Una retallada de l’Estatut referendat representa un cert toc d’avís a les forces polítiques catalanes. Un ressò per fer saber que allò que la historiografia peninsular ha anomenat, de forma tradicional, com a «Transició Democràtica» encara no ha arribat a la fi. O potser mai no va exisitir-hi. Les notícies dels últims mesos han posat davant els més atents un teatre de màscares dividides en dos grups: «progressistes» i «conservadors». A fi, però, tots dos grups no deixaven d’interpretar un paper teatral concret. Una dansa que ha endarrerit quatre anys —una legislatura autonòmica sencera!—, el futur del Principat de Catalunya.

Per una altra banda, sembla que la sentència d’un text legal espanyol, mermi la idea de Catalunya o sinó la idea que els mateixos catalans tenen d’ells mateixos. Potser ací rau el nostre greu error històric. Els catalans hem perdut massa temps tot intentant fer un encaix amb la resta de la «Pell de Brau» (ho dic en un sentit espriuà del terme: reconciliació, enteniment, diàleg i  confort des de la diversitat de les identitats irrenunciables). Com apuntava, l’Estatut i la seva reforma ens ha fet perdre als catalans gairebé tot el duem d’entrada al segle XXI. Una dècada. I ja es diu prou ràpid! Vull tancar aquest paràgraf tot recordant que l’Estatut de Catalunya de 2006 no deixa d’ésser una Llei Orgànica dins l’ordenament jurídic de l’Estat espanyol. Quina repercusió té això? Senzillament molta. L’Estatut, sota aquesta idea, no és un només un artículat a disposició dels catalans; sinó que també ha d’encaixar-se —com a Llei Orgànica de l’ordenament jurídic— dins del corpus legal espanyol. I és aquí on el TC té tot el dret a retallar. Per tal de fer encaixar la Llei Orgànica en el seu motlle interpretatiu.

D’acord. Si això és d’aquesta forma; és a dir, un text estatutari —amb caràcter articulat semblant a una constitució nacional—, amb veritable rang de Llei Orgànica (encaixable a la força dins d’un conjunt jurídic espanyol); quina sortida tenim els catalans? Molts veuen en la retallada del text un retrocés de la legalitat de tot allò que representa «ésser catalans». Mireu, penso personalment que, en aquestes alçades de la pel·lícula, els catalans ja hem mólt massa gra en el molí espanyol. Hem demanat massa vegades permís per, senzillament, «ésser en el món» —tot parafrasejant el primer llibre de poemes del meu estimat Manuel de Pedrolo, per allà el 1948.

Diuen que el TC ha retallat fins i tot la definició dels nostres símbols històrics. Bé, crec que això no importa. No. Els catalans ja sabem prou quines són les nostres senyes identitàries. No cal tenir un full signat per l’Estat que ens ho certifiqui. En èpoques anteriors tampoc no el teníem i també vàrem reixir. Tot això, en el fons no deixen d’ésser jocs d’artifici. Per molt que retallin la llengua, els símbols… el que sigui, els catalans serem allò que decidim ésser. Cal però, deixar de mirar als costats. Des de la «Transició» ençà hem perdut molt llençols tot mirant d’acontentar la resta de veïns de viatge. Potser ens hem enganyat. Mirem sinó el context belga. Brusel·les, que concentra el màxim de les institucions europees, no està vacil·lant en el seu reafirmament de les postures independentistes. No importa tenir molts i molts funcionaris de nivell europeu treballant en el seu terreny. Senzillament la població ha decidit tirar pel dret. Deia abans que hem perdut la primera dècada del segle XXI. Bèlgica l’està aprofitant per conrear un futur menys traumàtic per a la seva població. És el seu propi poble qui es comanda. Ací, a Catalunya, el poble català serva massa respecte per les polítiques pactistes. Tancaré aquest paràgraf com l’anterior: amb una petita recepta a favor de la dissidència. Segons el sistema autonòmic escrit a través de la Constitució espanyola de 1978, el president de la comunitat autònoma és el màxim representant de l’Estat en el  territori. Ai las! Bé, això acaba representant —avui, per avui—, una mena de virrei. Ho era en Pujol, ho va ésser en Maragall i ho és aquest. Malapesta! Aquest apunt ens pot ajudar a entendre les entrades i sortides de l’escenari del nostre actual president de la Generalitat de Catalunya.

