A la llum de les notícies polítiques i socials, que arriben aquests últims dies sobre el nostre país, un no pot deixar de fer funcionar el cervell-ment. Capficat cada volta més en un embull que no troba aturall. Finalment sembla que hi haurà retallada a l’Estatut de Catalunya de 2006. El text sencer —explícit— de la sentència del Tribunal Constitucional espanyol encara no ha estat publicat. Sembla, emperò, que els catalans sortim «fora de joc» en aquesta foto de funeral.

Una retallada de l’Estatut referendat representa un cert toc d’avís a les forces polítiques catalanes. Un ressò per fer saber que allò que la historiografia peninsular ha anomenat, de forma tradicional, com a «Transició Democràtica» encara no ha arribat a la fi. O potser mai no va exisitir-hi. Les notícies dels últims mesos han posat davant els més atents un teatre de màscares dividides en dos grups: «progressistes» i «conservadors». A fi, però, tots dos grups no deixaven d’interpretar un paper teatral concret. Una dansa que ha endarrerit quatre anys —una legislatura autonòmica sencera!—, el futur del Principat de Catalunya. Read the rest of this entry »

Els humans destaquem les referències a la memòria a través de períodes. No ens serveix el senzill record diari. Necessitem fites: cent anys de la fundació de tal cosa, cinquanta anys de la creació de la televisió, vint-i-cinc anys de la mort del dictador… Sembla que els vint anys també són un bon cicle per pouar en la memòria i els homenatges.

El 26 de juny de 1990 moria en Manuel de Pedrolo. Enguany comemorem, doncs, els vint anys de la seva desaparició. No importa la data, importa el què. Trobo que en vint anys del decés de l’escriptor continuem encara dins d’un desconeixement profund de la seva obra. És veritat, hi ha autors i obres molt més importants que les escrites per  Pedrolo a la literatura universal. (Per què la tradició ha eliminat el «De» nobiliari en parlar de l’autor i, en canvi, el conserva en parlar de De Segarra?). Però la importància de Pedrolo no s’hauria de concentrar només en els seus tres «best-sellers» per tothom coneguts: El mecanoscrit del segon origen (escrit el 1973 i publicat el 1974), Joc Brut (escrit i publicat el 1965), i Trajecte Final (escrit el 1974 i publicat el 1975). L’autor de Tàrrega va publicar en vida vora unes 75 obres i, actualment, té publicats uns 129 volums de gèneres diversos. També cal considerar —i recuperar!— els textos eròtics anònims com ara Els quaderns d’en Marc (1986)  i Els quaderns de la dona d’en Marc (1985). Read the rest of this entry »

Canviar-se d’habitatge té els seus avantatges i incomoditats. Dins el llarg llistat d’avantatges puc esmentar: canviar d’aires i entrar en un nou ambient, no trobar-se lligat a cap hipoteca, oblidar els problemes amb els antics veïns, rejovenir les ganes de crear un nou recer… Per contra, entre les incomoditats es trobarien: tornar a fer les gestions per tal que el nou habitatge tingui suministraments habilitats, reubicar-se dins del nou barri d’acollida, coneixer les manies dels nous veïns… Però entre les grans incomoditats de tot canvi d’habitatge hi ha el trasllat de l’aixovar. Carregar com un bastaix amb tots els mobles, maletes plenes de roba, estris de cuina i andròmines diverses. Read the rest of this entry »

El més important, dins l’etapa de formació d’un ésser humà,  és crear l’hàbit per la recerca.

Per molt que s’expliquin els continguts, per molt que ens posin exemples, l’ésser humà té una capacitat de memòria limitada. Uns tindran més que d’altres, evidement. Emperò, avui per avui, no podem dipositar dins dels nostres cervells tots els textos de forma íntegra. Tampoc no tindria cap sentit. La nostra cultura occidental —cada cop penso més en l’error i ambigüitat de l’etiqueta «cultura occidental»—, ha creat tota mena de mecanismes i objectes que permeten emmagatzemar el coneixement humà. Sempre que justifico la meva formació en les llicenciatures d’Història de l’Art i, Antropologia Social i Cultural, trobo que el meu interlocutor fa una expressió com aquell que es troba davant d’un lloro, que només fa que repetir coses de memòria, sense cap mena de finalitat. Doncs bé, una de les coses que vaig apendre dins del món universitari va ser l’estupidesa de voler-se apendre temaris de memòria. Per exemple: tot el Barroc, tota l’estètica del Món Antic… Aquesta no era la solució. El coneixement es troba en la bona gestió dels continguts. Tant el bon crític d’art, com el bon científic, són aquells que tenen la capacitat de saber on trobar la informació correcta, de forma més eficient. Per això els últims anys de carrera els vaig dedicar a l’adopció d’aquest mètode: aprendre a saber d’on treure els continguts necessaris per tal d’enriquir els meus coneixements. La fórmula va resultar prou exitosa. Vaig aumentar l’eficiència de les hores d’estudi: més aprenentatge en menys temps.

El nostre sistema bàsic de distribució de coneixements i continguts se centra en l’explicació verbalitzada. És veritat que les ciències exactes són molt importants per tal de viure en el món actual on ens desenvolupem. Però això mai podrà passar per davant de la paraula. Les matemàtiques ens les expliquem a través de la paraula; si això falla, l’alumne no pot apendre la ciència per molt que el mestre s’esforci. Deixem de banda, però, la clàssica batalla entre ciències i lletres. Crec que tant la persona fomada en ciències com en lletres han de saber manipular textos. La primera aproximació a un text és la lectura.

Aquests paràgrafs introductoris serveixen per justificar el paper essencial de l’hàbit a la lectura. Un costum que s’ha de promocionar des dels cicles formatius preuniversitaris. Una de les formes de fomentar l’hàbit per la lectura és la dedicació d’hores lectives. Aquestes hores a les aules asseguren que com a mínim l’alumne es familiaritza amb una proesa tecnològica: el llibre. Read the rest of this entry »