Una retallada de l’Estatut referendat representa un cert toc d’avís a les forces polítiques catalanes. Un ressò per fer saber que allò que la historiografia peninsular ha anomenat, de forma tradicional, com a «Transició Democràtica» encara no ha arribat a la fi. O potser mai no va exisitir-hi. Les notícies dels últims mesos han posat davant els més atents un teatre de màscares dividides en dos grups: «progressistes» i «conservadors». A fi, però, tots dos grups no deixaven d’interpretar un paper teatral concret. Una dansa que ha endarrerit quatre anys —una legislatura autonòmica sencera!—, el futur del Principat de Catalunya.

Per una altra banda, sembla que la sentència d’un text legal espanyol, mermi la idea de Catalunya o sinó la idea que els mateixos catalans tenen d’ells mateixos. Potser ací rau el nostre greu error històric. Els catalans hem perdut massa temps tot intentant fer un encaix amb la resta de la «Pell de Brau» (ho dic en un sentit espriuà del terme: reconciliació, enteniment, diàleg i  confort des de la diversitat de les identitats irrenunciables). Com apuntava, l’Estatut i la seva reforma ens ha fet perdre als catalans gairebé tot el duem d’entrada al segle XXI. Una dècada. I ja es diu prou ràpid! Vull tancar aquest paràgraf tot recordant que l’Estatut de Catalunya de 2006 no deixa d’ésser una Llei Orgànica dins l’ordenament jurídic de l’Estat espanyol. Quina repercusió té això? Senzillament molta. L’Estatut, sota aquesta idea, no és un només un artículat a disposició dels catalans; sinó que també ha d’encaixar-se —com a Llei Orgànica de l’ordenament jurídic— dins del corpus legal espanyol. I és aquí on el TC té tot el dret a retallar. Per tal de fer encaixar la Llei Orgànica en el seu motlle interpretatiu.

D’acord. Si això és d’aquesta forma; és a dir, un text estatutari —amb caràcter articulat semblant a una constitució nacional—, amb veritable rang de Llei Orgànica (encaixable a la força dins d’un conjunt jurídic espanyol); quina sortida tenim els catalans? Molts veuen en la retallada del text un retrocés de la legalitat de tot allò que representa «ésser catalans». Mireu, penso personalment que, en aquestes alçades de la pel·lícula, els catalans ja hem mólt massa gra en el molí espanyol. Hem demanat massa vegades permís per, senzillament, «ésser en el món» —tot parafrasejant el primer llibre de poemes del meu estimat Manuel de Pedrolo, per allà el 1948.

Diuen que el TC ha retallat fins i tot la definició dels nostres símbols històrics. Bé, crec que això no importa. No. Els catalans ja sabem prou quines són les nostres senyes identitàries. No cal tenir un full signat per l’Estat que ens ho certifiqui. En èpoques anteriors tampoc no el teníem i també vàrem reixir. Tot això, en el fons no deixen d’ésser jocs d’artifici. Per molt que retallin la llengua, els símbols… el que sigui, els catalans serem allò que decidim ésser. Cal però, deixar de mirar als costats. Des de la «Transició» ençà hem perdut molt llençols tot mirant d’acontentar la resta de veïns de viatge. Potser ens hem enganyat. Mirem sinó el context belga. Brusel·les, que concentra el màxim de les institucions europees, no està vacil·lant en el seu reafirmament de les postures independentistes. No importa tenir molts i molts funcionaris de nivell europeu treballant en el seu terreny. Senzillament la població ha decidit tirar pel dret. Deia abans que hem perdut la primera dècada del segle XXI. Bèlgica l’està aprofitant per conrear un futur menys traumàtic per a la seva població. És el seu propi poble qui es comanda. Ací, a Catalunya, el poble català serva massa respecte per les polítiques pactistes. Tancaré aquest paràgraf com l’anterior: amb una petita recepta a favor de la dissidència. Segons el sistema autonòmic escrit a través de la Constitució espanyola de 1978, el president de la comunitat autònoma és el màxim representant de l’Estat en el  territori. Ai las! Bé, això acaba representant —avui, per avui—, una mena de virrei. Ho era en Pujol, ho va ésser en Maragall i ho és aquest. Malapesta! Aquest apunt ens pot ajudar a entendre les entrades i sortides de l’escenari del nostre actual president de la Generalitat de Catalunya.

