Per molt que s’expliquin els continguts, per molt que ens posin exemples, l’ésser humà té una capacitat de memòria limitada. Uns tindran més que d’altres, evidement. Emperò, avui per avui, no podem dipositar dins dels nostres cervells tots els textos de forma íntegra. Tampoc no tindria cap sentit. La nostra cultura occidental —cada cop penso més en l’error i ambigüitat de l’etiqueta «cultura occidental»—, ha creat tota mena de mecanismes i objectes que permeten emmagatzemar el coneixement humà. Sempre que justifico la meva formació en les llicenciatures d’Història de l’Art i, Antropologia Social i Cultural, trobo que el meu interlocutor fa una expressió com aquell que es troba davant d’un lloro, que només fa que repetir coses de memòria, sense cap mena de finalitat. Doncs bé, una de les coses que vaig apendre dins del món universitari va ser l’estupidesa de voler-se apendre temaris de memòria. Per exemple: tot el Barroc, tota l’estètica del Món Antic… Aquesta no era la solució. El coneixement es troba en la bona gestió dels continguts. Tant el bon crític d’art, com el bon científic, són aquells que tenen la capacitat de saber on trobar la informació correcta, de forma més eficient. Per això els últims anys de carrera els vaig dedicar a l’adopció d’aquest mètode: aprendre a saber d’on treure els continguts necessaris per tal d’enriquir els meus coneixements. La fórmula va resultar prou exitosa. Vaig aumentar l’eficiència de les hores d’estudi: més aprenentatge en menys temps.

El nostre sistema bàsic de distribució de coneixements i continguts se centra en l’explicació verbalitzada. És veritat que les ciències exactes són molt importants per tal de viure en el món actual on ens desenvolupem. Però això mai podrà passar per davant de la paraula. Les matemàtiques ens les expliquem a través de la paraula; si això falla, l’alumne no pot apendre la ciència per molt que el mestre s’esforci. Deixem de banda, però, la clàssica batalla entre ciències i lletres. Crec que tant la persona fomada en ciències com en lletres han de saber manipular textos. La primera aproximació a un text és la lectura.

Aquests paràgrafs introductoris serveixen per justificar el paper essencial de l’hàbit a la lectura. Un costum que s’ha de promocionar des dels cicles formatius preuniversitaris. Una de les formes de fomentar l’hàbit per la lectura és la dedicació d’hores lectives. Aquestes hores a les aules asseguren que com a mínim l’alumne es familiaritza amb una proesa tecnològica: el llibre.

Francisco Javier Yáñiz va haver de lidiar amb caterves d’alumnes que procedien en cursos anteriors amb grans deficiències de lectura. L’escola on treballava  —El Col·legi de la Sagrada Familia d’Horta a Barcelona—, fomentava de forma explícita la formació dels seus alumnes cap a currículums científics. Això implicava un interès tangencial cap el món de la cultura —i més encara si era catalana! No sé si actualment han sabut sargir aquest forat al mitjó. El professor Yáñiz ho intentava des de la seva postura de docent.

El fet de bloquejar hores lectives per la lectura era un gran encert. Com a mínim hi havia alumnes que podien accedir a textos de grans mestres de la literatura: des de Cervantes fins a Miguel Mihura. Tot i que els continguts, de l’assignatura impartida pel professor Yáñiz, se centraven en els autors de parla hispànica, també hi havia lloc per a la «Literatura Universal»: Shakespeare, Dostoievsky, Joyce… això permetia un mapejat més ampli del món literari i permetia, al mateix temps situar els autors castellans dins d’un context més ampli. Aquest coneixement en la literatura universal també servia com a motxilla de coneixements per a altres assignatures com ara Literatura Catalana o Història, etcètera…

Gràcies a ell vaig poder endisar-me en el món de Hamlet. I això és molt important per un adolescent que es troba en un estadi de formació. A la Universitat he conegut companys que no l’ha llegit mai. Hamlet és un text clàssic i com a tal ha de tenir el seu lloc en qualsevol biblioteca ideal. Els continguts de la matèria es basaven en una línia cronològica que si no vaig errat —parlo de memòria—, començava en El cantar del mio Cid i finalitzava amb l’actualitat literària contemporània de l’any en curs. Val a dir, però, que tots aquests continguts s’impartien en diversos cursos durant tot el BUP, pels alumnes que havien escollit el currículum de lletres, tot finalitzant en la preparació de les proves de Selectivitat.

El mèrit del professor Yáñiz rau no només en el fet d’abocar grapats i grapats d’alumnes cap el món de la lectura —alguns no van saber aprofitar aquesta plaer, i crec que no han tornat a obrir mai pus llibre—; també cal considerar la poderosa formació que tenia com a professor provinent d’una formació totalment analògica: basada en l’adquisició de coneixements a través de la lectura. Aquesta formació li permetien fer extenses classes magistrals sobre temes recurrents en el món literari: l’amor, el sentit de la vida, la revenja per honor (per exemple a tall explicatiu per Hamlet), la mort (gràcies a ell vaig poder conèixer la importància de Cinco horas con Mario) o el fet social (La Colmena), el destí de l’home (tot el teatre de Buero Vallejo) entre molts d’altres. Yáñiz convertia les seves classes de l’horabaixa en el seu propi «speakers’ corner». La llibertat de càtedra prenia el seu sentit en aquest professor a punt de jubilar-se. Desconec l’orientació ideològica i religiosa que pogués tenir. Penso que —com Kant en el seu moment— podría haver explicat moltes altres coses si no s’hagués vist envoltat per un context social poc receptiu. De vegades penso que un Fco. Javier Yáñiz en un món desacomplexat hauria estat molt enriquidor.

