Arxius amb l´etiqueta ‘literatura’

Els humans destaquem les referències a la memòria a través de períodes. No ens serveix el senzill record diari. Necessitem fites: cent anys de la fundació de tal cosa, cinquanta anys de la creació de la televisió, vint-i-cinc anys de la mort del dictador… Sembla que els vint anys també són un bon cicle per pouar en la memòria i els homenatges.

El 26 de juny de 1990 moria en Manuel de Pedrolo. Enguany comemorem, doncs, els vint anys de la seva desaparició. No importa la data, importa el què. Trobo que en vint anys del decés de l’escriptor continuem encara dins d’un desconeixement profund de la seva obra. És veritat, hi ha autors i obres molt més importants que les escrites per  Pedrolo a la literatura universal. (Per què la tradició ha eliminat el «De» nobiliari en parlar de l’autor i, en canvi, el conserva en parlar de De Segarra?). Però la importància de Pedrolo no s’hauria de concentrar només en els seus tres «best-sellers» per tothom coneguts: El mecanoscrit del segon origen (escrit el 1973 i publicat el 1974), Joc Brut (escrit i publicat el 1965), i Trajecte Final (escrit el 1974 i publicat el 1975). L’autor de Tàrrega va publicar en vida vora unes 75 obres i, actualment, té publicats uns 129 volums de gèneres diversos. També cal considerar —i recuperar!— els textos eròtics anònims com ara Els quaderns d’en Marc (1986)  i Els quaderns de la dona d’en Marc (1985). Llegiu la resta de l´article…

Ho havia vist en les pel·lícules de la tele, ara però, jo era el que es trobava dins de l’escenari. Sí dona, em refereixo a la llum verdosa, artificial i alhora càlida, dels autobusos nocturns. Aquest però, no era un autobús qualsevol…

Com ja deus recordar era molt d’hora, o massa tard. De fet ens havíem aixecat a dos quarts de quatre i gairebé hagués estat millor no colgar-nos aquell vespre. Uff, surts al carrer i notes com l’àngel i el dimoni t’estiren tots dos de cada braç. Un que te diu… «torna-te’n!» i l’altre que rectifica i diu «aquesta és la teva! Endavant amb tot». Res, al final no queda més remei que passar por i fred. Perquè les nits, allà on siguis, són sempre fredes, sobretot si t’acabes d’aixecar i no has clapat suficient.

Un autobús és com una petita capsa de llapis amb forats per on surt la llum dels aparells fluorescents. En aquest en què jo hi anava, la gent hi havia d’estar-se asseguda. Eren normes del conductor i de l’empresa. Clar, era un vehicle de llarg recorregut i les corbes, agafades amb massa empenta, podien causar mals humans irreparables. Fins a qui l’escenari. Continuem… Llegiu la resta de l´article…

—El Diccionari Catala Valencià Balear, el “Borja-Moll”, defineix:

LLETRAFERIT, -IDA adj.
Instruït, que ha llegit molt (mall., men.); cast. letrado, leído. Lletraferit no ‘u és gayre, Aguiló Poes. 149. Ja sabia que alguns lletraferits se riurian d’ella, Ignor. 80.
Fon.: ʎətɾəfəɾít (or., bal.).

—El Diccionari de la Llengua Catalana (DIEC) de l’Institut d’Estudis Catalans, en canvi és més concret encara i ho defineix com:

lletraferit -ida
adj. [LC] Amant de conrear les lletres.

En tot cas, tant si s’ha llegit molt com si hom es dedica a conrear les lletres; és a dir: avui collirem un quilo de lletres M, he d’ensofrar les eles geminades perquè sinó pedran el punt… o he d’esporgar El Quixot, o aquest Proust encara no acaba d’arrelar….

No deixa de ser curiós entendre el mot com a entitat pròpia: lletraferit. Ferit per una lletra. Com les explicacions totalment breus que fan el DCVB i el DIEC. Igual de metafòriques.

Sovint sento parlar que algú és un lletraferit. Això em provoca un coïssor a tota la pell: penso com si aquell lletraferit en qüestió estigui pidolant hores de vida per acabar de llegir un full escrit. De lletraferits hi ha a tot arreu. No crec que la paraula necessiti gaire atenció. Només que potser l’hem de desmitificar i pensar que avui en dia, tothom llegeix. Deixa de ser, el lletraferit, un personatge malatís, que s’espera a les portes de les biblioteques per recollir les lletres que cauen dels llibres en préstec i empassar-se-les. Un lletraferit, vist com un vampir de les lletres. També seria una altra definició.

Us hi deixo la imatge neobrossiana per tal que pogueu anar pensant-hi.

Els peus calçats per unes xinel·les molt senzilles comencen a pujar les escales. Se sap el camí de memòria i són un gestos gairebé mecànics. Els graons esperen les passes de la noia. Coneixen el seu caminar i no s’estan de saludar-la de forma constant. Un d’aquests graons sembla que, quan el trepitges, vagi a obrir-se de bat a bat. La fusta està esqueixada per la meitat i el pobre només pot que resistir una i una altra vegada el trànsit de les escales -per solidaritat amb la resta dels seus companys de lluita. La calidesa de la fusta fa que ella sempre hi tingui un cert respecte, als graons de l’escala. Els sap fer callar, les nits de festa i d’estiu, esbojarrada de jove i amb el neguit per mor que no la sentin; quan convé però, les sap fer cridar com fures. També però, Déu sap les vegades que de nina havia baixat les escales de bot en bot, com si baixes per un barranc que no té fi, un barranc que acaba amb una platja paradisíaca de terra fosca. Llegiu la resta de l´article…