Sempre em quedo amb les ganes de revisitar determinats textos. M’agradaria tornar al negre sobre blanc de determinades històries que m’han enlluernat. Al llarg dels dies i setmanes vaig deixant en vertical tota una sèrie de llibres que mai no acabo de trobar el moment per abordar-los i poder-ne copsar el poder de les seves paraules.

Suposo que la vida conté en si mateixa aquesta polarització dramàtica. O vius la vida, o et quedes a casa llegint. La vida ha de continuar, evidentment. De vegades però, m’agradaria aturar el temps per a recuperar-lo en hores de lectura. Tinc la certesa que en aquesta vida no tindré temps de llegir tots els textos i autors que m’agradaria abraçar. A més a més, també hi ha el supòsit de repetir llibre. No és cap betzolada.

Tenir els llibres a les estanteries desats no té cap mena de sentit si no ens plantegem tocar-los, obrir-los, llegir-los. Seria pura decoració. El col·leccionista —i jo, en certa mesura, començo a trobar-me en aquesta situació— de vegades cau en aquesta situació perillosa. Estima els objectes de la col·lecció —en el nostres cas: els llibres—, però alhora els reserva, els conserva. Col·lecció i conservació de vegades són mots vinculats. Ja he superat el miler de volums i la preocupació de conservar, ordenar, estructurar comença a ser una preocupació. Al mateix temps sorgeix la idea d’anar prioritzant ordres de lectura; quin llibre ha de mostrar els seus coneixements, abans que no pas altre. Un mapa de probabilitats continues que es barregen de forma constant. És com llençar una moneda cada cop que es té un llibre a les mans. La pregunta és sempre semblant: «Ha arribat el moment de la lectura (per aquest autor, llibre, matèria…)?» Un dubte constant.

Sóc conscient que aquesta temptació a l’ostracisme és part de la seducció a la lectura. La lectura, a part de la que es pugui fer en periodes d’aprenentatge, és una activitat solitària. Ningú més que l’ego llegirà per nosaltres. Hi ha molta gent que no llegeix i hi ha molta gent que llegeix de tot. Jo, senzillament, reconec que llegeixo d’una forma desordenada. Molt sovint sense una programació clara de lectures. Si tinc un full de ruta —un llistat, que em pugui marcar les lectures—, sempre trobo la justificació per poder trencar aquest camí establert i introduir-hi una nova variació. Aquesta variació em pot comportar a una nova branca de llibres i autors o, sinó, reprendre la senda marcada. El món de la lectura és un mapa ple de petits caminois per on circulem de forma solitària.

Aquesta concepció de la lectura infinita comporta també la idea de la biblioteca ideal. Cada persona té la seva biblioteca ideal. Aquells llibres que no poden faltar en un món íntim fet per prestatgeries amb llibres. Els escriptors formulen recomanacions sobre títols importants per al manà literari de la humanitat. En aquestes formulacions trobem llibres eterns: La Bíblia, El Quixot, Hamlet… I fer llistats, senyors, és perillós. Crec que cadascú ha de construir la seva pròpia biblioteca. El debat, menys o més dinàmic pot fer-nos recollir les mancances de la nostra biblioteca i la poca utilitat de determinats textos. Existeix la inutilitat d’un llibre? Un altre petit drama. En principi, no crec que existeixi cap llibre inútil. Admeto, que actualment, el meus camins de lectura no em menen cap a cap mena de llibres best-sellers. Respecto que la gent els llegeixi. Tanmateix em crema la ira que només siguin aquests els llibres que es llegeixin i s’oblidi el plaer que pot amagar un Josep Pla, un Blai Bonet, un Manuel de Pedrolo, un Pere Guixà, un Millàs, un Cortázar, un Marsé, un John Irving, un Salinger —aquest últim recentment desaparegut. Potser ens falla una capacitat basta facilitar a les nostres societats d’una gran cultura literària. La manca d’aquesta cultura literària, no s’hauria de centrar només en el ramat que segueix les propostes construïdes de forma mediàtica. De vegades, sota criteris econòmics més que no pas sobre la importància dels continguts.

A casa, sol, miro els lloms dels llibres. Repaso els seus noms i penso en la motivació que em va fer adquirir-lo. Segurament el dia que el vaig tenir per primer cop a les meves mans ja vaig intentar captar la dimensió del coneixements que es trobaven al seu interior. Amb el pas del temps també he descobert que poc profit puc arribar a treure d’un club de lectura. Mai no he participat en cap. Per una altra banda també he descobert que hi ha gent que no torna els llibres que deixes en préstec. Com a norma m’he imposat no demanar mai llibres per llegir. Si tinc diners i m’interessa apropar-me a la seva lectura: vaig i el compro. Si no tinc diners, m’espero a tenir-ne i mentre el llibre passa a una mena wish-list. Tot arriba.

Tanco aquest text amb el pensament que si ens agrada s’ha de llegir i escriure. Llegir per llegir tampoc no porta enlloc. La lectura ens ha de servir per a fer-nos entendre millor el món. No és cert que els escriptors siguin una mena de déus que tenen una capacitat esfereïdora per opinar de qualsevol cosa. Senzillament són éssers humans que opinen, narren, fabulen, menteixen o no sobre el món, la realitat i els somnis (comuns o particulars).

Com a conclusió he aprés que les biblioteques ideals són productes individuals. Cadascú té la seva biblioteca ideal. Hauria d’imperar el concepte de llibertat d’elecció per damunt del concepte de llibres eterns o clàssics de la literatura —tot i que, aquests conceptes, no haurien de faltar tampoc. Els llibres són una bona eina per la transmissió, difussió i emmagatzemar coneixement, encara a principis del segle XXI.

Només respirar: aire dins i aire fora. Hi ha moment que per molt que diguis, per molt que hagis de cridar… Tot ja resta dit.

Potser penses que et dono una visió massa pessimista, i no! També he recollit noves lliçons vitals. No crec que les hagi de donar a conéixer a ningú. Són antigues com la nostra covarda història. Per diverses raons. Les lliçons pròpies no interessen a ningú més que al protagonista. Segona raó: no corren temps de predicar doctrines; cadascú s’adapta la realitat com pot. A fi de comptes de vida només hi ha una. I hem de viure-la!

Quan més aviat penses que tens controlada una situació, més efectes contraris pot causar la variacions que aquesta pugui efectuar. «Tot es mou», com diuen que teoritzava Heràclit. La mutació de situacions, d’episodis vitals, de converses que es perden en la nit.

Tancar els ulls i pensar en una solució petita, quotidiana. Un tractat de pau que possi fi a dies de cabòries que no menen enlloc. Per tornar a la paraula. Per recuperar l’expressió.

Durant aquest temps no he abandonat la lectura. Llegir em fa companyia. Els llibres, els meus llibres, arrenglerats en els prestatges, que reposen del seu somni. Lectures obligatòries? Avui no hi ha cap. Senzillament les fites que hom vulgui imposar-se.

De la caiguda al pou he descobert noves peculiaritats del tracte humà. La vida no té normes ni regles vàlides. L’únic sentit és viure, el dia a dia, els projectes de futur. Com animals udolant dins la foscor. Com cans que canten les seves pròpies pors. No hi ha normes. No cal publicar anotacions en un diari d’una forma regular. No cal un compromís amb ningú. Senzillament es fa. Pujar o baixar.

El paisatge es reformula davant períodes de crisi. No cal que sempre sigui la mateixa muntanya. Potser penses que sempre viuràs a la mateixa platja i, un dia d’aquests, el canvi climàtic de la convertirà en un no-res devorat per la mar.

Cal senzillament tornar a parlar, perquè ningú no parlarà per nosaltres. Sempre però, respectant el dret a la dissidència. Al deixar marxar a la diferència. Aquells no miren amb els nostres ulls. Aquells que no s’enlluernen amb els mateixos dois que a nosaltres ens fan bocabadar.

Cal recollir l’aigua del pou, i tornar a caminar.

T’ho dic, perquè som així: un cos adult que conté una mentalitat encara massa jove pels temps actuals. Una ment oberta que no se deixa d’astorar davant els esdeveniments que copsen la nostra ciutat. Som un nin que rebutja tota responsabilitat davant els lligams que no duen enlloc. Som un nin que encara vol anar en bicicleta; tot i que, a voltes, pujar les costes m’obligui a bleixar més del compte. També tenc caigudes, però.

De vegades veig les mirades de reprovació dels meus. Me donen un guster sobremanera. Aquests mirades constaten el meu pensament: veuen que malgrat la meva edat física, encara som un nin. Els agraesc, a ells, que són els jutges més imparcials —car, no me volen cap mal—, que reconeguin sincerament que encara la fruita és verda i no pot  caure de l’arbre. I l’arbre, el de la ciència i el de la vida, no s’ha d’esporgar mai!

Tenc encara molta corda per caminar, no vull arribar encara a la meva tardor. Malament rai! sinó. Vull engatar-me encara la  meva primavera, venga idò! Encara no m’he sadollat!

Reconec les meves faltes, els meus errors. Sé —per exemple—, que encara no he aprés a escriure gaire bé. El meu coneixement de les paraules és perifèric. Faig feina de forma constant amb l’ajut del Diccionari Borja-Moll (DCVB). No m’atur de conéixer mots nous. La seva precisa anatomia, m’encanta aquest procés. Se també, que no seré mai perfecte. Sempre he tengut errors; ara, però, aprofit que els renys ja no me fan plorar a pedregada pura, per intentar modelar-me millor. Sé que som una escultura feta, crec —tanmateix— que encara m’he de polir. Uns altres, quan mori, pentura me donaran pàtina.