Les seves proves avaluadores eren molt intenses. No hi havia una eliminació de temes de cara a l’examen final. Tots recordem el seu lema cantat en castellà pur:  «¡Se lleva todo!». Això em va permetre no cometre l’estupidesa d’alguns dels meus companys que s’ofegaven un mar de continguts i vaig poder apendre a separar el gra de la palla. Vaig treure bones notes. Entre ell i jo sempre hi havia una bona simpatia; ell admetia els meus cabells llarg i les meves impostures, i jo admetia el seu caràcter de vegades una mica adust.

Gràcies a ell vaig descobrir el plaer per la literatura. També, gràcies a les seves extenses exposicions orals sobre temes diversos, vaig començar a descobrir que el fet de llegir per llegir no menava enlloc; la lectura com a porta d’entrada a un món reflexiu basat en les fonts.

A Catalunya aquest és el sistema que impera. L’escolarització parteix de la base que l’ésser humà s’ha de formar-educar des de la infància. Així, hom pot emprendre un camí que s’allargarà durant anys. Tot partint d’una educació bàsica obligatòria —en la meva època de pupil es deia EGB (Educació General Bàsica)—, fins a poder abraçar nous nivells com ara la Formació Professional o el món universitari amb els grans ventalls de titulacions que s’hi ofereixen. Aquest sistema educatiu té una doble cara: per una banda serveix d’aparcament de nens, propietat d’uns pares que durant diverses hores del dia no els poden acompanyar o formar ells mateixos; per una altra banda, tant escoles com universitats es troben curulles de formadors pèssims, abocats a la docència com a una de les poques coses que saben fer. I a més a més la fan malament!

La intenció aquí no es teoritzar sobre el model educatiu del nostre país. Pretenc fer una breu memòria dels professors que m’han servit per formar-me com a persona; amb uns determinats coneixements que m’han atorgat les habilitats necessàries per tal de poder entendre els molts diversos continguts que el nostre món crea de forma infinita.

Si bé, és veritat, la idea de Professor es troba associada al docent de l’educació secundària i superior —mentre que la figura del Mestre s’associa a la primària—, m’agradaria encetar aquests textos de forma cronològica i adoptant una definició relaxada de professor.

De tots els professors que vaig tenir durant la meva educació primària al Col·legi Sagrada Família d’Horta tinc un especial record de Jose Luís García López. Va ser el meu mestre de ciències socials de vuitè d’EGB i, si no recordo malament, també tutor de curs.

El Col·legi Sagrada Família d’Horta és una escola en règim concertat amb la Generalitat de Catalunya i gestionat per una ordre religiosa: els Germans de la Sagrada Família. Sempre he dit que els «Hermanos» —normalment anomenats d’aquesta forma per la seva procedència majoritàriament espanyola—; són uns gestors econòmics excel·lents. A Horta han construït un autèntic imperi escolar. Amb una llarga tradició que enllaça amb altres centres escolars regentats per ordres religioses com ara els Salesians o Dominiques de l’Anunciata. En canvi, com a educadors són nefasts. Horrorosos. Potser una bona idea seria que es dediquessin a la gestió i no interferissin en els continguts impartits a les aules. Sé que això té un cert grau d’irreverència; donat que un col·legi amb caràcter religiós veu en els joves una bona pedrera per a l’adoctrinament. Avui però, això tampoc acaba de funcionar; cada cop hi ha menys «vocació».

Tornem, però, al professor portat a la palestra d’aquest text. Els xiquets de la meva generació —i generacions anteriors també— el coneixíem amb el malnom de «el pipa». Senzillament perquè tenia el costum de fumar amb aquest estri. El gran misteri es trobava en què gairebé ningú no l’havia vist mai fer-ho. No sé fins a quin punt, ell tenia constància d’aquest malnom amb el qual l’identificàvem, en tot cas, en presència seva mai apareixia el malnom.

Crec que Jose Luís García, brillava —i encara deu lluir, si no és jubilat— per la seva humanitat. Per la seva continuïtat de caràcter. Per la seva justícia. Penseu que en un col·legi privat no deixa de ser el cau de nens malcriats que, tant per edat com per costums, troben qualsevol excusa per fer saltar pels aires la calma de qualsevol mestre. A més a més, al Col·legi Sagrada Família que coneixíem nosaltres, les casses les formàvem una caterva significant de quaranta alumnes de tots dos sexes. Un polvorí que molts mestres no podien assaciar. Ell, en canvi, quan s’apropava la tempesta, recordo que emmudia i ens fitava sense defugir les mirades. Una escena que té molta relació amb el brau i el torero. Altres professors començaven a escridassar-nos i fer créixer l’estat de crispació; sinó també abandonaven l’aula —havien perdut, evidentment. Ens amansia amb la seva mirada projectada des de unes eternes ulleres que en certa mesura l’apropaven a la caricatura.

De les seves classes magistrals sempre recordaré el fervor i la passió en les explicacions. Això és d’agrair. Sobretot si pensem que la tasca docent es basa en la repetició curs rere curs dels mateixos continguts. Suposo que també l’èxit de les seves explicacions era conseqüència de les matèries que explicava; totes elles de la branca de les ciències socials. Uns continguts que permetien el debat, la reflexió, les notes a peu de text. Les seves classes es trobaven trufades de coneixements de tota mena. Sempre hi havia una extensió en el discurs que afavoria l’enteniment, i això, és de lloar. Mireu, no és el mateix que us expliquin la Revolució Francesa o la Transició política espanyola de forma «carpetovetònica» —com diria Camilo José Cela— que de forma apassionada. Davant nostre apareixia Napoleó comandant els exercits cap a Waterloo; l’explicació dels famosos mamelucs; un Lenin  heròic, tot arengant fervorosament a les masses; la caiguda de l’Alcàsser de Toledo; l’arribada de Carrillo disfressat amb una perruca rossa… L’inventari de personatges era molt extens i variat. Si has d’explicar la Història has de fer-ho amb interès. El món adult es preocupa molt poc per la Història com a eina social i cultural; com a memòria activa per encarar el present. Així, l’estat de les coses actuals. Si no tenim memòria històrica, perdrem tota capacitat de reacció davant l’imprevist. I aquest imprevist de vegades es pot presentar amb la forma del terror.

