Qui té un hort té un tresor, penso durant les meves estades a ciutat. Veure com mort el capvespre a l’hort ajuda a escapolir molts fantasmes urbans. Enguany, els ametllers de l’hort van carregats. Tindrem bona collita. La mare es lamenta, ella que ho volia deixar ermar… De l’hort en conservo records forts. Com per exemple quan vaig veure plorar el pare a raig, en el soterrament del nostre estimat gos. Allà descansa un inoblidable amic que tinguérem durant tretze anys.

A Badalona tinc algunes plantes al balcó. Tenir plantes al balcó pot suposar una certa contradicció. Més encara si vius en una ciutat. Fan companyia i, suposo, que podrien arribar a significar la domestificació més evident de la Natura. Una Natura empetitida, relegada a una reserva urbanística que s’eleva del nivell del carrer; escales amunt. L’origen occidental d’aquest costum, potser el trobaríem en una de les Set Meravelles del Món Antic: els Jardins Penjants de Babilònia. La capacitat de l’ésser humà per a decidir la nova ubicació que determinades parcel·les de la Natura han de tenir a l’entorn creat per ell. Aquí també trobem, com no se’n pot deixar escapar, la idea del locus amoenus. Desgraciadament, però, tant Babilònia com un idíl·lic jardinet terrenal resten massa lluny de les balconades urbanes embotides de plantes.

Tant les atzavares com els dos dragos em donen una pau senzilla. Sóc conscient que abans molta gent tenia atzavares plantades en pots de qualsevol mena; per exemple: en pots d’olives gegants. Però avui en dia, l’atzavara, com a planta de balcó ha anat retrocedint. En àmbits rurals continua existint, però. Les ciutats, ja se sap, les modes canvien i a poca gent li plau tenir una planta gairebé monocromàtica i que només floreix per morir. Els dragos, per la seva banda, van fent camí. Pertanyen al curiós regne de les plantes que es converteixen, pels ulls humans, en arbres. Pels ulls científics, sembla ser, continuen com unes senzilles plantes. Els dragos tenen arrels místiques a les Illes Canàries i sincerament em deleixo per veure’ls convertits en arbres per tal de poder-me extasiar amb la seva saba vermellosa.

Tot i que no demanen atencions emprenyadores —a fi de comptes són plantes agrestes que hom a domesticat i miniaturitzat—, creixen al seu ritme natural, sense preses. Perdoneu, us he dit una mentida; no creixen al ritme natural. De natural no hi ha res en mans de l’ésser humà, només ell mateix —si de cas. Els recipients on es troben duen terra comprada en els basars del xinesos. Una terra fosca, d’origen dubtós, que a més a més jo he potenciat amb adobs nitrogenats. Això ha incrementat la velocitat de desenvolupament de les plantes que, per contra, requereixen més aigua.

L’altre dia, abans de tornar cap a Badalona, vaig fer-me amb una aixada i una pala amb la intenció de retallar un bocí de terra de l’hort de baix. Vaig pensar que seria una bona connexió entre el món d’allà i el d’aquí. Entre dues natures domesticades —tant l’hort com els testos són fets a mida per mans humanes. La terra de l’hort, és la pasta de la família. Una massa que quan plou deixa anar la seva saó. I això —perdoneu-me el sentimentalisme— és un paradís que la gent de la ciutat, per moltes plantes que tinguem a finestres i balcons, crec que hem perdut per sempre.

La densa línia del temps i la tasca docent

Hurtado critica la excessiva linealitat sobre la qual s’ha tendit a explicar la Història de l’Art. Suposo que aquesta linealitat ha servit a molts docents per tal d’exposar «obres» davant els seus alumnes. La major part del segle XX ha cregut en la historiografia com una disciplina evolutiva. I, clar, amb les eines que disposem avui en dia, aquesta argumentació basada en una certa idea de «progrés» ha quedat desmuntada. De la relació epistolar entre Louise Colet i Gustave Flaubert sorgí la famosa idea on un collaret de perles destaca, de forma objectual, més pel fil que no pas per casdascuna de les perles. Potser l’error ha estat convertir aquest fil conductor en una gruixuda cadena que molts han dut aferrada al coll. Molts docents no han sabut preguntar-se a ells mateixos sobre la matèria que volien exposar a les seves audiències. Han existit —encara n’hi ha als nostres centres educatius—, persones que han interpretat el món docent com una mena de «qui dia passa, any empeny». No es reciclen, no escolten noves tendències metodològiques, no volen pensar en el dia futur. I, clar, la disciplina ha quedat ressentida de la nefasta tasca d’aquests docents que només saben repetir i repetir les mateixes idees cada any. Unes idees que ni tan sols són seves. No han adquirit el rol de «mestres», són professors perquè alguna cosa havien de fer en aquesta societat postindustrial que —això diuen, jo no m’ho acabo de creure— se centra cada colp més en el coneixement. La resta de mortals, que no ens dediquem a la docència, pensem que les coses es poden fer d’una altra forma.

La Història de l’Art explicada com a cronologia ha fet molt de mal, és veritat. Ja vaig exposar en un article precedent com s’haurien de poder aprofitar els recursos que les TIC’s ens proporciones avui en dia. Des d’un senzill enllaç fins a desenvolupaments semàntics i creació de mapes de fluxes.

En el present text no és la meva intenció esgotar-vos amb l’entrellat tecnològic. Si he dut a escena a Joana Hurtado és per la simpatia que en conservo de les hores de classe compartides amb ella. Hurtado i jo èrem de la mateix promoció d’Història de l’Art, a la Universitat de Barcelona. Vàrem coincidir en moltes classes. Ara sóc un lector de les seves cròniques i textos; gaudeixo de la maduresa intel·lectual que està experimentant. En pensar sobre la sentència que Hurtado fa de la Història de l’Art no puc deixar de pensar en els professorat que teníem i en la manca metodològica que, a les classes, imperava. Ens explicaven l’Art com si encara fòssim marrecs d’educacio elemental. Resultat final d’aquest procedir: molts companys varen quedar una mica decebuts del que allà s’explicava. Que ningú ho interpreti com atac directe a l’staff del professorat. Hi havia bons professionals: Mireia Freixa, Mercè Vidal, Ricard Salvat —i a la seva ombra un valuós i poc reconegut Enric Ciurans—, Pilar Bonet. Eren professionals que et feien pensar. Que es feien preguntes. Però no tenien cap mena d’aportació metodològica. No et donaven ni un esborrany dels diversos debats existens en el món de la Crítica de l’Art. A més a més, existien també (encara existeixen) els professionals que com a docents no valien ni un cèntim, en canvi, però, eren bons en allò que anomeno «produir textos».

Per desgràcia, un gruix molt important de l’objectiu de la Història de l’Art actual se centra en explicar obres «les perles» i fer-les quadrar damunt d’un esquema encorsetat, molts cops preconcebut i poc qüestionat. Aquest esquema —«el fil» del collaret de Flaubert—, ha servit tant per explicar obres gòtiques, com el Dada. També per desgràcia hem de reconéixer que aquest estat de les coses és producte de la manca de formació cultural del gruix de la població. La mateixa disciplina s’hauria de preguntar: «¿En què hem fallat per torbar-nos actualment amb població que refusa frontalment tot l’art posterior als fauves?» Amb algunes excepcions —es clar, l’starsystem—: Dalí, Picasso, Warhol i pocs més. La població civil, en quant a formació artística ens referim, es troba un segle endarrerida de les tendències artítiques actuals. Aquí trobem, potser, el fet que molta gent no acudeixi als museus. Hi ha una clara fractura entre el món de l’art i la població que no es guanya la vida amb l’Art.

