El 26 de juny de 1990 moria en Manuel de Pedrolo. Enguany comemorem, doncs, els vint anys de la seva desaparició. No importa la data, importa el què. Trobo que en vint anys del decés de l’escriptor continuem encara dins d’un desconeixement profund de la seva obra. És veritat, hi ha autors i obres molt més importants que les escrites per  Pedrolo a la literatura universal. (Per què la tradició ha eliminat el «De» nobiliari en parlar de l’autor i, en canvi, el conserva en parlar de De Segarra?). Però la importància de Pedrolo no s’hauria de concentrar només en els seus tres «best-sellers» per tothom coneguts: El mecanoscrit del segon origen (escrit el 1973 i publicat el 1974), Joc Brut (escrit i publicat el 1965), i Trajecte Final (escrit el 1974 i publicat el 1975). L’autor de Tàrrega va publicar en vida vora unes 75 obres i, actualment, té publicats uns 129 volums de gèneres diversos. També cal considerar —i recuperar!— els textos eròtics anònims com ara Els quaderns d’en Marc (1986)  i Els quaderns de la dona d’en Marc (1985).

Ens trobem doncs, davant un autor «iceberg» —crec que és en Miquel de Palol qui l’anomena d’aquesta forma—; en el sentit que el coneixement de l’obra pedroliana és poc profund. Podem judicar, en certa mesura, que el mateix Pedrolo és responsable d’aquesta situació. Fou un autor que desbordà per la seva capacitat productiva i que,  al mateix temps, tingué la cura d’influenciar-se de la literatura universal més contemporània. Aquesta influència podia venir motivada pel seu propi afany investigador i, per una altra banda, per la seva tasca de traductor. Va traduir des del famós Manhattan Transfer de John Dos Passos, així com també d’altres autors nord-americans; com ara Jack Keruac. Tal i com argumenta Alba Pijuan, a Pedrolo cal agair-li la introducció d’aquests autors en el nostre context cultural.

Amb Manuel de Pedrolo encara hem de fer moltíssima feina. I el superlatiu, en aquest cas té un alt contingut semàntic. La veritat sigui dita, el nostre autor tingué una certa «fortuna crítica» durant els anys seixanta i setanta, àdhuc ben entrats els vuitanta. Actualment, però, resta relegat com una mena d’«autor de culte» que en realitat tothom desconeix. La idea de l’«autor de culte» és tan perillosa com caminar pel fil d’una corbella. Tant et poden llegir molt, com només et llegiran determinants especialistes. L’experiència actual és que la gran massa lectora s’allunya dels «autors de culte» que no li són contemporànis. Així per exemple: el gran públic lloa com «autor de culte» a Stieg Larsson i, en canvi, ja no valora a Truman Capote que, en el seu dia fou un d’aquest autors tan lloats. I no és que Capote sigui ara dolent, o que Keruac no valgui res, o que Pep Albanell —per citar un dels nostres—, no tinguin importància, no; l’explicació vindria condicionada per les normes del mercat. Tendim a comprar els llibres que les indústries culturals ens presenten com a novetats i això ens obliga a —conscientment o inconscient— oblidar d’altres obres i autors. Se li ha passat el temps a Manuel de Pedrolo?

Les indústries culturals del país —les editorials, en primer terme— l’han descarregat dels seus catàlegs vius. Al mateix temps els mateixos lectors han defugit de la lectura de Pedrolo. De lectors, actualment, n’hi molts. Segurament més que abans. En canvi, fem lectures més superficials. De poc nivell. Ens preocupa poc com està estructurat (o desesctructat) un text. Cerquem sentiments i sensacions en les lectures i no pas idees. No jutjarem pas aquesta postura, ara. El fet és que Pedrolo fou arraconat per totes bandes. La seva mort va deixar-nos davant una falla que sovint no hem estat capaços de traspassar. Pedrolo era feiner de mena. No només escrivia textos; també es preocupava pel seu context més immediat.  Cal recordar el paper com a figura pública: com a ciutadà participatiu en la vida política i cultural d’un país que tornava de la nit. Pedrolo partipava en entrevistes televisives, escrivia artícles d’opinió i política als diaris. En certa mesura —vist ara amb perspectiva—, tenia un caràcter didàctic. Volia participar del model de país que podia esdevenir esperançador. Avui, tot això, sembla oblidat.

