Els humans destaquem les referències a la memòria a través de períodes. No ens serveix el senzill record diari. Necessitem fites: cent anys de la fundació de tal cosa, cinquanta anys de la creació de la televisió, vint-i-cinc anys de la mort del dictador… Sembla que els vint anys també són un bon cicle per pouar en la memòria i els homenatges.

El 26 de juny de 1990 moria en Manuel de Pedrolo. Enguany comemorem, doncs, els vint anys de la seva desaparició. No importa la data, importa el què. Trobo que en vint anys del decés de l’escriptor continuem encara dins d’un desconeixement profund de la seva obra. És veritat, hi ha autors i obres molt més importants que les escrites per  Pedrolo a la literatura universal. (Per què la tradició ha eliminat el «De» nobiliari en parlar de l’autor i, en canvi, el conserva en parlar de De Segarra?). Però la importància de Pedrolo no s’hauria de concentrar només en els seus tres «best-sellers» per tothom coneguts: El mecanoscrit del segon origen (escrit el 1973 i publicat el 1974), Joc Brut (escrit i publicat el 1965), i Trajecte Final (escrit el 1974 i publicat el 1975). L’autor de Tàrrega va publicar en vida vora unes 75 obres i, actualment, té publicats uns 129 volums de gèneres diversos. També cal considerar —i recuperar!— els textos eròtics anònims com ara Els quaderns d’en Marc (1986)  i Els quaderns de la dona d’en Marc (1985).

Ens trobem doncs, davant un autor «iceberg» —crec que és en Miquel de Palol qui l’anomena d’aquesta forma—; en el sentit que el coneixement de l’obra pedroliana és poc profund. Podem judicar, en certa mesura, que el mateix Pedrolo és responsable d’aquesta situació. Fou un autor que desbordà per la seva capacitat productiva i que,  al mateix temps, tingué la cura d’influenciar-se de la literatura universal més contemporània. Aquesta influència podia venir motivada pel seu propi afany investigador i, per una altra banda, per la seva tasca de traductor. Va traduir des del famós Manhattan Transfer de John Dos Passos, així com també d’altres autors nord-americans; com ara Jack Keruac. Tal i com argumenta Alba Pijuan, a Pedrolo cal agair-li la introducció d’aquests autors en el nostre context cultural.

Amb Manuel de Pedrolo encara hem de fer moltíssima feina. I el superlatiu, en aquest cas té un alt contingut semàntic. La veritat sigui dita, el nostre autor tingué una certa «fortuna crítica» durant els anys seixanta i setanta, àdhuc ben entrats els vuitanta. Actualment, però, resta relegat com una mena d’«autor de culte» que en realitat tothom desconeix. La idea de l’«autor de culte» és tan perillosa com caminar pel fil d’una corbella. Tant et poden llegir molt, com només et llegiran determinants especialistes. L’experiència actual és que la gran massa lectora s’allunya dels «autors de culte» que no li són contemporànis. Així per exemple: el gran públic lloa com «autor de culte» a Stieg Larsson i, en canvi, ja no valora a Truman Capote que, en el seu dia fou un d’aquest autors tan lloats. I no és que Capote sigui ara dolent, o que Keruac no valgui res, o que Pep Albanell —per citar un dels nostres—, no tinguin importància, no; l’explicació vindria condicionada per les normes del mercat. Tendim a comprar els llibres que les indústries culturals ens presenten com a novetats i això ens obliga a —conscientment o inconscient— oblidar d’altres obres i autors. Se li ha passat el temps a Manuel de Pedrolo?

Les indústries culturals del país —les editorials, en primer terme— l’han descarregat dels seus catàlegs vius. Al mateix temps els mateixos lectors han defugit de la lectura de Pedrolo. De lectors, actualment, n’hi molts. Segurament més que abans. En canvi, fem lectures més superficials. De poc nivell. Ens preocupa poc com està estructurat (o desesctructat) un text. Cerquem sentiments i sensacions en les lectures i no pas idees. No jutjarem pas aquesta postura, ara. El fet és que Pedrolo fou arraconat per totes bandes. La seva mort va deixar-nos davant una falla que sovint no hem estat capaços de traspassar. Pedrolo era feiner de mena. No només escrivia textos; també es preocupava pel seu context més immediat.  Cal recordar el paper com a figura pública: com a ciutadà participatiu en la vida política i cultural d’un país que tornava de la nit. Pedrolo partipava en entrevistes televisives, escrivia artícles d’opinió i política als diaris. En certa mesura —vist ara amb perspectiva—, tenia un caràcter didàctic. Volia participar del model de país que podia esdevenir esperançador. Avui, tot això, sembla oblidat.

Si bé és veritat que l’edició d’El Mecanoscrit del segon origen havia arribat a 1.055.785 exemplars l’any 2002. També és cert, que actualment la majoria dels seus volums es troben descatalogats. Posaré unes mostres: Si hom vol aconseguir un exemplar de Joc tapat (1985, any d’edició) haurà de pouar en moltes llibreries d’antic. No és un exemplar fàcil de trobar. Només es va fer una edició per l’Editorial 3i4, de València. Tot i que l’editorial encara té vida plena, l’exemplar ja no es reedita. Pitjor fortuna tenen encara obres com Entrada en blanc (escrita el 1958 i publicat el 1968) de l’editorial Cadí, empresa avui ja desapareguda; com també la desapareguda editorial Laia on Pedrolo publicà el cicle narratiu La terra prohibida. Aquesta situació fa que poder copsar l’abast de l’obra pedroliana sigui —a només vuit anys del centenari del seu naixement—, una tasca aspra.

