Qui té un hort té un tresor, penso durant les meves estades a ciutat. Veure com mort el capvespre a l’hort ajuda a escapolir molts fantasmes urbans. Enguany, els ametllers de l’hort van carregats. Tindrem bona collita. La mare es lamenta, ella que ho volia deixar ermar… De l’hort en conservo records forts. Com per exemple quan vaig veure plorar el pare a raig, en el soterrament del nostre estimat gos. Allà descansa un inoblidable amic que tinguérem durant tretze anys.

A Badalona tinc algunes plantes al balcó. Tenir plantes al balcó pot suposar una certa contradicció. Més encara si vius en una ciutat. Fan companyia i, suposo, que podrien arribar a significar la domestificació més evident de la Natura. Una Natura empetitida, relegada a una reserva urbanística que s’eleva del nivell del carrer; escales amunt. L’origen occidental d’aquest costum, potser el trobaríem en una de les Set Meravelles del Món Antic: els Jardins Penjants de Babilònia. La capacitat de l’ésser humà per a decidir la nova ubicació que determinades parcel·les de la Natura han de tenir a l’entorn creat per ell. Aquí també trobem, com no se’n pot deixar escapar, la idea del locus amoenus. Desgraciadament, però, tant Babilònia com un idíl·lic jardinet terrenal resten massa lluny de les balconades urbanes embotides de plantes.

Tant les atzavares com els dos dragos em donen una pau senzilla. Sóc conscient que abans molta gent tenia atzavares plantades en pots de qualsevol mena; per exemple: en pots d’olives gegants. Però avui en dia, l’atzavara, com a planta de balcó ha anat retrocedint. En àmbits rurals continua existint, però. Les ciutats, ja se sap, les modes canvien i a poca gent li plau tenir una planta gairebé monocromàtica i que només floreix per morir. Els dragos, per la seva banda, van fent camí. Pertanyen al curiós regne de les plantes que es converteixen, pels ulls humans, en arbres. Pels ulls científics, sembla ser, continuen com unes senzilles plantes. Els dragos tenen arrels místiques a les Illes Canàries i sincerament em deleixo per veure’ls convertits en arbres per tal de poder-me extasiar amb la seva saba vermellosa.

Tot i que no demanen atencions emprenyadores —a fi de comptes són plantes agrestes que hom a domesticat i miniaturitzat—, creixen al seu ritme natural, sense preses. Perdoneu, us he dit una mentida; no creixen al ritme natural. De natural no hi ha res en mans de l’ésser humà, només ell mateix —si de cas. Els recipients on es troben duen terra comprada en els basars del xinesos. Una terra fosca, d’origen dubtós, que a més a més jo he potenciat amb adobs nitrogenats. Això ha incrementat la velocitat de desenvolupament de les plantes que, per contra, requereixen més aigua.

L’altre dia, abans de tornar cap a Badalona, vaig fer-me amb una aixada i una pala amb la intenció de retallar un bocí de terra de l’hort de baix. Vaig pensar que seria una bona connexió entre el món d’allà i el d’aquí. Entre dues natures domesticades —tant l’hort com els testos són fets a mida per mans humanes. La terra de l’hort, és la pasta de la família. Una massa que quan plou deixa anar la seva saó. I això —perdoneu-me el sentimentalisme— és un paradís que la gent de la ciutat, per moltes plantes que tinguem a finestres i balcons, crec que hem perdut per sempre.

Només respirar: aire dins i aire fora. Hi ha moment que per molt que diguis, per molt que hagis de cridar… Tot ja resta dit.

Potser penses que et dono una visió massa pessimista, i no! També he recollit noves lliçons vitals. No crec que les hagi de donar a conéixer a ningú. Són antigues com la nostra covarda història. Per diverses raons. Les lliçons pròpies no interessen a ningú més que al protagonista. Segona raó: no corren temps de predicar doctrines; cadascú s’adapta la realitat com pot. A fi de comptes de vida només hi ha una. I hem de viure-la!

Quan més aviat penses que tens controlada una situació, més efectes contraris pot causar la variacions que aquesta pugui efectuar. «Tot es mou», com diuen que teoritzava Heràclit. La mutació de situacions, d’episodis vitals, de converses que es perden en la nit.

