T’ho dic, perquè som així: un cos adult que conté una mentalitat encara massa jove pels temps actuals. Una ment oberta que no se deixa d’astorar davant els esdeveniments que copsen la nostra ciutat. Som un nin que rebutja tota responsabilitat davant els lligams que no duen enlloc. Som un nin que encara vol anar en bicicleta; tot i que, a voltes, pujar les costes m’obligui a bleixar més del compte. També tenc caigudes, però.

De vegades veig les mirades de reprovació dels meus. Me donen un guster sobremanera. Aquests mirades constaten el meu pensament: veuen que malgrat la meva edat física, encara som un nin. Els agraesc, a ells, que són els jutges més imparcials —car, no me volen cap mal—, que reconeguin sincerament que encara la fruita és verda i no pot  caure de l’arbre. I l’arbre, el de la ciència i el de la vida, no s’ha d’esporgar mai!

Tenc encara molta corda per caminar, no vull arribar encara a la meva tardor. Malament rai! sinó. Vull engatar-me encara la  meva primavera, venga idò! Encara no m’he sadollat!

Reconec les meves faltes, els meus errors. Sé —per exemple—, que encara no he aprés a escriure gaire bé. El meu coneixement de les paraules és perifèric. Faig feina de forma constant amb l’ajut del Diccionari Borja-Moll (DCVB). No m’atur de conéixer mots nous. La seva precisa anatomia, m’encanta aquest procés. Se també, que no seré mai perfecte. Sempre he tengut errors; ara, però, aprofit que els renys ja no me fan plorar a pedregada pura, per intentar modelar-me millor. Sé que som una escultura feta, crec —tanmateix— que encara m’he de polir. Uns altres, quan mori, pentura me donaran pàtina.

Si me faig un embull amb les paraulotes, encara més me’n faig amb les coses del món. I beg your pardon. Tenc molts detalls fotografiats i desats a la meva base de dades que es troba en el meu cervellment, com diria en Mesquida. Els detalls de la realitat se me fan fugissers i això me va feure que som un accident en aquest món. Que estic totalment de pas. Vaig llegir un pic —crec que d’en Joan Miquel Oliver—, que el nostre estat natural és la mort; restarem tota l’eternitat morts. És per això —continuava la filosofia de’n Oliver—, que hen vengut en aquest món de vacances. Tot i així, tenc una actitud d’activista davant el món. Dia a dia, rera la trinxera de la realitat: agaf el fusell i dispar. A voltes —més sovint del que jo voldria—, me volen mut.

Intent que els rinoceronts d’en Ionesco no passin per damunt jo. Som una pedra, som transparent. Som conscient de les meves contradiccions. Hi ha pics que decidesc mostrar-los, talment les meves úniques cartes en aquest joc. A voltes també acab per empegueir-me sencer. Hi ha qui viu en aquesta ciutat, amb la mort als llavis, a les llosques que llencen en terra, als bitllets que duen a la cartera, amb les seves mateixes actituds. Me fan ois!

Encara som un nin, perquè veig que el rinoceront és feble; veig en ell un animal, només. Tot i que començ a tenir rues a les mans i el rostre, són rues de riures i de treballs. Com a bon nin encara vull que me boquis una mica més de ginet i tastar la nova coca acabada de fer. M’agraden aquestes llepolies.

Deixau-me cridar que encara som un nin! Que encara me queden molts projectes per encetar i molts somnis —i malsons—, abans no me desperti.

Crèdits fotogràfics:

—ruta de la primera imatge:
http://www.flickr.com/photos/c215/2235068171/

—ruta de la segona imatge: http://www.flickr.com/photos/gandara/3473813044/in/set-72157600154449210/

—ruta de la tercera imatge: http://www.flickr.com/photos/costi-londra/3561300541/

D’altra banda hi ha el creador total, l’Oliver que es pot llençar per la banda més creativa i fer llibres com ara El Misteri de l’Amor. Un llibre que no deixa ningú indiferent. Hi ha opinions de tota mena. Jo diré d’entrada que l’acabo d’enllestir i m’ha agradat força. Una bona lectura. Sí senyor Oliver, almanco una lectura que refresca el panorama literari català. Li dona oxigen.

