Només respirar: aire dins i aire fora. Hi ha moment que per molt que diguis, per molt que hagis de cridar… Tot ja resta dit.

Potser penses que et dono una visió massa pessimista, i no! També he recollit noves lliçons vitals. No crec que les hagi de donar a conéixer a ningú. Són antigues com la nostra covarda història. Per diverses raons. Les lliçons pròpies no interessen a ningú més que al protagonista. Segona raó: no corren temps de predicar doctrines; cadascú s’adapta la realitat com pot. A fi de comptes de vida només hi ha una. I hem de viure-la!

Quan més aviat penses que tens controlada una situació, més efectes contraris pot causar la variacions que aquesta pugui efectuar. «Tot es mou», com diuen que teoritzava Heràclit. La mutació de situacions, d’episodis vitals, de converses que es perden en la nit.

Tancar els ulls i pensar en una solució petita, quotidiana. Un tractat de pau que possi fi a dies de cabòries que no menen enlloc. Per tornar a la paraula. Per recuperar l’expressió.

Durant aquest temps no he abandonat la lectura. Llegir em fa companyia. Els llibres, els meus llibres, arrenglerats en els prestatges, que reposen del seu somni. Lectures obligatòries? Avui no hi ha cap. Senzillament les fites que hom vulgui imposar-se.

De la caiguda al pou he descobert noves peculiaritats del tracte humà. La vida no té normes ni regles vàlides. L’únic sentit és viure, el dia a dia, els projectes de futur. Com animals udolant dins la foscor. Com cans que canten les seves pròpies pors. No hi ha normes. No cal publicar anotacions en un diari d’una forma regular. No cal un compromís amb ningú. Senzillament es fa. Pujar o baixar.

El paisatge es reformula davant períodes de crisi. No cal que sempre sigui la mateixa muntanya. Potser penses que sempre viuràs a la mateixa platja i, un dia d’aquests, el canvi climàtic de la convertirà en un no-res devorat per la mar.

Cal senzillament tornar a parlar, perquè ningú no parlarà per nosaltres. Sempre però, respectant el dret a la dissidència. Al deixar marxar a la diferència. Aquells no miren amb els nostres ulls. Aquells que no s’enlluernen amb els mateixos dois que a nosaltres ens fan bocabadar.

Cal recollir l’aigua del pou, i tornar a caminar.

Amb aquesta crisi econòmica —que sobrevivim com podem—, molts polítics i funcionaris dels serveis d’ocupació, a més dels medis de comunicació panxacontents, aprofiten la situació per destacar que el període estival és quan la taxa d’atur descendeix. Emperò, saben com tothom que és un miratge; i com tots els miratges quan desaparega la calitja estival, la il·lusió quedarà en un no res.

Ja he comentat en diverses moments com el fenòmen de les «vacances pagades» no deixa d’ésser un vici occidental, creat pel capitalisme per tal de fluctuar problemes de natura diversa. Per reactivar l’economia del turisme, per exemple.

L’estiu implica tota una sèrie —al meu parer— de drets i obligacions. Existeix el dret al descans, pel temps d’oci. Penso ara en el Diccionari per a ociosos d’en Joan Fuster. Al llarg del dia a dia, anem arrosegant tota una sèrie de coses que ens agradarien fer: uns viatgen a Nova Zelanda. Després tornen i resulta que no s’han enterat de res. Uns altres no surten de la ciutat: són els urbanitas empedreïts. D’altres continuen treballant fent que tot rutlli de gust per aquells que senyoregen les seves vacances.

Vaig cap els deures. De nin sempre tenia els anomenats deures d’estiu. Anava a un col·legi de pagament i religiós i allà s’havien d’assegurar la qualitat de la clientela. Sinó, s’arriscaven a que els pares dels clients petits —aquests primers eren els que tenien la paella pel mànec—, retiressin el dipòsit econòmic i la primera matèria. Així doncs, jo sempre marxava amb els famosos deures d’estiu. Vist amb perspectiva, continuo pensant que aquells deures eren una autèntica putada. Hipotecaven el meu estiu, i el de milers de vailets. Penso encara en aquells noiets i noietes que encara podíem baixar al carrer a jugar fins que es fes de nit. Avui en dia a ciutats com Barcelona això és impossible. Sempre vaig odiar aquells deures que realment ocultaven la incapacitat dels educadors i mestres per fer entenedora la matèria. Sinó avalueu la fórmula que proposaven: un alumne havia d’apredre sol tota la matèria que durant el curs de nou mesos, el docent no havia aconseguit fer-li entendre. Encara me’n faig creus!

La veritat però, és que ara, en arribar a l’estiu trobo a faltar un cert sentit de deures. Suposo que aquells estius amb exercicis i llibretes em van donar a entendre que, en aquesta vida, les coses es basen en l’experiència directa. I també en el «xarop de colzes» de procendència castellana.

Per aquest estiu he confeccionat una llista de lectura ideal. Una enumeració de llibres dels que disposo físicament, en propietat, però que encara no he abordat amb una lectura seriosa. Clar, aquesta llista de lectura ideal es correspon directament amb un altre concepte: el de la biblioteca ideal. Un concepte força deliciós pels llibreters i bibliotecaris. Que són els encarregats de mercadejar amb els llibres que circulen des dels escriptors i editors —els creadors de l’obra—, fins els lectors definitius —consumidors finals. El mateix Borges va arribar a entreveure la gran importància d’una gran biblioteca ideal: la seva Biblioteca de Babel. El document de Abhishek Agrawal titolat Borges: una exploración del infinito ens parla d’aquest desig constant de Borges per descriure la realitat i ordenar-la des d’una tècnica gairebé taxidèrmica.

