Per molt que s’expliquin els continguts, per molt que ens posin exemples, l’ésser humà té una capacitat de memòria limitada. Uns tindran més que d’altres, evidement. Emperò, avui per avui, no podem dipositar dins dels nostres cervells tots els textos de forma íntegra. Tampoc no tindria cap sentit. La nostra cultura occidental —cada cop penso més en l’error i ambigüitat de l’etiqueta «cultura occidental»—, ha creat tota mena de mecanismes i objectes que permeten emmagatzemar el coneixement humà. Sempre que justifico la meva formació en les llicenciatures d’Història de l’Art i, Antropologia Social i Cultural, trobo que el meu interlocutor fa una expressió com aquell que es troba davant d’un lloro, que només fa que repetir coses de memòria, sense cap mena de finalitat. Doncs bé, una de les coses que vaig apendre dins del món universitari va ser l’estupidesa de voler-se apendre temaris de memòria. Per exemple: tot el Barroc, tota l’estètica del Món Antic… Aquesta no era la solució. El coneixement es troba en la bona gestió dels continguts. Tant el bon crític d’art, com el bon científic, són aquells que tenen la capacitat de saber on trobar la informació correcta, de forma més eficient. Per això els últims anys de carrera els vaig dedicar a l’adopció d’aquest mètode: aprendre a saber d’on treure els continguts necessaris per tal d’enriquir els meus coneixements. La fórmula va resultar prou exitosa. Vaig aumentar l’eficiència de les hores d’estudi: més aprenentatge en menys temps.

El nostre sistema bàsic de distribució de coneixements i continguts se centra en l’explicació verbalitzada. És veritat que les ciències exactes són molt importants per tal de viure en el món actual on ens desenvolupem. Però això mai podrà passar per davant de la paraula. Les matemàtiques ens les expliquem a través de la paraula; si això falla, l’alumne no pot apendre la ciència per molt que el mestre s’esforci. Deixem de banda, però, la clàssica batalla entre ciències i lletres. Crec que tant la persona fomada en ciències com en lletres han de saber manipular textos. La primera aproximació a un text és la lectura.

Aquests paràgrafs introductoris serveixen per justificar el paper essencial de l’hàbit a la lectura. Un costum que s’ha de promocionar des dels cicles formatius preuniversitaris. Una de les formes de fomentar l’hàbit per la lectura és la dedicació d’hores lectives. Aquestes hores a les aules asseguren que com a mínim l’alumne es familiaritza amb una proesa tecnològica: el llibre.

Francisco Javier Yáñiz va haver de lidiar amb caterves d’alumnes que procedien en cursos anteriors amb grans deficiències de lectura. L’escola on treballava  —El Col·legi de la Sagrada Familia d’Horta a Barcelona—, fomentava de forma explícita la formació dels seus alumnes cap a currículums científics. Això implicava un interès tangencial cap el món de la cultura —i més encara si era catalana! No sé si actualment han sabut sargir aquest forat al mitjó. El professor Yáñiz ho intentava des de la seva postura de docent.

El fet de bloquejar hores lectives per la lectura era un gran encert. Com a mínim hi havia alumnes que podien accedir a textos de grans mestres de la literatura: des de Cervantes fins a Miguel Mihura. Tot i que els continguts, de l’assignatura impartida pel professor Yáñiz, se centraven en els autors de parla hispànica, també hi havia lloc per a la «Literatura Universal»: Shakespeare, Dostoievsky, Joyce… això permetia un mapejat més ampli del món literari i permetia, al mateix temps situar els autors castellans dins d’un context més ampli. Aquest coneixement en la literatura universal també servia com a motxilla de coneixements per a altres assignatures com ara Literatura Catalana o Història, etcètera…

Gràcies a ell vaig poder endisar-me en el món de Hamlet. I això és molt important per un adolescent que es troba en un estadi de formació. A la Universitat he conegut companys que no l’ha llegit mai. Hamlet és un text clàssic i com a tal ha de tenir el seu lloc en qualsevol biblioteca ideal. Els continguts de la matèria es basaven en una línia cronològica que si no vaig errat —parlo de memòria—, començava en El cantar del mio Cid i finalitzava amb l’actualitat literària contemporània de l’any en curs. Val a dir, però, que tots aquests continguts s’impartien en diversos cursos durant tot el BUP, pels alumnes que havien escollit el currículum de lletres, tot finalitzant en la preparació de les proves de Selectivitat.