Si me faig un embull amb les paraulotes, encara més me’n faig amb les coses del món. I beg your pardon. Tenc molts detalls fotografiats i desats a la meva base de dades que es troba en el meu cervellment, com diria en Mesquida. Els detalls de la realitat se me fan fugissers i això me va feure que som un accident en aquest món. Que estic totalment de pas. Vaig llegir un pic —crec que d’en Joan Miquel Oliver—, que el nostre estat natural és la mort; restarem tota l’eternitat morts. És per això —continuava la filosofia de’n Oliver—, que hen vengut en aquest món de vacances. Tot i així, tenc una actitud d’activista davant el món. Dia a dia, rera la trinxera de la realitat: agaf el fusell i dispar. A voltes —més sovint del que jo voldria—, me volen mut.

Intent que els rinoceronts d’en Ionesco no passin per damunt jo. Som una pedra, som transparent. Som conscient de les meves contradiccions. Hi ha pics que decidesc mostrar-los, talment les meves úniques cartes en aquest joc. A voltes també acab per empegueir-me sencer. Hi ha qui viu en aquesta ciutat, amb la mort als llavis, a les llosques que llencen en terra, als bitllets que duen a la cartera, amb les seves mateixes actituds. Me fan ois!

Encara som un nin, perquè veig que el rinoceront és feble; veig en ell un animal, només. Tot i que començ a tenir rues a les mans i el rostre, són rues de riures i de treballs. Com a bon nin encara vull que me boquis una mica més de ginet i tastar la nova coca acabada de fer. M’agraden aquestes llepolies.

Deixau-me cridar que encara som un nin! Que encara me queden molts projectes per encetar i molts somnis —i malsons—, abans no me desperti.

Crèdits fotogràfics:

—ruta de la primera imatge:
http://www.flickr.com/photos/c215/2235068171/

—ruta de la segona imatge: http://www.flickr.com/photos/gandara/3473813044/in/set-72157600154449210/

—ruta de la tercera imatge: http://www.flickr.com/photos/costi-londra/3561300541/

M’aturo en aquest punt. He explicat com el sistema actual té la capacitat de transmetre com a vertaders dos enunciats oposats: no pots dir que la crisi s’està acabant per a un treballador que tot just l’acaben d’acomiadar. Són les misèries del nostre món.

La meva sorpresa, però, ha estat majúscula quan he sentit com un afectat explicava com existia un cert «canvi de cromos» entre l’empresa i determinats sindicats. L’afectat pertanyia a la CGT i denunciava que persones sindicades sota les sigles d’UGT o de CCOO havien conservat el lloc de treball. Treballar en gran empreses magnifica l’ona expansiva de determinades conductes, és veritat. Però senyor de la CGT, això que vostè diu, ja ho he viscut tal i com narro a continuació.

Corrien els primers mesos de l’estiu de 2008 quan jo feia feina a Unipost; com a repartidor de cartes. Duia un any a l’empresa Unipost,  i estava a l’espera de poder entrar com a fixe en la plantilla. A més a més, havia entrat per suplir la plaça d’un altre treballador que es prejubilava. En teoria, el meu contracte havia d’ésser de relleu. Vaig patir molts nervis. Treballava colze amb colze amb un delegat sindical de la CGT-Unipost.  Ell assegurava «que jo rai!», que segur que em quedava com a treballador de l’empresa. A més a més, l’amic em vacil·lava amb la pel·lícula que ell, com a enllaç sindical, «es llegia tots els contractes que feia l’empresa i els signaven en comitè». El divendres abans de renovar el contracte —jo, llavors, no les tenia totes—, em va dir que no em preocupés; li havien dit que segur que renovaria. El dia la renovació el que van donar-me va ser l’acomiadament i la quitança. Del delegat sindical no vaig saber-ne res, de la gent de CCOO i UGT he de dir que no em van ajudar en res. A l’hora de la veritat tot era fum. Vaig optar per la acció directa. Defensar-me davant l’encarregat i exigir-li, com encarregat meu que havia estat fins a les hores, una resposta madura i raonada que expliqués el meu acomiadament. L’encarregat de la meva sucursal d’Unipost la Carrer Filipines —un tal Carlos—, em va dir que ell no en sabia res. Senzillament es treia tota responsabilitat del damunt. Deia que «són les normes». Se li hauria de caure la cara de vergonya! Més encara, amb la resposta que em va espetegar al final: «Mira —em va dir—, veritat que tu no estàs afiliat a cap sindicat? Ja tens la resposta, doncs. Què vols?» Ho vaig entendre al moment.

Ara quan observo aquests treballadors de Nissan acomiadats trobo que és el mateix sistema. El problema es troba que ara fins i tot els de la CGT també marxen la carrer. No és just que per no estar afiliat no respectin el teu lloc de treball. Actualment molts sindicats actuen com autèntiques empreses. Sindicats majoritaris com UGT, CCOO i CGT no deixen d’ésser petits comandaments a les ordres de les empreses. La CGT així m’ho va demostrar amb el meu cas particular d’Unipost.

Per una altra banda, donat aquest estat dels fets, és normal que als sindicats la patronal els estigui penjant «llufes» de forma constant. Amb aquesta crisi és latent la manca de preparació tècnica dels sindicats i dels seus enllaços. Una cosa que s’ha de fer de forma constant és estar alerta de la legislació laboral vigent, així com de la seva imbricació amb els convenis col·lectius. Tots ens aixequem per treballar i duur les garrofes a casa. Emperò, pels senyor de la CGT, CCOO i UGT no és el mateix treballar en un lloc o en un altre. Mireu això que us explico ara, sinó: he fet feina a diverses empreses en períodes curts els últims anys. He llegit els seus convenis col·lectius i he observat com aquestes tres sigles han arribat a signar autèntiques barbaritats contra els treballadors que després, en altres convenis col·lectius queden millor resoltes.

Els sindicats haurien de saber defensar els treballadors, com a unitat. La cohesió social hauria d’entendre’s en aquests termes i no ens uns altres; marcats més aviat per si treballes a Seat o a Nissan, si per la contra, la teva empresa només és de vuit treballadors i no sortiràs mai als titulars de cap diari i t’hauràs d’enfangar fins l’engonal per salvar la pell. El problema rau, també,  en què es deixen fer a les mans de la patronal. Suposo que per treure determinats tractes de favor. És veritat la situació que denunciava el treballador de la CGT-Nissan: «hi ha un canvi de cromos». La qüestió és que, ara ells, han quedat fora de la partida. La tensió ha esclatat per aquesta baralla entre sindicats. Els empresaris ja es freguen les mans; i molt aviat lliga espanyola de futbol! Panem et circenses!

El reproductor s’hauria de mostrar aquí

Quan a mi em va passar el cas d’Unipost, ningú pensava en crisi ni problemes econòmics. Només ho sabíem aquells a qui la bomba els esclatava a les mans. Ningú no va mirar per mi, menys els tres sindicats majoritaris. També vaig saber veure la seva manca de preparació jurídico-laboral com a agents sindicals. Un fet que em va doldre molt, però que ara, m’ha fet més fort i m’ha donat arguments per saber manar-me cap allà on vull arribar a nivell laboral. També m’ha donat la capacitat de denunciar —si cal, amb noms i cognoms—, aquells que estan de la banda de l’empresa, alhora que se les donen d’enllaç sindical.

Sé que és una putada quedar-se a l’altra banda de la reixa del pati de Nissan. Dir-li a la teva dona: «que on aniràs tu ara: amb hipoteca i cotxe —eps! de la Nissan, noi! últim model—,  per pagar?». Tranquil, home tranquil… mireu, hi ha molts que fa anys ens trobem en crisi. Si vostè, més  que com a treballador, sempre ha actuat com a consumidor, ara doncs, la situació és difícil de redreçar. Sortirem d’aquesta crisi. Jo fa temps que tinc la lliçó apresa —i sóc jove!—. Vostè, que deu tenir més de quaranta anys, espero que hagi aprés alguna cosa més a banda de beure cerveses i veure futbol. Clar, tants anys enganyant-lo amb la Societat de l’espectacle on vivim i ara ha caigut de la xàrcia i no sap quan podrà tornar a pujar-hi. Segurament, voldrà esgotar tot l’atur, no es preocuparà de cercar una ocupació qualsevol: què tal en una peixateria? o sinó, anar a netejar boscos…

En aquesta vida s’ha d’estar preparat per a tot! I la crisi —etimològicament no significa res més que «canvi»—, ens ajudarà a sortir més reforçats. Segurament socialment també els treballadors de les grans corporacions aprendran que quan un treballador d’una empresa petita cau, també cau un ésser humà. Sabran que no es pot estar de la banda dels interessos de la empresa a cegues, tal i com han fet sempre els treballadors de Seat, per exemple. Aquestos han actuat, molt sovint, de forma corporativista. S’han beneficiat dels luxes d’haver treballat en una gran empresa, amb descomptes ací i allà, amb valors afegits, que en altres bandes són difícils de sommiar! S’han comportat com autèntics treballadors-anunci, quan un treballadors de la Seat, compra un vehícle sota condicions especials, no deixa de fer publicitat de la seva pròpia empresa. És el treballador-consumidor que ho ha confós tot en pro de la seva felicitat immediata. Nissan ha canviat d’estratègia en el model de fabricació i portarà la producció a països asiàtics.