La «Transició espanyola» encara no ha acabat. Els catalans encara ens trobem en els darrers vagons d’un tren que encara funciona amb energies poc renovables. Tot el problema actual rau també en el fet que, l’Espanya contemporània, resta mancada d’un vertader «Model de País». Catalunya tampoc no l’acaba de trobar. I, així, anem cremant la falla.

Els catalans hem de tirar definitivament endavant. Deixar de sentir el senyor Montilla, que no deixa d’ésser una peça sucursalista més de l’Estat espanyol. De fet respecto la seua postura, ell es deu al seu amo. No és tolerable, però, que un president que no arriba a l’alçada política dels seus predecessors intenti anorrear les nostres aspiracions. Portar una senzilla senyera com a capcelera davant la manifestació, com la convocada pel pròxim 10 de juliol, no té sentit. Amb la següent justificació:

1.- La manifestació l’ha convocada una entitat associativa: «Òmnium Cultural»; amb caràcter obert i tot el que es vulgui. Qui dóna la cara a nivell legal és l’entitat convocant i no el President de la Generalitat de Catalunya.

2.- El president de la Generalitat de Catalunya s’afegeix a una iniciativa, doncs, i no és ell qui la promou, publicita…etc…. Mostra’n més…

3.- El president de la Generalitat de Catalunya, amb dignitat no hauria de tenir potestat, en aquest cas, per canviar una manifestació d’origen associatiu i de caràcter no-institucional. Si el senyor Montilla vol una manifestació a la seva mida que faci una cosa: CONVOCAR UNA MANIFESTACIÓ DE L’ÀMBIT INSTITUCIONAL DE LA GENERALITAT DE CATALUNYA. I que passi el que hagi de passar.

4.- És molt facil, i d’això en Montilla és un mestre, canviar les idees dels altres. És molt difícil tenir idees —i iniciatives— pròpies.

5.- Es criticava el govern de l’era convergent de fer de catalunya un “país de barretina”. No pretén igualment el Senyor Montilla recuperar aquesta catalunya folk, per tal de no ferir tant el senyors de Madrid?

I després, a més a més, caldrà considerar la «Catalunya silenciosa». La que treballa dia a dia pel país, però sense fer soroll. Als pobles i a les ciutats hi ha molta gent lluitant per tenir un cert model de país. Crec que els pròxims anys caldria concentrar aquests «know-how» i mirar de conrear un futur millor per a nosaltres mateixos.

Vull viure i morir en una Catalunya independent i no en un senzilla quimera. Deixem de perdre el temps i mirem cap el futur sense mirar els costats. Nosaltres sols!

Crèdits de la imatge:

http://blocs.mesvilaweb.cat/media/TkVYVC1GSS5KUEc=_82092_4389_1.jpg

(*) Aquest artícle té un marcat to pamfletari.

Vaig deixar d’escriure a partir dels fets de març a la Universitat de Barcelona. A partir d’ací tot han estat esdeveniments massa importants. Destaco el traspàs d’en Ricard Salvat. Una de les figures que cal reivindicar com a node clau per entendre el teatre català contemporani. També per entrendre allò que el teatre català podia haver estat i no han volgut que fos mai.

Una universitat que no sap cap on ha de menar el seu rumb durant els inicis del segle XXI, i un país que no sap aprofitar tot allò que el món universitari li pot oferir.

Dins d’aquest context de desconnexió entre el món Real i el món Docent he estat també donant-li voltes a la campanya de la Generalitat de Catalunya on s’anuncia que la «Formació és la clau». Mireu, no sé fins a quin punt aquesta proposta té sentit. Som molts els que ens hem cremat els ulls estudiant i ara combrem igual que qualsevol que s’ha passat la seva joventut fent el dropo després de la jornada laboral. Estrictament laboral! Clar, ara el vaixell a topat contra els esculls i tothom s’ha de salvar. També ho trobo lògic i és la norma bàsica de la supervivència.