La «Transició espanyola» encara no ha acabat. Els catalans encara ens trobem en els darrers vagons d’un tren que encara funciona amb energies poc renovables. Tot el problema actual rau també en el fet que, l’Espanya contemporània, resta mancada d’un vertader «Model de País». Catalunya tampoc no l’acaba de trobar. I, així, anem cremant la falla.

Els catalans hem de tirar definitivament endavant. Deixar de sentir el senyor Montilla, que no deixa d’ésser una peça sucursalista més de l’Estat espanyol. De fet respecto la seua postura, ell es deu al seu amo. No és tolerable, però, que un president que no arriba a l’alçada política dels seus predecessors intenti anorrear les nostres aspiracions. Portar una senzilla senyera com a capcelera davant la manifestació, com la convocada pel pròxim 10 de juliol, no té sentit. Amb la següent justificació:

1.- La manifestació l’ha convocada una entitat associativa: «Òmnium Cultural»; amb caràcter obert i tot el que es vulgui. Qui dóna la cara a nivell legal és l’entitat convocant i no el President de la Generalitat de Catalunya.

2.- El president de la Generalitat de Catalunya s’afegeix a una iniciativa, doncs, i no és ell qui la promou, publicita…etc…. Mostra’n més…

3.- El president de la Generalitat de Catalunya, amb dignitat no hauria de tenir potestat, en aquest cas, per canviar una manifestació d’origen associatiu i de caràcter no-institucional. Si el senyor Montilla vol una manifestació a la seva mida que faci una cosa: CONVOCAR UNA MANIFESTACIÓ DE L’ÀMBIT INSTITUCIONAL DE LA GENERALITAT DE CATALUNYA. I que passi el que hagi de passar.

4.- És molt facil, i d’això en Montilla és un mestre, canviar les idees dels altres. És molt difícil tenir idees —i iniciatives— pròpies.

5.- Es criticava el govern de l’era convergent de fer de catalunya un “país de barretina”. No pretén igualment el Senyor Montilla recuperar aquesta catalunya folk, per tal de no ferir tant el senyors de Madrid?

I després, a més a més, caldrà considerar la «Catalunya silenciosa». La que treballa dia a dia pel país, però sense fer soroll. Als pobles i a les ciutats hi ha molta gent lluitant per tenir un cert model de país. Crec que els pròxims anys caldria concentrar aquests «know-how» i mirar de conrear un futur millor per a nosaltres mateixos.

Vull viure i morir en una Catalunya independent i no en un senzilla quimera. Deixem de perdre el temps i mirem cap el futur sense mirar els costats. Nosaltres sols!

Crèdits de la imatge:

http://blocs.mesvilaweb.cat/media/TkVYVC1GSS5KUEc=_82092_4389_1.jpg

(*) Aquest artícle té un marcat to pamfletari.

La meva admiració és absoluta. Diuen que el dia 28 un milió de persones varen rebre els jugadors del FCB a la processó de triomf pel centre de Barcelona. He sentit a dir que han eixit al carrer per rebre aquest Barça Heroic. I, com totes aquestes coses històric.

Ep! Cal advertir que és un Barça sensacional, que ha jugat molt bé i que ha trencat tots els pronòstics. Emperò, també és un Barça eclipsador. I com tot eclipsi oculta parts de la realitat quotidiana i, alhora, les transmuta.

Veig amb llàstima com la població s’ha deixat arrossegar per la nova modalitat del «Panem et circenses» que ja postulà Juvenal al segle I. Em dol que una societat que es troba sota el flagell d’una gran crisi econòmica no tingui l’esma de lluitar contra aquesta situació de degradació.