Però cal pensar de forma positiva. No hem de defallir. Estem sols i si no ho fem nosaltres no ho farà ningú. Ara està de moda en Jaume Cabré —gran escriptor, no ho negaré pas— i allò de les fires de Frankfurt; emperò, ens cal conéixer els autors i les obres que estem deixant pel camí: parlo de conéixer bé a Pere Calders, a Rafael Tasis; o d’altres que encara són ben vius com J.F. Mira, Josep Lozano, Carme Riera o Biel Mesquida. Això, és fer referència a la metàfora que diu que l’arbre gran no ens deixa veure la fondària del bosc. Hi ha multitud de grans autors oblidats, que dormen fins que torni el moment de la seva «fortuna crítica». Ni les institucions administratives, ni els mitjans de comunicació vindiquen ja la figura de Manuel de Pedrolo. Sembla que només ens interessi a quatre lletraferits que apreciem uns textos que mostren la Barcelona d’un moment molt concret del segle XX, amb les seves històries quotidianes, els seus ambients diversos… Pedrolo és un gegant, amb una ombra que atemoreix a molts homes de la cultura del nostre país. Per què? No tinc la resposta. De vegades penso que la rehabilitació de Pedrolo passa per la recuperació digital de les seves obres. Permetre l’accés obert i sense complexos, de cap mena, a la seva obra. Total, ell ja és mort i no es pot beneficiar del pastís econòmic que podria representar la venda de la seva obra en format paper-llibre. Els seus hereus i editors haurien de cercar altres complicitats si volen fer negoci amb la marca «Manuel de Pedrolo». Existeix una Fundació amb el seu nom. Cal, doncs, que aquesta fundació faci la feina li pertoca: vindicar la figura que diu representar. Tenir un caràcter obert i desacomplexat i també,  ja que ens hi posem: adaptat als temps.

Tanco aquesta nota amb el desig d’encoratjar tothom a perdre la por a Manuel de Pedrolo. Darrera els seus textos hi ha una gran varietat de personatges, escenaris i situacions, per mostra es pot començar amb novel·les tan sucoses com ara: Succéssimultani (publicat el 1979) o Baixeu a recules i amb les mans alçades (publicat el 1981). Si, per una altra banda, hom es vol apropar al Manuel de Pedrolo ciutadà —de l’última etapa de la seva vida— pot anar saltinorejant pels textos dels diaris escrits per l’autor els últims anys de la seva vida. Com veieu, no només cal un vintè aniversari del decés de l’autor, per fer memòria de la seva figura i obra. Cal una tasca conscient de recuperació d’un dels autors més productius i interessant de la nostra literatura del segle XX. El camí, doncs, encara està per recórrer i serà llarg; ens hi voleu acompanyar?

Ho havia vist en les pel·lícules de la tele, ara però, jo era el que es trobava dins de l’escenari. Sí dona, em refereixo a la llum verdosa, artificial i alhora càlida, dels autobusos nocturns. Aquest però, no era un autobús qualsevol…

Com ja deus recordar era molt d’hora, o massa tard. De fet ens havíem aixecat a dos quarts de quatre i gairebé hagués estat millor no colgar-nos aquell vespre. Uff, surts al carrer i notes com l’àngel i el dimoni t’estiren tots dos de cada braç. Un que te diu… «torna-te’n!» i l’altre que rectifica i diu «aquesta és la teva! Endavant amb tot». Res, al final no queda més remei que passar por i fred. Perquè les nits, allà on siguis, són sempre fredes, sobretot si t’acabes d’aixecar i no has clapat suficient.

Un autobús és com una petita capsa de llapis amb forats per on surt la llum dels aparells fluorescents. En aquest en què jo hi anava, la gent hi havia d’estar-se asseguda. Eren normes del conductor i de l’empresa. Clar, era un vehicle de llarg recorregut i les corbes, agafades amb massa empenta, podien causar mals humans irreparables. Fins a qui l’escenari. Continuem…

De fet jo sí sabia què estava fent allí, tenia la clara intenció d’anar cap allà, on m’esperaven per a fer una prova.  Fet i fet, això és ben poca cosa, perquè allà només hi havia estat una volta. I per a acabar-ho d’adobar tot havia estat massa precipitat. Calia però, aprofitar qualsevol oportunitat. Sempre i a tot arreu. Així doncs, aquests pensaments, juntament amb les respostes i oportunisme càustic de l’àngel i el dimoni, assetjaven la meva ment en un moment clau de la vida diària d’una persona: és a dir, quan hom intenta, per tots els mitjans, dormir per tal de fer-se passar més ràpidament una situació. Com si d’un metzina es tractés. Tenia ganes de dormir, però el plàstic dur dels seients ho feia impossible. A més a més hi havia els crits de la gent, de la resta de passatgers. Una passada, ja saps com són aquests vehicles que al llarg de la nit es dediquen a recollir gent de zones turístiques… El conductor vol escoltar la seva petita ràdio, que li amenitza el viatge. I darrera meu dues dones discuteixen a crits. Me les imagino allà, en el seu càlid continent, en el mercat de roba o al costat d’una parada de verdures, o per què no, en el seu petit hortet familiar veient com cau el capvespre. Un opuscle semblant al que jo he vist caure a través de les finestres del ferrocarril que baixa a Castelló de la Ribera i que moltes vegades he tornat a somniar. Ara, aquestes mateixes les dones, van pintades de forma estrafolària, tot destacant l’angulositat de la seva cara i la seva pell negra.