Diuen que quan els vaixells s’enfonsen, les rates són les primeres en abandonar la nau. Aquests dies no ens pot deixar d’estranyar que certa dinastia monàrquica que governa l’Estat espanyol vegi com una de les seves infantes abandona l’Estat justament ara, en plena pujada de la crisi econòmica.

L’Estat espanyol acaba d’arribar a la magnífica xifra dels quatre milions d’aturats. Molts diuen que és una xifra històrica. En aquest segle XXI que hem encetat de males maneres, tot fa història. Emperò, ningú té la resolució de fer redreçar la situació.

La crisi no es solventarà amb una vareta màgica. En època de crisi els mags s’amaguen per tal que ningú no els demani favors.

Hem d’estar nosaltres mateixos qui hem de tenir capacitat per solucionar el problema. La societat civil som el motor del nostre propi món. Sé que aquesta postura pot semblar, en certa mesura, utòpica. No crec que ho sigui pas. Comporta —això sí—, un canvi d’actituds.

En aquesta petita becaina que he fet durant aquest mes he pogut llegir un bon llibre de Margaret Mead: Cultura y Compromiso (1970). Mead apunta l’existència de tres tipus de transmetre la cultura:

• cultura postfigurativa
• cultura cofigurativa
• cultura prefigurativa

D’aquests models de cultura destaca el sistema prefiguratiu on les noves generacions són capaces d’innovar per descobrir nous horitzonts y mostrar-los a la seva societat. El problema resideix en els cultures o societats on impera el model postfiguratiu; és a dir, la cultura es consolida a través del mestratge que ofereixen les generacions més grans, les experiències dels més grans serveixen per conformar el coneixement dels més joves. Aquest model postfiguratiu crea escenaris socials on no es discuteix res. On es pot caure en l’adoctrinament com a moneda de canvi i, on allò nou que prové de les tendències de les noves generacions no deixa de veure’s com una moda.

Hem de lluitar per consolidar models híbrids on la cultura prefigurativa tingui un paper important. On la gent jove tingui la veu i pugui controlar el pes de la societat. Al mateix temps cal un model on les formulacions postfiguratives i cofiguratives puguin tenir el lloc que calgui. Sense caure en extremismes.

Segurament l’actual crisi econòmica té els seus errors en l’eliminació del debat. Si eliminem el debat no donem cabuda als models cofiguratius i prefiguratius. Eliminem el present i el futur i només ens basem en el passat.

Segurament, molta de la gent que ara es troba a l’atur senten que no són els autors de les seves pròpies vides. No han tingut capacitat de decissió i ara veuen com els responsables de la crisi, gestionen ara la seva pobresa.

Aquests quatre milions d’aturats que actualment es troben censats a l’Estat espanyol també són responsables de les seves desgràcies. Molts treballadors de la SEAT, de Trident, de l’empresa que sigui… han deixat en mans dels seus encarregats la resposta als designis de la seva empresa. Al mateix temps aquesta crisi desvetlla el sense sentit dels sindicats majoritaris.

Quan parlo dels sindicats majoritaris (CCOO i UGT, i també CGT) com a responsables de la crisi ho dic amb coneixement de causa. He estat en empreses on aquests sindicats deleguen la seva capacitat de decissió als interessos, no dels amos, sinó d’encarregs intermitjos. On no recolzen a tots aquells treballadors que no es troben arrenglerats tot pagant les quotes econòmiques dels sindicats. Això ho he viscut en primera persona i puc donar comptes si algú decideix interrogar-me sobre la base d’aquesta exposició. Al mateix temps, els sindicats pateixen una gran manca de formació tècnica i legislativa dins de l’àmbit laboral. No parlo ara dels oficinistes i advocats que treballen en els sindicats. Parlo dels delegats sindical que poblen les empreses. La manca de formació tècnica i laboral d’aquests provaca que en molts casos —suposo que sense voler—, hagin caigut en el parany dels seus encarragats i condemnat els treballadors a la cua de l’atur.

