Diuen que tota aquesta problemàtica dels diners, prové dels Estats Units americans. Ells en tenen la culpa. Que el pou negre es troba en el sistema que els EEUU han creat per gestionar les seves hipoteques. Alguns parlen d’«hipoteques intoxicades». Però una de les millors teoritzacions sobre el perquè de tot plegat és la marca de «La Crisi Ninja». Un text articulat per un jubilat: Leopoldo Abadía. Que havia estat professor d’IESE. Tot plegat ha fet de la «La Crisi Ninja» un dels articles més llegits a la xarxa.

D’hipoteques i d’habitatges m’agradaria parlar en aquest article. L’altre dia va saltar a les meves mans un article, publicat a la premsa gratuïta, on s’explicava la genial idea per solucionar el problema de l’habitatge. Era la Idea. Sembla ser que, a la zona de la comarca del Maresme, hi han descobert la pòlvora. A Mataró i, també he sentit a dir, Sant Andreu de Llavaneres, volen desenvolupar una nova estratègia de pisos de baix cost. Es tractaria de pisos-contenidors. Sí, ho heu entès bé. Tots aquells contenidors de color verd, o vermell o blau, fins i tot negres… convertir-los doncs, en habitatges de nova fornada per economies en temps de crisi. A uns setanta mil euros aproximadament.

Crec, que hem descobert la tinta xinesa. Sobretot la tinta invisible. Per a solucions tan engrescadores com aquestes. Sobretot si pensem que a Amsterdam i Londres aquesta solució fa uns anys que ja hi funciona. I als EEUU també és una alternativa a tota mena d’hipoteques. Us adjunto una il·lustració de la reproducció virtual de com poden arribar a construir-se aquests edificis. Es poden ensamblar uns sis contenidors de mercaderies per arribar a fer un habitge de més de cent metres. Sensacional! Sobre tot si pensem que la famosa ministra havia pensat en pisos de trenta metres quadrats. Us en recordeu?

A l’inici de cada curs escolar, els noticiaris sempre criden i aixequen les alarmes sobre el gran nombre d’alumnes que cursaran les classes en barracons. Sembla que la major preocupació dels pares és, de totes maneres, evitar que els seus fills s’eduquin en barracons. Quan vaig anar a la Universitat, les classes també es feien en barracons. A l’Edifici Florensa de la Universitat de Barcelona. Fins aquí bé. Entenc la preocupació per educadors, alumnes i pares. Ara però, la realitat ha canviat: haurem de fer entendre als pares i, fins i tot educar a les noves generacions per tal que interioritzin el seu nou modus vivendi. Haurem de entreveure que no només ens educarem en barracons, també hi viurem!

Per això han calgut tants anys d’estudi? De petit m’havien fet esforçar-me amb l’objectiu de poder tenir una familia, un habitatge digne, una gelera plena d’aliments… àdhuc un gosset… Les diverses èpoques de crisi, de canvis econòmics han fet de la nostra generació uns autèntics rodamons. Pidolàvem notes de tall per a la selectivitat, pidolàvem dècimes de nota als exàmens, hem pidolat feina i favors… Ens cal un habitatge de rodamons: uns contenidors de mercaderies reconvertits en habitatges de disseny. Com les noves economies familiars no poden suportar les actuals hipoteques, cal noves solucions immobiliaries. Els mateixos gossos amb…

Tan poc profit han sabut treure a tants anys de modernitat arquitectònica? Què ha quedat de la contrareforma potsmoderna? No sé quina és la vostra opinió formada sobre el tema. Jo, quan miro les imatges de les reproduccions virtuals i els resultats que ja existeixen a Amsterdam, o les empreses que comencen a treure profit amb aquestes iniciatives, no puc deixar de pensar que tenen un cert regust De stijl. I en certa mesura, aquesta proposta de ficar-nos tots en contenidors de ferro emana molt del pensament filosòfic i arquitectònic de la Bauhaus. De l’època de Dessau. Diuen que tot torna, voldria somniar amb el retorn d’una Bauhaus revisada. Amb capacitat d’adaptar el pensament d’aquella escola a les noves realitats econòmiques i tecnològiques. D’aquest epígraf no afegiria res més. Era només per destacar que la idea dels contenidors com a pisos, no sorgeix del no-res.

També, caldria dir-ho, els contenidors són el record d’una economia en fracàs. Els contenidors, la idea primigènia del seu ús, el que duen dins, la correcta facturació d’aquestos, els camions carregant-los… són la base de les zones ZAL, tant la de València com la de Barcelona o Tarragona. Ara els contenidors, en plena Crisi, esdevenen habitatges. L’ésser humà desenvolupa de forma constant el seu pensament bricoleur. Com a ressò del fracàs econòmic. Ara els contenidors, a casa nostra, no transportaran peces per a la producció de cotxes, sinó que esdevindran habitatges per a podolaires mileuristes. Tanquen les cadenes de producció amb diversos ERO’S que retallaran llocs de treball. I els contenidors es reconverteixen.

