Sant Joan Baptista —a la nostra versió apareix amb el nom de Iokanaan—, aquell que anuncià l’arribada del Mesies, també clamà contra la suposada immoralitat de lligams que havia produït la unió entre Herodes i Herodies. Per això Herodes decidí empresonar-lo. Fins aquí el context que anticipa el poema d’Oscar Wilde.

Al mateix temps, Herodes sent un cert respecte per Sant Joan Baptista, per tot allò de desconegut que conté la seva figura i, alhora, el tem com un perill latent derivat de la seva àura sacra. Herodes, a més a més, té un altre problema: Salomé. Sent una atracció reduntant per aquesta protololita.

Salomé encarna l’ambició a tot preu. Aquesta jove toparà amb un nou desig: Sant Joan Baptista. Es construeix axí un nou triangle amorós entre Herodes, Salomé i el cosí del Mesies. Suposo que aquesta transgressió també fou la que va atraure un altre transgressor com fou Caravaggio. El pintor que anuncià el barroc tractà el degollamet de Sant Joan Baptista en una tela finalitzada el 1609. D’altres pintors també havien recorregut a Salomé i Sant Joan Baptista com a tema pictòric. Tizià, per exemple realitzà diverses composicions amb aquest leit motiv. En tot cas però, les obres de Tizià no mostraven la violència que plasmà Caravaggio.

Wilde bastirà una trama in crescendo que abocarà cap el fatídic final: Salomé assedegada per tocar els llavis del Baptista. Crec que ací també apareix com a tema de fons tot el que implica seduir allò que és sacre. Intocable. Salomé es marca aquesta fita. El text de Wilde —traduït al català per Terenci Moix—, mostra aquest ambient de tensió constant que només es tancarà amb la desfeta final. El text en versió  castellana de Terenci Moix tingué una correspodència directa amb la posada en escena que dugué a terme  Mario Gas, amb la gran Núria Espert fent de Salomé, el 27 de juny de 1985 al teatre, romà, de Mèrida. Recomano la lectura que en va fer, d’aquest acte, Joan de Sagarra com a crític teatral.

El cap de Sant Joan Baptista és entregat a Salomé com a compliment d’Herodes de la seva promesa. Després que Salomé hagués ballat davant el seu padastre la dansa dels set vels. Una dansa que sembre s’han envoltat d’un alt erotisme. Vull pensar que quan hom diu la dansa dels set vels desvetlla moltes més implicacions sexuals; fins i tot —per què no pensar-ho—, el mateix coit.

La història de Salomé és un creuament constant d’altres grans relats: Per una banda ens trobem amb el context de la dominació romana a la regió de Judea. Herodes també fou el responsable de l’anomenada «Matança dels Innocents», que la tradició cristiana rememora cada 28 de desembre. Per una altra banda trobem l’avantsala del context on irromprà el cristianisme. Sant Joan Baptista serà el seu anunciador constant. Hem de pensar també, el fort atractiu que el mite de Salomé representava per la societat del segle XIX. No només per l’erotisme, sinó també pel dramatisme del desenvolupament de la trama i, també, per ésser un relat que s’ambienta en un món exòtic. L’exotisme era, en molts casos, un continuum cultural del segle XIX.

Pensem que Oscar Wilde escrivia des d’una Europa que es repartia el pastís colonial. Fou escrita en francès com una mostra, per part de l’autor, del domini d’aquesta llengua. Potser també com un apropament als cercles intel·lectuals del París on vivia Wilde. Hi havia moltes influències que es rebien des de les colònies. Els territoris palestins es trobaven sota l’Imperi Britànic. Molts trofeus colonials arribaven al món europeu com un autèntic tresor. Hi ha un cert mercadeig de tot allò que és exòtic.

L’obra de Wilde transpuava esteticisme per totes bandes. A més a més, el mite de Salomé no ha estat només part d’una tradició oral o d’un relat literari. Sempre s’ha volgut obtenir una representació gràfica dels diversos moments de la Narració. Com a exemple més destacat cal exposar la figura de Aubrey Beardsley, amic del mateix Oscar Wilde.  Serà Beardsley qui ens genera la versió moderna de Salomé, on ens la desvetlla a través de les seves il·lustracions que va anar publicant a la revista The Savoy. Crec que Beardsley treballa amb la idea de la femme fatale. Una figura que també apareix a l’obra poètica de Baudelaire.

L’edició amb la qual he treballat pertany a una versió realitzada per Cercle de lectors, dins de les Col·leccions que realitza Galàxia Gütenberg. Les edicions d’aquestes col·leccions solen estar molt ben treballades. Gairebé com si fos un llibre d’artista.

El lluïment, en aquest cas, pertany a Gino Rubert. Un il·lustrador que caldrà tenir molt en compte, no només com a creador de les portades de les edicions catalanes i castellanes de l’obra d’en Larsson; sinó també amb obres com aquestes. Rubert treballa amb una tècnica mixt de molt bona factura que dóna potència al resultat final.

