Només respirar: aire dins i aire fora. Hi ha moment que per molt que diguis, per molt que hagis de cridar… Tot ja resta dit.

Potser penses que et dono una visió massa pessimista, i no! També he recollit noves lliçons vitals. No crec que les hagi de donar a conéixer a ningú. Són antigues com la nostra covarda història. Per diverses raons. Les lliçons pròpies no interessen a ningú més que al protagonista. Segona raó: no corren temps de predicar doctrines; cadascú s’adapta la realitat com pot. A fi de comptes de vida només hi ha una. I hem de viure-la!

Quan més aviat penses que tens controlada una situació, més efectes contraris pot causar la variacions que aquesta pugui efectuar. «Tot es mou», com diuen que teoritzava Heràclit. La mutació de situacions, d’episodis vitals, de converses que es perden en la nit.

Tancar els ulls i pensar en una solució petita, quotidiana. Un tractat de pau que possi fi a dies de cabòries que no menen enlloc. Per tornar a la paraula. Per recuperar l’expressió.

Durant aquest temps no he abandonat la lectura. Llegir em fa companyia. Els llibres, els meus llibres, arrenglerats en els prestatges, que reposen del seu somni. Lectures obligatòries? Avui no hi ha cap. Senzillament les fites que hom vulgui imposar-se.

De la caiguda al pou he descobert noves peculiaritats del tracte humà. La vida no té normes ni regles vàlides. L’únic sentit és viure, el dia a dia, els projectes de futur. Com animals udolant dins la foscor. Com cans que canten les seves pròpies pors. No hi ha normes. No cal publicar anotacions en un diari d’una forma regular. No cal un compromís amb ningú. Senzillament es fa. Pujar o baixar.

El paisatge es reformula davant períodes de crisi. No cal que sempre sigui la mateixa muntanya. Potser penses que sempre viuràs a la mateixa platja i, un dia d’aquests, el canvi climàtic de la convertirà en un no-res devorat per la mar.

Cal senzillament tornar a parlar, perquè ningú no parlarà per nosaltres. Sempre però, respectant el dret a la dissidència. Al deixar marxar a la diferència. Aquells no miren amb els nostres ulls. Aquells que no s’enlluernen amb els mateixos dois que a nosaltres ens fan bocabadar.

Cal recollir l’aigua del pou, i tornar a caminar.

T’ho dic, perquè som així: un cos adult que conté una mentalitat encara massa jove pels temps actuals. Una ment oberta que no se deixa d’astorar davant els esdeveniments que copsen la nostra ciutat. Som un nin que rebutja tota responsabilitat davant els lligams que no duen enlloc. Som un nin que encara vol anar en bicicleta; tot i que, a voltes, pujar les costes m’obligui a bleixar més del compte. També tenc caigudes, però.

De vegades veig les mirades de reprovació dels meus. Me donen un guster sobremanera. Aquests mirades constaten el meu pensament: veuen que malgrat la meva edat física, encara som un nin. Els agraesc, a ells, que són els jutges més imparcials —car, no me volen cap mal—, que reconeguin sincerament que encara la fruita és verda i no pot  caure de l’arbre. I l’arbre, el de la ciència i el de la vida, no s’ha d’esporgar mai!

Tenc encara molta corda per caminar, no vull arribar encara a la meva tardor. Malament rai! sinó. Vull engatar-me encara la  meva primavera, venga idò! Encara no m’he sadollat!

Reconec les meves faltes, els meus errors. Sé —per exemple—, que encara no he aprés a escriure gaire bé. El meu coneixement de les paraules és perifèric. Faig feina de forma constant amb l’ajut del Diccionari Borja-Moll (DCVB). No m’atur de conéixer mots nous. La seva precisa anatomia, m’encanta aquest procés. Se també, que no seré mai perfecte. Sempre he tengut errors; ara, però, aprofit que els renys ja no me fan plorar a pedregada pura, per intentar modelar-me millor. Sé que som una escultura feta, crec —tanmateix— que encara m’he de polir. Uns altres, quan mori, pentura me donaran pàtina.

Si me faig un embull amb les paraulotes, encara més me’n faig amb les coses del món. I beg your pardon. Tenc molts detalls fotografiats i desats a la meva base de dades que es troba en el meu cervellment, com diria en Mesquida. Els detalls de la realitat se me fan fugissers i això me va feure que som un accident en aquest món. Que estic totalment de pas. Vaig llegir un pic —crec que d’en Joan Miquel Oliver—, que el nostre estat natural és la mort; restarem tota l’eternitat morts. És per això —continuava la filosofia de’n Oliver—, que hen vengut en aquest món de vacances. Tot i així, tenc una actitud d’activista davant el món. Dia a dia, rera la trinxera de la realitat: agaf el fusell i dispar. A voltes —més sovint del que jo voldria—, me volen mut.

Intent que els rinoceronts d’en Ionesco no passin per damunt jo. Som una pedra, som transparent. Som conscient de les meves contradiccions. Hi ha pics que decidesc mostrar-los, talment les meves úniques cartes en aquest joc. A voltes també acab per empegueir-me sencer. Hi ha qui viu en aquesta ciutat, amb la mort als llavis, a les llosques que llencen en terra, als bitllets que duen a la cartera, amb les seves mateixes actituds. Me fan ois!

