Zena el Khalil no és cap escriptora. Amb Beirut, I love you no ens trobem davant del cas típic de l’escriptora revelació a ca nostra, tot i que fa anys, que al seu país ja publica. Tampoc no ens trobem davant una escriptora emergent, de nova fornada. No. El Khalil és —ras i curt— una artista interdisciplinar. En el sentit pur. Fa anys que hi treballa i, en aquest punt, sí que el seu llibre ens ha ajudat a descobrir a l’artista consolidada. Si feu una ullada a la seva web descobrireu una obra irònica, que parla de la vida de la dona en món libanés. Que parla d’un país marcat per molts —massa!— anys de guerra.

Beirut, I love you va arribar a les meves mans… No. Millor refer la frase. Vaig arribar a Beirut, I love you a través d’una ressenya publicada el 2 de desembre de 2009 a la revista Cultura|s, editada com a suplement del diari La Vanguardia. Des de ben petit el mot «Beirut» forma part del meu imaginari. No hi estat mai, encara. La meva font d’informació ha estat a través de l’alteritat: fotografies, videos, textos d’història. I ara, descobria la ressenya de Sònia Hernandez en un suplement cultural que segueixo amb un cert interés. No vaig voler quedar-me en aquest nivell de coneixement i vaig decidir per una passa envant i començar la recerca del llibre. No va ser gaire difícil. A la llibreria La Central del Raval barceloní el tenien. Es trobava exposat damunt les taules de novetats.

Ja havia avançat molt. L’objecte de desig entrava a formar part de la meva biblioteca personal. Ara només restava fer-ne la lectura. Tinc molts llibres esperant el torn de lectura. Això ens passa a molts adictes a la lectura i la possessió de llibres. Emperò, amb Beirut, I love you no vaig deixar que l’amor es refredàs.

Què podem trobar en el llibre Zena el Khalil? Tal i com he llegit en una crònica que la mateixa artista té publicada a la seva web: trobareu «honestedat». Khalil escriu com a pulsió final de la guerra al Liban de 2006. Sembla ser que l’artista, durant la invasió israelí a l’estiu de 2006, decidí emetre les seves inquietuds i aspiracions en un blog. Aquesta plagueta que s’allargà durant trenta-tres dies fou fins i tot una font primària d’informació per agendes de referència com ara la CNN. Això va fer que un agent literari recomanés a Zena la creació d’un llibre.

Però en el llibre de El Khalil no només aporta una crònica de la guerra del 2006. Les pàgines transpuen sentiments. Beirut, I love you és un llibre on Eros i Thanatos dialoguen. La vida, la mort, els sentiments contradictoris d’una població que es troba de forma constant entre focs d’armes. De més a més —donat que és una mena de memòria personal—, l’artista també fa intervenir, no només els seus records, sinó també les seves fabulacions, les seves ironies, els seus monstres. El text ens reflexa la vida d’una dona que s’aboca al seva edat adulta. Beirut, I love you ens xerra de gent que s’estima, nits de festa, problemes amb les parelles, la joia de la bona amistat i la pèrdua per sempre més: com és el cas de la relació Zena-Maya.

El llibre no només destaca pel text fresc i vigorós: sincer. També, perquè l’artista l’ha impregnat amb el seu rastre. El lector no es troba només davant d’una memòria —en el meu cas traduïda. Tindrà a les mans una mena de «llibre d’artista». Zena ens dóna la seva visió de l’art i al mateix temps fa que el llibre quedi segellat pels seus dibuixos personals. Com he comentat al començament, això ja ens denota que el centre d’atenció per a El Khalil no és escriure; sinó ésser en el món. Representar-se. Fer-se explicable a través de la seva obra. I això ho fa possible a través de qualsevol medi. El llibre també és un recordatori de les diverses perfomances que Zena ha realitzat; com ara la de córrer per Beirut amb un vestit de núvia de la seva mare. A la seva web podeu veure les imatges.

Zena, estima Beirut, però això no ens situa davant un immens amor ensucrat. El Khalil reconeix que de vegades la seva estimació per Beirut es converteix en el seu destí esbucat. Sap que pot viure en altres bandes del món. De fet l’autora va nàixer a Londres, i va viure la seva infantes a Nigèria. El Khalil forma part de la diàspora libanesa de diverses generacions —sí! no només va existir la diàspora jueva, molts pobles de la riba meditarrània l’han viscut, també. Per això en el seu text de vegades apareix el transformisme: el seu avui, el seu besavi. Zena muta de dona a home d’una forma vertiginosa. Els personatges no es canvien rere l’escenari, sinó directament davant del lector-espectador. Aquest transformisme també forma part de la visió de Zena sobre el món de l’art i, de retruc, sobre la vida mateixa.

Amb Beirut, I love you ens llegirem un Beirut actual, pendent encara de l’últim moviment de Hizbulah o d’Israel. Un caos polític que l’autora conèix de primera mà:

Mi nuevo apartamento es un microcosmos de Beirut. Está en un barrio musulmán dividido.  Si salgo de mi apartamento por la puerta principal, estoy en manos de Al Mustaqbal, la milicia suní pro amrikana. Si decido salir por la puerta de atrás, por la cocina, son Musa y Berri por todas partes, que representan a la milicia chií pro iraní Amal. Actualmente, estos dos partidos musulmanes están enfrentados entre sí. Es curioso cómo un apartamento minúsculo puede dividir así el barrio.

Durante la guerra civil,  en los años ochenta, esta zona era un bastión del partido comunista. Toda la gente que vivía en mi edificio simpatizaba de alguna manera con la ideología comunista de la calle Hamra. Estos viejos luchadores ya están retirados, pero siguen defendiendo con empeño sus viejas ideas, aunque con métodos nuevos y mejores. Ahora tienen bares, escriben en los periódicos e incluso dirigen organizaciones culturales.

Un context on, enxarxada amb aquest maremàgnum polític, la població civil —i també els turístes— intenten portar el seu dia a dia. Zena és una dona que no renuncia en cap moment a la seva vida. És una de les sensacions que es transmet del text: que tot i que la situació del Líban i del Beirut actual és força complicada, val la pena crear un país modern. El Khalil és una dona que ens aporta aquest missatge clar: la necessitat de la població civil de «crear» el seu propi país. Al marge de qualsevol influència exterior.

Acabo aquesta ressenya, una nit que no és qualsevol. Aquesta setmana d’agost de 2010 han tornat els enfrontaments armats al sud del Líban. Els israelians no han sabut respectar ni el buffer traçat per la ONU. Han mort libanesos, han mort israelians, ha mort un periodista. Han mort homes. Cal tenir consciència que la realitat libanesa i, ensems, la de Beirut és força complexa. Calen homes i dones amb un model de país clar per tal de seguir conreant la Perla d’Orient.

Un dels punts que més m’ha preocupat, d’aquest moviment d’objectes diversos, ha estat el trasllat dels llibres que conformen la meva biblioteca personal. Deuen ser vora el miler i mig de volums. Reconec que és un nombre reduït de volums, comparat amb moltes altres biblioteques particulars que deu haver-hi; com ara la del Historiador Josep Termes, amb uns 30.000 volums. Hi ha grans biblioteques personals que m’agradaria conéixer de la mà dels seus propietaris: com deu ser la biblioteca personal d’en Lluís Permanyer, o la d’en Josep Maria Ainaud de Lasarte? Són persones que admiro pels seus coneixements i crec que poder visitar el lloc on reposen les seves fonts deu ser de gran interés.

The player will show in this paragraph

Traslladar llibres no és una tasca gens intel·lectual. Un problema que tenen els llibres, a l’hora de canviar-los de domicili, rau en el gran pes que tenen en relació al seu volum. S’han de ficar en caixes no gaire grans, per tal que una persona les pugui moure amb una certa agilitat. Sinó el treball es complica. Això genera una gran quantitat de capses de cartró amb llibres.

L’urgència d’abandonar l’antic habitatge mena a accions poc encertades: omplir capses i capses de llibres sense establir cap mena d’ordre, tal i com es trobaven a les lleixes. Com a petita indicació vaig entretenir-me a etiquetar els paquets resultants amb mots com «novel·la en català», «catàlegs», «fotografia»… etc. No sé si ha servit de gran cosa, la veritat és que en el moment d’instal·lar-me al nou pis de Badalona, he intentat ser fidel una determinada ordenació per matèries. El poblema recau, també, en establir un acord alhora decidir quines són les matèries importants i quines les secundàries. El sistema d’ordenació per matèries més empreat en el nostre territori és el CDU; es a dir, el Codi Decimal Universal. No entraré en aquest article a parlar en profunditat sobre les virtuts i problemes que proporciona el CDU. Només donaré notícia de quatre pinzellades que m’han ajudat a repensar la meva pròpia biblioteca.

