La densa línia del temps i la tasca docent

Hurtado critica la excessiva linealitat sobre la qual s’ha tendit a explicar la Història de l’Art. Suposo que aquesta linealitat ha servit a molts docents per tal d’exposar «obres» davant els seus alumnes. La major part del segle XX ha cregut en la historiografia com una disciplina evolutiva. I, clar, amb les eines que disposem avui en dia, aquesta argumentació basada en una certa idea de «progrés» ha quedat desmuntada. De la relació epistolar entre Louise Colet i Gustave Flaubert sorgí la famosa idea on un collaret de perles destaca, de forma objectual, més pel fil que no pas per casdascuna de les perles. Potser l’error ha estat convertir aquest fil conductor en una gruixuda cadena que molts han dut aferrada al coll. Molts docents no han sabut preguntar-se a ells mateixos sobre la matèria que volien exposar a les seves audiències. Han existit —encara n’hi ha als nostres centres educatius—, persones que han interpretat el món docent com una mena de «qui dia passa, any empeny». No es reciclen, no escolten noves tendències metodològiques, no volen pensar en el dia futur. I, clar, la disciplina ha quedat ressentida de la nefasta tasca d’aquests docents que només saben repetir i repetir les mateixes idees cada any. Unes idees que ni tan sols són seves. No han adquirit el rol de «mestres», són professors perquè alguna cosa havien de fer en aquesta societat postindustrial que —això diuen, jo no m’ho acabo de creure— se centra cada colp més en el coneixement. La resta de mortals, que no ens dediquem a la docència, pensem que les coses es poden fer d’una altra forma.

La Història de l’Art explicada com a cronologia ha fet molt de mal, és veritat. Ja vaig exposar en un article precedent com s’haurien de poder aprofitar els recursos que les TIC’s ens proporciones avui en dia. Des d’un senzill enllaç fins a desenvolupaments semàntics i creació de mapes de fluxes.

En el present text no és la meva intenció esgotar-vos amb l’entrellat tecnològic. Si he dut a escena a Joana Hurtado és per la simpatia que en conservo de les hores de classe compartides amb ella. Hurtado i jo èrem de la mateix promoció d’Història de l’Art, a la Universitat de Barcelona. Vàrem coincidir en moltes classes. Ara sóc un lector de les seves cròniques i textos; gaudeixo de la maduresa intel·lectual que està experimentant. En pensar sobre la sentència que Hurtado fa de la Història de l’Art no puc deixar de pensar en els professorat que teníem i en la manca metodològica que, a les classes, imperava. Ens explicaven l’Art com si encara fòssim marrecs d’educacio elemental. Resultat final d’aquest procedir: molts companys varen quedar una mica decebuts del que allà s’explicava. Que ningú ho interpreti com atac directe a l’staff del professorat. Hi havia bons professionals: Mireia Freixa, Mercè Vidal, Ricard Salvat —i a la seva ombra un valuós i poc reconegut Enric Ciurans—, Pilar Bonet. Eren professionals que et feien pensar. Que es feien preguntes. Però no tenien cap mena d’aportació metodològica. No et donaven ni un esborrany dels diversos debats existens en el món de la Crítica de l’Art. A més a més, existien també (encara existeixen) els professionals que com a docents no valien ni un cèntim, en canvi, però, eren bons en allò que anomeno «produir textos».

Per desgràcia, un gruix molt important de l’objectiu de la Història de l’Art actual se centra en explicar obres «les perles» i fer-les quadrar damunt d’un esquema encorsetat, molts cops preconcebut i poc qüestionat. Aquest esquema —«el fil» del collaret de Flaubert—, ha servit tant per explicar obres gòtiques, com el Dada. També per desgràcia hem de reconéixer que aquest estat de les coses és producte de la manca de formació cultural del gruix de la població. La mateixa disciplina s’hauria de preguntar: «¿En què hem fallat per torbar-nos actualment amb població que refusa frontalment tot l’art posterior als fauves?» Amb algunes excepcions —es clar, l’starsystem—: Dalí, Picasso, Warhol i pocs més. La població civil, en quant a formació artística ens referim, es troba un segle endarrerida de les tendències artítiques actuals. Aquí trobem, potser, el fet que molta gent no acudeixi als museus. Hi ha una clara fractura entre el món de l’art i la població que no es guanya la vida amb l’Art.

Aquests errors han fet que la Història de l’Art es trobi actualment massa fragmentada. Amb diversos pols actius. Per una banda els docents i divulgadors que només es mouen en un nivell elemental. No es fan preguntes sobre el món artístic i a més a més, no són capaços de fer pensar a les seves audiències. No generen. N0més distribueixen. Per una altra banda hi ha un moviment molt fort dins de la Crítica de l’Art. Professionals que han entés i han interioritzat que no només han de parlar de «perles» ni «fils».

