Archive for the ‘lectures’ Category

Amb Calç i rajoles, de Joan Brossa, ens trobem davant d’una obra que, a priori, sembla complexa. Aquest és el problema que al nostre país s’ha trobat sempre l’autor; ha restat en una mena d’esfera d’allò que és conegut i alhora però, totalment desconegut.

Jo mateix reconec que, tot i tenir un ampli coneixement de la seva poesia visual, no ha estat fins ara quan començo a endinsar-me dins aquesta parcel·la pròpia de Joan Brossa. De fet, m’ha estat de gran ajuda l’estudi introductori a Calç i rajoles realitzat per Glòria Bordons l’any 1999. Aquí llavors, donarem a conèixer aquesta obra i la complementarem amb les opinions de Bordons i, algunes notes i impressions recollides de la lectura del text.

Read the rest of this entry »

Aquest dies, tot repassant les entrades que he realitzant fins ara en aquest blog, m’he fixat que hi havia un post orfe. Parlo de l’article on comento del text Soterrani, l’obra teatral de Benet i Jornet. Havia llegit el text i havia quedat en l’aire dir què m’havia semblat la representació d’aquesta obra. La posta escènica.

The player will show in this paragraph

Diré senzillament que, amb Soterrani, ens trobem davant d’una obra de teatre en estat pur. Pulcritud dins del parc temàtic en què hem convertit el segle XX-XXI. És una representació on dos personatges s’enfronten a les seves realitats. A les seves dificultats. Per això destaco el fet que parlem d’una obra estat pur. Que recorda les obres d’Èsquil, on sovint trobem només dos personatges que exposen les seves postures i on el cor va perdent pes. De fet, a la posta escènica de Soterrani té més pes tot allò que es diu, que no pas allò que es fa. És una obra de text, més que no pas d’accions. Read the rest of this entry »

—El Diccionari Catala Valencià Balear, el “Borja-Moll”, defineix:

LLETRAFERIT, -IDA adj.
Instruït, que ha llegit molt (mall., men.); cast. letrado, leído. Lletraferit no ‘u és gayre, Aguiló Poes. 149. Ja sabia que alguns lletraferits se riurian d’ella, Ignor. 80.
Fon.: ʎətɾəfəɾít (or., bal.).

—El Diccionari de la Llengua Catalana (DIEC) de l’Institut d’Estudis Catalans, en canvi és més concret encara i ho defineix com:

lletraferit -ida
adj. [LC] Amant de conrear les lletres.

En tot cas, tant si s’ha llegit molt com si hom es dedica a conrear les lletres; és a dir: avui collirem un quilo de lletres M, he d’ensofrar les eles geminades perquè sinó pedran el punt… o he d’esporgar El Quixot, o aquest Proust encara no acaba d’arrelar….

No deixa de ser curiós entendre el mot com a entitat pròpia: lletraferit. Ferit per una lletra. Com les explicacions totalment breus que fan el DCVB i el DIEC. Igual de metafòriques.

Sovint sento parlar que algú és un lletraferit. Això em provoca un coïssor a tota la pell: penso com si aquell lletraferit en qüestió estigui pidolant hores de vida per acabar de llegir un full escrit. De lletraferits hi ha a tot arreu. No crec que la paraula necessiti gaire atenció. Només que potser l’hem de desmitificar i pensar que avui en dia, tothom llegeix. Deixa de ser, el lletraferit, un personatge malatís, que s’espera a les portes de les biblioteques per recollir les lletres que cauen dels llibres en préstec i empassar-se-les. Un lletraferit, vist com un vampir de les lletres. També seria una altra definició.

Us hi deixo la imatge neobrossiana per tal que pogueu anar pensant-hi.

Senzillament genial! La lectura de Pinyols d’Aubercoc hauria d’esser un pas obligatori d’aquest estiu. No podeu esperar més. Llegiu-lo!

Emili Manzano ens ha atorgat el seu primer llibre. Són catorze relats tots ells trenats, plens d’un lirisme sensacional. Manzano (Ciutat de Mallorca, 1964)ha estat periodista a diaris com “Diari de Mallorca”, “La Vanguardia”, “ABC” o “El País”, ara ha arrodonit un llibre on el seu món íntim queda palès.

Els catorze relats són producte de la seva col·laboració amb la revista “L’avenç”. Tal i com explica el mateix autor en una entrevista de Montserrat Serra per a Vilaweb:

En Josep M. Muñoz, director de L’Avenç, em va encarregar que li fes una sèrie d’articles durant un any, perquè li agradava el meu català escrit. De fet, tota la meva carrera, l’he feta en castellà, a La Vanguardia i a El País, però fa tres anys vaig publicar uns articles en català per al Quadern. Eren articles amb un català excessivament dialectalitzat, però al Josep M. Muñoz li van agradar. I em va dir: ‘Escriu una sèrie’. Li vaig proposar una sèrie d’articles sobre els canvis que sofreix un micro-món rural, des d’una posició distanciada, gairebé d’etnòleg, a fi que la prosa sortís. Però des del segon article va resultar que explicava la meva vida: els meus fantasmes, les meves fantasies… L’editor em va estimular a prosseguir. Fins al punt que un dels articles ja passava a París. Em va dir: ‘Explora, investiga, i cada mes pots escriure allò que vulguis, però sempre vinculat a una mateixa veu.’ Em vaig carregar el projecte que li havia proposat, perquè vaig introduir-hi la subjectivitat. Read the rest of this entry »