El mèrit del professor Yáñiz rau no només en el fet d’abocar grapats i grapats d’alumnes cap el món de la lectura —alguns no van saber aprofitar aquesta plaer, i crec que no han tornat a obrir mai pus llibre—; també cal considerar la poderosa formació que tenia com a professor provinent d’una formació totalment analògica: basada en l’adquisició de coneixements a través de la lectura. Aquesta formació li permetien fer extenses classes magistrals sobre temes recurrents en el món literari: l’amor, el sentit de la vida, la revenja per honor (per exemple a tall explicatiu per Hamlet), la mort (gràcies a ell vaig poder conèixer la importància de Cinco horas con Mario) o el fet social (La Colmena), el destí de l’home (tot el teatre de Buero Vallejo) entre molts d’altres. Yáñiz convertia les seves classes de l’horabaixa en el seu propi «speakers’ corner». La llibertat de càtedra prenia el seu sentit en aquest professor a punt de jubilar-se. Desconec l’orientació ideològica i religiosa que pogués tenir. Penso que —com Kant en el seu moment— podría haver explicat moltes altres coses si no s’hagués vist envoltat per un context social poc receptiu. De vegades penso que un Fco. Javier Yáñiz en un món desacomplexat hauria estat molt enriquidor.

Les seves proves avaluadores eren molt intenses. No hi havia una eliminació de temes de cara a l’examen final. Tots recordem el seu lema cantat en castellà pur:  «¡Se lleva todo!». Això em va permetre no cometre l’estupidesa d’alguns dels meus companys que s’ofegaven un mar de continguts i vaig poder apendre a separar el gra de la palla. Vaig treure bones notes. Entre ell i jo sempre hi havia una bona simpatia; ell admetia els meus cabells llarg i les meves impostures, i jo admetia el seu caràcter de vegades una mica adust.

Gràcies a ell vaig descobrir el plaer per la literatura. També, gràcies a les seves extenses exposicions orals sobre temes diversos, vaig començar a descobrir que el fet de llegir per llegir no menava enlloc; la lectura com a porta d’entrada a un món reflexiu basat en les fonts.

A Catalunya aquest és el sistema que impera. L’escolarització parteix de la base que l’ésser humà s’ha de formar-educar des de la infància. Així, hom pot emprendre un camí que s’allargarà durant anys. Tot partint d’una educació bàsica obligatòria —en la meva època de pupil es deia EGB (Educació General Bàsica)—, fins a poder abraçar nous nivells com ara la Formació Professional o el món universitari amb els grans ventalls de titulacions que s’hi ofereixen. Aquest sistema educatiu té una doble cara: per una banda serveix d’aparcament de nens, propietat d’uns pares que durant diverses hores del dia no els poden acompanyar o formar ells mateixos; per una altra banda, tant escoles com universitats es troben curulles de formadors pèssims, abocats a la docència com a una de les poques coses que saben fer. I a més a més la fan malament!

La intenció aquí no es teoritzar sobre el model educatiu del nostre país. Pretenc fer una breu memòria dels professors que m’han servit per formar-me com a persona; amb uns determinats coneixements que m’han atorgat les habilitats necessàries per tal de poder entendre els molts diversos continguts que el nostre món crea de forma infinita.

Si bé, és veritat, la idea de Professor es troba associada al docent de l’educació secundària i superior —mentre que la figura del Mestre s’associa a la primària—, m’agradaria encetar aquests textos de forma cronològica i adoptant una definició relaxada de professor.

De tots els professors que vaig tenir durant la meva educació primària al Col·legi Sagrada Família d’Horta tinc un especial record de Jose Luís García López. Va ser el meu mestre de ciències socials de vuitè d’EGB i, si no recordo malament, també tutor de curs.

El Col·legi Sagrada Família d’Horta és una escola en règim concertat amb la Generalitat de Catalunya i gestionat per una ordre religiosa: els Germans de la Sagrada Família. Sempre he dit que els «Hermanos» —normalment anomenats d’aquesta forma per la seva procedència majoritàriament espanyola—; són uns gestors econòmics excel·lents. A Horta han construït un autèntic imperi escolar. Amb una llarga tradició que enllaça amb altres centres escolars regentats per ordres religioses com ara els Salesians o Dominiques de l’Anunciata. En canvi, com a educadors són nefasts. Horrorosos. Potser una bona idea seria que es dediquessin a la gestió i no interferissin en els continguts impartits a les aules. Sé que això té un cert grau d’irreverència; donat que un col·legi amb caràcter religiós veu en els joves una bona pedrera per a l’adoctrinament. Avui però, això tampoc acaba de funcionar; cada cop hi ha menys «vocació».

Tornem, però, al professor portat a la palestra d’aquest text. Els xiquets de la meva generació —i generacions anteriors també— el coneixíem amb el malnom de «el pipa». Senzillament perquè tenia el costum de fumar amb aquest estri. El gran misteri es trobava en què gairebé ningú no l’havia vist mai fer-ho. No sé fins a quin punt, ell tenia constància d’aquest malnom amb el qual l’identificàvem, en tot cas, en presència seva mai apareixia el malnom.