L’il·lustrador és capaç de recrear gràficament la iconografia que sembre ha acompanyat la tragèdia de Salomé i Sant Joan Baptista. El cap d’ell damunt una safata d’argent; el desig de Salomé per besar els llavis d’ell; la sang… A més a més, també dono importància destacacle a l’escenari d’atzavares amb el qual Gino Rubert resol el fons de la composició. Les atzavares com les recreadores de vida.

Veig les il·lustracions de Gino Rubert alhora que llegeixo els versos de Wilde i no puc deixar de pensar en totes les implicacions simbòliques que el mite de Salomé han comportat al món cultural d’occident. Una última il·lustració que acompanya el text ens ofereix un cap de Sant Joan Baptista trencat, esmicolat entre petites atzavares. Això em fa reflexionar sobre la complexitat dels desitjos humans: Salomé desitja Iokanaan. Decideix matar-lo, trencar-lo, abans que perdre’l.

Hem parlat molt en aquest article d’erotisme, de significats amagats i de relectures del text. Per finalitzar m’agradaria acabar amb una petita reflexió que fa el mateix Herodes, home pragmàtic —i alhora una mica beneit, que adverteix sobre el perill de la constant recodificació que es fa dels fets:

Herodes: [...] No, deixeu-ho. És la corona, que em crema;  / la meva corona de roses. Com si aquestes flors fossin de foc. / Em cremen el front! [es treu, d'una estrebada, la garlanda del cap i la llença damunt la taula.] Ah, ja puc respirar! / Que vermell són, aquests pètals! / Diríeu que són taques de sang damunt les tovalles. / No hi fa res. No s’han de buscar símbols a cada cosa que veiem; /  si ho féssim, la vida se’ns faria insuportable. / Fóra millor de dir que les taques de sang / són belles com els pètals d’una rosa. Sí, que fóra millor… / Però no en parlem, ara. Ja torno a ser feliç, molt feliç. / Tinc tot el dret de ser-ne, oi que sí? La vostra / filla ballarà per a mi. Oi que ballareu per a mi, Salomé? / M’ho heu promès.

Destaco la crítica que el mateix Wilde fa del simbolisme cercat a tort i a dret.  No deixa d’ésser un avís pels diversos corrents intepretatius que es donaran pas al llarg de tot el segle XX. El malson de la modernitat i de la postmodernitat, —potser—, ha estat caure en la constant sobreinterpretació.

Avui en dia és usual tatuar-se. És la nova dèria de principis del segle XXI. Vas a la platja i tothom té la seva pell marcada. Diguem que molta gent ha tunejat la seva pell. És una forma més de destacar el particular per damunt del col·lectiu. De retruc però, també pertanyen a un col·lectiu nou: la població tatuada contra la que no s’ha ficat tinta entre pell i pell. Com si fos una cosa nova… el tatuatge és més antic que el caminar.

No vull fer en aquest article una entrada sobre el fet social del tatuatge o sobre la meva opinió personal de les persones tatuades… Res d’això! Vull parlar d’uns altres tatuatges. De les Atzavares tatuades.

Tot passejant amb la meva parella a principis de setembre per la costa de Calella de Palafrugell, vàrem poder gaudir de l’espectacle del paisatge. De la sal del mar que ens engatava a cada passa que fèiem. Pels camins de ronda, que menaven d’una banda a una altra de la costa, gaudíem d’aquella geografia.

Allà hi vaig trobar les atzavares de les fotografies superiors. Sensacionals atzavares tatuades. Algú les havia marcat amb les punxes mateixes de les atzavares. Sovint he vist les penques de les atzavares marcades: pels amors de nou, pels vailets atrets per la màgia de la planta, pels quintos que marxen a fileres… Com l’atzavara té una vida llarga té la capacitat d’esdevenir delegada de la memòria. Tatuar una atzavara expressa aquest desig de no caure en l’oblit.

Les atzavares són el cant etern de la mar. Els pirates també anàven tatuats, com a forma de mostrar les seves proeses. Les atzavares els esperaven a la costa. Potser més d’un, en arribar-hi, després d’una travessia dificultosa, les hi marcaria la data de partida o d’arribada amb el seu nom. Ho no sé. M’ho invento, potser.

Les atzavares de les imatges de dalt, no són una pura casualitat reproductiva i espontània. Les va «plantar» el propietari de la finca que arriba fins el camí. Hi ha una paret de pedra seca i damunt va plantar-hi unes atzavares. Diu el meu pare, que aquest aquest home les va ficar allí, com una mena de jardí, que ell s’encarregava que tinguéssin bon aspecte. Clar, les arreglava quan podia, quan tornava de Barcelona. A Ciutat treballava de repartidor de correu (un ofici que compartíem aquest senyor de les atzavares, Charles Bukowski i jo). El meu pare, que estava devora jo, quan feia les fotos em parlava del conreador d’atzavares en passat. Li semblava que havia mort. Ja ningú endreçava la filera d’atzavares i el jardí de piteres s’havia tornat en selva.

