M’aturo en aquest punt. He explicat com el sistema actual té la capacitat de transmetre com a vertaders dos enunciats oposats: no pots dir que la crisi s’està acabant per a un treballador que tot just l’acaben d’acomiadar. Són les misèries del nostre món.

La meva sorpresa, però, ha estat majúscula quan he sentit com un afectat explicava com existia un cert «canvi de cromos» entre l’empresa i determinats sindicats. L’afectat pertanyia a la CGT i denunciava que persones sindicades sota les sigles d’UGT o de CCOO havien conservat el lloc de treball. Treballar en gran empreses magnifica l’ona expansiva de determinades conductes, és veritat. Però senyor de la CGT, això que vostè diu, ja ho he viscut tal i com narro a continuació.

Corrien els primers mesos de l’estiu de 2008 quan jo feia feina a Unipost; com a repartidor de cartes. Duia un any a l’empresa Unipost,  i estava a l’espera de poder entrar com a fixe en la plantilla. A més a més, havia entrat per suplir la plaça d’un altre treballador que es prejubilava. En teoria, el meu contracte havia d’ésser de relleu. Vaig patir molts nervis. Treballava colze amb colze amb un delegat sindical de la CGT-Unipost.  Ell assegurava «que jo rai!», que segur que em quedava com a treballador de l’empresa. A més a més, l’amic em vacil·lava amb la pel·lícula que ell, com a enllaç sindical, «es llegia tots els contractes que feia l’empresa i els signaven en comitè». El divendres abans de renovar el contracte —jo, llavors, no les tenia totes—, em va dir que no em preocupés; li havien dit que segur que renovaria. El dia la renovació el que van donar-me va ser l’acomiadament i la quitança. Del delegat sindical no vaig saber-ne res, de la gent de CCOO i UGT he de dir que no em van ajudar en res. A l’hora de la veritat tot era fum. Vaig optar per la acció directa. Defensar-me davant l’encarregat i exigir-li, com encarregat meu que havia estat fins a les hores, una resposta madura i raonada que expliqués el meu acomiadament. L’encarregat de la meva sucursal d’Unipost la Carrer Filipines —un tal Carlos—, em va dir que ell no en sabia res. Senzillament es treia tota responsabilitat del damunt. Deia que «són les normes». Se li hauria de caure la cara de vergonya! Més encara, amb la resposta que em va espetegar al final: «Mira —em va dir—, veritat que tu no estàs afiliat a cap sindicat? Ja tens la resposta, doncs. Què vols?» Ho vaig entendre al moment. No calien més preguntes.

Ara quan observo aquests treballadors de Nissan acomiadats trobo que és el mateix sistema. El problema es troba que ara fins i tot els de la CGT també marxen la carrer. No és just que per no estar afiliat no respectin el teu lloc de treball. Actualment molts sindicats actuen com autèntiques empreses. Sindicats majoritaris com UGT, CCOO i CGT no deixen d’ésser petits comandaments a les ordres de les empreses. La CGT així m’ho va demostrar amb el meu cas particular d’Unipost.

Per una altra banda, donat aquest estat dels fets, és normal que als sindicats la patronal els estigui penjant «llufes» de forma constant. Amb aquesta crisi és latent la manca de preparació tècnica dels sindicats i dels seus enllaços. Una cosa que s’ha de fer de forma constant és estar alerta de la legislació laboral vigent, així com de la seva imbricació amb els convenis col·lectius. Tots ens aixequem per treballar i duur les garrofes a casa. Emperò, pels senyor de la CGT, CCOO i UGT no és el mateix treballar en un lloc o en un altre. Mireu això que us explico ara, sinó: he fet feina a diverses empreses en períodes curts els últims anys. He llegit els seus convenis col·lectius i he observat com aquestes tres sigles han arribat a signar autèntiques barbaritats contra els treballadors que després, en altres convenis col·lectius queden millor resoltes.

Els sindicats haurien de saber defensar els treballadors, com a unitat. La cohesió social hauria d’entendre’s en aquests termes i no ens uns altres; marcats més aviat per si treballes a Seat o a Nissan, si per la contra, la teva empresa només és de vuit treballadors i no sortiràs mai als titulars de cap diari i t’hauràs d’enfangar fins l’engonal per salvar la pell. El problema rau, també,  en què es deixen fer a les mans de la patronal. Suposo que per treure determinats tractes de favor. És veritat la situació que denunciava el treballador de la CGT-Nissan: «hi ha un canvi de cromos». La qüestió és que, ara ells, han quedat fora de la partida. La tensió ha esclatat per aquesta baralla entre sindicats. Els empresaris ja es freguen les mans; i molt aviat lliga espanyola de futbol! Panem et circenses!