Aquests errors han fet que la Història de l’Art es trobi actualment massa fragmentada. Amb diversos pols actius. Per una banda els docents i divulgadors que només es mouen en un nivell elemental. No es fan preguntes sobre el món artístic i a més a més, no són capaços de fer pensar a les seves audiències. No generen. N0més distribueixen. Per una altra banda hi ha un moviment molt fort dins de la Crítica de l’Art. Professionals que han entés i han interioritzat que no només han de parlar de «perles» ni «fils».

El paper-problema dels museus i administracions públiques

Fonamentalment la Història de l’Art del segle XX ja està produïda. Vull dir: hom ja l’ha feta muntar damunt de la línia del temps i l’ha segmentat, etiquetat… i totes aquestes coses —de nivell elemental— que s’han de fer per tal d’adoptar una certa visió de conjunt. Ara, però, podem reescriure la Història de l’Art cercant nous camins. Una branca que hem de mirar d’abordar és observar el «com» s’ha escrit aquesta Història de l’Art. Revisar les perspectives per tal de tornar a fer lluir moltes obres de l’art que han restat arraconades; ja sigui per interessos de determinats moviments artístics, enemistats entre crítics i artístes i un llarg etcètera de batalles que han xacrat el món de l’art i que han fet que les masses hagin deixat d’entendre l’Art del seu propi temps. Un cop s’hagin rescatat tants i tants artístes oblidats —entre ells Lartigue—, també haurem de treballar de forma seriosa a través dels discursos que enfoquen sobre les perspectives d’allò que és local. Un dels errors que ha comés la historiografia de l’art al llarg del segle XX, ha estat centrar-se en l’adoració d’un starsystem internacional i oblidar el món local. I no ens enganyem: aquest starsystem ha estat promogut pels nostres museus i institucions culturals. Un exemple clar: una de les polítiques culturals de la Barcelona preolímpica fou la de farcir la ciutat amb obres de grans artistes del moment com ara Els Mistos de Claes Oldenburg o El Peix de Frank Ghery. Les Adminstracions públiques volien fer-se veure a nivell internacional. Aparèixer a les guies turístiques com a important hub cultural. A gairebé uns vint anys d’aquella mena de política cultural, Barcelona encara malda per entra de ple dret dins del món de les «ciutats creatives».

Els mateixos museus encara treballen sense una metodologia clara. Ho corrobora la notícia que saltava a les planes dels diaris els últims dies de primavera de 2010: El MNAC i el MACBA volien arribar a un acord per tal de definir límits. Això denota la manca de treball de fons que s’ha fet durant aquests anys de recuperació del país. No ens enganyem: si realment volen arribar a un acord per definir límits és a causa de la difícil situació econòmica. D’altra banda, sinó, continuarien comprant obres a dojo que després queden dipositades sine die en els soterranis. Dos exemples més d’aquesta nova situació en els museus: El mateix MNAC i el MNCARS.

Per una banda el MNAC ha decidit oferir al gran públic una nova presentació de l’art mostrat a les sales d’art gòtic. Com ells mateixos reconeixen, no abandonen la linealitat expositiva. Només han pujat del dipòsit determinades obres cabdals de l’art de ca nostra que restaven ocultes només pel gaudi i especulació d’erudits. Mentre la població i institicions públiques i privades paguen la factura. Serà una mostra molt maca de veure, no li resto importància. Però una nova reubicació de les peces i la incorporació d’alguna, que restava amagada als ulls del gran públic, no aporta res de nou a qui vol passar a un nivell superior en la forma d’entendre l’art. Més enllà de la fixació viciosa del taxidermista.

Més agosarada és la proposta de Museu Reina Sofia (MNCARS). Amb l’arribada a la direcció de la nau d’en Borja Villel, aquest museu de Capital una mica amb olor de naftalina postmoderna està cercant noves mirades. En obrir-se el 2010 Villel proposa el «Principi Potosí». Una nova mirada sobre el concepte de l’«alteritat»; un concepte molt treballat per l’Antropologia i també pels mateixos artistes, poc treballat, però, per la historiografia de l’art. Villel vol descarregar també el concepte cronològic i mirar de centrar-se més en les tendències. Seria d’agrair que pugui reixir en la seva tasca i no quedi derrotat per la salvaguarda econòmica que segurament durà a terme en Guillermo de la Dehesa. Un reconegut financer que es dedica a rescatar patrimonis de la foguera de la malversació. Esperem que el tàndem Villel-De la Dehesa sigui possible. Creiem que sí ho serà.

Tornar a sentir

Docents i institucions, juntament amb els camins que la pròpia disciplina han seguit al llarg del segle XX han fet que les obres d’art hagin perdut el seu potencial per a fer-nos sentir quelcom. La Història de l’Art, al meu entendre, ha de saber tornar a explicar les obres. Cal trencar el distanciament entre obre i públic. Reconec que tota obra ha de tenir la seva «àura», d’acord. Però això no comporta que l’espectador, resti al marge. Les obres d’art són per gaudir i, si pot ser, tocar-les, experimentar-les.

Caldrà refer la història de l’art en base a nous coneixements acumulats. Molts d’aquests coneixements provenen dels errors efectuats per la mateixa disciplina. La Història de l’Art, ha d’explicar l’Art i no tancar-se en si mateixa. Té raó Hurtado quan assenyala que la Història de l’Art és una disciplina pagada de si mateixa. Però, també, caldrà reobservar tota la producció de textos: des de Panofsky fins a Hal Foster per trobar les falles, els vicis, les quotes pagades a l’starsystem.

Per una altra banda, els professionals de la Història de l’Art, han d’emprendre una seriosa tasca d’immersió en procediments interdisciplinars. Sortir del seu locus amoenus, que de vegades representa la disciplina per tal de no rovellar-se. Aprendre d’altres disciplines com ara les Ciències Exactes, la Medicina, la Sociologia, la Psiquiatria Clínica, poden aportar a la nostra disciplina molts punts de trobada amb professionals que poden trobar-se al·ludits pel món de l’art. Amb una nova visió que els faci sentir, experimentar i participar d’una disciplina que hauria de ser útil per a tothom. Sense excepcions.

Zena el Khalil no és cap escriptora. Amb Beirut, I love you no ens trobem davant del cas típic de l’escriptora revelació a ca nostra, tot i que fa anys, que al seu país ja publica. Tampoc no ens trobem davant una escriptora emergent, de nova fornada. No. El Khalil és —ras i curt— una artista interdisciplinar. En el sentit pur. Fa anys que hi treballa i, en aquest punt, sí que el seu llibre ens ha ajudat a descobrir a l’artista consolidada. Si feu una ullada a la seva web descobrireu una obra irònica, que parla de la vida de la dona en món libanés. Que parla d’un país marcat per molts —massa!— anys de guerra.