Al meu costat hi uns magrebins que sembla que parlin català, però si fixo més l’oïda veig com he estat d’ingenu!!! És una cantarella que per desgràcia desconec absolutament, en tot cas però, és un ritme vocal que no em deixa tornar a tancar els ulls. Abans d’arribar al trencall que ens menarà cap a la carretera antiga que va cap a la gran ciutat l’autobús torna a fer una parada. Miro per la finestra i no veig res, només puc intuir una silenciosa planura fosca i més enllà la mar. Hi pugen dos xinesos, bé, amb tots els respectes, clar la meva formació d’antropòleg de manual, em fa pensar en la possibilitat que aquests homes —és a dir, els que ara es troben asseguts al fons del caixó que conforma l’auto—, bé podrien ésser de Mongòlia, del Tíbet, de Taiwan, o Japonesos. Perquè senzillament no els sé diferenciar. Aquest parell, parlen entre ells. Amb un filet de veu. I me’ls imagino dormint en el seu llit, amb el seu pijama, amb el paquet de tabac al costat del llit, amb el despertador…

També hi ha occidentals, com jo, i de fet som els que en realitat semblem més forasters de tots. Jo ho sóc, en tenc consciència i no m’he d’amagar. Perquè no he nascut en aquell territori ni conec els topants de les contrades… Només sento que vaig dins d’aquell petit escenari mòbil sobre les rodes del vehicle. Amb ganes rompudes d’intentar dormir.

Lluny, t’imagino dins del teu llit un altre cop, protegida de la fredor del vidre damunt del qual recolzo el meu cap. Penso en el plàstic dur del seient, i  en la llum verda de l’autobús que no té res a veure amb la llum càlida de l’avió de quan és de nit i baixen la intensitat per tal que puguem descansar. L’autobús continua entrant dins de la nit, per la carretera, pel camí de cada nit. Jo finalment adopto el ferm propòsit de dormir; més o menys conec el camí i crec que podria despertar-me poc abans d’entrar-hi a la ciutat.

Cada cop em costa més somniar i menys amb trajectes relativament curts. El meu somni però, és amb tot una bubota de fum que es desfà amb l’últim plor de la nit i que no aconsegueix espantar-me. Més sorprenent és el que veig… Diria que és una discoteca ambulant, emperò no passa de ser un judici precipitat. L’autobús circula per la carretera que ressegueix la costa i a distància d’un quilòmetre es veu la gran massa de ferro il·luminat que es retalla amb el celatge difuminat. Juro que aquesta imatge se m’ha quedat gravada en la ment. Per això —potser—, he escrit aquest text. Per la força d’aquesta imatge. Així de senzill. I la veritat és que aquelles llumenetes minúscules que la massa de ferro projectava semblaven una forma que tenen els vaixells de tenir cara i ulls. Una forma d’humanitzar-se. No hi havia només un vaixell, n’hi havia tres o cinc. Això volia dir que indubtablement ens estàvem apropant a la zona del port comercial, a la gran ciutat. També volia dir que els vaixells ens miraven tal i com jo els mirava, n’estic convençut.

De fet Las Palmas té aquesta capacitat  de ser un gran centre nodular de relacions, de mercaderies, del nord, del sud, a una banda i a l’altra. I sé ben cert que jo en aquest joc de peces no deixo de ser un punt més; dins el gran mosaic humà que es mou dins de l’illa. Per exemple, per a mi aquest autobús on estic ara sembla un petit escenari on tothom desenvolupa el seu paper, ni que sigui en silenci… doncs ja estan actuant amb el seu mutisme. Sorprenent. Una força performativa sensacional. Tots presoners de les seves històries particulars. Com si en comptes d’un autobús de desplaçament, fos un bibliobús, on cada persona és un llibre, una novel·la o un relat breu o un assaig o un llibre de poesia… en fi, tot això. Cada persona és presonera i alhora secretari primer de la seva història. Un càrrec força important dins del projecte empresarial que representa la mateixa vida.

La ciutat desperta, com desperta qualsevol ciutat colonial: obrint les seves parpelles negres maquillades de pintures de colors per tal de esmorteir una mica la seva condició d’esclava. Una ciutat que sempre tindrà la capacitat de recordar que va sorgir del mar. Que té el seu propi camí i, —com els vaixells que ja estan començant a descarregar mercaderies de tota mena—, ara només està fent una petita parada en el seu trajecte. Sí, parlo de Las Palmas, que significa Victòria, i tinc por. M’admira que una ciutat dins d’un illa, tingui l’honor de dir-se victòria… en la seva solitud al voltant del mar… potser parla d’una Victòria guanyada contra tota raó. De vegades els noms de les ciutats ens apropen a la necessitat dels seus fundadors per tal d’amagar la barbàrie. Una ciutat com aquesta suporta anualment una gran pressió de ciutadans, estrangers —normalment europeus—, i treballadors portuaris —d’arreu del món i amb escassos europeus. Un joc de contrastos. I mentre baixo de la guaga, Àfrica respira a pocs quilòmetres.

fotografies extretes de:

http://www.flickr.com/photos/marvillashots/
http://www.flickr.com/photos/-maripili-/
http://www.flickr.com/photos/52783205@N00/

—El Diccionari Catala Valencià Balear, el “Borja-Moll”, defineix:

LLETRAFERIT, -IDA adj.
Instruït, que ha llegit molt (mall., men.); cast. letrado, leído. Lletraferit no ‘u és gayre, Aguiló Poes. 149. Ja sabia que alguns lletraferits se riurian d’ella, Ignor. 80.
Fon.: ʎətɾəfəɾít (or., bal.).