Recordo ben bé, un missatge que vaig apendre de l’escola. A la classe de filosofia, el mestre ens explicava el canvi evolutiu de la lluita de classe i en posava un exemple per tal de poder contextualitzar la situació actual i aquella que havia fet germinar la lluita de classes: «Abans, l’obrer —explicava en J.V. Mestres—, volia assassinar l’amo perquè tenia un cotxe, o un producte millor dels que ell consumia i l’obrer mai podria aconseguir. Ara l’obrer actual, vol matar l’amo perquè vol viure com l’amo, amb el seu cotxe i les seves propietats». Quan el mal bé d’Almansa…

(*) Aquest artícle té un marcat to pamfletari.

Crèdits fotogràfics:
La fotografia d’aquest article prové de la ruta: http://www.avui.cat/cat/notices/2009/07/tensio_a_la_planta_de_nissan_de_barcelona_per_l_acomiadament_de_700_treballadors_67250.php

En aquest article parlaré sobre aquesta última notícia: l’arribada de l’home a la Lluna. Des de ben petit cada estiu aquesta notícia ha saltat del paper dels diaris a la pantalla de la televisió, i viceversa. Per a mi, l’estiu no té sentit sense aquest recordatori. Això precisament és el que és: un recordatori constant. L’arribada de l’home a la Lluna constitueix una remor de fons que omple els pisos tancats perquè els seus habitants es troben al camping de torn, una remor que arriba amb les onades de la mar a les platges… Una forma de dir: el 20 juliol de 1969 l’ésser humà —liderats pels EEUU— va arribar al seu satèl·lit més pròxim. Enguany ens recorden el quaranta aniversari d’aquella gesta.

Les últimes setmanes tots els focs d’artificis dels medis de comunicació occidentals s’han destinat a la cobertura d’aquesta efemèride. Converteixen una notícia del 1969 en actual. Aquesta notícia cíclica té els seus seguidors, any rera any. Els mecanismes propagandístics funcionen a la perfecció. La nostra actual societat de l’espectacle necessita nodrir-se d’informacions-espectacle d’aquesta mena. No deixa d’ésser curiós que el text de Guy Debord sigui de 1967, després vingués el maig francés del 68 i la Primavera de Praga i l’any següent la conquesta lunar. Era un context de Guerra Freda; on tant Occident com els països socialistes es trobaven dins d’una dinàmica de confrontació. Un moment clau on la Modernitat passava per una zona de turbulències.

Dins d’aquest context, la conquesta del satèl·lit representava un cop de força per demostrar qui manava realment a la Terra. Aquesta situació no deixa de resultar paradoxal: per demostrar el poder entre blocs, hom decidí sortir del planeta blau per conquerir una pedra que dóna voltes al voltant nostre. El final de la modernitat estava marcat per la constant construcció de fronteres i, alhora, el qüestionament d’aquestes: el mur de Berlín; la construcció de l’Estat israelí, els procesos de descolonització…

La missió de l’Apollo XI no deixava d’ésser una gran campanya de propaganda política nordamericana. Kennedy havia anunciat que l’home viatjaria a la Lluna. Les empreses armamentístiques del seu país però, decidíren executar-lo en pro d’un nou president més bel·licista: Nixon. Amb aquest últim, sí es va fer efectiu l’aterratge lunar.

Cada any tenim la tornada de les imatges dels paisatges lunars. De les veus que narren la importància d’aquella gesta. De tot l’embolcall que ens fa veure el poder dels Estats Units d’Amèrica com a líders de la missió de l’Apollo XI. Davant la commemoració de la data concreta, sempre hi ha qui parla del context de Guerra Freda on es trobaven els blocs polítics de l’hemisferi nord del planeta Terra.

Vull reflexionar sobre un fet cabdal: la veritat o la falsedad de les dades aportades. Realment l’home ha trepitjat la Lluna? És un debat difícil de treballar. Sobretot sabent que és un discurs que no agrada als blocs occidentals arrenglerats amb els Estats Units d’Amèrica. Però realment cal pensar sobre els mecanismes dels quals disposava en aquells moments occident per tal d’aturar la cursa desbocada,  entre els EEUU i la URRSS,  cap a la Lluna.

El segle XX va tenir la capacitat de construir i explicar la seva pròpia història a través de la imposició d’imatges.  Quan antigament els cronistes romans narraven el paisatge africà l’embolcallaven amb tota una sèrie d’éssers que, després, l’imaginari medieval va conrear. Els textos explicaven una realitat que es reinterpretava de forma infinita. La imatge fotogràfica ha tingut la capacitat de documentar i certificar com a vertaders determinats moments de la història de la humanitat. No hi ha text que rememori la gesta lunar que no estigui adobada d’imatges realitzades pels passatgers de l’Apollo XI. ¿Realment fou així, o en aquell moment precís l’occident capitalista havia de donar un cop de força davant dels països soviètics i, fins i tot, davant de la seva pròpia opinió pública? Les meves reflexions poden fer pensar a algú que recolzo la anomenada «Teoria de la Conspiració»; on es nega de l’ésser humà hagi arribat a la Lluna. De fet, la meva postura parteix d’un escepticisme que es basa en les capacitats tècniques que existien per fer possible una aterratge humà a la Lluna.

Repaso els llibres d’Història de la fotografia del segle XX. La majoria parlen de la fotografia des d’un punt de vista purament artístic. De vegades, però, la fotografia artística s’afegeix amb la fotografia documental. Un exemple ben clar: una de les imatges totèmiques del segle XX —el retrat d’Ernesto «Che» Guevara—, fou captada per Alberto Díaz Gutiérrez —«Alberto Korda»— amb una visió bàsicament documentalista. Però la realitat ha estat que la fotografia del «Che» es va convertir en una autèntica icona que representava la possibilitat de l’expansió de la lluita socialista arreu del planeta. És una imatge fotogràfica que es va idealitzar i, que en certa mesura, s’ha enquadrat també dins del món artístic; de la fotografia artística. Tornem de nou als nostres astronautes que arribaren a la Lluna. Ells també havien de consolidar la seva situació. No bastaven només les paraules d’Amstrong: «Aquest és un petit pas per a un home, però un gran salt per a la humanitat»; calien també l’explicació pràctica a través de documents fotogràfics i de video. Per tal de poder documentar i donar força a un «això ha estat veritat». No deixa d’ésser curiós que una de les primeres imatges de l’ésser humà retratant-se fora del planeta Terra no siguin tingudes com a document artístic i com a testimoni documental alhora.

Durant els últims quaranta anys ens han mostrat les imatges com a representació d’una realitat total, d’una veritat que no es pot discutir. Talment com un dogma. La Modernitat tenia la capacitat de transmete amb caràcter de validesa determinats dogmes. Basava molts relats a través d’enganys que li servien per perpetuar les seves necessitats. Per no deixar fluir amb tanta rapidesa el pas del temps. El feixisme es volia perpetuar en el poder tot difonent el missatge que el seu Cabdil —per exemple— era l’escollit de Déu per governar els desitjos de la població. Aquesta moneda de canvi fou d’un èxit total durant més de quaranta anys a l’Espanya del General Franco. La Postmodernitat però, ajudà a l’enderrocament dels mites. Va permetre obrir vies de debat que revisaven les Grans Teories. Sóc conscient també, que com tot, el moviment postmodern també tingué els seus errors. També volia establir els seus principis com a únics i vàlids. Els seus profetes, però, només conegueren l’inici del procés que enderrocà la Modernitat.

Baudrillard ens parlà de com la nostra societat s’estava construint a través de simulacres: «Disimular és fingir no tenir quelcom que es té. Simular és fingir tenir allò que no tenim.» (Baudrillard, 1998 [1978]; p. 12). Els simulacres van invair el món del segle XX. La tecnologia va permetre que a través de la simulació quedés qüestionat què era vertader i què era fals; què era real i què restava dins el pla d’allò imaginari. Sé que ens establim dins d’un estadi més filosòfic que no pas científic. Emperò, som conscients que la ciència del segle XX va estar molt influenciada per les ideologies polítiques. Sovint els científics han hagut de caure sota el dogal dels polítics; com ocorre actualment amb el debat de les cèl·lules mare o l’ús dels transgènics.

Allò que interessava en el moment del 20 de juliol de 1969, pel bloc occidental liderat pels Estats Units d’Amèrica, era anunciar el triomf de l’arribada a la Lluna abans que no pas els soviètics. Fer creure als soviètics que ells havien conquerit la pedra lunar. Possiblement no existien els avenços tècnics per fer que persones de carn i ossos passegessin per la lluna, però a la Terra existien els medis per fer possible una simulació de com seria el caminar de l’home per la Lluna. Es va crear una simulació per tal d’atorgar al món la visió de superioritat d’un bloc per damunt d’un altre.

Torno a vindicar un lloc important de la imatge de Buzz Aldrin damunt el terreny lunar —vertader o fals—. És la història d’una imatge que reapareix cada estiu davant de la població d’un món globalitzat per continuar dient: «aquesta és la nostra veritat, l’única vàlida». Dins d’una societat de l’espectacle com l’actual, tot és representació: la representació de la crisi econòmica —per exemple— és interpretada senzillament com un espectacle per aquells que encara conserven el lloc de treball. I així la majoria de les activitats humanes. Vivim en la època dels missatges sense consciència. Tot és publicitat. L’activitat econòmica es destina al temps d’oci. Les imatges són una droga autèntica que volen fer viure aquest somni etern d’una humanitat sota el so constant de l’espectacle. Dins d’aquest espectacle sorgeixen les notícies cícliques que volen mitificar la història. La postmodernitat havia anunciat el final de la història. Això no fou ver.  La Història, com a coneixement i autoexplicació o justificació dels vencedors, s’ha continuat escrivint. Ara però, es veuen molt millor allò que hi ha de fals en el discurs històric: no hi havia —per exemple—, armes de destrucció massiva a l’Iraq.