El reproductor s’hauria de mostrar aquí

Quan a mi em va passar el cas d’Unipost, ningú pensava en crisi ni problemes econòmics. Només ho sabíem aquells a qui la bomba els esclatava a les mans. Ningú no va mirar per mi, menys els tres sindicats majoritaris. També vaig saber veure la seva manca de preparació jurídico-laboral com a agents sindicals. Un fet que em va doldre molt, però que ara, m’ha fet més fort i m’ha donat arguments per saber manar-me cap allà on vull arribar a nivell laboral. També m’ha donat la capacitat de denunciar —si cal, amb noms i cognoms—, aquells que estan de la banda de l’empresa, alhora que se les donen d’enllaç sindical.

Sé que és una putada quedar-se a l’altra banda de la reixa del pati de Nissan. Dir-li a la teva dona: «que on aniràs tu ara: amb hipoteca i cotxe —eps! de la Nissan, noi! últim model—,  per pagar?». Tranquil, home tranquil… mireu, hi ha molts que fa anys ens trobem en crisi. Si vostè, més  que com a treballador, sempre ha actuat com a consumidor, ara doncs, la situació és difícil de redreçar. Sortirem d’aquesta crisi. Jo fa temps que tinc la lliçó apresa —i sóc jove!—. Vostè, que deu tenir més de quaranta anys, espero que hagi aprés alguna cosa més a banda de beure cerveses i veure futbol. Clar, tants anys enganyant-lo amb la Societat de l’espectacle on vivim i ara ha caigut de la xàrcia i no sap quan podrà tornar a pujar-hi. Segurament, voldrà esgotar tot l’atur, no es preocuparà de cercar una ocupació qualsevol: què tal en una peixateria? o sinó, anar a netejar boscos…

En aquesta vida s’ha d’estar preparat per a tot! I la crisi —etimològicament no significa res més que «canvi»—, ens ajudarà a sortir més reforçats. Segurament socialment també els treballadors de les grans corporacions aprendran que quan un treballador d’una empresa petita cau, també cau un ésser humà. Sabran que no es pot estar de la banda dels interessos de la empresa a cegues, tal i com han fet sempre els treballadors de Seat, per exemple. Aquestos han actuat, molt sovint, de forma corporativista. S’han beneficiat dels luxes d’haver treballat en una gran empresa, amb descomptes ací i allà, amb valors afegits, que en altres bandes són difícils de sommiar! S’han comportat com autèntics treballadors-anunci, quan un treballadors de la Seat, compra un vehícle sota condicions especials, no deixa de fer publicitat de la seva pròpia empresa. És el treballador-consumidor que ho ha confós tot en pro de la seva felicitat immediata. Nissan ha canviat d’estratègia en el model de fabricació i portarà la producció a països asiàtics.

Recordo ben bé, un missatge que vaig apendre de l’escola. A la classe de filosofia, el mestre ens explicava el canvi evolutiu de la lluita de classe i en posava un exemple per tal de poder contextualitzar la situació actual i aquella que havia fet germinar la lluita de classes: «Abans, l’obrer —explicava en J.V. Mestres—, volia assassinar l’amo perquè tenia un cotxe, o un producte millor dels que ell consumia i l’obrer mai podria aconseguir. Ara l’obrer actual, vol matar l’amo perquè vol viure com l’amo, amb el seu cotxe i les seves propietats». Quan el mal bé d’Almansa…

(*) Aquest artícle té un marcat to pamfletari.

Crèdits fotogràfics:
La fotografia d’aquest article prové de la ruta: http://www.avui.cat/cat/notices/2009/07/tensio_a_la_planta_de_nissan_de_barcelona_per_l_acomiadament_de_700_treballadors_67250.php

Diuen que tota aquesta problemàtica dels diners, prové dels Estats Units americans. Ells en tenen la culpa. Que el pou negre es troba en el sistema que els EEUU han creat per gestionar les seves hipoteques. Alguns parlen d’«hipoteques intoxicades». Però una de les millors teoritzacions sobre el perquè de tot plegat és la marca de «La Crisi Ninja». Un text articulat per un jubilat: Leopoldo Abadía. Que havia estat professor d’IESE. Tot plegat ha fet de la «La Crisi Ninja» un dels articles més llegits a la xarxa.

D’hipoteques i d’habitatges m’agradaria parlar en aquest article. L’altre dia va saltar a les meves mans un article, publicat a la premsa gratuïta, on s’explicava la genial idea per solucionar el problema de l’habitatge. Era la Idea. Sembla ser que, a la zona de la comarca del Maresme, hi han descobert la pòlvora. A Mataró i, també he sentit a dir, Sant Andreu de Llavaneres, volen desenvolupar una nova estratègia de pisos de baix cost. Es tractaria de pisos-contenidors. Sí, ho heu entès bé. Tots aquells contenidors de color verd, o vermell o blau, fins i tot negres… convertir-los doncs, en habitatges de nova fornada per economies en temps de crisi. A uns setanta mil euros aproximadament.