Les classes, però, de Ciències Socials i Història no només eren les úniques habilitats d’aquest professor. També reeixia com a conseller. En la funció de tutor de curs —Comandant de la caterva que representàvem quaranta alumnes preadolescents de vuitè d’EGB—, semblava que tingués atorgada el do d’educar per a la vida. Recordo les classes sobre nocions sexuals. Amb tota la sinceritat que comportava: ús de mètodes anticonceptius, la pubertat, etc… i això en un col·legi amb un patró religiós de tipus castís. Tota un exemple de llibertat de càtedra que ja agradaria a més d’un professor universitari, massa obsessionats pel carnet polític.

A tall d’això últim que he explicat: no sé amb quina tendència política simpatitzava Jose Luís García. Tant bon punt puc pensar que s’alineava amb el PSOE —línea ibèrica—, com també amb l’anarquisme més lliurepensador i poc sindicalista. Seria una contradicció pensar que s’apropava a la dreta. En tot cas, sigui quina sigui la tendència política amb la qual s’identificava, crec que feia imperar l’educació en els valors per damunt de tot.

Aquesta educació en valors li feien dir frases memorables que haurien d’estar en les ments de molts de nosaltres. Així, per exemple, recordo que comentava que al món adult hi havia dues formes d’entrar-hi: «a poc a poc, o de cop». Els que ho hem fet a poc a poc, hem pogut apartar-nos de lacres contemporànies com ara les drogues, la disbauxa sense sentit, o el fracàs universitari. Per desgràcia, en el Col·legi Sagrada Família, molts nois de «casa bona» van haver de pagar amb escreix —alguns, fins i tot, amb la pròpia vida— aquesta sortida sobtada vers el món adult. Una altra frase que encara avui en dia recordo d’aquest Comandant de prepúbers és la que ens ajudava a tirar endavant contra qualsevol fracàs de la vida, dels estudis, etc… Ens mirava des els passadissos, que restaven entre les fileres de les taules, i deia: «Es pot perdre una batalla, però mai la guerra». Una frase molt propera a Sun Tzu en l’Art de la Guerra, no trobeu?

A la fi, crec que el recordo per la seva humanitat i per la seva capacitat de fer-se un entre nosaltres. Crear proximitat ha de ser essencial, avui en dia per tal de connectar amb el públic, amb els alumnes, amb els usuaris.

Crec també que, els que varem aprofitar les seves classes, portem dins nostre el foc de les seves paraules i la memòria de tot allò que ens va saber transmetre.

Només respirar: aire dins i aire fora. Hi ha moment que per molt que diguis, per molt que hagis de cridar… Tot ja resta dit.

Potser penses que et dono una visió massa pessimista, i no! També he recollit noves lliçons vitals. No crec que les hagi de donar a conéixer a ningú. Són antigues com la nostra covarda història. Per diverses raons. Les lliçons pròpies no interessen a ningú més que al protagonista. Segona raó: no corren temps de predicar doctrines; cadascú s’adapta la realitat com pot. A fi de comptes de vida només hi ha una. I hem de viure-la!

Quan més aviat penses que tens controlada una situació, més efectes contraris pot causar la variacions que aquesta pugui efectuar. «Tot es mou», com diuen que teoritzava Heràclit. La mutació de situacions, d’episodis vitals, de converses que es perden en la nit.

Tancar els ulls i pensar en una solució petita, quotidiana. Un tractat de pau que possi fi a dies de cabòries que no menen enlloc. Per tornar a la paraula. Per recuperar l’expressió.

Durant aquest temps no he abandonat la lectura. Llegir em fa companyia. Els llibres, els meus llibres, arrenglerats en els prestatges, que reposen del seu somni. Lectures obligatòries? Avui no hi ha cap. Senzillament les fites que hom vulgui imposar-se.

De la caiguda al pou he descobert noves peculiaritats del tracte humà. La vida no té normes ni regles vàlides. L’únic sentit és viure, el dia a dia, els projectes de futur. Com animals udolant dins la foscor. Com cans que canten les seves pròpies pors. No hi ha normes. No cal publicar anotacions en un diari d’una forma regular. No cal un compromís amb ningú. Senzillament es fa. Pujar o baixar.

El paisatge es reformula davant períodes de crisi. No cal que sempre sigui la mateixa muntanya. Potser penses que sempre viuràs a la mateixa platja i, un dia d’aquests, el canvi climàtic de la convertirà en un no-res devorat per la mar.

Cal senzillament tornar a parlar, perquè ningú no parlarà per nosaltres. Sempre però, respectant el dret a la dissidència. Al deixar marxar a la diferència. Aquells no miren amb els nostres ulls. Aquells que no s’enlluernen amb els mateixos dois que a nosaltres ens fan bocabadar.

Cal recollir l’aigua del pou, i tornar a caminar.

T’ho dic, perquè som així: un cos adult que conté una mentalitat encara massa jove pels temps actuals. Una ment oberta que no se deixa d’astorar davant els esdeveniments que copsen la nostra ciutat. Som un nin que rebutja tota responsabilitat davant els lligams que no duen enlloc. Som un nin que encara vol anar en bicicleta; tot i que, a voltes, pujar les costes m’obligui a bleixar més del compte. També tenc caigudes, però.

De vegades veig les mirades de reprovació dels meus. Me donen un guster sobremanera. Aquests mirades constaten el meu pensament: veuen que malgrat la meva edat física, encara som un nin. Els agraesc, a ells, que són els jutges més imparcials —car, no me volen cap mal—, que reconeguin sincerament que encara la fruita és verda i no pot  caure de l’arbre. I l’arbre, el de la ciència i el de la vida, no s’ha d’esporgar mai!

