—El Diccionari Catala Valencià Balear, el “Borja-Moll”, defineix:

LLETRAFERIT, -IDA adj.
Instruït, que ha llegit molt (mall., men.); cast. letrado, leído. Lletraferit no ‘u és gayre, Aguiló Poes. 149. Ja sabia que alguns lletraferits se riurian d’ella, Ignor. 80.
Fon.: ʎətɾəfəɾít (or., bal.).

—El Diccionari de la Llengua Catalana (DIEC) de l’Institut d’Estudis Catalans, en canvi és més concret encara i ho defineix com:

lletraferit -ida
adj. [LC] Amant de conrear les lletres.

En tot cas, tant si s’ha llegit molt com si hom es dedica a conrear les lletres; és a dir: avui collirem un quilo de lletres M, he d’ensofrar les eles geminades perquè sinó pedran el punt… o he d’esporgar El Quixot, o aquest Proust encara no acaba d’arrelar….

No deixa de ser curiós entendre el mot com a entitat pròpia: lletraferit. Ferit per una lletra. Com les explicacions totalment breus que fan el DCVB i el DIEC. Igual de metafòriques.

Sovint sento parlar que algú és un lletraferit. Això em provoca un coïssor a tota la pell: penso com si aquell lletraferit en qüestió estigui pidolant hores de vida per acabar de llegir un full escrit. De lletraferits hi ha a tot arreu. No crec que la paraula necessiti gaire atenció. Només que potser l’hem de desmitificar i pensar que avui en dia, tothom llegeix. Deixa de ser, el lletraferit, un personatge malatís, que s’espera a les portes de les biblioteques per recollir les lletres que cauen dels llibres en préstec i empassar-se-les. Un lletraferit, vist com un vampir de les lletres. També seria una altra definició.

Us hi deixo la imatge neobrossiana per tal que pogueu anar pensant-hi.

Els peus calçats per unes xinel·les molt senzilles comencen a pujar les escales. Se sap el camí de memòria i són un gestos gairebé mecànics. Els graons esperen les passes de la noia. Coneixen el seu caminar i no s’estan de saludar-la de forma constant. Un d’aquests graons sembla que, quan el trepitges, vagi a obrir-se de bat a bat. La fusta està esqueixada per la meitat i el pobre només pot que resistir una i una altra vegada el trànsit de les escales -per solidaritat amb la resta dels seus companys de lluita. La calidesa de la fusta fa que ella sempre hi tingui un cert respecte, als graons de l’escala. Els sap fer callar, les nits de festa i d’estiu, esbojarrada de jove i amb el neguit per mor que no la sentin; quan convé però, les sap fer cridar com fures. També però, Déu sap les vegades que de nina havia baixat les escales de bot en bot, com si baixes per un barranc que no té fi, un barranc que acaba amb una platja paradisíaca de terra fosca. Read the rest of this entry »

A la barriada on jo hi visc, coneguda com La Clota, es dóna un fet curiós.

Molt a prop hi ha els hospitals de la Vall d’Hebron. Pel costat de La Clota passen les ambulàncies a tot drap. Duen les seves sirenes enceses i els gossos que hi ha pel barri udolen al seu pas. No sé que és més feridor; si el drama que es viu dins de les furgonetes ambulàncies o saber que els cans pronostiquen i canten aquest mateix drama. És el seu crit de dolor. La seva forma de queixar-se.

Penso sovint en aquests gossos, en el mecanisme gairebé automàtic per a sincronitzar el seu udol amb el cant de les sirenes. Des del pis estant, els sento udolar al compàs de les sirenes.

La Clota conserva, encara avui, el seu ambient agrícola i això li atorga un determinat estat de zona perifèrica, de lloc-fora-de-lloc. Una barriada poc integrada a la Gran Barcelona. Aquí els cans udolen el drama dels accidents, de les agressions masclistes, dels suïcidis fallits, de les ferides, dels traumatismes i politraumatismes. Read the rest of this entry »

Senzillament genial! La lectura de Pinyols d’Aubercoc hauria d’esser un pas obligatori d’aquest estiu. No podeu esperar més. Llegiu-lo!

Emili Manzano ens ha atorgat el seu primer llibre. Són catorze relats tots ells trenats, plens d’un lirisme sensacional. Manzano (Ciutat de Mallorca, 1964)ha estat periodista a diaris com “Diari de Mallorca”, “La Vanguardia”, “ABC” o “El País”, ara ha arrodonit un llibre on el seu món íntim queda palès.

Els catorze relats són producte de la seva col·laboració amb la revista “L’avenç”. Tal i com explica el mateix autor en una entrevista de Montserrat Serra per a Vilaweb:

En Josep M. Muñoz, director de L’Avenç, em va encarregar que li fes una sèrie d’articles durant un any, perquè li agradava el meu català escrit. De fet, tota la meva carrera, l’he feta en castellà, a La Vanguardia i a El País, però fa tres anys vaig publicar uns articles en català per al Quadern. Eren articles amb un català excessivament dialectalitzat, però al Josep M. Muñoz li van agradar. I em va dir: ‘Escriu una sèrie’. Li vaig proposar una sèrie d’articles sobre els canvis que sofreix un micro-món rural, des d’una posició distanciada, gairebé d’etnòleg, a fi que la prosa sortís. Però des del segon article va resultar que explicava la meva vida: els meus fantasmes, les meves fantasies… L’editor em va estimular a prosseguir. Fins al punt que un dels articles ja passava a París. Em va dir: ‘Explora, investiga, i cada mes pots escriure allò que vulguis, però sempre vinculat a una mateixa veu.’ Em vaig carregar el projecte que li havia proposat, perquè vaig introduir-hi la subjectivitat. Read the rest of this entry »