Encara som un nin, perquè veig que el rinoceront és feble; veig en ell un animal, només. Tot i que començ a tenir rues a les mans i el rostre, són rues de riures i de treballs. Com a bon nin encara vull que me boquis una mica més de ginet i tastar la nova coca acabada de fer. M’agraden aquestes llepolies.

Deixau-me cridar que encara som un nin! Que encara me queden molts projectes per encetar i molts somnis —i malsons—, abans no me desperti.

Crèdits fotogràfics:

—ruta de la primera imatge:
http://www.flickr.com/photos/c215/2235068171/

—ruta de la segona imatge: http://www.flickr.com/photos/gandara/3473813044/in/set-72157600154449210/

—ruta de la tercera imatge: http://www.flickr.com/photos/costi-londra/3561300541/

Quan vivia a Nova York, cada setmana venia una dona a fer-me net l’apartament. Era mexicana, de La Puebla, i era una índia sense mestissatge. Parlava un pèssim espanyol que li havien imposat sobre la seva llengua indígena. Com que em sobraven alguns llibres, n’hi vaig anar regalant un parell que tenia repetits, una novel·la de Rulfo, una altra de Fuentes, qualque mètode d’espanyol per a estrangers, i d’altres. Els hi regalava per als seus fills, que començaven a anar a escola. Teníem una bona relació, de vegades, quan ella tornava de vacances de Mèxic, o quan venia qualque familiar seu a NY, em regalava ara un cendrer de ceràmica indígena, de vegades fulles d’aloe, que ella bullia i mesclava fins a aconseguir una beguda agradable i crec que sana. De vegades cuinava per mi qualque plat mexicà, i en general, eren més gustosos que els dels restaurants azteques de NY. Un bon dia, em va dir, de part del seu fill gran, que no importava li regalàs més llibres en espanyol. El que ell volia eren llibres en anglès. De fet, ni ella ni la seva família havien sentit a xerrar mai ni de Rulfo, ni de Fuentes, ni del Quixot. Tot el que volien ella i els seus fills era aprendre anglès, integrar-s’hi. [...]

Potser resulti molt pamfletari, en qualsevol cas: reflexa el fet que sovint molts ciutadans es veuen obligats a caure en la dissidència del seu propi sistema polític o social, moltes vegades imposat i que per alguns altres no és res més que una «gàbia d’or» on nedar la resta de l’existència.

Dos amics han quedat per parlar una estona i canviar impressions: un d’ells no s’hi presenta. Per una altra banda, en un pis del mateix barri, una muller li diu al seu marit les raons per les quals no marxarà amb ell al viatge que havien planejat, tan desitjat… Cansats d’escenes familiars i quotidianes cerquem noves experiències a la televisió; res de nou: un partit d’esquerres i independentista té una fractura oberta, creada per les diverses postures, teòriques i pràctiques, que amenacen la superviència mateixa del partit. En el mateix sentit un partit dretà, que representa els espanyols més rancis —més encara del que ja ho són??—, s’ha trobat amb diversos sectors «crítics» dins les seves fileres. Un diu A, l’altre diu U.

Sembla ser que arribar a un acord entre diverses parts sigui sovint un viatge incòmode pels passatgers. L’opinió humana se centra sovint en la dissidència. Hi ha postures polítiques que basen la seva força en la dissidència: l’exemple més lloat per les democràcies occidentals és l’anomenada «dissidència cubana». Per què no tinc dret jo, a ser un dissident de l’Estat espanyol?? De forma evident, hi ha punts en contra que no es veuen sempre igual en quant a l’aplicació dels mateixos criteris per admetre el principi bàsic de la dissidència, tal i com es defineix al Diccionari català-valencià-balear:

DISSIDENT adj. i subst. m. i f.
Separat doctrinalment d’una comunitat, secta, partit, associació, etc.; cast. disidente. Ses gloses de picat engenrades per sa mà oculta d’es sobreposats disidents, Ignor. 58.
Fon.: disiðén (Barc.); disiðént (València, Palma).
Etim.: pres del llatí dissĭdente, mat. sign.

De fet, la dissidència conté la seva virtut en partir de punts de vista diferents i des de l’interior. Sovint la dissidència creix des de l’interior dels sistemes, perquè és l’única forma permesa: els catalans ens trobem per llei dins els Estats espanyols i francesos… obligats a pertànyer. Però bé, tenim la capacitat de dissidència. De dir: No et vull com a company de viatge i prou! Obviament que això té unes conseqüències, que serveixen a l’Estat espanyol d’amença cap a la població.

En un altre plànol menys polititzat: la postmodernitat i la seva etapa posterior… Una tardomodernitat? Han propiciat la caiguda de tot discurs homogeni d’opinió. Tot ha quedat enxarciat. Les paraules, els pensaments, les accions. Tot camina cap endavant i mira cap enrere. Tothom vol parlar, però ningú es creu seriosament l’opinió de l’altre. Som éssers amb més informació però, amb menys opinió? Proliferen els blogs, les bitàcores, els web 2.0 són un fet palpable… però quin és l’objectiu vertader?

Hem perdut força en la capacitat real, de crear dissidència que s’adreci a uns objectius? Possiblement la producció i el pensament enfocat a objectius resti només en mans de les grans corporacions empresarials. Però de fet, aquesta forma d’operar ens seria força profitosa per tal de crear només formes d’entendre la situació actual.

Mentre aquesta situació es mantingui, la dissidència és l’única capacitat de deslligar-se de pensaments que no ens interessin, a la recerca de la nostra pròpia illa del tresor.