Arxius amb l´etiqueta ‘performance’

*Aquest article conté llenguatge explícit.

Aquest article és un comiat per en Pepe Rubianes. Actor català que ha mort el passat diumenge 1 de març. Ha marxat sense poder superar un puto càncer de pulmó.

Una merda, ja ho veieu. Les malalties que plaguen l’ésser humà no entenen de preferències. Quan millor t’ho estàs passant en el paradís terrenal, t’arriba la mà gelada de la mort i se t’en duu.

Amb el Pepe he rigut com autèntic cabró. Joder, en Rubianes era una autèntica màquina interpretativa. Era verb i acció. Va començar amb Dagoll Dagom, va interpretar Antaviana, va fer de Makinavaja per a la tele, es va passar al monòleg molt abans que en Buenafuente. I molt millor que l’últim, més fresc i sense problemes de convencionalismes.

Un mestre de l’humor barceloní. Perquè en Pepe transpuava Barcelona per la pell. Quan la seva família es va traslladar a Barcelona, des de Galícia, es varen ubicar a la Barceloneta. Cap allà els primers anys 50. No fa falta que us expliqui en quin context es movia. Era una Barcelona que no era —en paraules de Rubianes: «l’alegria de la huerta»! El meu cunyat Jordi diu que també era un parroquià del seu Bar Castells, al carrer Sitges del Raval barceloní. Aquesta era la Barcelona d’en Pepe, la de les persones apartades, les putes i els maricons. En Rubianes però, era pur espectacle. Conta el meu cunyat que al bar era «normal», és a dir, que no anava de divo i, que més aviat, passava un quilo de la gent.

En Rubianes rebrotava damunt l’escenari, amb els anys que treballà al Club Capitol (Començament de la Rambla) no es cansava de repetir les seves aventures per Àfrica, Cuba, amb les dones, amb els professors de dansa… Hi havia espectadors que hi repetien.

No ens oblidarem mai d’aquest fantàstic humorista, amb les idees clares, que amb la meva humil opinió té la capacitat de situar-se al costat d’un Capri.

El mestre Rubianes era una persona que parlava tal com raja. Directe i incissiu amb tot allò que el desagradable. Tenia un clar punt de vista polític. Fou aquest enfocament el que últimament li costà la furia de l’espanyolisme rencorós. A ell tant li feia, ja ho havia dit: «A mi la unidad de España me suda la polla por delante y por detrás. Y que se metan a España en el puto culo, a ver si les explota dentro y les quedan los huevos colgando del campanario». Era un geni, com a comunicador era molt directe. Era un mestre que no deixa ningú indiferent. Fins aviat Pepe!

The player will show in this paragraph

La nova fita del català Lluís Colet és motiu per realitzar una sincera felicitació. Aquest veí de Perpinyà ha decidit glorificar la llengua catalana tot realitzant un discurs de 124 hores! Mare meva! Tota una proesa.

Colet, no és nou dins del món dels rècords Guinness. L’any 2004 Colet guanyà el Guinness amb un discurs de 48 hores. El realitzà a l’estació de trens de Perpinyà, i el tema tractat era Salvador Dalí. Per què l’estació de trens de Perpinyà? Per què Dalí? Preguntes de fàcil i ràpida resposta: Salvador Dalí considerava que l’estació de trens de Perpinyà era el centre el món. Llegiu la resta de l´article…

Amb Calç i rajoles, de Joan Brossa, ens trobem davant d’una obra que, a priori, sembla complexa. Aquest és el problema que al nostre país s’ha trobat sempre l’autor; ha restat en una mena d’esfera d’allò que és conegut i alhora però, totalment desconegut.

Jo mateix reconec que, tot i tenir un ampli coneixement de la seva poesia visual, no ha estat fins ara quan començo a endinsar-me dins aquesta parcel·la pròpia de Joan Brossa. De fet, m’ha estat de gran ajuda l’estudi introductori a Calç i rajoles realitzat per Glòria Bordons l’any 1999. Aquí llavors, donarem a conèixer aquesta obra i la complementarem amb les opinions de Bordons i, algunes notes i impressions recollides de la lectura del text.

Llegiu la resta de l´article…

La lectura de l’obra teatral Cruma (1957), és un experiència que no ens pot deixar indiferents. La posta en escena és, avui dia, un miratge massa lluny —fou estrenada el 5 de juliol de 1957 per l’ADB—, però no pas impossible. Sé que s’han fet algunes «lectures dramatitzades» del text, en universitats, però la posta escènica la recuperia del text i, la tornaria al plànol performatiu. Tot i així tenim el text, del qual treiem les interpretacions actuals necessàries per a una relectura de l’obra pedroliana. Acompanyats també de dos textos supletoris: les converses de Manuel de Pedrolo amb Jordi Coca, publicades sota el títol suggestiu de Pedrolo Perillós? (1973) i, per una altra banda el text titolat: «Cap a una cronologia dels models teatrals de Pedrolo», escrit per Ramon X. Rosselló, apareguda a la revista Caplletra en el seu nº14 (Primavera 1993). Text, aquest últim, que he decidit alliberar en aquest article. Llegiu la resta de l´article…