El paper-problema dels museus i administracions públiques

Fonamentalment la Història de l’Art del segle XX ja està produïda. Vull dir: hom ja l’ha feta muntar damunt de la línia del temps i l’ha segmentat, etiquetat… i totes aquestes coses —de nivell elemental— que s’han de fer per tal d’adoptar una certa visió de conjunt. Ara, però, podem reescriure la Història de l’Art cercant nous camins. Una branca que hem de mirar d’abordar és observar el «com» s’ha escrit aquesta Història de l’Art. Revisar les perspectives per tal de tornar a fer lluir moltes obres de l’art que han restat arraconades; ja sigui per interessos de determinats moviments artístics, enemistats entre crítics i artístes i un llarg etcètera de batalles que han xacrat el món de l’art i que han fet que les masses hagin deixat d’entendre l’Art del seu propi temps. Un cop s’hagin rescatat tants i tants artístes oblidats —entre ells Lartigue—, també haurem de treballar de forma seriosa a través dels discursos que enfoquen sobre les perspectives d’allò que és local. Un dels errors que ha comés la historiografia de l’art al llarg del segle XX, ha estat centrar-se en l’adoració d’un starsystem internacional i oblidar el món local. I no ens enganyem: aquest starsystem ha estat promogut pels nostres museus i institucions culturals. Un exemple clar: una de les polítiques culturals de la Barcelona preolímpica fou la de farcir la ciutat amb obres de grans artistes del moment com ara Els Mistos de Claes Oldenburg o El Peix de Frank Ghery. Les Adminstracions públiques volien fer-se veure a nivell internacional. Aparèixer a les guies turístiques com a important hub cultural. A gairebé uns vint anys d’aquella mena de política cultural, Barcelona encara malda per entra de ple dret dins del món de les «ciutats creatives».

Els mateixos museus encara treballen sense una metodologia clara. Ho corrobora la notícia que saltava a les planes dels diaris els últims dies de primavera de 2010: El MNAC i el MACBA volien arribar a un acord per tal de definir límits. Això denota la manca de treball de fons que s’ha fet durant aquests anys de recuperació del país. No ens enganyem: si realment volen arribar a un acord per definir límits és a causa de la difícil situació econòmica. D’altra banda, sinó, continuarien comprant obres a dojo que després queden dipositades sine die en els soterranis. Dos exemples més d’aquesta nova situació en els museus: El mateix MNAC i el MNCARS.

Per una banda el MNAC ha decidit oferir al gran públic una nova presentació de l’art mostrat a les sales d’art gòtic. Com ells mateixos reconeixen, no abandonen la linealitat expositiva. Només han pujat del dipòsit determinades obres cabdals de l’art de ca nostra que restaven ocultes només pel gaudi i especulació d’erudits. Mentre la població i institicions públiques i privades paguen la factura. Serà una mostra molt maca de veure, no li resto importància. Però una nova reubicació de les peces i la incorporació d’alguna, que restava amagada als ulls del gran públic, no aporta res de nou a qui vol passar a un nivell superior en la forma d’entendre l’art. Més enllà de la fixació viciosa del taxidermista.

Més agosarada és la proposta de Museu Reina Sofia (MNCARS). Amb l’arribada a la direcció de la nau d’en Borja Villel, aquest museu de Capital una mica amb olor de naftalina postmoderna està cercant noves mirades. En obrir-se el 2010 Villel proposa el «Principi Potosí». Una nova mirada sobre el concepte de l’«alteritat»; un concepte molt treballat per l’Antropologia i també pels mateixos artistes, poc treballat, però, per la historiografia de l’art. Villel vol descarregar també el concepte cronològic i mirar de centrar-se més en les tendències. Seria d’agrair que pugui reixir en la seva tasca i no quedi derrotat per la salvaguarda econòmica que segurament durà a terme en Guillermo de la Dehesa. Un reconegut financer que es dedica a rescatar patrimonis de la foguera de la malversació. Esperem que el tàndem Villel-De la Dehesa sigui possible. Creiem que sí ho serà.

Tornar a sentir

Docents i institucions, juntament amb els camins que la pròpia disciplina han seguit al llarg del segle XX han fet que les obres d’art hagin perdut el seu potencial per a fer-nos sentir quelcom. La Història de l’Art, al meu entendre, ha de saber tornar a explicar les obres. Cal trencar el distanciament entre obre i públic. Reconec que tota obra ha de tenir la seva «àura», d’acord. Però això no comporta que l’espectador, resti al marge. Les obres d’art són per gaudir i, si pot ser, tocar-les, experimentar-les.

Caldrà refer la història de l’art en base a nous coneixements acumulats. Molts d’aquests coneixements provenen dels errors efectuats per la mateixa disciplina. La Història de l’Art, ha d’explicar l’Art i no tancar-se en si mateixa. Té raó Hurtado quan assenyala que la Història de l’Art és una disciplina pagada de si mateixa. Però, també, caldrà reobservar tota la producció de textos: des de Panofsky fins a Hal Foster per trobar les falles, els vicis, les quotes pagades a l’starsystem.