Tancar els ulls i pensar en una solució petita, quotidiana. Un tractat de pau que possi fi a dies de cabòries que no menen enlloc. Per tornar a la paraula. Per recuperar l’expressió.

Durant aquest temps no he abandonat la lectura. Llegir em fa companyia. Els llibres, els meus llibres, arrenglerats en els prestatges, que reposen del seu somni. Lectures obligatòries? Avui no hi ha cap. Senzillament les fites que hom vulgui imposar-se.

De la caiguda al pou he descobert noves peculiaritats del tracte humà. La vida no té normes ni regles vàlides. L’únic sentit és viure, el dia a dia, els projectes de futur. Com animals udolant dins la foscor. Com cans que canten les seves pròpies pors. No hi ha normes. No cal publicar anotacions en un diari d’una forma regular. No cal un compromís amb ningú. Senzillament es fa. Pujar o baixar.

El paisatge es reformula davant períodes de crisi. No cal que sempre sigui la mateixa muntanya. Potser penses que sempre viuràs a la mateixa platja i, un dia d’aquests, el canvi climàtic de la convertirà en un no-res devorat per la mar.

Cal senzillament tornar a parlar, perquè ningú no parlarà per nosaltres. Sempre però, respectant el dret a la dissidència. Al deixar marxar a la diferència. Aquells no miren amb els nostres ulls. Aquells que no s’enlluernen amb els mateixos dois que a nosaltres ens fan bocabadar.

Cal recollir l’aigua del pou, i tornar a caminar.

T’ho dic, perquè som així: un cos adult que conté una mentalitat encara massa jove pels temps actuals. Una ment oberta que no se deixa d’astorar davant els esdeveniments que copsen la nostra ciutat. Som un nin que rebutja tota responsabilitat davant els lligams que no duen enlloc. Som un nin que encara vol anar en bicicleta; tot i que, a voltes, pujar les costes m’obligui a bleixar més del compte. També tenc caigudes, però.

De vegades veig les mirades de reprovació dels meus. Me donen un guster sobremanera. Aquests mirades constaten el meu pensament: veuen que malgrat la meva edat física, encara som un nin. Els agraesc, a ells, que són els jutges més imparcials —car, no me volen cap mal—, que reconeguin sincerament que encara la fruita és verda i no pot  caure de l’arbre. I l’arbre, el de la ciència i el de la vida, no s’ha d’esporgar mai!

Tenc encara molta corda per caminar, no vull arribar encara a la meva tardor. Malament rai! sinó. Vull engatar-me encara la  meva primavera, venga idò! Encara no m’he sadollat!

Reconec les meves faltes, els meus errors. Sé —per exemple—, que encara no he aprés a escriure gaire bé. El meu coneixement de les paraules és perifèric. Faig feina de forma constant amb l’ajut del Diccionari Borja-Moll (DCVB). No m’atur de conéixer mots nous. La seva precisa anatomia, m’encanta aquest procés. Se també, que no seré mai perfecte. Sempre he tengut errors; ara, però, aprofit que els renys ja no me fan plorar a pedregada pura, per intentar modelar-me millor. Sé que som una escultura feta, crec —tanmateix— que encara m’he de polir. Uns altres, quan mori, pentura me donaran pàtina.

Si me faig un embull amb les paraulotes, encara més me’n faig amb les coses del món. I beg your pardon. Tenc molts detalls fotografiats i desats a la meva base de dades que es troba en el meu cervellment, com diria en Mesquida. Els detalls de la realitat se me fan fugissers i això me va feure que som un accident en aquest món. Que estic totalment de pas. Vaig llegir un pic —crec que d’en Joan Miquel Oliver—, que el nostre estat natural és la mort; restarem tota l’eternitat morts. És per això —continuava la filosofia de’n Oliver—, que hen vengut en aquest món de vacances. Tot i així, tenc una actitud d’activista davant el món. Dia a dia, rera la trinxera de la realitat: agaf el fusell i dispar. A voltes —més sovint del que jo voldria—, me volen mut.

