Un dels punts que més m’ha preocupat, d’aquest moviment d’objectes diversos, ha estat el trasllat dels llibres que conformen la meva biblioteca personal. Deuen ser vora el miler i mig de volums. Reconec que és un nombre reduït de volums, comparat amb moltes altres biblioteques particulars que deu haver-hi; com ara la del Historiador Josep Termes, amb uns 30.000 volums. Hi ha grans biblioteques personals que m’agradaria conéixer de la mà dels seus propietaris: com deu ser la biblioteca personal d’en Lluís Permanyer, o la d’en Josep Maria Ainaud de Lasarte? Són persones que admiro pels seus coneixements i crec que poder visitar el lloc on reposen les seves fonts deu ser de gran interés.

The player will show in this paragraph

Traslladar llibres no és una tasca gens intel·lectual. Un problema que tenen els llibres, a l’hora de canviar-los de domicili, rau en el gran pes que tenen en relació al seu volum. S’han de ficar en caixes no gaire grans, per tal que una persona les pugui moure amb una certa agilitat. Sinó el treball es complica. Això genera una gran quantitat de capses de cartró amb llibres.

L’urgència d’abandonar l’antic habitatge mena a accions poc encertades: omplir capses i capses de llibres sense establir cap mena d’ordre, tal i com es trobaven a les lleixes. Com a petita indicació vaig entretenir-me a etiquetar els paquets resultants amb mots com «novel·la en català», «catàlegs», «fotografia»… etc. No sé si ha servit de gran cosa, la veritat és que en el moment d’instal·lar-me al nou pis de Badalona, he intentat ser fidel una determinada ordenació per matèries. El poblema recau, també, en establir un acord alhora decidir quines són les matèries importants i quines les secundàries. El sistema d’ordenació per matèries més empreat en el nostre territori és el CDU; es a dir, el Codi Decimal Universal. No entraré en aquest article a parlar en profunditat sobre les virtuts i problemes que proporciona el CDU. Només donaré notícia de quatre pinzellades que m’han ajudat a repensar la meva pròpia biblioteca.

El CDU es troba conegut com a «llenguatge documental controlat» això implica que parteix d’un consens entre una comunitat determinada que en fa ús i alhora, a nivell intern es troba coordinat de tal forma que cada unitat del llenguatge pugui tenit sentit semàntic en si mateixa i també en relació a la resta del llenguatge. Per una altra banda el CDU es basa en la combinació de resultats numèrics que es corresponen directament amb les famoses taules de matèries. A la fi, aquest sistema classificatori està enfocat, en certa mesura, a localitzar el document en la prestatgeria. Sóc conscient que avui en dia és l’anomenada «signatura» o «marca topogràfica» la que hauria de detectar la ubicació exacta del document. Però també és cert, que aquestes dues últimes sovint no deixen d’ésser una emprenta CDU del document readaptat a les necessitats de la biblioteca. Així doncs, vaig decidir optar pel CDU per tal de reordenar llibres i revistes. La mediateca resta a part. Una de les meves intecions és que, tot aprofitant el canvi d’habitatge,  la meva biblioteca personal es comencés a dotar d’uns estàndars normatius per tal de poder, a molt llarg termini, interoperar amb recursos d’altres biblioteques.

Vaig decidir observar dues de les grans institucions en quant a biblioteconomia pràctica: la Biblioteca Nacional de Catalunya (BNC) i la Xarxa de Biblioteques Públiques de la Diputació de Barcelona (DIBA).  Els resultats foren sorprenents i, alhora, encoratjadors. La Biblioteca Nacional de Catalunya empra el CDU de forma estricta. Respecta el buit misteriós que existeix pel número 4. Treballa molt bé els diversos nivells de profunditat que aporten més significat semàntic amb l’ús dels auxiliars. Per la seva banda, la Xarxa de la Diputació de Barcelona aporta una simplificació substancial a l’ús de les taules CDU. Aquesta última fa ús de la modificació catalana realitzada per Jordi Rubió i Balaguer. Això últim implica que omplen l’espai de la taula 4 per l’ús de les llengües i això, de retruc també afecta a la taula del 8. Axí pel llibre Els Nostres objectes de cada dia : petit diccionari irònic i sentimental de Josep Mª Espinàs el codi CDU de la BNC és: 849.9-7″19″; mentre que per a la DIBA és: 833.4″19″. La conclusió vàlida que s’ha d’extreure d’aquesta observació és que, en el context de les biblioteques catalanes l’ús del CDU parteix de diverses tendències: més estrictes o, menys restrictives i més relaxades; ús de CDU adaptat per Rubió i Balaguer o, seguiment del CDU internacional. En tot cas, la visió optimista ens aboca a la pròpia capacitat d’escollir un model d’us de la CDU, fins i tot em podria aventurar a crear un propi protocol per l’aplicació del CDU.

