Zena el Khalil no és cap escriptora. Amb Beirut, I love you no ens trobem davant del cas típic de l’escriptora revelació a ca nostra, tot i que fa anys, que al seu país ja publica. Tampoc no ens trobem davant una escriptora emergent, de nova fornada. No. El Khalil és —ras i curt— una artista interdisciplinar. En el sentit pur. Fa anys que hi treballa i, en aquest punt, sí que el seu llibre ens ha ajudat a descobrir a l’artista consolidada. Si feu una ullada a la seva web descobrireu una obra irònica, que parla de la vida de la dona en món libanés. Que parla d’un país marcat per molts —massa!— anys de guerra.

Beirut, I love you va arribar a les meves mans… No. Millor refer la frase. Vaig arribar a Beirut, I love you a través d’una ressenya publicada el 2 de desembre de 2009 a la revista Cultura|s, editada com a suplement del diari La Vanguardia. Des de ben petit el mot «Beirut» forma part del meu imaginari. No hi estat mai, encara. La meva font d’informació ha estat a través de l’alteritat: fotografies, videos, textos d’història. I ara, descobria la ressenya de Sònia Hernandez en un suplement cultural que segueixo amb un cert interés. No vaig voler quedar-me en aquest nivell de coneixement i vaig decidir per una passa envant i començar la recerca del llibre. No va ser gaire difícil. A la llibreria La Central del Raval barceloní el tenien. Es trobava exposat damunt les taules de novetats.

Ja havia avançat molt. L’objecte de desig entrava a formar part de la meva biblioteca personal. Ara només restava fer-ne la lectura. Tinc molts llibres esperant el torn de lectura. Això ens passa a molts adictes a la lectura i la possessió de llibres. Emperò, amb Beirut, I love you no vaig deixar que l’amor es refredàs.

Què podem trobar en el llibre Zena el Khalil? Tal i com he llegit en una crònica que la mateixa artista té publicada a la seva web: trobareu «honestedat». Khalil escriu com a pulsió final de la guerra al Liban de 2006. Sembla ser que l’artista, durant la invasió israelí a l’estiu de 2006, decidí emetre les seves inquietuds i aspiracions en un blog. Aquesta plagueta que s’allargà durant trenta-tres dies fou fins i tot una font primària d’informació per agendes de referència com ara la CNN. Això va fer que un agent literari recomanés a Zena la creació d’un llibre.

Però en el llibre de El Khalil no només aporta una crònica de la guerra del 2006. Les pàgines transpuen sentiments. Beirut, I love you és un llibre on Eros i Thanatos dialoguen. La vida, la mort, els sentiments contradictoris d’una població que es troba de forma constant entre focs d’armes. De més a més —donat que és una mena de memòria personal—, l’artista també fa intervenir, no només els seus records, sinó també les seves fabulacions, les seves ironies, els seus monstres. El text ens reflexa la vida d’una dona que s’aboca al seva edat adulta. Beirut, I love you ens xerra de gent que s’estima, nits de festa, problemes amb les parelles, la joia de la bona amistat i la pèrdua per sempre més: com és el cas de la relació Zena-Maya.

El llibre no només destaca pel text fresc i vigorós: sincer. També, perquè l’artista l’ha impregnat amb el seu rastre. El lector no es troba només davant d’una memòria —en el meu cas traduïda. Tindrà a les mans una mena de «llibre d’artista». Zena ens dóna la seva visió de l’art i al mateix temps fa que el llibre quedi segellat pels seus dibuixos personals. Com he comentat al començament, això ja ens denota que el centre d’atenció per a El Khalil no és escriure; sinó ésser en el món. Representar-se. Fer-se explicable a través de la seva obra. I això ho fa possible a través de qualsevol medi. El llibre també és un recordatori de les diverses perfomances que Zena ha realitzat; com ara la de córrer per Beirut amb un vestit de núvia de la seva mare. A la seva web podeu veure les imatges.

Zena, estima Beirut, però això no ens situa davant un immens amor ensucrat. El Khalil reconeix que de vegades la seva estimació per Beirut es converteix en el seu destí esbucat. Sap que pot viure en altres bandes del món. De fet l’autora va nàixer a Londres, i va viure la seva infantes a Nigèria. El Khalil forma part de la diàspora libanesa de diverses generacions —sí! no només va existir la diàspora jueva, molts pobles de la riba meditarrània l’han viscut, també. Per això en el seu text de vegades apareix el transformisme: el seu avui, el seu besavi. Zena muta de dona a home d’una forma vertiginosa. Els personatges no es canvien rere l’escenari, sinó directament davant del lector-espectador. Aquest transformisme també forma part de la visió de Zena sobre el món de l’art i, de retruc, sobre la vida mateixa.

Amb Beirut, I love you ens llegirem un Beirut actual, pendent encara de l’últim moviment de Hizbulah o d’Israel. Un caos polític que l’autora conèix de primera mà:

Mi nuevo apartamento es un microcosmos de Beirut. Está en un barrio musulmán dividido.  Si salgo de mi apartamento por la puerta principal, estoy en manos de Al Mustaqbal, la milicia suní pro amrikana. Si decido salir por la puerta de atrás, por la cocina, son Musa y Berri por todas partes, que representan a la milicia chií pro iraní Amal. Actualmente, estos dos partidos musulmanes están enfrentados entre sí. Es curioso cómo un apartamento minúsculo puede dividir así el barrio.