Si bé és veritat que l’edició d’El Mecanoscrit del segon origen havia arribat a 1.055.785 exemplars l’any 2002. També és cert, que actualment la majoria dels seus volums es troben descatalogats. Posaré unes mostres: Si hom vol aconseguir un exemplar de Joc tapat (1985, any d’edició) haurà de pouar en moltes llibreries d’antic. No és un exemplar fàcil de trobar. Només es va fer una edició per l’Editorial 3i4, de València. Tot i que l’editorial encara té vida plena, l’exemplar ja no es reedita. Pitjor fortuna tenen encara obres com Entrada en blanc (escrita el 1958 i publicat el 1968) de l’editorial Cadí, empresa avui ja desapareguda; com també la desapareguda editorial Laia on Pedrolo publicà el cicle narratiu La terra prohibida. Aquesta situació fa que poder copsar l’abast de l’obra pedroliana sigui —a només vuit anys del centenari del seu naixement—, una tasca aspra.

Però cal pensar de forma positiva. No hem de defallir. Estem sols i si no ho fem nosaltres no ho farà ningú. Ara està de moda en Jaume Cabré —gran escriptor, no ho negaré pas— i allò de les fires de Frankfurt; emperò, ens cal conéixer els autors i les obres que estem deixant pel camí: parlo de conéixer bé a Pere Calders, a Rafael Tasis; o d’altres que encara són ben vius com J.F. Mira, Josep Lozano, Carme Riera o Biel Mesquida. Això, és fer referència a la metàfora que diu que l’arbre gran no ens deixa veure la fondària del bosc. Hi ha multitud de grans autors oblidats, que dormen fins que torni el moment de la seva «fortuna crítica». Ni les institucions administratives, ni els mitjans de comunicació vindiquen ja la figura de Manuel de Pedrolo. Sembla que només ens interessi a quatre lletraferits que apreciem uns textos que mostren la Barcelona d’un moment molt concret del segle XX, amb les seves històries quotidianes, els seus ambients diversos… Pedrolo és un gegant, amb una ombra que atemoreix a molts homes de la cultura del nostre país. Per què? No tinc la resposta. De vegades penso que la rehabilitació de Pedrolo passa per la recuperació digital de les seves obres. Permetre l’accés obert i sense complexos, de cap mena, a la seva obra. Total, ell ja és mort i no es pot beneficiar del pastís econòmic que podria representar la venda de la seva obra en format paper-llibre. Els seus hereus i editors haurien de cercar altres complicitats si volen fer negoci amb la marca «Manuel de Pedrolo». Existeix una Fundació amb el seu nom. Cal, doncs, que aquesta fundació faci la feina li pertoca: vindicar la figura que diu representar. Tenir un caràcter obert i desacomplexat i també,  ja que ens hi posem: adaptat als temps.

Tanco aquesta nota amb el desig d’encoratjar tothom a perdre la por a Manuel de Pedrolo. Darrera els seus textos hi ha una gran varietat de personatges, escenaris i situacions, per mostra es pot començar amb novel·les tan sucoses com ara: Succéssimultani (publicat el 1979) o Baixeu a recules i amb les mans alçades (publicat el 1981). Si, per una altra banda, hom es vol apropar al Manuel de Pedrolo ciutadà —de l’última etapa de la seva vida— pot anar saltinorejant pels textos dels diaris escrits per l’autor els últims anys de la seva vida. Com veieu, no només cal un vintè aniversari del decés de l’autor, per fer memòria de la seva figura i obra. Cal una tasca conscient de recuperació d’un dels autors més productius i interessant de la nostra literatura del segle XX. El camí, doncs, encara està per recórrer i serà llarg; ens hi voleu acompanyar?