Tenc encara molta corda per caminar, no vull arribar encara a la meva tardor. Malament rai! sinó. Vull engatar-me encara la  meva primavera, venga idò! Encara no m’he sadollat!

Reconec les meves faltes, els meus errors. Sé —per exemple—, que encara no he aprés a escriure gaire bé. El meu coneixement de les paraules és perifèric. Faig feina de forma constant amb l’ajut del Diccionari Borja-Moll (DCVB). No m’atur de conéixer mots nous. La seva precisa anatomia, m’encanta aquest procés. Se també, que no seré mai perfecte. Sempre he tengut errors; ara, però, aprofit que els renys ja no me fan plorar a pedregada pura, per intentar modelar-me millor. Sé que som una escultura feta, crec —tanmateix— que encara m’he de polir. Uns altres, quan mori, pentura me donaran pàtina.

Si me faig un embull amb les paraulotes, encara més me’n faig amb les coses del món. I beg your pardon. Tenc molts detalls fotografiats i desats a la meva base de dades que es troba en el meu cervellment, com diria en Mesquida. Els detalls de la realitat se me fan fugissers i això me va feure que som un accident en aquest món. Que estic totalment de pas. Vaig llegir un pic —crec que d’en Joan Miquel Oliver—, que el nostre estat natural és la mort; restarem tota l’eternitat morts. És per això —continuava la filosofia de’n Oliver—, que hen vengut en aquest món de vacances. Tot i així, tenc una actitud d’activista davant el món. Dia a dia, rera la trinxera de la realitat: agaf el fusell i dispar. A voltes —més sovint del que jo voldria—, me volen mut.

Intent que els rinoceronts d’en Ionesco no passin per damunt jo. Som una pedra, som transparent. Som conscient de les meves contradiccions. Hi ha pics que decidesc mostrar-los, talment les meves úniques cartes en aquest joc. A voltes també acab per empegueir-me sencer. Hi ha qui viu en aquesta ciutat, amb la mort als llavis, a les llosques que llencen en terra, als bitllets que duen a la cartera, amb les seves mateixes actituds. Me fan ois!

Encara som un nin, perquè veig que el rinoceront és feble; veig en ell un animal, només. Tot i que començ a tenir rues a les mans i el rostre, són rues de riures i de treballs. Com a bon nin encara vull que me boquis una mica més de ginet i tastar la nova coca acabada de fer. M’agraden aquestes llepolies.

Deixau-me cridar que encara som un nin! Que encara me queden molts projectes per encetar i molts somnis —i malsons—, abans no me desperti.

Crèdits fotogràfics:

—ruta de la primera imatge:
http://www.flickr.com/photos/c215/2235068171/

—ruta de la segona imatge: http://www.flickr.com/photos/gandara/3473813044/in/set-72157600154449210/

—ruta de la tercera imatge: http://www.flickr.com/photos/costi-londra/3561300541/

Explico breument el context previ: el procés de Bolonya que s’intenta aplicar dins del marc de l’Espai Europeu d’Ensenyament Superior. Els estudiants fa anys que lluiten per frenar l’aplicació d’aquestes directrius. Penso ara en els estudiants com a clients d’un servei ofertat. Ells tenen  el dret d’opinar i ajudar a rectificar els errors d’un pla. Si bé sobre el paper sembla ideal, en la seva aplicació a la realitat falla per diversos punts.

No és possible que actualment es demani als estudiants plans d’estudis que els aboquen a hores de classes i entregues de treballets que no serveixen de res quan, per tots es sabut, el que realment compta és l’experiència laboral que hom hagui pogut obtenir en empreses reals mentre estudiava. Allò de currículum acadèmic més experiència laboral és una fórmula matematica essencial en el moment de trobar feina. Sense experiència laboral ja pots tenir molts màsters i carrares que no s’obté un lloc de treball tan fàcilment.

A més a més, el procés de Bolonya implica un retrocés en la forma d’impartir el coneixement. La meva parella estudia actualment Infermeria a l’Escola Universitària Gimbernat (UAB), on s’aplica el pilot del pla Bolonya. És la tercera carrera que realitza i la primera sota les directrius de Bolonya. Que voleu que us comenti: si vol aprendre de veritat ha de tornar al sistema tradicional: xarop de colzes! Fer treballs en grup, dins de l’àmbit universitari no serveix de res —normalment uns fan tota la feina i els altres se’n aprofiten. En canvi, treballar en grup dins d’una empresa és d’un alt valor, perquè la gent tem pel seu sou, i més ara que no es podem badar per la situació de crisi econòmica.

El estudiants enclaustrats a l’edifici històric de la UB, volíen fer veure això. No sé si el mètode ha estat correcte o no. En tot cas, el fet que l’equip rectoral hagi cridat a les BRIMO de la Policia Mossos d’Esquadra de la Generalitat de Catalunya, ha estat un greu error. La Universitat de Barcelona, dins de la seva pròpia capacitat d’autonomia, no hauria de cridar agents externs per solucionar els problemes personals. Trobo correcte que s’insti la intervenció de les Forces i Cossos de Seguretat en escenaris de robatori, assassinat… Emperò no davant de situacions d’estancament del diàleg. Pesem també que arrel d’aquest estancament hi ha un jove en Tomàs Sayes que s’hi juga la pell, en vaga de fam. Mare meva!

