Posts Tagged ‘espanyolisme’

Aquesta temporada l’eufòria ha tornat al món culer. El Barça ha estat coronat tricampió: Copa del Rei espanyol, Lliga BBVA i, Lliga de Champions europea. Felicitats!

La meva admiració és absoluta. Diuen que el dia 28 un milió de persones varen rebre els jugadors del FCB a la processó de triomf pel centre de Barcelona. He sentit a dir que han eixit al carrer per rebre aquest Barça Heroic. I, com totes aquestes coses històric.

Ep! Cal advertir que és un Barça sensacional, que ha jugat molt bé i que ha trencat tots els pronòstics. Emperò, també és un Barça eclipsador. I com tot eclipsi oculta parts de la realitat quotidiana i, alhora, les transmuta.

Veig amb llàstima com la població s’ha deixat arrossegar per la nova modalitat del «Panem et circenses» que ja postulà Juvenal al segle I. Em dol que una societat que es troba sota el flagell d’una gran crisi econòmica no tingui l’esma de lluitar contra aquesta situació de degradació. Read the rest of this entry »

*Aquest article conté llenguatge explícit.

Aquest article és un comiat per en Pepe Rubianes. Actor català que ha mort el passat diumenge 1 de març. Ha marxat sense poder superar un puto càncer de pulmó.

Una merda, ja ho veieu. Les malalties que plaguen l’ésser humà no entenen de preferències. Quan millor t’ho estàs passant en el paradís terrenal, t’arriba la mà gelada de la mort i se t’en duu.

Amb el Pepe he rigut com autèntic cabró. Joder, en Rubianes era una autèntica màquina interpretativa. Era verb i acció. Va començar amb Dagoll Dagom, va interpretar Antaviana, va fer de Makinavaja per a la tele, es va passar al monòleg molt abans que en Buenafuente. I molt millor que l’últim, més fresc i sense problemes de convencionalismes.

Un mestre de l’humor barceloní. Perquè en Pepe transpuava Barcelona per la pell. Quan la seva família es va traslladar a Barcelona, des de Galícia, es varen ubicar a la Barceloneta. Cap allà els primers anys 50. No fa falta que us expliqui en quin context es movia. Era una Barcelona que no era —en paraules de Rubianes: «l’alegria de la huerta»! El meu cunyat Jordi diu que també era un parroquià del seu Bar Castells, al carrer Sitges del Raval barceloní. Aquesta era la Barcelona d’en Pepe, la de les persones apartades, les putes i els maricons. En Rubianes però, era pur espectacle. Conta el meu cunyat que al bar era «normal», és a dir, que no anava de divo i, que més aviat, passava un quilo de la gent.

En Rubianes rebrotava damunt l’escenari, amb els anys que treballà al Club Capitol (Començament de la Rambla) no es cansava de repetir les seves aventures per Àfrica, Cuba, amb les dones, amb els professors de dansa… Hi havia espectadors que hi repetien.

No ens oblidarem mai d’aquest fantàstic humorista, amb les idees clares, que amb la meva humil opinió té la capacitat de situar-se al costat d’un Capri.

El mestre Rubianes era una persona que parlava tal com raja. Directe i incissiu amb tot allò que el desagradable. Tenia un clar punt de vista polític. Fou aquest enfocament el que últimament li costà la furia de l’espanyolisme rencorós. A ell tant li feia, ja ho havia dit: «A mi la unidad de España me suda la polla por delante y por detrás. Y que se metan a España en el puto culo, a ver si les explota dentro y les quedan los huevos colgando del campanario». Era un geni, com a comunicador era molt directe. Era un mestre que no deixa ningú indiferent. Fins aviat Pepe!

The player will show in this paragraph

Només destacar un article convincent i aclaridor sobre els processos de dissidència. Avui, tot repassant el Diari Balear, he trobat el text d’Hilari de Cara. El seu article «De què parlam quan parlam de cultura espanyola?» m’ha sotragat de forma contundent.

Quan vivia a Nova York, cada setmana venia una dona a fer-me net l’apartament. Era mexicana, de La Puebla, i era una índia sense mestissatge. Parlava un pèssim espanyol que li havien imposat sobre la seva llengua indígena. Com que em sobraven alguns llibres, n’hi vaig anar regalant un parell que tenia repetits, una novel·la de Rulfo, una altra de Fuentes, qualque mètode d’espanyol per a estrangers, i d’altres. Els hi regalava per als seus fills, que començaven a anar a escola. Teníem una bona relació, de vegades, quan ella tornava de vacances de Mèxic, o quan venia qualque familiar seu a NY, em regalava ara un cendrer de ceràmica indígena, de vegades fulles d’aloe, que ella bullia i mesclava fins a aconseguir una beguda agradable i crec que sana. De vegades cuinava per mi qualque plat mexicà, i en general, eren més gustosos que els dels restaurants azteques de NY. Un bon dia, em va dir, de part del seu fill gran, que no importava li regalàs més llibres en espanyol. El que ell volia eren llibres en anglès. De fet, ni ella ni la seva família havien sentit a xerrar mai ni de Rulfo, ni de Fuentes, ni del Quixot. Tot el que volien ella i els seus fills era aprendre anglès, integrar-s’hi. [...]

Potser resulti molt pamfletari, en qualsevol cas: reflexa el fet que sovint molts ciutadans es veuen obligats a caure en la dissidència del seu propi sistema polític o social, moltes vegades imposat i que per alguns altres no és res més que una «gàbia d’or» on nedar la resta de l’existència.