Cruma és un text premiat el 1957 amb el Premi Joan Santamaria això li atorga, en certa mesura, una categoria determinada al text, que ja d’entrada mereix la nostra atenció. També pel cas específic del món cultural català de l’època: mentre que a nivell internacional trobem un panorama molt dinamitzat amb un Tot esperant Godot estrenat el 1953, amb la recent mort de Brecht el 1956… trobem que al nostre país la creació de nous models teatrals és molt tímida. Hi havia l’Espriu, el Joan Oliver… Recordar que el mateix 1957 s’estrena Primera Història d’Esther, al Palau de la Música Catalana a mans de l’ADB i dirigida per Jordi Sarsanedas. Després de fracasar l’estrena el 1952 dins de l’ambient burgès barceloní. Oliver, com també feien Pedrolo, Campmany… es dedicaven a la traducció d’obres i textos foranis, una altra forma d’obtenir ingressos. Per una altra banda, en un plànol més avantguardista trobem el grup Dau al Set. D’aquest grup cal destacar, a nivell teatral, la petjada deixada per Joan Brossa amb obres com Calç i Rajoles (1963) o Or i Sal (Estrenada al Palau de la Música Catalana el 8-5-1961). Un solatge del qual en certa mesura hauríem d’haver estat hereves les generacions posteriors. Molts cops els textos queden sense tenir el reconeixement que els cal dins d’un context que ajudi a situar les obres i les motivacions dels seus creadors.

A Cruma trobem uns personatges que es mouran dins d’un context social tens. El 1957 és també l’any del llançament del primer Sputnik per part dels Sòviets. Comença la cursa per conquerir l’espai. El Pedrolo de Cruma ens parlarà de la incomunicació. És una obra en certa mesura existencialista. Així trobem la confessió d’aquesta influència en la citació del text de Rosselló (1993: 130):

Coca (1991: 13-14) ha remarcat com Pedrolo «pertany a aquella colla d’escriptors catalans que més clarament van rebre l’impacte de l’existencialisme sartrià.» El mateix Pedrolo comenta (Coca, 1991:50) que «aquesta filosofia venia com un guant a la mà. Quan et trobes al final d’un món i, justament en aquell moment, et cauen als dits uns llibres que s’ocupen agònicament del final d’aquell món o d’un altre semblant, hi respons amb un moviment, amb un tropisme de planta… (…). Aleshores el descobriment d’un Heidegger o d’un Sartre, a part de l’altura intel·lectual d’aquests senyors, que és verament impressionant tant si hi combregues com si no hi combregues, havia de deixar senyal (…). Jo encara continuo pensant que l’existencialisme, com a reflexió filosòfica, és la cosa més integrada i més coherent del nostre segle.»

És una postura lògica per aquella època, tant a nivell filosòfic, com també a nivell social. Per afrontar l’Europa sorgida del terror nazi i per un Estat espanyol on Franco sometia el seu propi poble. Un existencialisme que trobarà els seus límits amb la generació de maig del 68. En tant que revolta de principis significà aquell context estudiantil. Avui en dia trobem només les restes dels cadàvers que han quedat després de la revolució.

Cruma no és res més que un emmirallament despullat de la societat, sobre la qual Pedrolo hi treballa. Trobem cinc personatges damunt l’escena, més una veu que només crida «Nagaio!». Cadascun d’ells adoptarà una postura totalment diferent davant els altres. Això comportarà, en cert sentit, l’absurditat de l’obra. Però en tot cas, no deixem de veure un replantejament sobre les teories del coneixement. Sobre com i què coneixem del món on vivim. Pedrolo es mou doncs, des del plànol de l’absurd fins als plantejaments existencialistes. Això situa cada personatge davant de la problemàtica de l’autenticitat, un dels temes tractats per les teories existencialistes.

L’escenari es troba totalment despullat de qualsevol excés: «Tot blanc, simple», apunta el mateix Pedrolo. Veurem doncs, un Resident que actuarà com a poblador principal d’aquest món representat. Allà, en el passadís on es troba, saltaran a escena la resta de personatges: el Visitant, l’Estrany, la Noia i Nagaio. L’acció es difumina en un temps present però no localitzable en cap lloc concret. Potser que els personatges es trobin a Nova York, París, Girona… tan fa. Tal i com ha destacat Rosselló (1993: 135) els personatges es troben dins d’un espai real però no realista:

L’etiqueta d’espai «real» la prenem d’un comentari de Graells (1992: 111) a Cruma, on assenyala que l’espai on discorre aquesta obra és «real però no realista». Aquest espai fa referència a una construcció identificable en la realitat però que presenta un ús no-realista del mobiliari i dels objectes.

