T’ho dic, perquè som així: un cos adult que conté una mentalitat encara massa jove pels temps actuals. Una ment oberta que no se deixa d’astorar davant els esdeveniments que copsen la nostra ciutat. Som un nin que rebutja tota responsabilitat davant els lligams que no duen enlloc. Som un nin que encara vol anar en bicicleta; tot i que, a voltes, pujar les costes m’obligui a bleixar més del compte. També tenc caigudes, però.

De vegades veig les mirades de reprovació dels meus. Me donen un guster sobremanera. Aquests mirades constaten el meu pensament: veuen que malgrat la meva edat física, encara som un nin. Els agraesc, a ells, que són els jutges més imparcials —car, no me volen cap mal—, que reconeguin sincerament que encara la fruita és verda i no pot  caure de l’arbre. I l’arbre, el de la ciència i el de la vida, no s’ha d’esporgar mai!

Tenc encara molta corda per caminar, no vull arribar encara a la meva tardor. Malament rai! sinó. Vull engatar-me encara la  meva primavera, venga idò! Encara no m’he sadollat!

Reconec les meves faltes, els meus errors. Sé —per exemple—, que encara no he aprés a escriure gaire bé. El meu coneixement de les paraules és perifèric. Faig feina de forma constant amb l’ajut del Diccionari Borja-Moll (DCVB). No m’atur de conéixer mots nous. La seva precisa anatomia, m’encanta aquest procés. Se també, que no seré mai perfecte. Sempre he tengut errors; ara, però, aprofit que els renys ja no me fan plorar a pedregada pura, per intentar modelar-me millor. Sé que som una escultura feta, crec —tanmateix— que encara m’he de polir. Uns altres, quan mori, pentura me donaran pàtina.

Si me faig un embull amb les paraulotes, encara més me’n faig amb les coses del món. I beg your pardon. Tenc molts detalls fotografiats i desats a la meva base de dades que es troba en el meu cervellment, com diria en Mesquida. Els detalls de la realitat se me fan fugissers i això me va feure que som un accident en aquest món. Que estic totalment de pas. Vaig llegir un pic —crec que d’en Joan Miquel Oliver—, que el nostre estat natural és la mort; restarem tota l’eternitat morts. És per això —continuava la filosofia de’n Oliver—, que hen vengut en aquest món de vacances. Tot i així, tenc una actitud d’activista davant el món. Dia a dia, rera la trinxera de la realitat: agaf el fusell i dispar. A voltes —més sovint del que jo voldria—, me volen mut.

Intent que els rinoceronts d’en Ionesco no passin per damunt jo. Som una pedra, som transparent. Som conscient de les meves contradiccions. Hi ha pics que decidesc mostrar-los, talment les meves úniques cartes en aquest joc. A voltes també acab per empegueir-me sencer. Hi ha qui viu en aquesta ciutat, amb la mort als llavis, a les llosques que llencen en terra, als bitllets que duen a la cartera, amb les seves mateixes actituds. Me fan ois!

Encara som un nin, perquè veig que el rinoceront és feble; veig en ell un animal, només. Tot i que començ a tenir rues a les mans i el rostre, són rues de riures i de treballs. Com a bon nin encara vull que me boquis una mica més de ginet i tastar la nova coca acabada de fer. M’agraden aquestes llepolies.

Deixau-me cridar que encara som un nin! Que encara me queden molts projectes per encetar i molts somnis —i malsons—, abans no me desperti.

Crèdits fotogràfics:

—ruta de la primera imatge:
http://www.flickr.com/photos/c215/2235068171/

—ruta de la segona imatge: http://www.flickr.com/photos/gandara/3473813044/in/set-72157600154449210/

—ruta de la tercera imatge: http://www.flickr.com/photos/costi-londra/3561300541/

Sant Joan Baptista —a la nostra versió apareix amb el nom de Iokanaan—, aquell que anuncià l’arribada del Mesies, també clamà contra la suposada immoralitat de lligams que havia produït la unió entre Herodes i Herodies. Per això Herodes decidí empresonar-lo. Fins aquí el context que anticipa el poema d’Oscar Wilde.

Al mateix temps, Herodes sent un cert respecte per Sant Joan Baptista, per tot allò de desconegut que conté la seva figura i, alhora, el tem com un perill latent derivat de la seva àura sacra. Herodes, a més a més, té un altre problema: Salomé. Sent una atracció reduntant per aquesta protololita.