Hi ha milers de llistats de llibres, també ideals, per llegir aquest estiu. Sóc conscient que molta població lectora —dels no-lectors ni en parlo—, s’abocarà de forma gairebé desesperada a la saga Millenium, del malaguanyat Larsson. Jo prefereixo fer lectures més perifèriques, que m’obrin diversos fronts de pensament i de motivació. Sé que en no llegir Larsson en condemno a l’ostracisme. A no poder comentar en debats oberts les conclusions derivades de les lectures. De totes maneres sé que tinc molts deures pendents en lectures de les quals m’he d’alimentar si he de continuar aprenent al llarg del meu propi viatge vital.

La llista seria la següent:

• Creative City, de Maurizio Carta
• València a cara o creu, per Francesc Gisbert i Muñoz
• La sociedad del espectáculo, per Guy Debord
• L’etnòleg davant el colonialisme, d’en Michel Leiris
• La identidad de la antropología, de Josep R. Llobera
• El caminant i el mur, d’en Salvador Espriu
• Tretze tristos tràngol, d’Albert Sánchez Piñol
• Aprendiendo de las Vegas, per Robert Venturi; Denise Scott Brown; Steven Izenour
• Flash CS3 dinámico. ActionScript 3, PHP, XML y bases de datos, per Martín Guillermo Pereyra i Ángel Corral Arias
• L’ordenació dels maons, de Manuel de Pedrolo
• L’inspector fa tard, de Manuel de Pedrolo
• El ojo de la cerradura, per en Juan José Millás
• Por una antropología de la movilidad, de Marc Augé
• L’ombra de l’atzavara, per en Pere Calders

Com podeu veure són lectures de temes diversos que al llarg de l’any he deixat per altres moments. Hi ha llibres que significaran la relectura del text: és el cas de La sociedad del espectáculo, L’inspector fa tard i, L’ombra de l’Atzavara. Aquest últim llibre de relectura sempre pendent donat que vull oferir en aquest espai un resum del llibre, que serveixi per introduir-se a la lectura d’aquest clàssic de la literatura catalana del segle XX. D’altres lectures continuen el camí de cicles narratius construïts per l’autor de l’obra; és el cas de L’ordenació dels maons. Amb aquesta lectura continuaré amb les mutacions de Daniel Bastida el protagonista principal de del cicle narratiu Temps Obert de Manuel de Pedrolo. També tancaré un cicle de lectures amb El ojo de la cerradura, de Juan José Millás. L’escriptor valencià que fa temps que llegeixo té publicats tres títols on comenta —sota la seva personal visió del món—, tota una sèrie de fotografies publicades en els diaris: són Todo son preguntas, Sombras sobre sombras i, El ojo de la cerradura. També continuaré la meva formació i actualització de coneixements d’antropologia amb diverses lectures: La identidad de la antropología; un petit llibre d’en Michel Leiris titolat L’etnòleg davant el colonialisme i, una lectura del sempre interessant Marc Augé titolat Por una antropología de la movilidad. Continuo tenint pendents moltes altres lectures d’antropologia que sempre em situen sobre l’encert o no de les lectures. També llegiré un altre antropòleg: Albert Sánchez Piñol de qui vull llegir Tretze Tristos Tràngols. Després d’haver llegit La Pell freda i Les edats d’or, crec que a l’autor se li dóna millor la narració breu que no pas la novel·la. Segur que amb la lectura de Tretze tristos tràngols, l’encertaré un altre cop.

També intentaré actulitzar els meus coneixements d’informàtica i disseny amb Flash CS3 dinámico. ActionScript 3, PHP, XML y bases de datos, per Martín Guillermo Pereyra i Ángel Corral Arias. Sempre de lectura lenta i atenta, amb un full en blanc i un retolador vermell per pendre apunts. Ufff…

Un últim espai el reservo a la lectura de El caminant i el mur del gran Salvador Espriu. Empraré l’edició de Rosa M. Delor i Muns que, crec, m’allunyarà del cripticisme de l’autor de Sinera. Ja he realitzat diverses lectures d’Espriu i he treballat molt amb el llibre de J.M. Castellet Iniciació a la poesia de Salvador Espriu, que és un document fonamental per tenir una visió global de l’obra espriuana.

En aquest llistat hi ha un ventall de lectures diverses. No sé si tindré la capacitat de fer totes aquestes lectures. Valdrà l’esforç intentar-ho. A més a més també tinc lectures pendents d’articles esparsos en diverses revistes. Intentaré seguir aquest llistat de llibres com el meu propi full de ruta pels deures d’aquest estiu. Donaré comptes de les lectures realitzades en acabar l’estiu: el 21 de setembre.

Fins llavors, com un nàufrag estival m’enduc els meus llibres per restar perdre’m per qualsevol illa (real o fictícia), a l’ombra de l’atzavara.

Les màquines però, ens ajuden constantment a no perdre aquest ritme. Com soldats marquen el compàs: «Un, dos, un, dos…». La necessitat d’anar cada, cop a més, per una mena de coll d’embut per on ha de passar tot. Aquests artefactes, al menys els que envolten el nostre món, disposen d’un caràcter propi. Tenen la capacitat d’esdevenir una mena de pròtesis del nostre cos. De fet, moltes d’aquestes màquines, arriben a suplir les funcions humanes.

Fins aquí la història ja és coneguda. Estaria bé pensar en la imatge que Umbo va crear per tal de parodiar el ritme frenètic dels reporters de la seva època. Això era a mitjans dels anys vint del segle passat. En aquest collage fotogràfic se’ns revela un cos humà envaït per tota mena de màquines que supleixen els sentits humans: una càmera fotogràfica a l’alçada dels ulls que supleixen la vista, una trompa de gramòfon que capta tota mena de sorolls….; de fet, la visió de l’home d’avui en dia només ha actualitzat la imatge i el model de les màquines. El concepte de la imatge creada per Umbo es manté amb tot el seu pes.