—El Diccionari de la Llengua Catalana (DIEC) de l’Institut d’Estudis Catalans, en canvi és més concret encara i ho defineix com:

lletraferit -ida
adj. [LC] Amant de conrear les lletres.

En tot cas, tant si s’ha llegit molt com si hom es dedica a conrear les lletres; és a dir: avui collirem un quilo de lletres M, he d’ensofrar les eles geminades perquè sinó pedran el punt… o he d’esporgar El Quixot, o aquest Proust encara no acaba d’arrelar….

No deixa de ser curiós entendre el mot com a entitat pròpia: lletraferit. Ferit per una lletra. Com les explicacions totalment breus que fan el DCVB i el DIEC. Igual de metafòriques.

Sovint sento parlar que algú és un lletraferit. Això em provoca un coïssor a tota la pell: penso com si aquell lletraferit en qüestió estigui pidolant hores de vida per acabar de llegir un full escrit. De lletraferits hi ha a tot arreu. No crec que la paraula necessiti gaire atenció. Només que potser l’hem de desmitificar i pensar que avui en dia, tothom llegeix. Deixa de ser, el lletraferit, un personatge malatís, que s’espera a les portes de les biblioteques per recollir les lletres que cauen dels llibres en préstec i empassar-se-les. Un lletraferit, vist com un vampir de les lletres. També seria una altra definició.

Us hi deixo la imatge neobrossiana per tal que pogueu anar pensant-hi.

Els peus calçats per unes xinel·les molt senzilles comencen a pujar les escales. Se sap el camí de memòria i són un gestos gairebé mecànics. Els graons esperen les passes de la noia. Coneixen el seu caminar i no s’estan de saludar-la de forma constant. Un d’aquests graons sembla que, quan el trepitges, vagi a obrir-se de bat a bat. La fusta està esqueixada per la meitat i el pobre només pot que resistir una i una altra vegada el trànsit de les escales -per solidaritat amb la resta dels seus companys de lluita. La calidesa de la fusta fa que ella sempre hi tingui un cert respecte, als graons de l’escala. Els sap fer callar, les nits de festa i d’estiu, esbojarrada de jove i amb el neguit per mor que no la sentin; quan convé però, les sap fer cridar com fures. També però, Déu sap les vegades que de nina havia baixat les escales de bot en bot, com si baixes per un barranc que no té fi, un barranc que acaba amb una platja paradisíaca de terra fosca.

La instal·lació elèctrica li permet encendre el llum en pujar les escales i apagar-lo quan ja és al pis de dalt. Tot plegat una gran comoditat. A casa dels meus avis, també existia aquest sistema i això ens permetia arribar al pis superior sense haver de pujar a les fosques i no haver de témer per una caiguda estúpida que ens fes anar tot l’estiu amb la cama embenada…. Apaga el llum doncs, i mira cap a avall, un segon o menys, però això ja és suficient per a reconèixer la llum del carrer que entra per la finestreta quadrada que hi ha al final de l’escala. Es torna a girar i, ara però, gairebé amb els ulls tancats, es dirigeix cap el lavabo. Just davant seu. Torna a encendre el llum i se n’adona de la quantitat de vegades que un interruptor pot arribar a estar present en qualsevol acció que faci: encendre un llum, posar en marxa l’assecador de cabells, mirar un missatge en el mòbil.

Es culiva a la tassa del wàter i es deixa anar. Espera només tres segons i la micció comença a sortir, raja amb força. El soroll sobre la porcellana de la peça la fa sospirar amb els ulls tancats. Està esgotada. Abre i torna a tancar els ulls. Mecànicament s’ aixeca i, sense mirar el líquid groc, tira de la cadena. El mirall li torna la seva imatge. De vegades quan era petita s’havia arribat a confessar amb aquella imatge. Sempre ha estat una persona d’amistats reduïdes i això ha fet que moltes vegades, la seva veu interior es converteixi en una companya incansable. Li diu i li aconsella tot el que ha de fer. De vegades li ha aconsellat en moments decisius. En aquestes hores de la nit però, fins i tot la seva veu interior està cansada. Es grata un gra de la sotabarba, té la cara marcada, a voltes els nervis la traeixen. La veu interior desperta per a recordar-li que està passant una mala època. Però sap que les males èpoques sempre s’acaben. Aquesta vegada ja té ganes que torni a sortir el sol per ella.

Tanca el llum del bany, dues passes i s’atura… esquerra o dreta? Entra a l’alcova. Esquerra. Tot i que té son vol entretenir-se una mica. Un altre cop es troba davant del repte d’un interruptor. Encén la clau que obre el corrent elèctric, acte seguit pitja el botó general de l’ordinador. La pantalla fa pampallugues i torna gris. Tot i que l’estiu ja comença a morir decideix posar en funcionament el ventilador. Un ventilador enorme, d’última generació, amb comandament a distància i llum incorporat. L’ordinador arrenca definitivament.

La llum de la pantalla envaeix la foscor de l’habitació. Li il·lumina la cara i li la fa més atractiva. Però ningú no la veu, ni tan sols ella mateixa. Amb la mà damunt el ratolí el fa moure per damunt de la fusta de la taula. Obre el navegador i tecleja l’adreça molt més ràpid que si la sabés de memòria. Té neguit per mirar el correu. Avui fa tard a la cita i vol veure si ell ha deixat una nota, un petit missatge com a senyal que no està enfadat, que ell entén que ella estigui cansada i que demà serà un altre dia.