El que interessa de l’acció performativa de Cruma és l’impossibilitat de trobar allò real. Objectiu.

Tots els plantejaments dels personatges representen un desplegament dels punts de vista dels éssers humans. Una forma de viure entre el cel i la terra. On els límits d’allò que coneixem i allò que no coneixem és una constant a l’obra. Així doncs, trobem a la figura del Resident l’eix central sobre el qual pivoten la resta de personatges. El Resident coneix l’existència d’una realitat externa i diferent a la seva :

Visitant: Hi ha un fora, doncs?

Resident: Sí, allí d’on tu venies.

Visitant: (Una mica sorprès.) Ah, sí, fora!

Veu: Nagaio!

El personatge central del Resident té constància de l’alteritat, però no sap descriure els detalls. Té vagues nocions de com és l’exterior i què hi ha. De fet, això jo ho interpreto com una relectura del mite de la caverna platònic. Com és sabut, aquest mite no només parla de la teoria del coneixement humà sinó també sobre el concepte de Llibertat. Tornem doncs de retruc al món de les teories existencialistes. De fet a Cruma cada personatge té una confuració predetarminada sobre sí mateix i sobre el món que l’envolta i, creu conéixer. Tot i que de vegades se senten perduts en el seu propi context. Tal i com els hi esdevé a Resident i Visitant davant del fet d’amidar parets amb una cinta mètrica sense numeració:

Resident: És que no hi ha números!

Visitant: (S’aixeca i s’atansa a la cinta, per a examinar-la.) Tens raó. No té numeros!

Resident: Com ho farem, ara?

Visitant: Agafa la meva. (Se la treu de la butxaca i la hi allarga.) Té.

Resident: (La pren i la mira.) si tampoc no té números!

Visitant: No? (L’examinen tots dos.) Jo hauria jurat que en tenia…

Resident: Jo també.

Visitant: (Estanyat.) Tu també? Però si no l’havies vista mai!

Resident: Vull dir la meva. També tenia números.

Visitant: No ho entenc…

Resident: El fet és que no entenem res.

Visitant: Ni podem arribar a res. Tot ens traeix…

Resident: (Confidencial.) Ah, però jo sé com fer-ho!

Visitant: Com?

Resident: (Allarga la mà.) Amb això.

Visitant: Amb què?

Resident: Amb la mà . És un pam, oi?

Veu: Nagaio!

Perdoneu l’extensió de la citació. Era necessària, però. En aquest diàleg trobem l’absurditat de la situació: els personatges intenten amidar parets amb una cinta mètrica sense numeració. Davant d’això tots dos han d’establir una nova norma, un acord que els permeti avançar amb les seves tasques comunes. Davant la manca d’unes eines que els ajudin a treballar de forma conjunta, el Resident decideix partir del seu propi cos (la seva mà) per establir una nova eina per amidar parets. Ho comunicarà però, amb un cert secretisme «Confidencial», acota Pedrolo. Els dos personatges han de guanyar terreny davant la realitat per arribar més lluny dels seus coneixements particulars i poder arribar a coneixements comuns. Al final del diàleg sona la veu tot cridant Nagaio. Podem establir un cert enllaç amb el context panòptic de George Orwell i el seu genial 1984. O encara més directament: amb la repressió franquista a l’Estat espanyol.

El personatge més subversiu de l’obra serà però, l’Estrany. Actuarà amb una simplicitat lògica davant de totes les situacions. Serà el primer amb capacitat per parlar de-tu-a-tu amb Nagaio. També tindrà un nom atorgat per Pedrolo: durà el nom de Claudi. Representa l’afalagador galant que de vegades apareix a les novel·les de Pedrolo. El mateix Daniel Bastida de la sèrie «Temps Obert» havia interpretat aquest paper de Don Juan. Vol contactar directament amb Nagaio, anar al seu pis. Això esdevé de forma molt dinàmica. Claudi parla amb Nagaio i amb el Resident alhora. El Resident però, el confon amb la figura del Visitant. En aquest moment el Resident també vol marxar amb Claudi per conéixer Nagaio, Claudi s’hi negarà, però. Apareixerà en escena una altra noia que prendrà conversa amb l’Estrany. Es diu Filo. Claudi s’engrescarà doncs amb Filo oblidant en certa mesura a Nagaio. No deixo de veure ací una apologia de les pulsions humanes. Del caminar i oblidar que és la vida dels homes:

Estrany: No ho sé. Se m’ha acudit que podíeu tenir por.