Llibertat (I)

Per una altra banda, també han sorgit nous aspectes que són força importants i que, en certa mesura, marquen la nostra forma de relacionar-nos amb les màquines i fins i tot amb la resta de gent. No deixa de ser cert que les ràdios de butxaca, aquells aparells que la gent gran s’enduu per sentir els programes preferits tot prenent el sol de la tardor, són un dels primers dispositius wireless de la vida moderna.  La primera andròmina sense cables. Avui tothom demana la possibilitat d’accedir a internet o transferir dades del seu ordinador portàtil a través de dispositius wireless o wi-fi. I aquest fet fa que la gent senti la llibertat de la seva relació amb les màquines. Poder-se connectar a través d’un telèfon mòbil, a la xarxa informàtica, enviar dades a un servidor, o fins i tot, enviar fotos a un altra persona, és avui en dia una de les frivolitats que la tecnologia contemporània ens ofereix. Dins del nostre espai més immediat circulen tota mena de codis encriptats, i que tenen com a destí viatjar d’un dispositiu a un altre sense la necessitat d’un cable.

Dins de tot aquest joc, sembla evident que el telèfon mòbil és el rei dels dispositius que més s’han incrustat en els nostres hàbits contemporanis. A banda dels ordinadors. Però si bé, l’ordinador no és habitual que ens acompanyi fins a una latrina, un mòbil sí que ho és. També existeixen altres trastos que estan destinats a fer-nos pensar que la vida seria més dura i més àrida sense la seva presència: des d’un mp3 per evitar deixar la passió per la música arraconada, fins a càmeres digitals que funcionen a hores d’ara sense suport físic analògic. També hi ha les gravadores de veu que prescindeixen de les incòmodes cintes, que a la llarga sempre s’embrutaven o perdien la seva funda. El més sorprenent d’aquests dispositius és que en els últims anys, han fet un salt qualitatiu cap a les tecnologies digitals, totalment emparentades amb els ordinadors i els seus sistemes de programació.

Memòria

Fet i fet, no deixa de ser una bona estratègia per tal d’eliminar allò que transportava la nostra memòria (les cintes, els rodets de fer fotos, els cd’s….). Amb una gran ingenuïtat hem deixat que els nous electrodomèstics supleixin les nostres capacitats per recordar una data, per transcriure un text, per comunicar-nos amb la persona estimada… Això ens ha fet més dependents d’aquestes màquines. I per aquest motiu els hi hem exigit una sèrie de requisits (seguretat en la transferència de dades, emmagatzematge, autonomia energètica…) bàsics que en certa mesura marquen la seva ambivalència macabra.

Llibertat (II)

Per una banda, al llarg de tot el segle XX els objectes electrònics, i després els digitals, han experimentant un procés constant de miniaturització. Cada cop els rellotges de polsera són més i més petits, fins i tot hom parla ara d’implantacions subcutànies per a nens petits que tenen la capacitat de perdre’s sovint. Un sistema, que cal dir-ho, ja funciona —a mode de polseres electròniques—, entre els centres de reclusos. Amb aquest procés constant de reducció d’escala, els objectes intenten fer-se invisibles entre nosaltres i el medi, entre nosaltres i la resta dels elements socials. Es fan petits com si ens diguessin: «fes-me servir com si jo no hi fos». Però aquesta capacitat per haver de resultar vertaderament útils, invisibles, i portàtils (tot alhora!) ha quedat potenciada gràcies a la possibilitat de funcionar sense fils. Com ja hem dit, tots aquells que vam viure l’esplendor i mentida dels anys vuitanta del segle XX, vàrem poder gaudir de les radiocassettes que funcionaven amb piles, dels jocs electrònics de baix cost i de resultats enlluernadors. En fi, una mena d’eufòria tecnològica que va permetre l’entrada de les tecnologies digitals… Doncs bé senyors, aquests aparells ara ja massa allunyats en el temps i, segons com, a l’altra banda del mur de Berlín, eren el precedent del concepte de wireless. De la vida sense cables. Destaco aquesta situació a l’altra banda del teló d’acer perquè, en certa mesura, amb la caiguda del mur de Berlín cauen també els anys vuitanta i es comencen a popularitzar nous sistemes d’enmagatzament: arriba el compact-disc. S’inicia l’època dels suports digitals de consum domèstic.

La mentida però, resorgeix —com sempre—, en acabar-se l’eufòria inicial. Cal que es puguin qüestionar totes aquestes comoditats amb un mirada més distanciada. Què hem de fer quan s’està acabant la bateria de l’ordinador portàtil? O quan sortim de casa amb la bateria del mòbil massa baixa, o quan a mitja reunió l’agenda PDA s’apaga. Encara pitjor quan en un safari fotogràfic de gran interès la càmera digital comença mostrar símptomes de mareig i hem de tornar cap a casa per tal de recarregar energia… És llavors quan comencem a veure com el cable apareix com una extensió obligatòria dels dispositius portàtils. Més d’una vegada hem hagut de sortir de casa carregant amb el cable necessari, per evitar la mort súbita del nostre amant portàtil-inalàmbric.

Com veiem, un punt feble d’aquestes tecnologies digitals rau en la seva autonomia elèctrica —amb la dependència a una font permanent d’electricitat fixa, que les pugui restablir el seu nivell de vida òptim. Feia molt de temps que em preguntava per què no apareixen mòbils que tenen la capacitat de carregar-se amb el vent, o amb la llum solar, o amb la llum de l’oficina, o no sé…. com sigui, però vertaderament sense haver-se de connectar a un endoll! Ara sembla que aquesta solució aviat serà una realitat.

