T’ho dic, perquè som així: un cos adult que conté una mentalitat encara massa jove pels temps actuals. Una ment oberta que no se deixa d’astorar davant els esdeveniments que copsen la nostra ciutat. Som un nin que rebutja tota responsabilitat davant els lligams que no duen enlloc. Som un nin que encara vol anar en bicicleta; tot i que, a voltes, pujar les costes m’obligui a bleixar més del compte. També tenc caigudes, però.

De vegades veig les mirades de reprovació dels meus. Me donen un guster sobremanera. Aquests mirades constaten el meu pensament: veuen que malgrat la meva edat física, encara som un nin. Els agraesc, a ells, que són els jutges més imparcials —car, no me volen cap mal—, que reconeguin sincerament que encara la fruita és verda i no pot  caure de l’arbre. I l’arbre, el de la ciència i el de la vida, no s’ha d’esporgar mai!

Tenc encara molta corda per caminar, no vull arribar encara a la meva tardor. Malament rai! sinó. Vull engatar-me encara la  meva primavera, venga idò! Encara no m’he sadollat!

Reconec les meves faltes, els meus errors. Sé —per exemple—, que encara no he aprés a escriure gaire bé. El meu coneixement de les paraules és perifèric. Faig feina de forma constant amb l’ajut del Diccionari Borja-Moll (DCVB). No m’atur de conéixer mots nous. La seva precisa anatomia, m’encanta aquest procés. Se també, que no seré mai perfecte. Sempre he tengut errors; ara, però, aprofit que els renys ja no me fan plorar a pedregada pura, per intentar modelar-me millor. Sé que som una escultura feta, crec —tanmateix— que encara m’he de polir. Uns altres, quan mori, pentura me donaran pàtina.

Si me faig un embull amb les paraulotes, encara més me’n faig amb les coses del món. I beg your pardon. Tenc molts detalls fotografiats i desats a la meva base de dades que es troba en el meu cervellment, com diria en Mesquida. Els detalls de la realitat se me fan fugissers i això me va feure que som un accident en aquest món. Que estic totalment de pas. Vaig llegir un pic —crec que d’en Joan Miquel Oliver—, que el nostre estat natural és la mort; restarem tota l’eternitat morts. És per això —continuava la filosofia de’n Oliver—, que hen vengut en aquest món de vacances. Tot i així, tenc una actitud d’activista davant el món. Dia a dia, rera la trinxera de la realitat: agaf el fusell i dispar. A voltes —més sovint del que jo voldria—, me volen mut.

Intent que els rinoceronts d’en Ionesco no passin per damunt jo. Som una pedra, som transparent. Som conscient de les meves contradiccions. Hi ha pics que decidesc mostrar-los, talment les meves úniques cartes en aquest joc. A voltes també acab per empegueir-me sencer. Hi ha qui viu en aquesta ciutat, amb la mort als llavis, a les llosques que llencen en terra, als bitllets que duen a la cartera, amb les seves mateixes actituds. Me fan ois!

Encara som un nin, perquè veig que el rinoceront és feble; veig en ell un animal, només. Tot i que començ a tenir rues a les mans i el rostre, són rues de riures i de treballs. Com a bon nin encara vull que me boquis una mica més de ginet i tastar la nova coca acabada de fer. M’agraden aquestes llepolies.

Deixau-me cridar que encara som un nin! Que encara me queden molts projectes per encetar i molts somnis —i malsons—, abans no me desperti.

Crèdits fotogràfics:

—ruta de la primera imatge:
http://www.flickr.com/photos/c215/2235068171/

—ruta de la segona imatge: http://www.flickr.com/photos/gandara/3473813044/in/set-72157600154449210/

—ruta de la tercera imatge: http://www.flickr.com/photos/costi-londra/3561300541/

