Arxius per a la Categoria ‘territoris’

Hi ha detalls d’aquest món complex, que senzillament sorprenen. Sovint observo com es creen propostes culturals que  s’anuncien com una crítica directa al sistema establert. Totalment lloable. El problema sorgeix, —sota el meu enfoc—, quan es vol participar del pastís econòmic que ofereixen determinades entitats i al mateix temps es vol continuar fent avantguarda de la crítica social, artística, política, urbanística.

Sóc conscient que la cultura subvencionada, aquella cultura que diu: «si no m’ho pagues tu, no ho produeixo» sempre ha existit. Parlem del mecenatge artístic. En èpoques dels Mèdici i en molts moments de la història contemporània aquesta fórmula ha funcionat. Ha estat una simbiosi profitosa entre becaris i entitats financieres, entre empresaris i artistes, etc. Per uns determina que l’obra artística es realitzi gràcies a l’aportació econòmica que fa viable el projecte; per l’altra banda, el mecenatge artístic comporta la certificació d’una determinada sensibilitat cultural. Fet, aquest últim, que sempre ha tingut un cert valor com a economia immaterial. Llegiu la resta de l´article…

Aquesta temporada l’eufòria ha tornat al món culer. El Barça ha estat coronat tricampió: Copa del Rei espanyol, Lliga BBVA i, Lliga de Champions europea. Felicitats!

La meva admiració és absoluta. Diuen que el dia 28 un milió de persones varen rebre els jugadors del FCB a la processó de triomf pel centre de Barcelona. He sentit a dir que han eixit al carrer per rebre aquest Barça Heroic. I, com totes aquestes coses històric.

Ep! Cal advertir que és un Barça sensacional, que ha jugat molt bé i que ha trencat tots els pronòstics. Emperò, també és un Barça eclipsador. I com tot eclipsi oculta parts de la realitat quotidiana i, alhora, les transmuta.

Veig amb llàstima com la població s’ha deixat arrossegar per la nova modalitat del «Panem et circenses» que ja postulà Juvenal al segle I. Em dol que una societat que es troba sota el flagell d’una gran crisi econòmica no tingui l’esma de lluitar contra aquesta situació de degradació. Llegiu la resta de l´article…

*Aquest article conté llenguatge explícit.

Aquest article és un comiat per en Pepe Rubianes. Actor català que ha mort el passat diumenge 1 de març. Ha marxat sense poder superar un puto càncer de pulmó.

Una merda, ja ho veieu. Les malalties que plaguen l’ésser humà no entenen de preferències. Quan millor t’ho estàs passant en el paradís terrenal, t’arriba la mà gelada de la mort i se t’en duu.

Amb el Pepe he rigut com autèntic cabró. Joder, en Rubianes era una autèntica màquina interpretativa. Era verb i acció. Va començar amb Dagoll Dagom, va interpretar Antaviana, va fer de Makinavaja per a la tele, es va passar al monòleg molt abans que en Buenafuente. I molt millor que l’últim, més fresc i sense problemes de convencionalismes.

Un mestre de l’humor barceloní. Perquè en Pepe transpuava Barcelona per la pell. Quan la seva família es va traslladar a Barcelona, des de Galícia, es varen ubicar a la Barceloneta. Cap allà els primers anys 50. No fa falta que us expliqui en quin context es movia. Era una Barcelona que no era —en paraules de Rubianes: «l’alegria de la huerta»! El meu cunyat Jordi diu que també era un parroquià del seu Bar Castells, al carrer Sitges del Raval barceloní. Aquesta era la Barcelona d’en Pepe, la de les persones apartades, les putes i els maricons. En Rubianes però, era pur espectacle. Conta el meu cunyat que al bar era «normal», és a dir, que no anava de divo i, que més aviat, passava un quilo de la gent.

En Rubianes rebrotava damunt l’escenari, amb els anys que treballà al Club Capitol (Començament de la Rambla) no es cansava de repetir les seves aventures per Àfrica, Cuba, amb les dones, amb els professors de dansa… Hi havia espectadors que hi repetien.

No ens oblidarem mai d’aquest fantàstic humorista, amb les idees clares, que amb la meva humil opinió té la capacitat de situar-se al costat d’un Capri.

El mestre Rubianes era una persona que parlava tal com raja. Directe i incissiu amb tot allò que el desagradable. Tenia un clar punt de vista polític. Fou aquest enfocament el que últimament li costà la furia de l’espanyolisme rencorós. A ell tant li feia, ja ho havia dit: «A mi la unidad de España me suda la polla por delante y por detrás. Y que se metan a España en el puto culo, a ver si les explota dentro y les quedan los huevos colgando del campanario». Era un geni, com a comunicador era molt directe. Era un mestre que no deixa ningú indiferent. Fins aviat Pepe!

The player will show in this paragraph

The player will show in this paragraph

Passejo tot encuriosit per diversos blogs. Cerco informació sobre un post recent que vull documentar millor…

És així com descobreixo Sóc el que veus. Un blog que em servirà per trobar el material per aquest article. Una de les entrades, del mes de desembre de 2008, en el blog que us acabo de presentar ha estat la presentació video que es pot veure ací damunt. És un video creat per Lourdes Bayarri.

No deixa de ser un remake d’un video d’aquells que tan m’agraden; on publicitat i propaganda queden barrejats.

The player will show in this paragraph

Llegiu la resta de l´article…