Beirut, I love you va arribar a les meves mans… No. Millor refer la frase. Vaig arribar a Beirut, I love you a través d’una ressenya publicada el 2 de desembre de 2009 a la revista Cultura|s, editada com a suplement del diari La Vanguardia. Des de ben petit el mot «Beirut» forma part del meu imaginari. No hi estat mai, encara. La meva font d’informació ha estat a través de l’alteritat: fotografies, videos, textos d’història. I ara, descobria la ressenya de Sònia Hernandez en un suplement cultural que segueixo amb un cert interés. No vaig voler quedar-me en aquest nivell de coneixement i vaig decidir per una passa envant i començar la recerca del llibre. No va ser gaire difícil. A la llibreria La Central del Raval barceloní el tenien. Es trobava exposat damunt les taules de novetats.

Ja havia avançat molt. L’objecte de desig entrava a formar part de la meva biblioteca personal. Ara només restava fer-ne la lectura. Tinc molts llibres esperant el torn de lectura. Això ens passa a molts adictes a la lectura i la possessió de llibres. Emperò, amb Beirut, I love you no vaig deixar que l’amor es refredàs.

Què podem trobar en el llibre Zena el Khalil? Tal i com he llegit en una crònica que la mateixa artista té publicada a la seva web: trobareu «honestedat». Khalil escriu com a pulsió final de la guerra al Liban de 2006. Sembla ser que l’artista, durant la invasió israelí a l’estiu de 2006, decidí emetre les seves inquietuds i aspiracions en un blog. Aquesta plagueta que s’allargà durant trenta-tres dies fou fins i tot una font primària d’informació per agendes de referència com ara la CNN. Això va fer que un agent literari recomanés a Zena la creació d’un llibre.

Però en el llibre de El Khalil no només aporta una crònica de la guerra del 2006. Les pàgines transpuen sentiments. Beirut, I love you és un llibre on Eros i Thanatos dialoguen. La vida, la mort, els sentiments contradictoris d’una població que es troba de forma constant entre focs d’armes. De més a més —donat que és una mena de memòria personal—, l’artista també fa intervenir, no només els seus records, sinó també les seves fabulacions, les seves ironies, els seus monstres. El text ens reflexa la vida d’una dona que s’aboca al seva edat adulta. Beirut, I love you ens xerra de gent que s’estima, nits de festa, problemes amb les parelles, la joia de la bona amistat i la pèrdua per sempre més: com és el cas de la relació Zena-Maya.

El llibre no només destaca pel text fresc i vigorós: sincer. També, perquè l’artista l’ha impregnat amb el seu rastre. El lector no es troba només davant d’una memòria —en el meu cas traduïda. Tindrà a les mans una mena de «llibre d’artista». Zena ens dóna la seva visió de l’art i al mateix temps fa que el llibre quedi segellat pels seus dibuixos personals. Com he comentat al començament, això ja ens denota que el centre d’atenció per a El Khalil no és escriure; sinó ésser en el món. Representar-se. Fer-se explicable a través de la seva obra. I això ho fa possible a través de qualsevol medi. El llibre també és un recordatori de les diverses perfomances que Zena ha realitzat; com ara la de córrer per Beirut amb un vestit de núvia de la seva mare. A la seva web podeu veure les imatges.

Zena, estima Beirut, però això no ens situa davant un immens amor ensucrat. El Khalil reconeix que de vegades la seva estimació per Beirut es converteix en el seu destí esbucat. Sap que pot viure en altres bandes del món. De fet l’autora va nàixer a Londres, i va viure la seva infantes a Nigèria. El Khalil forma part de la diàspora libanesa de diverses generacions —sí! no només va existir la diàspora jueva, molts pobles de la riba meditarrània l’han viscut, també. Per això en el seu text de vegades apareix el transformisme: el seu avui, el seu besavi. Zena muta de dona a home d’una forma vertiginosa. Els personatges no es canvien rere l’escenari, sinó directament davant del lector-espectador. Aquest transformisme també forma part de la visió de Zena sobre el món de l’art i, de retruc, sobre la vida mateixa.

Amb Beirut, I love you ens llegirem un Beirut actual, pendent encara de l’últim moviment de Hizbulah o d’Israel. Un caos polític que l’autora conèix de primera mà:

Mi nuevo apartamento es un microcosmos de Beirut. Está en un barrio musulmán dividido.  Si salgo de mi apartamento por la puerta principal, estoy en manos de Al Mustaqbal, la milicia suní pro amrikana. Si decido salir por la puerta de atrás, por la cocina, son Musa y Berri por todas partes, que representan a la milicia chií pro iraní Amal. Actualmente, estos dos partidos musulmanes están enfrentados entre sí. Es curioso cómo un apartamento minúsculo puede dividir así el barrio.

Durante la guerra civil,  en los años ochenta, esta zona era un bastión del partido comunista. Toda la gente que vivía en mi edificio simpatizaba de alguna manera con la ideología comunista de la calle Hamra. Estos viejos luchadores ya están retirados, pero siguen defendiendo con empeño sus viejas ideas, aunque con métodos nuevos y mejores. Ahora tienen bares, escriben en los periódicos e incluso dirigen organizaciones culturales.

Un context on, enxarxada amb aquest maremàgnum polític, la població civil —i també els turístes— intenten portar el seu dia a dia. Zena és una dona que no renuncia en cap moment a la seva vida. És una de les sensacions que es transmet del text: que tot i que la situació del Líban i del Beirut actual és força complicada, val la pena crear un país modern. El Khalil és una dona que ens aporta aquest missatge clar: la necessitat de la població civil de «crear» el seu propi país. Al marge de qualsevol influència exterior.

Acabo aquesta ressenya, una nit que no és qualsevol. Aquesta setmana d’agost de 2010 han tornat els enfrontaments armats al sud del Líban. Els israelians no han sabut respectar ni el buffer traçat per la ONU. Han mort libanesos, han mort israelians, ha mort un periodista. Han mort homes. Cal tenir consciència que la realitat libanesa i, ensems, la de Beirut és força complexa. Calen homes i dones amb un model de país clar per tal de seguir conreant la Perla d’Orient.

La recepta és molt senzilla de preparar. Només caldrà preparar bé la pasta de la coca i saber fer un bon trempó per a les verdures. El temps a forn i un bon mestratge —això s’aconsegueix a mesura que es van fent coques de verdures—, faran que el resultat sigui excel·lent.

Els ingredients de la coca de trempó per a 6 persones (una llanda):

—Per preparar la massa. Seguirem les mateixes passes que havíem explicat en preparar la coca de tomàquet:

• 25-35 grams de llevat fresc
• mig got d’aigua
• mig got d’oli d’oliva
• mig got de llet
• una culleradeta de sal
• mig quilogram de farina deforça ( que no sigui farina de pastisseria)
• per preparar la resta de la coca de tomàquet:

—Per fer el trempó de la coca:

• una albergínia
• un pebrot vermell
• un pebrot verd (preferible els de varietat lamuyo)
• una ceba seca, mitjana
• un carbassó
• un parell de tomàtigues

Tot i que sembli el contrari, la preparició és senzilla:

Primer de tot, agafem el llevat fresc i la culleradeta de sal i la afegim al mig got amb aigua. Li donem voltes fins que quedi tot ben dissolt.