Per una altra banda, la dependència amb els cables, es troba en la capacitat d’aquests aparells per tal de complementar funcions amb la resta d’andròmines digitals. Càmeres de fotos que «descarreguen» les seves imatges en un disc dur a través d’un cable de tipus USB, o un telèfon mòbil amb sistema de transferència de dades que pot recollir agendes de telèfons que l’usuari té en el seu ordinador… És crea doncs, un altre sistema de dependència amb les màquines per culpa de la seva manca d’autonomia. Si per exemple, tenim una entrevista gravada amb una enregistradora digital i la  volem guardar en un format diferent al que ella ens ofereix, haurem de «passar» l’entrevista a l’ordinador i després amb un programa de processament de so, remostrar l’ona sonora i donar-li el format desitjat. Un poc embolicat, tot plegat. Encara no hi ha un sistema popular per a establir una relació fluïda entre els artefactes i nosaltres. Cada fabricant crea el seu estàndard, la seva norma. Això crea conflictes amb altres proveïdors i troba a l’usuari final submergit en un mar de manuals i guies que, en alguns casos, esdevenen llibres de consulta freqüent.

El cable es converteix en una mena de connexió neuronal entre l’objecte principal: aquest no és cap altre que l’ordinador. De fet, l’usuari, ara, és al seu torn, una altra andròmina més que els objectes necessiten per tal de connectar-se entre ells, amb el temps però, aprendran a fer aquesta senzilla funció per si mateixos. L’ordinador, de qualsevol tipus model i marca, és el cervell principal i els objectes digitals «sense cables» són els òrgans del seu propi cos tecnològic, que surten a veure món. Els objectes aprofiten les nostres capacitats locomotores per tal de captar fragments del món; després el Cervell Informàtic que dorm a casa processarà i manipularà les dades.

Existeixen molts nivells de dependència amb els cables. Aquests cordons umbilicals electrònics. La majoria d’elements que emprem contenen una connexió elèctrica a través d’un cable per tal de funcionar; per exemple, un audífon minúscul o un marcapàs instal·lat com un hoste dins del cos humà. Però hi ha un altre nivell que ho ha envaït tot: el món informàtic. Aquesta esfera particular crea un alt grau d’electrificació social. Tot sembla dependre de la màquina. De vegades he deixat l’ordinador encès treballant, mentre marxava a dormir. Aquest nivell informàtic, —altament complicat, s’ha suportat damunt de dos nivells electrònics preexistents: la xarxa elèctrica de les ciutats i el sistema telefònic. Això crea un gran entramat de transferències. L’ésser humà, queda només com un petit obrer babilònic que resta al servei d’aquesta xarxa. Si observem els carrers veiem com els cables surten dels habitatges com grans tentacles que transmeten la vida interior de les cases. La xarxa telefònica funciona igual: veu i dades que es transmeten amb codi binari a gran velocitat. La nostra intimitat queda despullada a través del transvasament d’informació. Els grans grups empresarials empren pels seus projectes les dades que desvetllen els nostres usos de consum elèctric i telefònic per tal de crear competències o productes nous. Per tal de crear nous artefactes i sistemes de dependència amb els cables.

Lluny d’oferir una visió pessimista, el que hem volgut mostrar ha estat una sèrie d’observacions sobre el nostre entorn social quotidià, on la màquina i els seus sistemes pseudo-neuronals de dependència amb la xarxa elèctrica o de transferència de dades que en principi estan destinats a fer-nos una vida més fàcil. En certa mesura també més higiènica: processos i conceptes de rapidesa, miniaturització i simplificació. En aquest context l’home, es queda reduït a un cos imperfecte que s’estressa de forma sobrenatural quan veu que, amb el salari que li ofereix l’economia global, no podrà adquirir aquell nou telèfon que fa de tot i que de més a més cobra les telefonades a preu d’or. Un home que veu com, en obrir la caixa que embolica el producte desitjat, —més o menys wireless, ha d’aprendre una gran quantitat de coses: sobre com connectar l’aparell a un altre, sobre com carregar la bateria i en quin moment fer-ho (depenent de si la bateria és de magnesi o de liti!!). En fi, un home que s’ha involucrat amb la màquina, però que també es deixa devorar per la seducció de sentir-se útil encerclant-se de màquines com si fossin nadons acabats de néixer que cal atendre en tot moment. La vida de l’home envoltat de cables té sentit perquè són els objectes els que, en certa manera, justifiquen la seva existència com a organisme.

Sovint apareix la narració mítica del cyborg. Una barreja entre l’ésser humà i la màquina. Hi ha en aquest punt dues vessants: el cyborg en la seva atracció pel món artístic; i per uan altra banda el cyborg com un terreny d’investigació pel món científic. Barbara Kruger representa la investigació del cyborg com una reinterpretacio del cos humà. Emperò, el cas més fort l’aporta la ciència. Les investigacions del professor Kevin Warwick, de la Universitat de Reading, van més enllà del discurs filosòfic. Ell mateix és el cyborg. Experimenta amb el seu propi cos els límits entre cos, neurologia i tecnologia. El final del segle XX va fer virar l’espiritualitat cap el culte al cos. El cos com una matèria que sovint fa nosa —com ara les patologies relacionades amb l’anorèxia); o el cos com un tòtem —exemplificat pel gran desenvolupament a internet de la indústria pornogràfica).