Durant el curs 2003-2004 vaig ser nomenat representant de la totalitat dels estudiants de la Universitat de Barcelona per fer-me ressò de la seva veu dins el Consell Social. No crec que el meu paper servís de gaire: un únic individu per representar milers d’estudiants davant representants de financeres, Generalitat de Catalunya, Ajuntament de Barcelona, Equip Rectoral entre d’altres. Tot i així, aquella funció i d’altres llocs, que vaig ocupar en el sistema universitari em varen fer veure que: SEMPRE S’HA DE NEGOCIAR. A mi no em valia mai el pretext d’un procés encallat. Amb el Rector Joan Tugores vaig haver de conversar més d’un cop. La meva postura representava els interessos dels estudiants, i més concretament, a la Coordinadora d’Estudiants dels Països Catalans (CEPC). De vegades vàrem viure situacions tenses, com per exemple quan uns doctors il·luminants dugueren a xerrar en Fernando Savater a la UB. L’edifici històric estava infestat de policies de paisà i la situació tensa. Tots vàrem representar el nostre paper. No va passar d’aquí.

Ara el cas que ens trobem és més greu: la Universitat com a institució cultural del país ha de vetllat per la seva independència. Per la seva autonomia. No sé si l’equip rectoral actual s’ha deixat endur per la mala gestió de la negociació de totes dues bandes: estudiants i funcionaris.  Del que puc estar segur és que tots han quedat retratats. La ciutat de Barcelona no sap dur amb dignitat la capacitat d’esdevenir una ciutat universitària. Les ciutats universitàries haurien d’estar vives, amb gent jove amb ganes de fer coses —i no només esperar el dijous per surtir de festa i engatar-se. És ben cert que hi ha molts models de ciutats universitaris pel món. No demano que siguem Göttingen o Cambridge. Només crec que Barcelona ha s’ésser una ciutat caracteritzada per tenir una universitat amb força i poder crític.

S’han de saber avaluar les situacions i no només empassar-se projectes i plans sense cap mena de reflexió. Que el pla Bolonya s’intenti aplicar com si fos una quadrícula exacta, no vol dir que a la nostra societat —els nostres joves; ni a la nostra economia —actualment els llocs de treball que es troben en perill són en gran part feines que no requereixen de grans currículums.

La formació acadèmica ha quedat entredita amb l’actuació dels estudiants, de l’equip rectoral i dels Cossos i Forces de Seguretat.

Als ulls del ciutadà tots han fet el ridícul, a més a més la democràcia de la ciutat ha quedat tocada. La universitat, durant el franquisme va ésser aixopluc i cantera d’ideals democràtics. Ara tot ha quedat entredit.

* primera fotografia d’aquest article: http://www.sepc.cat/veure.php?id=546 * segona fotografia d’aquest article: http://www.avui.cat/

Aquest article és un comiat per en Pepe Rubianes. Actor català que ha mort el passat diumenge 1 de març. Ha marxat sense poder superar un puto càncer de pulmó.

Una merda, ja ho veieu. Les malalties que plaguen l’ésser humà no entenen de preferències. Quan millor t’ho estàs passant en el paradís terrenal, t’arriba la mà gelada de la mort i se t’en duu.

Amb el Pepe he rigut com autèntic cabró. Joder, en Rubianes era una autèntica màquina interpretativa. Era verb i acció. Va començar amb Dagoll Dagom, va interpretar Antaviana, va fer de Makinavaja per a la tele, es va passar al monòleg molt abans que en Buenafuente. I molt millor que l’últim, més fresc i sense problemes de convencionalismes.

Un mestre de l’humor barceloní. Perquè en Pepe transpuava Barcelona per la pell. Quan la seva família es va traslladar a Barcelona, des de Galícia, es varen ubicar a la Barceloneta. Cap allà els primers anys 50. No fa falta que us expliqui en quin context es movia. Era una Barcelona que no era —en paraules de Rubianes: «l’alegria de la huerta»! El meu cunyat Jordi diu que també era un parroquià del seu Bar Castells, al carrer Sitges del Raval barceloní. Aquesta era la Barcelona d’en Pepe, la de les persones apartades, les putes i els maricons. En Rubianes però, era pur espectacle. Conta el meu cunyat que al bar era «normal», és a dir, que no anava de divo i, que més aviat, passava un quilo de la gent.

En Rubianes rebrotava damunt l’escenari, amb els anys que treballà al Club Capitol (Començament de la Rambla) no es cansava de repetir les seves aventures per Àfrica, Cuba, amb les dones, amb els professors de dansa… Hi havia espectadors que hi repetien.

No ens oblidarem mai d’aquest fantàstic humorista, amb les idees clares, que amb la meva humil opinió té la capacitat de situar-se al costat d’un Capri.

El mestre Rubianes era una persona que parlava tal com raja. Directe i incissiu amb tot allò que el desagradable. Tenia un clar punt de vista polític. Fou aquest enfocament el que últimament li costà la furia de l’espanyolisme rencorós. A ell tant li feia, ja ho havia dit: «A mi la unidad de España me suda la polla por delante y por detrás. Y que se metan a España en el puto culo, a ver si les explota dentro y les quedan los huevos colgando del campanario». Era un geni, com a comunicador era molt directe. Era un mestre que no deixa ningú indiferent. Fins aviat Pepe!

The player will show in this paragraph

Estavem fent una xocolata a ca seva, —les xocolatades amb la Marta han esdevingut autèntiques cerimònies!—; fou d’aquesta manera com va aparèixer en escena «La Xina», una noia peruana amb trets asiàtics. Ací hi ha un petit problema: clar, la Marta em conéix de fa molts d’anys, en canvi amb «La Xina» era el primer contacte. Amb la Marta i les seves amistats és molt fàcil incorpar-se en converses més o menys embolicades. Una de les gestions que sempre m’arregla molt bé la Marta, com a amfitriona frontissa entre jo i les seves amistats, és aportar la meva carta de presentació. Cada cop és una presentació nova, amb un substrat continu que les uneix, emperò amb detalls diferents. Entre rialles i presentacions la Marta li va amollar a «La Xina» una de les meves desgràcies més divertides:

Un dels motius que em van moure a estudiar Història de l’Art fou la meva fascinació per tot allò que representava la Bauhaus. Clar, la frustació vingué quan dins l’assignatura «Avantguardes del segle XX» o «L’art de les primeres avantguardes» —ara no recordo ben bé el nom—, el professor demanà volutaris-especialitzats per explicar temes. Jo em vaig oferir per fer una petita exposició sobre la Bauhaus. Punt final, això fou tot el que la Universitat de Barcelona em va aportat en relació a la Bauhaus.