Crec, que hem descobert la tinta xinesa. Sobretot la tinta invisible. Per a solucions tan engrescadores com aquestes. Sobretot si pensem que a Amsterdam i Londres aquesta solució fa uns anys que ja hi funciona. I als EEUU també és una alternativa a tota mena d’hipoteques. Us adjunto una il·lustració de la reproducció virtual de com poden arribar a construir-se aquests edificis. Es poden ensamblar uns sis contenidors de mercaderies per arribar a fer un habitge de més de cent metres. Sensacional! Sobre tot si pensem que la famosa ministra havia pensat en pisos de trenta metres quadrats. Us en recordeu?

A l’inici de cada curs escolar, els noticiaris sempre criden i aixequen les alarmes sobre el gran nombre d’alumnes que cursaran les classes en barracons. Sembla que la major preocupació dels pares és, de totes maneres, evitar que els seus fills s’eduquin en barracons. Quan vaig anar a la Universitat, les classes també es feien en barracons. A l’Edifici Florensa de la Universitat de Barcelona. Fins aquí bé. Entenc la preocupació per educadors, alumnes i pares. Ara però, la realitat ha canviat: haurem de fer entendre als pares i, fins i tot educar a les noves generacions per tal que interioritzin el seu nou modus vivendi. Haurem de entreveure que no només ens educarem en barracons, també hi viurem!

Per això han calgut tants anys d’estudi? De petit m’havien fet esforçar-me amb l’objectiu de poder tenir una familia, un habitatge digne, una gelera plena d’aliments… àdhuc un gosset… Les diverses èpoques de crisi, de canvis econòmics han fet de la nostra generació uns autèntics rodamons. Pidolàvem notes de tall per a la selectivitat, pidolàvem dècimes de nota als exàmens, hem pidolat feina i favors… Ens cal un habitatge de rodamons: uns contenidors de mercaderies reconvertits en habitatges de disseny. Com les noves economies familiars no poden suportar les actuals hipoteques, cal noves solucions immobiliaries. Els mateixos gossos amb…

Tan poc profit han sabut treure a tants anys de modernitat arquitectònica? Què ha quedat de la contrareforma potsmoderna? No sé quina és la vostra opinió formada sobre el tema. Jo, quan miro les imatges de les reproduccions virtuals i els resultats que ja existeixen a Amsterdam, o les empreses que comencen a treure profit amb aquestes iniciatives, no puc deixar de pensar que tenen un cert regust De stijl. I en certa mesura, aquesta proposta de ficar-nos tots en contenidors de ferro emana molt del pensament filosòfic i arquitectònic de la Bauhaus. De l’època de Dessau. Diuen que tot torna, voldria somniar amb el retorn d’una Bauhaus revisada. Amb capacitat d’adaptar el pensament d’aquella escola a les noves realitats econòmiques i tecnològiques. D’aquest epígraf no afegiria res més. Era només per destacar que la idea dels contenidors com a pisos, no sorgeix del no-res.

També, caldria dir-ho, els contenidors són el record d’una economia en fracàs. Els contenidors, la idea primigènia del seu ús, el que duen dins, la correcta facturació d’aquestos, els camions carregant-los… són la base de les zones ZAL, tant la de València com la de Barcelona o Tarragona. Ara els contenidors, en plena Crisi, esdevenen habitatges. L’ésser humà desenvolupa de forma constant el seu pensament bricoleur. Com a ressò del fracàs econòmic. Ara els contenidors, a casa nostra, no transportaran peces per a la producció de cotxes, sinó que esdevindran habitatges per a podolaires mileuristes. Tanquen les cadenes de producció amb diversos ERO’S que retallaran llocs de treball. I els contenidors es reconverteixen.

Potser el futur de les hipoteques, de les noves contruccions i formes d’habitar passin per aquests contenidors de metall. Resulta exemplar com després de tants anys d’investigar en arquitectura i en economia. S’hagi arribat a la conclusió que hem de viure-hi com a pidolaires: sense ni un duro i dins d’una caixa de galetes. Una caixa d’aquelles galetes d’holanda —precisament!—, que la mare treia de la pastera, per tal de lluir-se davant uns convidats arribats a l’horabaixa i d’inprevist. Diuen que les cases contenidors que construiran al maresme seran totalment ignífugues i amb acabats de disseny. Espectacular. Habitarem la Crisi amb una petita pàtina de dignitat. Emperò, potser no calia anar gaire lluny per viure-hi d’aquesta manera.

