Archive for the ‘records i memòria’ Category

A Sant Mateu, conservem encara una proporció d’hort. Com els meus pares fan vida a Barcelona, en morir els meus avis, l’hort es va convertir en una finca amb ametllers. Però aquesta finca xicoteta encara conserva la dolçor de la terra conreada amb l’estima de l’home que n’extreu els fruits que han d’alimentar la família. A l’Hort de Baix —que és el que li va tocar a la mare, en contraposició a l’Hort de Dalt, que pertany a l’oncle—, es conreava una miqueta de blat de moro i melons; mentre els ametllers actuals anaven creixent. A l’Hort de Dalt, pel contrari, l’avi conreava tota mena d’hortalisses: tomata, albergínia, safanòria, carbassó, mongeta tendra…

Qui té un hort té un tresor, penso durant les meves estades a ciutat. Veure com mort el capvespre a l’hort ajuda a escapolir molts fantasmes urbans. Enguany, els ametllers de l’hort van carregats. Tindrem bona collita. La mare es lamenta, ella que ho volia deixar ermar… De l’hort en conservo records forts. Com per exemple quan vaig veure plorar el pare a raig, en el soterrament del nostre estimat gos. Allà descansa un inoblidable amic que tinguérem durant tretze anys.

A Badalona tinc algunes plantes al balcó. Tenir plantes al balcó pot suposar una certa contradicció. Més encara si vius en una ciutat. Fan companyia i, suposo, que podrien arribar a significar la domestificació més evident de la Natura. Una Natura empetitida, relegada a una reserva urbanística que s’eleva del nivell del carrer; escales amunt. L’origen occidental d’aquest costum, potser el trobaríem en una de les Set Meravelles del Món Antic: els Jardins Penjants de Babilònia. La capacitat de l’ésser humà per a decidir la nova ubicació que determinades parcel·les de la Natura han de tenir a l’entorn creat per ell. Aquí també trobem, com no se’n pot deixar escapar, la idea del locus amoenus. Desgraciadament, però, tant Babilònia com un idíl·lic jardinet terrenal resten massa lluny de les balconades urbanes embotides de plantes.

Tant les atzavares com els dos dragos em donen una pau senzilla. Sóc conscient que abans molta gent tenia atzavares plantades en pots de qualsevol mena; per exemple: en pots d’olives gegants. Però avui en dia, l’atzavara, com a planta de balcó ha anat retrocedint. En àmbits rurals continua existint, però. Les ciutats, ja se sap, les modes canvien i a poca gent li plau tenir una planta gairebé monocromàtica i que només floreix per morir. Els dragos, per la seva banda, van fent camí. Pertanyen al curiós regne de les plantes que es converteixen, pels ulls humans, en arbres. Pels ulls científics, sembla ser, continuen com unes senzilles plantes. Els dragos tenen arrels místiques a les Illes Canàries i sincerament em deleixo per veure’ls convertits en arbres per tal de poder-me extasiar amb la seva saba vermellosa.

Tot i que no demanen atencions emprenyadores —a fi de comptes són plantes agrestes que hom a domesticat i miniaturitzat—, creixen al seu ritme natural, sense preses. Perdoneu, us he dit una mentida; no creixen al ritme natural. De natural no hi ha res en mans de l’ésser humà, només ell mateix —si de cas. Els recipients on es troben duen terra comprada en els basars del xinesos. Una terra fosca, d’origen dubtós, que a més a més jo he potenciat amb adobs nitrogenats. Això ha incrementat la velocitat de desenvolupament de les plantes que, per contra, requereixen més aigua.

L’altre dia, abans de tornar cap a Badalona, vaig fer-me amb una aixada i una pala amb la intenció de retallar un bocí de terra de l’hort de baix. Vaig pensar que seria una bona connexió entre el món d’allà i el d’aquí. Entre dues natures domesticades —tant l’hort com els testos són fets a mida per mans humanes. La terra de l’hort, és la pasta de la família. Una massa que quan plou deixa anar la seva saó. I això —perdoneu-me el sentimentalisme— és un paradís que la gent de la ciutat, per moltes plantes que tinguem a finestres i balcons, crec que hem perdut per sempre.

El més important, dins l’etapa de formació d’un ésser humà,  és crear l’hàbit per la recerca.

Per molt que s’expliquin els continguts, per molt que ens posin exemples, l’ésser humà té una capacitat de memòria limitada. Uns tindran més que d’altres, evidement. Emperò, avui per avui, no podem dipositar dins dels nostres cervells tots els textos de forma íntegra. Tampoc no tindria cap sentit. La nostra cultura occidental —cada cop penso més en l’error i ambigüitat de l’etiqueta «cultura occidental»—, ha creat tota mena de mecanismes i objectes que permeten emmagatzemar el coneixement humà. Sempre que justifico la meva formació en les llicenciatures d’Història de l’Art i, Antropologia Social i Cultural, trobo que el meu interlocutor fa una expressió com aquell que es troba davant d’un lloro, que només fa que repetir coses de memòria, sense cap mena de finalitat. Doncs bé, una de les coses que vaig apendre dins del món universitari va ser l’estupidesa de voler-se apendre temaris de memòria. Per exemple: tot el Barroc, tota l’estètica del Món Antic… Aquesta no era la solució. El coneixement es troba en la bona gestió dels continguts. Tant el bon crític d’art, com el bon científic, són aquells que tenen la capacitat de saber on trobar la informació correcta, de forma més eficient. Per això els últims anys de carrera els vaig dedicar a l’adopció d’aquest mètode: aprendre a saber d’on treure els continguts necessaris per tal d’enriquir els meus coneixements. La fórmula va resultar prou exitosa. Vaig aumentar l’eficiència de les hores d’estudi: més aprenentatge en menys temps.