La història d’aquest petit jardí trobat d’atzavares em va agradar molt. Vaig decidir que aquelles atzavares ja tenien la seva pròpia història; jo per exemple sempre les recordo en aquest camí. Es trobaven allà de forma perenne, com les seves fulles, tot autoreproduïnt-se sense el seu cuidador original. Fou així com, cabàs de goma a una banda i guants gruixuts a les mans, vaig decidir arrencar algunes atzaveres petites. Vaig omplir el cabàs. Era l’últim dia d’una petita estada a Sant Mateu del Maestrat.

Al dia següent, en arribar a Barcelona, les atzavares sobrevien en el cabàs de goma. Les plantes havien estat transportades, tot seguint el seu tràgic i màgic destí d’atzavares transportades. Com no les podia transplantar, en els dies següents a la meva arribada a Ciutat, vaig decidir afegir una mica d’aigua al cabàs de goma. D’aquesta manera evitava que les arrels de les atzavares perdéssin la sev humitat. Tot i així les havia de transplantar. Dotar-les d’un nou hàbitat. Sóc conscient que ficar-les en torretes no deixa de significar una regressió. Un captiveri. Emperò el projecte és que quan hagin crescut de forma raonable les duré personalment cap una altra finca de la meva mare, que nosaltres anomenem «Menguillo», també en el terme de Sant Mateu del Maestrat.

Ara m’encarrego de veure com creixen a poc a poc, les acarono els dies de sol i no m’aturo de mirar-les. Sensacionals. Sé que si sobreviuen adoptaran dimensions gegantines, formes que, de ben segur, em superaran. No sé si fóra bo donar-lis una mica de fertilitzant «15-15-15», li hauré de demanar consell a la meva mare i, agafar-ne un grapat d’aquest fertilitzant quan estigui per la caseta de Sant Mateu.

Us deixo amb un poema de Mª Mercè Marçal, on les atzavares apareixen com la mostra d’un paisatge quotidià i urbà. Com un collage dins d’un jardí trobat i prefabricat a la balconada d’un pis que dóna al carrer:

Tombant

Una dona sense un home
és com un peix sense bicicleta
Anònim

I

Avui, vint-i-u de desembre,
he sortit al balcó:
sota una pluja que ja amainava
he vist els testos, les olles, els pots
de conserva, plantats d’atzavares,
de cintes, begònies, geranis i cactus,
de cabellera de la reina
i d’alegria de la casa.
I el gessamí, que si se’m mor, no se’m mor.

Feia molts dies que no sortia al balcó
corrent darrere d’amors i d’altres coses.

Per continuar la lectura del poema feu clic ací damunt.

La força de la vida, m’ha obligat a lluitar per mi mateix. El meu món, que hi cap dins d’un didal, no s’ha aturat de mutar.

Una becada a l’ombra de l’atzavara que m’ha fet retrobar un món diferent, treballar de forma diferent. Deixar les coses «secundàries» per a terceres oportunitats. I fer tot allò que havia deixat oblidat.

Canviar de feina o trobar-me de nou en la mateixa feina. Deixar de treballar com a carter de barri i entrar a classificar cartes amb una màquina industrial Olympus II, que si no vaig equivocat s’empren als Estats Units. Sortir de l’empresa i entrar per la porta del darrere.

A l’estiu és quan les atzavares fan el seu cant del cigne. Un últim alenar per tal de poder-se reproduir i créixer en forma de noves plantes. Amb l’arribada de la calor, les atzavares treuen l’espigó central que donarà pas a les flors i les llavors.

Per ventura semblaria més normal fer la becada a l’ombra d’un garrofer o sota un parasol devora les ones sentint la rissaga. Emperò he cregut millor fer-la sota una atzavara. Pel seu significat: morir per renéixer. Perdre per a guanyar.

A més a més aquesta becada ha anat acompanyada amb un últim sotrac inesperat amb el wordpress 2.5.1. El sistema no és perfecte encara i de tant en tant em dóna mals de cap quan els arxius s’embullen a l’intentar pujar de forma correcta una imatge al servidor i al post.

En tot cas. Us deixo com a fotografia unes atzavares retratades per Joaquim Gomis. Realitzada entre 1946 i 1950 són unes atzavares que anaven a la recerca de catalogar l’univers mironià. Gomis i Miró mantenien una relació artística que els apropava a una certa estètica on tots dos s’hi trobaven. Espero que la pròxima becada sota l’ombra de l’atzavara em torni a vivificar de forma gratificant.