Per una altra banda, els professionals de la Història de l’Art, han d’emprendre una seriosa tasca d’immersió en procediments interdisciplinars. Sortir del seu locus amoenus, que de vegades representa la disciplina per tal de no rovellar-se. Aprendre d’altres disciplines com ara les Ciències Exactes, la Medicina, la Sociologia, la Psiquiatria Clínica, poden aportar a la nostra disciplina molts punts de trobada amb professionals que poden trobar-se al·ludits pel món de l’art. Amb una nova visió que els faci sentir, experimentar i participar d’una disciplina que hauria de ser útil per a tothom. Sense excepcions.

Per molt que s’expliquin els continguts, per molt que ens posin exemples, l’ésser humà té una capacitat de memòria limitada. Uns tindran més que d’altres, evidement. Emperò, avui per avui, no podem dipositar dins dels nostres cervells tots els textos de forma íntegra. Tampoc no tindria cap sentit. La nostra cultura occidental —cada cop penso més en l’error i ambigüitat de l’etiqueta «cultura occidental»—, ha creat tota mena de mecanismes i objectes que permeten emmagatzemar el coneixement humà. Sempre que justifico la meva formació en les llicenciatures d’Història de l’Art i, Antropologia Social i Cultural, trobo que el meu interlocutor fa una expressió com aquell que es troba davant d’un lloro, que només fa que repetir coses de memòria, sense cap mena de finalitat. Doncs bé, una de les coses que vaig apendre dins del món universitari va ser l’estupidesa de voler-se apendre temaris de memòria. Per exemple: tot el Barroc, tota l’estètica del Món Antic… Aquesta no era la solució. El coneixement es troba en la bona gestió dels continguts. Tant el bon crític d’art, com el bon científic, són aquells que tenen la capacitat de saber on trobar la informació correcta, de forma més eficient. Per això els últims anys de carrera els vaig dedicar a l’adopció d’aquest mètode: aprendre a saber d’on treure els continguts necessaris per tal d’enriquir els meus coneixements. La fórmula va resultar prou exitosa. Vaig aumentar l’eficiència de les hores d’estudi: més aprenentatge en menys temps.

El nostre sistema bàsic de distribució de coneixements i continguts se centra en l’explicació verbalitzada. És veritat que les ciències exactes són molt importants per tal de viure en el món actual on ens desenvolupem. Però això mai podrà passar per davant de la paraula. Les matemàtiques ens les expliquem a través de la paraula; si això falla, l’alumne no pot apendre la ciència per molt que el mestre s’esforci. Deixem de banda, però, la clàssica batalla entre ciències i lletres. Crec que tant la persona fomada en ciències com en lletres han de saber manipular textos. La primera aproximació a un text és la lectura.

Aquests paràgrafs introductoris serveixen per justificar el paper essencial de l’hàbit a la lectura. Un costum que s’ha de promocionar des dels cicles formatius preuniversitaris. Una de les formes de fomentar l’hàbit per la lectura és la dedicació d’hores lectives. Aquestes hores a les aules asseguren que com a mínim l’alumne es familiaritza amb una proesa tecnològica: el llibre.

Francisco Javier Yáñiz va haver de lidiar amb caterves d’alumnes que procedien en cursos anteriors amb grans deficiències de lectura. L’escola on treballava  —El Col·legi de la Sagrada Familia d’Horta a Barcelona—, fomentava de forma explícita la formació dels seus alumnes cap a currículums científics. Això implicava un interès tangencial cap el món de la cultura —i més encara si era catalana! No sé si actualment han sabut sargir aquest forat al mitjó. El professor Yáñiz ho intentava des de la seva postura de docent.

El fet de bloquejar hores lectives per la lectura era un gran encert. Com a mínim hi havia alumnes que podien accedir a textos de grans mestres de la literatura: des de Cervantes fins a Miguel Mihura. Tot i que els continguts, de l’assignatura impartida pel professor Yáñiz, se centraven en els autors de parla hispànica, també hi havia lloc per a la «Literatura Universal»: Shakespeare, Dostoievsky, Joyce… això permetia un mapejat més ampli del món literari i permetia, al mateix temps situar els autors castellans dins d’un context més ampli. Aquest coneixement en la literatura universal també servia com a motxilla de coneixements per a altres assignatures com ara Literatura Catalana o Història, etcètera…

Gràcies a ell vaig poder endisar-me en el món de Hamlet. I això és molt important per un adolescent que es troba en un estadi de formació. A la Universitat he conegut companys que no l’ha llegit mai. Hamlet és un text clàssic i com a tal ha de tenir el seu lloc en qualsevol biblioteca ideal. Els continguts de la matèria es basaven en una línia cronològica que si no vaig errat —parlo de memòria—, començava en El cantar del mio Cid i finalitzava amb l’actualitat literària contemporània de l’any en curs. Val a dir, però, que tots aquests continguts s’impartien en diversos cursos durant tot el BUP, pels alumnes que havien escollit el currículum de lletres, tot finalitzant en la preparació de les proves de Selectivitat.