Intent que els rinoceronts d’en Ionesco no passin per damunt jo. Som una pedra, som transparent. Som conscient de les meves contradiccions. Hi ha pics que decidesc mostrar-los, talment les meves úniques cartes en aquest joc. A voltes també acab per empegueir-me sencer. Hi ha qui viu en aquesta ciutat, amb la mort als llavis, a les llosques que llencen en terra, als bitllets que duen a la cartera, amb les seves mateixes actituds. Me fan ois!

Encara som un nin, perquè veig que el rinoceront és feble; veig en ell un animal, només. Tot i que començ a tenir rues a les mans i el rostre, són rues de riures i de treballs. Com a bon nin encara vull que me boquis una mica més de ginet i tastar la nova coca acabada de fer. M’agraden aquestes llepolies.

Deixau-me cridar que encara som un nin! Que encara me queden molts projectes per encetar i molts somnis —i malsons—, abans no me desperti.

Crèdits fotogràfics:

—ruta de la primera imatge:
http://www.flickr.com/photos/c215/2235068171/

—ruta de la segona imatge: http://www.flickr.com/photos/gandara/3473813044/in/set-72157600154449210/

—ruta de la tercera imatge: http://www.flickr.com/photos/costi-londra/3561300541/

Com ja deus recordar era molt d’hora, o massa tard. De fet ens havíem aixecat a dos quarts de quatre i gairebé hagués estat millor no colgar-nos aquell vespre. Uff, surts al carrer i notes com l’àngel i el dimoni t’estiren tots dos de cada braç. Un que te diu… «torna-te’n!» i l’altre que rectifica i diu «aquesta és la teva! Endavant amb tot». Res, al final no queda més remei que passar por i fred. Perquè les nits, allà on siguis, són sempre fredes, sobretot si t’acabes d’aixecar i no has clapat suficient.

Un autobús és com una petita capsa de llapis amb forats per on surt la llum dels aparells fluorescents. En aquest en què jo hi anava, la gent hi havia d’estar-se asseguda. Eren normes del conductor i de l’empresa. Clar, era un vehicle de llarg recorregut i les corbes, agafades amb massa empenta, podien causar mals humans irreparables. Fins a qui l’escenari. Continuem…

De fet jo sí sabia què estava fent allí, tenia la clara intenció d’anar cap allà, on m’esperaven per a fer una prova.  Fet i fet, això és ben poca cosa, perquè allà només hi havia estat una volta. I per a acabar-ho d’adobar tot havia estat massa precipitat. Calia però, aprofitar qualsevol oportunitat. Sempre i a tot arreu. Així doncs, aquests pensaments, juntament amb les respostes i oportunisme càustic de l’àngel i el dimoni, assetjaven la meva ment en un moment clau de la vida diària d’una persona: és a dir, quan hom intenta, per tots els mitjans, dormir per tal de fer-se passar més ràpidament una situació. Com si d’un metzina es tractés. Tenia ganes de dormir, però el plàstic dur dels seients ho feia impossible. A més a més hi havia els crits de la gent, de la resta de passatgers. Una passada, ja saps com són aquests vehicles que al llarg de la nit es dediquen a recollir gent de zones turístiques… El conductor vol escoltar la seva petita ràdio, que li amenitza el viatge. I darrera meu dues dones discuteixen a crits. Me les imagino allà, en el seu càlid continent, en el mercat de roba o al costat d’una parada de verdures, o per què no, en el seu petit hortet familiar veient com cau el capvespre. Un opuscle semblant al que jo he vist caure a través de les finestres del ferrocarril que baixa a Castelló de la Ribera i que moltes vegades he tornat a somniar. Ara, aquestes mateixes les dones, van pintades de forma estrafolària, tot destacant l’angulositat de la seva cara i la seva pell negra.

Al meu costat hi uns magrebins que sembla que parlin català, però si fixo més l’oïda veig com he estat d’ingenu!!! És una cantarella que per desgràcia desconec absolutament, en tot cas però, és un ritme vocal que no em deixa tornar a tancar els ulls. Abans d’arribar al trencall que ens menarà cap a la carretera antiga que va cap a la gran ciutat l’autobús torna a fer una parada. Miro per la finestra i no veig res, només puc intuir una silenciosa planura fosca i més enllà la mar. Hi pugen dos xinesos, bé, amb tots els respectes, clar la meva formació d’antropòleg de manual, em fa pensar en la possibilitat que aquests homes —és a dir, els que ara es troben asseguts al fons del caixó que conforma l’auto—, bé podrien ésser de Mongòlia, del Tíbet, de Taiwan, o Japonesos. Perquè senzillament no els sé diferenciar. Aquest parell, parlen entre ells. Amb un filet de veu. I me’ls imagino dormint en el seu llit, amb el seu pijama, amb el paquet de tabac al costat del llit, amb el despertador…

