Arxius per a la Categoria ‘records i memòria’

Quan el pròxim 23 de marça la Universitat de Barcelona torni a obrir les portes haurà perdut autonomia. I perdre autonomia vol dir, —des d’aquesta perspectiva—, perdre poder i credibilitat. L’equip rectoral de l’Excel·lentíssim i Magnífic Senyor Dídac Ramírez i Sarrió han jugat molt malament les seves cartes.

Explico breument el context previ: el procés de Bolonya que s’intenta aplicar dins del marc de l’Espai Europeu d’Ensenyament Superior. Els estudiants fa anys que lluiten per frenar l’aplicació d’aquestes directrius. Penso ara en els estudiants com a clients d’un servei ofertat. Ells tenen  el dret d’opinar i ajudar a rectificar els errors d’un pla. Si bé sobre el paper sembla ideal, en la seva aplicació a la realitat falla per diversos punts. Llegiu la resta de l´article…

*Aquest article conté llenguatge explícit.

Aquest article és un comiat per en Pepe Rubianes. Actor català que ha mort el passat diumenge 1 de març. Ha marxat sense poder superar un puto càncer de pulmó.

Una merda, ja ho veieu. Les malalties que plaguen l’ésser humà no entenen de preferències. Quan millor t’ho estàs passant en el paradís terrenal, t’arriba la mà gelada de la mort i se t’en duu.

Amb el Pepe he rigut com autèntic cabró. Joder, en Rubianes era una autèntica màquina interpretativa. Era verb i acció. Va començar amb Dagoll Dagom, va interpretar Antaviana, va fer de Makinavaja per a la tele, es va passar al monòleg molt abans que en Buenafuente. I molt millor que l’últim, més fresc i sense problemes de convencionalismes.

Un mestre de l’humor barceloní. Perquè en Pepe transpuava Barcelona per la pell. Quan la seva família es va traslladar a Barcelona, des de Galícia, es varen ubicar a la Barceloneta. Cap allà els primers anys 50. No fa falta que us expliqui en quin context es movia. Era una Barcelona que no era —en paraules de Rubianes: «l’alegria de la huerta»! El meu cunyat Jordi diu que també era un parroquià del seu Bar Castells, al carrer Sitges del Raval barceloní. Aquesta era la Barcelona d’en Pepe, la de les persones apartades, les putes i els maricons. En Rubianes però, era pur espectacle. Conta el meu cunyat que al bar era «normal», és a dir, que no anava de divo i, que més aviat, passava un quilo de la gent.

En Rubianes rebrotava damunt l’escenari, amb els anys que treballà al Club Capitol (Començament de la Rambla) no es cansava de repetir les seves aventures per Àfrica, Cuba, amb les dones, amb els professors de dansa… Hi havia espectadors que hi repetien.

No ens oblidarem mai d’aquest fantàstic humorista, amb les idees clares, que amb la meva humil opinió té la capacitat de situar-se al costat d’un Capri.

El mestre Rubianes era una persona que parlava tal com raja. Directe i incissiu amb tot allò que el desagradable. Tenia un clar punt de vista polític. Fou aquest enfocament el que últimament li costà la furia de l’espanyolisme rencorós. A ell tant li feia, ja ho havia dit: «A mi la unidad de España me suda la polla por delante y por detrás. Y que se metan a España en el puto culo, a ver si les explota dentro y les quedan los huevos colgando del campanario». Era un geni, com a comunicador era molt directe. Era un mestre que no deixa ningú indiferent. Fins aviat Pepe!

The player will show in this paragraph

La meva amiga Marta ha marxat uns mesos al Japó, per treballar-hi en un projecte artístic. L’últim capvespre que ens vàrem veure ens dedicàrem a rememar vells acudits. Una situació que es repeteix entre molts vells amics quan un d’ells ha de fer mutis, momentani, de l’escenari.

Estavem fent una xocolata a ca seva, —les xocolatades amb la Marta han esdevingut autèntiques cerimònies!—; fou d’aquesta manera com va aparèixer en escena «La Xina», una noia peruana amb trets asiàtics. Ací hi ha un petit problema: clar, la Marta em conéix de fa molts d’anys, en canvi amb «La Xina» era el primer contacte. Amb la Marta i les seves amistats és molt fàcil incorpar-se en converses més o menys embolicades. Una de les gestions que sempre m’arregla molt bé la Marta, com a amfitriona frontissa entre jo i les seves amistats, és aportar la meva carta de presentació. Cada cop és una presentació nova, amb un substrat continu que les uneix, emperò amb detalls diferents. Entre rialles i presentacions la Marta li va amollar a «La Xina» una de les meves desgràcies més divertides: Llegiu la resta de l´article…

Avui és una dia de celebració! Per diverses coses: com a primer ítem dir que compleixo 30 anys! Crec que l’important és haver-hi arribat. ufffffffff…. i seguirem esperant torn a la cua de la supervivència. El següent ítem és que la meva germana Laura, la major, compleix 40 anys. També comença una nova etapa vital. Felicitats per ella. Sempre he trobat curiosa aquesta fortuïta coïncidència: és a dir; el fet que la meva germana gran i jo compartim data de natalici. I, que a més a més, duguem una separació de 10 anys justos. Això s’arrodoneix si pensem que la meva gestació no va ser de 9 mesos, sinó de 10 mesos. Llavors, com si es tractès d’una càbala lúdica veig un meravellós mural de punts de coïncidència. L´últim punt, és el que enceta el propòsit d’aquesta entrada: Avui l’antropòleg Claude Levi-Strauss complirà 100 anys!! Felicitats! I clar, jo com antropòleg de formació no puc estar-me de fer-li el recordatori. Llegiu la resta de l´article…