Durante la guerra civil,  en los años ochenta, esta zona era un bastión del partido comunista. Toda la gente que vivía en mi edificio simpatizaba de alguna manera con la ideología comunista de la calle Hamra. Estos viejos luchadores ya están retirados, pero siguen defendiendo con empeño sus viejas ideas, aunque con métodos nuevos y mejores. Ahora tienen bares, escriben en los periódicos e incluso dirigen organizaciones culturales.

Un context on, enxarxada amb aquest maremàgnum polític, la població civil —i també els turístes— intenten portar el seu dia a dia. Zena és una dona que no renuncia en cap moment a la seva vida. És una de les sensacions que es transmet del text: que tot i que la situació del Líban i del Beirut actual és força complicada, val la pena crear un país modern. El Khalil és una dona que ens aporta aquest missatge clar: la necessitat de la població civil de «crear» el seu propi país. Al marge de qualsevol influència exterior.

Acabo aquesta ressenya, una nit que no és qualsevol. Aquesta setmana d’agost de 2010 han tornat els enfrontaments armats al sud del Líban. Els israelians no han sabut respectar ni el buffer traçat per la ONU. Han mort libanesos, han mort israelians, ha mort un periodista. Han mort homes. Cal tenir consciència que la realitat libanesa i, ensems, la de Beirut és força complexa. Calen homes i dones amb un model de país clar per tal de seguir conreant la Perla d’Orient.

Un dels relats que s’emmarquen dins d’aquest grup és el titolat Escrit al front. Una narració breu que podreu trobar dins la compliació que l’Edicions 62 va publicar el 2007 amb el número 174, dins de la famosa col·lecció MOLU (Les Millors Obres de la Literatura Universal). Aquest volum s’ha distribuït massivament al llarg del 2008 i és assessible a qualsevol llibreria.

Aquest article torna a donar fe sobre el món i els costum dels tatuatges. En aquest blog ja s’ha plantejat el fenòmen contemporani el tatuatge i s’havia relacionat amb les atzavares tatuades. En el cas present, realitzarem una relació triangular: per una banda volem relacionar el conte de Primo Levi Escrit al front, amb la seva pròpia experiència vital —on trobarem a Levi com a testimoni dels camps de concentració nazi; seguint amb aquestes traces ho relacionarem amb les pràctiques comercials que Levi proposa amb el seu conte; i finalment cercarem la porta que estableix la relació entre el conte de Primo Levi amb les pràctiques comercials actuals i el fet cultural que representa el tatuatge.

Primo Levi ha destacat davant la literatura universal amb el seu testimoni dels camps d’extermini nazi amb Si això és una Home. El mateix autor duia tatuat en el braç el número 174.517, aquest mateix tatuatge l’aniquilava com a persona, com a ésser huma. Tot el contrari amb el context actual on un tatuatge urbà es realitza amb l’esperit binari: pertànyer a un grup concret/tenir identitat única.

Aquest pas pels camps d’extermini nazis l’identificarà com a testimoni al llarg de la seva vida. En el relat que ens ocupa: Escrit al front; el tatuatge és el tema central.

L’Enrico, protagonista central del relat, decideix assistir a la crida apareguda en un anunci que ha trobat al diari Corriere. Dins del neorealisme que caracteritzà Primo Levi, Enrico es troba dins una situació de crisi econòmica, tant real com la nostra. La necessitat de diners ràpids el duu a prendre una decissió categòrica: cedir l’espai lliure i llis del seu front a una agència publicitària.

—Vostè ja ho deu haver entès: es tracta d’una nova tècnica de promoció —(i aquí va assenyalar amb elegant desimboltura el seu front)—. Si vostè accepta no tindrà cap obligació pel que fa al comportament, a les seves tries i a les seves opinions. Jo, per exemple, a Savoia no hi he estat mai, ni de vacances ni de cap altra manera, i tampoc no penso anar-hi.

L’Enrico decideix consular-ho amb la seva dona Laura. Aquesta té una pensada millor: oferir tots dos fronts. L’agència accedeix aprofitar-se de la bona disponibilitat dels dos joves. Així sortiran tatuats amb els missatge:

Una noia amb bata blanca els va pintar el front amb un líquid que feia una olor penetrant, els va exposar durant alguns minuts a la llum blava i enlluernadora d’un focus, i els va estampar a tots dos, verticalment damunt del nas, una flor de lis estilitzada; després, damunt del front de la Laura va escriure amb una elegant cursiva: «Lilywhite, per a ella», i damunt del front de l’Enrico: «Lilybrown, per a ell».

El fet de tatuar-se tots dos va incrementar molt la quota monetària aconseguida. Era un sistema publicitari de nova implantació i tingué molt èxit. A la ciutat a poc a poc aniran apareixent tot de gent amb el front tatuat. Les diverses empreses decidiran invertir en aquest nou sistema publicitari.

Al novembre, l’Enrico va calcular que un ciutadà de cada trenta duia alguna cosa escrita al front. Normalment eren reclams publicitaris com els seus, però de tant en tant també es podien trobar peticions o declaracions diverses. A les galeries, van veure un jove elegant que duia al rostre: «Johnson, botxí»; al carrer Ample, un noi amb un nas xafat com el dels boxejadors que duia: «Ordre=Civilització»; aturat en un semàfor al volant d’un Minimorris, un jove d’una trentena d’anys amb patilles que duia: «vota en blanc!»[...]