Salomé encarna l’ambició a tot preu. Aquesta jove toparà amb un nou desig: Sant Joan Baptista. Es construeix axí un nou triangle amorós entre Herodes, Salomé i el cosí del Mesies. Suposo que aquesta transgressió també fou la que va atraure un altre transgressor com fou Caravaggio. El pintor que anuncià el barroc tractà el degollamet de Sant Joan Baptista en una tela finalitzada el 1609. D’altres pintors també havien recorregut a Salomé i Sant Joan Baptista com a tema pictòric. Tizià, per exemple realitzà diverses composicions amb aquest leit motiv. En tot cas però, les obres de Tizià no mostraven la violència que plasmà Caravaggio.

Wilde bastirà una trama in crescendo que abocarà cap el fatídic final: Salomé assedegada per tocar els llavis del Baptista. Crec que ací també apareix com a tema de fons tot el que implica seduir allò que és sacre. Intocable. Salomé es marca aquesta fita. El text de Wilde —traduït al català per Terenci Moix—, mostra aquest ambient de tensió constant que només es tancarà amb la desfeta final. El text en versió  castellana de Terenci Moix tingué una correspodència directa amb la posada en escena que dugué a terme  Mario Gas, amb la gran Núria Espert fent de Salomé, el 27 de juny de 1985 al teatre, romà, de Mèrida. Recomano la lectura que en va fer, d’aquest acte, Joan de Sagarra com a crític teatral.

El cap de Sant Joan Baptista és entregat a Salomé com a compliment d’Herodes de la seva promesa. Després que Salomé hagués ballat davant el seu padastre la dansa dels set vels. Una dansa que sembre s’han envoltat d’un alt erotisme. Vull pensar que quan hom diu la dansa dels set vels desvetlla moltes més implicacions sexuals; fins i tot —per què no pensar-ho—, el mateix coit.

La història de Salomé és un creuament constant d’altres grans relats: Per una banda ens trobem amb el context de la dominació romana a la regió de Judea. Herodes també fou el responsable de l’anomenada «Matança dels Innocents», que la tradició cristiana rememora cada 28 de desembre. Per una altra banda trobem l’avantsala del context on irromprà el cristianisme. Sant Joan Baptista serà el seu anunciador constant. Hem de pensar també, el fort atractiu que el mite de Salomé representava per la societat del segle XIX. No només per l’erotisme, sinó també pel dramatisme del desenvolupament de la trama i, també, per ésser un relat que s’ambienta en un món exòtic. L’exotisme era, en molts casos, un continuum cultural del segle XIX.

Pensem que Oscar Wilde escrivia des d’una Europa que es repartia el pastís colonial. Fou escrita en francès com una mostra, per part de l’autor, del domini d’aquesta llengua. Potser també com un apropament als cercles intel·lectuals del París on vivia Wilde. Hi havia moltes influències que es rebien des de les colònies. Els territoris palestins es trobaven sota l’Imperi Britànic. Molts trofeus colonials arribaven al món europeu com un autèntic tresor. Hi ha un cert mercadeig de tot allò que és exòtic.

L’obra de Wilde transpuava esteticisme per totes bandes. A més a més, el mite de Salomé no ha estat només part d’una tradició oral o d’un relat literari. Sempre s’ha volgut obtenir una representació gràfica dels diversos moments de la Narració. Com a exemple més destacat cal exposar la figura de Aubrey Beardsley, amic del mateix Oscar Wilde.  Serà Beardsley qui ens genera la versió moderna de Salomé, on ens la desvetlla a través de les seves il·lustracions que va anar publicant a la revista The Savoy. Crec que Beardsley treballa amb la idea de la femme fatale. Una figura que també apareix a l’obra poètica de Baudelaire.

L’edició amb la qual he treballat pertany a una versió realitzada per Cercle de lectors, dins de les Col·leccions que realitza Galàxia Gütenberg. Les edicions d’aquestes col·leccions solen estar molt ben treballades. Gairebé com si fos un llibre d’artista.

El lluïment, en aquest cas, pertany a Gino Rubert. Un il·lustrador que caldrà tenir molt en compte, no només com a creador de les portades de les edicions catalanes i castellanes de l’obra d’en Larsson; sinó també amb obres com aquestes. Rubert treballa amb una tècnica mixt de molt bona factura que dóna potència al resultat final.