És més, trobo que els poders econòmics i polítics han sabut jugar perfectament la seva estratègia per tal de mantenir el seu estadi. La seva capacitat d’estar per damunt de la resta de coses i persones. Per començar dir que el FCB no és un equip català. No és res més que un equip de la ciutat de Barcelona que juga una lliga de futbol amb la resta d’equips de l’Estat espanyol. Un Barça Heroic s’hauria de permetre el luxe de dir: «No ens hi espereu». Però no pot, li cremen les ganes d’èxit popular i guanys econòmics.

Parlem més d’economia? En temps de crisi, hom no pot deixar d’estar alerta sobre el fet que hagi estat una entitat financera la que hagi adoptat sota el seu aixopluc. Una lliga espanyola de futbol que aquesta temporada es diu: «Liga BBVA». Aquesta sucursalització de l’esport a interessos econòmics d’alt rang fa entreveure qui té la paella pel mànec. No és ni el mateix Ministerio competent qui, al meu entendre, hauria de dur la veu principal. Així són les coses: mentre vostè s’arrossega per no perdre la feina i haver de pagar la hipoteca, el mateix banc on deixa la nòmina, i li sagna la paga per amortitzar el pis, li ofereix divertiment. No hi ha escapada possible. Totes les peces del trencaclosques queden ben trabades.

Aquesta bon encaix és el que també havia tingut durant molt temps la direcció del Barça amb els seus antics presidents: el Sr. Nuñez (un gran especulador immobiliari —que en època del Barça va fer que l’Ajuntament de Barcelona li vengués una part de la façana natural de Collserola, per construir-hi); el Sr. Gaspar, un empresari hoteler de la ciutat més interessat pels seus propis negocis que no pas per fer tirar endavant un equip esportiu. També hi ha hagut autèntics voltors que han volgut establir-se a la trona culer: el Sr. Enric Reyna, al cap dels empresaris immobiliaris. I no cal dir res més, perquè la cosa amb la crisi i les immobiliàries ja es prou fotuda com per comentar el mal que el Sr. Reyna representa pels interessos dels catalans de base. Si pot els puteja, i si li deixa els escanyarà més i més. Ja ho deia n’Oller: tota aquesta gent són uns escanyapobres.

El Barça és Tricampió! Però la societat on es troba contextualitzada: en principi la catalana; encara no té un bon finançament econòmic que li permeti fer més escoles bressol, més infrastructures, més ajudes socials…

El Barça és Tricampió! El poders públics han autoritzat caterves amb més de mig milió de persones implicades. Si és per divertir-se sí. Si és per reivindicar però, les manifestacions poden restar prohibides si fan nosa. Tal i com ja va esdevenir amb les protestes contra el Pla Bolonya.

No puc deixar de manifestar la meva sorpresa doncs, quan veig que el Barça és un equip sucursalista. No és equip català. És senzillament un equip d’una gran ciutat. És l’equip de la ciutat de Barcelona. No ho veig de cap altra manera. Molts seguidors, ho són perquè hi viuen. Si visquessin a Murcia, serien del Múrcia, si estiguessin fent via a Madrid serien del Real Madrid. Senten els colors per condicionants geogràfics. Per oportunisme.

Si el Barça fos un equip català, senzillament hauria deixat plantat al Rei espanyol amb la seva copa. Però com és sucursalista hi va acudir al camp com un xotet acudeix a l’escorxador. No em plau la xiuladisa que li varen fer al Rei dels espanyol. Això és l’almoina dels pobres. El que haurien d’haver fet és dir: «Podem guanyar aquest trofeu, perquè som bons. Però la festa us la feu vosaltres. No ens hi espereu». Manca de valentia, per ventura.

Si el Barça fos un equip que estigués en el món real sabria que hi ha tota aquesta serie de condicionants polítics i econòmics. Que tot això afecta damunt el gruix social. Una societat que té enboriada per la seva triomfalitat.

