Zena el Khalil no és cap escriptora. Amb Beirut, I love you no ens trobem davant del cas típic de l’escriptora revelació a ca nostra, tot i que fa anys, que al seu país ja publica. Tampoc no ens trobem davant una escriptora emergent, de nova fornada. No. El Khalil és —ras i curt— una artista interdisciplinar. En el sentit pur. Fa anys que hi treballa i, en aquest punt, sí que el seu llibre ens ha ajudat a descobrir a l’artista consolidada. Si feu una ullada a la seva web descobrireu una obra irònica, que parla de la vida de la dona en món libanés. Que parla d’un país marcat per molts —massa!— anys de guerra.

Beirut, I love you va arribar a les meves mans… No. Millor refer la frase. Vaig arribar a Beirut, I love you a través d’una ressenya publicada el 2 de desembre de 2009 a la revista Cultura|s, editada com a suplement del diari La Vanguardia. Des de ben petit el mot «Beirut» forma part del meu imaginari. No hi estat mai, encara. La meva font d’informació ha estat a través de l’alteritat: fotografies, videos, textos d’història. I ara, descobria la ressenya de Sònia Hernandez en un suplement cultural que segueixo amb un cert interés. No vaig voler quedar-me en aquest nivell de coneixement i vaig decidir per una passa envant i començar la recerca del llibre. No va ser gaire difícil. A la llibreria La Central del Raval barceloní el tenien. Es trobava exposat damunt les taules de novetats.

Ja havia avançat molt. L’objecte de desig entrava a formar part de la meva biblioteca personal. Ara només restava fer-ne la lectura. Tinc molts llibres esperant el torn de lectura. Això ens passa a molts adictes a la lectura i la possessió de llibres. Emperò, amb Beirut, I love you no vaig deixar que l’amor es refredàs.

Què podem trobar en el llibre Zena el Khalil? Tal i com he llegit en una crònica que la mateixa artista té publicada a la seva web: trobareu «honestedat». Khalil escriu com a pulsió final de la guerra al Liban de 2006. Sembla ser que l’artista, durant la invasió israelí a l’estiu de 2006, decidí emetre les seves inquietuds i aspiracions en un blog. Aquesta plagueta que s’allargà durant trenta-tres dies fou fins i tot una font primària d’informació per agendes de referència com ara la CNN. Això va fer que un agent literari recomanés a Zena la creació d’un llibre.

Però en el llibre de El Khalil no només aporta una crònica de la guerra del 2006. Les pàgines transpuen sentiments. Beirut, I love you és un llibre on Eros i Thanatos dialoguen. La vida, la mort, els sentiments contradictoris d’una població que es troba de forma constant entre focs d’armes. De més a més —donat que és una mena de memòria personal—, l’artista també fa intervenir, no només els seus records, sinó també les seves fabulacions, les seves ironies, els seus monstres. El text ens reflexa la vida d’una dona que s’aboca al seva edat adulta. Beirut, I love you ens xerra de gent que s’estima, nits de festa, problemes amb les parelles, la joia de la bona amistat i la pèrdua per sempre més: com és el cas de la relació Zena-Maya.

El llibre no només destaca pel text fresc i vigorós: sincer. També, perquè l’artista l’ha impregnat amb el seu rastre. El lector no es troba només davant d’una memòria —en el meu cas traduïda. Tindrà a les mans una mena de «llibre d’artista». Zena ens dóna la seva visió de l’art i al mateix temps fa que el llibre quedi segellat pels seus dibuixos personals. Com he comentat al començament, això ja ens denota que el centre d’atenció per a El Khalil no és escriure; sinó ésser en el món. Representar-se. Fer-se explicable a través de la seva obra. I això ho fa possible a través de qualsevol medi. El llibre també és un recordatori de les diverses perfomances que Zena ha realitzat; com ara la de córrer per Beirut amb un vestit de núvia de la seva mare. A la seva web podeu veure les imatges.

Zena, estima Beirut, però això no ens situa davant un immens amor ensucrat. El Khalil reconeix que de vegades la seva estimació per Beirut es converteix en el seu destí esbucat. Sap que pot viure en altres bandes del món. De fet l’autora va nàixer a Londres, i va viure la seva infantes a Nigèria. El Khalil forma part de la diàspora libanesa de diverses generacions —sí! no només va existir la diàspora jueva, molts pobles de la riba meditarrània l’han viscut, també. Per això en el seu text de vegades apareix el transformisme: el seu avui, el seu besavi. Zena muta de dona a home d’una forma vertiginosa. Els personatges no es canvien rere l’escenari, sinó directament davant del lector-espectador. Aquest transformisme també forma part de la visió de Zena sobre el món de l’art i, de retruc, sobre la vida mateixa.

Amb Beirut, I love you ens llegirem un Beirut actual, pendent encara de l’últim moviment de Hizbulah o d’Israel. Un caos polític que l’autora conèix de primera mà:

Mi nuevo apartamento es un microcosmos de Beirut. Está en un barrio musulmán dividido.  Si salgo de mi apartamento por la puerta principal, estoy en manos de Al Mustaqbal, la milicia suní pro amrikana. Si decido salir por la puerta de atrás, por la cocina, son Musa y Berri por todas partes, que representan a la milicia chií pro iraní Amal. Actualmente, estos dos partidos musulmanes están enfrentados entre sí. Es curioso cómo un apartamento minúsculo puede dividir así el barrio.