El mèrit del professor Yáñiz rau no només en el fet d’abocar grapats i grapats d’alumnes cap el món de la lectura —alguns no van saber aprofitar aquesta plaer, i crec que no han tornat a obrir mai pus llibre—; també cal considerar la poderosa formació que tenia com a professor provinent d’una formació totalment analògica: basada en l’adquisició de coneixements a través de la lectura. Aquesta formació li permetien fer extenses classes magistrals sobre temes recurrents en el món literari: l’amor, el sentit de la vida, la revenja per honor (per exemple a tall explicatiu per Hamlet), la mort (gràcies a ell vaig poder conèixer la importància de Cinco horas con Mario) o el fet social (La Colmena), el destí de l’home (tot el teatre de Buero Vallejo) entre molts d’altres. Yáñiz convertia les seves classes de l’horabaixa en el seu propi «speakers’ corner». La llibertat de càtedra prenia el seu sentit en aquest professor a punt de jubilar-se. Desconec l’orientació ideològica i religiosa que pogués tenir. Penso que —com Kant en el seu moment— podría haver explicat moltes altres coses si no s’hagués vist envoltat per un context social poc receptiu. De vegades penso que un Fco. Javier Yáñiz en un món desacomplexat hauria estat molt enriquidor.

Les seves proves avaluadores eren molt intenses. No hi havia una eliminació de temes de cara a l’examen final. Tots recordem el seu lema cantat en castellà pur:  «¡Se lleva todo!». Això em va permetre no cometre l’estupidesa d’alguns dels meus companys que s’ofegaven un mar de continguts i vaig poder apendre a separar el gra de la palla. Vaig treure bones notes. Entre ell i jo sempre hi havia una bona simpatia; ell admetia els meus cabells llarg i les meves impostures, i jo admetia el seu caràcter de vegades una mica adust.

Gràcies a ell vaig descobrir el plaer per la literatura. També, gràcies a les seves extenses exposicions orals sobre temes diversos, vaig començar a descobrir que el fet de llegir per llegir no menava enlloc; la lectura com a porta d’entrada a un món reflexiu basat en les fonts.

A Catalunya aquest és el sistema que impera. L’escolarització parteix de la base que l’ésser humà s’ha de formar-educar des de la infància. Així, hom pot emprendre un camí que s’allargarà durant anys. Tot partint d’una educació bàsica obligatòria —en la meva època de pupil es deia EGB (Educació General Bàsica)—, fins a poder abraçar nous nivells com ara la Formació Professional o el món universitari amb els grans ventalls de titulacions que s’hi ofereixen. Aquest sistema educatiu té una doble cara: per una banda serveix d’aparcament de nens, propietat d’uns pares que durant diverses hores del dia no els poden acompanyar o formar ells mateixos; per una altra banda, tant escoles com universitats es troben curulles de formadors pèssims, abocats a la docència com a una de les poques coses que saben fer. I a més a més la fan malament!

La intenció aquí no es teoritzar sobre el model educatiu del nostre país. Pretenc fer una breu memòria dels professors que m’han servit per formar-me com a persona; amb uns determinats coneixements que m’han atorgat les habilitats necessàries per tal de poder entendre els molts diversos continguts que el nostre món crea de forma infinita.

Si bé, és veritat, la idea de Professor es troba associada al docent de l’educació secundària i superior —mentre que la figura del Mestre s’associa a la primària—, m’agradaria encetar aquests textos de forma cronològica i adoptant una definició relaxada de professor.

De tots els professors que vaig tenir durant la meva educació primària al Col·legi Sagrada Família d’Horta tinc un especial record de Jose Luís García López. Va ser el meu mestre de ciències socials de vuitè d’EGB i, si no recordo malament, també tutor de curs.

El Col·legi Sagrada Família d’Horta és una escola en règim concertat amb la Generalitat de Catalunya i gestionat per una ordre religiosa: els Germans de la Sagrada Família. Sempre he dit que els «Hermanos» —normalment anomenats d’aquesta forma per la seva procedència majoritàriament espanyola—; són uns gestors econòmics excel·lents. A Horta han construït un autèntic imperi escolar. Amb una llarga tradició que enllaça amb altres centres escolars regentats per ordres religioses com ara els Salesians o Dominiques de l’Anunciata. En canvi, com a educadors són nefasts. Horrorosos. Potser una bona idea seria que es dediquessin a la gestió i no interferissin en els continguts impartits a les aules. Sé que això té un cert grau d’irreverència; donat que un col·legi amb caràcter religiós veu en els joves una bona pedrera per a l’adoctrinament. Avui però, això tampoc acaba de funcionar; cada cop hi ha menys «vocació».