Potser el futur de les hipoteques, de les noves contruccions i formes d’habitar passin per aquests contenidors de metall. Resulta exemplar com després de tants anys d’investigar en arquitectura i en economia. S’hagi arribat a la conclusió que hem de viure-hi com a pidolaires: sense ni un duro i dins d’una caixa de galetes. Una caixa d’aquelles galetes d’holanda —precisament!—, que la mare treia de la pastera, per tal de lluir-se davant uns convidats arribats a l’horabaixa i d’inprevist. Diuen que les cases contenidors que construiran al maresme seran totalment ignífugues i amb acabats de disseny. Espectacular. Habitarem la Crisi amb una petita pàtina de dignitat. Emperò, potser no calia anar gaire lluny per viure-hi d’aquesta manera.

* última fotografia d’aquest article: http://www.flickr.com/photos/hahelal2/

Aquests dies tot arriba a límits «històrics». Abans de continuar dient bajanades, he de dir que la meva formació no és la de l’economista: que ho sap tot d’economia i de com funciones els tipus d’interès i la borsa; sinó que la meva formació prové del món de les humanitats: Història de l’Art i Antropologia. Bé, com tot aquests dies és històric, crec doncs, que ens pertoca a les rates de biblioteca, comentar una mica la situació. També és veritat, que els economistes no tenen ni idea de com ha esdevingut tot plegat.

Com dèiem: el tipus d’interès s’intenta abaixar, en un acord històric/histèric a nivell mundial i alhora, les borses continuen cap a la fallida. Això crea la situació següent pel ciutadà normal: que els diners del banc i els que té estalviats, a un termini d’interès X li donaran menys rendiment, si ara per ara volgués renovar la imposició o recollir beneficis i, per una altra banda sap, que si té hipoteca, és susceptible a que li pugin la quota mensual del pagament hipotecari. Genial! La crisi no només no es soluciona; sinó que el forat es fa més gran. Jo per sort, no tinc hipoteca.

Una de les paraules que també sentim molt durant aquests dies és: confiança, en sentit negatiu, però. De països dominants com els Estats Units o Alemanya ens arriben ecos d’esclafades irrecuperables de les entitats financeres. Tot, diuen, ha estat per culpa de les hipoteques. Clar! els pobres treballadors no han pogut amb les pujades de les quotes hipotecàries i les entitats financeres han vist com la bombolla immobiliària els ha esclatat a les mans. Bé, tot sembla tenir solució: de moment no s’ha trobat, si hi trobarà, però.

El que també aumenten són els experiments. Un dels que més m’agraden és això de nacionalitzar bancs i entitats finaceres. Per tal de fer rescats d’urgència. És a dir: PAGAR AMB DINERS PÚBLICS LA PIFIADA DE LES FINANCES PRIVADES. Una putada com un cabàs. Senzillament per aquests punts:

—Fer injeccions amb diners públics vol dir que també els Estats s’arriben a endeutar amb la crisi. Que si malgrat les operacions per donar liquiditat a les entitats finaceres privades, això no funciona, els Estats perdran fons monetari.

—Donar diner públic per tapar forats privats és intentar fer quimeres i cabrioles d’última hora. Per què no cerquen els responsables de tanta bajada i els processen? Potser no interessa. El que sí ha de quedar clar és que si hom té una empresa i, no pot pagar els rebuts i les despesses, hauria de tancar. Els Estats però, ho veuen de forma diferent i prefereixen endeutar-se. Rescatar vol dir: «quedar-se amb la patata calenta».

—Si els Estats perden fons monetari, és a dir capital, això percutirà directament sobre la població: en forma de retallades socials i ajuts socials. Retallada en la contrucció i desenvolupament d’infrastructures, creació d’innovació, ajuts i crèdits social i empresarials…. És a dir: «efecte bola de neu».

—Si la població veu com les mateixes entitats financeres, els hi neguen crèdits i hipotèques; fins i tot després d’haver rebut liquiditat per part de l’Estat. On aniran a parar els diners de l’erari públic? Pensem que no té sentit donar liquiditat a bancs sota la consigna de salvament nacional, si avui en dia les entitats bancàries fiquen diners i, fan i desfan a tots els països. És a dir els diners dels contribuents poden anar a parar a un lloc llunyà i amb una intenció desconeguda, com per exemple arreglar els llums d’una estació petrolera on l’entitat financera de torn hi té els seus interessos dipositats.

—La població social perdrà la capacitat de quedar recolzada pels Estats. Aquests últims no ens poden garantir quin ús es farà dels diners que injectaran a les entitats. Per la senzilla raó que tampoc ells no saben el perquè de la situació actual: recordeu que fa menys de dos mesos en Zapatero negava el context de crisi financera a l’Estat espanyol.

Sé que pot semblar demagògic el que apunto, aquí dalt. Emperò, ho dic des de els meus coneixements històrics i també des de el meu empirisme personal. Veig que la crisi generada per les grans entitats financeres, l’haurem de cobrir entre tots.

En els periodes de globalització, ens trobem que el mal ha afectat tothom. Ric també, a ple pulmó, quan sento les notícies que diuen: «el final del capitalisme». Podeu fer dues coses: creure-ho, o no. Jo no m’ho crec pas. Més aviat serà una pifiada més i que el capitalisme existirà malgrat tot. Potser amb noves formes, més agressives fins i tot.

Us adjunto una publicació: CRISI. Publicació gratuïta per sobreviure a les turbulències econòmiques. Està bé fer-li un cop d’ull també a la web que han desenvolupat.

]]> http://www.alombradelatzavara.desgest.net/2008/10/10/la-crisi-una-ferida-privada-que-la-pagarem-amb-diners-publics/feed/ 1