Finalment queda entredita la idea de llibertat, redefinida pels gran grups empresarials dels sectors de l’energia (endesa), la telefonia (orange) o l’informàtica (microsoft). Són ells qui, amb els seus artefactes, han creat les noves formes de llibertat. Les noves necessitats. De vegades penso que la norma entre tots tres vèrtexs del triangle (artefactes, grups empresarials que els dissenyen i, usuaris) és tan senzilla com aquesta: un mòbil, que és un ordinador petit, es pot connectar a un ordinador més gran per actualitzar les dades, ja potser una computadora portàtil o no, es connecta a una font elèctrica fixa. La font elèctrica fixa d’un habitatge… necessita d’un punt energètic potent o un node energètic; el node energètic capta la seva energia a través de línies d’alta tensió que creuen el terreny per aportar-nos la nostra petita porció de llibertat. Les nostres limitacions com a éssers s’han sumat a les màquines que necessiten estar en contacte amb aquest punts d’energia fixa. El cable és el nostre lligam amb els grans grups empresarials que ens tenen lligats amb els seus atractius productes que nosaltres anem domesticant i personalitzant o customitzant com millor ens agradi: adhesius, colors, noms… tot per tal de fer únic el nostre portàtil, el nostre telèfon. Per tal de reconquerir allò que la nostra vida envoltada de cables ens ha fet perdre: la llibertat quotidiana.

Sóc conscient que la cultura subvencionada, aquella cultura que diu: «si no m’ho pagues tu, no ho produeixo» sempre ha existit. Parlem del mecenatge artístic. En èpoques dels Mèdici i en molts moments de la història contemporània aquesta fórmula ha funcionat. Ha estat una simbiosi profitosa entre becaris i entitats financieres, entre empresaris i artistes, etc. Per uns determina que l’obra artística es realitzi gràcies a l’aportació econòmica que fa viable el projecte; per l’altra banda, el mecenatge artístic comporta la certificació d’una determinada sensibilitat cultural. Fet, aquest últim, que sempre ha tingut un cert valor com a economia immaterial.

Ara bé, les implicacions que aquest sistema comporta deriven en un problema difícil de solucionar. Sobretot si creuem la productivitat que poden tenir uns artistes subvencionats amb la funció crítica que pot exercir, —hauria d’exercir—, el món cultural.

Sobre el tema s’ha treballat moltíssim, no s’ha arribat però, a cap solució final. Als cercles universitaris s’ha parlat molt de Cultura i Compromís. De fet són els mateixos professors qui, a mode d’assignatures, han creat debats d’aquest tipus. Parlem dels mateixos professors que són partíceps del sistema: professionals universitaris amb fitxa de funcionaris. El mateix status de funcionariat que pugui reixir per un bomber, per un mosso d’esquadra, pel  personal del cos d’administratius o, fins i tot, un funcionari de presons. Després està tot allò de la llibertat de càtedra, etc…

A més a més, el fet de rebre calers d’una institució o empresa per realitzar productes culturals que alhora critiquen el sistema que les sostenen crea un vici totalment degradant. Enrareix el clima i la salut cultural d’un país.

Dins el món editorial podem destacar el paradigma que representa el Senyor Lara i el grup editorial que presideix: Planeta. Fundada pel seu pare el Senyor José Manuel Lara Hernández —partícep actiu a la Guerra Civil espanyola, com a feixista, on ascendí a grau de capità de la Legió. Una editorial més aviat propera als cercles ideològics de la dreta més rància. A l’Editorial Planeta publiquen els seus pamflets en José Mª Aznar i en Jiménez Losantos. També però, hi publiquen en Ferran Torrent, la Maruja Torres o en Terenci Moix. Aquest seria un bon exemple de aiguabarreig que no mena enlloc. Només al pur negoci mercantilista. L’editorial mai tindrà la capacitat de posicionar-se davant d’un model cultural o un altre. Senzillament sobreviurà per damunt de qualsevol barrera o idea. A més a més aquesta apreciació resta oculta pel consum de masses que només decideix empassar-se l’última novetat editorial; més impulsats per la moda de la Societat de l’Espectacle, que no pas per la qualitat literària. El Senyor Lara i el seu grup editorial ofereixen el caramel del mecenatge, al mateix temps que mouen sàbiament els fils de la política.

Avui en dia, un producte cultural, ha de tenir la capacitat de vendre’s per si mateix. De res no serveix seguir a la corda de les subvencions institucionals: ajuntaments, consells comarcals, diputacions, administracions autonòmiques, ministeris… Hem de pensar en la idea de producte cultural. I en conseqüència, per la seva qualitat de de producte, i pel context de lliure mercat on ens trobem treballant, aquest producte cultural s’hauria d’enfocar cap a la captació de clients, de gent que el vulgui comprar. Si voleu podeu canviar els mots: producte cultural per obra cultural; el mot clients per públic; i la idea de comprar per una vaga idea de veure-visitar-escoltar… El resultat gairebé, és el mateix.

Els programadors culturals han de tenir total independència de les institucions si volen oferir una cultura lliure i compromesa. Els comissaris d’exposicions i els curadors no han de dependre directament del fluxe monetari de les institucions públiques. Perquè quan hom decideix pagar amb diners públics un determinat discurs cultural i no un altre està fent política; directament o indirecta.

******

El següent exemple és una mica llarg, tot i que val la pena donat les característiques que planteja. És una mostra  que permetrà il·lustrar el difícil encaix que té la barreja del binomi Món Cultural i Món Econòmic. Parlem de l’actual exposició que es realitza Centre de Cultura Contemporània de Barcelona: parlem de l’exposició Quinquis dels 80. Cinema, premsa i carrer. Una mostra on es recull la memòria història del que va suposar el problema dels robatoris barrejats amb drogues i marginació, al llarg dels últims setanta i tots els vuitanta. I crec, que el terme memòria històrica s’ha de llegir amb molta precaució. Senzillament és una exposició que vol tornar a revitalitzar la figura del quinqui. Tinc pendent escriure una carta oberta a les senyores Amanda Cuesta i Mery Cuesta. —Potser, ara l’estic escrivint a poc a poc.  En aquesta carta els podria aportar material expositiu divers, i d’ alta qualitat! Començaria amb el meu record propi: un vailet que va viure la seva infància a la perifèria de Barcelona, dins un espai fronterer entre Horta i el Carmel. Del Carmel baixaven els apreciats quinquis.  Al pati de ca nostra entraven a cardar, directament, a punxar-se heroïna… Davant de ca nostra hi ha un espai eternament pendent d’urbantizar: un barranc.  On el nostre estimat Ajuntament de Barcelona mai ha tingut el valor de decidir-se a sanejar i rehabilitar el barri. Als anys vuitanta, aquest barranc era el cau de la droga de la gent que baixava del Carmel; durant els eterns capvespres d’estiu la música dels bongos i guitarres espanyoles amenitzaven les palmes del flamenc. Per fer-vos una idea de l’ambient social que es viu-vivia al Carmel podeu llegir el relat Inflexions d’en Biel Martí Penso que per a les senyores Mery Cuesta i Amanda Cuesta, la balconada de ca meva hauria estar una trona de luxe. Jo només desitjava que la droga tombés aquells quinquis. Van ésser anys molts durs que van degradar barris sencers. Els pares tremolaven perquè la droga no capolés les meves germanes; molt més grans que jo —i, llavors, amb més risc de caure sota el parany d’aquest món.