En una font (o qualsevol recipient amb les parets rodones i amb una mica de fondària) es fica el mig got d’aigua, el mig got d’oli, i el mig got de llet. Barregem els ingredients. Aquest líquid ens servirà per crear la massa. A continuació afegim el mig quilo de farina. Bé, l’experiència en la preparació d’aquest tipus de massa m’ha demostrat que és millor afegir la farina a poc a poc. D’aquesta manera ajudem a la farina en l’assimilació del líquid i també tindrem millor mesura de la quantitat real de farina que ens fa falta. Afegim i pastem la massa fins que arribem al punt de saturació de massa, és a dir; quan la pasta no admet més farina. Això últim ho veurem en comprovar com la massa pastada es va desenganxant de les mans, a mesura que l’estem pastant. No caldrà marejar-la gaire més.

La massa no ha de quedar massa dura ni massa seca. Això representaria un error (molta farina i massa pastada). La pasta de la coca ha de conservar el seu punt d’humitat.

Tot seguit deixem reposar la massa. Durant una mitja hora o més si és possible. Per tal que el llevat la faci pujar, ficarem la massa dins del recipient on l’hem pastat i tapada amb un drap de cuina. No la fiquem a la gelera.

Mentre puja la massa, preescalfem el forn a una temperatura d’uns 150 graus.

També anirem preparant les verdures del trempó:

En una cassola possarem un bon raig d’oli d’oliva. I llençarem les verdures —llevat de les tomàtigues— picolades a daus. Talment com faríem amb el trempó que preparem en fred. Quan les verdures ja comencin a semblar cuites, afegirem les tomàtigues. Aquest procés el dintrem llest en una mitja horeta, més o manco. Ho deixem refredar una mica.

Molt bé! tornem a recuperar la massa que teniem en repós. L’agafem. Damunt del marbre de la cuina llencem una mica de farina i la pastem una mica més. Però deixant que conservi la seva esponjositat.

Agafem una llauna d’enfornar i l’espolvoregem amb farina. Amb un corró —jo empro un got enfarinat—, anirem estenent la massa per la llanda. fins que més o menys ens arribi a la totalitat de llanda i amb una gruix homogeni a totes les bandes. És normal que pels costats de la llanda quedi una mica més de pasta. Això ens servirà per a fer els límits de la coca.

Acte seguit afegim el trempó damunt de la pasta que hem enllaunat. Mirem de retirar el líquid, aigua bàsicament, que el sofregit ha deixat anar. Estenem les verdures per damunt de la pasta.

La coca de verdures està a punt per enfornar. La fiquem al forn preescalfat i pugem la temperatura a uns 180 graus.

Anem vigilant en punt de cocció. És una qüestió purament subjectiva i visual. El forn ha d’escalfar per damunt i per sota de la coca.

Un cop cuita la treiem del forn i tothom a tastar la coca de verdures!!!

Bones festes i revetlles!

El 26 de juny de 1990 moria en Manuel de Pedrolo. Enguany comemorem, doncs, els vint anys de la seva desaparició. No importa la data, importa el què. Trobo que en vint anys del decés de l’escriptor continuem encara dins d’un desconeixement profund de la seva obra. És veritat, hi ha autors i obres molt més importants que les escrites per  Pedrolo a la literatura universal. (Per què la tradició ha eliminat el «De» nobiliari en parlar de l’autor i, en canvi, el conserva en parlar de De Segarra?). Però la importància de Pedrolo no s’hauria de concentrar només en els seus tres «best-sellers» per tothom coneguts: El mecanoscrit del segon origen (escrit el 1973 i publicat el 1974), Joc Brut (escrit i publicat el 1965), i Trajecte Final (escrit el 1974 i publicat el 1975). L’autor de Tàrrega va publicar en vida vora unes 75 obres i, actualment, té publicats uns 129 volums de gèneres diversos. També cal considerar —i recuperar!— els textos eròtics anònims com ara Els quaderns d’en Marc (1986)  i Els quaderns de la dona d’en Marc (1985).

Ens trobem doncs, davant un autor «iceberg» —crec que és en Miquel de Palol qui l’anomena d’aquesta forma—; en el sentit que el coneixement de l’obra pedroliana és poc profund. Podem judicar, en certa mesura, que el mateix Pedrolo és responsable d’aquesta situació. Fou un autor que desbordà per la seva capacitat productiva i que,  al mateix temps, tingué la cura d’influenciar-se de la literatura universal més contemporània. Aquesta influència podia venir motivada pel seu propi afany investigador i, per una altra banda, per la seva tasca de traductor. Va traduir des del famós Manhattan Transfer de John Dos Passos, així com també d’altres autors nord-americans; com ara Jack Keruac. Tal i com argumenta Alba Pijuan, a Pedrolo cal agair-li la introducció d’aquests autors en el nostre context cultural.

Amb Manuel de Pedrolo encara hem de fer moltíssima feina. I el superlatiu, en aquest cas té un alt contingut semàntic. La veritat sigui dita, el nostre autor tingué una certa «fortuna crítica» durant els anys seixanta i setanta, àdhuc ben entrats els vuitanta. Actualment, però, resta relegat com una mena d’«autor de culte» que en realitat tothom desconeix. La idea de l’«autor de culte» és tan perillosa com caminar pel fil d’una corbella. Tant et poden llegir molt, com només et llegiran determinants especialistes. L’experiència actual és que la gran massa lectora s’allunya dels «autors de culte» que no li són contemporànis. Així per exemple: el gran públic lloa com «autor de culte» a Stieg Larsson i, en canvi, ja no valora a Truman Capote que, en el seu dia fou un d’aquest autors tan lloats. I no és que Capote sigui ara dolent, o que Keruac no valgui res, o que Pep Albanell —per citar un dels nostres—, no tinguin importància, no; l’explicació vindria condicionada per les normes del mercat. Tendim a comprar els llibres que les indústries culturals ens presenten com a novetats i això ens obliga a —conscientment o inconscient— oblidar d’altres obres i autors. Se li ha passat el temps a Manuel de Pedrolo?

Les indústries culturals del país —les editorials, en primer terme— l’han descarregat dels seus catàlegs vius. Al mateix temps els mateixos lectors han defugit de la lectura de Pedrolo. De lectors, actualment, n’hi molts. Segurament més que abans. En canvi, fem lectures més superficials. De poc nivell. Ens preocupa poc com està estructurat (o desesctructat) un text. Cerquem sentiments i sensacions en les lectures i no pas idees. No jutjarem pas aquesta postura, ara. El fet és que Pedrolo fou arraconat per totes bandes. La seva mort va deixar-nos davant una falla que sovint no hem estat capaços de traspassar. Pedrolo era feiner de mena. No només escrivia textos; també es preocupava pel seu context més immediat.  Cal recordar el paper com a figura pública: com a ciutadà participatiu en la vida política i cultural d’un país que tornava de la nit. Pedrolo partipava en entrevistes televisives, escrivia artícles d’opinió i política als diaris. En certa mesura —vist ara amb perspectiva—, tenia un caràcter didàctic. Volia participar del model de país que podia esdevenir esperançador. Avui, tot això, sembla oblidat.

Si bé és veritat que l’edició d’El Mecanoscrit del segon origen havia arribat a 1.055.785 exemplars l’any 2002. També és cert, que actualment la majoria dels seus volums es troben descatalogats. Posaré unes mostres: Si hom vol aconseguir un exemplar de Joc tapat (1985, any d’edició) haurà de pouar en moltes llibreries d’antic. No és un exemplar fàcil de trobar. Només es va fer una edició per l’Editorial 3i4, de València. Tot i que l’editorial encara té vida plena, l’exemplar ja no es reedita. Pitjor fortuna tenen encara obres com Entrada en blanc (escrita el 1958 i publicat el 1968) de l’editorial Cadí, empresa avui ja desapareguda; com també la desapareguda editorial Laia on Pedrolo publicà el cicle narratiu La terra prohibida. Aquesta situació fa que poder copsar l’abast de l’obra pedroliana sigui —a només vuit anys del centenari del seu naixement—, una tasca aspra.

