Posts Tagged ‘mediterrània’

A Sant Mateu, conservem encara una proporció d’hort. Com els meus pares fan vida a Barcelona, en morir els meus avis, l’hort es va convertir en una finca amb ametllers. Però aquesta finca xicoteta encara conserva la dolçor de la terra conreada amb l’estima de l’home que n’extreu els fruits que han d’alimentar la família. A l’Hort de Baix —que és el que li va tocar a la mare, en contraposició a l’Hort de Dalt, que pertany a l’oncle—, es conreava una miqueta de blat de moro i melons; mentre els ametllers actuals anaven creixent. A l’Hort de Dalt, pel contrari, l’avi conreava tota mena d’hortalisses: tomata, albergínia, safanòria, carbassó, mongeta tendra…

Qui té un hort té un tresor, penso durant les meves estades a ciutat. Veure com mort el capvespre a l’hort ajuda a escapolir molts fantasmes urbans. Enguany, els ametllers de l’hort van carregats. Tindrem bona collita. La mare es lamenta, ella que ho volia deixar ermar… De l’hort en conservo records forts. Com per exemple quan vaig veure plorar el pare a raig, en el soterrament del nostre estimat gos. Allà descansa un inoblidable amic que tinguérem durant tretze anys.

A Badalona tinc algunes plantes al balcó. Tenir plantes al balcó pot suposar una certa contradicció. Més encara si vius en una ciutat. Fan companyia i, suposo, que podrien arribar a significar la domestificació més evident de la Natura. Una Natura empetitida, relegada a una reserva urbanística que s’eleva del nivell del carrer; escales amunt. L’origen occidental d’aquest costum, potser el trobaríem en una de les Set Meravelles del Món Antic: els Jardins Penjants de Babilònia. La capacitat de l’ésser humà per a decidir la nova ubicació que determinades parcel·les de la Natura han de tenir a l’entorn creat per ell. Aquí també trobem, com no se’n pot deixar escapar, la idea del locus amoenus. Desgraciadament, però, tant Babilònia com un idíl·lic jardinet terrenal resten massa lluny de les balconades urbanes embotides de plantes.

Tant les atzavares com els dos dragos em donen una pau senzilla. Sóc conscient que abans molta gent tenia atzavares plantades en pots de qualsevol mena; per exemple: en pots d’olives gegants. Però avui en dia, l’atzavara, com a planta de balcó ha anat retrocedint. En àmbits rurals continua existint, però. Les ciutats, ja se sap, les modes canvien i a poca gent li plau tenir una planta gairebé monocromàtica i que només floreix per morir. Els dragos, per la seva banda, van fent camí. Pertanyen al curiós regne de les plantes que es converteixen, pels ulls humans, en arbres. Pels ulls científics, sembla ser, continuen com unes senzilles plantes. Els dragos tenen arrels místiques a les Illes Canàries i sincerament em deleixo per veure’ls convertits en arbres per tal de poder-me extasiar amb la seva saba vermellosa.

Tot i que no demanen atencions emprenyadores —a fi de comptes són plantes agrestes que hom a domesticat i miniaturitzat—, creixen al seu ritme natural, sense preses. Perdoneu, us he dit una mentida; no creixen al ritme natural. De natural no hi ha res en mans de l’ésser humà, només ell mateix —si de cas. Els recipients on es troben duen terra comprada en els basars del xinesos. Una terra fosca, d’origen dubtós, que a més a més jo he potenciat amb adobs nitrogenats. Això ha incrementat la velocitat de desenvolupament de les plantes que, per contra, requereixen més aigua.

L’altre dia, abans de tornar cap a Badalona, vaig fer-me amb una aixada i una pala amb la intenció de retallar un bocí de terra de l’hort de baix. Vaig pensar que seria una bona connexió entre el món d’allà i el d’aquí. Entre dues natures domesticades —tant l’hort com els testos són fets a mida per mans humanes. La terra de l’hort, és la pasta de la família. Una massa que quan plou deixa anar la seva saó. I això —perdoneu-me el sentimentalisme— és un paradís que la gent de la ciutat, per moltes plantes que tinguem a finestres i balcons, crec que hem perdut per sempre.

Una de les grates lectures d’aquest any ha estat Beirut, I love you de Zena el Khalil. L’he llegit a través de la traducció realitzada per na Clara Ministral. No és un gran llibre, ni un text etern, d’aquells que hagi de constar en la Biblioteca Ideal de tothom. Sí és, però, un llibre que cal observar. Per això aquí us faig una breu notícia.

Zena el Khalil no és cap escriptora. Amb Beirut, I love you no ens trobem davant del cas típic de l’escriptora revelació a ca nostra, tot i que fa anys, que al seu país ja publica. Tampoc no ens trobem davant una escriptora emergent, de nova fornada. No. El Khalil és —ras i curt— una artista interdisciplinar. En el sentit pur. Fa anys que hi treballa i, en aquest punt, sí que el seu llibre ens ha ajudat a descobrir a l’artista consolidada. Si feu una ullada a la seva web descobrireu una obra irònica, que parla de la vida de la dona en món libanés. Que parla d’un país marcat per molts —massa!— anys de guerra. Read the rest of this entry »

Crec que tot prové dels miratges de l’infantesa. El Líban i, més en concret, la seva capital Beirut sempre han estat presents a la meva vida. Reconec que tinc dades poc extenses sobre el món particular de Beirut i el Líban. Tinc ben clar que jo, com molts infants de l’època —jo era un infant en els anys 80—, tenim un vague record de la guerra civil del Líban: de les incursions d’Israel, dels tancs i els carrers, dels guerrillers creuant les cantonades… Per si voleu fer un petit tast informatiu de Beirut us deixo aquesta entrada de l’Enciclopèdia Catalana.

Les imatges que difonia la sempre omnipresent TVEspanyola, varen marcar el meu àlbum fotogràfic. Fins a tal punt que, des de gairebé sempre, he sabut identificar quan una imatge feia referència a Beirut o no. No tinc tampoc gaire traça i fons en matèria de fotografia documental; tot i així, molts cops he identificat els carrers de Beirut en fer només un sol cop d’ull a una imatge. Read the rest of this entry »