Com tot sistema comunicatiu, sempre existeix la possibilitat de crear nous missatges, noves alternatives, enllaços entre la publicitat i la propaganda. Els missatges que la gent es tatuava al front eren des de publicitaris fins a missives adoctrinants.

No puc deixar de pensar amb l’autor de Si això és un home. Un home que se sabia marcat per la història. Que duia en el braç un sistema d’identificació emprat per castigar. El tatuatge en Primo Levi no deixa d’ésser una perversió del control damunt de les persones. Els cop d’efecte del relat Escrit al front es troba a les línies finals quan passat el temps de la concessió de l’espai escrit el matrimoni decideix que no renovaran el contracte:

Van rebutjar l’oferta de comú acord, i van baixar al centre gràfic per esborrar l’anterior. Malgrat que la noia de la bata blanca els assegurés el contrari, el front de la Laura va quedar aspre i rugós com si se l’hagués cremat i, a més a més, si t’hi fixaves bé, la flor de lis estilitzada encra es podia distinguir, com els emblemes del feixisme als murs de les cases de camp.

Sorprenent! Levi relaciona explicitament el fet dels Frontals —així es denomina en el relat als que s’han realitzat un tautatge al font—, amb el feixisme.

La volta final s’escriu quan el fill que l’Enrico i la Laura estaven esperant néix:

El nen va néixer amb tota normalitat: era guapo i fort, però, inexplicablement, duia escrit al front: «Homogeneïtzats Cavicchioli».

En certa mesura Primo Levi connecta amb el Pere Calders de Les Cròniques de la Veritat Oculta (1954). Amb la seva capacitat de fer que el lector quedi colpejat pel malson. Per allò que des de la seva butaca il·luminada pel llum no es pensa trobar. Emperò estem parlant d’autors, Calders i Levi, que van viure al cent per cent l’horror de les guerres. Del fet d’haver de cercar una solució de continuïtat després del desastre. Amb Primo Levi, la memòria i la seva contrària: la amnèsia serà una constant.

Tot tornant al fil conductor de l’article, els tatuatges com estètica comercial; veurem com aquesta pràctica que Levi narra en el seu conte, s’ha tornat en una pràctica possible dins el nostre món contemporani.

A la imatge superior us presento Kari Smith una dona dels Estats Units d’Amèrica que va decidir tatuar-se publicitat de  GoldenPalace.com. Un casino online. Havia posat l’espai del seu front a la venda a través  del portal EBay. Va acabar obtenint uns 10.000 $; quantitat que va Kari volia emprar per enviar el seu fill a l’escola privada. Cadascú tindrà la seva opinió al respecte. Per a mi, aquesta troballa destaca el fet que Primo Levi va tenir la capacitat d’obrir una porta amb el futur. Un futur que s’ha realitzat plenament, tal i com veiem amb la fotografia on Kari Smith mostra la publicitat del lloc web. Levi va morir el 1987, no va poder preveure el món d’internet i com la realitat té la capacitat de readaptar-se de forma constant. El conte Escrit al front, que no deixa de plantejar-se com això: una narració; té la seva porta de sortida final a la nostra època actual. El neorealisme de Levi, on hi trobem els carrers bruts, els personatges amb necessitats econòmiques difícils de resoldre, testimonis de l’horror… ha desenbocat en un cap de fibló del nostre present.

El cas de Karin Smith no és l’únic que existeix, no és un fet aïllat. Actualment l’empresa de hosting web Globat.com duu a terme una campanya on dóna l’oportunitat de comprar espai del cos, de la pell de les persones per tal de tatuar-hi publicitat.

Investigant sobre aquest fenomen he arribat al lloc que pensava trobar: gent que ja sense demanar compensació econòmica es tatua logotips de marques comercials. Nintendo, Windows, Coke, Nike… el que sigui.

Ens trobem en aquest cap de carrer. Ja no només necessitem portar roba d’aquesta o aquesta altra marca. No cal comprar els electrònics tots de la mateixa Corporació… Cal ser la Corporació mateixa. Això només se soluciona fent-se tatuar la marca damunt la pell.

Si observem aquest fenòmen des d’una òptica antropològica podríem parlar que, en certa mesura, s’està cercant una tipus de màgia per contacte. Identificar-se amb les empreses tot fent que el propi cos referencïi un logo o el nom d’una web o una marca empresarial.

Sigui com sigui, aquest sistema publicitari que presenta Primo Levi al seu conte Escrit al front, a arribat a la nostra societat —on tot és espectacle— amb una cara simpàtica. No deixa d’ésser un divertemento més. Suposo que fins i tot per a Karin Smith i el seu fill això no deixava d’ésser una atracció més. On ells anaven a la primera vagoneta amb el vent de cara.

Emperò, tinguem presents les paraules escrites per Levi…

[...] si t’hi fixaves bé, la flor de lis estilitzada encra es podia distinguir, com els emblemes del feixisme als murs de les cases de camp.

La nostra societat de l’0ci i l’espectacle pot caure de nou en el control de les maquinàries encarregades de disciplinar i castigar, com els va passar als tatuats en els camps d’extermini nazi.

