Una de les grans oracions que serveixen per donar empenta als nous aprenents postula: «Ningú no neix ensenyat». Una fórmula plena de contingut. En efecte, l’ésser humà necessita formar-se per tal d’entendre el món on viurà al llarg de la seva vida. Necessitem recollir l’herència de les generacions que ens han precedit per tal de conrear nous futurs. En la nostra societat aquesta transmissió de coneixements «a l’engròs» es realitza a través diverses etapes que conformen l’escolarització.

A Catalunya aquest és el sistema que impera. L’escolarització parteix de la base que l’ésser humà s’ha de formar-educar des de la infància. Així, hom pot emprendre un camí que s’allargarà durant anys. Tot partint d’una educació bàsica obligatòria —en la meva època de pupil es deia EGB (Educació General Bàsica)—, fins a poder abraçar nous nivells com ara la Formació Professional o el món universitari amb els grans ventalls de titulacions que s’hi ofereixen. Aquest sistema educatiu té una doble cara: per una banda serveix d’aparcament de nens, propietat d’uns pares que durant diverses hores del dia no els poden acompanyar o formar ells mateixos; per una altra banda, tant escoles com universitats es troben curulles de formadors pèssims, abocats a la docència com a una de les poques coses que saben fer. I a més a més la fan malament!

La intenció aquí no es teoritzar sobre el model educatiu del nostre país. Pretenc fer una breu memòria dels professors que m’han servit per formar-me com a persona; amb uns determinats coneixements que m’han atorgat les habilitats necessàries per tal de poder entendre els molts diversos continguts que el nostre món crea de forma infinita. Read the rest of this entry »

Avui, m’hauria plagut no sortir de casa en tot el matí… potser en tot el dia. Què hauria fet? Ordenar i revisitar els objectes més preuats que tinc a casa: els llibres.

Sempre em quedo amb les ganes de revisitar determinats textos. M’agradaria tornar al negre sobre blanc de determinades històries que m’han enlluernat. Al llarg dels dies i setmanes vaig deixant en vertical tota una sèrie de llibres que mai no acabo de trobar el moment per abordar-los i poder-ne copsar el poder de les seves paraules.

Suposo que la vida conté en si mateixa aquesta polarització dramàtica. O vius la vida, o et quedes a casa llegint. La vida ha de continuar, evidentment. De vegades però, m’agradaria aturar el temps per a recuperar-lo en hores de lectura. Tinc la certesa que en aquesta vida no tindré temps de llegir tots els textos i autors que m’agradaria abraçar. A més a més, també hi ha el supòsit de repetir llibre. No és cap betzolada. Read the rest of this entry »

Ho reconec, he estat massa temps en silenci. Haure après res de nou? De vegades ho dubto… També és veritat que ho tenia ganes de xerrar. Res de la realitat viscuda mereixia cap comentari, ni favorable ni reprobable.

Només respirar: aire dins i aire fora. Hi ha moment que per molt que diguis, per molt que hagis de cridar… Tot ja resta dit.

Potser penses que et dono una visió massa pessimista, i no! També he recollit noves lliçons vitals. No crec que les hagi de donar a conéixer a ningú. Són antigues com la nostra covarda història. Per diverses raons. Les lliçons pròpies no interessen a ningú més que al protagonista. Segona raó: no corren temps de predicar doctrines; cadascú s’adapta la realitat com pot. A fi de comptes de vida només hi ha una. I hem de viure-la!

Quan més aviat penses que tens controlada una situació, més efectes contraris pot causar la variacions que aquesta pugui efectuar. «Tot es mou», com diuen que teoritzava Heràclit. La mutació de situacions, d’episodis vitals, de converses que es perden en la nit.

Tancar els ulls i pensar en una solució petita, quotidiana. Un tractat de pau que possi fi a dies de cabòries que no menen enlloc. Per tornar a la paraula. Per recuperar l’expressió.

Durant aquest temps no he abandonat la lectura. Llegir em fa companyia. Els llibres, els meus llibres, arrenglerats en els prestatges, que reposen del seu somni. Lectures obligatòries? Avui no hi ha cap. Senzillament les fites que hom vulgui imposar-se.

De la caiguda al pou he descobert noves peculiaritats del tracte humà. La vida no té normes ni regles vàlides. L’únic sentit és viure, el dia a dia, els projectes de futur. Com animals udolant dins la foscor. Com cans que canten les seves pròpies pors. No hi ha normes. No cal publicar anotacions en un diari d’una forma regular. No cal un compromís amb ningú. Senzillament es fa. Pujar o baixar.

El paisatge es reformula davant períodes de crisi. No cal que sempre sigui la mateixa muntanya. Potser penses que sempre viuràs a la mateixa platja i, un dia d’aquests, el canvi climàtic de la convertirà en un no-res devorat per la mar.

Cal senzillament tornar a parlar, perquè ningú no parlarà per nosaltres. Sempre però, respectant el dret a la dissidència. Al deixar marxar a la diferència. Aquells no miren amb els nostres ulls. Aquells que no s’enlluernen amb els mateixos dois que a nosaltres ens fan bocabadar.

Cal recollir l’aigua del pou, i tornar a caminar.

Som coneixedor del pas del temps. Emperò, no vull acabar de créixer. Vull aferrar-me encara a la meva inconsciència. No vull veure com la nit cau damunt jo. Som un nin. O almanco, així me consider.

T’ho dic, perquè som així: un cos adult que conté una mentalitat encara massa jove pels temps actuals. Una ment oberta que no se deixa d’astorar davant els esdeveniments que copsen la nostra ciutat. Som un nin que rebutja tota responsabilitat davant els lligams que no duen enlloc. Som un nin que encara vol anar en bicicleta; tot i que, a voltes, pujar les costes m’obligui a bleixar més del compte. També tenc caigudes, però.

De vegades veig les mirades de reprovació dels meus. Me donen un guster sobremanera. Aquests mirades constaten el meu pensament: veuen que malgrat la meva edat física, encara som un nin. Els agraesc, a ells, que són els jutges més imparcials —car, no me volen cap mal—, que reconeguin sincerament que encara la fruita és verda i no pot  caure de l’arbre. I l’arbre, el de la ciència i el de la vida, no s’ha d’esporgar mai! Read the rest of this entry »