Cony! En les dues bústies de correu res de res. De vegades se sent sola. Ella li escriu moltes vegades a ell, fins i tot li envia acudits com els que els nois —els mascles adolescents—, s’envien entre ells. Fins i tot li ha arribat a enviar fotos de dones despullades. Ell però, sap que ella no té competència possible. Ella és la noia amb qui ha compartit tants silencis i nits de pluja. Tot i així a voltes fa falta una prova. Un senyal. Ell sovint té ganes de dir-li que vol ser només per a ella, però no sap com. Té por que no entengui les seves paraules. Tan senzill com és.

Tanca el navegador i obre el servei de missatgeria. Però tampoc res! Com pot ser que se n’hagi descuidat? També admet la seva part de culpa. Però es resigna a que només per mitja hora, no l’hagi esperat. Només era un moment. Bé, la diferència horà ria té aquestes coses. Mira la pantalla i la ment se li queda en blanc. No sap què pensar… Obre el navegador un altre cop. Però no, no té esma i se sent cansada. Les parpelles li pesen. L’última vegada que se varen veure ell ho havia notat: la vista se li havia entristit. Però és que de vegades viure es fa difícil. Mentre apaga l’ordinador la noia es mira les ungles dels peus que les xinel·les deixen veure. Pensa que d’aquí a dos dies les haurà de repassar, tornar-li a donar la corba precisa a cada ungla. I qui sap, potser pintar-se-les una mica. Potser la força, com també pensava en Joan Miró, li pujarà pels peus i la revitalitzarà.

Les passes pel corredor que comunica els dos cossos de la casa fan que el trespol faci una mica de renou. No es preocupa, en aquella planta de l’habitatge no dorm ningú més que ella.

Entra a la seva cambra i gairebé a les fosques va caminant fins que troba el llum de sobretaula, i la llum torna a escalfar una mica la seva solitud. De fet, de vegades ha de fer memòria per a saber quantes hores fa que està callada. Pensa molt, té les coses clares, cada cop més i més. Una gran pilota que no atura de rodolar. De vegades per relaxar-se mira fotografies que té en un petit expositor. Una foto que es recolza sobre una altra imatge i aquesta sobre una altra…. són fotos del passat. Com totes, unes imatges que els dos es moren de ganes que tornin a ser realitat. La seva realitat. Mira la que està exposada en aquell moment, només de reüll. Se les sap de memòria, però no les treu. Li fa por treure-les.

Asseguda damunt del llit comença a acomiadar-se del dia. El silenci ho envaeix tot. De tant en tant un motor de motocicleta crida a la nit. No li importa, les motos sempre li han fet una mica de respecte. El que ella vol és conduir un cotxe potent. Dur-lo per les muntanyes, mostrar-li cada racó del seu món, de la seva geografia. Sap que sí, que només és qüestió de temps. Va estar tant a prop aquella vegada. La pròxima vegada aconseguirà el permís de conduir. El cotxe costarà una mica més d’aconseguir, potser sí que en farà un foradet quan comenci a estalviar… no vol pensar-hi, ara. Es gita, no pot més. Vol que la son envaeixi el seu cos com cada nit. Que el miracle es repeteixi com cada vesprada. Com la mar amb les pujades i baixades de la marea. Pugen i baixen amb constant facilitat. Ho ha vist tantes vegades que ho troba natural, com el bategar constant de l’oceà.

De cop, les llumenetes del mòbil s’activen. Arriba un missatge: «Perdona amor, encara no he acabat la feina, ufff quin rotllo. Joder. Bé, demà més. Ànim quan t’aixequis, una besada pececillo!!!». Somriu sense adonar-se. S’escriuen els missatges sense abreujar, per a que la relació no sigui tan freda. Cada lletra compta. Per fi li ha enviat el senyal que esperava, tant senzill, però tant necessitat. Ella sap que ell ara també necessita la telefonada perduda de rigor. Sinó es neguitejarà. Quan la distància és molt gran és difícil saber-ne les actituds, les angoixes. I per això, necessiten proves constants. Hi ha vegades que la vida és difícil, però també hi ha el plaer de l’enyor. De la necessitat de retrobar-se.

Torna a tancar els ulls, ara amb la necessitat profunda de deixar passar les hores. Un calfred li puja pel genoll. És el seu llit de tota la vida, de tota la seva adolescència. Però també l’ha compartit amb ell. No sap si ell des de la llunyania pensa com ella. Ell recorda les dolces migdiades.

No se vol amargar la vida, a l’endemà haurà de continuar lluitant pel seu futur. Tots dos combaten també per llur futur. De moment es troben allunyats, però comparteixen aquesta il·lusió: saben que és possible. D’altres ho han pogut fer i tirar endavant. Ells també. Només cal ser pacients… ara que la son li venç els muscles té ganes de tornar-se aixecar per lluitar. Ha de lluitar per a ella mateixa, s’ho mereix. Com tothom. I a més a més sap que ell l’estima. Només fa falta sentir la seva mà sobre la seva pell…. i deixar que les onades tornin a mullar la sorra assecada pel sol.

S’ha fet fosc i el capvespre ho cobreix tot. Lentament la gent amb la cara cansada torna a casa. Canviar-se de roba, sopar i potser veure la televisió una estona. Després anar a dormir i alguns, els més afortunats, gaudir d’una estona d’amor nocturn. Amb l’olor de la sal que ho impregna tot. Després les parets respiraran records dins de les cases silencioses esperant que les alarmes dels telèfons mòbils, les minicadenes musicals i els despertadors —cada cop més oblidats—, comencin a escridassar els seus amos i fer-los tornar al nou dia.