A més a més, hi havia tot el procés polític de la transició, els moviments polítics catalans, la recuperació de les llibertats… Els quinquis senzillament es drogaven i després robaven per aconseguir calers per al següent pico. No hi havia cap mena d’ideologia política que els defensés. En tot cas, ells s’arrengleraven a l’orgull de la classes immigrant que mai s’adaptaria als nous móns culturals com eren Euskadi o Catalunya. Després, aquests immigrants desarrelats foren arraconats de forma gradual, fins i tot pels grups polítics que van saber treure’n profit. No puc entendre com el CCCB ofereix una exposició on lloa la figura del quinqui.

Per una altra banda, si mirem els patrocinadors trobarem que hi figura l’Obra Social de Caja Madrid. Sincerament senyors, no trobo bé que aquesta exposició s’hagi de pagar amb diner dels fons de cap Obra Social.  Trobaria correcte, en canvi, que aquesta exposició es realitzés al Museu d’Història de la Ciutat de Barcelona. Amb el mateix tractament i discurs que es va fer amb l’exposició Barraques. La Ciutat informal. No hi ha cap problema en exposar amb un cert sentit  lògic les causes i orígens dels quinquis, emperò, no cal crear una subreligió kitsch que evoqui aquella època. Crec que al nostre país no li cal un revival del món quinqui. Clar, l’exposició del CCCB enalteix la vessant més cool del quinqui. A tots aquests nous crítics que recullen diners del sistema per crear productes culturals d’aquesta mena, els convido a fer una mica d’actors participants. Segurament les tornes canviarien. Per abandonar aquest llarg exemple, apuntaré com aquests mateixos crítics no tenen la capacitat de crear productes culturals que tinguin solvència per si mateixos, m’explicaré a continuació:

Tot cercant informació sobre la Senyora Amanda Cuesta he trobat una entrevista realitzada al fanzine digital 75MG. Llegeixo l’entrevista entre dos crítics artístics novells. Regiro els continguts del fanzine i no puc deixar de mostrar la meva perplexitat davant el fet que cada article duu una marca final on es referencia el suport explícit de: a) El Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya; b) L’Ajuntament de Girona; i, c) L’IGAC (Informació Girona Art Contemporani). Estem parlant de tres institucions de pes, que aporten diners per a una publicació que comporta molt poca despesa econòmica. Actualment els recursos i les eines per publicar de forma digital requereixen de petites aportacions econòmiques. El meu plantejament és que si es vol tenir una mirada crítica, hom ha d’ésser capaç de saber quan s’ha d’escurar la butxaca i quan ha de trucar a la porta de la institució o administració corresponent.

******

Hi ha determinats discursos que es poden fer i emetre amb el suport de les Administracions Públiques, d’altres no; senzillament serien una perversió del propi sistema i perjudiquen el propi món cultural. Farien més mal que bé. ¿Us imagineu una exposició sobre el moviment okupa, amb el suport —ni que sigui en lletra molt petita—, de l’Agència Tributaria Espanyola?

Si volem aconseguir una cultura de qualitat hem de saber decidir quan es requereixen diners públics, quan s’han de cercar partners, i quan cal fer aportacions pròpies que autogestionin el projecte.

L’actual crisi econòmica és un bon moment per a reconfigurar molts problemes que acompanyen el món cultural. Les indústries culturals han de trobar noves formes d’actuar. Noves vies d’independència econòmica, alhora que trobin el sistema per a consolidar els seus productes culturals.

Actualment hi ha massa gestors culturals i artístes, que truquen a la porta de les institucions públiques per a fer discursos que, fins i tot, van en contra de les mateixes institucions. No es pot ésser víctima i botxí alhora. Això implica un distanciament constant del gran públic que es troba desorientat.

Existeixen vies per a cada producte cultural. No cal agafar-se a qualsevol institució per tal de guanyar-se el pa. Cal crear productes culturals que tinguin la capacitat d’atreure, de seduir per si mateixos.

Si no som capaços de trobar noves dreceres estarem comdemnats pel mateix sistema al qual, de vegades, s’intenta combatre.

Vaig deixar d’escriure a partir dels fets de març a la Universitat de Barcelona. A partir d’ací tot han estat esdeveniments massa importants. Destaco el traspàs d’en Ricard Salvat. Una de les figures que cal reivindicar com a node clau per entendre el teatre català contemporani. També per entrendre allò que el teatre català podia haver estat i no han volgut que fos mai.

Una universitat que no sap cap on ha de menar el seu rumb durant els inicis del segle XXI, i un país que no sap aprofitar tot allò que el món universitari li pot oferir.