La vida és cíclica. El Barça tapa els problemes de la crisi que continua amb el seu camí pels camins plens de pols. El Barça Gal·làctic, tal i com ho fou en el seu dia el Real Madrid es bateja amb cava Segura Viudas. Tot plegat no deixa d’esdevenir un espectacle on tot queda planificat i ben trabat. No hi ha possiblitat per a la dissidència: o ets dels nostres o ets l’enemic.

Ep! es pot ser català sense ésser del Barça. La majoria de seguidors del Barça són els mateixos que miren cap una altra banda quan Iniesta o Puyol juguen amb la selecció d’Espanya. També miren cap una altra banda quan saben que els seus jugadors forasters mai parlaran català. Han bastit un equip que vol representar el poble català, i alhora, però, es fonamenta amb el rebuig constant de la seva tartera. Amb contractes milionaris per jugadors d’elit, que puguin condicionar el futur econòmic del FCB. Qui s’enrecorda aquests dies d’en Ronaldinho… o d’en Figo… o d’en… El Barça és un equip de vanitats. De gent panxacontenta. Perdoneu, les coses i menys en temps de crisi, no haurien d’anar d’aquesta manera.

La gent, esparraca els cabells quan veu que un supermercat llença el menjar sense acabar de caducar a les escombraries. És cert, tot plegat és una putada. Amb tantes necessitats com existeixen; fins i tot, a la nostra ciutat de Barcelona. Emperò, tothom corre a fer-se fotos quan el cotxàs d’Eto’o no queda trabat i ha de maniobrar per agafar la corba que el mena cap a l’aparcament. Situacions contradictòries i massa senzilles, reals, però.

Perdoneu el discurs. Crec que el FCB ha d’ésser un equip català i no només un equip d’una gran ciutat. Això últim és molt fàcil perquè tothom s’apunta a ballar. En canvi, ser catalanista i demostra-ho provoca més maldecaps.

Quan vivia a Nova York, cada setmana venia una dona a fer-me net l’apartament. Era mexicana, de La Puebla, i era una índia sense mestissatge. Parlava un pèssim espanyol que li havien imposat sobre la seva llengua indígena. Com que em sobraven alguns llibres, n’hi vaig anar regalant un parell que tenia repetits, una novel·la de Rulfo, una altra de Fuentes, qualque mètode d’espanyol per a estrangers, i d’altres. Els hi regalava per als seus fills, que començaven a anar a escola. Teníem una bona relació, de vegades, quan ella tornava de vacances de Mèxic, o quan venia qualque familiar seu a NY, em regalava ara un cendrer de ceràmica indígena, de vegades fulles d’aloe, que ella bullia i mesclava fins a aconseguir una beguda agradable i crec que sana. De vegades cuinava per mi qualque plat mexicà, i en general, eren més gustosos que els dels restaurants azteques de NY. Un bon dia, em va dir, de part del seu fill gran, que no importava li regalàs més llibres en espanyol. El que ell volia eren llibres en anglès. De fet, ni ella ni la seva família havien sentit a xerrar mai ni de Rulfo, ni de Fuentes, ni del Quixot. Tot el que volien ella i els seus fills era aprendre anglès, integrar-s’hi. [...]

Potser resulti molt pamfletari, en qualsevol cas: reflexa el fet que sovint molts ciutadans es veuen obligats a caure en la dissidència del seu propi sistema polític o social, moltes vegades imposat i que per alguns altres no és res més que una «gàbia d’or» on nedar la resta de l’existència.

Vull oferir-vos aquesta il·lustració per tal de refrescar-vos el guster. No és meva, però. Pertany a un tal Carles que trobareu a Tintaxina.net. Que es va fer per tal de significar el Casal Jaume I de Castelló. D’això ja fa uns anys.

La imatge representa un rat-penat sobrevolant per damunt d’una Lluna-esteleda. Sensacional.