També hi ha occidentals, com jo, i de fet som els que en realitat semblem més forasters de tots. Jo ho sóc, en tenc consciència i no m’he d’amagar. Perquè no he nascut en aquell territori ni conec els topants de les contrades… Només sento que vaig dins d’aquell petit escenari mòbil sobre les rodes del vehicle. Amb ganes rompudes d’intentar dormir.

Lluny, t’imagino dins del teu llit un altre cop, protegida de la fredor del vidre damunt del qual recolzo el meu cap. Penso en el plàstic dur del seient, i  en la llum verda de l’autobús que no té res a veure amb la llum càlida de l’avió de quan és de nit i baixen la intensitat per tal que puguem descansar. L’autobús continua entrant dins de la nit, per la carretera, pel camí de cada nit. Jo finalment adopto el ferm propòsit de dormir; més o menys conec el camí i crec que podria despertar-me poc abans d’entrar-hi a la ciutat.

Cada cop em costa més somniar i menys amb trajectes relativament curts. El meu somni però, és amb tot una bubota de fum que es desfà amb l’últim plor de la nit i que no aconsegueix espantar-me. Més sorprenent és el que veig… Diria que és una discoteca ambulant, emperò no passa de ser un judici precipitat. L’autobús circula per la carretera que ressegueix la costa i a distància d’un quilòmetre es veu la gran massa de ferro il·luminat que es retalla amb el celatge difuminat. Juro que aquesta imatge se m’ha quedat gravada en la ment. Per això —potser—, he escrit aquest text. Per la força d’aquesta imatge. Així de senzill. I la veritat és que aquelles llumenetes minúscules que la massa de ferro projectava semblaven una forma que tenen els vaixells de tenir cara i ulls. Una forma d’humanitzar-se. No hi havia només un vaixell, n’hi havia tres o cinc. Això volia dir que indubtablement ens estàvem apropant a la zona del port comercial, a la gran ciutat. També volia dir que els vaixells ens miraven tal i com jo els mirava, n’estic convençut.

De fet Las Palmas té aquesta capacitat  de ser un gran centre nodular de relacions, de mercaderies, del nord, del sud, a una banda i a l’altra. I sé ben cert que jo en aquest joc de peces no deixo de ser un punt més; dins el gran mosaic humà que es mou dins de l’illa. Per exemple, per a mi aquest autobús on estic ara sembla un petit escenari on tothom desenvolupa el seu paper, ni que sigui en silenci… doncs ja estan actuant amb el seu mutisme. Sorprenent. Una força performativa sensacional. Tots presoners de les seves històries particulars. Com si en comptes d’un autobús de desplaçament, fos un bibliobús, on cada persona és un llibre, una novel·la o un relat breu o un assaig o un llibre de poesia… en fi, tot això. Cada persona és presonera i alhora secretari primer de la seva història. Un càrrec força important dins del projecte empresarial que representa la mateixa vida.

La ciutat desperta, com desperta qualsevol ciutat colonial: obrint les seves parpelles negres maquillades de pintures de colors per tal de esmorteir una mica la seva condició d’esclava. Una ciutat que sempre tindrà la capacitat de recordar que va sorgir del mar. Que té el seu propi camí i, —com els vaixells que ja estan començant a descarregar mercaderies de tota mena—, ara només està fent una petita parada en el seu trajecte. Sí, parlo de Las Palmas, que significa Victòria, i tinc por. M’admira que una ciutat dins d’un illa, tingui l’honor de dir-se victòria… en la seva solitud al voltant del mar… potser parla d’una Victòria guanyada contra tota raó. De vegades els noms de les ciutats ens apropen a la necessitat dels seus fundadors per tal d’amagar la barbàrie. Una ciutat com aquesta suporta anualment una gran pressió de ciutadans, estrangers —normalment europeus—, i treballadors portuaris —d’arreu del món i amb escassos europeus. Un joc de contrastos. I mentre baixo de la guaga, Àfrica respira a pocs quilòmetres.