Tot el món s’ha espectacularitzat. El gran espectacle fou, sense cap mena de dubte, la simulació de l’arribada de l’ésser humà a la Lluna. Fou un espectacle per occident i un contraatac propagandístic pels països de l’òrbita soviètica. El planeta Terra esdevenia un satel·lit de la mateixa Lluna (Baudrillard, 1998 [1978]; p. 70). Es canviaven les tornes. El món establia l’inici de la seva espectacularització:

Amb el desenvolupament del capitalisme, el temps irreversible s’ha unificat mundialment. La història universal arriba a ser una realitat, ja que el món sencer es reuneix sota el desenvolupament d’aquest temps. Però aquesta història, que és la mateixa a tot arreu alhora, no és encara altra cosa que la negació intra-històrica de la història. És el temps de la producció econòmica, retallat en fragments abstractes iguals, que es manifesten sobre tot el planeta com el mateix dia. El temps irreversible unificat és el del mercat mundial, i corol·làriament el de l’espectacle mundial. (Guy Debord,  La societat de l’espectacle, capítol 5, paràgraf 145).

La humanitat va caure en el seu propi parany. Tot simulant l’arribada de l’ésser humà a la Lluna, signava la seva condemna de mort davant d’allò que és Real. Si es pot manipular l’autenticitat d’un fet tan important i únic com aquest: es pot manipular tot. L’espectacle, com a motiu bàsic de consum. A l’estiu les notícies importants decauen i sorgeixen notícies cícliques com aquesta que ens ocupa on trobem l’aiguabarreig conscient d’ideologia política i espectacle. No sé si realment l’ésser humà ha trepitjat la Lluna. D’una cosa podem estar segur: la humanitat continua sense revoltar-se, continua a la lluna de València sense tenir la capacitat de decidir sobre la falsetat o no dels missatges que molts medis de comunicació difonen.

Referències bibliogràfiques:

—Baudrillard, Jean; 1998 [1978]: Cultura y Simulacro, Editorial Kairós, Barcelona.

Amb aquesta crisi econòmica —que sobrevivim com podem—, molts polítics i funcionaris dels serveis d’ocupació, a més dels medis de comunicació panxacontents, aprofiten la situació per destacar que el període estival és quan la taxa d’atur descendeix. Emperò, saben com tothom que és un miratge; i com tots els miratges quan desaparega la calitja estival, la il·lusió quedarà en un no res.

Ja he comentat en diverses moments com el fenòmen de les «vacances pagades» no deixa d’ésser un vici occidental, creat pel capitalisme per tal de fluctuar problemes de natura diversa. Per reactivar l’economia del turisme, per exemple.

L’estiu implica tota una sèrie —al meu parer— de drets i obligacions. Existeix el dret al descans, pel temps d’oci. Penso ara en el Diccionari per a ociosos d’en Joan Fuster. Al llarg del dia a dia, anem arrosegant tota una sèrie de coses que ens agradarien fer: uns viatgen a Nova Zelanda. Després tornen i resulta que no s’han enterat de res. Uns altres no surten de la ciutat: són els urbanitas empedreïts. D’altres continuen treballant fent que tot rutlli de gust per aquells que senyoregen les seves vacances.

Vaig cap els deures. De nin sempre tenia els anomenats deures d’estiu. Anava a un col·legi de pagament i religiós i allà s’havien d’assegurar la qualitat de la clientela. Sinó, s’arriscaven a que els pares dels clients petits —aquests primers eren els que tenien la paella pel mànec—, retiressin el dipòsit econòmic i la primera matèria. Així doncs, jo sempre marxava amb els famosos deures d’estiu. Vist amb perspectiva, continuo pensant que aquells deures eren una autèntica putada. Hipotecaven el meu estiu, i el de milers de vailets. Penso encara en aquells noiets i noietes que encara podíem baixar al carrer a jugar fins que es fes de nit. Avui en dia a ciutats com Barcelona això és impossible. Sempre vaig odiar aquells deures que realment ocultaven la incapacitat dels educadors i mestres per fer entenedora la matèria. Sinó avalueu la fórmula que proposaven: un alumne havia d’apredre sol tota la matèria que durant el curs de nou mesos, el docent no havia aconseguit fer-li entendre. Encara me’n faig creus!

La veritat però, és que ara, en arribar a l’estiu trobo a faltar un cert sentit de deures. Suposo que aquells estius amb exercicis i llibretes em van donar a entendre que, en aquesta vida, les coses es basen en l’experiència directa. I també en el «xarop de colzes» de procendència castellana.

Per aquest estiu he confeccionat una llista de lectura ideal. Una enumeració de llibres dels que disposo físicament, en propietat, però que encara no he abordat amb una lectura seriosa. Clar, aquesta llista de lectura ideal es correspon directament amb un altre concepte: el de la biblioteca ideal. Un concepte força deliciós pels llibreters i bibliotecaris. Que són els encarregats de mercadejar amb els llibres que circulen des dels escriptors i editors —els creadors de l’obra—, fins els lectors definitius —consumidors finals. El mateix Borges va arribar a entreveure la gran importància d’una gran biblioteca ideal: la seva Biblioteca de Babel. El document de Abhishek Agrawal titolat Borges: una exploración del infinito ens parla d’aquest desig constant de Borges per descriure la realitat i ordenar-la des d’una tècnica gairebé taxidèrmica.

Hi ha milers de llistats de llibres, també ideals, per llegir aquest estiu. Sóc conscient que molta població lectora —dels no-lectors ni en parlo—, s’abocarà de forma gairebé desesperada a la saga Millenium, del malaguanyat Larsson. Jo prefereixo fer lectures més perifèriques, que m’obrin diversos fronts de pensament i de motivació. Sé que en no llegir Larsson en condemno a l’ostracisme. A no poder comentar en debats oberts les conclusions derivades de les lectures. De totes maneres sé que tinc molts deures pendents en lectures de les quals m’he d’alimentar si he de continuar aprenent al llarg del meu propi viatge vital.

La llista seria la següent:

• Creative City, de Maurizio Carta
• València a cara o creu, per Francesc Gisbert i Muñoz
• La sociedad del espectáculo, per Guy Debord
• L’etnòleg davant el colonialisme, d’en Michel Leiris
• La identidad de la antropología, de Josep R. Llobera
• El caminant i el mur, d’en Salvador Espriu
• Tretze tristos tràngol, d’Albert Sánchez Piñol
• Aprendiendo de las Vegas, per Robert Venturi; Denise Scott Brown; Steven Izenour
• Flash CS3 dinámico. ActionScript 3, PHP, XML y bases de datos, per Martín Guillermo Pereyra i Ángel Corral Arias
• L’ordenació dels maons, de Manuel de Pedrolo
• L’inspector fa tard, de Manuel de Pedrolo
• El ojo de la cerradura, per en Juan José Millás
• Por una antropología de la movilidad, de Marc Augé
• L’ombra de l’atzavara, per en Pere Calders

Com podeu veure són lectures de temes diversos que al llarg de l’any he deixat per altres moments. Hi ha llibres que significaran la relectura del text: és el cas de La sociedad del espectáculo, L’inspector fa tard i, L’ombra de l’Atzavara. Aquest últim llibre de relectura sempre pendent donat que vull oferir en aquest espai un resum del llibre, que serveixi per introduir-se a la lectura d’aquest clàssic de la literatura catalana del segle XX. D’altres lectures continuen el camí de cicles narratius construïts per l’autor de l’obra; és el cas de L’ordenació dels maons. Amb aquesta lectura continuaré amb les mutacions de Daniel Bastida el protagonista principal de del cicle narratiu Temps Obert de Manuel de Pedrolo. També tancaré un cicle de lectures amb El ojo de la cerradura, de Juan José Millás. L’escriptor valencià que fa temps que llegeixo té publicats tres títols on comenta —sota la seva personal visió del món—, tota una sèrie de fotografies publicades en els diaris: són Todo son preguntas, Sombras sobre sombras i, El ojo de la cerradura. També continuaré la meva formació i actualització de coneixements d’antropologia amb diverses lectures: La identidad de la antropología; un petit llibre d’en Michel Leiris titolat L’etnòleg davant el colonialisme i, una lectura del sempre interessant Marc Augé titolat Por una antropología de la movilidad. Continuo tenint pendents moltes altres lectures d’antropologia que sempre em situen sobre l’encert o no de les lectures. També llegiré un altre antropòleg: Albert Sánchez Piñol de qui vull llegir Tretze Tristos Tràngols. Després d’haver llegit La Pell freda i Les edats d’or, crec que a l’autor se li dóna millor la narració breu que no pas la novel·la. Segur que amb la lectura de Tretze tristos tràngols, l’encertaré un altre cop.

També intentaré actulitzar els meus coneixements d’informàtica i disseny amb Flash CS3 dinámico. ActionScript 3, PHP, XML y bases de datos, per Martín Guillermo Pereyra i Ángel Corral Arias. Sempre de lectura lenta i atenta, amb un full en blanc i un retolador vermell per pendre apunts. Ufff…

Un últim espai el reservo a la lectura de El caminant i el mur del gran Salvador Espriu. Empraré l’edició de Rosa M. Delor i Muns que, crec, m’allunyarà del cripticisme de l’autor de Sinera. Ja he realitzat diverses lectures d’Espriu i he treballat molt amb el llibre de J.M. Castellet Iniciació a la poesia de Salvador Espriu, que és un document fonamental per tenir una visió global de l’obra espriuana.

