicació o justificació dels vencedors, s’ha continuat escrivint. Ara però, es veuen molt millor allò que hi ha de fals en el discurs històric: no hi havia —per exemple—, armes de destrucció massiva a l’Iraq.

Tot el món s’ha espectacularitzat. El gran espectacle fou, sense cap mena de dubte, la simulació de l’arribada de l’ésser humà a la Lluna. Fou un espectacle per occident i un contraatac propagandístic pels països de l’òrbita soviètica. El planeta Terra esdevenia un satel·lit de la mateixa Lluna (Baudrillard, 1998 [1978]; p. 70). Es canviaven les tornes. El món establia l’inici de la seva espectacularització:

Amb el desenvolupament del capitalisme, el temps irreversible s’ha unificat mundialment. La història universal arriba a ser una realitat, ja que el món sencer es reuneix sota el desenvolupament d’aquest temps. Però aquesta història, que és la mateixa a tot arreu alhora, no és encara altra cosa que la negació intra-històrica de la història. És el temps de la producció econòmica, retallat en fragments abstractes iguals, que es manifesten sobre tot el planeta com el mateix dia. El temps irreversible unificat és el del mercat mundial, i corol·làriament el de l’espectacle mundial. (Guy Debord,  La societat de l’espectacle, capítol 5, paràgraf 145).

La humanitat va caure en el seu propi parany. Tot simulant l’arribada de l’ésser humà a la Lluna, signava la seva condemna de mort davant d’allò que és Real. Si es pot manipular l’autenticitat d’un fet tan important i únic com aquest: es pot manipular tot. L’espectacle, com a motiu bàsic de consum. A l’estiu les notícies importants decauen i sorgeixen notícies cícliques com aquesta que ens ocupa on trobem l’aiguabarreig conscient d’ideologia política i espectacle. No sé si realment l’ésser humà ha trepitjat la Lluna. D’una cosa podem estar segur: la humanitat continua sense revoltar-se, continua a la lluna de València sense tenir la capacitat de decidir sobre la falsetat o no dels missatges que molts medis de comunicació difonen.

Referències bibliogràfiques:

—Baudrillard, Jean; 1998 [1978]: Cultura y Simulacro, Editorial Kairós, Barcelona.

Sóc conscient que la cultura subvencionada, aquella cultura que diu: «si no m’ho pagues tu, no ho produeixo» sempre ha existit. Parlem del mecenatge artístic. En èpoques dels Mèdici i en molts moments de la història contemporània aquesta fórmula ha funcionat. Ha estat una simbiosi profitosa entre becaris i entitats financieres, entre empresaris i artistes, etc. Per uns determina que l’obra artística es realitzi gràcies a l’aportació econòmica que fa viable el projecte; per l’altra banda, el mecenatge artístic comporta la certificació d’una determinada sensibilitat cultural. Fet, aquest últim, que sempre ha tingut un cert valor com a economia immaterial.

Ara bé, les implicacions que aquest sistema comporta deriven en un problema difícil de solucionar. Sobretot si creuem la productivitat que poden tenir uns artistes subvencionats amb la funció crítica que pot exercir, —hauria d’exercir—, el món cultural.

Sobre el tema s’ha treballat moltíssim, no s’ha arribat però, a cap solució final. Als cercles universitaris s’ha parlat molt de Cultura i Compromís. De fet són els mateixos professors qui, a mode d’assignatures, han creat debats d’aquest tipus. Parlem dels mateixos professors que són partíceps del sistema: professionals universitaris amb fitxa de funcionaris. El mateix status de funcionariat que pugui reixir per un bomber, per un mosso d’esquadra, pel  personal del cos d’administratius o, fins i tot, un funcionari de presons. Després està tot allò de la llibertat de càtedra, etc…

A més a més, el fet de rebre calers d’una institució o empresa per realitzar productes culturals que alhora critiquen el sistema que les sostenen crea un vici totalment degradant. Enrareix el clima i la salut cultural d’un país.