Referències fotogràfiques:

—Primera imatge: http://www.flickr.com/photos/jimmorrisonlive/2636945522/

—Imatge de Karen Smith: http://www.flickr.com/photos/linds/23935351/

—Imatge tatuatge Nintendo: http://flickr.com/photos/knobbyknees/2397155976/

]]> http://www.alombradelatzavara.desgest.net/2009/01/02/escrit-al-front-de-primo-levi-un-conte-visionari/feed/ 0 http://www.alombradelatzavara.desgest.net/2008/11/25/el-misteri-de-lamor-cap-a-un-joan-miquel-oliver-escriptor/ http://www.alombradelatzavara.desgest.net/2008/11/25/el-misteri-de-lamor-cap-a-un-joan-miquel-oliver-escriptor/#comments Tue, 25 Nov 2008 00:22:51 +0000 mariano arranz i muñoz http://www.alombradelatzavara.desgest.net/?p=583 Diré per començar que en Joan Miquel Oliver és músic, compositor i component dels Antònia Font. Fins aquí el seu currículum bàsic.

D’altra banda hi ha el creador total, l’Oliver que es pot llençar per la banda més creativa i fer llibres com ara El Misteri de l’Amor. Un llibre que no deixa ningú indiferent. Hi ha opinions de tota mena. Jo diré d’entrada que l’acabo d’enllestir i m’ha agradat força. Una bona lectura. Sí senyor Oliver, almanco una lectura que refresca el panorama literari català. Li dona oxigen.

El misteri de l’Amor tracta… doncs això mateix, de l’amor. Des d’una òptica polièdrica i polifònica. On hi ha múltiples protagonistes i múltiples veus. Geogràficament abraça l’arc típic: Mallorca-Barcelona. I dins d’aquest arc, hi trobarem: En Biel Massutí, la seva dona que nom Mònica Briand que serien les pedres angulars del llibre. A través de les quals s’aferren la resta de personatges i situacions. En Jaume Trobat, en Rafel, na Glòria, el filòsof pensador que cobra per hores de pensar, en Mateu, en Toni, na Marga…

En Biel Massutí representa l’artista genial i plenament creatiu, que un dia li surt malament la jugada. Ha de crear una escultura per instal·lar-la a la Plaça Major de Ciutat. No té ni idea: ha de representar el dia de la dona. Massa complicat i massa senzill alhora, així que acaba ideant, amb na Mònica Briand —la seva muller—, un prototipus de vulva. Na Mònica Briand, que es troba dins d’una clàssica depressió post-part, farà el seguiment del prototipus, fins i tot idearà una vulva-origami. El problema, que servirà de detonant, serà el fet que la vulva-origami ideada per na Mònica no s’assembla en res a la figa-escultura que ha realitzat finalment en Biel. Na Mònica, en plena depressió post-part, agafa una emprenyamenta descomunal. Argumenta que la vulva-escultura, no és la seva figa; emperò, no representa ni la vulva-origami, ni la seva pròpia vulva, que és d’on na Mònica havia tret la seva font d’inspiració. Agafa la seva nina, na Martina, i cap a Barcelona. Abandona en Biel i la vulva i tot el que representa la seva relació de parella. En Biel, agobiat pel trencament sentimental i també per la proximitat de la data d’entrega de l’escultura, decideix refer l’escultura. S’instal·la en un pis llogat a la mateixa Plaça Major. I allà treballa que treballaràs per fer una vulva-escultura nova. Fins que el destí li juga una mala passada i queda atrapat entre les planxes de ferro de la vulva. Allà romandrà, atrapat entre la ferralla, fins que entra en escena en Jaume Trobat. Un Dj i inventor. Total, que aquest genial Dj decideix animar el pobre Biel i donar-li una nova idea: ficar-li un motor a l’estructura de la vulva, per tal que aquesta pugui fer uns moviments determinats. Van a Campos, agafen el motor, que en Jaume Trobat tenia i li fiquen a la vulva-escultura per tal que tengui moviment. El dia de la inauguració na Mònica torna a l’illa sensibilitzada per en Jaume Trobat. Durant la cerimònica institucional per presentar la vulva-escultura, la festa es desballesta. I esclata un altre drama: la vulva-escultura adopta vida autònoma i decidirà atacar en Biel, en Jaume i na Mònica. Aquests hauran de fugir a totes. Fins que na Mònica decideix plantar cara a la vulva-escultura, que en Biel havia refet seguint el model de la vulva-origami i que en Jaume Trobat havia ajudat a donar vida. Res, doncs això, que na Mònica Briand s’encara amb la vulva-assassina. I li diu que ja n’hi ha prou, i la vulva que no, que vol matar en Biel i res, que llavors na Mònica la convenç per anar cap a casa, —allà on les dicussions resten dins del plànol del que és privat. La vulva-escultura-assassina, accepta i marxen en caravana cap a Campos. Allà emperò, la vulva-escultura-… se rebel·la i s’amotina dins del garatge de la casa, quan la policia la intenta desallotjar, matarà dos agents de l’autoritat… Així doncs, trobarem que la vulva-escultura-… queda autoreclosa dins del garatge de Campos, tot amenaçant qualsevol que la vulgui emprenyar. I restarà, en certa mesura, aparcada durant tota la resta de la novel·la. En Biel agafa por d’una situació massa difícil per ell i decideix partir cap a Barcelona, tot just en sortir d’una revisió que tenia amb el metge. És el clàssic escaqueig del que baixa a comprar tabac i ja no hi torna pus.

A partir d’aquest punt, —us hi he explicat una bona introducció!—, en Joan Miquel Oliver desembarca amb la seva plena creativitat. Estableix embolics d’amors entre quatre personatges: En Biel Massutí, que havia partit cap a Barcelona, na Mònica Briand que havia conegut en Toni Amengual a la seva fugida post-part cap a Barcelona i na Marga, que és la parella d’en Toni Amengual. Entre tots quatre es duplicaran les relacions amoroses de la següent manera: cadascú s’embolica amb la persona del sexe contrari de l’altra parella. És així com neix l’embolic, i el misteri de l’amor. Un exemple d’aquest bon embull el podeu observar a la conversa de les pàgines 107-112.