No importa, a partir del segon any d’universitat vaig entreveure que no tot eren flors i violes i que, a més a més, el coneixement cadascú el distribuïa com bonament podia. Això sí, sense cap mena de mètode, ni seguiment d’escoles, discursos… un caos total.  Per sort, vaig començar a pensar que hauria de salvar la pell tot enriquint-me amb altres àrees de coneixement. Per això vaig començar a estudiar Antropologia Social i Cultural, al mateix temps que enllestia la llicenciatura d’Histèria de l’Art. Sí, al final això era una histèria col·lectiva: un vaixell on professorat i alumnes ballavem l’hispànic «Sálvese quien pueda».

No tot eren bruixes o ogres. També hi havia professors molt bons: el Dr. Enric Ciurans, la Dra. Carme Narváez, la Dra Mercè Vidal… D’aquesta última tinc un bon record. Era una persona interessada amb l’alumnat i també amb l’investigació. A parts més o menys iguals això és percentatge que els deixebles han de saber agrair.

L’últim any de carrera, quan jo tenia més el cap amb el món de Levi-Strauss i Durkheim que no pas en Goya o Pollock, la Dra. Mercè Vidal apuntava a les seves classes la possibilitat de reinterpretar la història de l’art. Sovint repetia: «S’està reescrivint la història de l’Art». I aquí m’aturo.

És veritat, ens han mostrat una Història de l’Art molt pansida. Molt linial. Massa interpretada i, en el fons poc útil. Crec, fervorosament que la Història de l’Art és una part fonamental del coneixement humà —i en això em donaria la raó des de Gombrich fins a «La Xina». El problema rau en trobar aquestes formes d’explicar de nou la Història de l’Art. Sense que s’acabi de convertir en autèntica Histèria.

És ben cert, que la postmodernitat amb teòrics com ara Lyotard, Derrida, Hal Foster o artistes com Cindy Sherman han ajudat molt a rellançar les idees artístiques i alhora reactivar la Crítica de l’Art. Així com tots aquells discursos que provenen de la tradició feminista, dels estudis culturals… De la tradició postmoderna s’han d’apendre moltes coses: intersubjectivisme, cultura immaterial, activacions, no-discursos, micronarracions… i un llarg etcètera que mai s’ha acabat de catalogar i que ara, un cop finalitzada l’eufòria postmoderna, estaria bé que hom catalogués per tal que fos útil reemprar aquests conceptes d’una forma útil.

Fins aquí tot bé, potser és possible reescriure la Història de l’Art. En tot cas però, actualment només interessa a quatre gats. Aquesta parcel·la del coneixement no ha tingut la capacitat de reinventar-se. En molts casos s’ha elititzat. Fins i tot el MACBA o el CCCB de Barcelona no deixen de tenir aquest cert gust, que tant els pot arribar a allunyar del gran públic.

La Història de l’Art s’ha adaptat poc a les Noves Tecnologies de la Informació. De fet han seguit camins paral·lels on —de vegades—, algú s’ha interessat en connectar-los.

Els nous camins que emprén el coneixement humà requereix un major increment en el moment de sistematizar la informació. En aquest punt les bases de dades són un element essencial per tal de construir aquestes noves formes d’explicar el món. Una millor estructuració de la informació ajudarà a una millor fluidesa en el moment d’adquirir coneixements. Si distribuim el coneixement en ítems, categories, i etiquetes podem crear noves hipòtesis de treball. Aturem-nos aquí: aquesta és la teoria que s’ha sentit durant anys. Ara la pràctica ja és possible. No cal tornar-ho a aplaçar.

Una de les solucions seria la incorporació, o la reescriptura de la Història de l’Art tot enfocant-la cap a la web semàntica. De forma evident, això implica un nou esforç cap el món dels Històriadors, Crítics i, fins i tot, Artistes. Serà necessari la combinació del coneixement amb el codi de programació. Tot i que sempre hi haurà software que ens ajudi a fer aquestes tasques d’emmagatzemar coneixement de forma estructural.

Atenció: en aquest article empro molt la idea de coneixement estructurat. Avui per avui, les màquines necessiten d’aquest coneixement etiquetat per seccions. És bàsic si després, fins i tot es vol fer que la màquina o les persones el desestructurin.

No hem de tenir por en fer aquesta passa endavant. Reescriure la Història de l’Art en nous termes, amb noves condicions, ens ajudarà a reinterpretar de forma constant la informació, es podrà enriquir de forma més dinàmica. No és un somni. La web 3.0 es troba al tombar la cantonada. Si som capaços de reescriure la Història de l’Art aconseguirem que aquesta disciplina sigui ÚTIL. En dues vessants molt importants: distribució del coneixement i, creació de noves carteres de serveis. Carteres de serveis capaces de generar negoci: lloguer d’espais, turisme de qualitat, investigació… De forma REAL.

Des del meu punt de vista, el Museu Imaginari teoritzat per André Malraux podria retrobar-se a través de la web semàntica. Aquesta seria una proposta possible. Recol·lecció de dades sobre el patrimoni artístic d’una ciutat —per exemple—, amb l’intencció que siguin accesibles des d’un repositori amb la capacitat d’interactuar segons els requeriments de l’usuari final.

I, per interactuar, em refereixo al concepte real. Interactuar ha d’anar més lluny del ja clàssic enllaç. Una interacció real, on el sistema no pugui preveure les preguntes de l’usuari final, sinó que senzillament pugui oferir una relació informada de les necessitats de l’usuari.