El nostre sistema bàsic de distribució de coneixements i continguts se centra en l’explicació verbalitzada. És veritat que les ciències exactes són molt importants per tal de viure en el món actual on ens desenvolupem. Però això mai podrà passar per davant de la paraula. Les matemàtiques ens les expliquem a través de la paraula; si això falla, l’alumne no pot apendre la ciència per molt que el mestre s’esforci. Deixem de banda, però, la clàssica batalla entre ciències i lletres. Crec que tant la persona fomada en ciències com en lletres han de saber manipular textos. La primera aproximació a un text és la lectura.

Aquests paràgrafs introductoris serveixen per justificar el paper essencial de l’hàbit a la lectura. Un costum que s’ha de promocionar des dels cicles formatius preuniversitaris. Una de les formes de fomentar l’hàbit per la lectura és la dedicació d’hores lectives. Aquestes hores a les aules asseguren que com a mínim l’alumne es familiaritza amb una proesa tecnològica: el llibre. Read the rest of this entry »

Una de les grans oracions que serveixen per donar empenta als nous aprenents postula: «Ningú no neix ensenyat». Una fórmula plena de contingut. En efecte, l’ésser humà necessita formar-se per tal d’entendre el món on viurà al llarg de la seva vida. Necessitem recollir l’herència de les generacions que ens han precedit per tal de conrear nous futurs. En la nostra societat aquesta transmissió de coneixements «a l’engròs» es realitza a través diverses etapes que conformen l’escolarització.

A Catalunya aquest és el sistema que impera. L’escolarització parteix de la base que l’ésser humà s’ha de formar-educar des de la infància. Així, hom pot emprendre un camí que s’allargarà durant anys. Tot partint d’una educació bàsica obligatòria —en la meva època de pupil es deia EGB (Educació General Bàsica)—, fins a poder abraçar nous nivells com ara la Formació Professional o el món universitari amb els grans ventalls de titulacions que s’hi ofereixen. Aquest sistema educatiu té una doble cara: per una banda serveix d’aparcament de nens, propietat d’uns pares que durant diverses hores del dia no els poden acompanyar o formar ells mateixos; per una altra banda, tant escoles com universitats es troben curulles de formadors pèssims, abocats a la docència com a una de les poques coses que saben fer. I a més a més la fan malament!

La intenció aquí no es teoritzar sobre el model educatiu del nostre país. Pretenc fer una breu memòria dels professors que m’han servit per formar-me com a persona; amb uns determinats coneixements que m’han atorgat les habilitats necessàries per tal de poder entendre els molts diversos continguts que el nostre món crea de forma infinita. Read the rest of this entry »

Ho reconec, he estat massa temps en silenci. Haure après res de nou? De vegades ho dubto… També és veritat que no tenia ganes de xerrar. Res de la realitat viscuda mereixia cap comentari, ni favorable ni reprobable.

Només respirar: aire dins i aire fora. Hi ha moment que per molt que diguis, per molt que hagis de cridar… Tot ja resta dit.

Potser penses que et dono una visió massa pessimista, i no! També he recollit noves lliçons vitals. No crec que les hagi de donar a conéixer a ningú. Són antigues com la nostra covarda història. Per diverses raons. Les lliçons pròpies no interessen a ningú més que al protagonista. Segona raó: no corren temps de predicar doctrines; cadascú s’adapta la realitat com pot. A fi de comptes de vida només hi ha una. I hem de viure-la!

Quan més aviat penses que tens controlada una situació, més efectes contraris pot causar la variacions que aquesta pugui efectuar. «Tot es mou», com diuen que teoritzava Heràclit. La mutació de situacions, d’episodis vitals, de converses que es perden en la nit.

Tancar els ulls i pensar en una solució petita, quotidiana. Un tractat de pau que possi fi a dies de cabòries que no menen enlloc. Per tornar a la paraula. Per recuperar l’expressió.

Durant aquest temps no he abandonat la lectura. Llegir em fa companyia. Els llibres, els meus llibres, arrenglerats en els prestatges, que reposen del seu somni. Lectures obligatòries? Avui no hi ha cap. Senzillament les fites que hom vulgui imposar-se.

De la caiguda al pou he descobert noves peculiaritats del tracte humà. La vida no té normes ni regles vàlides. L’únic sentit és viure, el dia a dia, els projectes de futur. Com animals udolant dins la foscor. Com cans que canten les seves pròpies pors. No hi ha normes. No cal publicar anotacions en un diari d’una forma regular. No cal un compromís amb ningú. Senzillament es fa. Pujar o baixar.

El paisatge es reformula davant períodes de crisi. No cal que sempre sigui la mateixa muntanya. Potser penses que sempre viuràs a la mateixa platja i, un dia d’aquests, el canvi climàtic de la convertirà en un no-res devorat per la mar.

Cal senzillament tornar a parlar, perquè ningú no parlarà per nosaltres. Sempre però, respectant el dret a la dissidència. Al deixar marxar a la diferència. Aquells no miren amb els nostres ulls. Aquells que no s’enlluernen amb els mateixos dois que a nosaltres ens fan bocabadar.

Cal recollir l’aigua del pou, i tornar a caminar.