Hi haurà situacions de tot tipus en aquesta novel·la. Des d’una cafetera que es crema i resta abandonada en el pati particular d’una casa del Molinar, fins a un prejubilat que cobra per pensar. També apareixen icones fàcilment reconeixibles per les generacions que han viscut amb el Naranjito, els Ikeas, les sabates de goma per caminar damunt les roques, els Ipods… Així a poc a poc, o molt ràpidament si ho voleu es va construïnt un mural de sensacions i situacions. Potser ara, això que acabo d’escriure ha sonat massa tòpic. Emperò, de tota manera, trobem un Oliver que no té fronteres, fa el que vol amb l’escriptura i amb el llenguatge: entren i surten diàlegs dins del text. Pensaments i coses que no es poden dir. També té una capacitat excel·lent per reinterpretar les paraules, per abocar-les a nous contextos i intentar de mirar si funcionen o no.

Evidentment, n’Oliver no parteix del no-res. És un artista gairebé total, m’ateveixo a dir, jo. Sap reconèixer l’herècia de tota la literatura universal. Ha creat molta discussió la seva novel·la, com ja he dit, amb gent que l’ha entés i gent que no l’ha entés o no l’ha volgut entendre. Al facebook, el mateix Joan Miquel Oliver té creat un fòrum on la gent pot opinar sobre el llibre, hi ha una mica de tot:

Marta Molas ha respost el missatge de Joan Miquel Oliver el 18 / juliol / 2008 a les 11:02

Feia temps que no plorava a la primera plana d’un llibre. I és que encara les sabates a la catifa de la sala em fan mal. Feia temps que no reia tant amb un cápítol surrealista com el de la màquina perseguidora. I és que encara ric pensant en ella, la gran v…. També feia molt que no em perdia pel mig del llibre sense possibilitats d’entendre res, tot i que al final, amb resolució un tant onírica o surrealista, ho acabés entenent tot. No sé si la meva opinió val. Sóc massa fanàtica de Hansels, Gretels i dones que mosseguen pianos.

Gràcies (per atrevir-te a escriure).

Joana Verdera ha escrit el 18 / setembre / 2008 a les 12:06

Ostres doncs jo sóc gran fan de les seves lletres, però confesso que el seu llibre no m¡ha agradat gaire… mm… no m’ha agradat gens!

És millor poeta que prosista!

Elisabet Punset (Universitat de Girona) ha escrit el 18 / octubre / 2008 a les 03:23

Estic d’acord amb en David. A mi el llibre m’ha encantat, amb ell ha aconseguit fer-me sentir com si fos dins el cap d’una altra persona, amb els pensaments desordenats, com els tenim tots, amb les vivències i cada una de les coses que ens porten a pensar, amb les històries que inventem, amb les diferents significacions dels nostres actes…i no m’allargo més!

Recomano profundament aquest llibre. És un petit tros de genialitat.

The player will show in this paragraph

Senzillament genial! La lectura de Pinyols d’Aubercoc hauria d’esser un pas obligatori d’aquest estiu. No podeu esperar més. Llegiu-lo!

Emili Manzano ens ha atorgat el seu primer llibre. Són catorze relats tots ells trenats, plens d’un lirisme sensacional. Manzano (Ciutat de Mallorca, 1964)ha estat periodista a diaris com “Diari de Mallorca”, “La Vanguardia”, “ABC” o “El País”, ara ha arrodonit un llibre on el seu món íntim queda palès.

Els catorze relats són producte de la seva col·laboració amb la revista “L’avenç”. Tal i com explica el mateix autor en una entrevista de Montserrat Serra per a Vilaweb:

En Josep M. Muñoz, director de L’Avenç, em va encarregar que li fes una sèrie d’articles durant un any, perquè li agradava el meu català escrit. De fet, tota la meva carrera, l’he feta en castellà, a La Vanguardia i a El País, però fa tres anys vaig publicar uns articles en català per al Quadern. Eren articles amb un català excessivament dialectalitzat, però al Josep M. Muñoz li van agradar. I em va dir: ‘Escriu una sèrie’. Li vaig proposar una sèrie d’articles sobre els canvis que sofreix un micro-món rural, des d’una posició distanciada, gairebé d’etnòleg, a fi que la prosa sortís. Però des del segon article va resultar que explicava la meva vida: els meus fantasmes, les meves fantasies… L’editor em va estimular a prosseguir. Fins al punt que un dels articles ja passava a París. Em va dir: ‘Explora, investiga, i cada mes pots escriure allò que vulguis, però sempre vinculat a una mateixa veu.’ Em vaig carregar el projecte que li havia proposat, perquè vaig introduir-hi la subjectivitat.

Certament, l’autor parla des del seu propi jo, totalment subjectiu. Revisita l’illa entrada a l’edat dels quaranta. És una visió que parla d’una illa allunyada dels resorts i els hotels. Una illa que sobreviu en un món rural. El món perdut de la seva infantesa on els personatges que poblen el seus escenaris són els seus padrins i familiars.

