Arxius amb l´etiqueta ‘Illes Canàries’

Ho havia vist en les pel·lícules de la tele, ara però, jo era el que es trobava dins de l’escenari. Sí dona, em refereixo a la llum verdosa, artificial i alhora càlida, dels autobusos nocturns. Aquest però, no era un autobús qualsevol…

Com ja deus recordar era molt d’hora, o massa tard. De fet ens havíem aixecat a dos quarts de quatre i gairebé hagués estat millor no colgar-nos aquell vespre. Uff, surts al carrer i notes com l’àngel i el dimoni t’estiren tots dos de cada braç. Un que te diu… «torna-te’n!» i l’altre que rectifica i diu «aquesta és la teva! Endavant amb tot». Res, al final no queda més remei que passar por i fred. Perquè les nits, allà on siguis, són sempre fredes, sobretot si t’acabes d’aixecar i no has clapat suficient.

Un autobús és com una petita capsa de llapis amb forats per on surt la llum dels aparells fluorescents. En aquest en què jo hi anava, la gent hi havia d’estar-se asseguda. Eren normes del conductor i de l’empresa. Clar, era un vehicle de llarg recorregut i les corbes, agafades amb massa empenta, podien causar mals humans irreparables. Fins a qui l’escenari. Continuem… Llegiu la resta de l´article…

Els peus calçats per unes xinel·les molt senzilles comencen a pujar les escales. Se sap el camí de memòria i són un gestos gairebé mecànics. Els graons esperen les passes de la noia. Coneixen el seu caminar i no s’estan de saludar-la de forma constant. Un d’aquests graons sembla que, quan el trepitges, vagi a obrir-se de bat a bat. La fusta està esqueixada per la meitat i el pobre només pot que resistir una i una altra vegada el trànsit de les escales -per solidaritat amb la resta dels seus companys de lluita. La calidesa de la fusta fa que ella sempre hi tingui un cert respecte, als graons de l’escala. Els sap fer callar, les nits de festa i d’estiu, esbojarrada de jove i amb el neguit per mor que no la sentin; quan convé però, les sap fer cridar com fures. També però, Déu sap les vegades que de nina havia baixat les escales de bot en bot, com si baixes per un barranc que no té fi, un barranc que acaba amb una platja paradisíaca de terra fosca. Llegiu la resta de l´article…

Els ingredients de la Mousse de Gofio per a 4 persones:

—4 ous frescos

—500 ml de nata per muntar

—7 fulls de gelatina neutra

—200 grams de gofio

—300 grams de sucre

—una copa de rom canari

—-per la presentació final:

—nata muntada

—canyella en pols

—caramel líquid

Una de les combinacions més saboroses que es poden fer amb el gofio és la preparació de la Mousse de Gofio. Per la xarxa, pels llibres… trobareu moltes combinacions possibles de receptes per preparar la Mousse de Gofio. En aquesta us puc garantir que tot seguint les passes el resultat serà satisfactori. La raó és ben senzilla: l’he feta jo mateix a ca meva diverses vegades. Aquesta recepta és el resultat de proves i errors trobats en altres receptes que, tot i la bona pinta i els bons procediments, m’han abocat a crear una recepta pròpia. Amb un bona solució final, però. Llegiu la resta de l´article…

S’ha fet fosc i el capvespre ho cobreix tot. Lentament la gent amb la cara cansada torna a casa. Canviar-se de roba, sopar i potser veure la televisió una estona. Després anar a dormir i alguns, els més afortunats, gaudir d’una estona d’amor nocturn. Amb l’olor de la sal que ho impregna tot. Després les parets respiraran records dins de les cases silencioses esperant que les alarmes dels telèfons mòbils, les minicadenes musicals i els despertadors —cada cop més oblidats—, comencin a escridassar els seus amos i fer-los tornar al nou dia.

L’autobús ha sortit de la ciutat camí del sud. Els pocs vianants han adoptat un posat pensarós i resten en silenci com si atenguessin qualsevol renou sospitós de l’automòbil. El viatge tot i que es curt, sembla un viatge iniciàtic. Molts el realitzen a diari, d’altres només de forma puntual. Forasters i estrangers també coneixen el camí. Per a uns aquest trajecte no és més que un element més en la seva rutina, una anada i una vinguda més. Per a d’altres representa una aventura, amb el mapa a la motxilla. La gran ciutat comença a allunyar-se darrera dels vidres de l’estela que deixa el vehicle i la nit s’encarrega de fer que la urbs esdevingui quasi un miratge. Com una visió més en aquesta món fet de deserts. La carretera és un camí que marca el destí. És fàcil sentir la presència de la mar. De vegades, sobretot si hi ha la lluna penjada en el cel, el reflex de l’astre sobre l’aigua dibuixa una franja il·luminada al costat de l’autovia. El mar sempre està present; i l’olor de l’aire salat entra per les finestres com si fos una brisa de marinada que ajuda a alguns passatgers a fer volar els seus pensaments. Llegiu la resta de l´article…