Posts Tagged ‘atzavares’

A Sant Mateu, conservem encara una proporció d’hort. Com els meus pares fan vida a Barcelona, en morir els meus avis, l’hort es va convertir en una finca amb ametllers. Però aquesta finca xicoteta encara conserva la dolçor de la terra conreada amb l’estima de l’home que n’extreu els fruits que han d’alimentar la família. A l’Hort de Baix —que és el que li va tocar a la mare, en contraposició a l’Hort de Dalt, que pertany a l’oncle—, es conreava una miqueta de blat de moro i melons; mentre els ametllers actuals anaven creixent. A l’Hort de Dalt, pel contrari, l’avi conreava tota mena d’hortalisses: tomata, albergínia, safanòria, carbassó, mongeta tendra…

Qui té un hort té un tresor, penso durant les meves estades a ciutat. Veure com mort el capvespre a l’hort ajuda a escapolir molts fantasmes urbans. Enguany, els ametllers de l’hort van carregats. Tindrem bona collita. La mare es lamenta, ella que ho volia deixar ermar… De l’hort en conservo records forts. Com per exemple quan vaig veure plorar el pare a raig, en el soterrament del nostre estimat gos. Allà descansa un inoblidable amic que tinguérem durant tretze anys.

A Badalona tinc algunes plantes al balcó. Tenir plantes al balcó pot suposar una certa contradicció. Més encara si vius en una ciutat. Fan companyia i, suposo, que podrien arribar a significar la domestificació més evident de la Natura. Una Natura empetitida, relegada a una reserva urbanística que s’eleva del nivell del carrer; escales amunt. L’origen occidental d’aquest costum, potser el trobaríem en una de les Set Meravelles del Món Antic: els Jardins Penjants de Babilònia. La capacitat de l’ésser humà per a decidir la nova ubicació que determinades parcel·les de la Natura han de tenir a l’entorn creat per ell. Aquí també trobem, com no se’n pot deixar escapar, la idea del locus amoenus. Desgraciadament, però, tant Babilònia com un idíl·lic jardinet terrenal resten massa lluny de les balconades urbanes embotides de plantes.

Tant les atzavares com els dos dragos em donen una pau senzilla. Sóc conscient que abans molta gent tenia atzavares plantades en pots de qualsevol mena; per exemple: en pots d’olives gegants. Però avui en dia, l’atzavara, com a planta de balcó ha anat retrocedint. En àmbits rurals continua existint, però. Les ciutats, ja se sap, les modes canvien i a poca gent li plau tenir una planta gairebé monocromàtica i que només floreix per morir. Els dragos, per la seva banda, van fent camí. Pertanyen al curiós regne de les plantes que es converteixen, pels ulls humans, en arbres. Pels ulls científics, sembla ser, continuen com unes senzilles plantes. Els dragos tenen arrels místiques a les Illes Canàries i sincerament em deleixo per veure’ls convertits en arbres per tal de poder-me extasiar amb la seva saba vermellosa.

Tot i que no demanen atencions emprenyadores —a fi de comptes són plantes agrestes que hom a domesticat i miniaturitzat—, creixen al seu ritme natural, sense preses. Perdoneu, us he dit una mentida; no creixen al ritme natural. De natural no hi ha res en mans de l’ésser humà, només ell mateix —si de cas. Els recipients on es troben duen terra comprada en els basars del xinesos. Una terra fosca, d’origen dubtós, que a més a més jo he potenciat amb adobs nitrogenats. Això ha incrementat la velocitat de desenvolupament de les plantes que, per contra, requereixen més aigua.

L’altre dia, abans de tornar cap a Badalona, vaig fer-me amb una aixada i una pala amb la intenció de retallar un bocí de terra de l’hort de baix. Vaig pensar que seria una bona connexió entre el món d’allà i el d’aquí. Entre dues natures domesticades —tant l’hort com els testos són fets a mida per mans humanes. La terra de l’hort, és la pasta de la família. Una massa que quan plou deixa anar la seva saó. I això —perdoneu-me el sentimentalisme— és un paradís que la gent de la ciutat, per moltes plantes que tinguem a finestres i balcons, crec que hem perdut per sempre.

Des de fa molts anys ressegueixo les emprentes del mite de Salomé. Vaig connectar amb aquesta icona quan m’interessava per la pintura dels Simbolistes francesos. Parlem d’una història transgeneracional i que no només fou tema d’interés per artistes com Gustave Moreau o d’altres del segle XIX. És un tema bíblic. Un relat que parla de la transgressió de la llei de Moisés: Herodies, la mare de Salomé, havia tingut núpcies amb Herodes Filip; s’havia tornat a casar amb el germà d’aquest últim: Herodes Antipas. Això implicava una gran immoralitat contra les lleis dels jueus i, alhora havia generat un conflicte bèl·lic amb els nabateus.

Sant Joan Baptista —a la nostra versió apareix amb el nom de Iokanaan—, aquell que anuncià l’arribada del Mesies, també clamà contra la suposada immoralitat de lligams que havia produït la unió entre Herodes i Herodies. Per això Herodes decidí empresonar-lo. Fins aquí el context que anticipa el poema d’Oscar Wilde. Read the rest of this entry »

Avui en dia és usual tatuar-se. És la nova dèria de principis del segle XXI. Vas a la platja i tothom té la seva pell marcada. Diguem que molta gent ha tunejat la seva pell. És una forma més de destacar el particular per damunt del col·lectiu. De retruc però, també pertanyen a un col·lectiu nou: la població tatuada contra la que no s’ha ficat tinta entre pell i pell. Com si fos una cosa nova… el tatuatge és més antic que el caminar. Read the rest of this entry »

Les imatges d’aquest article corresponen a escenaris diferents. Les fotografies on apareixen uns exemplars adults d’atzavares pertanyen a un cami prop de Sant Mateu del Maestrat. Es troben devora unes finques de la meva mare. L’altra imatge, presenta quatre torretes amb una atzavara cadascuna. Aquests últimes però, són petites, encara els hi queda molt camí per recórrer, molta vida per endavant; tot i que de camí, ja n’han fet un tros ben llarg. Les atzavares que tinc jo al pati del meu pis de Barcelona provenen d’aquest camí que mena cap a la partida «El Toll»; on la meva mare hi té unes oliveres. Són doncs, atzavares transportades-transplantades. Suposo que realment, com totes les atzavares de continent europeu. Aquestes atzavares meves pertanyen a la varietat americana (Agave americana). De fet, si llegiu l’interessant article de la wikipèdia trobareu força interessant la història-histèria migratòria de les atzavares, amb les seves diverses mutacions i varietats. Read the rest of this entry »