En aquest llistat hi ha un ventall de lectures diverses. No sé si tindré la capacitat de fer totes aquestes lectures. Valdrà l’esforç intentar-ho. A més a més també tinc lectures pendents d’articles esparsos en diverses revistes. Intentaré seguir aquest llistat de llibres com el meu propi full de ruta pels deures d’aquest estiu. Donaré comptes de les lectures realitzades en acabar l’estiu: el 21 de setembre.

Fins llavors, com un nàufrag estival m’enduc els meus llibres per restar perdre’m per qualsevol illa (real o fictícia), a l’ombra de l’atzavara.

Les màquines però, ens ajuden constantment a no perdre aquest ritme. Com soldats marquen el compàs: «Un, dos, un, dos…». La necessitat d’anar cada, cop a més, per una mena de coll d’embut per on ha de passar tot. Aquests artefactes, al menys els que envolten el nostre món, disposen d’un caràcter propi. Tenen la capacitat d’esdevenir una mena de pròtesis del nostre cos. De fet, moltes d’aquestes màquines, arriben a suplir les funcions humanes.

Fins aquí la història ja és coneguda. Estaria bé pensar en la imatge que Umbo va crear per tal de parodiar el ritme frenètic dels reporters de la seva època. Això era a mitjans dels anys vint del segle passat. En aquest collage fotogràfic se’ns revela un cos humà envaït per tota mena de màquines que supleixen els sentits humans: una càmera fotogràfica a l’alçada dels ulls que supleixen la vista, una trompa de gramòfon que capta tota mena de sorolls….; de fet, la visió de l’home d’avui en dia només ha actualitzat la imatge i el model de les màquines. El concepte de la imatge creada per Umbo es manté amb tot el seu pes.

Llibertat (I)

Per una altra banda, també han sorgit nous aspectes que són força importants i que, en certa mesura, marquen la nostra forma de relacionar-nos amb les màquines i fins i tot amb la resta de gent. No deixa de ser cert que les ràdios de butxaca, aquells aparells que la gent gran s’enduu per sentir els programes preferits tot prenent el sol de la tardor, són un dels primers dispositius wireless de la vida moderna.  La primera andròmina sense cables. Avui tothom demana la possibilitat d’accedir a internet o transferir dades del seu ordinador portàtil a través de dispositius wireless o wi-fi. I aquest fet fa que la gent senti la llibertat de la seva relació amb les màquines. Poder-se connectar a través d’un telèfon mòbil, a la xarxa informàtica, enviar dades a un servidor, o fins i tot, enviar fotos a un altra persona, és avui en dia una de les frivolitats que la tecnologia contemporània ens ofereix. Dins del nostre espai més immediat circulen tota mena de codis encriptats, i que tenen com a destí viatjar d’un dispositiu a un altre sense la necessitat d’un cable.

Dins de tot aquest joc, sembla evident que el telèfon mòbil és el rei dels dispositius que més s’han incrustat en els nostres hàbits contemporanis. A banda dels ordinadors. Però si bé, l’ordinador no és habitual que ens acompanyi fins a una latrina, un mòbil sí que ho és. També existeixen altres trastos que estan destinats a fer-nos pensar que la vida seria més dura i més àrida sense la seva presència: des d’un mp3 per evitar deixar la passió per la música arraconada, fins a càmeres digitals que funcionen a hores d’ara sense suport físic analògic. També hi ha les gravadores de veu que prescindeixen de les incòmodes cintes, que a la llarga sempre s’embrutaven o perdien la seva funda. El més sorprenent d’aquests dispositius és que en els últims anys, han fet un salt qualitatiu cap a les tecnologies digitals, totalment emparentades amb els ordinadors i els seus sistemes de programació.

Memòria

Fet i fet, no deixa de ser una bona estratègia per tal d’eliminar allò que transportava la nostra memòria (les cintes, els rodets de fer fotos, els cd’s….). Amb una gran ingenuïtat hem deixat que els nous electrodomèstics supleixin les nostres capacitats per recordar una data, per transcriure un text, per comunicar-nos amb la persona estimada… Això ens ha fet més dependents d’aquestes màquines. I per aquest motiu els hi hem exigit una sèrie de requisits (seguretat en la transferència de dades, emmagatzematge, autonomia energètica…) bàsics que en certa mesura marquen la seva ambivalència macabra.

Llibertat (II)

Per una banda, al llarg de tot el segle XX els objectes electrònics, i després els digitals, han experimentant un procés constant de miniaturització. Cada cop els rellotges de polsera són més i més petits, fins i tot hom parla ara d’implantacions subcutànies per a nens petits que tenen la capacitat de perdre’s sovint. Un sistema, que cal dir-ho, ja funciona —a mode de polseres electròniques—, entre els centres de reclusos. Amb aquest procés constant de reducció d’escala, els objectes intenten fer-se invisibles entre nosaltres i el medi, entre nosaltres i la resta dels elements socials. Es fan petits com si ens diguessin: «fes-me servir com si jo no hi fos». Però aquesta capacitat per haver de resultar vertaderament útils, invisibles, i portàtils (tot alhora!) ha quedat potenciada gràcies a la possibilitat de funcionar sense fils. Com ja hem dit, tots aquells que vam viure l’esplendor i mentida dels anys vuitanta del segle XX, vàrem poder gaudir de les radiocassettes que funcionaven amb piles, dels jocs electrònics de baix cost i de resultats enlluernadors. En fi, una mena d’eufòria tecnològica que va permetre l’entrada de les tecnologies digitals… Doncs bé senyors, aquests aparells ara ja massa allunyats en el temps i, segons com, a l’altra banda del mur de Berlín, eren el precedent del concepte de wireless. De la vida sense cables. Destaco aquesta situació a l’altra banda del teló d’acer perquè, en certa mesura, amb la caiguda del mur de Berlín cauen també els anys vuitanta i es comencen a popularitzar nous sistemes d’enmagatzament: arriba el compact-disc. S’inicia l’època dels suports digitals de consum domèstic.

La mentida però, resorgeix —com sempre—, en acabar-se l’eufòria inicial. Cal que es puguin qüestionar totes aquestes comoditats amb un mirada més distanciada. Què hem de fer quan s’està acabant la bateria de l’ordinador portàtil? O quan sortim de casa amb la bateria del mòbil massa baixa, o quan a mitja reunió l’agenda PDA s’apaga. Encara pitjor quan en un safari fotogràfic de gran interès la càmera digital comença mostrar símptomes de mareig i hem de tornar cap a casa per tal de recarregar energia… És llavors quan comencem a veure com el cable apareix com una extensió obligatòria dels dispositius portàtils. Més d’una vegada hem hagut de sortir de casa carregant amb el cable necessari, per evitar la mort súbita del nostre amant portàtil-inalàmbric.

Com veiem, un punt feble d’aquestes tecnologies digitals rau en la seva autonomia elèctrica —amb la dependència a una font permanent d’electricitat fixa, que les pugui restablir el seu nivell de vida òptim. Feia molt de temps que em preguntava per què no apareixen mòbils que tenen la capacitat de carregar-se amb el vent, o amb la llum solar, o amb la llum de l’oficina, o no sé…. com sigui, però vertaderament sense haver-se de connectar a un endoll! Ara sembla que aquesta solució aviat serà una realitat.

Per una altra banda, la dependència amb els cables, es troba en la capacitat d’aquests aparells per tal de complementar funcions amb la resta d’andròmines digitals. Càmeres de fotos que «descarreguen» les seves imatges en un disc dur a través d’un cable de tipus USB, o un telèfon mòbil amb sistema de transferència de dades que pot recollir agendes de telèfons que l’usuari té en el seu ordinador… És crea doncs, un altre sistema de dependència amb les màquines per culpa de la seva manca d’autonomia. Si per exemple, tenim una entrevista gravada amb una enregistradora digital i la  volem guardar en un format diferent al que ella ens ofereix, haurem de «passar» l’entrevista a l’ordinador i després amb un programa de processament de so, remostrar l’ona sonora i donar-li el format desitjat. Un poc embolicat, tot plegat. Encara no hi ha un sistema popular per a establir una relació fluïda entre els artefactes i nosaltres. Cada fabricant crea el seu estàndard, la seva norma. Això crea conflictes amb altres proveïdors i troba a l’usuari final submergit en un mar de manuals i guies que, en alguns casos, esdevenen llibres de consulta freqüent.

El cable es converteix en una mena de connexió neuronal entre l’objecte principal: aquest no és cap altre que l’ordinador. De fet, l’usuari, ara, és al seu torn, una altra andròmina més que els objectes necessiten per tal de connectar-se entre ells, amb el temps però, aprendran a fer aquesta senzilla funció per si mateixos. L’ordinador, de qualsevol tipus model i marca, és el cervell principal i els objectes digitals «sense cables» són els òrgans del seu propi cos tecnològic, que surten a veure món. Els objectes aprofiten les nostres capacitats locomotores per tal de captar fragments del món; després el Cervell Informàtic que dorm a casa processarà i manipularà les dades.