* última fotografia d’aquest article: http://www.flickr.com/photos/hahelal2/

Aquests dies tot arriba a límits «històrics». Abans de continuar dient bajanades, he de dir que la meva formació no és la de l’economista: que ho sap tot d’economia i de com funciones els tipus d’interès i la borsa; sinó que la meva formació prové del món de les humanitats: Història de l’Art i Antropologia. Bé, com tot aquests dies és històric, crec doncs, que ens pertoca a les rates de biblioteca, comentar una mica la situació. També és veritat, que els economistes no tenen ni idea de com ha esdevingut tot plegat.

Com dèiem: el tipus d’interès s’intenta abaixar, en un acord històric/histèric a nivell mundial i alhora, les borses continuen cap a la fallida. Això crea la situació següent pel ciutadà normal: que els diners del banc i els que té estalviats, a un termini d’interès X li donaran menys rendiment, si ara per ara volgués renovar la imposició o recollir beneficis i, per una altra banda sap, que si té hipoteca, és susceptible a que li pugin la quota mensual del pagament hipotecari. Genial! La crisi no només no es soluciona; sinó que el forat es fa més gran. Jo per sort, no tinc hipoteca.

Una de les paraules que també sentim molt durant aquests dies és: confiança, en sentit negatiu, però. De països dominants com els Estats Units o Alemanya ens arriben ecos d’esclafades irrecuperables de les entitats financeres. Tot, diuen, ha estat per culpa de les hipoteques. Clar! els pobres treballadors no han pogut amb les pujades de les quotes hipotecàries i les entitats financeres han vist com la bombolla immobiliària els ha esclatat a les mans. Bé, tot sembla tenir solució: de moment no s’ha trobat, si hi trobarà, però.

El que també aumenten són els experiments. Un dels que més m’agraden és això de nacionalitzar bancs i entitats finaceres. Per tal de fer rescats d’urgència. És a dir: PAGAR AMB DINERS PÚBLICS LA PIFIADA DE LES FINANCES PRIVADES. Una putada com un cabàs. Senzillament per aquests punts:

—Fer injeccions amb diners públics vol dir que també els Estats s’arriben a endeutar amb la crisi. Que si malgrat les operacions per donar liquiditat a les entitats finaceres privades, això no funciona, els Estats perdran fons monetari.

—Donar diner públic per tapar forats privats és intentar fer quimeres i cabrioles d’última hora. Per què no cerquen els responsables de tanta bajada i els processen? Potser no interessa. El que sí ha de quedar clar és que si hom té una empresa i, no pot pagar els rebuts i les despesses, hauria de tancar. Els Estats però, ho veuen de forma diferent i prefereixen endeutar-se. Rescatar vol dir: «quedar-se amb la patata calenta».

—Si els Estats perden fons monetari, és a dir capital, això percutirà directament sobre la població: en forma de retallades socials i ajuts socials. Retallada en la contrucció i desenvolupament d’infrastructures, creació d’innovació, ajuts i crèdits social i empresarials…. És a dir: «efecte bola de neu».

—Si la població veu com les mateixes entitats financeres, els hi neguen crèdits i hipotèques; fins i tot després d’haver rebut liquiditat per part de l’Estat. On aniran a parar els diners de l’erari públic? Pensem que no té sentit donar liquiditat a bancs sota la consigna de salvament nacional, si avui en dia les entitats bancàries fiquen diners i, fan i desfan a tots els països. És a dir els diners dels contribuents poden anar a parar a un lloc llunyà i amb una intenció desconeguda, com per exemple arreglar els llums d’una estació petrolera on l’entitat financera de torn hi té els seus interessos dipositats.

—La població social perdrà la capacitat de quedar recolzada pels Estats. Aquests últims no ens poden garantir quin ús es farà dels diners que injectaran a les entitats. Per la senzilla raó que tampoc ells no saben el perquè de la situació actual: recordeu que fa menys de dos mesos en Zapatero negava el context de crisi financera a l’Estat espanyol.

Sé que pot semblar demagògic el que apunto, aquí dalt. Emperò, ho dic des de els meus coneixements històrics i també des de el meu empirisme personal. Veig que la crisi generada per les grans entitats financeres, l’haurem de cobrir entre tots.

En els periodes de globalització, ens trobem que el mal ha afectat tothom. Ric també, a ple pulmó, quan sento les notícies que diuen: «el final del capitalisme». Podeu fer dues coses: creure-ho, o no. Jo no m’ho crec pas. Més aviat serà una pifiada més i que el capitalisme existirà malgrat tot. Potser amb noves formes, més agressives fins i tot.

Us adjunto una publicació: CRISI. Publicació gratuïta per sobreviure a les turbulències econòmiques. Està bé fer-li un cop d’ull també a la web que han desenvolupat.

]]> http://www.alombradelatzavara.desgest.net/2008/10/10/la-crisi-una-ferida-privada-que-la-pagarem-amb-diners-publics/feed/ 1