—El Diccionari Catala Valencià Balear, el “Borja-Moll”, defineix:

LLETRAFERIT, -IDA adj.
Instruït, que ha llegit molt (mall., men.); cast. letrado, leído. Lletraferit no ‘u és gayre, Aguiló Poes. 149. Ja sabia que alguns lletraferits se riurian d’ella, Ignor. 80.
Fon.: ʎətɾəfəɾít (or., bal.).

—El Diccionari de la Llengua Catalana (DIEC) de l’Institut d’Estudis Catalans, en canvi és més concret encara i ho defineix com:

lletraferit -ida
adj. [LC] Amant de conrear les lletres.

En tot cas, tant si s’ha llegit molt com si hom es dedica a conrear les lletres; és a dir: avui collirem un quilo de lletres M, he d’ensofrar les eles geminades perquè sinó pedran el punt… o he d’esporgar El Quixot, o aquest Proust encara no acaba d’arrelar….

No deixa de ser curiós entendre el mot com a entitat pròpia: lletraferit. Ferit per una lletra. Com les explicacions totalment breus que fan el DCVB i el DIEC. Igual de metafòriques.

Sovint sento parlar que algú és un lletraferit. Això em provoca un coïssor a tota la pell: penso com si aquell lletraferit en qüestió estigui pidolant hores de vida per acabar de llegir un full escrit. De lletraferits hi ha a tot arreu. No crec que la paraula necessiti gaire atenció. Només que potser l’hem de desmitificar i pensar que avui en dia, tothom llegeix. Deixa de ser, el lletraferit, un personatge malatís, que s’espera a les portes de les biblioteques per recollir les lletres que cauen dels llibres en préstec i empassar-se-les. Un lletraferit, vist com un vampir de les lletres. També seria una altra definició.

Us hi deixo la imatge neobrossiana per tal que pogueu anar pensant-hi.