La investigació consistia en trobar tot allò que era peculiar de la medicina xinesa i que la cultura asiàtica havia perpetuat gràcies a una mil·lenària tradició. Un d’aquest trets característics era l’ús medicinal de l’opi. El doctor Daniel Méné, al seu llibre La medicina Xinesa (Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 2001) parla sobre la importància de l’opi en el desenvolupament de la morfina. I com l’opi constituïa un fàrmac freqüent dins del món xinès.

A la nostra societat actual, sabem que una paraula pot tenir un «efecte papallona» molt potent. Fou d’aquesta manera com vaig trobar la fotografia que encapçala aquest article. Podríem dir que si s’hagués d’indexar l’etiquetaria amb paraules com ara: medicina xinesa, opi… i partir d’ací moltes altres paraules que en observar la fotografia m’enllacen amb uns altres conceptes: colinialisme, fumadors d’opi, fotografia, fotografia pictorialista, anestèsia, estampa oriental… Tot aquest núvol d’etiquetes fa setmanes que em balla pel cap quan observo aquesta imatge.

Tornem però, a la meva cerca sobre medicina xinesa. Segons he anat llegint el món europeu desconeixia sistemes potents d’anestèsia. L’opi comportà un avenç molt potent per a les pràctiques clíniques. El colonialisme europeu del segle XIX propicià l’exportació de grans quantitats d’opi cap el món occidental. L’ús d’aquesta droga es va estendre entre les classes intel·lectuals emergents, tal i com ho era el cas de nuclis ubicats a ciutats com Paris o Vienna. A Xina ja es fumava opi com a pràctica habitual des de feia anys. El món europeu adopta llavors aquesta pràctica: apareixen els fumadors d’opi. Byron, Rimbaud, Baudelaire, Balzac… van caure davant d’aquesta moda de la seva època. Trobem una sèrie de conceptes que es deriven d’aquest escenari com ara la figura del dandi i els poètes maudits, Tal i com avui ho són les anomenades drogues de disseny. Les colònies britàniques de la India van també iniciaren el conreu d’opi, amb la intenció de proveir els mercats europeus.

Aquest consum europeu de l’opi provocà que dins del món xinès s’incrementés la producció, al mateix temps que també incrementava la població humana. Dins d’una tendència que ha arribat fins els nostres dies.

L’Imperi Britànic havia aprofitat la seva jugada colonial i volia aprofitar els beneficis que aprotava el cultiu i mercadeig de l’opi. Fou així com intensificà el conreu a l’Índia i, alhora, volia fer-se amb el monopoli de l’exportació d’aquest producte. De forma paral·lela les autoritats xineses veien el consum d’opi com una addicció que provocava efectes negatius per a la seva població. Per això va establir la seva prohibició. Aquesta decissió no beneficiava en res les aspiracions comercials de Britànics, Portuguesos i Holandesos que estaven reintroduint l’opi pel sud de Xina. Esclataren els conflictes coneguts com a Guerra de l’opi.

Tornem a la fotografia. Aquesta imatge no deixa d’ésser hereva d’aquest context. Desconec quan es va realitzar. Sé per la traça que es troba a internet que pertany al museu del Palau de Manxukuo. I aquest últim nom  —Manxukuo— ens duu a un altre context: els conflicte Xina-Japó i les aspiracions d’aquests últims per introduir-se al continent a través de la Manxúria. Segurament la nostra imatge sigui més aviat d’aquest segment temporal: década dels anys trenta del segle XX.

En tot cas, la imatge té una forta capacitat evocadora. Desconec l’autor, de totes formes però, cal destacar la delicadesa de la imatge. Recull en primer pla a la nostra recol·lectora d’opi. Destaca aquest personatge amb els seus cabells ben pentinats i l’ornamentació del seu vestit. No se’ns pot escapar que segurament estava posant. Per aquest fet no crec que sigui allò que coneixem com una fotografia instantànea, agafada a corre-cuita, gairebé furtada. Dins del mateix camp fotogràfic podem imaginar dues figures més que observen a la model i al fotògraf. Emperò, tot queda difuminat. Com l’anestèsia que provoca el consum d’opi. Crec que és una bona proposta identificar allò que s’ha volgut fotografiar amb una solució tècnica com la present: enfocant només a la recol·lectora i desenfocar la resta del camp visual. Observo la fotografia i decideixo activar mentalment un altre concepte: el de la fotografia pictorialista. Aquest moviment fotogràfic nascut del món cultural francès tingué moltes derivacions i es desenvolupà en altres indrets. Si bé és veritat que la fotografia pictorialista volia emular la pintura, per tal d’aconseguir el seu lloc privilegiat entre les muses, també hem de pensar que el pictorialisme obrí la porta a la identificació amb els enquadraments realitzats pels gran mestres de la pintura, i també, per aconseguir les textures visuals d’aquests. ¿Per què crec que aquesta imatge de la recol·lectora d’opi segueix els enunciats de la fotografia pictorialista? La composició recull directament la sensibilitat romanticista i impressionista del segle XIX.

Hi ha un quadre, per exemple que es prodria relacionar directament amb la fotografia. És el Camp de roselles de Claude Monet, de 1873. Les roselles i les plantes que produeixen l’opi pertanyen a la mateixa família, les papaveràcies. Reconec que potser, la comparació és una mica atrevida, en tot cas, però, crec que ens pot donar una bona idea sobre el context cultural que tant el quadre de Monet com el camp on es troba la nostra recol·lectora d’opi evoquen. S’apunta cap a l’evasió, dins d’un món en plena revolució comercial i industrial. La imatge del Palau de Manxukuo també em fa pensar en un altre tipus de referent pictòric: l’estampa oriental. Pensem que les estampes orientals van ésser un producte d’exportació cap els móns occidentals amb burgesies fortament atretes per aquests nous luxes exòtics. L’estampa oriental, i en concret la japonesa, experimentà una edat d’or provocada pel colonialisme europeu. L’autor més lloat d’aquesta pràctica fou en Katsushika Hokusai. Molt apreciat fins i tot pels pintors i artistes avantguardista del segle XX, com ara Kandinski o Eduardo Chillida.  Penso que potser el pictorialisme de la fotografia que centra aquest text, es troba més emparentada amb l’estampa oriental, que no pas amb els grans mestres de la pintura europea.

Espero que les peces del trencaclosques haguin encaixat. En tot cas, tinc consciència que tot plegat no passa d’un exercici literari. Un discurs que parteix d’una troballa.

Ut poesis imago. Reaprofito l’exercici humanista del paragone per tal d’encetar noves possiblitats per a la crítica fotogràfica. Per trobar noves vies que ens ajudin a explicar i reinterpretar la Història de l’Art.

«Com la poesia —interpreteu ací qualsevol capacitat de crear textos—, així són les imatges».

Les imatges com potents activadores de coneixements que ens evoquen conceptes o els referencien. Caldrà continuar dins d’aquesta línia per tal de reinterpretar les imatges. Sé que és un procediment típic de l’ànima de l’historiador. Una pràctica que pot xocar directament amb el pur plaer de l’observació buida de contingut. Del plaer a la recerca d’una bellesa espontània. De l’àura benjaminiana.

En tot cas, aquesta recol·lectora que continua mirant l’objectiu fotogràfic no deixa de presentar-se com una autèntica deesa oriental davant de l’observació que fem des del món occidental. L’evocació és constant.