fotografies extretes de:

http://www.flickr.com/photos/marvillashots/
http://www.flickr.com/photos/-maripili-/
http://www.flickr.com/photos/52783205@N00/

La instal·lació elèctrica li permet encendre el llum en pujar les escales i apagar-lo quan ja és al pis de dalt. Tot plegat una gran comoditat. A casa dels meus avis, també existia aquest sistema i això ens permetia arribar al pis superior sense haver de pujar a les fosques i no haver de témer per una caiguda estúpida que ens fes anar tot l’estiu amb la cama embenada…. Apaga el llum doncs, i mira cap a avall, un segon o menys, però això ja és suficient per a reconèixer la llum del carrer que entra per la finestreta quadrada que hi ha al final de l’escala. Es torna a girar i, ara però, gairebé amb els ulls tancats, es dirigeix cap el lavabo. Just davant seu. Torna a encendre el llum i se n’adona de la quantitat de vegades que un interruptor pot arribar a estar present en qualsevol acció que faci: encendre un llum, posar en marxa l’assecador de cabells, mirar un missatge en el mòbil.

Es culiva a la tassa del wàter i es deixa anar. Espera només tres segons i la micció comença a sortir, raja amb força. El soroll sobre la porcellana de la peça la fa sospirar amb els ulls tancats. Està esgotada. Abre i torna a tancar els ulls. Mecànicament s’ aixeca i, sense mirar el líquid groc, tira de la cadena. El mirall li torna la seva imatge. De vegades quan era petita s’havia arribat a confessar amb aquella imatge. Sempre ha estat una persona d’amistats reduïdes i això ha fet que moltes vegades, la seva veu interior es converteixi en una companya incansable. Li diu i li aconsella tot el que ha de fer. De vegades li ha aconsellat en moments decisius. En aquestes hores de la nit però, fins i tot la seva veu interior està cansada. Es grata un gra de la sotabarba, té la cara marcada, a voltes els nervis la traeixen. La veu interior desperta per a recordar-li que està passant una mala època. Però sap que les males èpoques sempre s’acaben. Aquesta vegada ja té ganes que torni a sortir el sol per ella.

Tanca el llum del bany, dues passes i s’atura… esquerra o dreta? Entra a l’alcova. Esquerra. Tot i que té son vol entretenir-se una mica. Un altre cop es troba davant del repte d’un interruptor. Encén la clau que obre el corrent elèctric, acte seguit pitja el botó general de l’ordinador. La pantalla fa pampallugues i torna gris. Tot i que l’estiu ja comença a morir decideix posar en funcionament el ventilador. Un ventilador enorme, d’última generació, amb comandament a distància i llum incorporat. L’ordinador arrenca definitivament.

La llum de la pantalla envaeix la foscor de l’habitació. Li il·lumina la cara i li la fa més atractiva. Però ningú no la veu, ni tan sols ella mateixa. Amb la mà damunt el ratolí el fa moure per damunt de la fusta de la taula. Obre el navegador i tecleja l’adreça molt més ràpid que si la sabés de memòria. Té neguit per mirar el correu. Avui fa tard a la cita i vol veure si ell ha deixat una nota, un petit missatge com a senyal que no està enfadat, que ell entén que ella estigui cansada i que demà serà un altre dia.

Cony! En les dues bústies de correu res de res. De vegades se sent sola. Ella li escriu moltes vegades a ell, fins i tot li envia acudits com els que els nois —els mascles adolescents—, s’envien entre ells. Fins i tot li ha arribat a enviar fotos de dones despullades. Ell però, sap que ella no té competència possible. Ella és la noia amb qui ha compartit tants silencis i nits de pluja. Tot i així a voltes fa falta una prova. Un senyal. Ell sovint té ganes de dir-li que vol ser només per a ella, però no sap com. Té por que no entengui les seves paraules. Tan senzill com és.