Tornem, però, al professor portat a la palestra d’aquest text. Els xiquets de la meva generació —i generacions anteriors també— el coneixíem amb el malnom de «el pipa». Senzillament perquè tenia el costum de fumar amb aquest estri. El gran misteri es trobava en què gairebé ningú no l’havia vist mai fer-ho. No sé fins a quin punt, ell tenia constància d’aquest malnom amb el qual l’identificàvem, en tot cas, en presència seva mai apareixia el malnom.

Crec que Jose Luís García, brillava —i encara deu lluir, si no és jubilat— per la seva humanitat. Per la seva continuïtat de caràcter. Per la seva justícia. Penseu que en un col·legi privat no deixa de ser el cau de nens malcriats que, tant per edat com per costums, troben qualsevol excusa per fer saltar pels aires la calma de qualsevol mestre. A més a més, al Col·legi Sagrada Família que coneixíem nosaltres, les casses les formàvem una caterva significant de quaranta alumnes de tots dos sexes. Un polvorí que molts mestres no podien assaciar. Ell, en canvi, quan s’apropava la tempesta, recordo que emmudia i ens fitava sense defugir les mirades. Una escena que té molta relació amb el brau i el torero. Altres professors començaven a escridassar-nos i fer créixer l’estat de crispació; sinó també abandonaven l’aula —havien perdut, evidentment. Ens amansia amb la seva mirada projectada des de unes eternes ulleres que en certa mesura l’apropaven a la caricatura.

De les seves classes magistrals sempre recordaré el fervor i la passió en les explicacions. Això és d’agrair. Sobretot si pensem que la tasca docent es basa en la repetició curs rere curs dels mateixos continguts. Suposo que també l’èxit de les seves explicacions era conseqüència de les matèries que explicava; totes elles de la branca de les ciències socials. Uns continguts que permetien el debat, la reflexió, les notes a peu de text. Les seves classes es trobaven trufades de coneixements de tota mena. Sempre hi havia una extensió en el discurs que afavoria l’enteniment, i això, és de lloar. Mireu, no és el mateix que us expliquin la Revolució Francesa o la Transició política espanyola de forma «carpetovetònica» —com diria Camilo José Cela— que de forma apassionada. Davant nostre apareixia Napoleó comandant els exercits cap a Waterloo; l’explicació dels famosos mamelucs; un Lenin  heròic, tot arengant fervorosament a les masses; la caiguda de l’Alcàsser de Toledo; l’arribada de Carrillo disfressat amb una perruca rossa… L’inventari de personatges era molt extens i variat. Si has d’explicar la Història has de fer-ho amb interès. El món adult es preocupa molt poc per la Història com a eina social i cultural; com a memòria activa per encarar el present. Així, l’estat de les coses actuals. Si no tenim memòria històrica, perdrem tota capacitat de reacció davant l’imprevist. I aquest imprevist de vegades es pot presentar amb la forma del terror.

Les classes, però, de Ciències Socials i Història no només eren les úniques habilitats d’aquest professor. També reeixia com a conseller. En la funció de tutor de curs —Comandant de la caterva que representàvem quaranta alumnes preadolescents de vuitè d’EGB—, semblava que tingués atorgada el do d’educar per a la vida. Recordo les classes sobre nocions sexuals. Amb tota la sinceritat que comportava: ús de mètodes anticonceptius, la pubertat, etc… i això en un col·legi amb un patró religiós de tipus castís. Tota un exemple de llibertat de càtedra que ja agradaria a més d’un professor universitari, massa obsessionats pel carnet polític.

A tall d’això últim que he explicat: no sé amb quina tendència política simpatitzava Jose Luís García. Tant bon punt puc pensar que s’alineava amb el PSOE —línea ibèrica—, com també amb l’anarquisme més lliurepensador i poc sindicalista. Seria una contradicció pensar que s’apropava a la dreta. En tot cas, sigui quina sigui la tendència política amb la qual s’identificava, crec que feia imperar l’educació en els valors per damunt de tot.

Aquesta educació en valors li feien dir frases memorables que haurien d’estar en les ments de molts de nosaltres. Així, per exemple, recordo que comentava que al món adult hi havia dues formes d’entrar-hi: «a poc a poc, o de cop». Els que ho hem fet a poc a poc, hem pogut apartar-nos de lacres contemporànies com ara les drogues, la disbauxa sense sentit, o el fracàs universitari. Per desgràcia, en el Col·legi Sagrada Família, molts nois de «casa bona» van haver de pagar amb escreix —alguns, fins i tot, amb la pròpia vida— aquesta sortida sobtada vers el món adult. Una altra frase que encara avui en dia recordo d’aquest Comandant de prepúbers és la que ens ajudava a tirar endavant contra qualsevol fracàs de la vida, dels estudis, etc… Ens mirava des els passadissos, que restaven entre les fileres de les taules, i deia: «Es pot perdre una batalla, però mai la guerra». Una frase molt propera a Sun Tzu en l’Art de la Guerra, no trobeu?