Pinyols d’aubercoc és la recerca d’aquest paradís perdut. El propi. La constatació de l’existència propia. Emili Manzano se situa en una geografia que el permet revisitar-se. A través de dos mites. El primer mite és el del viatge, va i torna dels escenaris. Manzano ha passat la seva jovenesa a Barcelona i a madurat a la península. Mallorca esdevé el seu paradís particular. El seu monòleg interior. Barcelona esdevé la separació del món familiar. També apareix París, el viatge a la recerca del segon mite: el mite familiar del seu oncle Macià, d’en Macià Nostro, tal i com el demominen els familiars. El viatge a la recerca de l’oncle Macià, per trobar les seves pròpies petjes, el duu a París:

I des d’un finestró del bany, la Torre Eiffel. Així un té la sensació de ser inequívocament a París mentre se renta les dents.

Allà el seu «jo» es combina amb la descoberta del món francès, de tot allò que un jove lletraferit pot desitjar a mitjans dels anys setanta. Ja sabeu, doncs: El Louvre, La Rue Vieille du Temple, la Fondation Cartier, la recerca de la tomba del seu parent i la troballa de la Tomba de Napoleó!… Manzano fa un viatge per rescatar, aclarir la seva història familiar. El seu arbre genealògic té una ferida que l’autor vol guarir. El mateix Manzano reconeix en qualcuna banda del text que viatjar és també una forma de fogir.

El siurell fet amb els pinyol de l’aubercoc sona de forma constant a través de totes les pàgines del llibre. Una cosa tant rebutjable esdevé un objecte gairebé totèmic. Com també ho és, de totèmica, l’ocarina de terracota, desada en un calaix a casa els padrins i que esdevé fil connector amb el seu oncle Macià.

El dos mites: familia i viatge es combinen de forma constant en la veu autobiogràfica de l’autor. És una veu interior ultralocal, que com ell diu a la contraportada del llibre:

Ella dorm i jo vetl amb els ulls mig clucs i una vaga impaciència davant d’un paper on vacil·len les retxes de l’escriptura. Reque-rec, reque-rec, fa el plomí d’acer en lliscar sobre les fulles de la plagueta. Amb més obstinació que traça, a hores lentes, a hores perdudes, en una llengua que me va reviure el meu mite i la presència estimada dels morts. Els vertaders paradisos són individuals.

Molt s’ha dit sobre el llenguatge dialectal que Manzano empra per omplir els seus records. Jo personalment no ho veig com un problema. Trobo que no deixa de ser una prova de la seva puresa com a producte fet. L’autor ens obre la seva paraula mental. I la veu amb la que ell mateix parla, sembla esser que és aquesta mateixa. Un mallorquí desbordant. No s’han de fer escarafalls davant les expressions que l’autor va escollint. Els catalans del principat sovint, hem viscut envoltats de tòpics. Lectures com les de Pinyols d’aubercoc han d’ajudar-nos a veure que no tenim l’exclusivitat sobre allò que és correcte i allò que no. Torno a referenciar l’entrevista que ja he citat més amunt i destaco les paraules del nostre autor quan diu:

Això sí, he fet una feina molt estricta de gramàtica i de diccionari. La gramàtica d’en Moll de l’any trenta-cinc ha estat la meva guia gramatical. Ara, també he fet cas del pròleg de la gramàtica d’en Moll, que diu que el català nostre té moltes possibilitats per a la literatura. I també diu una altra cosa: ‘Llengua o dialecte? El mallorquí davant del català és una variant, però davant del castellà o del francès és una llengua.’ El mallorquí a Pinyols d’aubercoc és una llengua plena. A mi, m’agrada molt llegir en valencià, en rossellonès o en tortosí, que tenen les marques de les variants territorials. Trobo que per a una llengua com la nostra, amb tots els problemes i les dificultats, és una manera de demostrar que és més rica que no ens pensem. Molt més rica que no mostren els grans mitjans de comunicació de Barcelona, que tendeixen a usar un català que sembla una pasta embotida completament homogènia.

La forma de parlar és també una forma d’entendre el territori, les persones, la cartografia… Però una altra de les gràcies del llibre. Allò que també faci goig tenir-lo entre les mans són les imatges que van saltant entre el text. Fotografies fetes pel mateix autor. Escolteu: una obra d’art total. Ho dic sense compromisos de cap mena. Són imatges, crec jo, sense pretensions. Només per anar amanint un text força enlluernador. Imatges sense cap mena de relació entre elles. Però digue-me sinó, com també els diversos objectes que la nostra vida quotidiana tenen sentit per a nosaltres i que poster un altre els llençaria als fems.

A Pinyols d’aubercoc trobareu un autor que ha sortir a nedar. S’ha tret la roba i es troba davant la mar coneguda. Però sap els límits, la seva immesitat. Respira fons, s’atansa a la vorera que dibuixa la sorra i les onades i s’hi aboca. És un Emili Manzano que coneix la literatura, aquesta mar de la que parlo, coneix els autors i els respecta. Fa la seva aportació i no es pot negar que tot i el seu to ultralocal, cal tenir-ho en compte per la seva valentia. Per la seva capacitat de despullar-se i de volir dir les coses tal i com ell les dialoga amb el seu propi món.

Parlar de Rafa Gomar (Gandia, 1955) significa parlar d’una de les veus narratives amb més capacitat de dir coses interessants que actualment trobem dins del panorama català. Aquests últims anys hem vist com la seva producció literaria ha incrementat i s’han convertit en un bon exportador de la vida quotidiona del País Valencià, de la forma de veure el dia a dia dels valencians. Sense tòpics ni extridències. Sovint amb una veu intisma tal i com ha mostrat en el seu últim llibre publicat: Vianant.