Molts s’interroguen sobre la seva antiga utilitat. ¿Era realment una joguina, un recordatori que les padrines regalaven als seus néts quan feien la primera comunió? Per ventura, hi ha un sentit més remot? Per una banda es mou entre allò lúdic —una joguina per infants—, i allò màgic —molts hi veuen una relació d’exvot. També com un instrument més dins de la vida del camp mallorquí. He llegit un text de’n Carlos Garrido que parla dels siurells en el seu llibre Mallorca Mágica (Palma de Mallorca: José J. de Olañeta, Editor, col. Terra incognita, 9, 2006). L’autor troba un sentit directe entre la funció del siurell i la influència dels vents damunt la terra mallorquina. Garrido apunta que aquestes figures es feien servir per a les feines de batre el blat, a l’era. Llavors es demanava la intervenció del vent tot fent cantar els siurells. Per a l’autor també hi ha una doble simbologia amb la forma com la gent del camp es relacionava amb els vents. Per una banda hi ha aquest vent benefactor, que és l’encarregat d’ajudar al pagès a batre el cereal i, per una altra banda, hi ha el vent malfactor que és el que torna folla la gent, qui canvia el caràcter dels pobladors de l’illa. El vent que esbuca els arbres, que atia el foc indòmit. Per això també Garrido relaciona les figures típiques del siurells: un pagès, una pagesa, un cavaller o un rei, un dimoni… amb figures de la tradició grecollatina: un home, una dona que farà la funció d’Afrodita, un dimoni que es transforma, per contacte amb Afrodita, en Dionisos… De fet, aquesta relació per contacte,  no importa, perquè Dionisos també està relacionat amb la recol·lecció dels cereals i el raïm. Garrido, —com tothom—, es perd en el moment de citar l’origen d’aquestes figuretes de fang. Per ell tan poden ser exvots provinents de la cultura ibèrica, com provenir d’un origen cretenc o àdhuc fenici. En tot cas, l’autor reconeix que les primeres noticies dels siurells es donen durant la dominació islàmica de l’illa (Garrido, 2006: 103). Sigui com sigui, tant si és d’origen ocult o per una altra banda, plenament popular; ens trobem davant un objecte que la gent sempre l’ha reconegut com una cosa seva, pròxima al seu món diari. Com element de decoració, per regalar, per jugar, per fer màgia… Els siurells sempre m’han atret. D’aquesta manera vaig creure que la millor forma era no quedar-me només en la possibilitat d’anar a Mallorca i comprar-ne a la Fundació Joan Miró o pels carrerons devora Cort. Volia saber i tenir-ne coneixement del seu procés. Fou d’aquesta manera que vaig decidir partir cap a un dels centres de producció de siurells més emblemàtics: Sa Cabaneta. Dins del terme municipal de Marratxí es troba el llogaret que nom Sa Cabaneta. Tenia constància que allà se feien siurells. També tenia notícia d’un artesà i divulgador del món del fang: n’Andreu Isern. He de dir que en aquesta estada, que marca de l’any 2004 no vaig poder contactar presencialment amb ell. No ha estat fins fa ben poc que l’he tornat a cercar i aquest cop he pogut tenir amb ell una amigable conversa per telèfon. Isern és un gran divulgador de l’artesania del fang a Mallorca i coneix molt bé el món del siurell, identifica variacions en els models que l’ajuden a localitzar i situar les peces amb zones geògràfiques de l’illa o amb persones concretes. Tenir coneixement d’Andreu Isern és cabdal per tal d’entendre la situació actual de la producció de siurells a Mallorca. A Sa Cabaneta, com he dit, no vaig trobar-me amb Isern, emperò vaig fer una altra troballa molt valuosa. Era coneixedor que a Sa Cabaneta es feien molts siurells. Fou així com vaig anar a parar amb la casa de Ca Madò Bet des Siurells. Allà vaig trobar-me amb na Coloma una noia molt eixerida que junt amb el seu home i la seva mare Francisca encara continuaven amb la tradició de fer siurells a Ca Madò Bet. Dir això i també que, com va apuntar-me recentment Isern per telèfon, els de Ca Madò Bet es troben emparentats directament amb la família d’Isern, amb els de Can Bernadí i Can Bernadí Nou. Na Coloma em va deixar fer fotografies a lloure. Tantes com vaig voler! Això em permeté compilar un interessant material gràfic sobre els diversos punts de creació d’un siurell. Devora el pati que hi ha a Ca Madò Bet hi tenen el forn per tal de coure els siurells. Sensacional! Hi havia autèntics exèrcits de siurells. Sóc conscient que no puc establir una relació directa amb els famosos Guerrers de Xi’an. El que sí puc al·ludir és a la capacitat de tots dos d’invocar les forces tel·lúriques. Els Guerrers de Xi’an també són peces fetes en fang, aquestes d’un 1,80 metres. Els siurells són més petits i populars. En canvi els Guerrers han restat soterrats des de la seva creació fins el segle XX. En tots dos casos cal dir que es van produir amb intencionalitats referencials i simbòliques. Tots dos tipus de models: guerrers i siurells, remeten a la necessitar d’invocar quelcom; els siurells invoquen pagesos, dimonis, els vents, les feines del camp… els guerrers per la seva banda s’imposen amb superioritat numèrica per tal de protegir l’emperador durant el seu recorregut més enllà de la vida. La tradició de Ca Madò Bet des Siurells és molt coneguda —i reconeguda—, pels amants dels siurells. Malgrat que na Coloma me deixàs fer fotos fins que em cansàs, no vaig quedar sadoll. Na Coloma me va dir que aquell dia que jo els hi havia fet la visita no farien siurells; me va convidar a veure sa mare fent siurells, la podria entrevistar mentre veia amb els meus propis ulls com anaven naixent els siurells. Sensacional! Així va esser com dos dies més tard vaig tornar a treure el cap per Ca Madò Bet. Allà es trobava madò Francisca. Filla de Madò Bet. Una dona desperta però obstinada a la seva feina de fer siurells. De produir el seu món infinit. Vaig poder fer fotografies de l’escenari on hi treballava aquella horabaixa: una petita cambra que tot just donava a l’entrada, a la planta baixa. Amb una finestra per on entrava la llum que es difonia per la sala. Na Francisca treballava amb aquesta llum natural.

