Posts Tagged ‘Illes Canàries’

A Sant Mateu, conservem encara una proporció d’hort. Com els meus pares fan vida a Barcelona, en morir els meus avis, l’hort es va convertir en una finca amb ametllers. Però aquesta finca xicoteta encara conserva la dolçor de la terra conreada amb l’estima de l’home que n’extreu els fruits que han d’alimentar la família. A l’Hort de Baix —que és el que li va tocar a la mare, en contraposició a l’Hort de Dalt, que pertany a l’oncle—, es conreava una miqueta de blat de moro i melons; mentre els ametllers actuals anaven creixent. A l’Hort de Dalt, pel contrari, l’avi conreava tota mena d’hortalisses: tomata, albergínia, safanòria, carbassó, mongeta tendra…

Qui té un hort té un tresor, penso durant les meves estades a ciutat. Veure com mort el capvespre a l’hort ajuda a escapolir molts fantasmes urbans. Enguany, els ametllers de l’hort van carregats. Tindrem bona collita. La mare es lamenta, ella que ho volia deixar ermar… De l’hort en conservo records forts. Com per exemple quan vaig veure plorar el pare a raig, en el soterrament del nostre estimat gos. Allà descansa un inoblidable amic que tinguérem durant tretze anys.

A Badalona tinc algunes plantes al balcó. Tenir plantes al balcó pot suposar una certa contradicció. Més encara si vius en una ciutat. Fan companyia i, suposo, que podrien arribar a significar la domestificació més evident de la Natura. Una Natura empetitida, relegada a una reserva urbanística que s’eleva del nivell del carrer; escales amunt. L’origen occidental d’aquest costum, potser el trobaríem en una de les Set Meravelles del Món Antic: els Jardins Penjants de Babilònia. La capacitat de l’ésser humà per a decidir la nova ubicació que determinades parcel·les de la Natura han de tenir a l’entorn creat per ell. Aquí també trobem, com no se’n pot deixar escapar, la idea del locus amoenus. Desgraciadament, però, tant Babilònia com un idíl·lic jardinet terrenal resten massa lluny de les balconades urbanes embotides de plantes.

Tant les atzavares com els dos dragos em donen una pau senzilla. Sóc conscient que abans molta gent tenia atzavares plantades en pots de qualsevol mena; per exemple: en pots d’olives gegants. Però avui en dia, l’atzavara, com a planta de balcó ha anat retrocedint. En àmbits rurals continua existint, però. Les ciutats, ja se sap, les modes canvien i a poca gent li plau tenir una planta gairebé monocromàtica i que només floreix per morir. Els dragos, per la seva banda, van fent camí. Pertanyen al curiós regne de les plantes que es converteixen, pels ulls humans, en arbres. Pels ulls científics, sembla ser, continuen com unes senzilles plantes. Els dragos tenen arrels místiques a les Illes Canàries i sincerament em deleixo per veure’ls convertits en arbres per tal de poder-me extasiar amb la seva saba vermellosa.

Tot i que no demanen atencions emprenyadores —a fi de comptes són plantes agrestes que hom a domesticat i miniaturitzat—, creixen al seu ritme natural, sense preses. Perdoneu, us he dit una mentida; no creixen al ritme natural. De natural no hi ha res en mans de l’ésser humà, només ell mateix —si de cas. Els recipients on es troben duen terra comprada en els basars del xinesos. Una terra fosca, d’origen dubtós, que a més a més jo he potenciat amb adobs nitrogenats. Això ha incrementat la velocitat de desenvolupament de les plantes que, per contra, requereixen més aigua.

L’altre dia, abans de tornar cap a Badalona, vaig fer-me amb una aixada i una pala amb la intenció de retallar un bocí de terra de l’hort de baix. Vaig pensar que seria una bona connexió entre el món d’allà i el d’aquí. Entre dues natures domesticades —tant l’hort com els testos són fets a mida per mans humanes. La terra de l’hort, és la pasta de la família. Una massa que quan plou deixa anar la seva saó. I això —perdoneu-me el sentimentalisme— és un paradís que la gent de la ciutat, per moltes plantes que tinguem a finestres i balcons, crec que hem perdut per sempre.

Ho havia vist en les pel·lícules de la tele, ara però, jo era el que es trobava dins de l’escenari. Sí dona, em refereixo a la llum verdosa, artificial i alhora càlida, dels autobusos nocturns. Aquest però, no era un autobús qualsevol…

Com ja deus recordar era molt d’hora, o massa tard. De fet ens havíem aixecat a dos quarts de quatre i gairebé hagués estat millor no colgar-nos aquell vespre. Uff, surts al carrer i notes com l’àngel i el dimoni t’estiren tots dos de cada braç. Un que te diu… «torna-te’n!» i l’altre que rectifica i diu «aquesta és la teva! Endavant amb tot». Res, al final no queda més remei que passar por i fred. Perquè les nits, allà on siguis, són sempre fredes, sobretot si t’acabes d’aixecar i no has clapat suficient.

Un autobús és com una petita capsa de llapis amb forats per on surt la llum dels aparells fluorescents. En aquest en què jo hi anava, la gent hi havia d’estar-se asseguda. Eren normes del conductor i de l’empresa. Clar, era un vehicle de llarg recorregut i les corbes, agafades amb massa empenta, podien causar mals humans irreparables. Fins a qui l’escenari. Continuem… Read the rest of this entry »

Els peus calçats per unes xinel·les molt senzilles comencen a pujar les escales. Se sap el camí de memòria i són un gestos gairebé mecànics. Els graons esperen les passes de la noia. Coneixen el seu caminar i no s’estan de saludar-la de forma constant. Un d’aquests graons sembla que, quan el trepitges, vagi a obrir-se de bat a bat. La fusta està esqueixada per la meitat i el pobre només pot que resistir una i una altra vegada el trànsit de les escales -per solidaritat amb la resta dels seus companys de lluita. La calidesa de la fusta fa que ella sempre hi tingui un cert respecte, als graons de l’escala. Els sap fer callar, les nits de festa i d’estiu, esbojarrada de jove i amb el neguit per mor que no la sentin; quan convé però, les sap fer cridar com fures. També però, Déu sap les vegades que de nina havia baixat les escales de bot en bot, com si baixes per un barranc que no té fi, un barranc que acaba amb una platja paradisíaca de terra fosca. Read the rest of this entry »

Els ingredients de la Mousse de Gofio per a 4 persones:

—4 ous frescos

—500 ml de nata per muntar

—7 fulls de gelatina neutra

—200 grams de gofio

—300 grams de sucre

—una copa de rom canari

—-per la presentació final:

—nata muntada

—canyella en pols

—caramel líquid

Una de les combinacions més saboroses que es poden fer amb el gofio és la preparació de la Mousse de Gofio. Per la xarxa, pels llibres… trobareu moltes combinacions possibles de receptes per preparar la Mousse de Gofio. En aquesta us puc garantir que tot seguint les passes el resultat serà satisfactori. La raó és ben senzilla: l’he feta jo mateix a ca meva diverses vegades. Aquesta recepta és el resultat de proves i errors trobats en altres receptes que, tot i la bona pinta i els bons procediments, m’han abocat a crear una recepta pròpia. Amb un bona solució final, però. Read the rest of this entry »