Existeixen molts nivells de dependència amb els cables. Aquests cordons umbilicals electrònics. La majoria d’elements que emprem contenen una connexió elèctrica a través d’un cable per tal de funcionar; per exemple, un audífon minúscul o un marcapàs instal·lat com un hoste dins del cos humà. Però hi ha un altre nivell que ho ha envaït tot: el món informàtic. Aquesta esfera particular crea un alt grau d’electrificació social. Tot sembla dependre de la màquina. De vegades he deixat l’ordinador encès treballant, mentre marxava a dormir. Aquest nivell informàtic, —altament complicat, s’ha suportat damunt de dos nivells electrònics preexistents: la xarxa elèctrica de les ciutats i el sistema telefònic. Això crea un gran entramat de transferències. L’ésser humà, queda només com un petit obrer babilònic que resta al servei d’aquesta xarxa. Si observem els carrers veiem com els cables surten dels habitatges com grans tentacles que transmeten la vida interior de les cases. La xarxa telefònica funciona igual: veu i dades que es transmeten amb codi binari a gran velocitat. La nostra intimitat queda despullada a través del transvasament d’informació. Els grans grups empresarials empren pels seus projectes les dades que desvetllen els nostres usos de consum elèctric i telefònic per tal de crear competències o productes nous. Per tal de crear nous artefactes i sistemes de dependència amb els cables.

Lluny d’oferir una visió pessimista, el que hem volgut mostrar ha estat una sèrie d’observacions sobre el nostre entorn social quotidià, on la màquina i els seus sistemes pseudo-neuronals de dependència amb la xarxa elèctrica o de transferència de dades que en principi estan destinats a fer-nos una vida més fàcil. En certa mesura també més higiènica: processos i conceptes de rapidesa, miniaturització i simplificació. En aquest context l’home, es queda reduït a un cos imperfecte que s’estressa de forma sobrenatural quan veu que, amb el salari que li ofereix l’economia global, no podrà adquirir aquell nou telèfon que fa de tot i que de més a més cobra les telefonades a preu d’or. Un home que veu com, en obrir la caixa que embolica el producte desitjat, —més o menys wireless, ha d’aprendre una gran quantitat de coses: sobre com connectar l’aparell a un altre, sobre com carregar la bateria i en quin moment fer-ho (depenent de si la bateria és de magnesi o de liti!!). En fi, un home que s’ha involucrat amb la màquina, però que també es deixa devorar per la seducció de sentir-se útil encerclant-se de màquines com si fossin nadons acabats de néixer que cal atendre en tot moment. La vida de l’home envoltat de cables té sentit perquè són els objectes els que, en certa manera, justifiquen la seva existència com a organisme.

Sovint apareix la narració mítica del cyborg. Una barreja entre l’ésser humà i la màquina. Hi ha en aquest punt dues vessants: el cyborg en la seva atracció pel món artístic; i per uan altra banda el cyborg com un terreny d’investigació pel món científic. Barbara Kruger representa la investigació del cyborg com una reinterpretacio del cos humà. Emperò, el cas més fort l’aporta la ciència. Les investigacions del professor Kevin Warwick, de la Universitat de Reading, van més enllà del discurs filosòfic. Ell mateix és el cyborg. Experimenta amb el seu propi cos els límits entre cos, neurologia i tecnologia. El final del segle XX va fer virar l’espiritualitat cap el culte al cos. El cos com una matèria que sovint fa nosa —com ara les patologies relacionades amb l’anorèxia); o el cos com un tòtem —exemplificat pel gran desenvolupament a internet de la indústria pornogràfica).

Finalment queda entredita la idea de llibertat, redefinida pels gran grups empresarials dels sectors de l’energia (endesa), la telefonia (orange) o l’informàtica (microsoft). Són ells qui, amb els seus artefactes, han creat les noves formes de llibertat. Les noves necessitats. De vegades penso que la norma entre tots tres vèrtexs del triangle (artefactes, grups empresarials que els dissenyen i, usuaris) és tan senzilla com aquesta: un mòbil, que és un ordinador petit, es pot connectar a un ordinador més gran per actualitzar les dades, ja potser una computadora portàtil o no, es connecta a una font elèctrica fixa. La font elèctrica fixa d’un habitatge… necessita d’un punt energètic potent o un node energètic; el node energètic capta la seva energia a través de línies d’alta tensió que creuen el terreny per aportar-nos la nostra petita porció de llibertat. Les nostres limitacions com a éssers s’han sumat a les màquines que necessiten estar en contacte amb aquest punts d’energia fixa. El cable és el nostre lligam amb els grans grups empresarials que ens tenen lligats amb els seus atractius productes que nosaltres anem domesticant i personalitzant o customitzant com millor ens agradi: adhesius, colors, noms… tot per tal de fer únic el nostre portàtil, el nostre telèfon. Per tal de reconquerir allò que la nostra vida envoltada de cables ens ha fet perdre: la llibertat quotidiana.

Sóc conscient que la cultura subvencionada, aquella cultura que diu: «si no m’ho pagues tu, no ho produeixo» sempre ha existit. Parlem del mecenatge artístic. En èpoques dels Mèdici i en molts moments de la història contemporània aquesta fórmula ha funcionat. Ha estat una simbiosi profitosa entre becaris i entitats financieres, entre empresaris i artistes, etc. Per uns determina que l’obra artística es realitzi gràcies a l’aportació econòmica que fa viable el projecte; per l’altra banda, el mecenatge artístic comporta la certificació d’una determinada sensibilitat cultural. Fet, aquest últim, que sempre ha tingut un cert valor com a economia immaterial.

Ara bé, les implicacions que aquest sistema comporta deriven en un problema difícil de solucionar. Sobretot si creuem la productivitat que poden tenir uns artistes subvencionats amb la funció crítica que pot exercir, —hauria d’exercir—, el món cultural.

Sobre el tema s’ha treballat moltíssim, no s’ha arribat però, a cap solució final. Als cercles universitaris s’ha parlat molt de Cultura i Compromís. De fet són els mateixos professors qui, a mode d’assignatures, han creat debats d’aquest tipus. Parlem dels mateixos professors que són partíceps del sistema: professionals universitaris amb fitxa de funcionaris. El mateix status de funcionariat que pugui reixir per un bomber, per un mosso d’esquadra, pel  personal del cos d’administratius o, fins i tot, un funcionari de presons. Després està tot allò de la llibertat de càtedra, etc…

A més a més, el fet de rebre calers d’una institució o empresa per realitzar productes culturals que alhora critiquen el sistema que les sostenen crea un vici totalment degradant. Enrareix el clima i la salut cultural d’un país.

Dins el món editorial podem destacar el paradigma que representa el Senyor Lara i el grup editorial que presideix: Planeta. Fundada pel seu pare el Senyor José Manuel Lara Hernández —partícep actiu a la Guerra Civil espanyola, com a feixista, on ascendí a grau de capità de la Legió. Una editorial més aviat propera als cercles ideològics de la dreta més rància. A l’Editorial Planeta publiquen els seus pamflets en José Mª Aznar i en Jiménez Losantos. També però, hi publiquen en Ferran Torrent, la Maruja Torres o en Terenci Moix. Aquest seria un bon exemple de aiguabarreig que no mena enlloc. Només al pur negoci mercantilista. L’editorial mai tindrà la capacitat de posicionar-se davant d’un model cultural o un altre. Senzillament sobreviurà per damunt de qualsevol barrera o idea. A més a més aquesta apreciació resta oculta pel consum de masses que només decideix empassar-se l’última novetat editorial; més impulsats per la moda de la Societat de l’Espectacle, que no pas per la qualitat literària. El Senyor Lara i el seu grup editorial ofereixen el caramel del mecenatge, al mateix temps que mouen sàbiament els fils de la política.

Avui en dia, un producte cultural, ha de tenir la capacitat de vendre’s per si mateix. De res no serveix seguir a la corda de les subvencions institucionals: ajuntaments, consells comarcals, diputacions, administracions autonòmiques, ministeris… Hem de pensar en la idea de producte cultural. I en conseqüència, per la seva qualitat de de producte, i pel context de lliure mercat on ens trobem treballant, aquest producte cultural s’hauria d’enfocar cap a la captació de clients, de gent que el vulgui comprar. Si voleu podeu canviar els mots: producte cultural per obra cultural; el mot clients per públic; i la idea de comprar per una vaga idea de veure-visitar-escoltar… El resultat gairebé, és el mateix.

Els programadors culturals han de tenir total independència de les institucions si volen oferir una cultura lliure i compromesa. Els comissaris d’exposicions i els curadors no han de dependre directament del fluxe monetari de les institucions públiques. Perquè quan hom decideix pagar amb diners públics un determinat discurs cultural i no un altre està fent política; directament o indirecta.