Però cal pensar de forma positiva. No hem de defallir. Estem sols i si no ho fem nosaltres no ho farà ningú. Ara està de moda en Jaume Cabré —gran escriptor, no ho negaré pas— i allò de les fires de Frankfurt; emperò, ens cal conéixer els autors i les obres que estem deixant pel camí: parlo de conéixer bé a Pere Calders, a Rafael Tasis; o d’altres que encara són ben vius com J.F. Mira, Josep Lozano, Carme Riera o Biel Mesquida. Això, és fer referència a la metàfora que diu que l’arbre gran no ens deixa veure la fondària del bosc. Hi ha multitud de grans autors oblidats, que dormen fins que torni el moment de la seva «fortuna crítica». Ni les institucions administratives, ni els mitjans de comunicació vindiquen ja la figura de Manuel de Pedrolo. Sembla que només ens interessi a quatre lletraferits que apreciem uns textos que mostren la Barcelona d’un moment molt concret del segle XX, amb les seves històries quotidianes, els seus ambients diversos… Pedrolo és un gegant, amb una ombra que atemoreix a molts homes de la cultura del nostre país. Per què? No tinc la resposta. De vegades penso que la rehabilitació de Pedrolo passa per la recuperació digital de les seves obres. Permetre l’accés obert i sense complexos, de cap mena, a la seva obra. Total, ell ja és mort i no es pot beneficiar del pastís econòmic que podria representar la venda de la seva obra en format paper-llibre. Els seus hereus i editors haurien de cercar altres complicitats si volen fer negoci amb la marca «Manuel de Pedrolo». Existeix una Fundació amb el seu nom. Cal, doncs, que aquesta fundació faci la feina li pertoca: vindicar la figura que diu representar. Tenir un caràcter obert i desacomplexat i també,  ja que ens hi posem: adaptat als temps.

Tanco aquesta nota amb el desig d’encoratjar tothom a perdre la por a Manuel de Pedrolo. Darrera els seus textos hi ha una gran varietat de personatges, escenaris i situacions, per mostra es pot començar amb novel·les tan sucoses com ara: Succéssimultani (publicat el 1979) o Baixeu a recules i amb les mans alçades (publicat el 1981). Si, per una altra banda, hom es vol apropar al Manuel de Pedrolo ciutadà —de l’última etapa de la seva vida— pot anar saltinorejant pels textos dels diaris escrits per l’autor els últims anys de la seva vida. Com veieu, no només cal un vintè aniversari del decés de l’autor, per fer memòria de la seva figura i obra. Cal una tasca conscient de recuperació d’un dels autors més productius i interessant de la nostra literatura del segle XX. El camí, doncs, encara està per recórrer i serà llarg; ens hi voleu acompanyar?

Un dels punts que més m’ha preocupat, d’aquest moviment d’objectes diversos, ha estat el trasllat dels llibres que conformen la meva biblioteca personal. Deuen ser vora el miler i mig de volums. Reconec que és un nombre reduït de volums, comparat amb moltes altres biblioteques particulars que deu haver-hi; com ara la del Historiador Josep Termes, amb uns 30.000 volums. Hi ha grans biblioteques personals que m’agradaria conéixer de la mà dels seus propietaris: com deu ser la biblioteca personal d’en Lluís Permanyer, o la d’en Josep Maria Ainaud de Lasarte? Són persones que admiro pels seus coneixements i crec que poder visitar el lloc on reposen les seves fonts deu ser de gran interés.

The player will show in this paragraph

Traslladar llibres no és una tasca gens intel·lectual. Un problema que tenen els llibres, a l’hora de canviar-los de domicili, rau en el gran pes que tenen en relació al seu volum. S’han de ficar en caixes no gaire grans, per tal que una persona les pugui moure amb una certa agilitat. Sinó el treball es complica. Això genera una gran quantitat de capses de cartró amb llibres.

L’urgència d’abandonar l’antic habitatge mena a accions poc encertades: omplir capses i capses de llibres sense establir cap mena d’ordre, tal i com es trobaven a les lleixes. Com a petita indicació vaig entretenir-me a etiquetar els paquets resultants amb mots com «novel·la en català», «catàlegs», «fotografia»… etc. No sé si ha servit de gran cosa, la veritat és que en el moment d’instal·lar-me al nou pis de Badalona, he intentat ser fidel una determinada ordenació per matèries. El poblema recau, també, en establir un acord alhora decidir quines són les matèries importants i quines les secundàries. El sistema d’ordenació per matèries més empreat en el nostre territori és el CDU; es a dir, el Codi Decimal Universal. No entraré en aquest article a parlar en profunditat sobre les virtuts i problemes que proporciona el CDU. Només donaré notícia de quatre pinzellades que m’han ajudat a repensar la meva pròpia biblioteca.

El CDU es troba conegut com a «llenguatge documental controlat» això implica que parteix d’un consens entre una comunitat determinada que en fa ús i alhora, a nivell intern es troba coordinat de tal forma que cada unitat del llenguatge pugui tenit sentit semàntic en si mateixa i també en relació a la resta del llenguatge. Per una altra banda el CDU es basa en la combinació de resultats numèrics que es corresponen directament amb les famoses taules de matèries. A la fi, aquest sistema classificatori està enfocat, en certa mesura, a localitzar el document en la prestatgeria. Sóc conscient que avui en dia és l’anomenada «signatura» o «marca topogràfica» la que hauria de detectar la ubicació exacta del document. Però també és cert, que aquestes dues últimes sovint no deixen d’ésser una emprenta CDU del document readaptat a les necessitats de la biblioteca. Així doncs, vaig decidir optar pel CDU per tal de reordenar llibres i revistes. La mediateca resta a part. Una de les meves intecions és que, tot aprofitant el canvi d’habitatge,  la meva biblioteca personal es comencés a dotar d’uns estàndars normatius per tal de poder, a molt llarg termini, interoperar amb recursos d’altres biblioteques.

Vaig decidir observar dues de les grans institucions en quant a biblioteconomia pràctica: la Biblioteca Nacional de Catalunya (BNC) i la Xarxa de Biblioteques Públiques de la Diputació de Barcelona (DIBA).  Els resultats foren sorprenents i, alhora, encoratjadors. La Biblioteca Nacional de Catalunya empra el CDU de forma estricta. Respecta el buit misteriós que existeix pel número 4. Treballa molt bé els diversos nivells de profunditat que aporten més significat semàntic amb l’ús dels auxiliars. Per la seva banda, la Xarxa de la Diputació de Barcelona aporta una simplificació substancial a l’ús de les taules CDU. Aquesta última fa ús de la modificació catalana realitzada per Jordi Rubió i Balaguer. Això últim implica que omplen l’espai de la taula 4 per l’ús de les llengües i això, de retruc també afecta a la taula del 8. Axí pel llibre Els Nostres objectes de cada dia : petit diccionari irònic i sentimental de Josep Mª Espinàs el codi CDU de la BNC és: 849.9-7″19″; mentre que per a la DIBA és: 833.4″19″. La conclusió vàlida que s’ha d’extreure d’aquesta observació és que, en el context de les biblioteques catalanes l’ús del CDU parteix de diverses tendències: més estrictes o, menys restrictives i més relaxades; ús de CDU adaptat per Rubió i Balaguer o, seguiment del CDU internacional. En tot cas, la visió optimista ens aboca a la pròpia capacitat d’escollir un model d’us de la CDU, fins i tot em podria aventurar a crear un propi protocol per l’aplicació del CDU.

