Els textos de Benet i Jornet s’han de classificar dins de les obres que creen un cert mestratge dins de la dramatúrgia catalana. No podrem oblidar mai la potència que té, encara avui en dia, Revolta de Bruixes (1975). Benet i Jornet és el creador inesgotable. Acaba d’enllestir de forma recent la seva adaptació de La Plaça del Diamant (ens trobem a l’Any Rodoreda) que ha estat presentada a la Sala Gran del TNC fins el 20 de gener. Ara arriba amb una peça nova. Soterrani és una peça breu, d’un únic acte però on es densifica la tensió que va in crescendo. Dos personatges es trobaran confrontats davant recerques diverses que els menen al mateix lloc. Una marit que cerca la seva dona desapareguda i que arribarà a trobar-se davant la casa on un suposat sàdic, ha endinsat la dona dins del món del dolor. Soterrani representa, en certa mesura, trobar-se a la foscor del món actual. Llegiu la resta de l´article…

Parlar de Rafa Gomar (Gandia, 1955) significa parlar d’una de les veus narratives amb més capacitat de dir coses interessants que actualment trobem dins del panorama català. Aquests últims anys hem vist com la seva producció literaria ha incrementat i s’han convertit en un bon exportador de la vida quotidiona del País Valencià, de la forma de veure el dia a dia dels valencians. Sense tòpics ni extridències. Sovint amb una veu intisma tal i com ha mostrat en el seu últim llibre publicat: Vianant.

Batecs publicada el 2004 rebé el XXXIX Premi Recull de Narració «Joaquim Ruyra» convocats a Blanes. Parlem de sis relats on Gomar fa un mosaic de la seva postura davant la vida. L’autor és un home amb sang a les venes, que té coses a dir, però sense inventar-se quimeres. Els personatges que poblen els seus relats ens són contemporanis. Però la peripècia de Gomar consisteix en poder trobar en el substat de la vida quotidiana un sentit «altre» que deixa un bon regust en acabar de llegir el relat. Sensacional és la narració en homenatge a Ovidi Montllor. Un cantant oblidat per les institucions posteriors a la falsa transició que ens han obligat a viure en aquest estat. Ens presenta un Ovidi que reviu per a nosaltres però sense caure en la idealització. Senzillament recomenable. Un Ovidi que ens reapareix per tornar a marxar de forma denitiva de vacances, tal i com dèia el mateix cantant al·ludint la seva pròpia mort. Llegiu la resta de l´article…

Aquest cartell que representa Rose the riveter ha esdevingut la icona de les dones dels Estats Units en lluita durant la II Guerra Mundial. Avui en dia també és la icona de moltes dones lluitadores i de determinats grups feministes que s’identifiquen amb la imatge de la dona treballadora i compromesa. Llegiu la resta de l´article…

Aquest retall no només l’escric des de la meva òptica d’usuari dels serveis públics de transport, sinó també com a treballador.

Entenc molt bé les necessitats de tot treballor per tal de resoldre els seus conflictes laborals.

ESTIC D’ACORD que tot treballador vulgui assolir un mínim de 2 DIES DE DESCANS.

ESTIC D’ACORD que els treballadors decideixin que la vaga sigui un medi legítim per tal de pressionar a les seves instàncies superiors i assolir les seves vindicacions.

ESTIC D’ACORD en veure que els treballors dels autobusos de la ciutat de Barcelona, emprin la vaga com un sistema de mobilització i de pressió i que vulguin estendre la vaga fins que no es resolgui el seu conflicte laboral. Llegiu la resta de l´article…