Per finalitzar, la crònica de tot el que he vist al llarg d’aquesta nova becada a l’ombra de l’atzavara, vull comentar una petita reflexió sobre el dia de Sant Jordi, el nostre 23 d’abril. No sé fins a quin cert cal atendre l’ampla volada que tenen les novel·les d’en Stieg Larsson. Un novel·lista que publicarà tres novel·les i res més. Dic res més, perquè parlem d’un autor que ha mort. Qui ho vulgui veure com jo, veurà un negoci editorial rodó. L’Editorial Destino es troba al darrera d’una basta campanya publicitària que està donant bons resultats. Els lectors poc atrevits a remenar entre les prestatgeries de les llibreries només han d’allargar el braç i endrapar un llibre darrera l’altre. En català i en castellà resta per publicar un últim volum de la trilogia Millennium.

D’ací a un o dos anys ningú ja no s’enrecordarà d’en Larsson. Haurà estat digerit pel gran públic. Jo també em sento integrat dins el gran públic i no en dubto pas de les dots literàries d’en Larsson. La meva crítica recau sobre nosaltres mateixos com a públic. De la manca de criteri en el moment de poder escollir d’una obra en detriment d’una altra. Senzillament ens hem acostumat a la lectura fàcil dels textos escrits a 14 punts i un interlineat de 17 punts. Grans volums per a llegir en els trajecte de camí a la feina. Això sí, sense cap interés per desenvolupar un pensament creatiu. Que ens aboqui a nous escenaris on no es trobi l’escurçó de la crisi econòmica.

Hem d’atrevir-nos a cercar solucions per nosaltres mateixos, desenvolupar les capacitats participatives i proactives que ens ajuden a un nou desenvolupament laboral, més competitiu i eficient.

A través dels llibres d’en Larsson us recomano un bon il·lustrador: en Gino Rubert. Un pintor que treballa a Eina i Massana de Barcelona. Amb un estil propi que combina anotacions d’en Balthus, Frida Kahlo i Paul Delvaux.

Escric aquest article perquè no deixo de veure com a tot el món, s’han creat unes altes espectatives davant el que pot representar el mandat d’aquest nou líder nord-americà. Hi ha diversos punts claus que m’agradaria comentar i que crec que són rellevants alhora de fer-nos una idea de l’estat actual de la situació:

1). Per una banda hi ha una forta necessitat de canvi al voltant de l’anomenada «Crisi Econòmica», que té un abast globalitzador.

2). L’anterior líder americà, George W. Bush, ha creat un estat de descontent generalitzat. Això ha fet necessària una nova forma de pensar les estratègies polítiques.

3). Barack Obama és el primer president negre dels Estats Units d’Amèrica.

4). Obama és vist com el nou recolector de les necessitats dels homes. Ha estat punt nodal de generació i emmagatzemador de noves espectatives.

Diuen, que una de les principals causes de la projecció d’Obama cap el Capitol ha estat la trista situació econòmica. Una crisi que afecta tothom però que té el seu germen als Estats Units. Allà  va començar el terratrèmol que ha tingut abast internacional. Hipoteques contaminades i molts poca-vergonyes a lloure. Ara moltes persones veuen en Obama l’oportunitat de trobar el camí correcte. De salvar la seva migrada economia. Tinc consciència que quedar-se a l’atur, per una mala gestió dels encarregats i manca d’objectius clars de la direcció d’una empresa, és una mala passada. Emperò, també hi ha dins d’aquest grup de persones aquells que veuen Obama com el salvador de la seva nova situació econòmica; aquells que s’ho han gastat tot sense capacitats d’emmagatzemar una mica de capital per si la situació es girava en contra. Són aquells que ha viscut per damunt de les seves possibilitats i ara la bomba els esclata a les mans. Tots aquestos esperen que un senyor anomenat Barack Obama els solucioni els problemes amb una nova vareta màgica…