Dins d’aquest context de desconnexió entre el món Real i el món Docent he estat també donant-li voltes a la campanya de la Generalitat de Catalunya on s’anuncia que la «Formació és la clau». Mireu, no sé fins a quin punt aquesta proposta té sentit. Som molts els que ens hem cremat els ulls estudiant i ara combrem igual que qualsevol que s’ha passat la seva joventut fent el dropo després de la jornada laboral. Estrictament laboral! Clar, ara el vaixell a topat contra els esculls i tothom s’ha de salvar. També ho trobo lògic i és la norma bàsica de la supervivència.

Diuen que quan els vaixells s’enfonsen, les rates són les primeres en abandonar la nau. Aquests dies no ens pot deixar d’estranyar que certa dinastia monàrquica que governa l’Estat espanyol vegi com una de les seves infantes abandona l’Estat justament ara, en plena pujada de la crisi econòmica.

L’Estat espanyol acaba d’arribar a la magnífica xifra dels quatre milions d’aturats. Molts diuen que és una xifra històrica. En aquest segle XXI que hem encetat de males maneres, tot fa història. Emperò, ningú té la resolució de fer redreçar la situació.

La crisi no es solventarà amb una vareta màgica. En època de crisi els mags s’amaguen per tal que ningú no els demani favors.

Hem d’estar nosaltres mateixos qui hem de tenir capacitat per solucionar el problema. La societat civil som el motor del nostre propi món. Sé que aquesta postura pot semblar, en certa mesura, utòpica. No crec que ho sigui pas. Comporta —això sí—, un canvi d’actituds.

En aquesta petita becaina que he fet durant aquest mes he pogut llegir un bon llibre de Margaret Mead: Cultura y Compromiso (1970). Mead apunta l’existència de tres tipus de transmetre la cultura:

• cultura postfigurativa
• cultura cofigurativa
• cultura prefigurativa

D’aquests models de cultura destaca el sistema prefiguratiu on les noves generacions són capaces d’innovar per descobrir nous horitzonts y mostrar-los a la seva societat. El problema resideix en els cultures o societats on impera el model postfiguratiu; és a dir, la cultura es consolida a través del mestratge que ofereixen les generacions més grans, les experiències dels més grans serveixen per conformar el coneixement dels més joves. Aquest model postfiguratiu crea escenaris socials on no es discuteix res. On es pot caure en l’adoctrinament com a moneda de canvi i, on allò nou que prové de les tendències de les noves generacions no deixa de veure’s com una moda.

Hem de lluitar per consolidar models híbrids on la cultura prefigurativa tingui un paper important. On la gent jove tingui la veu i pugui controlar el pes de la societat. Al mateix temps cal un model on les formulacions postfiguratives i cofiguratives puguin tenir el lloc que calgui. Sense caure en extremismes.

Segurament l’actual crisi econòmica té els seus errors en l’eliminació del debat. Si eliminem el debat no donem cabuda als models cofiguratius i prefiguratius. Eliminem el present i el futur i només ens basem en el passat.

Segurament, molta de la gent que ara es troba a l’atur senten que no són els autors de les seves pròpies vides. No han tingut capacitat de decissió i ara veuen com els responsables de la crisi, gestionen ara la seva pobresa.

Aquests quatre milions d’aturats que actualment es troben censats a l’Estat espanyol també són responsables de les seves desgràcies. Molts treballadors de la SEAT, de Trident, de l’empresa que sigui… han deixat en mans dels seus encarregats la resposta als designis de la seva empresa. Al mateix temps aquesta crisi desvetlla el sense sentit dels sindicats majoritaris.

Quan parlo dels sindicats majoritaris (CCOO i UGT, i també CGT) com a responsables de la crisi ho dic amb coneixement de causa. He estat en empreses on aquests sindicats deleguen la seva capacitat de decissió als interessos, no dels amos, sinó d’encarregs intermitjos. On no recolzen a tots aquells treballadors que no es troben arrenglerats tot pagant les quotes econòmiques dels sindicats. Això ho he viscut en primera persona i puc donar comptes si algú decideix interrogar-me sobre la base d’aquesta exposició. Al mateix temps, els sindicats pateixen una gran manca de formació tècnica i legislativa dins de l’àmbit laboral. No parlo ara dels oficinistes i advocats que treballen en els sindicats. Parlo dels delegats sindical que poblen les empreses. La manca de formació tècnica i laboral d’aquests provaca que en molts casos —suposo que sense voler—, hagin caigut en el parany dels seus encarragats i condemnat els treballadors a la cua de l’atur.

Per finalitzar, la crònica de tot el que he vist al llarg d’aquesta nova becada a l’ombra de l’atzavara, vull comentar una petita reflexió sobre el dia de Sant Jordi, el nostre 23 d’abril. No sé fins a quin cert cal atendre l’ampla volada que tenen les novel·les d’en Stieg Larsson. Un novel·lista que publicarà tres novel·les i res més. Dic res més, perquè parlem d’un autor que ha mort. Qui ho vulgui veure com jo, veurà un negoci editorial rodó. L’Editorial Destino es troba al darrera d’una basta campanya publicitària que està donant bons resultats. Els lectors poc atrevits a remenar entre les prestatgeries de les llibreries només han d’allargar el braç i endrapar un llibre darrera l’altre. En català i en castellà resta per publicar un últim volum de la trilogia Millennium.

D’ací a un o dos anys ningú ja no s’enrecordarà d’en Larsson. Haurà estat digerit pel gran públic. Jo també em sento integrat dins el gran públic i no en dubto pas de les dots literàries d’en Larsson. La meva crítica recau sobre nosaltres mateixos com a públic. De la manca de criteri en el moment de poder escollir d’una obra en detriment d’una altra. Senzillament ens hem acostumat a la lectura fàcil dels textos escrits a 14 punts i un interlineat de 17 punts. Grans volums per a llegir en els trajecte de camí a la feina. Això sí, sense cap interés per desenvolupar un pensament creatiu. Que ens aboqui a nous escenaris on no es trobi l’escurçó de la crisi econòmica.