El CDU es troba conegut com a «llenguatge documental controlat» això implica que parteix d’un consens entre una comunitat determinada que en fa ús i alhora, a nivell intern es troba coordinat de tal forma que cada unitat del llenguatge pugui tenit sentit semàntic en si mateixa i també en relació a la resta del llenguatge. Per una altra banda el CDU es basa en la combinació de resultats numèrics que es corresponen directament amb les famoses taules de matèries. A la fi, aquest sistema classificatori està enfocat, en certa mesura, a localitzar el document en la prestatgeria. Sóc conscient que avui en dia és l’anomenada «signatura» o «marca topogràfica» la que hauria de detectar la ubicació exacta del document. Però també és cert, que aquestes dues últimes sovint no deixen d’ésser una emprenta CDU del document readaptat a les necessitats de la biblioteca. Així doncs, vaig decidir optar pel CDU per tal de reordenar llibres i revistes. La mediateca resta a part. Una de les meves intecions és que, tot aprofitant el canvi d’habitatge,  la meva biblioteca personal es comencés a dotar d’uns estàndars normatius per tal de poder, a molt llarg termini, interoperar amb recursos d’altres biblioteques.

Vaig decidir observar dues de les grans institucions en quant a biblioteconomia pràctica: la Biblioteca Nacional de Catalunya (BNC) i la Xarxa de Biblioteques Públiques de la Diputació de Barcelona (DIBA).  Els resultats foren sorprenents i, alhora, encoratjadors. La Biblioteca Nacional de Catalunya empra el CDU de forma estricta. Respecta el buit misteriós que existeix pel número 4. Treballa molt bé els diversos nivells de profunditat que aporten més significat semàntic amb l’ús dels auxiliars. Per la seva banda, la Xarxa de la Diputació de Barcelona aporta una simplificació substancial a l’ús de les taules CDU. Aquesta última fa ús de la modificació catalana realitzada per Jordi Rubió i Balaguer. Això últim implica que omplen l’espai de la taula 4 per l’ús de les llengües i això, de retruc també afecta a la taula del 8. Axí pel llibre Els Nostres objectes de cada dia : petit diccionari irònic i sentimental de Josep Mª Espinàs el codi CDU de la BNC és: 849.9-7″19″; mentre que per a la DIBA és: 833.4″19″. La conclusió vàlida que s’ha d’extreure d’aquesta observació és que, en el context de les biblioteques catalanes l’ús del CDU parteix de diverses tendències: més estrictes o, menys restrictives i més relaxades; ús de CDU adaptat per Rubió i Balaguer o, seguiment del CDU internacional. En tot cas, la visió optimista ens aboca a la pròpia capacitat d’escollir un model d’us de la CDU, fins i tot em podria aventurar a crear un propi protocol per l’aplicació del CDU.

Però deixem el CDU de banda. Aquest sistema classificatori, juntament amb la creació de signatures, només ens ajuden a localitzar el document a les prestatgeries i poca cosa més a nivell d’informació per matèries. Una biblioteca personal necessita moltes més atencions. Una d’elles és l’obtenció d’espai necessari. No només per estar-s’hi, sinó també per poder créixer. A la meva biblioteca personal entren una mitjana de 5 llibres mensuals, que amb pujades i baixades poden acabar en una entrada de gairebé cent llibres anuals comprats en llibreries d’antic i noves. Són pocs els casos d’entrades de llibres regalats. En qualsevol cas, aquest fet planteja que l’ubicació d’un espai propi per a la biblioteca implica haver de valorar el seu «creixement natural». Al pis de lloguer on vivia fins ara, a La Clota de Barcelona, els llibres es distribuïen tant per un petit estudi informatitzat —un parc amb quatre ordinadors en xarxa—; com també pel saló. En prestatgeries de tota mena. El trasllat de la biblioteca m’ha donat l’oportunitat de repensar com m’agradaria que fos la nova biblioteca. Ells llibres són els mateixos, només que ara es poden reordenar per matèries. Al mateix temps també es podrà crear una base de dades que intenti recollir algunes dades bàsiques i que treballi en base a estàndars acceptats com ara el Dublin Core, el MARCXML… i, també, amb indexació lliure. Cal, però, modelitzar i construir la base de dades.

Aquest article serveix en certa mesura de background per aquesta tasca de hauré d’empendre si realment vull treballar amb una biblioteca personal que pugui interoperar amb altres biblioteques personals. Realment és una visió a llarg termini, però que no té res d’utòpic, si realment volem començar a obrir el patrimoni cultural de propietaris privats per a investigadors, relació de fonts documentals, cercar originals fora dels circuits de venda o préstecs habituals… Tenir un cert ordre i sistematizació dins de la pròpia biblioteca ajuda al bibliòfil a marcar-se nous objectius per a l’adquisició de nous volums, marcar el to de la col·lecció…

Sempre em quedo amb les ganes de revisitar determinats textos. M’agradaria tornar al negre sobre blanc de determinades històries que m’han enlluernat. Al llarg dels dies i setmanes vaig deixant en vertical tota una sèrie de llibres que mai no acabo de trobar el moment per abordar-los i poder-ne copsar el poder de les seves paraules.

Suposo que la vida conté en si mateixa aquesta polarització dramàtica. O vius la vida, o et quedes a casa llegint. La vida ha de continuar, evidentment. De vegades però, m’agradaria aturar el temps per a recuperar-lo en hores de lectura. Tinc la certesa que en aquesta vida no tindré temps de llegir tots els textos i autors que m’agradaria abraçar. A més a més, també hi ha el supòsit de repetir llibre. No és cap betzolada.

Tenir els llibres a les estanteries desats no té cap mena de sentit si no ens plantegem tocar-los, obrir-los, llegir-los. Seria pura decoració. El col·leccionista —i jo, en certa mesura, començo a trobar-me en aquesta situació— de vegades cau en aquesta situació perillosa. Estima els objectes de la col·lecció —en el nostres cas: els llibres—, però alhora els reserva, els conserva. Col·lecció i conservació de vegades són mots vinculats. Ja he superat el miler de volums i la preocupació de conservar, ordenar, estructurar comença a ser una preocupació. Al mateix temps sorgeix la idea d’anar prioritzant ordres de lectura; quin llibre ha de mostrar els seus coneixements, abans que no pas altre. Un mapa de probabilitats continues que es barregen de forma constant. És com llençar una moneda cada cop que es té un llibre a les mans. La pregunta és sempre semblant: «Ha arribat el moment de la lectura (per aquest autor, llibre, matèria…)?» Un dubte constant.

Sóc conscient que aquesta temptació a l’ostracisme és part de la seducció a la lectura. La lectura, a part de la que es pugui fer en periodes d’aprenentatge, és una activitat solitària. Ningú més que l’ego llegirà per nosaltres. Hi ha molta gent que no llegeix i hi ha molta gent que llegeix de tot. Jo, senzillament, reconec que llegeixo d’una forma desordenada. Molt sovint sense una programació clara de lectures. Si tinc un full de ruta —un llistat, que em pugui marcar les lectures—, sempre trobo la justificació per poder trencar aquest camí establert i introduir-hi una nova variació. Aquesta variació em pot comportar a una nova branca de llibres i autors o, sinó, reprendre la senda marcada. El món de la lectura és un mapa ple de petits caminois per on circulem de forma solitària.

Aquesta concepció de la lectura infinita comporta també la idea de la biblioteca ideal. Cada persona té la seva biblioteca ideal. Aquells llibres que no poden faltar en un món íntim fet per prestatgeries amb llibres. Els escriptors formulen recomanacions sobre títols importants per al manà literari de la humanitat. En aquestes formulacions trobem llibres eterns: La Bíblia, El Quixot, Hamlet… I fer llistats, senyors, és perillós. Crec que cadascú ha de construir la seva pròpia biblioteca. El debat, menys o més dinàmic pot fer-nos recollir les mancances de la nostra biblioteca i la poca utilitat de determinats textos. Existeix la inutilitat d’un llibre? Un altre petit drama. En principi, no crec que existeixi cap llibre inútil. Admeto, que actualment, el meus camins de lectura no em menen cap a cap mena de llibres best-sellers. Respecto que la gent els llegeixi. Tanmateix em crema la ira que només siguin aquests els llibres que es llegeixin i s’oblidi el plaer que pot amagar un Josep Pla, un Blai Bonet, un Manuel de Pedrolo, un Pere Guixà, un Millàs, un Cortázar, un Marsé, un John Irving, un Salinger —aquest últim recentment desaparegut. Potser ens falla una capacitat basta facilitar a les nostres societats d’una gran cultura literària. La manca d’aquesta cultura literària, no s’hauria de centrar només en el ramat que segueix les propostes construïdes de forma mediàtica. De vegades, sota criteris econòmics més que no pas sobre la importància dels continguts.

A casa, sol, miro els lloms dels llibres. Repaso els seus noms i penso en la motivació que em va fer adquirir-lo. Segurament el dia que el vaig tenir per primer cop a les meves mans ja vaig intentar captar la dimensió del coneixements que es trobaven al seu interior. Amb el pas del temps també he descobert que poc profit puc arribar a treure d’un club de lectura. Mai no he participat en cap. Per una altra banda també he descobert que hi ha gent que no torna els llibres que deixes en préstec. Com a norma m’he imposat no demanar mai llibres per llegir. Si tinc diners i m’interessa apropar-me a la seva lectura: vaig i el compro. Si no tinc diners, m’espero a tenir-ne i mentre el llibre passa a una mena wish-list. Tot arriba.