Batecs publicada el 2004 rebé el XXXIX Premi Recull de Narració «Joaquim Ruyra» convocats a Blanes. Parlem de sis relats on Gomar fa un mosaic de la seva postura davant la vida. L’autor és un home amb sang a les venes, que té coses a dir, però sense inventar-se quimeres. Els personatges que poblen els seus relats ens són contemporanis. Però la peripècia de Gomar consisteix en poder trobar en el substat de la vida quotidiana un sentit «altre» que deixa un bon regust en acabar de llegir el relat. Sensacional és la narració en homenatge a Ovidi Montllor. Un cantant oblidat per les institucions posteriors a la falsa transició que ens han obligat a viure en aquest estat. Ens presenta un Ovidi que reviu per a nosaltres però sense caure en la idealització. Senzillament recomenable. Un Ovidi que ens reapareix per tornar a marxar de forma denitiva de vacances, tal i com dèia el mateix cantant al·ludint la seva pròpia mort.

El que ací us ofereixo un petit resum de cada relat. La meva visió i interpretació de cada text. També us afegeixo dos documents:

Rafa Gomar fa un petit estat de la qüestió en relació a l’estat de salut de la creació en narrativa breu al País Valencià. Aquest text de Gomar era l’introducció a la revista “L’Aiguadolç” en el seu nº 30, de l’any 2004. Rafa Gomar: El conte al País Valencià.

Maria Josep Escrivà ens ofereix les seves aportacions i la seva crítica de la contística de Rafa Gomar. Escull com a llibre de partida Viure Al Ras (2000). Aquest text d’Escrivà aparegué a la revista “L’Aiguadolç” en el seu nº 30, de l’any 2004. Rafa Gomar: Apologia del conte.

Un amor perdurable:

Primera història de sis. En un principi parteix dels supòsits d’una mort inesperada. De les diverses possibilitats i circumstàncies que han menat a un company cap el port de la mort. A poc a poc aquesta via deixa camí al lector cap a una altra: la de la relació amorosa que uneix tots dos companys. En Joan es mort i Ferran ha telefonat el protagonista per anunciar-li la mort. La veu narrativa i Joan mantenien una relació amorosa de la qual el segon se’n va desdir. Després vingueren els anys d’allunyament i de silenci. Un silenci que el protagonista mai va perdonar.

Joan havia mort deixant dona i fills. Una estampa molt prototípica de qualsevol narració. Això però queda amanit en el moment en què Ferran acaba per desvetllar al protagonista la mort que escollí Joan: el suïcidi. A partir d’ací, el cor del nostre protagonista torna a construir el mapa que havia traçat i planteja un nou paradigma: si Joan l’havia deixat per tal d’escalar socialment, si Joan havia consolidat la seva família, si fins i tot havia arribat a ocupar la plaça de Conseller… com podia haver escollit suïcidar-se?

La renúncia a la sexualitat natural per una d’altra més cultural i adaptada a la moral social mena Joan al conflicte i al protagonista a un mar de dubtes que el mena a la deriva, dons no trobarà consol ni resposta dels llavis del seu estimat.

Tens por de no controlar el temps ni la teua vulnerabilitat. No desitges tornar a tremolar davant la vida com si fores roba estesa al ras.

Kyrie Eléison:

Darrera de la fórmula per demanar el perdó dels pecats s’amaga la tortuosa història d’un vell home de València que la vida va dur fins a França on es troba reclòs en un asil. La seva vida l’ha dut a sentir les veus dels altaveus que proclamen els seus pecats. Només el pare Gabriel, que és el seu confessor coneix una realitat que ara també es desvetlla al lector.

Sortí del món religiós del seminari per tal de contraure matrimoni, d’on varen nàixer cinc fills que l’acabaran repudiant a la seva vellesa. Clar, els altaveus proclamen els seus pecats fins i tot quan ell es troba esperant-los a l’estació del Nord de València. Són els altaveus i la veu del dimoni el qui proclama com aquest home va mantenir relacions amb una monja, Matilde, al llarg del seu matrimoni.

El lament és constant en el aquest relat de Gomar: Kyrie Eléison per demanar la salvació d’aquest pobre llaurador que ara resta sol i tancat en un hospital mentre que els records el cremen per dins.

Veva:

Quin espai pot arribar a ésser un hospital? Qui desitja estar-se per uns dies a l’habitació d’un Hospital? Amb les parets verdes i blanques… amb els llums blancs i asèptics?

Sergi desperta a mig matí en el llit d’un hospital. Una pallissa inesperada li ha dut. Com la gran majoria de les habitacions dels hospitals es tracta d’un compartiment amb un altre llit. Un altre malalt que servirà de catalitzador de la vida de Sergi i punt d’inflexió.

Veva està allà, una noia extrovertida que tot d’una s’adreça a Sergi quan aquest desperta. Genoveva vigila son pare que ha patit una trombosi. Veva encarna el model de la bellesa altruista, sota un físic rubenià. De fet Veva representarà una guspira de llum a la vida de Sergi, que se’n presenta com a un estaquirot davant de la vida. Propietari d’una vida solitària que no sap com comandar.