El misteri de l’Amor tracta… doncs això mateix, de l’amor. Des d’una òptica polièdrica i polifònica. On hi ha múltiples protagonistes i múltiples veus. Geogràficament abraça l’arc típic: Mallorca-Barcelona. I dins d’aquest arc, hi trobarem: En Biel Massutí, la seva dona que nom Mònica Briand que serien les pedres angulars del llibre. A través de les quals s’aferren la resta de personatges i situacions. En Jaume Trobat, en Rafel, na Glòria, el filòsof pensador que cobra per hores de pensar, en Mateu, en Toni, na Marga…

En Biel Massutí representa l’artista genial i plenament creatiu, que un dia li surt malament la jugada. Ha de crear una escultura per instal·lar-la a la Plaça Major de Ciutat. No té ni idea: ha de representar el dia de la dona. Massa complicat i massa senzill alhora, així que acaba ideant, amb na Mònica Briand —la seva muller—, un prototipus de vulva. Na Mònica Briand, que es troba dins d’una clàssica depressió post-part, farà el seguiment del prototipus, fins i tot idearà una vulva-origami. El problema, que servirà de detonant, serà el fet que la vulva-origami ideada per na Mònica no s’assembla en res a la figa-escultura que ha realitzat finalment en Biel. Na Mònica, en plena depressió post-part, agafa una emprenyamenta descomunal. Argumenta que la vulva-escultura, no és la seva figa; emperò, no representa ni la vulva-origami, ni la seva pròpia vulva, que és d’on na Mònica havia tret la seva font d’inspiració. Agafa la seva nina, na Martina, i cap a Barcelona. Abandona en Biel i la vulva i tot el que representa la seva relació de parella. En Biel, agobiat pel trencament sentimental i també per la proximitat de la data d’entrega de l’escultura, decideix refer l’escultura. S’instal·la en un pis llogat a la mateixa Plaça Major. I allà treballa que treballaràs per fer una vulva-escultura nova. Fins que el destí li juga una mala passada i queda atrapat entre les planxes de ferro de la vulva. Allà romandrà, atrapat entre la ferralla, fins que entra en escena en Jaume Trobat. Un Dj i inventor. Total, que aquest genial Dj decideix animar el pobre Biel i donar-li una nova idea: ficar-li un motor a l’estructura de la vulva, per tal que aquesta pugui fer uns moviments determinats. Van a Campos, agafen el motor, que en Jaume Trobat tenia i li fiquen a la vulva-escultura per tal que tengui moviment. El dia de la inauguració na Mònica torna a l’illa sensibilitzada per en Jaume Trobat. Durant la cerimònica institucional per presentar la vulva-escultura, la festa es desballesta. I esclata un altre drama: la vulva-escultura adopta vida autònoma i decidirà atacar en Biel, en Jaume i na Mònica. Aquests hauran de fugir a totes. Fins que na Mònica decideix plantar cara a la vulva-escultura, que en Biel havia refet seguint el model de la vulva-origami i que en Jaume Trobat havia ajudat a donar vida. Res, doncs això, que na Mònica Briand s’encara amb la vulva-assassina. I li diu que ja n’hi ha prou, i la vulva que no, que vol matar en Biel i res, que llavors na Mònica la convenç per anar cap a casa, —allà on les dicussions resten dins del plànol del que és privat. La vulva-escultura-assassina, accepta i marxen en caravana cap a Campos. Allà emperò, la vulva-escultura-… se rebel·la i s’amotina dins del garatge de la casa, quan la policia la intenta desallotjar, matarà dos agents de l’autoritat… Així doncs, trobarem que la vulva-escultura-… queda autoreclosa dins del garatge de Campos, tot amenaçant qualsevol que la vulgui emprenyar. I restarà, en certa mesura, aparcada durant tota la resta de la novel·la. En Biel agafa por d’una situació massa difícil per ell i decideix partir cap a Barcelona, tot just en sortir d’una revisió que tenia amb el metge. És el clàssic escaqueig del que baixa a comprar tabac i ja no hi torna pus.