A la fi, crec que el recordo per la seva humanitat i per la seva capacitat de fer-se un entre nosaltres. Crear proximitat ha de ser essencial, avui en dia per tal de connectar amb el públic, amb els alumnes, amb els usuaris.

Crec també que, els que varem aprofitar les seves classes, portem dins nostre el foc de les seves paraules i la memòria de tot allò que ens va saber transmetre.

Sóc conscient que la cultura subvencionada, aquella cultura que diu: «si no m’ho pagues tu, no ho produeixo» sempre ha existit. Parlem del mecenatge artístic. En èpoques dels Mèdici i en molts moments de la història contemporània aquesta fórmula ha funcionat. Ha estat una simbiosi profitosa entre becaris i entitats financieres, entre empresaris i artistes, etc. Per uns determina que l’obra artística es realitzi gràcies a l’aportació econòmica que fa viable el projecte; per l’altra banda, el mecenatge artístic comporta la certificació d’una determinada sensibilitat cultural. Fet, aquest últim, que sempre ha tingut un cert valor com a economia immaterial.

Ara bé, les implicacions que aquest sistema comporta deriven en un problema difícil de solucionar. Sobretot si creuem la productivitat que poden tenir uns artistes subvencionats amb la funció crítica que pot exercir, —hauria d’exercir—, el món cultural.

Sobre el tema s’ha treballat moltíssim, no s’ha arribat però, a cap solució final. Als cercles universitaris s’ha parlat molt de Cultura i Compromís. De fet són els mateixos professors qui, a mode d’assignatures, han creat debats d’aquest tipus. Parlem dels mateixos professors que són partíceps del sistema: professionals universitaris amb fitxa de funcionaris. El mateix status de funcionariat que pugui reixir per un bomber, per un mosso d’esquadra, pel  personal del cos d’administratius o, fins i tot, un funcionari de presons. Després està tot allò de la llibertat de càtedra, etc…

A més a més, el fet de rebre calers d’una institució o empresa per realitzar productes culturals que alhora critiquen el sistema que les sostenen crea un vici totalment degradant. Enrareix el clima i la salut cultural d’un país.

Dins el món editorial podem destacar el paradigma que representa el Senyor Lara i el grup editorial que presideix: Planeta. Fundada pel seu pare el Senyor José Manuel Lara Hernández —partícep actiu a la Guerra Civil espanyola, com a feixista, on ascendí a grau de capità de la Legió. Una editorial més aviat propera als cercles ideològics de la dreta més rància. A l’Editorial Planeta publiquen els seus pamflets en José Mª Aznar i en Jiménez Losantos. També però, hi publiquen en Ferran Torrent, la Maruja Torres o en Terenci Moix. Aquest seria un bon exemple de aiguabarreig que no mena enlloc. Només al pur negoci mercantilista. L’editorial mai tindrà la capacitat de posicionar-se davant d’un model cultural o un altre. Senzillament sobreviurà per damunt de qualsevol barrera o idea. A més a més aquesta apreciació resta oculta pel consum de masses que només decideix empassar-se l’última novetat editorial; més impulsats per la moda de la Societat de l’Espectacle, que no pas per la qualitat literària. El Senyor Lara i el seu grup editorial ofereixen el caramel del mecenatge, al mateix temps que mouen sàbiament els fils de la política.

Avui en dia, un producte cultural, ha de tenir la capacitat de vendre’s per si mateix. De res no serveix seguir a la corda de les subvencions institucionals: ajuntaments, consells comarcals, diputacions, administracions autonòmiques, ministeris… Hem de pensar en la idea de producte cultural. I en conseqüència, per la seva qualitat de de producte, i pel context de lliure mercat on ens trobem treballant, aquest producte cultural s’hauria d’enfocar cap a la captació de clients, de gent que el vulgui comprar. Si voleu podeu canviar els mots: producte cultural per obra cultural; el mot clients per públic; i la idea de comprar per una vaga idea de veure-visitar-escoltar… El resultat gairebé, és el mateix.

Els programadors culturals han de tenir total independència de les institucions si volen oferir una cultura lliure i compromesa. Els comissaris d’exposicions i els curadors no han de dependre directament del fluxe monetari de les institucions públiques. Perquè quan hom decideix pagar amb diners públics un determinat discurs cultural i no un altre està fent política; directament o indirecta.