Però deixem el CDU de banda. Aquest sistema classificatori, juntament amb la creació de signatures, només ens ajuden a localitzar el document a les prestatgeries i poca cosa més a nivell d’informació per matèries. Una biblioteca personal necessita moltes més atencions. Una d’elles és l’obtenció d’espai necessari. No només per estar-s’hi, sinó també per poder créixer. A la meva biblioteca personal entren una mitjana de 5 llibres mensuals, que amb pujades i baixades poden acabar en una entrada de gairebé cent llibres anuals comprats en llibreries d’antic i noves. Són pocs els casos d’entrades de llibres regalats. En qualsevol cas, aquest fet planteja que l’ubicació d’un espai propi per a la biblioteca implica haver de valorar el seu «creixement natural». Al pis de lloguer on vivia fins ara, a La Clota de Barcelona, els llibres es distribuïen tant per un petit estudi informatitzat —un parc amb quatre ordinadors en xarxa—; com també pel saló. En prestatgeries de tota mena. El trasllat de la biblioteca m’ha donat l’oportunitat de repensar com m’agradaria que fos la nova biblioteca. Ells llibres són els mateixos, només que ara es poden reordenar per matèries. Al mateix temps també es podrà crear una base de dades que intenti recollir algunes dades bàsiques i que treballi en base a estàndars acceptats com ara el Dublin Core, el MARCXML… i, també, amb indexació lliure. Cal, però, modelitzar i construir la base de dades.

Aquest article serveix en certa mesura de background per aquesta tasca de hauré d’empendre si realment vull treballar amb una biblioteca personal que pugui interoperar amb altres biblioteques personals. Realment és una visió a llarg termini, però que no té res d’utòpic, si realment volem començar a obrir el patrimoni cultural de propietaris privats per a investigadors, relació de fonts documentals, cercar originals fora dels circuits de venda o préstecs habituals… Tenir un cert ordre i sistematizació dins de la pròpia biblioteca ajuda al bibliòfil a marcar-se nous objectius per a l’adquisició de nous volums, marcar el to de la col·lecció…

Sempre em quedo amb les ganes de revisitar determinats textos. M’agradaria tornar al negre sobre blanc de determinades històries que m’han enlluernat. Al llarg dels dies i setmanes vaig deixant en vertical tota una sèrie de llibres que mai no acabo de trobar el moment per abordar-los i poder-ne copsar el poder de les seves paraules.

Suposo que la vida conté en si mateixa aquesta polarització dramàtica. O vius la vida, o et quedes a casa llegint. La vida ha de continuar, evidentment. De vegades però, m’agradaria aturar el temps per a recuperar-lo en hores de lectura. Tinc la certesa que en aquesta vida no tindré temps de llegir tots els textos i autors que m’agradaria abraçar. A més a més, també hi ha el supòsit de repetir llibre. No és cap betzolada.

Tenir els llibres a les estanteries desats no té cap mena de sentit si no ens plantegem tocar-los, obrir-los, llegir-los. Seria pura decoració. El col·leccionista —i jo, en certa mesura, començo a trobar-me en aquesta situació— de vegades cau en aquesta situació perillosa. Estima els objectes de la col·lecció —en el nostres cas: els llibres—, però alhora els reserva, els conserva. Col·lecció i conservació de vegades són mots vinculats. Ja he superat el miler de volums i la preocupació de conservar, ordenar, estructurar comença a ser una preocupació. Al mateix temps sorgeix la idea d’anar prioritzant ordres de lectura; quin llibre ha de mostrar els seus coneixements, abans que no pas altre. Un mapa de probabilitats continues que es barregen de forma constant. És com llençar una moneda cada cop que es té un llibre a les mans. La pregunta és sempre semblant: «Ha arribat el moment de la lectura (per aquest autor, llibre, matèria…)?» Un dubte constant.