L’autobús ha sortit de la ciutat camí del sud. Els pocs vianants han adoptat un posat pensarós i resten en silenci com si atenguessin qualsevol renou sospitós de l’automòbil. El viatge tot i que es curt, sembla un viatge iniciàtic. Molts el realitzen a diari, d’altres només de forma puntual. Forasters i estrangers també coneixen el camí. Per a uns aquest trajecte no és més que un element més en la seva rutina, una anada i una vinguda més. Per a d’altres representa una aventura, amb el mapa a la motxilla. La gran ciutat comença a allunyar-se darrera dels vidres de l’estela que deixa el vehicle i la nit s’encarrega de fer que la urbs esdevingui quasi un miratge. Com una visió més en aquesta món fet de deserts. La carretera és un camí que marca el destí. És fàcil sentir la presència de la mar. De vegades, sobretot si hi ha la lluna penjada en el cel, el reflex de l’astre sobre l’aigua dibuixa una franja il·luminada al costat de l’autovia. El mar sempre està present; i l’olor de l’aire salat entra per les finestres com si fos una brisa de marinada que ajuda a alguns passatgers a fer volar els seus pensaments.

De vegades els llums dels poblets arriben a la carretera i fan que aquesta terra sigui més humana, demostren que en aquesta illa, tots estem junts. Que la nit és només un pas perquè arribi el demà. Una condició obligada per tornar a renéixer.

Un noi recolza el seu cap sobre l’esquena d’una noia. Són totalment diferents però se senten units. Com la resta de persones que viatgen cap el sud no parlen. Ha estat un dia llarg amb moltes coses a fer per la capital i ara l’esgotament comença a passar factura. Tampoc no hi ha moltes coses a dir. Han parlat moltes vegades de tot: cap a l’esquerra i cap a la dreta, amb les qüestions afirmatives i les negatives defensades. Amb tots els ets i uts. A poc a poc es deixa guanyar per la son. Té ganes de descansar devora ella, oblidar on està i pensar només en ella. En la nit que avança. Sap que es fàcil deixar-se inundar per la presència d’ella i per això no oposa cap mena de resistència. Només deixa fer. De vegades però, obre els ulls i intenta endevinar quant queda per arribar: uns hivernacles el fan pensar també en seu país, allà també hi ha hivernacles devora la mar. També hi ha coses que li fan por d’aquella terra que ara trepitja, ella ja ho sap. Però potser per això decideix tornar a tancar els ulls i refugiar-se en la seva nit i que ella amb el seu jersei de llana —les nits refresquen una mica en aquesta racó de món—, li gronxi els pensaments. Els cabells rinxolats d’ella marquen el seu passat indígena. Un passat que ell encara està descobrint i que està ple d’històries que s’entrecreuen i que creixen i moren. Com les plantes que creixen en aquesta terra aspra, com els cardons, les tabaibes. Un món que sempre ha existit, i que com un miratge més de l’illa s’aferra per no desaparèixer.

L’aire que entra per les finestres superiors de vegades fa arrufar el nas al noi que continua agafat a la seva acompanyant. El seu bot salvavides, el seu coixí, el seu antídot contra la solitud. L’agafa del braç i ella no diu res, no el molesta ni li pertorba la son. Mentres tant les llums dels poblats continuen tatuant el paisatge nocturn. Ella no atura de mirar a través del vidre. És la foscor el que veu, però també es veu a ella mateixa reflexada en el vidre i el seu estimat que agafat del braç d’ella, reposa en silenci. Ella de vegades també es deixa superar per l’esgotament del dia i s’abraça més a ell per tal de refugiar-se de la nit.

Però de cop i volta, l’impacte de forts reflexos lluminosos travessen les seves parpelles i li fan obrir els ulls, gairebé, forçada. Ell ja s’ha mig despertat des de que les aturades del xofer per deixar baixar els viatgers han estat més freqüents. Una mirada perduda els dóna confiança.

S’ha de caminar una mica des de l’aturada de l’autobús fins a casa. Caminen comentant els diversos locals oberts a disposició dels turistes i no es deixen de sorprendre com aquella terra està massa disposada a deixar-se vexar per aquella horda que poc respecta el silenci del desert. I no saben com no poden aquests turistes olorar la sal que puja de la mar.

Cada família té el seu propi patrimoni fotogràfic. Parlem d’un caramull de fotos, amb més o menys ordre: cronològicament o temàtica… o sense cap altre afany catalogador que el de restar enmagatzemades unes damunt d’unes altres dins unes caixes de sabates o de galetes. Tot aquest aixovar fotogràfic dóna a les famílies la llicència, —talment com els títols certificats—, de tenir una memòria documentada que els ajudi a explicar-se davant de la resta de societat. Tothom té fotografies de familiars, dels fills, de les novies anteriors a totes les altres anteriors, dels amics que un dia vàrem deixar penjats per uns de nous i més simpàtics…. Cal dir doncs que tots aquest arxius fotogràfics que es conserven a cada casa pertanyen a una esfera ultralocal. Ens parlen de noms i de cognoms pròpis i també de pobles i llogarets.

Aquestes fotografies tenen un fort sentit documental —en el sentit de dir: «aquest sóc jo i aquestos són els meus» o també «aquest dia vàrem fer aquesta activitat o vàrem anar a…» D’altra banda, ens serveixen per mapificar les societats, per veure-les i reconèixer-les a través de les imatges. Mapificar vol dir llavors: cada individu viu en un lloc geogràfic determinat i es desplaça a uns llocs determinats; en conseqüència les fotografies d’aquests rastres esdevenen autèntics mapes etnogràfics d’una forta precisió. Ens serveixen per saber-ne com eren les vides quotidianes de tal i tal persona en aquella contrada.

