A la llum de les notícies polítiques i socials, que arriben aquests últims dies sobre el nostre país, un no pot deixar de fer funcionar el cervell-ment. Capficat cada volta més en un embull que no troba aturall. Finalment sembla que hi haurà retallada a l’Estatut de Catalunya de 2006. El text sencer —explícit— de la sentència del Tribunal Constitucional espanyol encara no ha estat publicat. Sembla, emperò, que els catalans sortim «fora de joc» en aquesta foto de funeral.

Una retallada de l’Estatut referendat representa un cert toc d’avís a les forces polítiques catalanes. Un ressò per fer saber que allò que la historiografia peninsular ha anomenat, de forma tradicional, com a «Transició Democràtica» encara no ha arribat a la fi. O potser mai no va exisitir-hi. Les notícies dels últims mesos han posat davant els més atents un teatre de màscares dividides en dos grups: «progressistes» i «conservadors». A fi, però, tots dos grups no deixaven d’interpretar un paper teatral concret. Una dansa que ha endarrerit quatre anys —una legislatura autonòmica sencera!—, el futur del Principat de Catalunya.

Per una altra banda, sembla que la sentència d’un text legal espanyol, mermi la idea de Catalunya o sinó la idea que els mateixos catalans tenen d’ells mateixos. Potser ací rau el nostre greu error històric. Els catalans hem perdut massa temps tot intentant fer un encaix amb la resta de la «Pell de Brau» (ho dic en un sentit espriuà del terme: reconciliació, enteniment, diàleg i  confort des de la diversitat de les identitats irrenunciables). Com apuntava, l’Estatut i la seva reforma ens ha fet perdre als catalans gairebé tot el duem d’entrada al segle XXI. Una dècada. I ja es diu prou ràpid! Vull tancar aquest paràgraf tot recordant que l’Estatut de Catalunya de 2006 no deixa d’ésser una Llei Orgànica dins l’ordenament jurídic de l’Estat espanyol. Quina repercusió té això? Senzillament molta. L’Estatut, sota aquesta idea, no és un només un artículat a disposició dels catalans; sinó que també ha d’encaixar-se —com a Llei Orgànica de l’ordenament jurídic— dins del corpus legal espanyol. I és aquí on el TC té tot el dret a retallar. Per tal de fer encaixar la Llei Orgànica en el seu motlle interpretatiu.

D’acord. Si això és d’aquesta forma; és a dir, un text estatutari —amb caràcter articulat semblant a una constitució nacional—, amb veritable rang de Llei Orgànica (encaixable a la força dins d’un conjunt jurídic espanyol); quina sortida tenim els catalans? Molts veuen en la retallada del text un retrocés de la legalitat de tot allò que representa «ésser catalans». Mireu, penso personalment que, en aquestes alçades de la pel·lícula, els catalans ja hem mólt massa gra en el molí espanyol. Hem demanat massa vegades permís per, senzillament, «ésser en el món» —tot parafrasejant el primer llibre de poemes del meu estimat Manuel de Pedrolo, per allà el 1948.

Diuen que el TC ha retallat fins i tot la definició dels nostres símbols històrics. Bé, crec que això no importa. No. Els catalans ja sabem prou quines són les nostres senyes identitàries. No cal tenir un full signat per l’Estat que ens ho certifiqui. En èpoques anteriors tampoc no el teníem i també vàrem reixir. Tot això, en el fons no deixen d’ésser jocs d’artifici. Per molt que retallin la llengua, els símbols… el que sigui, els catalans serem allò que decidim ésser. Cal però, deixar de mirar als costats. Des de la «Transició» ençà hem perdut molt llençols tot mirant d’acontentar la resta de veïns de viatge. Potser ens hem enganyat. Mirem sinó el context belga. Brusel·les, que concentra el màxim de les institucions europees, no està vacil·lant en el seu reafirmament de les postures independentistes. No importa tenir molts i molts funcionaris de nivell europeu treballant en el seu terreny. Senzillament la població ha decidit tirar pel dret. Deia abans que hem perdut la primera dècada del segle XXI. Bèlgica l’està aprofitant per conrear un futur menys traumàtic per a la seva població. És el seu propi poble qui es comanda. Ací, a Catalunya, el poble català serva massa respecte per les polítiques pactistes. Tancaré aquest paràgraf com l’anterior: amb una petita recepta a favor de la dissidència. Segons el sistema autonòmic escrit a través de la Constitució espanyola de 1978, el president de la comunitat autònoma és el màxim representant de l’Estat en el  territori. Ai las! Bé, això acaba representant —avui, per avui—, una mena de virrei. Ho era en Pujol, ho va ésser en Maragall i ho és aquest. Malapesta! Aquest apunt ens pot ajudar a entendre les entrades i sortides de l’escenari del nostre actual president de la Generalitat de Catalunya.