En sortir del lavabo, Sergi coneix a Genoveva, la mare de Veva que acaba de marxar. Les històries personals es tornen a creuar i ara es Genoveva qui li explica com va conèixer el seu marit Enric, que ara jau mut en el llit per culpa de la malaltia. La mare de Veva lamenta la malaltia inesperada del seu marit i la malaltia que s’allarga de la seva filla, castigada per culpa de les tiroides.

Sergi sent com la vida li torna a través de les essències que transpuen aquest personatges trobats a l’atzar en el dormitori d’un hospital. De fet Sergi desitja l’amor pacient de Veva. Imagina un amor recreat amb el relat de coneixença que li explica Genoveva, de com va trobar n’Enric. Sergi torna a la realitat de la seva vida i decideix restar a l’habitació per poder tornar a trobar Veva, una noia de carn i ossos. Una dona amb qui de forma mimètica Sergi voldrà tornar a repetir la història que Genoveva li ha relatat i que ell, com tot el que ha fet a la seva vida, acaba de vampiritzar.

Llums de neó:

L’arribada inesperada d’un negoci que s’ha d’ubicar sota ca nostra sovint aixeca tota mena de sospites. I tothom comença a pensar de quina mena serà l’empresa i quin mecanismes legals hi ha per defensar-se dels hostes que poden destorbar les nostres vides, la nostra monotonia conjugal. Als veïns del relat la sort els hi somriu i un senzill restaurant els garantirà el descans. Deixada de banda la batalla legal, els matrimonis tornen al seu ensopiment.

Serà però, l’arribada inesperada d’un cartell lluminós, el que abocarà a una nova primavera el matrimoni de la protagonista. Un gran rètol lluminós: «RESTAURANT EL LLOBARRO. ESPECIALITAT EN PEIX». Submergits per la màgia dels llums de neó, l’habitacle conjugal es transforma en una nova sala d’encontre entre la parella. El joc s’estableix com una mena d’interacció amb el rètol, com una forma de participar de la novetat.

Aquest entreteniment improvisat a poc a poc, també representarà però, la forma de reconstruir l’encontre matrimonial. I cada dia serà una nova festa. Obliden la batalla legal que els podria protegir de la capriciosa contaminació lluminosa, que setmanes abans tan els hagués preocupat. Ara però, aquelles llums eren una salvació que els ajudava a un nou retrobament.

Un punt de salvació tan important que, tal i com resa la postdata, es converteixen en assidus del negoci, per tal de poder gaudir dels llums de neó totes les nits, per tal de redescobrir la seva parella a cada matís de color.

Els fets:

Si Llums de neó representa la renaixença d’un matrimoni, Els fets relata l’enfonsament d’una vida conjugal força per les circumstàncies. Com la gota que vessa el vas —aquest gluc, gluc, incansable—; la dona que ens apropa en primera persona els fets va mostrant els seus motius que l’han enviat directament a la presó. El lector, com l’advocat, haurà de jutjar la validesa dels fets.

Una dona vexada sexualment per un marit xaró i prepotent, que a cada dia que passa en pateix una de nova. Tot es relatat amb tota mena de detalls: des de la còpula agressiva a la cuina fins a l’enfonsament del negoci de les fotocopiadores. Com la protagonista del Solitud de Victor Català, la nostra heroïna (?¿) es troba abocada davant dels fets.

L’assassinat es pot entendre de vegades com una fugida cap a totes bandes, com un punt final a una trajectòria superada pels fets. Una via morta a un matrimoni desgraciat.

Rafa Gomar no deixa de mostrar la seva ironia en mostrar-nos a una dona senzilla, que ha lluitat davant de la vida i davant del matrimoni. Una dona farta de treballar que mata el seu home a la cuina on tantes vegades havia estat violada. Amb el mateix ganivet que havia estat tallant el pollastre i pelant papes. Una ironia que aboca a la protagonista a cercar el silenci, la pau.

Serà un dia que durarà anys:

Acabo de llegir aquest relat i d’ell podria dir que senzillament justifica l’adjudicació del XXXIX Premi Recull de Blanes. Portem deu anys sense l’Ovidi. I en Rafa Gomar ens torna la intensitat de la vida del cantant, de l’actor de teatre i de cinema. De l’activista cultural.

Un Ovidi a les acaballes de la seva vida, on en Rafa Gomar repassa tota la seva esplendor sense caure en la idolatria comercial. No ens vol vendre un o altre Ovidi. Senzillament ens parla d’allò que ens falta de l’Ovidi, del seu camí cap al no-res. Un relat, que jo crec plenament intimista. Molt profund.

I es que en parlar de l’Ovidi, tornem a pensar en la duresa dels anys i en la seva figura, en les seves cançons. En la necessitat de recordar-lo sovint. En Rafa Gomar ha aconseguit aquest propòsit amb nota. Gomar ens mostra un Ovidi envoltat dels seus, sense el públic, només la metgessa que és aliena als familiar i que el coneix d’un recital d’aquells que feia l’Ovidi, on se’l pagava amb el viatge i el sopar. Penso en el cantant i en l’autor i en mi mateix. Tots tres ens trobem en la cruïlla del relat. Tots tres ens trobem en el text des de postures i graus de participació diferents.

En tot cas, un relat ple de tensió, i que Gomar conserva fins l’últim moment, quan la seva filla Jana entra amb un ram de flors a l’habitació on reposa el seu pare acomiadant-se de la vida. I nosaltres ens trobem en un racó de l’habitació veiem com l’Ovidi s’acomiada de nosaltres. Potser som la metgessa que es troba totalment impotent davant de la mort prematura del nostre Ovidi.