Durante la guerra civil,  en los años ochenta, esta zona era un bastión del partido comunista. Toda la gente que vivía en mi edificio simpatizaba de alguna manera con la ideología comunista de la calle Hamra. Estos viejos luchadores ya están retirados, pero siguen defendiendo con empeño sus viejas ideas, aunque con métodos nuevos y mejores. Ahora tienen bares, escriben en los periódicos e incluso dirigen organizaciones culturales.

Un context on, enxarxada amb aquest maremàgnum polític, la població civil —i també els turístes— intenten portar el seu dia a dia. Zena és una dona que no renuncia en cap moment a la seva vida. És una de les sensacions que es transmet del text: que tot i que la situació del Líban i del Beirut actual és força complicada, val la pena crear un país modern. El Khalil és una dona que ens aporta aquest missatge clar: la necessitat de la població civil de «crear» el seu propi país. Al marge de qualsevol influència exterior.

Acabo aquesta ressenya, una nit que no és qualsevol. Aquesta setmana d’agost de 2010 han tornat els enfrontaments armats al sud del Líban. Els israelians no han sabut respectar ni el buffer traçat per la ONU. Han mort libanesos, han mort israelians, ha mort un periodista. Han mort homes. Cal tenir consciència que la realitat libanesa i, ensems, la de Beirut és força complexa. Calen homes i dones amb un model de país clar per tal de seguir conreant la Perla d’Orient.

Les imatges que difonia la sempre omnipresent TVEspanyola, varen marcar el meu àlbum fotogràfic. Fins a tal punt que, des de gairebé sempre, he sabut identificar quan una imatge feia referència a Beirut o no. No tinc tampoc gaire traça i fons en matèria de fotografia documental; tot i així, molts cops he identificat els carrers de Beirut en fer només un sol cop d’ull a una imatge.

Sota la meva innocència de nen petit, la desfeta dels carrers em va fer odiar les guerres fraticides. La cruesa de les imatges em varen impactar. Avui en dia puc entendre determinades postures que menen els pobles a la lluita armada. Un altre fet que també va contribuir a fer més permeables les imatges del Beirut dels anys 80: el meu pare ha estat tota la vida un sol·licitat bufador de vidre. Per les tardes, en tornar de l’escola, jo l’acompanyava a entregar la feina feta als tallers que li encarregaven peces. Eren encàrrecs que ells no podien realitzar i que el meu pare feia en el taller que de sempre ha tingut a ca nostra. Sé per referències, que un d’aquests clients tenia el seu taller al barri de Verdum, a Barcelona ciutat. Sempre he identificat els carrers d’aquest barri barceloní amb les imatges impresses de Beirut. Les deuria barrejar en el moment de fer els meus càlculs mentals. Per sorpresa meva, aquests dies tot preparant els material i les informacions per poder crear aquest article, he comprovat que a Beirut també hi ha un barri que nom Verdum. L’infant i la persona que sóc ara s’han trobat en el mateix pis des d’on escric a l’ordinador. S’han trobat en un passadís i s’han emmirallat. Senzillament crec que també tots dos Verdums, el barri barceloní i la barriada benestant de Beirut s’han trobat. És Beirut una còpia oriental de la Barcelona que jo conec? Encara no he estat mai al Líban ni a la seva capital. En certa mesura és el meu destí esbucat. He d’anar-hi però no sé quan ni amb quines circumstàncies.

Com a curiositat: una volta, amb una companya preníem una xocolata pel barri de Sant Andreu a Barcelona; parlàvem llavors de coses banals-transcendentals. Ella portava aquell dia un llibre sobre fotografia documental i, a la portada hi havia una foto d’un guerriller armat tot corrent per un carreró. Vaig veure la foto i no vaig dubtar-ne! Era Beirut! Vàrem mirar els crèdits de la fotografia de la coberta: era Beirut! Aquest dies en la compilació del material per aquest text també m’ha passat un fet destacable: he trobat una foto d’un moment a la Guerra Civil del Líban (1975-1990…). La vaig agafar a través del Google. No sé ni l’autor ni la data. De la que sí sé l’autor i la data és d’una realitzada a Barcelona. Per Agustí Centelles durant la Guerra Civil Espanyola. La imatge de Centelles mostra un Guàrdia d’Assalt contra l’aixecament feixista a la ciutat a mitjans de juliol 1936. Potser exagero amb els paral·lelismes. De tota manera, sota la meva òptica subjectiva trobo una certa relació: l’escena, la composició fotogràfica… Millor que jutgeu vosaltres mateixos.

Beirut sempre està present. Apareix i despareix a la meva vida. Potser algun dia hi aniré. Una ciutat de l’altra banda de la mediterrània marcada pel conflicte. Davant d’un món israelí i les lluites internes entre cristians i àrabs… a banda de les diverses variants de culte existents. Un món força complex que sempre es reconfigura.

Deixò aquí també l’entrada d’un blog d’un català que ha fet gairebé un dia a dia de la seva vida al Líban, es diu Jaume Canet. La bitàcora conté textos força interessants sobre l’actualitat libanesa, sobre els moments quotidians… i els possibles enmirallaments amb el món català.

* ruta de la segona imatge: http://travel.bluuurgh.com/ALBUMS/2006-lebanon/002_beirut_blasted_building.jpg

]]> http://www.alombradelatzavara.desgest.net/2008/08/29/beirut-el-desti-esbucat/feed/ 2