Però deixem el CDU de banda. Aquest sistema classificatori, juntament amb la creació de signatures, només ens ajuden a localitzar el document a les prestatgeries i poca cosa més a nivell d’informació per matèries. Una biblioteca personal necessita moltes més atencions. Una d’elles és l’obtenció d’espai necessari. No només per estar-s’hi, sinó també per poder créixer. A la meva biblioteca personal entren una mitjana de 5 llibres mensuals, que amb pujades i baixades poden acabar en una entrada de gairebé cent llibres anuals comprats en llibreries d’antic i noves. Són pocs els casos d’entrades de llibres regalats. En qualsevol cas, aquest fet planteja que l’ubicació d’un espai propi per a la biblioteca implica haver de valorar el seu «creixement natural». Al pis de lloguer on vivia fins ara, a La Clota de Barcelona, els llibres es distribuïen tant per un petit estudi informatitzat —un parc amb quatre ordinadors en xarxa—; com també pel saló. En prestatgeries de tota mena. El trasllat de la biblioteca m’ha donat l’oportunitat de repensar com m’agradaria que fos la nova biblioteca. Ells llibres són els mateixos, només que ara es poden reordenar per matèries. Al mateix temps també es podrà crear una base de dades que intenti recollir algunes dades bàsiques i que treballi en base a estàndars acceptats com ara el Dublin Core, el MARCXML… i, també, amb indexació lliure. Cal, però, modelitzar i construir la base de dades.

Aquest article serveix en certa mesura de background per aquesta tasca de hauré d’empendre si realment vull treballar amb una biblioteca personal que pugui interoperar amb altres biblioteques personals. Realment és una visió a llarg termini, però que no té res d’utòpic, si realment volem començar a obrir el patrimoni cultural de propietaris privats per a investigadors, relació de fonts documentals, cercar originals fora dels circuits de venda o préstecs habituals… Tenir un cert ordre i sistematizació dins de la pròpia biblioteca ajuda al bibliòfil a marcar-se nous objectius per a l’adquisició de nous volums, marcar el to de la col·lecció…

A Catalunya aquest és el sistema que impera. L’escolarització parteix de la base que l’ésser humà s’ha de formar-educar des de la infància. Així, hom pot emprendre un camí que s’allargarà durant anys. Tot partint d’una educació bàsica obligatòria —en la meva època de pupil es deia EGB (Educació General Bàsica)—, fins a poder abraçar nous nivells com ara la Formació Professional o el món universitari amb els grans ventalls de titulacions que s’hi ofereixen. Aquest sistema educatiu té una doble cara: per una banda serveix d’aparcament de nens, propietat d’uns pares que durant diverses hores del dia no els poden acompanyar o formar ells mateixos; per una altra banda, tant escoles com universitats es troben curulles de formadors pèssims, abocats a la docència com a una de les poques coses que saben fer. I a més a més la fan malament!

La intenció aquí no es teoritzar sobre el model educatiu del nostre país. Pretenc fer una breu memòria dels professors que m’han servit per formar-me com a persona; amb uns determinats coneixements que m’han atorgat les habilitats necessàries per tal de poder entendre els molts diversos continguts que el nostre món crea de forma infinita.

Si bé, és veritat, la idea de Professor es troba associada al docent de l’educació secundària i superior —mentre que la figura del Mestre s’associa a la primària—, m’agradaria encetar aquests textos de forma cronològica i adoptant una definició relaxada de professor.

De tots els professors que vaig tenir durant la meva educació primària al Col·legi Sagrada Família d’Horta tinc un especial record de Jose Luís García López. Va ser el meu mestre de ciències socials de vuitè d’EGB i, si no recordo malament, també tutor de curs.

El Col·legi Sagrada Família d’Horta és una escola en règim concertat amb la Generalitat de Catalunya i gestionat per una ordre religiosa: els Germans de la Sagrada Família. Sempre he dit que els «Hermanos» —normalment anomenats d’aquesta forma per la seva procedència majoritàriament espanyola—; són uns gestors econòmics excel·lents. A Horta han construït un autèntic imperi escolar. Amb una llarga tradició que enllaça amb altres centres escolars regentats per ordres religioses com ara els Salesians o Dominiques de l’Anunciata. En canvi, com a educadors són nefasts. Horrorosos. Potser una bona idea seria que es dediquessin a la gestió i no interferissin en els continguts impartits a les aules. Sé que això té un cert grau d’irreverència; donat que un col·legi amb caràcter religiós veu en els joves una bona pedrera per a l’adoctrinament. Avui però, això tampoc acaba de funcionar; cada cop hi ha menys «vocació».

Tornem, però, al professor portat a la palestra d’aquest text. Els xiquets de la meva generació —i generacions anteriors també— el coneixíem amb el malnom de «el pipa». Senzillament perquè tenia el costum de fumar amb aquest estri. El gran misteri es trobava en què gairebé ningú no l’havia vist mai fer-ho. No sé fins a quin punt, ell tenia constància d’aquest malnom amb el qual l’identificàvem, en tot cas, en presència seva mai apareixia el malnom.

Crec que Jose Luís García, brillava —i encara deu lluir, si no és jubilat— per la seva humanitat. Per la seva continuïtat de caràcter. Per la seva justícia. Penseu que en un col·legi privat no deixa de ser el cau de nens malcriats que, tant per edat com per costums, troben qualsevol excusa per fer saltar pels aires la calma de qualsevol mestre. A més a més, al Col·legi Sagrada Família que coneixíem nosaltres, les casses les formàvem una caterva significant de quaranta alumnes de tots dos sexes. Un polvorí que molts mestres no podien assaciar. Ell, en canvi, quan s’apropava la tempesta, recordo que emmudia i ens fitava sense defugir les mirades. Una escena que té molta relació amb el brau i el torero. Altres professors començaven a escridassar-nos i fer créixer l’estat de crispació; sinó també abandonaven l’aula —havien perdut, evidentment. Ens amansia amb la seva mirada projectada des de unes eternes ulleres que en certa mesura l’apropaven a la caricatura.

De les seves classes magistrals sempre recordaré el fervor i la passió en les explicacions. Això és d’agrair. Sobretot si pensem que la tasca docent es basa en la repetició curs rere curs dels mateixos continguts. Suposo que també l’èxit de les seves explicacions era conseqüència de les matèries que explicava; totes elles de la branca de les ciències socials. Uns continguts que permetien el debat, la reflexió, les notes a peu de text. Les seves classes es trobaven trufades de coneixements de tota mena. Sempre hi havia una extensió en el discurs que afavoria l’enteniment, i això, és de lloar. Mireu, no és el mateix que us expliquin la Revolució Francesa o la Transició política espanyola de forma «carpetovetònica» —com diria Camilo José Cela— que de forma apassionada. Davant nostre apareixia Napoleó comandant els exercits cap a Waterloo; l’explicació dels famosos mamelucs; un Lenin  heròic, tot arengant fervorosament a les masses; la caiguda de l’Alcàsser de Toledo; l’arribada de Carrillo disfressat amb una perruca rossa… L’inventari de personatges era molt extens i variat. Si has d’explicar la Història has de fer-ho amb interès. El món adult es preocupa molt poc per la Història com a eina social i cultural; com a memòria activa per encarar el present. Així, l’estat de les coses actuals. Si no tenim memòria històrica, perdrem tota capacitat de reacció davant l’imprevist. I aquest imprevist de vegades es pot presentar amb la forma del terror.