La societat civil, ha quedat molt desconenta de la política duta a terme per l’anterior president: George W. Bush. Sigui com sigui, això també ha impulsat Obama cap a la Casa Blanca. Evidentment, la gent sap el pou on no volen tornar a caure. Caldrà però, tenir una mica de paciència i cautela amb el fenomen Obama. Molt bé, ha estat la gran esperança de la població mundial. Tot i així m’agradaria exposar la meva opinió al respecte. He estat molt esceptic al voltant del procés electiu d’Obama. Ha estat una campanya electoral molt contundent, que ha sabut apartar-se dels errors d’altres campanyes on els Demòcrates han sabut trobar en Obama un nou líder que trenca esquemes.

En els països que ens trobem fora dels Estats Units hi ha la falsa idea d’equiparar el Partit Demòcrata amb els partits d’esquerres; alhora que es relaciona el Partit Republicà amb les tendències de dretes. Als Estats Units actualment hi ha un fort bipartidisme que deixa al marge altres partits que sí són d’esquerres com ara el Partit Comunista dels EEUU.  Com sempre aquesta idea és producte de reduccions simplistes que cerquen formes ràpides de transmetre missatges massius. En canvi, aquests missatges enterboleixen la realitat social i ecomòmica dels Estats Units i la percepció que ens fem, des de fora estant. No ens hauran de sorpendre les polítiques que es donin sota el mandat d’Obama. De fet Obama estaria més a prop d’un Artur Mas o Mariano Rajoy que no pas d’un Zapatero o un Montilla… Obama no és d’esquerres. De fet el mateix partit Demòcrata recull moltes veus polifòniques que sempre s’acaben confrontant. Heus ací el seu drama. A veure com els va el camí a Hilari Clinton i Obama en el moment de decidir qüestions curioses com ara, les polítiques socials, l’abolició de la pena de mort o el tancament de Guantànamo (…això és una presó molt dolenta que hi ha en territori de Cuba —un altre lloc que els nord-americans pensen que hi viu el dimoni en persona). Com veieu fer política als Estats Units d’Amèrica no és fàcil. Menys encara si t’han presentat com el salvador, no només del teu Estat sinó de la resta del món. Els mateixos palestins i israelians han arribat a una mena de pax romana, per tal d’esperar l’entrada triomfant d’Obama al Capitol.

Obama és el primer líder negre que pren possessió del màxim poder polític dels Estats Units d’Amèrica. Això és una fita històrica, s’ha de reconèixer aquesta proesa. Obama ha enllaçat el seu programàtic «Yes, we can» amb el vindicador «I have a dream» de Martin Luter King. Amb Obama les minories ètniques han vist com es tanca un cicle que parteix de molts anys de lluites pels seus drets. Emperò, caldrà veure quines són les polítiques que establirà el govern de Barack Obama en relació a drets dels immigrants, polítiques migratories… No crec que faci falta explicar que els Estats Units, al igual que Israel també té el seu propi mur de la vergonya. Un mur que representa la por cap a l’alteritat situat a la zona de Tijuana. En tot cas, el color de la pell del senyor Obama, d’origen afroamericà, no ens ha de deixar enlluernar donat que —com he explicat abans—, Obama no és un revolucionari, és només una peça més dins el sistema. Una persona que està d’acord amb l’ordre establert i que farà diverses modificacions per millorar-lo, no el canviarà, però.

Amb tot això, Obama apareix com un nou mesies.  Com la salvació de molts en un món on la situació no es pot arreglar amb fórmules màgiques. La humanitat ingènua creu que ara —en un no-res—, tot s’arreglarà. Això no és així, hi ha a tot arreu una forta xarxa de pactes establerts i complicitats que donarà poc marge als canvis forts. El món continuarà donant voltes sobre el seu pol central. Els Estats Units continuaran fent i desfent sota uns incerts interessos que, com s’ha vist amb l’actual crisi, no beneficia ni al mateix poble nord-americà; sinó a les grans corporacions. Als Estats Units d’Amèrica hi ha un fort bipartidisme, però qui s’emporta el gat a l’aigua són els lobbys de pressió.