Tanca el navegador i obre el servei de missatgeria. Però tampoc res! Com pot ser que se n’hagi descuidat? També admet la seva part de culpa. Però es resigna a que només per mitja hora, no l’hagi esperat. Només era un moment. Bé, la diferència horà ria té aquestes coses. Mira la pantalla i la ment se li queda en blanc. No sap què pensar… Obre el navegador un altre cop. Però no, no té esma i se sent cansada. Les parpelles li pesen. L’última vegada que se varen veure ell ho havia notat: la vista se li havia entristit. Però és que de vegades viure es fa difícil. Mentre apaga l’ordinador la noia es mira les ungles dels peus que les xinel·les deixen veure. Pensa que d’aquí a dos dies les haurà de repassar, tornar-li a donar la corba precisa a cada ungla. I qui sap, potser pintar-se-les una mica. Potser la força, com també pensava en Joan Miró, li pujarà pels peus i la revitalitzarà.

Les passes pel corredor que comunica els dos cossos de la casa fan que el trespol faci una mica de renou. No es preocupa, en aquella planta de l’habitatge no dorm ningú més que ella.

Entra a la seva cambra i gairebé a les fosques va caminant fins que troba el llum de sobretaula, i la llum torna a escalfar una mica la seva solitud. De fet, de vegades ha de fer memòria per a saber quantes hores fa que està callada. Pensa molt, té les coses clares, cada cop més i més. Una gran pilota que no atura de rodolar. De vegades per relaxar-se mira fotografies que té en un petit expositor. Una foto que es recolza sobre una altra imatge i aquesta sobre una altra…. són fotos del passat. Com totes, unes imatges que els dos es moren de ganes que tornin a ser realitat. La seva realitat. Mira la que està exposada en aquell moment, només de reüll. Se les sap de memòria, però no les treu. Li fa por treure-les.

Asseguda damunt del llit comença a acomiadar-se del dia. El silenci ho envaeix tot. De tant en tant un motor de motocicleta crida a la nit. No li importa, les motos sempre li han fet una mica de respecte. El que ella vol és conduir un cotxe potent. Dur-lo per les muntanyes, mostrar-li cada racó del seu món, de la seva geografia. Sap que sí, que només és qüestió de temps. Va estar tant a prop aquella vegada. La pròxima vegada aconseguirà el permís de conduir. El cotxe costarà una mica més d’aconseguir, potser sí que en farà un foradet quan comenci a estalviar… no vol pensar-hi, ara. Es gita, no pot més. Vol que la son envaeixi el seu cos com cada nit. Que el miracle es repeteixi com cada vesprada. Com la mar amb les pujades i baixades de la marea. Pugen i baixen amb constant facilitat. Ho ha vist tantes vegades que ho troba natural, com el bategar constant de l’oceà.

De cop, les llumenetes del mòbil s’activen. Arriba un missatge: «Perdona amor, encara no he acabat la feina, ufff quin rotllo. Joder. Bé, demà més. Ànim quan t’aixequis, una besada pececillo!!!». Somriu sense adonar-se. S’escriuen els missatges sense abreujar, per a que la relació no sigui tan freda. Cada lletra compta. Per fi li ha enviat el senyal que esperava, tant senzill, però tant necessitat. Ella sap que ell ara també necessita la telefonada perduda de rigor. Sinó es neguitejarà. Quan la distància és molt gran és difícil saber-ne les actituds, les angoixes. I per això, necessiten proves constants. Hi ha vegades que la vida és difícil, però també hi ha el plaer de l’enyor. De la necessitat de retrobar-se.

Torna a tancar els ulls, ara amb la necessitat profunda de deixar passar les hores. Un calfred li puja pel genoll. És el seu llit de tota la vida, de tota la seva adolescència. Però també l’ha compartit amb ell. No sap si ell des de la llunyania pensa com ella. Ell recorda les dolces migdiades.

No se vol amargar la vida, a l’endemà haurà de continuar lluitant pel seu futur. Tots dos combaten també per llur futur. De moment es troben allunyats, però comparteixen aquesta il·lusió: saben que és possible. D’altres ho han pogut fer i tirar endavant. Ells també. Només cal ser pacients… ara que la son li venç els muscles té ganes de tornar-se aixecar per lluitar. Ha de lluitar per a ella mateixa, s’ho mereix. Com tothom. I a més a més sap que ell l’estima. Només fa falta sentir la seva mà sobre la seva pell…. i deixar que les onades tornin a mullar la sorra assecada pel sol.