La «Transició espanyola» encara no ha acabat. Els catalans encara ens trobem en els darrers vagons d’un tren que encara funciona amb energies poc renovables. Tot el problema actual rau també en el fet que, l’Espanya contemporània, resta mancada d’un vertader «Model de País». Catalunya tampoc no l’acaba de trobar. I, així, anem cremant la falla.

Els catalans hem de tirar definitivament endavant. Deixar de sentir el senyor Montilla, que no deixa d’ésser una peça sucursalista més de l’Estat espanyol. De fet respecto la seua postura, ell es deu al seu amo. No és tolerable, però, que un president que no arriba a l’alçada política dels seus predecessors intenti anorrear les nostres aspiracions. Portar una senzilla senyera com a capcelera davant la manifestació, com la convocada pel pròxim 10 de juliol, no té sentit. Amb la següent justificació:

1.- La manifestació l’ha convocada una entitat associativa: «Òmnium Cultural»; amb caràcter obert i tot el que es vulgui. Qui dóna la cara a nivell legal és l’entitat convocant i no el President de la Generalitat de Catalunya.

2.- El president de la Generalitat de Catalunya s’afegeix a una iniciativa, doncs, i no és ell qui la promou, publicita…etc…. Mostra’n més…

3.- El president de la Generalitat de Catalunya, amb dignitat no hauria de tenir potestat, en aquest cas, per canviar una manifestació d’origen associatiu i de caràcter no-institucional. Si el senyor Montilla vol una manifestació a la seva mida que faci una cosa: CONVOCAR UNA MANIFESTACIÓ DE L’ÀMBIT INSTITUCIONAL DE LA GENERALITAT DE CATALUNYA. I que passi el que hagi de passar.

4.- És molt facil, i d’això en Montilla és un mestre, canviar les idees dels altres. És molt difícil tenir idees —i iniciatives— pròpies.

5.- Es criticava el govern de l’era convergent de fer de catalunya un “país de barretina”. No pretén igualment el Senyor Montilla recuperar aquesta catalunya folk, per tal de no ferir tant el senyors de Madrid?

I després, a més a més, caldrà considerar la «Catalunya silenciosa». La que treballa dia a dia pel país, però sense fer soroll. Als pobles i a les ciutats hi ha molta gent lluitant per tenir un cert model de país. Crec que els pròxims anys caldria concentrar aquests «know-how» i mirar de conrear un futur millor per a nosaltres mateixos.

Vull viure i morir en una Catalunya independent i no en un senzilla quimera. Deixem de perdre el temps i mirem cap el futur sense mirar els costats. Nosaltres sols!

Crèdits de la imatge:

http://blocs.mesvilaweb.cat/media/TkVYVC1GSS5KUEc=_82092_4389_1.jpg

(*) Aquest artícle té un marcat to pamfletari.

El video s’hauria de mostrar en aquesta zona

He trobat, a través de Vimeo, un video que vol mostrar els quaranta anys recorreguts per l’independentisme català actual. Estic d’acord amb l’anàlisi que es fa dels grups que es citen. Per una altra banda el document fa un intencionat oblit d’altres formacions polítiques que tenen inspiració independentista —llegiu ERC.

De totes totes, trobo que serveix de bon punt de partida per tal de concretar en pocs minuts l’esquelet central de l’independentisme extraparlamentari actual.

El projecte del video és vàlid: oferir una visió integral dels diversos punts d’acció (des dels partits, des dels sindicats d’estudiants…). Emperò, falla en no citar els sindicats obrers d’ideari independentista, com ara la Intersindical-CSC o la Coordinadora Obrera Sindical. Fa un recorregut únic, i no abraça la totalitat d’agrupacions que existeixen o han existit.

Advertir també que el video comença amb la formació del PSAN. I oblida, en certa mesura tot allò que els va precedir: FNC, Nosaltres Sols, Estat Català… o tots els moviments que li han simultanejat: associacionisme veïnal, moviments socials, assemblees… Clar, si volem parlar d’independentisme contemporani, potser, haurem de fer una anàlisi més raonada de l’estat de la qüestió. Que serveixi d’eina operativa per a tothom. Fins i tot, com a eina d’informació per a nouvinguts o gent no pròxima o afí amb el moviment independentista català. Més que no pas com a eina propagandística.

Emperò, crec que com més difussió se’n faci de videos com aquest, més capacitat tindrem per analitzar la nostra història local més inmediata. On l’objectiu principal ha d’ésser la Independència dels Països Catalans.

Vull oferir-vos aquesta il·lustració per tal de refrescar-vos el guster. No és meva, però. Pertany a un tal Carles que trobareu a Tintaxina.net. Que es va fer per tal de significar el Casal Jaume I de Castelló. D’això ja fa uns anys.

La imatge representa un rat-penat sobrevolant per damunt d’una Lluna-esteleda. Sensacional.