Obama he estat encerclat per dos lemes molt contundents: «Yes, we can» i «Hope». Això el situa en un plànol entre els homes i els déus. Els ingenus han vist en el nou president dels Estats Units el nou Moisés que els portarà cap un nou paradís. Dir que als Estats Units el component religiós el molt present en determinades comunitats, com ho és també dins l’entorn llatinoamericà. Alerta amb aquest «Hope»! Una esperança que es pot veure aigualida per les falses espectatives que han creat durant fa molt i molt mesos. Obama no és cap déu suprem i els problemes es resolen amb l’avaluació constant dels errors comesos i cercant noves vies per resoldre’ls. I no, com es fa ara abaixant tipus d’interés —solucions antigues, per tal de solucionar el nou estat de crisi econòmica mundial.

Quedem a l’espera doncs, de veure com evoluciona el nou panorama polític i social.

Referències fotogràfiques:

—Primera imatge: http://www.artofobama.com/2008/07/22/obama-addressing-south-clinton-street/

—Segona imatge: http://horaciogaray.blogspot.com/2008_03_01_archive.html

Diuen que tota aquesta problemàtica dels diners, prové dels Estats Units americans. Ells en tenen la culpa. Que el pou negre es troba en el sistema que els EEUU han creat per gestionar les seves hipoteques. Alguns parlen d’«hipoteques intoxicades». Però una de les millors teoritzacions sobre el perquè de tot plegat és la marca de «La Crisi Ninja». Un text articulat per un jubilat: Leopoldo Abadía. Que havia estat professor d’IESE. Tot plegat ha fet de la «La Crisi Ninja» un dels articles més llegits a la xarxa.

D’hipoteques i d’habitatges m’agradaria parlar en aquest article. L’altre dia va saltar a les meves mans un article, publicat a la premsa gratuïta, on s’explicava la genial idea per solucionar el problema de l’habitatge. Era la Idea. Sembla ser que, a la zona de la comarca del Maresme, hi han descobert la pòlvora. A Mataró i, també he sentit a dir, Sant Andreu de Llavaneres, volen desenvolupar una nova estratègia de pisos de baix cost. Es tractaria de pisos-contenidors. Sí, ho heu entès bé. Tots aquells contenidors de color verd, o vermell o blau, fins i tot negres… convertir-los doncs, en habitatges de nova fornada per economies en temps de crisi. A uns setanta mil euros aproximadament.

Crec, que hem descobert la tinta xinesa. Sobretot la tinta invisible. Per a solucions tan engrescadores com aquestes. Sobretot si pensem que a Amsterdam i Londres aquesta solució fa uns anys que ja hi funciona. I als EEUU també és una alternativa a tota mena d’hipoteques. Us adjunto una il·lustració de la reproducció virtual de com poden arribar a construir-se aquests edificis. Es poden ensamblar uns sis contenidors de mercaderies per arribar a fer un habitge de més de cent metres. Sensacional! Sobre tot si pensem que la famosa ministra havia pensat en pisos de trenta metres quadrats. Us en recordeu?

A l’inici de cada curs escolar, els noticiaris sempre criden i aixequen les alarmes sobre el gran nombre d’alumnes que cursaran les classes en barracons. Sembla que la major preocupació dels pares és, de totes maneres, evitar que els seus fills s’eduquin en barracons. Quan vaig anar a la Universitat, les classes també es feien en barracons. A l’Edifici Florensa de la Universitat de Barcelona. Fins aquí bé. Entenc la preocupació per educadors, alumnes i pares. Ara però, la realitat ha canviat: haurem de fer entendre als pares i, fins i tot educar a les noves generacions per tal que interioritzin el seu nou modus vivendi. Haurem de entreveure que no només ens educarem en barracons, també hi viurem!