The player will show in this paragraph

La conversa anava desgranant diversos temes i aspectes relacionables amb el món dels siurells. Tot tractant diversos temes com ara el fet que a na Francisca això de fer siurells li prové de tradició familiar. A més a més el seu home tenia una olleria a Pòrtol. Na Francisca està també emparentada, amb altres artesans del fang, com ara el mateix Andreu Isern. També, cal tenir en compte que a Ca Madò Bet, com la majoria dels artesans que es dediquen al siurell el factor econòmic és molt important. No podem deixar de pensar en el fet que, actualment, estem parlant d’una peça exportable fora de l’illa. Representa el caràcter ancestral de l’illa des d’una perspectiva lúdica. Amb això volem dir que és una peça-souvenir que hom empra per regalar a d’altres com a record de la seva estada a l’illa.

The player will show in this paragraph

Tot veient a na Francisca fent siurells li vaig demanar sobre les implicacions de gènere que es podrien establir en relació als processos de creació de siurells. Francisca troba que és una feina més de dones que d’homes. Que la producció de les gerreries es trobava més en mans dels homes, i amb una major concentració a Pòrtol.

The player will show in this paragraph

Per finalitzar la meva batalla de preguntes varem tornar a parlar sobre els siurells com a peça clau que es troba en els focus turístics de l’illa. Donat que la seva distribució i la seva venda és una de les peces claus per la pervivència actual dels siurells com a objecte.

The player will show in this paragraph

Na Francisca ja tenia gairebé el seu siurell construït, tot un heroi de fang damunt el seu cavall. La figura havia estat producte d’aquesta llarga tradició illenca de fer figuretes de fang. Em va sorpendre amb la facilitat de na Francisca per a fer el siurell. Emprava un pensament totalment estructurat amb poc espai per la improvisació. Amb els dits i els palmells de la mà confegia la figura que després acabaria desaria en una caixa de plàstic, d’aquestes que serveixen per a ficar fruita.

A partir d’aquí, el siurell faria el seu viatge iniciàtic. Ja estava creat, ara només quedava fer-lo perdurable (cocció) i bonic (encalcinar i pintar les figures).

Els siurells es couen al forn per tal que el fang quedi consolidat. Es converteix en objecte amb caràcter perdurable. Un altre pas interessant serà l’emblanquinat, que abans se feia amb calç i ara més o meny també o sinó amb qualsevol pintura plàstica amb base aquosa. Un cop les figures resten emblanquinades s’hauran de fer les ratlles. Aquestes solen esser verdes i vermelles.

No he trobat encara qui em pugui orientar respecte el significat d’aquests colors. Sé que són un colors molt recurrents dins la cultura popular d’arreu. Una d’aquestes coïncidències rellevants es troba amb les botargues que surten al carrer per celebrar les santantonades dels pobles que es troben a la comarca d’Els Ports. Aquestes botargues no deixen d’ésser dimoniets encarregats de turmentar la població. Duen una indumentària blanca pintada fonamentalment amb colors negres, verds i vermells.

Segurament hi ha qualque relació entre el món simbòlic dels siurells i les festes de Sant Antoni. A Mallorca, com a molts indrets dels Països Catalans, les festes de Sant Antoni són una mostra de les lluites entre allò sacre i profà; entre la veritat i la mentida; entre la pau i la guerra; entre les forces tel·lúriques i el logos. Quan veig un siurell —més encara si és un siurell que representa un dimoni, no puc deixar de pensar en les festes i foguerons de Sant Antoni. De fet hem de pensar que els mateixos siurells, si volen esdevenir perdurables han d’esser batejats pel foc del forn. Us recomano la lectura del text de Francesc Massip titolat Botarga: de disfressa a personatge. Massip cerca una aproximació de les botargues valencianes amb la tradició del món italià. En tot cas també aquest autor és sensible a la comparació de les botargues amb els siurells mallorquins.