Aquesta interacció ha de ser tant senzilla com quan un alumne aixeca el dit per fer una pregunta. Una qüestió que pot ser única entre un catàleg infinit de preguntes. Una hipòtesi que l’interpel·lat ha de saber contestar.

¿Serem capaços de contestar els requeriments que els nous sistemes de gestió de la informació ens plantegen? La Història de l’Art, no només és això: una línia sobre la qual s’han muntant obres, i successos. Això és una equivocació. Tampoc no és només pura especulació intel·lectual. Això també és un error i a més a més ens fa perdre clientela.

No podem pedre aquesta nova aventura!

Tots tres, la meva germana, Lévi-Strauss i jo som sagitaris. Sobre el concepte «sagitari» s’ha escrit molt i molt. Es relaciona molt amb caràcters melangiosos, amb el pensament intel·lectual, amb les arts… etc, etc i, sempre etc. Des de Rudolf Wittkower amb el seu Born under Saturn, fins el nostre Joan Fuster amb el llibre Sagitari (1985), on ell mateix també fica aquest títol al seu llibre perquè va nàixer el 23 de novembre.

A banda o no de l’importància de ser un sagitari, crec que la trobada de personatges nascuts sota el signe de sagitari és molt curiosa: un altre ara que també no puc deixar d’oblidar en aquesta entrada seria Joan Oliver que va néixer el 29 de novembre del 1899. Un dels meus escriptors preferits.

En tot cas: el que vull referenciar aquí és la gran falla davant la qual ens trobem. En Lévi-Strauss és un dels antropòlegs més famosos que hi hem tingut mai. És el creador del pensament estructuralista dins de l’antropologia. També va ser un dels potenciadors del treball de camp com a mètode d’observació i recollida de dades. És a dir, va ajudar en gran mesura a consolidar la disciplina antropològica. També ens va mostrar, —parlo ara del seu llibre El pensament Salvatge—, que l’«altre» tenia la capacitat de pensar com nosaltres i, com a tal, s’hauria de considerar dins del mateix nivell intel·lectual que els nostres semblants.

Lévi-Strauss tingué un paper preeminent durant la Modernitat i a poc a poc va ésser arraconat per les noves tendències metodològiques. Algunes d’aquestes tendències, amb l’intenció de fer-se un lloc dins del panteó de les Idees, van intentar enderrocar de totes a totes qualsevol vestigi d’estructuralisme. Sense saber-ne aprofitar allò positiu i rebutjar allò negatiu. Es tractava de fer un cribatge i no pas un enderrocament. Bé, curiosament Lévi-Stauss, per edat i per idees va quedar arraconat. Continuava amb vida,  apartat però, dels corrents de pensament. De forma paradògica els grans pensadors de la postmodernitat ja són morts: Baudrillard, morí el 2007; en Lyotard expirà el 1998, Deleuze el 1995, Derrida ens va deixar el 2004, Lacan el 1981, Foucault el 1984, i Barthes el 1980. Aquests últims (Lacan, Foucault, Derrida, Barthes i Deleuze) impulsors del postestructuralisme. Motor d’impuls de la postmodernitat. Amb això vull dir que de fet, la postmodernitat va viure els seus últims anys de la seva existència òrfena dels seus pares. Ells —Lacan, Foucault, Barthes—, no varen veure la caiguda del mur de Berlín. Tampoc no va saber preveure el nou panorama esdevingut amb els 11-S. Les noves tecnologies les va profetitzar, però és ara quan es desenvolupen. A tot això resta Lévi-Strauss que ho deu veure tot des de ca seva. Veient com la gent gastem telefonia mòbil dins d’un món en crisi. Una societat hereva dels seus propis excessos.

Lévi-Strauss ens va oferir la capacitat de «pensar diferent». Va desenvolupar el pensament bricoleur. Una bona perspectiva aplicable avui en dia. També ens va dir que hem de fer treball de camp. Va fer veure, i això ho ha desenvolupat la disciplina antropològica, que l’investigador ha de trepitjar el terreny on vol treballar.

Un centenari Lévi-Strauss, allunyat de l’actual món cultural, segurament ens observa com objecte d’estudi. Suposo que amb una certa ironia. Amb un regust sorneger. Del que n’ha vist de tots els color i ja potser no es sorprèn de res. Aquests dies proliferen les entrades que recullen aquesta efemèride. Crec que és bo anar-les llegint per tal de veure com avui en dia s’aprecia la seva fortuna crítica. Una bona arribada a port.

Les atzavares de les imatges de dalt, no són una pura casualitat reproductiva i espontània. Les va «plantar» el propietari de la finca que arriba fins el camí. Hi ha una paret de pedra seca i damunt va plantar-hi unes atzavares. Diu el meu pare, que aquest aquest home les va ficar allí, com una mena de jardí, que ell s’encarregava que tinguéssin bon aspecte. Clar, les arreglava quan podia, quan tornava de Barcelona. A Ciutat treballava de repartidor de correu (un ofici que compartíem aquest senyor de les atzavares, Charles Bukowski i jo). El meu pare, que estava devora jo, quan feia les fotos em parlava del conreador d’atzavares en passat. Li semblava que havia mort. Ja ningú endreçava la filera d’atzavares i el jardí de piteres s’havia tornat en selva.

La història d’aquest petit jardí trobat d’atzavares em va agradar molt. Vaig decidir que aquelles atzavares ja tenien la seva pròpia història; jo per exemple sempre les recordo en aquest camí. Es trobaven allà de forma perenne, com les seves fulles, tot autoreproduïnt-se sense el seu cuidador original. Fou així com, cabàs de goma a una banda i guants gruixuts a les mans, vaig decidir arrencar algunes atzaveres petites. Vaig omplir el cabàs. Era l’últim dia d’una petita estada a Sant Mateu del Maestrat.