Per això han calgut tants anys d’estudi? De petit m’havien fet esforçar-me amb l’objectiu de poder tenir una familia, un habitatge digne, una gelera plena d’aliments… àdhuc un gosset… Les diverses èpoques de crisi, de canvis econòmics han fet de la nostra generació uns autèntics rodamons. Pidolàvem notes de tall per a la selectivitat, pidolàvem dècimes de nota als exàmens, hem pidolat feina i favors… Ens cal un habitatge de rodamons: uns contenidors de mercaderies reconvertits en habitatges de disseny. Com les noves economies familiars no poden suportar les actuals hipoteques, cal noves solucions immobiliaries. Els mateixos gossos amb…

Tan poc profit han sabut treure a tants anys de modernitat arquitectònica? Què ha quedat de la contrareforma potsmoderna? No sé quina és la vostra opinió formada sobre el tema. Jo, quan miro les imatges de les reproduccions virtuals i els resultats que ja existeixen a Amsterdam, o les empreses que comencen a treure profit amb aquestes iniciatives, no puc deixar de pensar que tenen un cert regust De stijl. I en certa mesura, aquesta proposta de ficar-nos tots en contenidors de ferro emana molt del pensament filosòfic i arquitectònic de la Bauhaus. De l’època de Dessau. Diuen que tot torna, voldria somniar amb el retorn d’una Bauhaus revisada. Amb capacitat d’adaptar el pensament d’aquella escola a les noves realitats econòmiques i tecnològiques. D’aquest epígraf no afegiria res més. Era només per destacar que la idea dels contenidors com a pisos, no sorgeix del no-res.

També, caldria dir-ho, els contenidors són el record d’una economia en fracàs. Els contenidors, la idea primigènia del seu ús, el que duen dins, la correcta facturació d’aquestos, els camions carregant-los… són la base de les zones ZAL, tant la de València com la de Barcelona o Tarragona. Ara els contenidors, en plena Crisi, esdevenen habitatges. L’ésser humà desenvolupa de forma constant el seu pensament bricoleur. Com a ressò del fracàs econòmic. Ara els contenidors, a casa nostra, no transportaran peces per a la producció de cotxes, sinó que esdevindran habitatges per a podolaires mileuristes. Tanquen les cadenes de producció amb diversos ERO’S que retallaran llocs de treball. I els contenidors es reconverteixen.

Potser el futur de les hipoteques, de les noves contruccions i formes d’habitar passin per aquests contenidors de metall. Resulta exemplar com després de tants anys d’investigar en arquitectura i en economia. S’hagi arribat a la conclusió que hem de viure-hi com a pidolaires: sense ni un duro i dins d’una caixa de galetes. Una caixa d’aquelles galetes d’holanda —precisament!—, que la mare treia de la pastera, per tal de lluir-se davant uns convidats arribats a l’horabaixa i d’inprevist. Diuen que les cases contenidors que construiran al maresme seran totalment ignífugues i amb acabats de disseny. Espectacular. Habitarem la Crisi amb una petita pàtina de dignitat. Emperò, potser no calia anar gaire lluny per viure-hi d’aquesta manera.

* última fotografia d’aquest article: http://www.flickr.com/photos/hahelal2/

Aquests dies tot arriba a límits «històrics». Abans de continuar dient bajanades, he de dir que la meva formació no és la de l’economista: que ho sap tot d’economia i de com funciones els tipus d’interès i la borsa; sinó que la meva formació prové del món de les humanitats: Història de l’Art i Antropologia. Bé, com tot aquests dies és històric, crec doncs, que ens pertoca a les rates de biblioteca, comentar una mica la situació. També és veritat, que els economistes no tenen ni idea de com ha esdevingut tot plegat.

Com dèiem: el tipus d’interès s’intenta abaixar, en un acord històric/histèric a nivell mundial i alhora, les borses continuen cap a la fallida. Això crea la situació següent pel ciutadà normal: que els diners del banc i els que té estalviats, a un termini d’interès X li donaran menys rendiment, si ara per ara volgués renovar la imposició o recollir beneficis i, per una altra banda sap, que si té hipoteca, és susceptible a que li pugin la quota mensual del pagament hipotecari. Genial! La crisi no només no es soluciona; sinó que el forat es fa més gran. Jo per sort, no tinc hipoteca.