Sigui com sigui, trobem que aquestes figures de fang produïdes a l’illa no deixen d’esdevenir una connexió important amb les arrels de la terra mallorquina. Són els éssers humans els que donen forma a la terra per tal de crear els personatges que encarnen els siurells. Cada siurell és diferent entre la resta. Representen uns personatges benefactors com el rei i el cavaller, neutres i propers com el pagès i la pagesa o, per altra banda negatius com són els dimonis. En tot cas els siurells tenen la gran capacitat de contenir en les seves reduïdes dimensions una gran quantitat d’activadors simbòlics. Haurem d’estar alerta si en tenim siurells a ca nostra, perquè són una de les essències del món mallorquí.

D’altra banda hi ha el creador total, l’Oliver que es pot llençar per la banda més creativa i fer llibres com ara El Misteri de l’Amor. Un llibre que no deixa ningú indiferent. Hi ha opinions de tota mena. Jo diré d’entrada que l’acabo d’enllestir i m’ha agradat força. Una bona lectura. Sí senyor Oliver, almanco una lectura que refresca el panorama literari català. Li dona oxigen.

El misteri de l’Amor tracta… doncs això mateix, de l’amor. Des d’una òptica polièdrica i polifònica. On hi ha múltiples protagonistes i múltiples veus. Geogràficament abraça l’arc típic: Mallorca-Barcelona. I dins d’aquest arc, hi trobarem: En Biel Massutí, la seva dona que nom Mònica Briand que serien les pedres angulars del llibre. A través de les quals s’aferren la resta de personatges i situacions. En Jaume Trobat, en Rafel, na Glòria, el filòsof pensador que cobra per hores de pensar, en Mateu, en Toni, na Marga…

En Biel Massutí representa l’artista genial i plenament creatiu, que un dia li surt malament la jugada. Ha de crear una escultura per instal·lar-la a la Plaça Major de Ciutat. No té ni idea: ha de representar el dia de la dona. Massa complicat i massa senzill alhora, així que acaba ideant, amb na Mònica Briand —la seva muller—, un prototipus de vulva. Na Mònica Briand, que es troba dins d’una clàssica depressió post-part, farà el seguiment del prototipus, fins i tot idearà una vulva-origami. El problema, que servirà de detonant, serà el fet que la vulva-origami ideada per na Mònica no s’assembla en res a la figa-escultura que ha realitzat finalment en Biel. Na Mònica, en plena depressió post-part, agafa una emprenyamenta descomunal. Argumenta que la vulva-escultura, no és la seva figa; emperò, no representa ni la vulva-origami, ni la seva pròpia vulva, que és d’on na Mònica havia tret la seva font d’inspiració. Agafa la seva nina, na Martina, i cap a Barcelona. Abandona en Biel i la vulva i tot el que representa la seva relació de parella. En Biel, agobiat pel trencament sentimental i també per la proximitat de la data d’entrega de l’escultura, decideix refer l’escultura. S’instal·la en un pis llogat a la mateixa Plaça Major. I allà treballa que treballaràs per fer una vulva-escultura nova. Fins que el destí li juga una mala passada i queda atrapat entre les planxes de ferro de la vulva. Allà romandrà, atrapat entre la ferralla, fins que entra en escena en Jaume Trobat. Un Dj i inventor. Total, que aquest genial Dj decideix animar el pobre Biel i donar-li una nova idea: ficar-li un motor a l’estructura de la vulva, per tal que aquesta pugui fer uns moviments determinats. Van a Campos, agafen el motor, que en Jaume Trobat tenia i li fiquen a la vulva-escultura per tal que tengui moviment. El dia de la inauguració na Mònica torna a l’illa sensibilitzada per en Jaume Trobat. Durant la cerimònica institucional per presentar la vulva-escultura, la festa es desballesta. I esclata un altre drama: la vulva-escultura adopta vida autònoma i decidirà atacar en Biel, en Jaume i na Mònica. Aquests hauran de fugir a totes. Fins que na Mònica decideix plantar cara a la vulva-escultura, que en Biel havia refet seguint el model de la vulva-origami i que en Jaume Trobat havia ajudat a donar vida. Res, doncs això, que na Mònica Briand s’encara amb la vulva-assassina. I li diu que ja n’hi ha prou, i la vulva que no, que vol matar en Biel i res, que llavors na Mònica la convenç per anar cap a casa, —allà on les dicussions resten dins del plànol del que és privat. La vulva-escultura-assassina, accepta i marxen en caravana cap a Campos. Allà emperò, la vulva-escultura-… se rebel·la i s’amotina dins del garatge de la casa, quan la policia la intenta desallotjar, matarà dos agents de l’autoritat… Així doncs, trobarem que la vulva-escultura-… queda autoreclosa dins del garatge de Campos, tot amenaçant qualsevol que la vulgui emprenyar. I restarà, en certa mesura, aparcada durant tota la resta de la novel·la. En Biel agafa por d’una situació massa difícil per ell i decideix partir cap a Barcelona, tot just en sortir d’una revisió que tenia amb el metge. És el clàssic escaqueig del que baixa a comprar tabac i ja no hi torna pus.