Hem d’atrevir-nos a cercar solucions per nosaltres mateixos, desenvolupar les capacitats participatives i proactives que ens ajuden a un nou desenvolupament laboral, més competitiu i eficient.

A través dels llibres d’en Larsson us recomano un bon il·lustrador: en Gino Rubert. Un pintor que treballa a Eina i Massana de Barcelona. Amb un estil propi que combina anotacions d’en Balthus, Frida Kahlo i Paul Delvaux.

Estic content pel fet de veure com A l’ombra de l’atzavara ha estat un projecte possible que estic duent de forma individual. Sincerament; cada cop més valoro el fet de marxar al llit — jaure-hi, i pensar que no dec res a ningú. I que ningú no em deu res a mi.

A l’ombra de l’atzavara és un diari-contenidor de caboires i reflexions on intento fomentar el debat crític. Tot acceptant que ofereixo una visió totalment subjectiva.

La meva satisfacció rau també en el fet que A l’ombra de l’atzavara és un projecte que financio amb els meus propis calers. Com? L’explicació és molt senzilla: no vull dependre de grans servidors públics com ara blogspot o wordpress o d’altres emmagatzemadors de bitàcores… Amb una petita part dels diners de la meva nòmina tinc contractat un pack de hosting que gestiono a través de globat.com, empresa ubicada als Estats Units. Això em dóna independència de publicar allò que em roti: donar suport a Chávez, a l’independentisme català o criticar a dojo aquells amb qui no comparteixo els mateixos punts de vista.

Ara farà un any vaig publicar un article força optimista titulat Rose the riveter // Ho podem fer!. Era una alenada optimista abans de la tempesta: Unipost em va despatxar, Mercadona em va putejar i l’oficina de l’OTG del carrer Farnés —la mateixa on Terra Lliure va fer esclatar-hi un artefacte, me les feia ballar-la magra amb un problema on jo només era la víctima. Per sort, tot es va solucionar. Vaig apendre moltes coses en poc temps. Va ésser una experiència que —vist amb perspectiva—, em va agradar viure. Vaig tornar al sistema laboral. El mateix estiu del 2008 esclatava la crisi d’àmbit mundial. Les cues a l’OTG van començar a créixer. El sistema no estava preparat, —encara no n’està—, per aquest tsunami econòmic. El crit de Rose the riveter és molt més contudent que els Yes, We can d’Obama.

Rose the riveter treballava durant la II Guerra Mundial dins la indústria de guerra nord-americana per véncer el feixisme. La dona com a peça clau dins la indústria bèl·lica. Sempre explico la perversió de la icona: els partits d’esquerra han adoptat Rose the riveter com una forma d’arengar la població civil.

L’escenari actual on ens trobem es fruit de moltes renúncies que ara ens esclaten a la cara.

En un altre ordre de coses i, tot tornant al fil d’aquest blog. A l’ombra de l’atzavara treballa amb un CMS de wordpress. M’encanta treballar-hi amb wordpress. He anat actualitzant el CMS a les diverses versions. Em sembla recordar que vaig començar amb el wordpress 2.4 i ara ja estic amb el 2.7.  Coltrane. Sempre en la versió catalana. Tant amb la banda de frontend com per a la banda de gestió.

Nous projectes:

Enguany tinc diveses idees que em ballen al cap i que m’agradaria formalitzar per a una nova etapa d’aquest blog. La primera serà crear-me una plantilla de wordpress pròpia. L’actual és el connections reloaded modificada. M’agrada, emperò es poden aconseguir noves fites. Aquest any també he evolucionat molt amb pluguins que han permés un blog més dinàmic: núvol d’etiquetes que funciona de forma correcta; un sistema de traducció en temps real força satisfactori…

Ara m’agradarà trobar més funcionalitats enfocades cap a la web 3.0. Continguts semàntics, etiquetatge raonat, SEO… Dir que, actualment, A l’ombra de l’atzavara conté codi que permet interactuar amb Google Analytics; on hi ha un compte obert per tal de conèixer millor les entrades dels usuaris i que permet observar les cerques que es realitzen: paraules claus, motors de cerca, temps de visualització de la pàgina, pàgines d’entrada al blog i pàgines de sortida…

Per una altra banda vull continuar treballant amb aspectes que m’autoformulo com ara: com ha de citar la web els recursos gràfics manllevats d’altres url’s? Com formalitzar un repositori, amb sentit i coherència, dins d’un blog amb wordpress?

La temàtica tractada dins del blog s’ha anat categoritzant amb un cert sentit classificatori. Per tal de permetre l’accés raonat a la informació tant pels robots i motors de cerca com també, pels usuaris. Això es realitza a través de l’ús de categories i etiquetes. Tot i que he d’admetre que també he d’enriquir els camps de comentaris, descripcions i extracte —entre d’altres—, que m’ofereix el CMS de wordpress.

Prometo també dedicar un espai a la lectura del llibre que inspira el títol d’aquest blog: L’ombra de l’Atzavara d’en Pere Calders. Sóc conscient que molta gent s’apropa al blog per trobar-hi informació d’aquesta novel·la però no hi troba allò que desitja. Aviat quedarà solucionat. És una relectura que tinc pendent pel 2009.

Fins aquí aquesta reflexió. Gràcies a les visites que us fidelitzeu a poc a poc. Gràcies, i benvinguts sigueu, als nous usuaris. Crec, que encara ens queda molta tela que per tallar!

Fotografia agafada de la ruta:

http://www.flickr.com/photos/library_of_congress/2179038448/in/set-72157603671370361/

]]> http://www.alombradelatzavara.desgest.net/2009/03/21/un-any-a-lombra-de-latzavara/feed/ 0