Tanco aquest text amb el pensament que si ens agrada s’ha de llegir i escriure. Llegir per llegir tampoc no porta enlloc. La lectura ens ha de servir per a fer-nos entendre millor el món. No és cert que els escriptors siguin una mena de déus que tenen una capacitat esfereïdora per opinar de qualsevol cosa. Senzillament són éssers humans que opinen, narren, fabulen, menteixen o no sobre el món, la realitat i els somnis (comuns o particulars).

Com a conclusió he après que les biblioteques ideals són productes individuals. Cadascú té la seva biblioteca ideal. Hauria d’imperar el concepte de llibertat d’elecció per damunt del concepte de llibres eterns o clàssics de la literatura —tot i que, aquests conceptes, no haurien de faltar tampoc. Els llibres són una bona eina per la transmissió, difussió i emmagatzemar coneixement, encara a principis del segle XXI.

Amb aquesta crisi econòmica —que sobrevivim com podem—, molts polítics i funcionaris dels serveis d’ocupació, a més dels medis de comunicació panxacontents, aprofiten la situació per destacar que el període estival és quan la taxa d’atur descendeix. Emperò, saben com tothom que és un miratge; i com tots els miratges quan desaparega la calitja estival, la il·lusió quedarà en un no res.

Ja he comentat en diverses moments com el fenòmen de les «vacances pagades» no deixa d’ésser un vici occidental, creat pel capitalisme per tal de fluctuar problemes de natura diversa. Per reactivar l’economia del turisme, per exemple.

L’estiu implica tota una sèrie —al meu parer— de drets i obligacions. Existeix el dret al descans, pel temps d’oci. Penso ara en el Diccionari per a ociosos d’en Joan Fuster. Al llarg del dia a dia, anem arrosegant tota una sèrie de coses que ens agradarien fer: uns viatgen a Nova Zelanda. Després tornen i resulta que no s’han enterat de res. Uns altres no surten de la ciutat: són els urbanitas empedreïts. D’altres continuen treballant fent que tot rutlli de gust per aquells que senyoregen les seves vacances.

Vaig cap els deures. De nin sempre tenia els anomenats deures d’estiu. Anava a un col·legi de pagament i religiós i allà s’havien d’assegurar la qualitat de la clientela. Sinó, s’arriscaven a que els pares dels clients petits —aquests primers eren els que tenien la paella pel mànec—, retiressin el dipòsit econòmic i la primera matèria. Així doncs, jo sempre marxava amb els famosos deures d’estiu. Vist amb perspectiva, continuo pensant que aquells deures eren una autèntica putada. Hipotecaven el meu estiu, i el de milers de vailets. Penso encara en aquells noiets i noietes que encara podíem baixar al carrer a jugar fins que es fes de nit. Avui en dia a ciutats com Barcelona això és impossible. Sempre vaig odiar aquells deures que realment ocultaven la incapacitat dels educadors i mestres per fer entenedora la matèria. Sinó avalueu la fórmula que proposaven: un alumne havia d’apredre sol tota la matèria que durant el curs de nou mesos, el docent no havia aconseguit fer-li entendre. Encara me’n faig creus!

La veritat però, és que ara, en arribar a l’estiu trobo a faltar un cert sentit de deures. Suposo que aquells estius amb exercicis i llibretes em van donar a entendre que, en aquesta vida, les coses es basen en l’experiència directa. I també en el «xarop de colzes» de procendència castellana.

Per aquest estiu he confeccionat una llista de lectura ideal. Una enumeració de llibres dels que disposo físicament, en propietat, però que encara no he abordat amb una lectura seriosa. Clar, aquesta llista de lectura ideal es correspon directament amb un altre concepte: el de la biblioteca ideal. Un concepte força deliciós pels llibreters i bibliotecaris. Que són els encarregats de mercadejar amb els llibres que circulen des dels escriptors i editors —els creadors de l’obra—, fins els lectors definitius —consumidors finals. El mateix Borges va arribar a entreveure la gran importància d’una gran biblioteca ideal: la seva Biblioteca de Babel. El document de Abhishek Agrawal titolat Borges: una exploración del infinito ens parla d’aquest desig constant de Borges per descriure la realitat i ordenar-la des d’una tècnica gairebé taxidèrmica.

Hi ha milers de llistats de llibres, també ideals, per llegir aquest estiu. Sóc conscient que molta població lectora —dels no-lectors ni en parlo—, s’abocarà de forma gairebé desesperada a la saga Millenium, del malaguanyat Larsson. Jo prefereixo fer lectures més perifèriques, que m’obrin diversos fronts de pensament i de motivació. Sé que en no llegir Larsson en condemno a l’ostracisme. A no poder comentar en debats oberts les conclusions derivades de les lectures. De totes maneres sé que tinc molts deures pendents en lectures de les quals m’he d’alimentar si he de continuar aprenent al llarg del meu propi viatge vital.

La llista seria la següent:

• Creative City, de Maurizio Carta
• València a cara o creu, per Francesc Gisbert i Muñoz
• La sociedad del espectáculo, per Guy Debord
• L’etnòleg davant el colonialisme, d’en Michel Leiris
• La identidad de la antropología, de Josep R. Llobera
• El caminant i el mur, d’en Salvador Espriu
• Tretze tristos tràngol, d’Albert Sánchez Piñol
• Aprendiendo de las Vegas, per Robert Venturi; Denise Scott Brown; Steven Izenour
• Flash CS3 dinámico. ActionScript 3, PHP, XML y bases de datos, per Martín Guillermo Pereyra i Ángel Corral Arias
• L’ordenació dels maons, de Manuel de Pedrolo
• L’inspector fa tard, de Manuel de Pedrolo
• El ojo de la cerradura, per en Juan José Millás
• Por una antropología de la movilidad, de Marc Augé
• L’ombra de l’atzavara, per en Pere Calders

Com podeu veure són lectures de temes diversos que al llarg de l’any he deixat per altres moments. Hi ha llibres que significaran la relectura del text: és el cas de La sociedad del espectáculo, L’inspector fa tard i, L’ombra de l’Atzavara. Aquest últim llibre de relectura sempre pendent donat que vull oferir en aquest espai un resum del llibre, que serveixi per introduir-se a la lectura d’aquest clàssic de la literatura catalana del segle XX. D’altres lectures continuen el camí de cicles narratius construïts per l’autor de l’obra; és el cas de L’ordenació dels maons. Amb aquesta lectura continuaré amb les mutacions de Daniel Bastida el protagonista principal de del cicle narratiu Temps Obert de Manuel de Pedrolo. També tancaré un cicle de lectures amb El ojo de la cerradura, de Juan José Millás. L’escriptor valencià que fa temps que llegeixo té publicats tres títols on comenta —sota la seva personal visió del món—, tota una sèrie de fotografies publicades en els diaris: són Todo son preguntas, Sombras sobre sombras i, El ojo de la cerradura. També continuaré la meva formació i actualització de coneixements d’antropologia amb diverses lectures: La identidad de la antropología; un petit llibre d’en Michel Leiris titolat L’etnòleg davant el colonialisme i, una lectura del sempre interessant Marc Augé titolat Por una antropología de la movilidad. Continuo tenint pendents moltes altres lectures d’antropologia que sempre em situen sobre l’encert o no de les lectures. També llegiré un altre antropòleg: Albert Sánchez Piñol de qui vull llegir Tretze Tristos Tràngols. Després d’haver llegit La Pell freda i Les edats d’or, crec que a l’autor se li dóna millor la narració breu que no pas la novel·la. Segur que amb la lectura de Tretze tristos tràngols, l’encertaré un altre cop.

També intentaré actulitzar els meus coneixements d’informàtica i disseny amb Flash CS3 dinámico. ActionScript 3, PHP, XML y bases de datos, per Martín Guillermo Pereyra i Ángel Corral Arias. Sempre de lectura lenta i atenta, amb un full en blanc i un retolador vermell per pendre apunts. Ufff…

Un últim espai el reservo a la lectura de El caminant i el mur del gran Salvador Espriu. Empraré l’edició de Rosa M. Delor i Muns que, crec, m’allunyarà del cripticisme de l’autor de Sinera. Ja he realitzat diverses lectures d’Espriu i he treballat molt amb el llibre de J.M. Castellet Iniciació a la poesia de Salvador Espriu, que és un document fonamental per tenir una visió global de l’obra espriuana.

En aquest llistat hi ha un ventall de lectures diverses. No sé si tindré la capacitat de fer totes aquestes lectures. Valdrà l’esforç intentar-ho. A més a més també tinc lectures pendents d’articles esparsos en diverses revistes. Intentaré seguir aquest llistat de llibres com el meu propi full de ruta pels deures d’aquest estiu. Donaré comptes de les lectures realitzades en acabar l’estiu: el 21 de setembre.

Fins llavors, com un nàufrag estival m’enduc els meus llibres per restar perdre’m per qualsevol illa (real o fictícia), a l’ombra de l’atzavara.

Sant Joan Baptista —a la nostra versió apareix amb el nom de Iokanaan—, aquell que anuncià l’arribada del Mesies, també clamà contra la suposada immoralitat de lligams que havia produït la unió entre Herodes i Herodies. Per això Herodes decidí empresonar-lo. Fins aquí el context que anticipa el poema d’Oscar Wilde.