En aquesta línia el present artícle té un doble sentit. Primer: remembrar La Cámara Lúcida (Barcelona, Paidós, 1989) del genial Roland Barthes. Segon: Fer una aportació a la memòria familiar, a les narracions particulars, a través d’una fotografia on apareix el meu avi Ramon.

Cal dir, abans de tot, que la imatge que presento, en certa mesura és força especial. Un cop, quan jo estava finalitzant els estudis de secundària (BUP), un veí del poble de la meva mare, Sant Mateu del Maestrat, que viu a Barcelona i treballava en uns grans magatzems, va oferir-nos a preu de liquidació uns quants exemplars del llibre: Veure el País Valencià. (Barcelona, Destino, 1983). Un llibre amb textos de Joan Fuster i fotografies de Raimon Camprubí . Jo ara, en tinc un exemplar a ca meva, un altre els meus pares, no sé si per casa deuen haver-hi més exmplars a les calaixeres dels armaris. Quan tinc alguna tarde força ociosa i sense res en especial agafo aquest llibre i repasso els textos de’n Fuster, examino les fotografies dels llocs per on va passar Camprubí per tal de presentar les referències escrites de’n Fuster. Aquí rau la importància de tot plegat: que un familiar meu, amb la imatge meu avi matern apareix publicada en un llibre amb caràcter catalogador. El llibre, per descomptat!, es va comprar perquè es troba la fotografia del meu avi Ramon impresa per a la posteritat del món editorial.

De fet, no em deixa de semblar curiós que hi aparega en un llibre d’aquesta mena, és a dir; una obra que intenta donar una visió global sobre què representa i quines són les persones que poblaven el País Valencià, el d’aquella època. El meu avi Ramon, però, no era un gran llaurador, ni un home massa influent en el poble. Era un entre tants. Un home que es trobava allà, davant de la càmera de Camprubí. La meva mare explica el fet, tal i com el seu germà li contà a ella, i tal i com el meu avi li havia explicat al meu oncle. Sembla ser que el meu avi Ramon es trovaba amb quatre amics corals més en una de les taules que el desparegut Bar La Vela tenia a la Plaça Major del poble. Feien la partida de cartes d’abans de marxar a dinar. Fins allà sembla ser que es va presentar el fotògraf Camprubí, acompanyat o sol és una fet que desconec. Conta la meva mare que els va demanar si els podia retratar, els jugadors de cartes se’l miren amb admiració i una mica de desinterès alhora: retratar-se? sense anar mudats? —crec jo, que deurien pensar. Camprubí els va dir que els volia fotografiar com si ell no hi fos allà . Així va esdevenir.

Roland Barthes a la primera meitat del seu llibre La Càmera Lúcida, fa una reflexió al voltant de la fotografia. On presenta dos bons conceptes que tenen una aplicació directa sobre l’observació dels documents fotogràfics. Són la idea de Studium i de Punctum.

«[...] l’studium, que no vol dir, o almenys no de forma inmediata, “l’estudi”, sinó l’aplicació a una cosa, el gust per algú, una mena de dedicació general, amb un cert afany, però sense cap agudesa especial. [...] Aquest segon element que ve a pertorbar l’studium l’anomenaré punctum; donat que punctum és també: punxada, foradet, petita taca, petit tall i, també casualitat. El punctum d’una foto és aquest atzar que en ella mateixa em traspua (també però, que em llastima, que em punxa). (Barthes, pàg. 65)»

Definits aquests dos conceptes podem veure com a La Càmera Lúcida, l’autor ens dóna aquestes dues eines que ens permetran establir-nos com subjectes davant dels arxius fotogràfics. La primera part del llibre és una teorització sobre el que Barthes creu que és la fotografia, els valors culturals, les diferencies amb altres medis socials de consum: per exemple diu que el cinema és per veure’l acompanyat i les fotografies per veure-les a l’intimitat… per valorar els prejudicis socials que han envoltat la història de la fotografia. També parla dels creadors de les fotografies, dels consumidors de les fotografies i, en certa mesura, ens apropa molts dels platejaments que ja Guy Debord teoritzà a La Societat de l’Espectacle (1967). La segona part del llibre de Barthes és una aproximació als plantejaments de la primera part del llibre, agafant però, com a exemple, una fotografia seva i personal, on apareix la seva mare quan era petita fotografiada dins d’un hivernacle. La imatge però, no apareix mai a les pàgines del llibre. Resta en el plànol d’allò que és privat.

Jo decideixo fer intercedir la fotografia que Joan Fuster va escollir per il·lustrar-nos sobre els pobladors de Sant Mateu del Maestrat; aquest fet també em permet remembrar records de la meva familia. Per una altra banda faig com Barthes a la segona part del llibre, agafo una fotografia meva, pròpia, per tal de fer volar el meu subjectivisme i lligar-ho amb els conceptes exposats a la primera part del llibre La Càmera Lúcida.

A priori, el tema escollit no deixa de ser conegut dins de la imatgeria de l’art modern: Els jugadors de Cartes. Com Cézanne trobem una partida de cartes. Totalment enmarcada, amb una simetria perfecta dels presonatges… A la fotografia de Sant Mateu trobem un tractament molt bo dels plànols: un primer pla desenfocat, on hi ha un personatge que surt d’esquenes i un segon pla, on surten els personatges que interessaven a Camprubí totalment enfocats contra un fons altre cop desenfocat. Podríem dir, aprofitant a Barthes, que l’studium és correcte. Com si fossin les ales d’una papallona conservada entres dos vidres, els personatges viuen dins d’aquesta foto. El meu avi, de forma privilegiada surt al mig de la imatge. Suposo que això també va afavorir el prestigi que aquesta foto va agafar per a la meva mare. Recentment l’he digitalitzat i, gràcies als procediments actuals, la meva mare té a casa una còpia en paper fotogràfic de laboratori de la fotografia del seu pare. Com si el llibre no existís i com si la foto tornés un altre cop al plànol d’allò que és íntim, propi i ultralocal.