A partir d’aquest punt, —us hi he explicat una bona introducció!—, en Joan Miquel Oliver desembarca amb la seva plena creativitat. Estableix embolics d’amors entre quatre personatges: En Biel Massutí, que havia partit cap a Barcelona, na Mònica Briand que havia conegut en Toni Amengual a la seva fugida post-part cap a Barcelona i na Marga, que és la parella d’en Toni Amengual. Entre tots quatre es duplicaran les relacions amoroses de la següent manera: cadascú s’embolica amb la persona del sexe contrari de l’altra parella. És així com neix l’embolic, i el misteri de l’amor. Un exemple d’aquest bon embull el podeu observar a la conversa de les pàgines 107-112.

Hi haurà situacions de tot tipus en aquesta novel·la. Des d’una cafetera que es crema i resta abandonada en el pati particular d’una casa del Molinar, fins a un prejubilat que cobra per pensar. També apareixen icones fàcilment reconeixibles per les generacions que han viscut amb el Naranjito, els Ikeas, les sabates de goma per caminar damunt les roques, els Ipods… Així a poc a poc, o molt ràpidament si ho voleu es va construïnt un mural de sensacions i situacions. Potser ara, això que acabo d’escriure ha sonat massa tòpic. Emperò, de tota manera, trobem un Oliver que no té fronteres, fa el que vol amb l’escriptura i amb el llenguatge: entren i surten diàlegs dins del text. Pensaments i coses que no es poden dir. També té una capacitat excel·lent per reinterpretar les paraules, per abocar-les a nous contextos i intentar de mirar si funcionen o no.

Evidentment, n’Oliver no parteix del no-res. És un artista gairebé total, m’ateveixo a dir, jo. Sap reconèixer l’herècia de tota la literatura universal. Ha creat molta discussió la seva novel·la, com ja he dit, amb gent que l’ha entés i gent que no l’ha entés o no l’ha volgut entendre. Al facebook, el mateix Joan Miquel Oliver té creat un fòrum on la gent pot opinar sobre el llibre, hi ha una mica de tot:

Marta Molas ha respost el missatge de Joan Miquel Oliver el 18 / juliol / 2008 a les 11:02

Feia temps que no plorava a la primera plana d’un llibre. I és que encara les sabates a la catifa de la sala em fan mal. Feia temps que no reia tant amb un cápítol surrealista com el de la màquina perseguidora. I és que encara ric pensant en ella, la gran v…. També feia molt que no em perdia pel mig del llibre sense possibilitats d’entendre res, tot i que al final, amb resolució un tant onírica o surrealista, ho acabés entenent tot. No sé si la meva opinió val. Sóc massa fanàtica de Hansels, Gretels i dones que mosseguen pianos.

Gràcies (per atrevir-te a escriure).

Joana Verdera ha escrit el 18 / setembre / 2008 a les 12:06

Ostres doncs jo sóc gran fan de les seves lletres, però confesso que el seu llibre no m¡ha agradat gaire… mm… no m’ha agradat gens!

És millor poeta que prosista!

Elisabet Punset (Universitat de Girona) ha escrit el 18 / octubre / 2008 a les 03:23

Estic d’acord amb en David. A mi el llibre m’ha encantat, amb ell ha aconseguit fer-me sentir com si fos dins el cap d’una altra persona, amb els pensaments desordenats, com els tenim tots, amb les vivències i cada una de les coses que ens porten a pensar, amb les històries que inventem, amb les diferents significacions dels nostres actes…i no m’allargo més!

Recomano profundament aquest llibre. És un petit tros de genialitat.

The player will show in this paragraph