Al mateix temps, Herodes sent un cert respecte per Sant Joan Baptista, per tot allò de desconegut que conté la seva figura i, alhora, el tem com un perill latent derivat de la seva àura sacra. Herodes, a més a més, té un altre problema: Salomé. Sent una atracció reduntant per aquesta protololita.

Salomé encarna l’ambició a tot preu. Aquesta jove toparà amb un nou desig: Sant Joan Baptista. Es construeix axí un nou triangle amorós entre Herodes, Salomé i el cosí del Mesies. Suposo que aquesta transgressió també fou la que va atraure un altre transgressor com fou Caravaggio. El pintor que anuncià el barroc tractà el degollamet de Sant Joan Baptista en una tela finalitzada el 1609. D’altres pintors també havien recorregut a Salomé i Sant Joan Baptista com a tema pictòric. Tizià, per exemple realitzà diverses composicions amb aquest leit motiv. En tot cas però, les obres de Tizià no mostraven la violència que plasmà Caravaggio.

Wilde bastirà una trama in crescendo que abocarà cap el fatídic final: Salomé assedegada per tocar els llavis del Baptista. Crec que ací també apareix com a tema de fons tot el que implica seduir allò que és sacre. Intocable. Salomé es marca aquesta fita. El text de Wilde —traduït al català per Terenci Moix—, mostra aquest ambient de tensió constant que només es tancarà amb la desfeta final. El text en versió  castellana de Terenci Moix tingué una correspodència directa amb la posada en escena que dugué a terme  Mario Gas, amb la gran Núria Espert fent de Salomé, el 27 de juny de 1985 al teatre, romà, de Mèrida. Recomano la lectura que en va fer, d’aquest acte, Joan de Sagarra com a crític teatral.

El cap de Sant Joan Baptista és entregat a Salomé com a compliment d’Herodes de la seva promesa. Després que Salomé hagués ballat davant el seu padastre la dansa dels set vels. Una dansa que sembre s’han envoltat d’un alt erotisme. Vull pensar que quan hom diu la dansa dels set vels desvetlla moltes més implicacions sexuals; fins i tot —per què no pensar-ho—, el mateix coit.

La història de Salomé és un creuament constant d’altres grans relats: Per una banda ens trobem amb el context de la dominació romana a la regió de Judea. Herodes també fou el responsable de l’anomenada «Matança dels Innocents», que la tradició cristiana rememora cada 28 de desembre. Per una altra banda trobem l’avantsala del context on irromprà el cristianisme. Sant Joan Baptista serà el seu anunciador constant. Hem de pensar també, el fort atractiu que el mite de Salomé representava per la societat del segle XIX. No només per l’erotisme, sinó també pel dramatisme del desenvolupament de la trama i, també, per ésser un relat que s’ambienta en un món exòtic. L’exotisme era, en molts casos, un continuum cultural del segle XIX.

Pensem que Oscar Wilde escrivia des d’una Europa que es repartia el pastís colonial. Fou escrita en francès com una mostra, per part de l’autor, del domini d’aquesta llengua. Potser també com un apropament als cercles intel·lectuals del París on vivia Wilde. Hi havia moltes influències que es rebien des de les colònies. Els territoris palestins es trobaven sota l’Imperi Britànic. Molts trofeus colonials arribaven al món europeu com un autèntic tresor. Hi ha un cert mercadeig de tot allò que és exòtic.

L’obra de Wilde transpuava esteticisme per totes bandes. A més a més, el mite de Salomé no ha estat només part d’una tradició oral o d’un relat literari. Sempre s’ha volgut obtenir una representació gràfica dels diversos moments de la Narració. Com a exemple més destacat cal exposar la figura de Aubrey Beardsley, amic del mateix Oscar Wilde.  Serà Beardsley qui ens genera la versió moderna de Salomé, on ens la desvetlla a través de les seves il·lustracions que va anar publicant a la revista The Savoy. Crec que Beardsley treballa amb la idea de la femme fatale. Una figura que també apareix a l’obra poètica de Baudelaire.

L’edició amb la qual he treballat pertany a una versió realitzada per Cercle de lectors, dins de les Col·leccions que realitza Galàxia Gütenberg. Les edicions d’aquestes col·leccions solen estar molt ben treballades. Gairebé com si fos un llibre d’artista.

El lluïment, en aquest cas, pertany a Gino Rubert. Un il·lustrador que caldrà tenir molt en compte, no només com a creador de les portades de les edicions catalanes i castellanes de l’obra d’en Larsson; sinó també amb obres com aquestes. Rubert treballa amb una tècnica mixt de molt bona factura que dóna potència al resultat final.

L’il·lustrador és capaç de recrear gràficament la iconografia que sembre ha acompanyat la tragèdia de Salomé i Sant Joan Baptista. El cap d’ell damunt una safata d’argent; el desig de Salomé per besar els llavis d’ell; la sang… A més a més, també dono importància destacacle a l’escenari d’atzavares amb el qual Gino Rubert resol el fons de la composició. Les atzavares com les recreadores de vida.

Veig les il·lustracions de Gino Rubert alhora que llegeixo els versos de Wilde i no puc deixar de pensar en totes les implicacions simbòliques que el mite de Salomé han comportat al món cultural d’occident. Una última il·lustració que acompanya el text ens ofereix un cap de Sant Joan Baptista trencat, esmicolat entre petites atzavares. Això em fa reflexionar sobre la complexitat dels desitjos humans: Salomé desitja Iokanaan. Decideix matar-lo, trencar-lo, abans que perdre’l.

Hem parlat molt en aquest article d’erotisme, de significats amagats i de relectures del text. Per finalitzar m’agradaria acabar amb una petita reflexió que fa el mateix Herodes, home pragmàtic —i alhora una mica beneit, que adverteix sobre el perill de la constant recodificació que es fa dels fets:

Herodes: [...] No, deixeu-ho. És la corona, que em crema;  / la meva corona de roses. Com si aquestes flors fossin de foc. / Em cremen el front! [es treu, d'una estrebada, la garlanda del cap i la llença damunt la taula.] Ah, ja puc respirar! / Que vermell són, aquests pètals! / Diríeu que són taques de sang damunt les tovalles. / No hi fa res. No s’han de buscar símbols a cada cosa que veiem; /  si ho féssim, la vida se’ns faria insuportable. / Fóra millor de dir que les taques de sang / són belles com els pètals d’una rosa. Sí, que fóra millor… / Però no en parlem, ara. Ja torno a ser feliç, molt feliç. / Tinc tot el dret de ser-ne, oi que sí? La vostra / filla ballarà per a mi. Oi que ballareu per a mi, Salomé? / M’ho heu promès.

Destaco la crítica que el mateix Wilde fa del simbolisme cercat a tort i a dret.  No deixa d’ésser un avís pels diversos corrents intepretatius que es donaran pas al llarg de tot el segle XX. El malson de la modernitat i de la postmodernitat, —potser—, ha estat caure en la constant sobreinterpretació.

]]> http://www.alombradelatzavara.desgest.net/2009/06/08/recreacio-de-salome-oscar-wilde/feed/ 0 http://www.alombradelatzavara.desgest.net/2009/01/02/escrit-al-front-de-primo-levi-un-conte-visionari/ http://www.alombradelatzavara.desgest.net/2009/01/02/escrit-al-front-de-primo-levi-un-conte-visionari/#comments Thu, 01 Jan 2009 23:03:15 +0000 mariano arranz i muñoz http://www.alombradelatzavara.desgest.net/?p=806 Una de les característiques més importants que trobo amb els contes de Primo Levi és la seva capacitat per impactar el lector. Per deixar-lo anar damunt la corda fluixa.

Un dels relats que s’emmarquen dins d’aquest grup és el titolat Escrit al front. Una narració breu que podreu trobar dins la compliació que l’Edicions 62 va publicar el 2007 amb el número 174, dins de la famosa col·lecció MOLU (Les Millors Obres de la Literatura Universal). Aquest volum s’ha distribuït massivament al llarg del 2008 i és assessible a qualsevol llibreria.

Aquest article torna a donar fe sobre el món i els costum dels tatuatges. En aquest blog ja s’ha plantejat el fenòmen contemporani el tatuatge i s’havia relacionat amb les atzavares tatuades. En el cas present, realitzarem una relació triangular: per una banda volem relacionar el conte de Primo Levi Escrit al front, amb la seva pròpia experiència vital —on trobarem a Levi com a testimoni dels camps de concentració nazi; seguint amb aquestes traces ho relacionarem amb les pràctiques comercials que Levi proposa amb el seu conte; i finalment cercarem la porta que estableix la relació entre el conte de Primo Levi amb les pràctiques comercials actuals i el fet cultural que representa el tatuatge.

Primo Levi ha destacat davant la literatura universal amb el seu testimoni dels camps d’extermini nazi amb Si això és una Home. El mateix autor duia tatuat en el braç el número 174.517, aquest mateix tatuatge l’aniquilava com a persona, com a ésser huma. Tot el contrari amb el context actual on un tatuatge urbà es realitza amb l’esperit binari: pertànyer a un grup concret/tenir identitat única.