******

El següent exemple és una mica llarg, tot i que val la pena donat les característiques que planteja. És una mostra  que permetrà il·lustrar el difícil encaix que té la barreja del binomi Món Cultural i Món Econòmic. Parlem de l’actual exposició que es realitza Centre de Cultura Contemporània de Barcelona: parlem de l’exposició Quinquis dels 80. Cinema, premsa i carrer. Una mostra on es recull la memòria història del que va suposar el problema dels robatoris barrejats amb drogues i marginació, al llarg dels últims setanta i tots els vuitanta. I crec, que el terme memòria històrica s’ha de llegir amb molta precaució. Senzillament és una exposició que vol tornar a revitalitzar la figura del quinqui. Tinc pendent escriure una carta oberta a les senyores Amanda Cuesta i Mery Cuesta. —Potser, ara l’estic escrivint a poc a poc.  En aquesta carta els podria aportar material expositiu divers, i d’ alta qualitat! Començaria amb el meu record propi: un vailet que va viure la seva infància a la perifèria de Barcelona, dins un espai fronterer entre Horta i el Carmel. Del Carmel baixaven els apreciats quinquis.  Al pati de ca nostra entraven a cardar, directament, a punxar-se heroïna… Davant de ca nostra hi ha un espai eternament pendent d’urbantizar: un barranc.  On el nostre estimat Ajuntament de Barcelona mai ha tingut el valor de decidir-se a sanejar i rehabilitar el barri. Als anys vuitanta, aquest barranc era el cau de la droga de la gent que baixava del Carmel; durant els eterns capvespres d’estiu la música dels bongos i guitarres espanyoles amenitzaven les palmes del flamenc. Per fer-vos una idea de l’ambient social que es viu-vivia al Carmel podeu llegir el relat Inflexions d’en Biel Martí Penso que per a les senyores Mery Cuesta i Amanda Cuesta, la balconada de ca meva hauria estar una trona de luxe. Jo només desitjava que la droga tombés aquells quinquis. Van ésser anys molts durs que van degradar barris sencers. Els pares tremolaven perquè la droga no capolés les meves germanes; molt més grans que jo —i, llavors, amb més risc de caure sota el parany d’aquest món.

A més a més, hi havia tot el procés polític de la transició, els moviments polítics catalans, la recuperació de les llibertats… Els quinquis senzillament es drogaven i després robaven per aconseguir calers per al següent pico. No hi havia cap mena d’ideologia política que els defensés. En tot cas, ells s’arrengleraven a l’orgull de la classes immigrant que mai s’adaptaria als nous móns culturals com eren Euskadi o Catalunya. Després, aquests immigrants desarrelats foren arraconats de forma gradual, fins i tot pels grups polítics que van saber treure’n profit. No puc entendre com el CCCB ofereix una exposició on lloa la figura del quinqui.

Per una altra banda, si mirem els patrocinadors trobarem que hi figura l’Obra Social de Caja Madrid. Sincerament senyors, no trobo bé que aquesta exposició s’hagi de pagar amb diner dels fons de cap Obra Social.  Trobaria correcte, en canvi, que aquesta exposició es realitzés al Museu d’Història de la Ciutat de Barcelona. Amb el mateix tractament i discurs que es va fer amb l’exposició Barraques. La Ciutat informal. No hi ha cap problema en exposar amb un cert sentit  lògic les causes i orígens dels quinquis, emperò, no cal crear una subreligió kitsch que evoqui aquella època. Crec que al nostre país no li cal un revival del món quinqui. Clar, l’exposició del CCCB enalteix la vessant més cool del quinqui. A tots aquests nous crítics que recullen diners del sistema per crear productes culturals d’aquesta mena, els convido a fer una mica d’actors participants. Segurament les tornes canviarien. Per abandonar aquest llarg exemple, apuntaré com aquests mateixos crítics no tenen la capacitat de crear productes culturals que tinguin solvència per si mateixos, m’explicaré a continuació:

Tot cercant informació sobre la Senyora Amanda Cuesta he trobat una entrevista realitzada al fanzine digital 75MG. Llegeixo l’entrevista entre dos crítics artístics novells. Regiro els continguts del fanzine i no puc deixar de mostrar la meva perplexitat davant el fet que cada article duu una marca final on es referencia el suport explícit de: a) El Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya; b) L’Ajuntament de Girona; i, c) L’IGAC (Informació Girona Art Contemporani). Estem parlant de tres institucions de pes, que aporten diners per a una publicació que comporta molt poca despesa econòmica. Actualment els recursos i les eines per publicar de forma digital requereixen de petites aportacions econòmiques. El meu plantejament és que si es vol tenir una mirada crítica, hom ha d’ésser capaç de saber quan s’ha d’escurar la butxaca i quan ha de trucar a la porta de la institució o administració corresponent.

******

Hi ha determinats discursos que es poden fer i emetre amb el suport de les Administracions Públiques, d’altres no; senzillament serien una perversió del propi sistema i perjudiquen el propi món cultural. Farien més mal que bé. ¿Us imagineu una exposició sobre el moviment okupa, amb el suport —ni que sigui en lletra molt petita—, de l’Agència Tributaria Espanyola?

Si volem aconseguir una cultura de qualitat hem de saber decidir quan es requereixen diners públics, quan s’han de cercar partners, i quan cal fer aportacions pròpies que autogestionin el projecte.