Suposo que el meu avi, hauria pujat dels horts que tenia a tocar del poble. Ja ho sabeu, els horts a tocar de la població i el secà a continuació dels horts, generalment. És bona la saó de la terra molla dels horts. A mig matí ja pujava cap a la Plaça Major de la vila. Allà hi ha diversos bars. Un d’ells era el Bar La Vela. Era el recer de la majoria d’avis del poble. Actualment si us hi arribeu, no el trobareu pas, li han canviat el nom i és un bar exclusivament del jovent. Al bar La Vela, el meu avi sabia que hi trobaria segurament els seus companys de taula. La meva mare m’ha facilitat dos noms dels que s’enrecorda: el senyor de les ulleres de pasta es deia Mingo, de Domingo… un dels sants patrons del poble. Un altre l’anomenaven Vidal de llinatge.

L’studium de la fotografia és perfecte, ús heu adonat amb la centralitat de les cartes al mig de la taula? senzillament es troben allà gairebé immaculades. Ens trobem davant d’una partida de guinyot, es juga per parelles i a les comarques de les terres de l’Ebre i Castelló es considerat gairebé un joc nacional. El meu avi, no hi juga en aquest cas, diu la meva mare que sovint es plaïa observant. Un voyeur. Però per una altra banda nosaltres, els familiars també fem de voyeurs, com en un joc de miralls, tothom mira quelcom. Nosaltres, amb la fotografia a la mà observem l’ésser estimat i que ara ja no es troba entre nosaltres. Els documents fotogràfics serveixen per testificar una i una altra volta una presència que ja no hi és.

Un cop realitzada una visió general de qualsevol imatge fotogràfica passem a un altre estadi de l’observació. Els ulls comencen a centrar-se en detalls que colpegen els sentits. Tornant a Barthes: el punctum com allò que ens pertorba. Crec que sincerament cada persona troba uns detalls concrets que li interessen. De què depèn aquesta selecció? Segurament hi ha forta influència de les experiències prèvies, del bagatge cultural de casdacú. Les ulleres de pasta, que tenen una contundència ferotge. Li atorguen un caràcter propi a Mingo. Mostrant-li la imatge a la meva companya Dàcil, prèviament explicant-li els conceptes d’studium i punctum, em va assenyalar el seu punctum. Ella va fixar-se en els plecs de la camisa del meu avi Ramon. Barthes creu en canvi, que el punctum és quelcom inconscient, aliè a qualsevol experiència prèvia. Així ho exposa quan, també ell, es fixa en el coll de la camisa del xiquet que Lewis H. Hine havia fotografiat (Barthes, pàg. 98). Entenc que Barthes cerqui una perspectiva més a prop de les pulsions i per això digui que el punctum es relaciona amb un pensament essencial, a priori; és a dir lliure de l’herència de la mirada. Però certament, si pensem en les fotografies que ens agraden, trobarem que són aquelles imatges les que més ens agraden les que més ens deixen pensar, les que més ens evoquen i que fins i tot ens apropen a un determinat estat de xoc.

Una de les coses més evidents que també vull destacar de la fotografia del meu avi a Sant Mateu és de la seva forta realitat. Veig la fotografia i penso en la seva existència, en la vida del meu avi i la meva àvia en aquest poble agrícola del Maestrat. En com es varen conèixer, en les seves converses… en el caminar i feinejar quotidià de tots dos pel poble i pels camps. En l’arribada de la meva mare, la seva filla, del meu oncle. En les disputes familiars, en el canvi d’una casa a una altra ubicada en un carrer més gran i ample, que per altra banda és la que jo he conegut… en la llum d’intensitat variable que s’estén pels racons de la casa. I mentre el meu avi acaba de veure la partida de guinyot al bar, la meva àvia enllesteix el dinar, per ventura un platet humil d’escudella.

Rellegeixo tot que porto dit i a tall d’epíleg penso en un llibre de lectura ràpida d’un bon escriptor: Todo son preguntas de Juan José MIllàs (Barcelona, Ediciones Península, 2005). En aquest recull Millàs tracta 31 fotografies trobades al diari El País. Són fotografies que han servit per documentar les diverses notícies pel diari. Millàs parla de fotografies menys íntimes que les del meu avi observant una partida de cartes o la de la mare de Barthes a l’hivernacle. En tot cas els textos de Millàs ens serveixen per fixar-nos, per enéssim cop, el fet que és igual d’important el llenguatge verbal tant com el no verbal. També una lectura d’aquest recull ens ajuda a entendre com en una fotografia qualsevol hi ha molt de punctum i studium, però també moltes coses que són filtrades a través de la mirdada cultural de cada lector, en aquest cas el lector és Millàs que ens explica cada imatge. El meu avi continua assegut a la cadireta de la terrassa del bar La Vela. Obro i tanco les pàgines del llibre de Joan Fuster i el meu avi Ramon continua allà, a la pàgina 37 del llibre. Torno a Barthes i li dono la raó: «el noema de la Foto és precisament que això ha estat (Barthes, pàg. 172)». No puc deslliurar-me del posat encuriosit del meu avi observant la partida. Després s’aixeca i tot acomiadant-se dels companys, gira el primer carrer cap a l’esquerra i va baixant baixant fins a ca seva. El seu món que jo sempre evocaré.