Aquest pas pels camps d’extermini nazis l’identificarà com a testimoni al llarg de la seva vida. En el relat que ens ocupa: Escrit al front; el tatuatge és el tema central.

L’Enrico, protagonista central del relat, decideix assistir a la crida apareguda en un anunci que ha trobat al diari Corriere. Dins del neorealisme que caracteritzà Primo Levi, Enrico es troba dins una situació de crisi econòmica, tant real com la nostra. La necessitat de diners ràpids el duu a prendre una decissió categòrica: cedir l’espai lliure i llis del seu front a una agència publicitària.

—Vostè ja ho deu haver entès: es tracta d’una nova tècnica de promoció —(i aquí va assenyalar amb elegant desimboltura el seu front)—. Si vostè accepta no tindrà cap obligació pel que fa al comportament, a les seves tries i a les seves opinions. Jo, per exemple, a Savoia no hi he estat mai, ni de vacances ni de cap altra manera, i tampoc no penso anar-hi.

L’Enrico decideix consular-ho amb la seva dona Laura. Aquesta té una pensada millor: oferir tots dos fronts. L’agència accedeix aprofitar-se de la bona disponibilitat dels dos joves. Així sortiran tatuats amb els missatge:

Una noia amb bata blanca els va pintar el front amb un líquid que feia una olor penetrant, els va exposar durant alguns minuts a la llum blava i enlluernadora d’un focus, i els va estampar a tots dos, verticalment damunt del nas, una flor de lis estilitzada; després, damunt del front de la Laura va escriure amb una elegant cursiva: «Lilywhite, per a ella», i damunt del front de l’Enrico: «Lilybrown, per a ell».

El fet de tatuar-se tots dos va incrementar molt la quota monetària aconseguida. Era un sistema publicitari de nova implantació i tingué molt èxit. A la ciutat a poc a poc aniran apareixent tot de gent amb el front tatuat. Les diverses empreses decidiran invertir en aquest nou sistema publicitari.

Al novembre, l’Enrico va calcular que un ciutadà de cada trenta duia alguna cosa escrita al front. Normalment eren reclams publicitaris com els seus, però de tant en tant també es podien trobar peticions o declaracions diverses. A les galeries, van veure un jove elegant que duia al rostre: «Johnson, botxí»; al carrer Ample, un noi amb un nas xafat com el dels boxejadors que duia: «Ordre=Civilització»; aturat en un semàfor al volant d’un Minimorris, un jove d’una trentena d’anys amb patilles que duia: «vota en blanc!»[...]

Com tot sistema comunicatiu, sempre existeix la possibilitat de crear nous missatges, noves alternatives, enllaços entre la publicitat i la propaganda. Els missatges que la gent es tatuava al front eren des de publicitaris fins a missives adoctrinants.

No puc deixar de pensar amb l’autor de Si això és un home. Un home que se sabia marcat per la història. Que duia en el braç un sistema d’identificació emprat per castigar. El tatuatge en Primo Levi no deixa d’ésser una perversió del control damunt de les persones. Els cop d’efecte del relat Escrit al front es troba a les línies finals quan passat el temps de la concessió de l’espai escrit el matrimoni decideix que no renovaran el contracte:

Van rebutjar l’oferta de comú acord, i van baixar al centre gràfic per esborrar l’anterior. Malgrat que la noia de la bata blanca els assegurés el contrari, el front de la Laura va quedar aspre i rugós com si se l’hagués cremat i, a més a més, si t’hi fixaves bé, la flor de lis estilitzada encra es podia distinguir, com els emblemes del feixisme als murs de les cases de camp.

Sorprenent! Levi relaciona explicitament el fet dels Frontals —així es denomina en el relat als que s’han realitzat un tautatge al font—, amb el feixisme.

La volta final s’escriu quan el fill que l’Enrico i la Laura estaven esperant néix:

El nen va néixer amb tota normalitat: era guapo i fort, però, inexplicablement, duia escrit al front: «Homogeneïtzats Cavicchioli».

En certa mesura Primo Levi connecta amb el Pere Calders de Les Cròniques de la Veritat Oculta (1954). Amb la seva capacitat de fer que el lector quedi colpejat pel malson. Per allò que des de la seva butaca il·luminada pel llum no es pensa trobar. Emperò estem parlant d’autors, Calders i Levi, que van viure al cent per cent l’horror de les guerres. Del fet d’haver de cercar una solució de continuïtat després del desastre. Amb Primo Levi, la memòria i la seva contrària: la amnèsia serà una constant.

Tot tornant al fil conductor de l’article, els tatuatges com estètica comercial; veurem com aquesta pràctica que Levi narra en el seu conte, s’ha tornat en una pràctica possible dins el nostre món contemporani.

A la imatge superior us presento Kari Smith una dona dels Estats Units d’Amèrica que va decidir tatuar-se publicitat de  GoldenPalace.com. Un casino online. Havia posat l’espai del seu front a la venda a través  del portal EBay. Va acabar obtenint uns 10.000 $; quantitat que va Kari volia emprar per enviar el seu fill a l’escola privada. Cadascú tindrà la seva opinió al respecte. Per a mi, aquesta troballa destaca el fet que Primo Levi va tenir la capacitat d’obrir una porta amb el futur. Un futur que s’ha realitzat plenament, tal i com veiem amb la fotografia on Kari Smith mostra la publicitat del lloc web. Levi va morir el 1987, no va poder preveure el món d’internet i com la realitat té la capacitat de readaptar-se de forma constant. El conte Escrit al front, que no deixa de plantejar-se com això: una narració; té la seva porta de sortida final a la nostra època actual. El neorealisme de Levi, on hi trobem els carrers bruts, els personatges amb necessitats econòmiques difícils de resoldre, testimonis de l’horror… ha desenbocat en un cap de fibló del nostre present.

El cas de Karin Smith no és l’únic que existeix, no és un fet aïllat. Actualment l’empresa de hosting web Globat.com duu a terme una campanya on dóna l’oportunitat de comprar espai del cos, de la pell de les persones per tal de tatuar-hi publicitat.

Investigant sobre aquest fenomen he arribat al lloc que pensava trobar: gent que ja sense demanar compensació econòmica es tatua logotips de marques comercials. Nintendo, Windows, Coke, Nike… el que sigui.

Ens trobem en aquest cap de carrer. Ja no només necessitem portar roba d’aquesta o aquesta altra marca. No cal comprar els electrònics tots de la mateixa Corporació… Cal ser la Corporació mateixa. Això només se soluciona fent-se tatuar la marca damunt la pell.

Si observem aquest fenòmen des d’una òptica antropològica podríem parlar que, en certa mesura, s’està cercant una tipus de màgia per contacte. Identificar-se amb les empreses tot fent que el propi cos referencïi un logo o el nom d’una web o una marca empresarial.

Sigui com sigui, aquest sistema publicitari que presenta Primo Levi al seu conte Escrit al front, a arribat a la nostra societat —on tot és espectacle— amb una cara simpàtica. No deixa d’ésser un divertemento més. Suposo que fins i tot per a Karin Smith i el seu fill això no deixava d’ésser una atracció més. On ells anaven a la primera vagoneta amb el vent de cara.

Emperò, tinguem presents les paraules escrites per Levi…

[...] si t’hi fixaves bé, la flor de lis estilitzada encra es podia distinguir, com els emblemes del feixisme als murs de les cases de camp.

La nostra societat de l’0ci i l’espectacle pot caure de nou en el control de les maquinàries encarregades de disciplinar i castigar, com els va passar als tatuats en els camps d’extermini nazi.

Referències fotogràfiques:

—Primera imatge: http://www.flickr.com/photos/jimmorrisonlive/2636945522/

—Imatge de Karen Smith: http://www.flickr.com/photos/linds/23935351/

—Imatge tatuatge Nintendo: http://flickr.com/photos/knobbyknees/2397155976/

]]> http://www.alombradelatzavara.desgest.net/2009/01/02/escrit-al-front-de-primo-levi-un-conte-visionari/feed/ 0 http://www.alombradelatzavara.desgest.net/2008/12/27/una-altra-rodoreda-si-us-plau/ http://www.alombradelatzavara.desgest.net/2008/12/27/una-altra-rodoreda-si-us-plau/#comments Sat, 27 Dec 2008 12:15:16 +0000 mariano arranz i muñoz http://www.alombradelatzavara.desgest.net/?p=791 M’aixeco després d’un meravellós dia de Sant Esteve amb la familia. Decideixo que una repassada a la premsa digitalitzada m’estalviarà de sortir al carrer per cercar el diari, avui plou a bots i barrals.

Tampoc no sortiré a cercar només el diari, una notícia m’ha deixat entretingut fins ara: Manca de respecte en l’Any Rodoreda Diré que m’he quedat sorprés per nota publicada al diari Avui. Sembla ser que l’any 2008, que està a punt de finar, no vol acabar amb un dolç homenatge a Mercè Rodoreda.

Diu l’article que un conjunt d’escriptors:

 

…acaben de treure el manifest En defensa de l’obra de Mercè Rodoreda, en què es critica sense embuts la política de la Fundació Rodoreda per la línia de publicar i permetre la publicació en edicions adreçades al gran públic d’obres que l’escriptora havia descartat expressament.