******

El següent exemple és una mica llarg, tot i que val la pena donat les característiques que planteja. És una mostra  que permetrà il·lustrar el difícil encaix que té la barreja del binomi Món Cultural i Món Econòmic. Parlem de l’actual exposició que es realitza Centre de Cultura Contemporània de Barcelona: parlem de l’exposició Quinquis dels 80. Cinema, premsa i carrer. Una mostra on es recull la memòria història del que va suposar el problema dels robatoris barrejats amb drogues i marginació, al llarg dels últims setanta i tots els vuitanta. I crec, que el terme memòria històrica s’ha de llegir amb molta precaució. Senzillament és una exposició que vol tornar a revitalitzar la figura del quinqui. Tinc pendent escriure una carta oberta a les senyores Amanda Cuesta i Mery Cuesta. —Potser, ara l’estic escrivint a poc a poc.  En aquesta carta els podria aportar material expositiu divers, i d’ alta qualitat! Començaria amb el meu record propi: un vailet que va viure la seva infància a la perifèria de Barcelona, dins un espai fronterer entre Horta i el Carmel. Del Carmel baixaven els apreciats quinquis.  Al pati de ca nostra entraven a cardar, directament, a punxar-se heroïna… Davant de ca nostra hi ha un espai eternament pendent d’urbantizar: un barranc.  On el nostre estimat Ajuntament de Barcelona mai ha tingut el valor de decidir-se a sanejar i rehabilitar el barri. Als anys vuitanta, aquest barranc era el cau de la droga de la gent que baixava del Carmel; durant els eterns capvespres d’estiu la música dels bongos i guitarres espanyoles amenitzaven les palmes del flamenc. Per fer-vos una idea de l’ambient social que es viu-vivia al Carmel podeu llegir el relat Inflexions d’en Biel Martí Penso que per a les senyores Mery Cuesta i Amanda Cuesta, la balconada de ca meva hauria estar una trona de luxe. Jo només desitjava que la droga tombés aquells quinquis. Van ésser anys molts durs que van degradar barris sencers. Els pares tremolaven perquè la droga no capolés les meves germanes; molt més grans que jo —i, llavors, amb més risc de caure sota el parany d’aquest món.

A més a més, hi havia tot el procés polític de la transició, els moviments polítics catalans, la recuperació de les llibertats… Els quinquis senzillament es drogaven i després robaven per aconseguir calers per al següent pico. No hi havia cap mena d’ideologia política que els defensés. En tot cas, ells s’arrengleraven a l’orgull de la classes immigrant que mai s’adaptaria als nous móns culturals com eren Euskadi o Catalunya. Després, aquests immigrants desarrelats foren arraconats de forma gradual, fins i tot pels grups polítics que van saber treure’n profit. No puc entendre com el CCCB ofereix una exposició on lloa la figura del quinqui.

Per una altra banda, si mirem els patrocinadors trobarem que hi figura l’Obra Social de Caja Madrid. Sincerament senyors, no trobo bé que aquesta exposició s’hagi de pagar amb diner dels fons de cap Obra Social.  Trobaria correcte, en canvi, que aquesta exposició es realitzés al Museu d’Història de la Ciutat de Barcelona. Amb el mateix tractament i discurs que es va fer amb l’exposició Barraques. La Ciutat informal. No hi ha cap problema en exposar amb un cert sentit  lògic les causes i orígens dels quinquis, emperò, no cal crear una subreligió kitsch que evoqui aquella època. Crec que al nostre país no li cal un revival del món quinqui. Clar, l’exposició del CCCB enalteix la vessant més cool del quinqui. A tots aquests nous crítics que recullen diners del sistema per crear productes culturals d’aquesta mena, els convido a fer una mica d’actors participants. Segurament les tornes canviarien. Per abandonar aquest llarg exemple, apuntaré com aquests mateixos crítics no tenen la capacitat de crear productes culturals que tinguin solvència per si mateixos, m’explicaré a continuació:

Tot cercant informació sobre la Senyora Amanda Cuesta he trobat una entrevista realitzada al fanzine digital 75MG. Llegeixo l’entrevista entre dos crítics artístics novells. Regiro els continguts del fanzine i no puc deixar de mostrar la meva perplexitat davant el fet que cada article duu una marca final on es referencia el suport explícit de: a) El Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya; b) L’Ajuntament de Girona; i, c) L’IGAC (Informació Girona Art Contemporani). Estem parlant de tres institucions de pes, que aporten diners per a una publicació que comporta molt poca despesa econòmica. Actualment els recursos i les eines per publicar de forma digital requereixen de petites aportacions econòmiques. El meu plantejament és que si es vol tenir una mirada crítica, hom ha d’ésser capaç de saber quan s’ha d’escurar la butxaca i quan ha de trucar a la porta de la institució o administració corresponent.

******

Hi ha determinats discursos que es poden fer i emetre amb el suport de les Administracions Públiques, d’altres no; senzillament serien una perversió del propi sistema i perjudiquen el propi món cultural. Farien més mal que bé. ¿Us imagineu una exposició sobre el moviment okupa, amb el suport —ni que sigui en lletra molt petita—, de l’Agència Tributaria Espanyola?

Si volem aconseguir una cultura de qualitat hem de saber decidir quan es requereixen diners públics, quan s’han de cercar partners, i quan cal fer aportacions pròpies que autogestionin el projecte.

L’actual crisi econòmica és un bon moment per a reconfigurar molts problemes que acompanyen el món cultural. Les indústries culturals han de trobar noves formes d’actuar. Noves vies d’independència econòmica, alhora que trobin el sistema per a consolidar els seus productes culturals.

Actualment hi ha massa gestors culturals i artístes, que truquen a la porta de les institucions públiques per a fer discursos que, fins i tot, van en contra de les mateixes institucions. No es pot ésser víctima i botxí alhora. Això implica un distanciament constant del gran públic que es troba desorientat.

Existeixen vies per a cada producte cultural. No cal agafar-se a qualsevol institució per tal de guanyar-se el pa. Cal crear productes culturals que tinguin la capacitat d’atreure, de seduir per si mateixos.

Si no som capaços de trobar noves dreceres estarem comdemnats pel mateix sistema al qual, de vegades, s’intenta combatre.

Sant Joan Baptista —a la nostra versió apareix amb el nom de Iokanaan—, aquell que anuncià l’arribada del Mesies, també clamà contra la suposada immoralitat de lligams que havia produït la unió entre Herodes i Herodies. Per això Herodes decidí empresonar-lo. Fins aquí el context que anticipa el poema d’Oscar Wilde.

Al mateix temps, Herodes sent un cert respecte per Sant Joan Baptista, per tot allò de desconegut que conté la seva figura i, alhora, el tem com un perill latent derivat de la seva àura sacra. Herodes, a més a més, té un altre problema: Salomé. Sent una atracció reduntant per aquesta protololita.

Salomé encarna l’ambició a tot preu. Aquesta jove toparà amb un nou desig: Sant Joan Baptista. Es construeix axí un nou triangle amorós entre Herodes, Salomé i el cosí del Mesies. Suposo que aquesta transgressió també fou la que va atraure un altre transgressor com fou Caravaggio. El pintor que anuncià el barroc tractà el degollamet de Sant Joan Baptista en una tela finalitzada el 1609. D’altres pintors també havien recorregut a Salomé i Sant Joan Baptista com a tema pictòric. Tizià, per exemple realitzà diverses composicions amb aquest leit motiv. En tot cas però, les obres de Tizià no mostraven la violència que plasmà Caravaggio.

Wilde bastirà una trama in crescendo que abocarà cap el fatídic final: Salomé assedegada per tocar els llavis del Baptista. Crec que ací també apareix com a tema de fons tot el que implica seduir allò que és sacre. Intocable. Salomé es marca aquesta fita. El text de Wilde —traduït al català per Terenci Moix—, mostra aquest ambient de tensió constant que només es tancarà amb la desfeta final. El text en versió  castellana de Terenci Moix tingué una correspodència directa amb la posada en escena que dugué a terme  Mario Gas, amb la gran Núria Espert fent de Salomé, el 27 de juny de 1985 al teatre, romà, de Mèrida. Recomano la lectura que en va fer, d’aquest acte, Joan de Sagarra com a crític teatral.

El cap de Sant Joan Baptista és entregat a Salomé com a compliment d’Herodes de la seva promesa. Després que Salomé hagués ballat davant el seu padastre la dansa dels set vels. Una dansa que sembre s’han envoltat d’un alt erotisme. Vull pensar que quan hom diu la dansa dels set vels desvetlla moltes més implicacions sexuals; fins i tot —per què no pensar-ho—, el mateix coit.

La història de Salomé és un creuament constant d’altres grans relats: Per una banda ens trobem amb el context de la dominació romana a la regió de Judea. Herodes també fou el responsable de l’anomenada «Matança dels Innocents», que la tradició cristiana rememora cada 28 de desembre. Per una altra banda trobem l’avantsala del context on irromprà el cristianisme. Sant Joan Baptista serà el seu anunciador constant. Hem de pensar també, el fort atractiu que el mite de Salomé representava per la societat del segle XIX. No només per l’erotisme, sinó també pel dramatisme del desenvolupament de la trama i, també, per ésser un relat que s’ambienta en un món exòtic. L’exotisme era, en molts casos, un continuum cultural del segle XIX.

Pensem que Oscar Wilde escrivia des d’una Europa que es repartia el pastís colonial. Fou escrita en francès com una mostra, per part de l’autor, del domini d’aquesta llengua. Potser també com un apropament als cercles intel·lectuals del París on vivia Wilde. Hi havia moltes influències que es rebien des de les colònies. Els territoris palestins es trobaven sota l’Imperi Britànic. Molts trofeus colonials arribaven al món europeu com un autèntic tresor. Hi ha un cert mercadeig de tot allò que és exòtic.

L’obra de Wilde transpuava esteticisme per totes bandes. A més a més, el mite de Salomé no ha estat només part d’una tradició oral o d’un relat literari. Sempre s’ha volgut obtenir una representació gràfica dels diversos moments de la Narració. Com a exemple més destacat cal exposar la figura de Aubrey Beardsley, amic del mateix Oscar Wilde.  Serà Beardsley qui ens genera la versió moderna de Salomé, on ens la desvetlla a través de les seves il·lustracions que va anar publicant a la revista The Savoy. Crec que Beardsley treballa amb la idea de la femme fatale. Una figura que també apareix a l’obra poètica de Baudelaire.