L’il·lustrador és capaç de recrear gràficament la iconografia que sembre ha acompanyat la tragèdia de Salomé i Sant Joan Baptista. El cap d’ell damunt una safata d’argent; el desig de Salomé per besar els llavis d’ell; la sang… A més a més, també dono importància destacacle a l’escenari d’atzavares amb el qual Gino Rubert resol el fons de la composició. Les atzavares com les recreadores de vida.

Veig les il·lustracions de Gino Rubert alhora que llegeixo els versos de Wilde i no puc deixar de pensar en totes les implicacions simbòliques que el mite de Salomé han comportat al món cultural d’occident. Una última il·lustració que acompanya el text ens ofereix un cap de Sant Joan Baptista trencat, esmicolat entre petites atzavares. Això em fa reflexionar sobre la complexitat dels desitjos humans: Salomé desitja Iokanaan. Decideix matar-lo, trencar-lo, abans que perdre’l.

Hem parlat molt en aquest article d’erotisme, de significats amagats i de relectures del text. Per finalitzar m’agradaria acabar amb una petita reflexió que fa el mateix Herodes, home pragmàtic —i alhora una mica beneit, que adverteix sobre el perill de la constant recodificació que es fa dels fets:

Herodes: [...] No, deixeu-ho. És la corona, que em crema;  / la meva corona de roses. Com si aquestes flors fossin de foc. / Em cremen el front! [es treu, d'una estrebada, la garlanda del cap i la llença damunt la taula.] Ah, ja puc respirar! / Que vermell són, aquests pètals! / Diríeu que són taques de sang damunt les tovalles. / No hi fa res. No s’han de buscar símbols a cada cosa que veiem; /  si ho féssim, la vida se’ns faria insuportable. / Fóra millor de dir que les taques de sang / són belles com els pètals d’una rosa. Sí, que fóra millor… / Però no en parlem, ara. Ja torno a ser feliç, molt feliç. / Tinc tot el dret de ser-ne, oi que sí? La vostra / filla ballarà per a mi. Oi que ballareu per a mi, Salomé? / M’ho heu promès.

Destaco la crítica que el mateix Wilde fa del simbolisme cercat a tort i a dret.  No deixa d’ésser un avís pels diversos corrents intepretatius que es donaran pas al llarg de tot el segle XX. El malson de la modernitat i de la postmodernitat, —potser—, ha estat caure en la constant sobreinterpretació.

Vull oferir-vos aquesta il·lustració per tal de refrescar-vos el guster. No és meva, però. Pertany a un tal Carles que trobareu a Tintaxina.net. Que es va fer per tal de significar el Casal Jaume I de Castelló. D’això ja fa uns anys.

La imatge representa un rat-penat sobrevolant per damunt d’una Lluna-esteleda. Sensacional.

—El Diccionari Catala Valencià Balear, el “Borja-Moll”, defineix:

LLETRAFERIT, -IDA adj.
Instruït, que ha llegit molt (mall., men.); cast. letrado, leído. Lletraferit no ‘u és gayre, Aguiló Poes. 149. Ja sabia que alguns lletraferits se riurian d’ella, Ignor. 80.
Fon.: ʎətɾəfəɾít (or., bal.).

—El Diccionari de la Llengua Catalana (DIEC) de l’Institut d’Estudis Catalans, en canvi és més concret encara i ho defineix com:

lletraferit -ida
adj. [LC] Amant de conrear les lletres.

En tot cas, tant si s’ha llegit molt com si hom es dedica a conrear les lletres; és a dir: avui collirem un quilo de lletres M, he d’ensofrar les eles geminades perquè sinó pedran el punt… o he d’esporgar El Quixot, o aquest Proust encara no acaba d’arrelar….

No deixa de ser curiós entendre el mot com a entitat pròpia: lletraferit. Ferit per una lletra. Com les explicacions totalment breus que fan el DCVB i el DIEC. Igual de metafòriques.

Sovint sento parlar que algú és un lletraferit. Això em provoca un coïssor a tota la pell: penso com si aquell lletraferit en qüestió estigui pidolant hores de vida per acabar de llegir un full escrit. De lletraferits hi ha a tot arreu. No crec que la paraula necessiti gaire atenció. Només que potser l’hem de desmitificar i pensar que avui en dia, tothom llegeix. Deixa de ser, el lletraferit, un personatge malatís, que s’espera a les portes de les biblioteques per recollir les lletres que cauen dels llibres en préstec i empassar-se-les. Un lletraferit, vist com un vampir de les lletres. També seria una altra definició.

Us hi deixo la imatge neobrossiana per tal que pogueu anar pensant-hi.