“Comminem la Fundació Rodoreda a impedir la reedició de la primera versió d’Aloma i dels contes infantils en col·leccions destinades al gran públic. I a no publicar, dins les Obres completes, el que la mateixa Rodoreda, expressament, no volia que tornés a veure la llum”.

Com sempre vivim en un país de manifestos i de manifestants. Tothom té dret a dir-hi la seva. Això és salut cultural i, sobretot, mental. Sembla ser doncs, que diversos escriptors s’han erigit en salvaguardans de l’escriptora Mercè Rodoreda. Com si el patrimoni cultural que l’escriptora va produir els pertanyés de forma exclusiva. No volen que allò o allò altre es publiqui perquè no donaria una visió correcta de l’escriptora.

En un context tardomodern com el nostre: quina és o deixa de ser la lectura correcta? Quina és la Mercè Rodoreda que se’ns vol oferir?

El discurs que es planteja ací, es molt clar: alta cultura i baixa cultura. Els signants del manifest deuen trobar que la societat no està preparada per descobrir una «altra Rodoreda». Volen continuar oferint-nos la «Rodoreda Clàssica» que tothom coneix. Ells per altra banda, sí que realment coneixen a la «Rodoreda autèntica» que és la conformada per totes les Rodoredes que hem esmentant: l’oculta, la popular, la clàssica.

A veure si som capaços de veure la malifeta que aquest signants ens volen vendre: ells sempre podran recórrer al textos —que la mateixa Rodoreda volia ocultar, mentre que la resta de mortals ens haurem de conformar amb els típics.

Clar, ells, els signants del manifest pressuposen que la societat catalana no entendria a l’«altra Rodoreda». Mentre que ells sí que tindrien permís per tal de recórrer i llegir els textos que s’han ocultat al gran públic.

Darrera un Van Gogh hi ha un altre Van Gogh. Quan es dóna aquesta troballa tothom es congratula. Amb Salvador Espriu també es van publicar textos que ell no va publicar mai en vida. Crec que vivim en una societat molt viciada de tics i manies. Conéixer una «altra Rodoreda» enriqueix la mateixa escriptora.

Fotografia agafada del perfil: http://flickr.com/photos/engra/

D’altra banda hi ha el creador total, l’Oliver que es pot llençar per la banda més creativa i fer llibres com ara El Misteri de l’Amor. Un llibre que no deixa ningú indiferent. Hi ha opinions de tota mena. Jo diré d’entrada que l’acabo d’enllestir i m’ha agradat força. Una bona lectura. Sí senyor Oliver, almanco una lectura que refresca el panorama literari català. Li dona oxigen.

El misteri de l’Amor tracta… doncs això mateix, de l’amor. Des d’una òptica polièdrica i polifònica. On hi ha múltiples protagonistes i múltiples veus. Geogràficament abraça l’arc típic: Mallorca-Barcelona. I dins d’aquest arc, hi trobarem: En Biel Massutí, la seva dona que nom Mònica Briand que serien les pedres angulars del llibre. A través de les quals s’aferren la resta de personatges i situacions. En Jaume Trobat, en Rafel, na Glòria, el filòsof pensador que cobra per hores de pensar, en Mateu, en Toni, na Marga…

En Biel Massutí representa l’artista genial i plenament creatiu, que un dia li surt malament la jugada. Ha de crear una escultura per instal·lar-la a la Plaça Major de Ciutat. No té ni idea: ha de representar el dia de la dona. Massa complicat i massa senzill alhora, així que acaba ideant, amb na Mònica Briand —la seva muller—, un prototipus de vulva. Na Mònica Briand, que es troba dins d’una clàssica depressió post-part, farà el seguiment del prototipus, fins i tot idearà una vulva-origami. El problema, que servirà de detonant, serà el fet que la vulva-origami ideada per na Mònica no s’assembla en res a la figa-escultura que ha realitzat finalment en Biel. Na Mònica, en plena depressió post-part, agafa una emprenyamenta descomunal. Argumenta que la vulva-escultura, no és la seva figa; emperò, no representa ni la vulva-origami, ni la seva pròpia vulva, que és d’on na Mònica havia tret la seva font d’inspiració. Agafa la seva nina, na Martina, i cap a Barcelona. Abandona en Biel i la vulva i tot el que representa la seva relació de parella. En Biel, agobiat pel trencament sentimental i també per la proximitat de la data d’entrega de l’escultura, decideix refer l’escultura. S’instal·la en un pis llogat a la mateixa Plaça Major. I allà treballa que treballaràs per fer una vulva-escultura nova. Fins que el destí li juga una mala passada i queda atrapat entre les planxes de ferro de la vulva. Allà romandrà, atrapat entre la ferralla, fins que entra en escena en Jaume Trobat. Un Dj i inventor. Total, que aquest genial Dj decideix animar el pobre Biel i donar-li una nova idea: ficar-li un motor a l’estructura de la vulva, per tal que aquesta pugui fer uns moviments determinats. Van a Campos, agafen el motor, que en Jaume Trobat tenia i li fiquen a la vulva-escultura per tal que tengui moviment. El dia de la inauguració na Mònica torna a l’illa sensibilitzada per en Jaume Trobat. Durant la cerimònica institucional per presentar la vulva-escultura, la festa es desballesta. I esclata un altre drama: la vulva-escultura adopta vida autònoma i decidirà atacar en Biel, en Jaume i na Mònica. Aquests hauran de fugir a totes. Fins que na Mònica decideix plantar cara a la vulva-escultura, que en Biel havia refet seguint el model de la vulva-origami i que en Jaume Trobat havia ajudat a donar vida. Res, doncs això, que na Mònica Briand s’encara amb la vulva-assassina. I li diu que ja n’hi ha prou, i la vulva que no, que vol matar en Biel i res, que llavors na Mònica la convenç per anar cap a casa, —allà on les dicussions resten dins del plànol del que és privat. La vulva-escultura-assassina, accepta i marxen en caravana cap a Campos. Allà emperò, la vulva-escultura-… se rebel·la i s’amotina dins del garatge de la casa, quan la policia la intenta desallotjar, matarà dos agents de l’autoritat… Així doncs, trobarem que la vulva-escultura-… queda autoreclosa dins del garatge de Campos, tot amenaçant qualsevol que la vulgui emprenyar. I restarà, en certa mesura, aparcada durant tota la resta de la novel·la. En Biel agafa por d’una situació massa difícil per ell i decideix partir cap a Barcelona, tot just en sortir d’una revisió que tenia amb el metge. És el clàssic escaqueig del que baixa a comprar tabac i ja no hi torna pus.

A partir d’aquest punt, —us hi he explicat una bona introducció!—, en Joan Miquel Oliver desembarca amb la seva plena creativitat. Estableix embolics d’amors entre quatre personatges: En Biel Massutí, que havia partit cap a Barcelona, na Mònica Briand que havia conegut en Toni Amengual a la seva fugida post-part cap a Barcelona i na Marga, que és la parella d’en Toni Amengual. Entre tots quatre es duplicaran les relacions amoroses de la següent manera: cadascú s’embolica amb la persona del sexe contrari de l’altra parella. És així com neix l’embolic, i el misteri de l’amor. Un exemple d’aquest bon embull el podeu observar a la conversa de les pàgines 107-112.

Hi haurà situacions de tot tipus en aquesta novel·la. Des d’una cafetera que es crema i resta abandonada en el pati particular d’una casa del Molinar, fins a un prejubilat que cobra per pensar. També apareixen icones fàcilment reconeixibles per les generacions que han viscut amb el Naranjito, els Ikeas, les sabates de goma per caminar damunt les roques, els Ipods… Així a poc a poc, o molt ràpidament si ho voleu es va construïnt un mural de sensacions i situacions. Potser ara, això que acabo d’escriure ha sonat massa tòpic. Emperò, de tota manera, trobem un Oliver que no té fronteres, fa el que vol amb l’escriptura i amb el llenguatge: entren i surten diàlegs dins del text. Pensaments i coses que no es poden dir. També té una capacitat excel·lent per reinterpretar les paraules, per abocar-les a nous contextos i intentar de mirar si funcionen o no.

Evidentment, n’Oliver no parteix del no-res. És un artista gairebé total, m’ateveixo a dir, jo. Sap reconèixer l’herècia de tota la literatura universal. Ha creat molta discussió la seva novel·la, com ja he dit, amb gent que l’ha entés i gent que no l’ha entés o no l’ha volgut entendre. Al facebook, el mateix Joan Miquel Oliver té creat un fòrum on la gent pot opinar sobre el llibre, hi ha una mica de tot:

Marta Molas ha respost el missatge de Joan Miquel Oliver el 18 / juliol / 2008 a les 11:02

Feia temps que no plorava a la primera plana d’un llibre. I és que encara les sabates a la catifa de la sala em fan mal. Feia temps que no reia tant amb un cápítol surrealista com el de la màquina perseguidora. I és que encara ric pensant en ella, la gran v…. També feia molt que no em perdia pel mig del llibre sense possibilitats d’entendre res, tot i que al final, amb resolució un tant onírica o surrealista, ho acabés entenent tot. No sé si la meva opinió val. Sóc massa fanàtica de Hansels, Gretels i dones que mosseguen pianos.

