Som hereus directes de les experiències creades i narrades al llarg de tot el segle XX. També ho som de tota la resta de petjades en altres segles. Emperò, el cop més fort damunt les consciències col·lectives ha estat la revolució que va significar el segle passat.

Aquí presento dues fotografies. Una fou realitzada el 1932 per Herbert Bayer. L’altra és una recreació del model anterior. Aquesta última és un autorretrat meu de l’any 2004. Hi ha un distància sorprenent entre totes dues. La segona, evidentment, vol referenciar la primera. Com una mena d’homenatge a les aportacions de Herbert Bayer en el camp fotogràfic i del grafisme. La meva atracció per Herbert Bayer deriva del fet que ell va ésser professor de la Bauhaus. Aquesta escola va representar un gressol molt important per a les avantguardes derivades de la Segona Guerra Mundial; al mateix temps, però, també representava la idea més plena de la Modernitat. Amb tots els seus contrasentits.

Els últims anys de la Modernitat vàren decidir oblidar aquesta herència gestada en períodes d’entreguerra. Dins d’un context alemany on res no era fàcil. Des d’una forta inflacció econòmica fins el constant assetjament dels nazis. La Bauhaus va haver de canviar diverses vegades el seu emplaçament: Weimar, Dessau, fins el seu tancament l’any 1933 a Berlin.

Un dels errors de la Modernitat i que directament va copiar la Postmodernitat rau en veure la Bauhaus i els seu professors com a puristes de la funcionalitat. Això provoca autèntics forats negres que deixen sense explicar moltes actituds i circumstàncies de tots els elements que es van intervenir dins del «fenòmen Bauhaus». Recomano la lectura de Pedagogía de la Bauhaus, de’n Rainer Wick. Aquest llibre dóna una visió força àmplia sobre les diverses tendències pedagògiques amb les que els alumnes de l’escola van trobar-s’hi. Des d’un Itten a un Schlemmer, per no dir de la maestria d’en Klee o Kandinski.

Aquest error en la lectura de les traces realitzades per la Bauhaus ha fet que molts hagin rebutjat el seu legat, sense ni tan sols intentar abocar-s’hi una mica a les possibilitats que aquesta escola ofereix.

Tornem a Bayer,però. Direm d’ell que era un artista total. Tractava qualsevol branca de la creativitat gràfica d’aquelles èpoques. Fotografia, cartelleria, tipografia, pintura, més endavant —establert als Estats Units—, l’escultura. Aquest article, o allò que queda d’ell, parla de Herbert Bayer com a fotògraf i de al seva versalitat creativa. Clar, per una banda tenim un Bayer amb una idea molt concreta: crear una tipografia universal, funcional i que serveixi com a principi regulador per a la gràfica de la seva època. Això ara s’està recuperant de forma massiva: tipografia en minúscula, tipografia de procendència bauhausianiana, negres i vermells com a tintes principals, simplicitat… Per una altra banda trobem un Herbert Bayer plenament surrealista i fins i tot Dada. Amb Dada i els seus preceptes trobem la revolució i, amb el surrelisme l’estètica de les seves fotografies i fotomuntatges. De forma inevitable, miro les imatges generades per Bayer i veig alguna cosa latent. El missatge, la lectura profunda. Com a la seva fotografia també del 1932: La solitud del ciutadà, on damunt la façana d’un edifici urbà, l’autor obre les dues mans que mostren dos ulls oberts. Doble obertura davant tanta solitud. Dos ulls que miren l’esdevenir quotidià. És el típic fotomuntatge de Herbert Bayer i, com és de manual, no el repetirem ací. Bayer ens ajuda a veure que res és com és. Observo les seves imatges i penso de forma ràpida en René Magritte. En el seu famós Ce n’est pas une pipe de 1929.

Penso en allò que els autors ens mostren per dir-nos tot d’una que «no acaba de ser això». Sé que Focault va teoritzar apartir d’aquesta idea. Però jo faig un salt a les idees de Focault, tot i que les tinc en compte. Vull anar a una banda. Una banda més reflexiva, Herbert Bayer davant del mirall, davant l’insòlit. Un autor que es trobava en plena etapa creativa i que ho demostrava amb aquests genials fotomuntatges. El mestratge de Bayer com a fotomuntador és sensacional. Jo vaig emprar el Photoshop per realitzar els retocs, sense tanta maestria. Vaig conservar l’escenari, un lavabo qualsevol a principis del segle XXI, per tal de veure com reaccionava la situació insòlita —autorretar-se en el mateix moment que ens arrenquem un tros de braç— amb un salt de setanta anys.

El fotomuntatge, com a tal, implica tot un seguit de processos que cal tenir en compte:

—projectar una Idea i transformar-la en leit-motiv del projecte final.

—trobar les situacions, els materials, els actors o personatges que puguin intervenir-hi en el procés. No cal que els materials o actors coincideixin en espai-temps. El fotomuntage s’encarregarà d’aquest encontre màgic.

—compilar el material generat i processar les imatges.

—reprocessar les imatges, tallar-les, manipular-les amb tota mena de procediments.

—Crear la solució final, que s’aboca en una imatge de facto. Nova amb autonomia pròpia i que és l’encarregada d’explicar la Idea.

Bayer no només ens mostra un home davant un mirall. Ens mostra tota l’estètica d’un moviment, que podriem etiquetar com a fotografia surrealista, o de forma més genèrica com a fotografia avantguardista, o el malnom que vulguem ficar-li. També amb aquesta situació creada, un home davant el mirall amb el braç segmentat, podem recordar la teorització de Barthes sobre la fotografia i centrar-nos en el punctum i l’studium. De forma sorprenent la imatge de Bayer té molt d’studium i alhora hi ha un pol d’atracció molt fort amb la situació creada per l’artista. Els meus ulls oscil·len entre la seva mirada de sorpresa i, el recorregut dels seus mateixos ulls cap a la part del braç segmentada. Mare meva! per un moment jo sóc ell. Hi ha una transferència de rols, on jo sóc el participant mateix de la situació trobada a través de la imatge manipulada. Clar, l’astúcia ha estat en situar-se davant d’un mirall. I des de temps de Lewis Carroll ja sabem què ocorre si ens quedem davant d’un mirall esperant quelcom. Esdevé allò insòlit. Hi ha un joc constant entre allò Apol·lini i allò Dionisíac que dira Schlemmer a les seves classes.

L’edat contemporània ha de revisar la seva herència i readaptar-se de forma constant per tal de salvar-se de les ideologies del no-res, del sense sentit. Tot i així les meves intencions eren bàsiques: revisar els models gestats pels professors de la Bauhaus i demostrar que avui en dia els podem aprofitar. La història de la fotografia s’haria de reescriure assimilant els errors de la Modernitat i de la Postmodernitat i reaprofitar allò que es pugui salvar. No tot és rebutjable, evidentment.