A partir d’aquest punt, —us hi he explicat una bona introducció!—, en Joan Miquel Oliver desembarca amb la seva plena creativitat. Estableix embolics d’amors entre quatre personatges: En Biel Massutí, que havia partit cap a Barcelona, na Mònica Briand que havia conegut en Toni Amengual a la seva fugida post-part cap a Barcelona i na Marga, que és la parella d’en Toni Amengual. Entre tots quatre es duplicaran les relacions amoroses de la següent manera: cadascú s’embolica amb la persona del sexe contrari de l’altra parella. És així com neix l’embolic, i el misteri de l’amor. Un exemple d’aquest bon embull el podeu observar a la conversa de les pàgines 107-112.

Hi haurà situacions de tot tipus en aquesta novel·la. Des d’una cafetera que es crema i resta abandonada en el pati particular d’una casa del Molinar, fins a un prejubilat que cobra per pensar. També apareixen icones fàcilment reconeixibles per les generacions que han viscut amb el Naranjito, els Ikeas, les sabates de goma per caminar damunt les roques, els Ipods… Així a poc a poc, o molt ràpidament si ho voleu es va construïnt un mural de sensacions i situacions. Potser ara, això que acabo d’escriure ha sonat massa tòpic. Emperò, de tota manera, trobem un Oliver que no té fronteres, fa el que vol amb l’escriptura i amb el llenguatge: entren i surten diàlegs dins del text. Pensaments i coses que no es poden dir. També té una capacitat excel·lent per reinterpretar les paraules, per abocar-les a nous contextos i intentar de mirar si funcionen o no.

Evidentment, n’Oliver no parteix del no-res. És un artista gairebé total, m’ateveixo a dir, jo. Sap reconèixer l’herècia de tota la literatura universal. Ha creat molta discussió la seva novel·la, com ja he dit, amb gent que l’ha entés i gent que no l’ha entés o no l’ha volgut entendre. Al facebook, el mateix Joan Miquel Oliver té creat un fòrum on la gent pot opinar sobre el llibre, hi ha una mica de tot:

Marta Molas ha respost el missatge de Joan Miquel Oliver el 18 / juliol / 2008 a les 11:02

Feia temps que no plorava a la primera plana d’un llibre. I és que encara les sabates a la catifa de la sala em fan mal. Feia temps que no reia tant amb un cápítol surrealista com el de la màquina perseguidora. I és que encara ric pensant en ella, la gran v…. També feia molt que no em perdia pel mig del llibre sense possibilitats d’entendre res, tot i que al final, amb resolució un tant onírica o surrealista, ho acabés entenent tot. No sé si la meva opinió val. Sóc massa fanàtica de Hansels, Gretels i dones que mosseguen pianos.

Gràcies (per atrevir-te a escriure).

Joana Verdera ha escrit el 18 / setembre / 2008 a les 12:06

Ostres doncs jo sóc gran fan de les seves lletres, però confesso que el seu llibre no m¡ha agradat gaire… mm… no m’ha agradat gens!

És millor poeta que prosista!

Elisabet Punset (Universitat de Girona) ha escrit el 18 / octubre / 2008 a les 03:23

Estic d’acord amb en David. A mi el llibre m’ha encantat, amb ell ha aconseguit fer-me sentir com si fos dins el cap d’una altra persona, amb els pensaments desordenats, com els tenim tots, amb les vivències i cada una de les coses que ens porten a pensar, amb les històries que inventem, amb les diferents significacions dels nostres actes…i no m’allargo més!

Recomano profundament aquest llibre. És un petit tros de genialitat.

The player will show in this paragraph