Gràcies (per atrevir-te a escriure).

Joana Verdera ha escrit el 18 / setembre / 2008 a les 12:06

Ostres doncs jo sóc gran fan de les seves lletres, però confesso que el seu llibre no m¡ha agradat gaire… mm… no m’ha agradat gens!

És millor poeta que prosista!

Elisabet Punset (Universitat de Girona) ha escrit el 18 / octubre / 2008 a les 03:23

Estic d’acord amb en David. A mi el llibre m’ha encantat, amb ell ha aconseguit fer-me sentir com si fos dins el cap d’una altra persona, amb els pensaments desordenats, com els tenim tots, amb les vivències i cada una de les coses que ens porten a pensar, amb les històries que inventem, amb les diferents significacions dels nostres actes…i no m’allargo més!

Recomano profundament aquest llibre. És un petit tros de genialitat.

The player will show in this paragraph

Jo mateix reconec que, tot i tenir un ampli coneixement de la seva poesia visual, no ha estat fins ara quan començo a endinsar-me dins aquesta parcel·la pròpia de Joan Brossa. De fet, m’ha estat de gran ajuda l’estudi introductori a Calç i rajoles realitzat per Glòria Bordons l’any 1999. Aquí llavors, donarem a conèixer aquesta obra i la complementarem amb les opinions de Bordons i, algunes notes i impressions recollides de la lectura del text.

Amb Joan Brossa no parlem de teatre sinó de poesia escènica i això ho certifiquem tot citant l’estudiosa Glòria Bordons (1999:2) quan afirma:

Com Brossa confessà més d’una vegada, la seva arrencada teatral nasqué per la voluntat de portar la problemàtica poètica a l’escena, «buscar la setena cara del dau al poema. Les primeres coses de teatre es basaven en el fet de posar uns poemes en escena i afegir-hi unes possibilitats plàstiques que llegits no tenen». Per tant, es tractava bàsicament d’introduir l’acció als poemes. Aquesta idea, Bros­sa sempre la tingué en compte de manera que considerà la poesia com un acte en què el lector havia de participar. Ja des de ben aviat i paral·lelament al teatre les acotacions prengueren carta de naturalesa en els seus poemes o proses.

Tot sigui dit: ens trobem llavors davant d’un text que crida a la performància dels actors. Senzillament els fa actuar. Els farà interpretar dintre d’un comèdia en tres actes, on de fet, no acaba de succeir res de profund. Més enllà de tot el que es pugui dir, el que interessa a l’autor en aquesta obra és el joc interpretatiu, el llenguatge i, alhora mostrar uns personatges que interpreten escenes que oscil·len entre allò que prové del realisme més pur, amb combinació amb notes de llenguatge poètic i espurnejat amb l’afloriment de la consciència teatral que adopten els mateixos personatges. Brossa situa els seus actors davant l’escenari. Agafa l’estètica del teatre a la italiana; és a dir, els actors es situen cara a cara amb els espectadors i interpreten els seus personatges davant d’un espai escènic delimitat. De fet el mateix Brossa de Calç i Rajoles fa tenir consciència d’aquesta posada en escena tot fent dir als seus personatges:

Pagès: I què has vingut a fer aquí dalt de l’escenari?

Xicot 1: Que no hi sou vós també?

Pagès: (l’amenaça amb la mà): Mira, ximplet! (El Xicot s’aparta.)

Vella: Ep! Que fugues del rengle. (fa tornar el Xicot al seu lloc d’abans.) Ara estàs bé.

Xicot 1: Si vós ho dieu…

Aquesta crida a la teatralitat es barrejarà de forma constant, tal i com acabem de destacar, amb altres dos pilars: allò quotidià i allò poètic. Tot plegat configurarà una obra on de fet no hi passa res de res. És un pur exercici teatral.

És una comèdia en el seu format clàssic de tres actes. Emperò, el que trobem a Calç i Rajoles són tres actes que en certa mesura no tenen conexió entre ells. Al meu parer, la conexió es trobaria en el fet de trobar-nos davant les escenes costumistes de tres moments diferents a la vida d’un poble dels voltants de Barcelona, ciutat a la que es fa referència com una propera llunyania:

Una altra: Ja fa més de sis setmanes que esperem cobrar les apuntacions.

Muller: Què vols dir, mala llengua? Estigues al cas! A Barcelona encara no pagaven.

La vida en aquest poble és plena de personatges que es creuen i conversen. Això és el que veurà l’espectador, seccionat en tres parts. És com si Brossa ens oferís tres fotografies captades a l’atzar de la vida quotidiana d’una comunitat.

En el primer acte uns Xicots fan enlairar una bomba (una mena de globus per mitjà de combustió). Ací trobem les peripècies per no perdre-la i les esbroncades que es duen d’un altre personatge que representa la tradició: el Pagès. Aquest serà complementat per la Pagesa, que representa la innovació. Per la seva banda aquests últims encarnaran una discussió davant la necessitat o no, de comprar un camió . Al mateix temps també veurem un altre personatge que , igual que el Pagès i la Pagesa, tindrà la seva presència en el segon acte: és la Vella, que al meu parer, encarna el pas del temps i l’evocació constant. Una de les característiques del primer acte, tal i com a ha destacat Bordons (1999: 10) és el seu caràcter cíclic:

L’estructura del primer acte és, doncs, circular. Comença i acaba amb els tres xicots enlairant la bomba. Què ha passat, mentres? Absolutament res, fora que la bomba s’havia perdut i finalment l’han trobada. Els vailets són, de fet, els únics que fan alguna cosa. Els grans gairebé només xerren, sense tenir un tema principal. El personatge que monopolitza més el protagonisme és la vella, la qual se sent sola i passa l’estona planyent-se i xafardejant. De tots els temes que es toquen, destacaria el del pas del temps.

L’acció teatral, com veiem no té un sentit direccional; és a dir, no va enlloc, com la vida mateixa, malgrat que això no resti de sentit performatiu als personatges, que es troben engabiats en el seu món quotidià. El segon acte, trasllada l’acció teatral a l’interior d’una barberia. Trobem nous personatges: com és el Marit i la seva Muller, també la seva Filla i l’Hereu que serà el pretendent de la Filla. Tot i així, el que veiem en aquesta escena, que es pinta com a costumista, és una evocació directa del món clàssic. Brossa fa aquí una classe magistral sobre el món clàssic i els seus déus. Trobem com a l’acte segon el llenguatge simbòlic irromp de forma més directa en el text teatral:

Marit: Però què plovia?

Muller: I força, que va ploure. No ho vas veure des de la barberia?

Marit: Si bé és molt difícil d’entrar en el caos, encara és més difícil de sortir-ne.

Muller: Apa, no et posis a parlar de coses innocents, Olimpi.

Marit: Innocents, dius? Això trobes innocent?

Muller: No oblidis que jo vaig ser educada amb una tia materna.

Marit: ¿I què té a veure això amb les ganes de proganda dels fundadors de religions?

La conversa de temes clàssic és barreja amb les qüestions del dia a dia, amb les necessitats i les pors. Trobem per una altra banda el festeig de dos joves: la Filla i l’Hereu, que també conformen un binomi entre allò rural i allò pseudourbà. Tanmateix, els personatges del Marit i la Muller encarnen un contrast, només en observar els noms: Ell es diu Olimpi, un nom manllevat del món clàssic i ella és diu Llúcia, un nom molt popular als Països Catalans i que prové de la religió cristiana. Joan Brossa també aprofita l’acte teatral per dir la seva, en el cas de Calç i Rajoles, hi trobem la crítica a la religió cristiana:

Marit: Més d’una estàtua d’Orfeu han utilitzat els cristians fent veure que era d’un Crist dels seus. No tenen vergonya.
[...]
Marit: No sé; la història també pot ser emblema d’aquests artistes que s’agafen les coses per la punta dels cabells i converteixen en ídols les obres que fan. Per què no? Eh?
[...]
Muller: Poc sabem qui són els dipositaris de la saviesa, avui dia.
[...]
Muller: Els capellans no crec pas que ho siguin.
[...]
Muller: Diuen el que no creuen i creuen el que no diuen.
[...]
Muller: I fan el que no deuen ni creuen.
[...]
Muller: Mutilen i destrossen la veritat; vet-t’ho aquí.
[...]
Muller: Zeus és l’únic que correspon a aquesta necessitat. En català en diem “Déu”. Ell sol és el pare dels déus i dels homes. Un déu com el que pugui haver tingut la religió més perfecta.