Les classes, però, de Ciències Socials i Història no només eren les úniques habilitats d’aquest professor. També reeixia com a conseller. En la funció de tutor de curs —Comandant de la caterva que representàvem quaranta alumnes preadolescents de vuitè d’EGB—, semblava que tingués atorgada el do d’educar per a la vida. Recordo les classes sobre nocions sexuals. Amb tota la sinceritat que comportava: ús de mètodes anticonceptius, la pubertat, etc… i això en un col·legi amb un patró religiós de tipus castís. Tota un exemple de llibertat de càtedra que ja agradaria a més d’un professor universitari, massa obsessionats pel carnet polític.

A tall d’això últim que he explicat: no sé amb quina tendència política simpatitzava Jose Luís García. Tant bon punt puc pensar que s’alineava amb el PSOE —línea ibèrica—, com també amb l’anarquisme més lliurepensador i poc sindicalista. Seria una contradicció pensar que s’apropava a la dreta. En tot cas, sigui quina sigui la tendència política amb la qual s’identificava, crec que feia imperar l’educació en els valors per damunt de tot.

Aquesta educació en valors li feien dir frases memorables que haurien d’estar en les ments de molts de nosaltres. Així, per exemple, recordo que comentava que al món adult hi havia dues formes d’entrar-hi: «a poc a poc, o de cop». Els que ho hem fet a poc a poc, hem pogut apartar-nos de lacres contemporànies com ara les drogues, la disbauxa sense sentit, o el fracàs universitari. Per desgràcia, en el Col·legi Sagrada Família, molts nois de «casa bona» van haver de pagar amb escreix —alguns, fins i tot, amb la pròpia vida— aquesta sortida sobtada vers el món adult. Una altra frase que encara avui en dia recordo d’aquest Comandant de prepúbers és la que ens ajudava a tirar endavant contra qualsevol fracàs de la vida, dels estudis, etc… Ens mirava des els passadissos, que restaven entre les fileres de les taules, i deia: «Es pot perdre una batalla, però mai la guerra». Una frase molt propera a Sun Tzu en l’Art de la Guerra, no trobeu?

A la fi, crec que el recordo per la seva humanitat i per la seva capacitat de fer-se un entre nosaltres. Crear proximitat ha de ser essencial, avui en dia per tal de connectar amb el públic, amb els alumnes, amb els usuaris.

Crec també que, els que varem aprofitar les seves classes, portem dins nostre el foc de les seves paraules i la memòria de tot allò que ens va saber transmetre.

Sempre em quedo amb les ganes de revisitar determinats textos. M’agradaria tornar al negre sobre blanc de determinades històries que m’han enlluernat. Al llarg dels dies i setmanes vaig deixant en vertical tota una sèrie de llibres que mai no acabo de trobar el moment per abordar-los i poder-ne copsar el poder de les seves paraules.

Suposo que la vida conté en si mateixa aquesta polarització dramàtica. O vius la vida, o et quedes a casa llegint. La vida ha de continuar, evidentment. De vegades però, m’agradaria aturar el temps per a recuperar-lo en hores de lectura. Tinc la certesa que en aquesta vida no tindré temps de llegir tots els textos i autors que m’agradaria abraçar. A més a més, també hi ha el supòsit de repetir llibre. No és cap betzolada.

Tenir els llibres a les estanteries desats no té cap mena de sentit si no ens plantegem tocar-los, obrir-los, llegir-los. Seria pura decoració. El col·leccionista —i jo, en certa mesura, començo a trobar-me en aquesta situació— de vegades cau en aquesta situació perillosa. Estima els objectes de la col·lecció —en el nostres cas: els llibres—, però alhora els reserva, els conserva. Col·lecció i conservació de vegades són mots vinculats. Ja he superat el miler de volums i la preocupació de conservar, ordenar, estructurar comença a ser una preocupació. Al mateix temps sorgeix la idea d’anar prioritzant ordres de lectura; quin llibre ha de mostrar els seus coneixements, abans que no pas altre. Un mapa de probabilitats continues que es barregen de forma constant. És com llençar una moneda cada cop que es té un llibre a les mans. La pregunta és sempre semblant: «Ha arribat el moment de la lectura (per aquest autor, llibre, matèria…)?» Un dubte constant.

Sóc conscient que aquesta temptació a l’ostracisme és part de la seducció a la lectura. La lectura, a part de la que es pugui fer en periodes d’aprenentatge, és una activitat solitària. Ningú més que l’ego llegirà per nosaltres. Hi ha molta gent que no llegeix i hi ha molta gent que llegeix de tot. Jo, senzillament, reconec que llegeixo d’una forma desordenada. Molt sovint sense una programació clara de lectures. Si tinc un full de ruta —un llistat, que em pugui marcar les lectures—, sempre trobo la justificació per poder trencar aquest camí establert i introduir-hi una nova variació. Aquesta variació em pot comportar a una nova branca de llibres i autors o, sinó, reprendre la senda marcada. El món de la lectura és un mapa ple de petits caminois per on circulem de forma solitària.

Aquesta concepció de la lectura infinita comporta també la idea de la biblioteca ideal. Cada persona té la seva biblioteca ideal. Aquells llibres que no poden faltar en un món íntim fet per prestatgeries amb llibres. Els escriptors formulen recomanacions sobre títols importants per al manà literari de la humanitat. En aquestes formulacions trobem llibres eterns: La Bíblia, El Quixot, Hamlet… I fer llistats, senyors, és perillós. Crec que cadascú ha de construir la seva pròpia biblioteca. El debat, menys o més dinàmic pot fer-nos recollir les mancances de la nostra biblioteca i la poca utilitat de determinats textos. Existeix la inutilitat d’un llibre? Un altre petit drama. En principi, no crec que existeixi cap llibre inútil. Admeto, que actualment, el meus camins de lectura no em menen cap a cap mena de llibres best-sellers. Respecto que la gent els llegeixi. Tanmateix em crema la ira que només siguin aquests els llibres que es llegeixin i s’oblidi el plaer que pot amagar un Josep Pla, un Blai Bonet, un Manuel de Pedrolo, un Pere Guixà, un Millàs, un Cortázar, un Marsé, un John Irving, un Salinger —aquest últim recentment desaparegut. Potser ens falla una capacitat basta facilitar a les nostres societats d’una gran cultura literària. La manca d’aquesta cultura literària, no s’hauria de centrar només en el ramat que segueix les propostes construïdes de forma mediàtica. De vegades, sota criteris econòmics més que no pas sobre la importància dels continguts.