Crec que Jose Luís García, brillava —i encara deu lluir, si no és jubilat— per la seva humanitat. Per la seva continuïtat de caràcter. Per la seva justícia. Penseu que en un col·legi privat no deixa de ser el cau de nens malcriats que, tant per edat com per costums, troben qualsevol excusa per fer saltar pels aires la calma de qualsevol mestre. A més a més, al Col·legi Sagrada Família que coneixíem nosaltres, les casses les formàvem una caterva significant de quaranta alumnes de tots dos sexes. Un polvorí que molts mestres no podien assaciar. Ell, en canvi, quan s’apropava la tempesta, recordo que emmudia i ens fitava sense defugir les mirades. Una escena que té molta relació amb el brau i el torero. Altres professors començaven a escridassar-nos i fer créixer l’estat de crispació; sinó també abandonaven l’aula —havien perdut, evidentment. Ens amansia amb la seva mirada projectada des de unes eternes ulleres que en certa mesura l’apropaven a la caricatura.

De les seves classes magistrals sempre recordaré el fervor i la passió en les explicacions. Això és d’agrair. Sobretot si pensem que la tasca docent es basa en la repetició curs rere curs dels mateixos continguts. Suposo que també l’èxit de les seves explicacions era conseqüència de les matèries que explicava; totes elles de la branca de les ciències socials. Uns continguts que permetien el debat, la reflexió, les notes a peu de text. Les seves classes es trobaven trufades de coneixements de tota mena. Sempre hi havia una extensió en el discurs que afavoria l’enteniment, i això, és de lloar. Mireu, no és el mateix que us expliquin la Revolució Francesa o la Transició política espanyola de forma «carpetovetònica» —com diria Camilo José Cela— que de forma apassionada. Davant nostre apareixia Napoleó comandant els exercits cap a Waterloo; l’explicació dels famosos mamelucs; un Lenin  heròic, tot arengant fervorosament a les masses; la caiguda de l’Alcàsser de Toledo; l’arribada de Carrillo disfressat amb una perruca rossa… L’inventari de personatges era molt extens i variat. Si has d’explicar la Història has de fer-ho amb interès. El món adult es preocupa molt poc per la Història com a eina social i cultural; com a memòria activa per encarar el present. Així, l’estat de les coses actuals. Si no tenim memòria històrica, perdrem tota capacitat de reacció davant l’imprevist. I aquest imprevist de vegades es pot presentar amb la forma del terror.

Les classes, però, de Ciències Socials i Història no només eren les úniques habilitats d’aquest professor. També reeixia com a conseller. En la funció de tutor de curs —Comandant de la caterva que representàvem quaranta alumnes preadolescents de vuitè d’EGB—, semblava que tingués atorgada el do d’educar per a la vida. Recordo les classes sobre nocions sexuals. Amb tota la sinceritat que comportava: ús de mètodes anticonceptius, la pubertat, etc… i això en un col·legi amb un patró religiós de tipus castís. Tota un exemple de llibertat de càtedra que ja agradaria a més d’un professor universitari, massa obsessionats pel carnet polític.

A tall d’això últim que he explicat: no sé amb quina tendència política simpatitzava Jose Luís García. Tant bon punt puc pensar que s’alineava amb el PSOE —línea ibèrica—, com també amb l’anarquisme més lliurepensador i poc sindicalista. Seria una contradicció pensar que s’apropava a la dreta. En tot cas, sigui quina sigui la tendència política amb la qual s’identificava, crec que feia imperar l’educació en els valors per damunt de tot.

Aquesta educació en valors li feien dir frases memorables que haurien d’estar en les ments de molts de nosaltres. Així, per exemple, recordo que comentava que al món adult hi havia dues formes d’entrar-hi: «a poc a poc, o de cop». Els que ho hem fet a poc a poc, hem pogut apartar-nos de lacres contemporànies com ara les drogues, la disbauxa sense sentit, o el fracàs universitari. Per desgràcia, en el Col·legi Sagrada Família, molts nois de «casa bona» van haver de pagar amb escreix —alguns, fins i tot, amb la pròpia vida— aquesta sortida sobtada vers el món adult. Una altra frase que encara avui en dia recordo d’aquest Comandant de prepúbers és la que ens ajudava a tirar endavant contra qualsevol fracàs de la vida, dels estudis, etc… Ens mirava des els passadissos, que restaven entre les fileres de les taules, i deia: «Es pot perdre una batalla, però mai la guerra». Una frase molt propera a Sun Tzu en l’Art de la Guerra, no trobeu?

A la fi, crec que el recordo per la seva humanitat i per la seva capacitat de fer-se un entre nosaltres. Crear proximitat ha de ser essencial, avui en dia per tal de connectar amb el públic, amb els alumnes, amb els usuaris.

Crec també que, els que varem aprofitar les seves classes, portem dins nostre el foc de les seves paraules i la memòria de tot allò que ens va saber transmetre.