El tercer acte acaba amb la proposta de fer bitllet (una rifa d’un número), per Cap d’Any. Una tradició molt popular i que entronca directament amb la necessitat de fer girar la sort entre tothom. Una rifa que surtirà cara als amos de la barberia, doncs hi ha un daltabaix important. La idea de fer bitllet ha resultat bona. El número sortejat ha sortit guanyador. Els amos de la barberia són els encarregats de fer el repartiment entre el poble. El tercer acte doncs, recull aquest moment. És una escena molt dinàmica d’alta tensió escènica donat que tothom vol cobrar la seva part de rifa i alhora hi ha una total desconfiança sobre com es farà la partició dels diners. En aquest tercer acte trobem dues coses que cal destacar: la desaparició de personatges com la Vella i la parella de Pagesos i, per una altra banda, la intervenció de l’Enterramorts i el Mestre en aquesta escena del repartiment dels diners. Fet i fet, un Enterramorts i un Mestre no deixen d’esdevenir personatges obligats dins la vida d’una comunitat. Aquest dos personatges intentaran ajudar a Olimpi, el Marit, a enfrontar-se amb la tasca de repartir els diners. D’aquesta manera hi haurà un enfrontament entre l’interior de la Barberia i l’exterior, on hi ha la gent amb ganes de cobrar els guanys. El daltabaix s’origina en crear-se un desordre general en la tanda. L’Enterramorts, que serà un dels primers en cobar, abandona la família d’Olimpi a la seva sort. Al mateix temps que anuncia que deixarà el seu ofici d’enterrar els altres. La tensió creix i, davant el comportament general, el mestre també decideix abandonar la parella de el Marit i la Muller i la seva Filla, que queden davant la turba. Això aboca directament a les paraules finals dels personatges que se senten totalment impotents amb la situació creada:

Un Home: Lladre, més que lladre!

Un Altre: Matem-lo!

Un Altre: Sí, matem-lo!

Marit: Ganduls! A fora! No heu tingut avis?

Muller: (tot ajudant al Marit junt amb la Filla): A fora tothom d’una mala vegada!

Marit: Garses! Infeliços que són! (Aconsegueix de tancar la porta.)

Un Home (de fora estant): Tirarem la porta a terra!

Tots: Lladres! Estafadors! Lladres!

Marit: els han coberts de calç i rajoles, els falta voluntat.

Filla: S’ho han endut tot?

Marit: Fins i tot la nostra part.

Muller: Mal profit els faci!

(Se senten crits amenaçadors.)

Filla: Pare!

Marit (assegura la porta del carrer): Quines pedres que els sotmeten! ¿Només hi ha camps així per a fer la llaura? Pobres, més que pobres d’esperit! No saben treure l’ungla del calendari. El ram de la sang se’m gira… Que el foc ompli amb tota mena d’ocells el desordre de la llengua! No en feu cas. No hem de creure en la sort. Confiem en nosaltres mateixos bo i esforçant-nos.

Muller: Justa! Ara m’agrades!

(Se senten crits de «farsants!, estafadors!».)

Filla: Mare! (S’abracen totes dues.)

Marit: Són la neu, i el sol els fondrà. ¿De què serveix amençar el sol amb aquestes fletxes? (Triomfant.) Visca el sol!

TELÓ

En aquest final precipitat trobem com Brossa ens dóna sentit a la globalitat de tota l’obra. De fet apareix el títol de l’obra en boca del Marit:

Marit: els han coberts de calç i rajoles, els falta voluntat.

Tal i com destaca Bordons (1999: 14):

És a dir, la majoria de la gent, davant els diners, no sap el que es fa, canvia de caràcter, no té voluntat. En definitiva no és consistent, no té fonaments. Simplement és recobriment, hipocresia: calç i rajoles. Per això Olimpi els titlla de pobres d’esperit i els desprecia per confiar en la sort i no en ells mateixos. Es creuen poderosos, però en realitat l’univers està per sobre seu i, mentre el sol romandrà, ells acabaran per desaparèixer.

Al meu parer això no deixa de ser una relectura de les vanitas; és a dir al·legories d’allò que és passatger i sense importància i que, massa sovint, ocupa la vida dels éssers humans.

La gràcia d’aquest últim acte també rau en l’homenatge que Joan Brossa fa de l’obra Les garses (1905) d’Ignasi Iglésias. Aquesta última és una obra que, avui en dia, ha quedat totalment oculta dins de les lectures que un espectador-lector habitual pugui fer-ne. Per això, suposo que l’edició de Calç i rajoles (Barcelona: Ed. 62, col. El Cangur, 279, 1999), amb la qual jo he treballat, inclou un annex amb les escenes de Les garses que Joan Brossa rescata per a la seu homenatge teatral. De fet, el número premiat a la rifa és el mateix que a l’obra d’Iglésias. Els personatges encaixen, en molts sentits als de Joan Brossa, a Les garses també hi ha un Enterramorts, que serà la figura de Dragó i també un Mestre, que serà representat per la figura del Senyor Maties. Així, aquest homenatge a Iglésias és un entrocament plenament avantguardista dins la tradició teatral catalana. Brossa mostra sense fer-ne exhibició. Al mateix temps, rescata una peça que quan escriu Calç i rajoles (1963), l’obra d’Iglésias ja fa gairebé seixanta anys que fou escrita i es separa en cent anys de la nostra contemporaneïtat. I cal destacar que les obres d’Iglésias no han tingut la mateixa fortuna crítica que va tenir un Àngel Guimerà; pensem que la distància que ens separa de Terra baixa, estrenada el 1897, és superior a la de Les garses (1905). Avui en dia, la separació del públic actual amb Les garses (1905), és molt gran. En canvi no ho és amb el coneixement de la figura i l’obra de Joan Brossa. Aquí rau també l’encant de l’autor, que amb la seves propostes d’avantguarda ens aboca a noves experiències i al coneixement del nostre patrimoni teatral.

Crec finalment, que la vindicació de l’obra teatral de Joan Brossa parteix de la posada en escena per part de productors i directors amb cara d’innovar i alhora donar a conèixer els nostres autors. Sovint allò sorprenent és també dins de casa nostra, per ventura tancat dins un calaix. Joan Brossa amaga moltes sorpreses. La seva capacitat per construir món poètic i crear símbols no ens ha d’allunyar de la seva possibilitat d’ésser entès. Queda molt encara per tal trobar un estudi raonat sobre la poesia escenica de Joan Brossa, una de les cares més ocultes del dau de set cares que és Joan Brossa.

The player will show in this paragraph

Diré senzillament que, amb Soterrani, ens trobem davant d’una obra de teatre en estat pur. Pulcritud dins del parc temàtic en què hem convertit el segle XX-XXI. És una representació on dos personatges s’enfronten a les seves realitats. A les seves dificultats. Per això destaco el fet que parlem d’una obra estat pur. Que recorda les obres d’Èsquil, on sovint trobem només dos personatges que exposen les seves postures i on el cor va perdent pes. De fet, a la posta escènica de Soterrani té més pes tot allò que es diu, que no pas allò que es fa. És una obra de text, més que no pas d’accions.

Els dos protagonistes es troben un davant de l’altre. A poc a poc però, hauran d’aixecar les seves cartes. Pep Cruz i Pere Arquillué comparteixen un escenari on es representa la casa —amb soterrani—, habitada per Cruz. Un psicòleg que s’ofereix com ajuda “desinteressada” a determinades persones “perdudes”. Ni desinterès ni pèrdua. Res no és innocent en el text de Benet. Hi ha un Pere Arquillué es trobarà acollit per Pep Cruz després d’haver-se salvat de ser atropellat per un vehicle. A partir d’aquest punt la nuesa de l’escenari, que està compost únicament per un sofà i una catifa, farà treballar el text de Benet.

Una de les qualitats de la Sala Beckett és la disposició del seu escenari. Al centre de la sala amb dues grades una banda i altra de l’escenari. Això en certa mesura crea un joc de miralls. Que permet dues postures del públic: per una banda l’espectador apareix com a observador pur del fet teatral, però també com a testimoni de les reaccions dels espectadors de l’altra banda de l’escenari. L’espectador de la Beckett es troba amb la mirada del seu propi rol. Troba l’escenari i una mica en segon pla, altres espectadors. Així s’operen les dues posicions: és observador i és observat. La disposició de la sala l’inclou també com a participant dins del joc escènic.

Un joc de miralls que també es força adient amb el text de Benet i Jornet. Una obra teatral on se’ns mostra l’horror de l’ésser humà. El punt de destrucció d’ell mateix i les seves misèries.

Com a les tragèdies clàssiques, si bé en aquest sentit parlariem d’un drama, els espectadors es troben davant dos recitadors que volen colpir les seves consciències. Que els volen fer reaccionar. Potser podriem pensar que l’home que cerca el soterrani —en aquest cas Pere Arquillué—, es trobarà caçat i atrapat dins del laberint que un minotaure modern i igualment monstruós —és a dir, Pep Cruz—, li ha traçat dins de casa seva. Per cert, en aquest cas Ariadna es troba, talment com en el mite clàssic, fora del laberint i per tant, fora l’escena. I no deixa d’ésser ella mateixa, el fil conductor que enfronta tots dos personatges.

Bé, només volia fer un petit comentari en aquesta obra que vaig trobar força interessant. Espero no haver-me mostrat massa críptic en relacionar l’obra amb la cultura i els mites grecs. En tot cas també crec que Soterrani té un fort punt de concordància amb l’actualitat: tal i com hem vist amb el recent cas de Josef Fritzl, l’home que ha segrestat i retingut a la seva pròpia filla durant 24 anys. Us deixo uns documents adjunts per tal que en pogueu ampliar l’informació.

Programa de mà de l’obra Soterrani

Dossier de premsa Soterrani

Entrevista a Benet i Jornet

Crim al Soterrani: Josef Fritzl