A casa, sol, miro els lloms dels llibres. Repaso els seus noms i penso en la motivació que em va fer adquirir-lo. Segurament el dia que el vaig tenir per primer cop a les meves mans ja vaig intentar captar la dimensió del coneixements que es trobaven al seu interior. Amb el pas del temps també he descobert que poc profit puc arribar a treure d’un club de lectura. Mai no he participat en cap. Per una altra banda també he descobert que hi ha gent que no torna els llibres que deixes en préstec. Com a norma m’he imposat no demanar mai llibres per llegir. Si tinc diners i m’interessa apropar-me a la seva lectura: vaig i el compro. Si no tinc diners, m’espero a tenir-ne i mentre el llibre passa a una mena wish-list. Tot arriba.

Tanco aquest text amb el pensament que si ens agrada s’ha de llegir i escriure. Llegir per llegir tampoc no porta enlloc. La lectura ens ha de servir per a fer-nos entendre millor el món. No és cert que els escriptors siguin una mena de déus que tenen una capacitat esfereïdora per opinar de qualsevol cosa. Senzillament són éssers humans que opinen, narren, fabulen, menteixen o no sobre el món, la realitat i els somnis (comuns o particulars).

Com a conclusió he après que les biblioteques ideals són productes individuals. Cadascú té la seva biblioteca ideal. Hauria d’imperar el concepte de llibertat d’elecció per damunt del concepte de llibres eterns o clàssics de la literatura —tot i que, aquests conceptes, no haurien de faltar tampoc. Els llibres són una bona eina per la transmissió, difussió i emmagatzemar coneixement, encara a principis del segle XXI.

Només respirar: aire dins i aire fora. Hi ha moment que per molt que diguis, per molt que hagis de cridar… Tot ja resta dit.

Potser penses que et dono una visió massa pessimista, i no! També he recollit noves lliçons vitals. No crec que les hagi de donar a conéixer a ningú. Són antigues com la nostra covarda història. Per diverses raons. Les lliçons pròpies no interessen a ningú més que al protagonista. Segona raó: no corren temps de predicar doctrines; cadascú s’adapta la realitat com pot. A fi de comptes de vida només hi ha una. I hem de viure-la!

Quan més aviat penses que tens controlada una situació, més efectes contraris pot causar la variacions que aquesta pugui efectuar. «Tot es mou», com diuen que teoritzava Heràclit. La mutació de situacions, d’episodis vitals, de converses que es perden en la nit.

Tancar els ulls i pensar en una solució petita, quotidiana. Un tractat de pau que possi fi a dies de cabòries que no menen enlloc. Per tornar a la paraula. Per recuperar l’expressió.

Durant aquest temps no he abandonat la lectura. Llegir em fa companyia. Els llibres, els meus llibres, arrenglerats en els prestatges, que reposen del seu somni. Lectures obligatòries? Avui no hi ha cap. Senzillament les fites que hom vulgui imposar-se.

De la caiguda al pou he descobert noves peculiaritats del tracte humà. La vida no té normes ni regles vàlides. L’únic sentit és viure, el dia a dia, els projectes de futur. Com animals udolant dins la foscor. Com cans que canten les seves pròpies pors. No hi ha normes. No cal publicar anotacions en un diari d’una forma regular. No cal un compromís amb ningú. Senzillament es fa. Pujar o baixar.

El paisatge es reformula davant períodes de crisi. No cal que sempre sigui la mateixa muntanya. Potser penses que sempre viuràs a la mateixa platja i, un dia d’aquests, el canvi climàtic de la convertirà en un no-res devorat per la mar.

Cal senzillament tornar a parlar, perquè ningú no parlarà per nosaltres. Sempre però, respectant el dret a la dissidència. Al deixar marxar a la diferència. Aquells no miren amb els nostres ulls. Aquells que no s’enlluernen amb els mateixos dois que a nosaltres ens fan bocabadar.

Cal recollir l’aigua del pou, i tornar a caminar.

T’ho dic, perquè som així: un cos adult que conté una mentalitat encara massa jove pels temps actuals. Una ment oberta que no se deixa d’astorar davant els esdeveniments que copsen la nostra ciutat. Som un nin que rebutja tota responsabilitat davant els lligams que no duen enlloc. Som un nin que encara vol anar en bicicleta; tot i que, a voltes, pujar les costes m’obligui a bleixar més del compte. També tenc caigudes, però.

De vegades veig les mirades de reprovació dels meus. Me donen un guster sobremanera. Aquests mirades constaten el meu pensament: veuen que malgrat la meva edat física, encara som un nin. Els agraesc, a ells, que són els jutges més imparcials —car, no me volen cap mal—, que reconeguin sincerament que encara la fruita és verda i no pot  caure de l’arbre. I l’arbre, el de la ciència i el de la vida, no s’ha d’esporgar mai!

Tenc encara molta corda per caminar, no vull arribar encara a la meva tardor. Malament rai! sinó. Vull engatar-me encara la  meva primavera, venga idò! Encara no m’he sadollat!

Reconec les meves faltes, els meus errors. Sé —per exemple—, que encara no he aprés a escriure gaire bé. El meu coneixement de les paraules és perifèric. Faig feina de forma constant amb l’ajut del Diccionari Borja-Moll (DCVB). No m’atur de conéixer mots nous. La seva precisa anatomia, m’encanta aquest procés. Se també, que no seré mai perfecte. Sempre he tengut errors; ara, però, aprofit que els renys ja no me fan plorar a pedregada pura, per intentar modelar-me millor. Sé que som una escultura feta, crec —tanmateix— que encara m’he de polir. Uns altres, quan mori, pentura me donaran pàtina.

Si me faig un embull amb les paraulotes, encara més me’n faig amb les coses del món. I beg your pardon. Tenc molts detalls fotografiats i desats a la meva base de dades que es troba en el meu cervellment, com diria en Mesquida. Els detalls de la realitat se me fan fugissers i això me va feure que som un accident en aquest món. Que estic totalment de pas. Vaig llegir un pic —crec que d’en Joan Miquel Oliver—, que el nostre estat natural és la mort; restarem tota l’eternitat morts. És per això —continuava la filosofia de’n Oliver—, que hen vengut en aquest món de vacances. Tot i així, tenc una actitud d’activista davant el món. Dia a dia, rera la trinxera de la realitat: agaf el fusell i dispar. A voltes —més sovint del que jo voldria—, me volen mut.

Intent que els rinoceronts d’en Ionesco no passin per damunt jo. Som una pedra, som transparent. Som conscient de les meves contradiccions. Hi ha pics que decidesc mostrar-los, talment les meves úniques cartes en aquest joc. A voltes també acab per empegueir-me sencer. Hi ha qui viu en aquesta ciutat, amb la mort als llavis, a les llosques que llencen en terra, als bitllets que duen a la cartera, amb les seves mateixes actituds. Me fan ois!

Encara som un nin, perquè veig que el rinoceront és feble; veig en ell un animal, només. Tot i que començ a tenir rues a les mans i el rostre, són rues de riures i de treballs. Com a bon nin encara vull que me boquis una mica més de ginet i tastar la nova coca acabada de fer. M’agraden aquestes llepolies.

Deixau-me cridar que encara som un nin! Que encara me queden molts projectes per encetar i molts somnis —i malsons—, abans no me desperti.

Crèdits fotogràfics:

—ruta de la primera imatge:
http://www.flickr.com/photos/c215/2235068171/

—ruta de la segona imatge: http://www.flickr.com/photos/gandara/3473813044/in/set-72157600154449210/

—ruta de la tercera imatge: http://www.flickr.com/photos/costi-londra/3561300541/