L’autobús ha sortit de la ciutat camí del sud. Els pocs vianants han adoptat un posat pensarós i resten en silenci com si atenguessin qualsevol renou sospitós de l’automòbil. El viatge tot i que es curt, sembla un viatge iniciàtic. Molts el realitzen a diari, d’altres només de forma puntual. Forasters i estrangers també coneixen el camí. Per a uns aquest trajecte no és més que un element més en la seva rutina, una anada i una vinguda més. Per a d’altres representa una aventura, amb el mapa a la motxilla. La gran ciutat comença a allunyar-se darrera dels vidres de l’estela que deixa el vehicle i la nit s’encarrega de fer que la urbs esdevingui quasi un miratge. Com una visió més en aquesta món fet de deserts. La carretera és un camí que marca el destí. És fàcil sentir la presència de la mar. De vegades, sobretot si hi ha la lluna penjada en el cel, el reflex de l’astre sobre l’aigua dibuixa una franja il·luminada al costat de l’autovia. El mar sempre està present; i l’olor de l’aire salat entra per les finestres com si fos una brisa de marinada que ajuda a alguns passatgers a fer volar els seus pensaments.

De vegades els llums dels poblets arriben a la carretera i fan que aquesta terra sigui més humana, demostren que en aquesta illa, tots estem junts. Que la nit és només un pas perquè arribi el demà. Una condició obligada per tornar a renéixer.

Un noi recolza el seu cap sobre l’esquena d’una noia. Són totalment diferents però se senten units. Com la resta de persones que viatgen cap el sud no parlen. Ha estat un dia llarg amb moltes coses a fer per la capital i ara l’esgotament comença a passar factura. Tampoc no hi ha moltes coses a dir. Han parlat moltes vegades de tot: cap a l’esquerra i cap a la dreta, amb les qüestions afirmatives i les negatives defensades. Amb tots els ets i uts. A poc a poc es deixa guanyar per la son. Té ganes de descansar devora ella, oblidar on està i pensar només en ella. En la nit que avança. Sap que es fàcil deixar-se inundar per la presència d’ella i per això no oposa cap mena de resistència. Només deixa fer. De vegades però, obre els ulls i intenta endevinar quant queda per arribar: uns hivernacles el fan pensar també en seu país, allà també hi ha hivernacles devora la mar. També hi ha coses que li fan por d’aquella terra que ara trepitja, ella ja ho sap. Però potser per això decideix tornar a tancar els ulls i refugiar-se en la seva nit i que ella amb el seu jersei de llana —les nits refresquen una mica en aquesta racó de món—, li gronxi els pensaments. Els cabells rinxolats d’ella marquen el seu passat indígena. Un passat que ell encara està descobrint i que està ple d’històries que s’entrecreuen i que creixen i moren. Com les plantes que creixen en aquesta terra aspra, com els cardons, les tabaibes. Un món que sempre ha existit, i que com un miratge més de l’illa s’aferra per no desaparèixer.

L’aire que entra per les finestres superiors de vegades fa arrufar el nas al noi que continua agafat a la seva acompanyant. El seu bot salvavides, el seu coixí, el seu antídot contra la solitud. L’agafa del braç i ella no diu res, no el molesta ni li pertorba la son. Mentres tant les llums dels poblats continuen tatuant el paisatge nocturn. Ella no atura de mirar a través del vidre. És la foscor el que veu, però també es veu a ella mateixa reflexada en el vidre i el seu estimat que agafat del braç d’ella, reposa en silenci. Ella de vegades també es deixa superar per l’esgotament del dia i s’abraça més a ell per tal de refugiar-se de la nit.

Però de cop i volta, l’impacte de forts reflexos lluminosos travessen les seves parpelles i li fan obrir els ulls, gairebé, forçada. Ell ja s’ha mig despertat des de que les aturades del xofer per deixar baixar els viatgers han estat més freqüents. Una mirada perduda els dóna confiança.

S’ha de caminar una mica des de l’aturada de l’autobús fins a casa. Caminen comentant els diversos locals oberts a disposició dels turistes i no es deixen de sorprendre com aquella terra està massa disposada a deixar-se vexar per aquella horda que poc respecta el silenci del desert. I no saben com no poden aquests turistes olorar la sal que puja de la mar.