L’actual crisi econòmica és un bon moment per a reconfigurar molts problemes que acompanyen el món cultural. Les indústries culturals han de trobar noves formes d’actuar. Noves vies d’independència econòmica, alhora que trobin el sistema per a consolidar els seus productes culturals.

Actualment hi ha massa gestors culturals i artístes, que truquen a la porta de les institucions públiques per a fer discursos que, fins i tot, van en contra de les mateixes institucions. No es pot ésser víctima i botxí alhora. Això implica un distanciament constant del gran públic que es troba desorientat.

Existeixen vies per a cada producte cultural. No cal agafar-se a qualsevol institució per tal de guanyar-se el pa. Cal crear productes culturals que tinguin la capacitat d’atreure, de seduir per si mateixos.

Si no som capaços de trobar noves dreceres estarem comdemnats pel mateix sistema al qual, de vegades, s’intenta combatre.

Les imatges que difonia la sempre omnipresent TVEspanyola, varen marcar el meu àlbum fotogràfic. Fins a tal punt que, des de gairebé sempre, he sabut identificar quan una imatge feia referència a Beirut o no. No tinc tampoc gaire traça i fons en matèria de fotografia documental; tot i així, molts cops he identificat els carrers de Beirut en fer només un sol cop d’ull a una imatge.

Sota la meva innocència de nen petit, la desfeta dels carrers em va fer odiar les guerres fraticides. La cruesa de les imatges em varen impactar. Avui en dia puc entendre determinades postures que menen els pobles a la lluita armada. Un altre fet que també va contribuir a fer més permeables les imatges del Beirut dels anys 80: el meu pare ha estat tota la vida un sol·licitat bufador de vidre. Per les tardes, en tornar de l’escola, jo l’acompanyava a entregar la feina feta als tallers que li encarregaven peces. Eren encàrrecs que ells no podien realitzar i que el meu pare feia en el taller que de sempre ha tingut a ca nostra. Sé per referències, que un d’aquests clients tenia el seu taller al barri de Verdum, a Barcelona ciutat. Sempre he identificat els carrers d’aquest barri barceloní amb les imatges impresses de Beirut. Les deuria barrejar en el moment de fer els meus càlculs mentals. Per sorpresa meva, aquests dies tot preparant els material i les informacions per poder crear aquest article, he comprovat que a Beirut també hi ha un barri que nom Verdum. L’infant i la persona que sóc ara s’han trobat en el mateix pis des d’on escric a l’ordinador. S’han trobat en un passadís i s’han emmirallat. Senzillament crec que també tots dos Verdums, el barri barceloní i la barriada benestant de Beirut s’han trobat. És Beirut una còpia oriental de la Barcelona que jo conec? Encara no he estat mai al Líban ni a la seva capital. En certa mesura és el meu destí esbucat. He d’anar-hi però no sé quan ni amb quines circumstàncies.

Com a curiositat: una volta, amb una companya preníem una xocolata pel barri de Sant Andreu a Barcelona; parlàvem llavors de coses banals-transcendentals. Ella portava aquell dia un llibre sobre fotografia documental i, a la portada hi havia una foto d’un guerriller armat tot corrent per un carreró. Vaig veure la foto i no vaig dubtar-ne! Era Beirut! Vàrem mirar els crèdits de la fotografia de la coberta: era Beirut! Aquest dies en la compilació del material per aquest text també m’ha passat un fet destacable: he trobat una foto d’un moment a la Guerra Civil del Líban (1975-1990…). La vaig agafar a través del Google. No sé ni l’autor ni la data. De la que sí sé l’autor i la data és d’una realitzada a Barcelona. Per Agustí Centelles durant la Guerra Civil Espanyola. La imatge de Centelles mostra un Guàrdia d’Assalt contra l’aixecament feixista a la ciutat a mitjans de juliol 1936. Potser exagero amb els paral·lelismes. De tota manera, sota la meva òptica subjectiva trobo una certa relació: l’escena, la composició fotogràfica… Millor que jutgeu vosaltres mateixos.

Beirut sempre està present. Apareix i despareix a la meva vida. Potser algun dia hi aniré. Una ciutat de l’altra banda de la mediterrània marcada pel conflicte. Davant d’un món israelí i les lluites internes entre cristians i àrabs… a banda de les diverses variants de culte existents. Un món força complex que sempre es reconfigura.

Deixò aquí també l’entrada d’un blog d’un català que ha fet gairebé un dia a dia de la seva vida al Líban, es diu Jaume Canet. La bitàcora conté textos força interessants sobre l’actualitat libanesa, sobre els moments quotidians… i els possibles enmirallaments amb el món català.

* ruta de la segona imatge: http://travel.bluuurgh.com/ALBUMS/2006-lebanon/002_beirut_blasted_building.jpg

]]> http://www.alombradelatzavara.desgest.net/2008/08/29/beirut-el-desti-esbucat/feed/ 2