Dins el món editorial podem destacar el paradigma que representa el Senyor Lara i el grup editorial que presideix: Planeta. Fundada pel seu pare el Senyor José Manuel Lara Hernández —partícep actiu a la Guerra Civil espanyola, com a feixista, on ascendí a grau de capità de la Legió. Una editorial més aviat propera als cercles ideològics de la dreta més rància. A l’Editorial Planeta publiquen els seus pamflets en José Mª Aznar i en Jiménez Losantos. També però, hi publiquen en Ferran Torrent, la Maruja Torres o en Terenci Moix. Aquest seria un bon exemple de aiguabarreig que no mena enlloc. Només al pur negoci mercantilista. L’editorial mai tindrà la capacitat de posicionar-se davant d’un model cultural o un altre. Senzillament sobreviurà per damunt de qualsevol barrera o idea. A més a més aquesta apreciació resta oculta pel consum de masses que només decideix empassar-se l’última novetat editorial; més impulsats per la moda de la Societat de l’Espectacle, que no pas per la qualitat literària. El Senyor Lara i el seu grup editorial ofereixen el caramel del mecenatge, al mateix temps que mouen sàbiament els fils de la política.

Avui en dia, un producte cultural, ha de tenir la capacitat de vendre’s per si mateix. De res no serveix seguir a la corda de les subvencions institucionals: ajuntaments, consells comarcals, diputacions, administracions autonòmiques, ministeris… Hem de pensar en la idea de producte cultural. I en conseqüència, per la seva qualitat de de producte, i pel context de lliure mercat on ens trobem treballant, aquest producte cultural s’hauria d’enfocar cap a la captació de clients, de gent que el vulgui comprar. Si voleu podeu canviar els mots: producte cultural per obra cultural; el mot clients per públic; i la idea de comprar per una vaga idea de veure-visitar-escoltar… El resultat gairebé, és el mateix.

Els programadors culturals han de tenir total independència de les institucions si volen oferir una cultura lliure i compromesa. Els comissaris d’exposicions i els curadors no han de dependre directament del fluxe monetari de les institucions públiques. Perquè quan hom decideix pagar amb diners públics un determinat discurs cultural i no un altre està fent política; directament o indirecta.

******

El següent exemple és una mica llarg, tot i que val la pena donat les característiques que planteja. És una mostra  que permetrà il·lustrar el difícil encaix que té la barreja del binomi Món Cultural i Món Econòmic. Parlem de l’actual exposició que es realitza Centre de Cultura Contemporània de Barcelona: parlem de l’exposició Quinquis dels 80. Cinema, premsa i carrer. Una mostra on es recull la memòria història del que va suposar el problema dels robatoris barrejats amb drogues i marginació, al llarg dels últims setanta i tots els vuitanta. I crec, que el terme memòria històrica s’ha de llegir amb molta precaució. Senzillament és una exposició que vol tornar a revitalitzar la figura del quinqui. Tinc pendent escriure una carta oberta a les senyores Amanda Cuesta i Mery Cuesta. —Potser, ara l’estic escrivint a poc a poc.  En aquesta carta els podria aportar material expositiu divers, i d’ alta qualitat! Començaria amb el meu record propi: un vailet que va viure la seva infància a la perifèria de Barcelona, dins un espai fronterer entre Horta i el Carmel. Del Carmel baixaven els apreciats quinquis.  Al pati de ca nostra entraven a cardar, directament, a punxar-se heroïna… Davant de ca nostra hi ha un espai eternament pendent d’urbantizar: un barranc.  On el nostre estimat Ajuntament de Barcelona mai ha tingut el valor de decidir-se a sanejar i rehabilitar el barri. Als anys vuitanta, aquest barranc era el cau de la droga de la gent que baixava del Carmel; durant els eterns capvespres d’estiu la música dels bongos i guitarres espanyoles amenitzaven les palmes del flamenc. Per fer-vos una idea de l’ambient social que es viu-vivia al Carmel podeu llegir el relat Inflexions d’en Biel Martí Penso que per a les senyores Mery Cuesta i Amanda Cuesta, la balconada de ca meva hauria estar una trona de luxe. Jo només desitjava que la droga tombés aquells quinquis. Van ésser anys molts durs que van degradar barris sencers. Els pares tremolaven perquè la droga no capolés les meves germanes; molt més grans que jo —i, llavors, amb més risc de caure sota el parany d’aquest món.