Nagaio: Por? Bé, de vegades de tot…

Estrany: I ara, no?

Nagaio: Ara? Doncs no ho sé. Espero una visita.

Estrany: Ja m’ho semblava. Vinc de seguida.

Nagaio: Sou vós?

Estrany: Per què no?

[...]

Resident: (Riu despectiu.) No et feia tan crèdul.

Estrany: Crèdul? Ella mateixa m’ha dit que m’esperava.

Resident: Bah! Tot t’ho has fet tu sol.

Estrany: Això ja t’ho contaré després. Ella…

(Calla, perquè la noia que havia passat de primer torna a sortir de l’estança del final i travessa de nou el corredor en direcció a la porta del pis.)

Estrany: Però tu! Qui és?

Resident: El mateix que l’altra: ningú.

[...]

Estrany: Filo… És un nom molt bonic.

Noia: Claudi tampoc no està malament.

[...]

Nagaio: Que no veniu?

Veu de l’Estrany: (Embarassada.) Jo sortia un moment, per comprar alguna cosa…

Nagaio: No, que anàveu amb ella…

Veu de l’Estrany: Us asseguro…

Nagaio: No assegureu res. I tu, Caterina…

Veu de l’Estrany: No es diu Caterina. Es diu Filo.

Nagaio: Pensava que te n’havies anat sense ni dir-me adéu. Tan amigues com érem…

De fet aquesta conversa, que he entretallat, no deixa de ser un trobament-pèrdua. Usual a les relacions humanes. Una mena de transitar més. De fet, el desenllaç vindrà donat per les necessitats amoroses de Claudi, l’Estrany. Vol fugir amb Filo que l’espera defora. Hi ha una mica de daltabaix que aboca el diàleg performatiu fins el final de l’obra:

Estrany: No valdria més que obríssiu la porta? He de reunir-me amb la Filo.

Resident: Quina Filo?

Estrany: Ella.

Resident: No hi ha ningú.

Estrany: Què sabeu vós?

Resident: I és clar que ho sé. Jo visc ací!

[...]

Estrany: I no sabeu qui teniu a casa?

Resident: Res. Ningú.

[...]

Estrany: Però la Filo… Tot l’heu vista, oi?

Resident: No hi ha cap Filo.

Estrany: Però ha d’haver-hi alguna cosa o altra. A l’altra banda d’aquesta porta…

Resident: Els morts.

Visitant: Sí, els morts.

[...]

(S’apropa a la porta i, només de tocar-la s’obre.)

Estrany: Oh! Ho podeu fer…

Resident: És clar. Apa, passeu.

Estrany: Gràcies, eh? Moltes gràcies.

Resident i Visitant tornen a trobar-se en el mateix del camí. Ociosos en la seva conversa. Davant, altra volta, dels seus dubtes i neguits. Res no existeix, com tampoc no existien els números a les cintes mètriques per amidar parets.

Cruma, és el nom agafat d’una forma de mesura de l’època etrusca i, per descontextulització, evidentment sense utilitat. Com la cinta mètrica sense números, com la impossibilitat d’entendre’s Resitant i Visitant. En tot cas, la vida batega amb força dins del passadís que habita el Resident. Fora, com ell destaca: El Morts…

Després d’aquesta anàlisi caldrà planterjar-se fins a quin punt Cruma és una obra del tipus teatre de l’absurd. O altrament, si el teatre de l’absurd és en realitat tal. Potser som els espectadors que no hem volgut endinsar-nos a les obres, en el seu sentit. En tot cas: Cruma és una metàfora contudent sobre la vida humana. Sobre el seu sentit transitori i les passions que ocupen la vida dels éssers humans.