Al dia següent, en arribar a Barcelona, les atzavares sobrevien en el cabàs de goma. Les plantes havien estat transportades, tot seguint el seu tràgic i màgic destí d’atzavares transportades. Com no les podia transplantar, en els dies següents a la meva arribada a Ciutat, vaig decidir afegir una mica d’aigua al cabàs de goma. D’aquesta manera evitava que les arrels de les atzavares perdéssin la sev humitat. Tot i així les havia de transplantar. Dotar-les d’un nou hàbitat. Sóc conscient que ficar-les en torretes no deixa de significar una regressió. Un captiveri. Emperò el projecte és que quan hagin crescut de forma raonable les duré personalment cap una altra finca de la meva mare, que nosaltres anomenem «Menguillo», també en el terme de Sant Mateu del Maestrat.

Ara m’encarrego de veure com creixen a poc a poc, les acarono els dies de sol i no m’aturo de mirar-les. Sensacionals. Sé que si sobreviuen adoptaran dimensions gegantines, formes que, de ben segur, em superaran. No sé si fóra bo donar-lis una mica de fertilitzant «15-15-15», li hauré de demanar consell a la meva mare i, agafar-ne un grapat d’aquest fertilitzant quan estigui per la caseta de Sant Mateu.

Us deixo amb un poema de Mª Mercè Marçal, on les atzavares apareixen com la mostra d’un paisatge quotidià i urbà. Com un collage dins d’un jardí trobat i prefabricat a la balconada d’un pis que dóna al carrer:

Tombant

Una dona sense un home
és com un peix sense bicicleta
Anònim

I

Avui, vint-i-u de desembre,
he sortit al balcó:
sota una pluja que ja amainava
he vist els testos, les olles, els pots
de conserva, plantats d’atzavares,
de cintes, begònies, geranis i cactus,
de cabellera de la reina
i d’alegria de la casa.
I el gessamí, que si se’m mor, no se’m mor.

Feia molts dies que no sortia al balcó
corrent darrere d’amors i d’altres coses.

Per continuar la lectura del poema feu clic ací damunt.

Les imatges que difonia la sempre omnipresent TVEspanyola, varen marcar el meu àlbum fotogràfic. Fins a tal punt que, des de gairebé sempre, he sabut identificar quan una imatge feia referència a Beirut o no. No tinc tampoc gaire traça i fons en matèria de fotografia documental; tot i així, molts cops he identificat els carrers de Beirut en fer només un sol cop d’ull a una imatge.

Sota la meva innocència de nen petit, la desfeta dels carrers em va fer odiar les guerres fraticides. La cruesa de les imatges em varen impactar. Avui en dia puc entendre determinades postures que menen els pobles a la lluita armada. Un altre fet que també va contribuir a fer més permeables les imatges del Beirut dels anys 80: el meu pare ha estat tota la vida un sol·licitat bufador de vidre. Per les tardes, en tornar de l’escola, jo l’acompanyava a entregar la feina feta als tallers que li encarregaven peces. Eren encàrrecs que ells no podien realitzar i que el meu pare feia en el taller que de sempre ha tingut a ca nostra. Sé per referències, que un d’aquests clients tenia el seu taller al barri de Verdum, a Barcelona ciutat. Sempre he identificat els carrers d’aquest barri barceloní amb les imatges impresses de Beirut. Les deuria barrejar en el moment de fer els meus càlculs mentals. Per sorpresa meva, aquests dies tot preparant els material i les informacions per poder crear aquest article, he comprovat que a Beirut també hi ha un barri que nom Verdum. L’infant i la persona que sóc ara s’han trobat en el mateix pis des d’on escric a l’ordinador. S’han trobat en un passadís i s’han emmirallat. Senzillament crec que també tots dos Verdums, el barri barceloní i la barriada benestant de Beirut s’han trobat. És Beirut una còpia oriental de la Barcelona que jo conec? Encara no he estat mai al Líban ni a la seva capital. En certa mesura és el meu destí esbucat. He d’anar-hi però no sé quan ni amb quines circumstàncies.

Com a curiositat: una volta, amb una companya preníem una xocolata pel barri de Sant Andreu a Barcelona; parlàvem llavors de coses banals-transcendentals. Ella portava aquell dia un llibre sobre fotografia documental i, a la portada hi havia una foto d’un guerriller armat tot corrent per un carreró. Vaig veure la foto i no vaig dubtar-ne! Era Beirut! Vàrem mirar els crèdits de la fotografia de la coberta: era Beirut! Aquest dies en la compilació del material per aquest text també m’ha passat un fet destacable: he trobat una foto d’un moment a la Guerra Civil del Líban (1975-1980…). La vaig agafar a través del Google. No sé ni l’autor ni la data. De la que sí sé l’autor i la data és d’una realitzada a Barcelona. Per Agustí Centelles durant la Guerra Civil Espanyola. La imatge de Centelles mostra un Guàrdia d’Assalt contra l’aixecament feixista a la ciutat a mitjans de juliol 1936. Potser exagero amb els paral·lelismes. De tota manera, sota la meva òptica subjectiva trobo una certa relació: l’escena, la composició fotofràfica… Millor que jutgeu vosaltres mateixos.

Beirut sempre està present. Apareix i despareix a la meva vida. Potser algun dia hi aniré. Una ciutat de l’altra banda de la mediterrània marcada pel conflicte. Davant d’un món israelí i les lluites internes entre cristians i àrabs… a banda de les diverses variants de culte existents. Un món força complex que sempre es reconfigura.

Deixò aquí també l’entrada d’un blog d’un català que ha fet gairebé un dia a dia de la seva vida al Líban, es diu Jaume Canet. La bitàcora conté textos força interessants sobre l’actualitat libanesa, sobre els moments quotidians… i els possibles enmirallaments amb el món català.

* ruta de la segona imatge: http://travel.bluuurgh.com/ALBUMS/2006-lebanon/002_beirut_blasted_building.jpg