A més a més, hi havia tot el procés polític de la transició, els moviments polítics catalans, la recuperació de les llibertats… Els quinquis senzillament es drogaven i després robaven per aconseguir calers per al següent pico. No hi havia cap mena d’ideologia política que els defensés. En tot cas, ells s’arrengleraven a l’orgull de la classes immigrant que mai s’adaptaria als nous móns culturals com eren Euskadi o Catalunya. Després, aquests immigrants desarrelats foren arraconats de forma gradual, fins i tot pels grups polítics que van saber treure’n profit. No puc entendre com el CCCB ofereix una exposició on lloa la figura del quinqui.

Per una altra banda, si mirem els patrocinadors trobarem que hi figura l’Obra Social de Caja Madrid. Sincerament senyors, no trobo bé que aquesta exposició s’hagi de pagar amb diner dels fons de cap Obra Social.  Trobaria correcte, en canvi, que aquesta exposició es realitzés al Museu d’Història de la Ciutat de Barcelona. Amb el mateix tractament i discurs que es va fer amb l’exposició Barraques. La Ciutat informal. No hi ha cap problema en exposar amb un cert sentit  lògic les causes i orígens dels quinquis, emperò, no cal crear una subreligió kitsch que evoqui aquella època. Crec que al nostre país no li cal un revival del món quinqui. Clar, l’exposició del CCCB enalteix la vessant més cool del quinqui. A tots aquests nous crítics que recullen diners del sistema per crear productes culturals d’aquesta mena, els convido a fer una mica d’actors participants. Segurament les tornes canviarien. Per abandonar aquest llarg exemple, apuntaré com aquests mateixos crítics no tenen la capacitat de crear productes culturals que tinguin solvència per si mateixos, m’explicaré a continuació:

Tot cercant informació sobre la Senyora Amanda Cuesta he trobat una entrevista realitzada al fanzine digital 75MG. Llegeixo l’entrevista entre dos crítics artístics novells. Regiro els continguts del fanzine i no puc deixar de mostrar la meva perplexitat davant el fet que cada article duu una marca final on es referencia el suport explícit de: a) El Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya; b) L’Ajuntament de Girona; i, c) L’IGAC (Informació Girona Art Contemporani). Estem parlant de tres institucions de pes, que aporten diners per a una publicació que comporta molt poca despesa econòmica. Actualment els recursos i les eines per publicar de forma digital requereixen de petites aportacions econòmiques. El meu plantejament és que si es vol tenir una mirada crítica, hom ha d’ésser capaç de saber quan s’ha d’escurar la butxaca i quan ha de trucar a la porta de la institució o administració corresponent.

******

Hi ha determinats discursos que es poden fer i emetre amb el suport de les Administracions Públiques, d’altres no; senzillament serien una perversió del propi sistema i perjudiquen el propi món cultural. Farien més mal que bé. ¿Us imagineu una exposició sobre el moviment okupa, amb el suport —ni que sigui en lletra molt petita—, de l’Agència Tributaria Espanyola?

Si volem aconseguir una cultura de qualitat hem de saber decidir quan es requereixen diners públics, quan s’han de cercar partners, i quan cal fer aportacions pròpies que autogestionin el projecte.

L’actual crisi econòmica és un bon moment per a reconfigurar molts problemes que acompanyen el món cultural. Les indústries culturals han de trobar noves formes d’actuar. Noves vies d’independència econòmica, alhora que trobin el sistema per a consolidar els seus productes culturals.

Actualment hi ha massa gestors culturals i artístes, que truquen a la porta de les institucions públiques per a fer discursos que, fins i tot, van en contra de les mateixes institucions. No es pot ésser víctima i botxí alhora. Això implica un distanciament constant del gran públic que es troba desorientat.

Existeixen vies per a cada producte cultural. No cal agafar-se a qualsevol institució per tal de guanyar-se el pa. Cal crear productes culturals que tinguin la capacitat d’atreure, de seduir per si mateixos.

Si no som capaços de trobar noves dreceres estarem comdemnats pel mateix sistema al qual, de vegades, s’intenta combatre.