Posts Tagged ‘Barcelona’

Fa setmanes que penso al voltant d’una frase de Joana Hurtado: «A veces, quizás demasiado a menudo, la historia del arte prefiere la historia al arte.» És la sentència inicial que Hurtado empra per anunciar una exposició fotogràfica de Jacques Henri Lartigue a través d’una crònica publicada el dimecres 26 de maig a la revista Cultura|s, que edita La Vanguardia.

La densa línia del temps i la tasca docent

Hurtado critica la excessiva linealitat sobre la qual s’ha tendit a explicar la Història de l’Art. Suposo que aquesta linealitat ha servit a molts docents per tal d’exposar «obres» davant els seus alumnes. La major part del segle XX ha cregut en la historiografia com una disciplina evolutiva. I, clar, amb les eines que disposem avui en dia, aquesta argumentació basada en una certa idea de «progrés» ha quedat desmuntada. De la relació epistolar entre Louise Colet i Gustave Flaubert sorgí la famosa idea on un collaret de perles destaca, de forma objectual, més pel fil que no pas per casdascuna de les perles. Potser l’error ha estat convertir aquest fil conductor en una gruixuda cadena que molts han dut aferrada al coll. Molts docents no han sabut preguntar-se a ells mateixos sobre la matèria que volien exposar a les seves audiències. Han existit —encara n’hi ha als nostres centres educatius—, persones que han interpretat el món docent com una mena de «qui dia passa, any empeny». No es reciclen, no escolten noves tendències metodològiques, no volen pensar en el dia futur. I, clar, la disciplina ha quedat ressentida de la nefasta tasca d’aquests docents que només saben repetir i repetir les mateixes idees cada any. Unes idees que ni tan sols són seves. No han adquirit el rol de «mestres», són professors perquè alguna cosa havien de fer en aquesta societat postindustrial que —això diuen, jo no m’ho acabo de creure— se centra cada colp més en el coneixement. La resta de mortals, que no ens dediquem a la docència, pensem que les coses es poden fer d’una altra forma. Read the rest of this entry »

El més important, dins l’etapa de formació d’un ésser humà,  és crear l’hàbit per la recerca.

Per molt que s’expliquin els continguts, per molt que ens posin exemples, l’ésser humà té una capacitat de memòria limitada. Uns tindran més que d’altres, evidement. Emperò, avui per avui, no podem dipositar dins dels nostres cervells tots els textos de forma íntegra. Tampoc no tindria cap sentit. La nostra cultura occidental —cada cop penso més en l’error i ambigüitat de l’etiqueta «cultura occidental»—, ha creat tota mena de mecanismes i objectes que permeten emmagatzemar el coneixement humà. Sempre que justifico la meva formació en les llicenciatures d’Història de l’Art i, Antropologia Social i Cultural, trobo que el meu interlocutor fa una expressió com aquell que es troba davant d’un lloro, que només fa que repetir coses de memòria, sense cap mena de finalitat. Doncs bé, una de les coses que vaig apendre dins del món universitari va ser l’estupidesa de voler-se apendre temaris de memòria. Per exemple: tot el Barroc, tota l’estètica del Món Antic… Aquesta no era la solució. El coneixement es troba en la bona gestió dels continguts. Tant el bon crític d’art, com el bon científic, són aquells que tenen la capacitat de saber on trobar la informació correcta, de forma més eficient. Per això els últims anys de carrera els vaig dedicar a l’adopció d’aquest mètode: aprendre a saber d’on treure els continguts necessaris per tal d’enriquir els meus coneixements. La fórmula va resultar prou exitosa. Vaig aumentar l’eficiència de les hores d’estudi: més aprenentatge en menys temps.

El nostre sistema bàsic de distribució de coneixements i continguts se centra en l’explicació verbalitzada. És veritat que les ciències exactes són molt importants per tal de viure en el món actual on ens desenvolupem. Però això mai podrà passar per davant de la paraula. Les matemàtiques ens les expliquem a través de la paraula; si això falla, l’alumne no pot apendre la ciència per molt que el mestre s’esforci. Deixem de banda, però, la clàssica batalla entre ciències i lletres. Crec que tant la persona fomada en ciències com en lletres han de saber manipular textos. La primera aproximació a un text és la lectura.

Aquests paràgrafs introductoris serveixen per justificar el paper essencial de l’hàbit a la lectura. Un costum que s’ha de promocionar des dels cicles formatius preuniversitaris. Una de les formes de fomentar l’hàbit per la lectura és la dedicació d’hores lectives. Aquestes hores a les aules asseguren que com a mínim l’alumne es familiaritza amb una proesa tecnològica: el llibre. Read the rest of this entry »

Una de les grans oracions que serveixen per donar empenta als nous aprenents postula: «Ningú no neix ensenyat». Una fórmula plena de contingut. En efecte, l’ésser humà necessita formar-se per tal d’entendre el món on viurà al llarg de la seva vida. Necessitem recollir l’herència de les generacions que ens han precedit per tal de conrear nous futurs. En la nostra societat aquesta transmissió de coneixements «a l’engròs» es realitza a través diverses etapes que conformen l’escolarització.

A Catalunya aquest és el sistema que impera. L’escolarització parteix de la base que l’ésser humà s’ha de formar-educar des de la infància. Així, hom pot emprendre un camí que s’allargarà durant anys. Tot partint d’una educació bàsica obligatòria —en la meva època de pupil es deia EGB (Educació General Bàsica)—, fins a poder abraçar nous nivells com ara la Formació Professional o el món universitari amb els grans ventalls de titulacions que s’hi ofereixen. Aquest sistema educatiu té una doble cara: per una banda serveix d’aparcament de nens, propietat d’uns pares que durant diverses hores del dia no els poden acompanyar o formar ells mateixos; per una altra banda, tant escoles com universitats es troben curulles de formadors pèssims, abocats a la docència com a una de les poques coses que saben fer. I a més a més la fan malament!

La intenció aquí no es teoritzar sobre el model educatiu del nostre país. Pretenc fer una breu memòria dels professors que m’han servit per formar-me com a persona; amb uns determinats coneixements que m’han atorgat les habilitats necessàries per tal de poder entendre els molts diversos continguts que el nostre món crea de forma infinita. Read the rest of this entry »

El moment actual on ens trobem té la capacitat de validar, com a vertaderes, situacions antagòniques. M’explicaré:  per una banda trobo que dijous 30 de juliol el noticiari anuncia que el president dels Estats Units d’Amèrica observa que la crisi s’està superant; per una altra banda sento que la següent notícia dels informadors explica com la planta de fabricació de la Nissan a Catalunya decideix acomiadar 700 treballadors, amb el beneplàcit de l’Administració pública. Vora uns 300 treballadors no han pogut incorporar-se al seu lloc de treball. M’imagino la situació: l’assalariat que s’acomiada de la dona i els fills, les vacances ja mig programades per anar a Almeria o a Punta Cana —tan fa—, arribar a la fàbrica i la targeta que obre la porta d’accés no respon. El treballador comença a veure com el cel li cau al damunt… una putada, la veritat. Diu la notícia que alguns van rebre una carta o una telefonada que els anunciava el desastre.

M’aturo en aquest punt. He explicat com el sistema actual té la capacitat de transmetre com a vertaders dos enunciats oposats: no pots dir que la crisi s’està acabant per a un treballador que tot just l’acaben d’acomiadar. Són les misèries del nostre món. Read the rest of this entry »