Qui té un hort té un tresor, penso durant les meves estades a ciutat. Veure com mort el capvespre a l’hort ajuda a escapolir molts fantasmes urbans. Enguany, els ametllers de l’hort van carregats. Tindrem bona collita. La mare es lamenta, ella que ho volia deixar ermar… De l’hort en conservo records forts. Com per exemple quan vaig veure plorar el pare a raig, en el soterrament del nostre estimat gos. Allà descansa un inoblidable amic que tinguérem durant tretze anys.

A Badalona tinc algunes plantes al balcó. Tenir plantes al balcó pot suposar una certa contradicció. Més encara si vius en una ciutat. Fan companyia i, suposo, que podrien arribar a significar la domestificació més evident de la Natura. Una Natura empetitida, relegada a una reserva urbanística que s’eleva del nivell del carrer; escales amunt. L’origen occidental d’aquest costum, potser el trobaríem en una de les Set Meravelles del Món Antic: els Jardins Penjants de Babilònia. La capacitat de l’ésser humà per a decidir la nova ubicació que determinades parcel·les de la Natura han de tenir a l’entorn creat per ell. Aquí també trobem, com no se’n pot deixar escapar, la idea del locus amoenus. Desgraciadament, però, tant Babilònia com un idíl·lic jardinet terrenal resten massa lluny de les balconades urbanes embotides de plantes.

Tant les atzavares com els dos dragos em donen una pau senzilla. Sóc conscient que abans molta gent tenia atzavares plantades en pots de qualsevol mena; per exemple: en pots d’olives gegants. Però avui en dia, l’atzavara, com a planta de balcó ha anat retrocedint. En àmbits rurals continua existint, però. Les ciutats, ja se sap, les modes canvien i a poca gent li plau tenir una planta gairebé monocromàtica i que només floreix per morir. Els dragos, per la seva banda, van fent camí. Pertanyen al curiós regne de les plantes que es converteixen, pels ulls humans, en arbres. Pels ulls científics, sembla ser, continuen com unes senzilles plantes. Els dragos tenen arrels místiques a les Illes Canàries i sincerament em deleixo per veure’ls convertits en arbres per tal de poder-me extasiar amb la seva saba vermellosa.

Tot i que no demanen atencions emprenyadores —a fi de comptes són plantes agrestes que hom a domesticat i miniaturitzat—, creixen al seu ritme natural, sense preses. Perdoneu, us he dit una mentida; no creixen al ritme natural. De natural no hi ha res en mans de l’ésser humà, només ell mateix —si de cas. Els recipients on es troben duen terra comprada en els basars del xinesos. Una terra fosca, d’origen dubtós, que a més a més jo he potenciat amb adobs nitrogenats. Això ha incrementat la velocitat de desenvolupament de les plantes que, per contra, requereixen més aigua.

L’altre dia, abans de tornar cap a Badalona, vaig fer-me amb una aixada i una pala amb la intenció de retallar un bocí de terra de l’hort de baix. Vaig pensar que seria una bona connexió entre el món d’allà i el d’aquí. Entre dues natures domesticades —tant l’hort com els testos són fets a mida per mans humanes. La terra de l’hort, és la pasta de la família. Una massa que quan plou deixa anar la seva saó. I això —perdoneu-me el sentimentalisme— és un paradís que la gent de la ciutat, per moltes plantes que tinguem a finestres i balcons, crec que hem perdut per sempre.

Les atzavares de les imatges de dalt, no són una pura casualitat reproductiva i espontània. Les va «plantar» el propietari de la finca que arriba fins el camí. Hi ha una paret de pedra seca i damunt va plantar-hi unes atzavares. Diu el meu pare, que aquest aquest home les va ficar allí, com una mena de jardí, que ell s’encarregava que tinguéssin bon aspecte. Clar, les arreglava quan podia, quan tornava de Barcelona. A Ciutat treballava de repartidor de correu (un ofici que compartíem aquest senyor de les atzavares, Charles Bukowski i jo). El meu pare, que estava devora jo, quan feia les fotos em parlava del conreador d’atzavares en passat. Li semblava que havia mort. Ja ningú endreçava la filera d’atzavares i el jardí de piteres s’havia tornat en selva.

La història d’aquest petit jardí trobat d’atzavares em va agradar molt. Vaig decidir que aquelles atzavares ja tenien la seva pròpia història; jo per exemple sempre les recordo en aquest camí. Es trobaven allà de forma perenne, com les seves fulles, tot autoreproduïnt-se sense el seu cuidador original. Fou així com, cabàs de goma a una banda i guants gruixuts a les mans, vaig decidir arrencar algunes atzaveres petites. Vaig omplir el cabàs. Era l’últim dia d’una petita estada a Sant Mateu del Maestrat.

Al dia següent, en arribar a Barcelona, les atzavares sobrevien en el cabàs de goma. Les plantes havien estat transportades, tot seguint el seu tràgic i màgic destí d’atzavares transportades. Com no les podia transplantar, en els dies següents a la meva arribada a Ciutat, vaig decidir afegir una mica d’aigua al cabàs de goma. D’aquesta manera evitava que les arrels de les atzavares perdéssin la sev humitat. Tot i així les havia de transplantar. Dotar-les d’un nou hàbitat. Sóc conscient que ficar-les en torretes no deixa de significar una regressió. Un captiveri. Emperò el projecte és que quan hagin crescut de forma raonable les duré personalment cap una altra finca de la meva mare, que nosaltres anomenem «Menguillo», també en el terme de Sant Mateu del Maestrat.

Ara m’encarrego de veure com creixen a poc a poc, les acarono els dies de sol i no m’aturo de mirar-les. Sensacionals. Sé que si sobreviuen adoptaran dimensions gegantines, formes que, de ben segur, em superaran. No sé si fóra bo donar-lis una mica de fertilitzant «15-15-15», li hauré de demanar consell a la meva mare i, agafar-ne un grapat d’aquest fertilitzant quan estigui per la caseta de Sant Mateu.

Us deixo amb un poema de Mª Mercè Marçal, on les atzavares apareixen com la mostra d’un paisatge quotidià i urbà. Com un collage dins d’un jardí trobat i prefabricat a la balconada d’un pis que dóna al carrer:

Tombant

Una dona sense un home
és com un peix sense bicicleta
Anònim

I

Avui, vint-i-u de desembre,
he sortit al balcó:
sota una pluja que ja amainava
he vist els testos, les olles, els pots
de conserva, plantats d’atzavares,
de cintes, begònies, geranis i cactus,
de cabellera de la reina
i d’alegria de la casa.
I el gessamí, que si se’m mor, no se’m mor.

Feia molts dies que no sortia al balcó
corrent darrere d’amors i d’altres coses.

Per continuar la lectura del poema feu clic ací damunt.