Una de les paraules que també sentim molt durant aquests dies és: confiança, en sentit negatiu, però. De països dominants com els Estats Units o Alemanya ens arriben ecos d’esclafades irrecuperables de les entitats financeres. Tot, diuen, ha estat per culpa de les hipoteques. Clar! els pobres treballadors no han pogut amb les pujades de les quotes hipotecàries i les entitats financeres han vist com la bombolla immobiliària els ha esclatat a les mans. Bé, tot sembla tenir solució: de moment no s’ha trobat, si hi trobarà, però.

El que també aumenten són els experiments. Un dels que més m’agraden és això de nacionalitzar bancs i entitats finaceres. Per tal de fer rescats d’urgència. És a dir: PAGAR AMB DINERS PÚBLICS LA PIFIADA DE LES FINANCES PRIVADES. Una putada com un cabàs. Senzillament per aquests punts:

—Fer injeccions amb diners públics vol dir que també els Estats s’arriben a endeutar amb la crisi. Que si malgrat les operacions per donar liquiditat a les entitats finaceres privades, això no funciona, els Estats perdran fons monetari.

—Donar diner públic per tapar forats privats és intentar fer quimeres i cabrioles d’última hora. Per què no cerquen els responsables de tanta bajada i els processen? Potser no interessa. El que sí ha de quedar clar és que si hom té una empresa i, no pot pagar els rebuts i les despesses, hauria de tancar. Els Estats però, ho veuen de forma diferent i prefereixen endeutar-se. Rescatar vol dir: «quedar-se amb la patata calenta».

—Si els Estats perden fons monetari, és a dir capital, això percutirà directament sobre la població: en forma de retallades socials i ajuts socials. Retallada en la contrucció i desenvolupament d’infrastructures, creació d’innovació, ajuts i crèdits social i empresarials…. És a dir: «efecte bola de neu».

—Si la població veu com les mateixes entitats financeres, els hi neguen crèdits i hipotèques; fins i tot després d’haver rebut liquiditat per part de l’Estat. On aniran a parar els diners de l’erari públic? Pensem que no té sentit donar liquiditat a bancs sota la consigna de salvament nacional, si avui en dia les entitats bancàries fiquen diners i, fan i desfan a tots els països. És a dir els diners dels contribuents poden anar a parar a un lloc llunyà i amb una intenció desconeguda, com per exemple arreglar els llums d’una estació petrolera on l’entitat financera de torn hi té els seus interessos dipositats.

—La població social perdrà la capacitat de quedar recolzada pels Estats. Aquests últims no ens poden garantir quin ús es farà dels diners que injectaran a les entitats. Per la senzilla raó que tampoc ells no saben el perquè de la situació actual: recordeu que fa menys de dos mesos en Zapatero negava el context de crisi financera a l’Estat espanyol.

Sé que pot semblar demagògic el que apunto, aquí dalt. Emperò, ho dic des de els meus coneixements històrics i també des de el meu empirisme personal. Veig que la crisi generada per les grans entitats financeres, l’haurem de cobrir entre tots.

En els periodes de globalització, ens trobem que el mal ha afectat tothom. Ric també, a ple pulmó, quan sento les notícies que diuen: «el final del capitalisme». Podeu fer dues coses: creure-ho, o no. Jo no m’ho crec pas. Més aviat serà una pifiada més i que el capitalisme existirà malgrat tot. Potser amb noves formes, més agressives fins i tot.

Us adjunto una publicació: CRISI. Publicació gratuïta per sobreviure a les turbulències econòmiques. Està bé fer-li un cop d’ull també a la web que han desenvolupat.

]]> http://www.alombradelatzavara.desgest.net/2008/10/10/la-crisi-una-ferida-privada-que-la-pagarem-amb-diners-publics/feed/ 1