L’edició amb la qual he treballat pertany a una versió realitzada per Cercle de lectors, dins de les Col·leccions que realitza Galàxia Gütenberg. Les edicions d’aquestes col·leccions solen estar molt ben treballades. Gairebé com si fos un llibre d’artista.

El lluïment, en aquest cas, pertany a Gino Rubert. Un il·lustrador que caldrà tenir molt en compte, no només com a creador de les portades de les edicions catalanes i castellanes de l’obra d’en Larsson; sinó també amb obres com aquestes. Rubert treballa amb una tècnica mixt de molt bona factura que dóna potència al resultat final.

L’il·lustrador és capaç de recrear gràficament la iconografia que sembre ha acompanyat la tragèdia de Salomé i Sant Joan Baptista. El cap d’ell damunt una safata d’argent; el desig de Salomé per besar els llavis d’ell; la sang… A més a més, també dono importància destacacle a l’escenari d’atzavares amb el qual Gino Rubert resol el fons de la composició. Les atzavares com les recreadores de vida.

Veig les il·lustracions de Gino Rubert alhora que llegeixo els versos de Wilde i no puc deixar de pensar en totes les implicacions simbòliques que el mite de Salomé han comportat al món cultural d’occident. Una última il·lustració que acompanya el text ens ofereix un cap de Sant Joan Baptista trencat, esmicolat entre petites atzavares. Això em fa reflexionar sobre la complexitat dels desitjos humans: Salomé desitja Iokanaan. Decideix matar-lo, trencar-lo, abans que perdre’l.

Hem parlat molt en aquest article d’erotisme, de significats amagats i de relectures del text. Per finalitzar m’agradaria acabar amb una petita reflexió que fa el mateix Herodes, home pragmàtic —i alhora una mica beneit, que adverteix sobre el perill de la constant recodificació que es fa dels fets:

Herodes: [...] No, deixeu-ho. És la corona, que em crema;  / la meva corona de roses. Com si aquestes flors fossin de foc. / Em cremen el front! [es treu, d'una estrebada, la garlanda del cap i la llença damunt la taula.] Ah, ja puc respirar! / Que vermell són, aquests pètals! / Diríeu que són taques de sang damunt les tovalles. / No hi fa res. No s’han de buscar símbols a cada cosa que veiem; /  si ho féssim, la vida se’ns faria insuportable. / Fóra millor de dir que les taques de sang / són belles com els pètals d’una rosa. Sí, que fóra millor… / Però no en parlem, ara. Ja torno a ser feliç, molt feliç. / Tinc tot el dret de ser-ne, oi que sí? La vostra / filla ballarà per a mi. Oi que ballareu per a mi, Salomé? / M’ho heu promès.

Destaco la crítica que el mateix Wilde fa del simbolisme cercat a tort i a dret.  No deixa d’ésser un avís pels diversos corrents intepretatius que es donaran pas al llarg de tot el segle XX. El malson de la modernitat i de la postmodernitat, —potser—, ha estat caure en la constant sobreinterpretació.

La meva admiració és absoluta. Diuen que el dia 28 un milió de persones varen rebre els jugadors del FCB a la processó de triomf pel centre de Barcelona. He sentit a dir que han eixit al carrer per rebre aquest Barça Heroic. I, com totes aquestes coses històric.

Ep! Cal advertir que és un Barça sensacional, que ha jugat molt bé i que ha trencat tots els pronòstics. Emperò, també és un Barça eclipsador. I com tot eclipsi oculta parts de la realitat quotidiana i, alhora, les transmuta.

Veig amb llàstima com la població s’ha deixat arrossegar per la nova modalitat del «Panem et circenses» que ja postulà Juvenal al segle I. Em dol que una societat que es troba sota el flagell d’una gran crisi econòmica no tingui l’esma de lluitar contra aquesta situació de degradació.

És més, trobo que els poders econòmics i polítics han sabut jugar perfectament la seva estratègia per tal de mantenir el seu estadi. La seva capacitat d’estar per damunt de la resta de coses i persones. Per començar dir que el FCB no és un equip català. No és res més que un equip de la ciutat de Barcelona que juga una lliga de futbol amb la resta d’equips de l’Estat espanyol. Un Barça Heroic s’hauria de permetre el luxe de dir: «No ens hi espereu». Però no pot, li cremen les ganes d’èxit popular i guanys econòmics.

Parlem més d’economia? En temps de crisi, hom no pot deixar d’estar alerta sobre el fet que hagi estat una entitat financera la que hagi adoptat sota el seu aixopluc. Una lliga espanyola de futbol que aquesta temporada es diu: «Liga BBVA». Aquesta sucursalització de l’esport a interessos econòmics d’alt rang fa entreveure qui té la paella pel mànec. No és ni el mateix Ministerio competent qui, al meu entendre, hauria de dur la veu principal. Així són les coses: mentre vostè s’arrossega per no perdre la feina i haver de pagar la hipoteca, el mateix banc on deixa la nòmina, i li sagna la paga per amortitzar el pis, li ofereix divertiment. No hi ha escapada possible. Totes les peces del trencaclosques queden ben trabades.

Aquesta bon encaix és el que també havia tingut durant molt temps la direcció del Barça amb els seus antics presidents: el Sr. Nuñez (un gran especulador immobiliari —que en època del Barça va fer que l’Ajuntament de Barcelona li vengués una part de la façana natural de Collserola, per construir-hi); el Sr. Gaspar, un empresari hoteler de la ciutat més interessat pels seus propis negocis que no pas per fer tirar endavant un equip esportiu. També hi ha hagut autèntics voltors que han volgut establir-se a la trona culer: el Sr. Enric Reyna, al cap dels empresaris immobiliaris. I no cal dir res més, perquè la cosa amb la crisi i les immobiliàries ja es prou fotuda com per comentar el mal que el Sr. Reyna representa pels interessos dels catalans de base. Si pot els puteja, i si li deixa els escanyarà més i més. Ja ho deia n’Oller: tota aquesta gent són uns escanyapobres.

El Barça és Tricampió! Però la societat on es troba contextualitzada: en principi la catalana; encara no té un bon finançament econòmic que li permeti fer més escoles bressol, més infrastructures, més ajudes socials…

El Barça és Tricampió! El poders públics han autoritzat caterves amb més de mig milió de persones implicades. Si és per divertir-se sí. Si és per reivindicar però, les manifestacions poden restar prohibides si fan nosa. Tal i com ja va esdevenir amb les protestes contra el Pla Bolonya.

No puc deixar de manifestar la meva sorpresa doncs, quan veig que el Barça és un equip sucursalista. No és equip català. És senzillament un equip d’una gran ciutat. És l’equip de la ciutat de Barcelona. No ho veig de cap altra manera. Molts seguidors, ho són perquè hi viuen. Si visquessin a Murcia, serien del Múrcia, si estiguessin fent via a Madrid serien del Real Madrid. Senten els colors per condicionants geogràfics. Per oportunisme.

Si el Barça fos un equip català, senzillament hauria deixat plantat al Rei espanyol amb la seva copa. Però com és sucursalista hi va acudir al camp com un xotet acudeix a l’escorxador. No em plau la xiuladisa que li varen fer al Rei dels espanyol. Això és l’almoina dels pobres. El que haurien d’haver fet és dir: «Podem guanyar aquest trofeu, perquè som bons. Però la festa us la feu vosaltres. No ens hi espereu». Manca de valentia, per ventura.

Si el Barça fos un equip que estigués en el món real sabria que hi ha tota aquesta serie de condicionants polítics i econòmics. Que tot això afecta damunt el gruix social. Una societat que té enboriada per la seva triomfalitat.

La vida és cíclica. El Barça tapa els problemes de la crisi que continua amb el seu camí pels camins plens de pols. El Barça Gal·làctic, tal i com ho fou en el seu dia el Real Madrid es bateja amb cava Segura Viudas. Tot plegat no deixa d’esdevenir un espectacle on tot queda planificat i ben trabat. No hi ha possiblitat per a la dissidència: o ets dels nostres o ets l’enemic.

Ep! es pot ser català sense ésser del Barça. La majoria de seguidors del Barça són els mateixos que miren cap una altra banda quan Iniesta o Puyol juguen amb la selecció d’Espanya. També miren cap una altra banda quan saben que els seus jugadors forasters mai parlaran català. Han bastit un equip que vol representar el poble català, i alhora, però, es fonamenta amb el rebuig constant de la seva tartera. Amb contractes milionaris per jugadors d’elit, que puguin condicionar el futur econòmic del FCB. Qui s’enrecorda aquests dies d’en Ronaldinho… o d’en Figo… o d’en… El Barça és un equip de vanitats. De gent panxacontenta. Perdoneu, les coses i menys en temps de crisi, no haurien d’anar d’aquesta manera.

La gent, esparraca els cabells quan veu que un supermercat llença el menjar sense acabar de caducar a les escombraries. És cert, tot plegat és una putada. Amb tantes necessitats com existeixen; fins i tot, a la nostra ciutat de Barcelona. Emperò, tothom corre a fer-se fotos quan el cotxàs d’Eto’o no queda trabat i ha de maniobrar per agafar la corba que el mena cap a l’aparcament. Situacions contradictòries i massa senzilles, reals, però.

Perdoneu el discurs. Crec que el FCB ha d’ésser un equip català i no només un equip d’una gran ciutat. Això últim és molt fàcil perquè tothom s’apunta a ballar. En canvi, ser catalanista i demostra-ho provoca més maldecaps.