Sóc conscient que aquesta temptació a l’ostracisme és part de la seducció a la lectura. La lectura, a part de la que es pugui fer en periodes d’aprenentatge, és una activitat solitària. Ningú més que l’ego llegirà per nosaltres. Hi ha molta gent que no llegeix i hi ha molta gent que llegeix de tot. Jo, senzillament, reconec que llegeixo d’una forma desordenada. Molt sovint sense una programació clara de lectures. Si tinc un full de ruta —un llistat, que em pugui marcar les lectures—, sempre trobo la justificació per poder trencar aquest camí establert i introduir-hi una nova variació. Aquesta variació em pot comportar a una nova branca de llibres i autors o, sinó, reprendre la senda marcada. El món de la lectura és un mapa ple de petits caminois per on circulem de forma solitària.

Aquesta concepció de la lectura infinita comporta també la idea de la biblioteca ideal. Cada persona té la seva biblioteca ideal. Aquells llibres que no poden faltar en un món íntim fet per prestatgeries amb llibres. Els escriptors formulen recomanacions sobre títols importants per al manà literari de la humanitat. En aquestes formulacions trobem llibres eterns: La Bíblia, El Quixot, Hamlet… I fer llistats, senyors, és perillós. Crec que cadascú ha de construir la seva pròpia biblioteca. El debat, menys o més dinàmic pot fer-nos recollir les mancances de la nostra biblioteca i la poca utilitat de determinats textos. Existeix la inutilitat d’un llibre? Un altre petit drama. En principi, no crec que existeixi cap llibre inútil. Admeto, que actualment, el meus camins de lectura no em menen cap a cap mena de llibres best-sellers. Respecto que la gent els llegeixi. Tanmateix em crema la ira que només siguin aquests els llibres que es llegeixin i s’oblidi el plaer que pot amagar un Josep Pla, un Blai Bonet, un Manuel de Pedrolo, un Pere Guixà, un Millàs, un Cortázar, un Marsé, un John Irving, un Salinger —aquest últim recentment desaparegut. Potser ens falla una capacitat basta facilitar a les nostres societats d’una gran cultura literària. La manca d’aquesta cultura literària, no s’hauria de centrar només en el ramat que segueix les propostes construïdes de forma mediàtica. De vegades, sota criteris econòmics més que no pas sobre la importància dels continguts.

A casa, sol, miro els lloms dels llibres. Repaso els seus noms i penso en la motivació que em va fer adquirir-lo. Segurament el dia que el vaig tenir per primer cop a les meves mans ja vaig intentar captar la dimensió del coneixements que es trobaven al seu interior. Amb el pas del temps també he descobert que poc profit puc arribar a treure d’un club de lectura. Mai no he participat en cap. Per una altra banda també he descobert que hi ha gent que no torna els llibres que deixes en préstec. Com a norma m’he imposat no demanar mai llibres per llegir. Si tinc diners i m’interessa apropar-me a la seva lectura: vaig i el compro. Si no tinc diners, m’espero a tenir-ne i mentre el llibre passa a una mena wish-list. Tot arriba.

Tanco aquest text amb el pensament que si ens agrada s’ha de llegir i escriure. Llegir per llegir tampoc no porta enlloc. La lectura ens ha de servir per a fer-nos entendre millor el món. No és cert que els escriptors siguin una mena de déus que tenen una capacitat esfereïdora per opinar de qualsevol cosa. Senzillament són éssers humans que opinen, narren, fabulen, menteixen o no sobre el món, la realitat i els somnis (comuns o particulars).

Com a conclusió he après que les biblioteques ideals són productes individuals. Cadascú té la seva biblioteca ideal. Hauria d’imperar el concepte de llibertat d’elecció per damunt del concepte de llibres eterns o clàssics de la literatura —tot i que, aquests conceptes, no haurien de faltar tampoc. Els llibres són una bona eina per la transmissió, difussió i emmagatzemar coneixement, encara a principis del segle XXI.