Posts Tagged ‘societat de l’espectacle’
Acomiadaments a Nissan i el paper dels sindicats.*
El moment actual on ens trobem té la capacitat de validar, com a vertaderes, situacions antagòniques. M’explicaré: per una banda trobo que dijous 30 de juliol el noticiari anuncia que el president dels Estats Units d’Amèrica observa que la crisi s’està superant; per una altra banda sento que la següent notícia dels informadors explica com la planta de fabricació de la Nissan a Catalunya decideix acomiadar 700 treballadors, amb el beneplàcit de l’Administració pública. Vora uns 300 treballadors no han pogut incorporar-se al seu lloc de treball. M’imagino la situació: l’assalariat que s’acomiada de la dona i els fills, les vacances ja mig programades per anar a Almeria o a Punta Cana —tan fa—, arribar a la fàbrica i la targeta que obre la porta d’accés no respon. El treballador comença a veure com el cel li cau al damunt… una putada, la veritat. Diu la notícia que alguns van rebre una carta o una telefonada que els anunciava el desastre.
M’aturo en aquest punt. He explicat com el sistema actual té la capacitat de transmetre com a vertaders dos enunciats oposats: no pots dir que la crisi s’està acabant per a un treballador que tot just l’acaben d’acomiadar. Són les misèries del nostre món. Read the rest of this entry »
A la Lluna de València, encara.
Les notícies cícliques assetgen cada estiu el gran públic. Es repeteixen amb una monotonia sorprenent, sense cap mena d’anàlisi: l’atur baixa, l’inici d’una altra guerra llunyana, els boscos propers cremant-se, la commemoració de l’arribada de l’ésser humà a la Lluna…
En aquest article parlaré sobre aquesta última notícia: l’arribada de l’home a la Lluna. Des de ben petit cada estiu aquesta notícia ha saltat del paper dels diaris a la pantalla de la televisió, i viceversa. Per a mi, l’estiu no té sentit sense aquest recordatori. Això precisament és el que és: un recordatori constant. L’arribada de l’home a la Lluna constitueix una remor de fons que omple els pisos tancats perquè els seus habitants es troben al camping de torn, una remor que arriba amb les onades de la mar a les platges… Una forma de dir: el 20 juliol de 1969 l’ésser humà —liderats pels EEUU— va arribar al seu satèl·lit més pròxim. Enguany ens recorden el quaranta aniversari d’aquella gesta.
Les últimes setmanes tots els focs d’artificis dels medis de comunicació occidentals s’han destinat a la cobertura d’aquesta efemèride. Converteixen una notícia del 1969 en actual. Aquesta notícia cíclica té els seus seguidors, any rera any. Els mecanismes propagandístics funcionen a la perfecció. La nostra actual societat de l’espectacle necessita nodrir-se d’informacions-espectacle d’aquesta mena. No deixa d’ésser curiós que el text de Guy Debord sigui de 1967, després vingués el maig francés del 68 i la Primavera de Praga i l’any següent la conquesta lunar. Era un context de Guerra Freda; on tant Occident com els països socialistes es trobaven dins d’una dinàmica de confrontació. Un moment clau on la Modernitat passava per una zona de turbulències. Read the rest of this entry »
Cultura i subvencions. Cultura i compromís crític.
Hi ha detalls d’aquest món complex, que senzillament sorprenen. Sovint observo com es creen propostes culturals que s’anuncien com una crítica directa al sistema establert. Totalment lloable. El problema sorgeix, —sota el meu enfoc—, quan es vol participar del pastís econòmic que ofereixen determinades entitats i al mateix temps es vol continuar fent avantguarda de la crítica social, artística, política, urbanística.
Sóc conscient que la cultura subvencionada, aquella cultura que diu: «si no m’ho pagues tu, no ho produeixo» sempre ha existit. Parlem del mecenatge artístic. En èpoques dels Mèdici i en molts moments de la història contemporània aquesta fórmula ha funcionat. Ha estat una simbiosi profitosa entre becaris i entitats financieres, entre empresaris i artistes, etc. Per uns determina que l’obra artística es realitzi gràcies a l’aportació econòmica que fa viable el projecte; per l’altra banda, el mecenatge artístic comporta la certificació d’una determinada sensibilitat cultural. Fet, aquest últim, que sempre ha tingut un cert valor com a economia immaterial. Read the rest of this entry »
