Una retallada de l’Estatut referendat representa un cert toc d’avís a les forces polítiques catalanes. Un ressò per fer saber que allò que la historiografia peninsular ha anomenat, de forma tradicional, com a «Transició Democràtica» encara no ha arribat a la fi. O potser mai no va exisitir-hi. Les notícies dels últims mesos han posat davant els més atents un teatre de màscares dividides en dos grups: «progressistes» i «conservadors». A fi, però, tots dos grups no deixaven d’interpretar un paper teatral concret. Una dansa que ha endarrerit quatre anys —una legislatura autonòmica sencera!—, el futur del Principat de Catalunya.

Per una altra banda, sembla que la sentència d’un text legal espanyol, mermi la idea de Catalunya o sinó la idea que els mateixos catalans tenen d’ells mateixos. Potser ací rau el nostre greu error històric. Els catalans hem perdut massa temps tot intentant fer un encaix amb la resta de la «Pell de Brau» (ho dic en un sentit espriuà del terme: reconciliació, enteniment, diàleg i  confort des de la diversitat de les identitats irrenunciables). Com apuntava, l’Estatut i la seva reforma ens ha fet perdre als catalans gairebé tot el duem d’entrada al segle XXI. Una dècada. I ja es diu prou ràpid! Vull tancar aquest paràgraf tot recordant que l’Estatut de Catalunya de 2006 no deixa d’ésser una Llei Orgànica dins l’ordenament jurídic de l’Estat espanyol. Quina repercusió té això? Senzillament molta. L’Estatut, sota aquesta idea, no és un només un artículat a disposició dels catalans; sinó que també ha d’encaixar-se —com a Llei Orgànica de l’ordenament jurídic— dins del corpus legal espanyol. I és aquí on el TC té tot el dret a retallar. Per tal de fer encaixar la Llei Orgànica en el seu motlle interpretatiu.

D’acord. Si això és d’aquesta forma; és a dir, un text estatutari —amb caràcter articulat semblant a una constitució nacional—, amb veritable rang de Llei Orgànica (encaixable a la força dins d’un conjunt jurídic espanyol); quina sortida tenim els catalans? Molts veuen en la retallada del text un retrocés de la legalitat de tot allò que representa «ésser catalans». Mireu, penso personalment que, en aquestes alçades de la pel·lícula, els catalans ja hem mólt massa gra en el molí espanyol. Hem demanat massa vegades permís per, senzillament, «ésser en el món» —tot parafrasejant el primer llibre de poemes del meu estimat Manuel de Pedrolo, per allà el 1948.

Diuen que el TC ha retallat fins i tot la definició dels nostres símbols històrics. Bé, crec que això no importa. No. Els catalans ja sabem prou quines són les nostres senyes identitàries. No cal tenir un full signat per l’Estat que ens ho certifiqui. En èpoques anteriors tampoc no el teníem i també vàrem reixir. Tot això, en el fons no deixen d’ésser jocs d’artifici. Per molt que retallin la llengua, els símbols… el que sigui, els catalans serem allò que decidim ésser. Cal però, deixar de mirar als costats. Des de la «Transició» ençà hem perdut molt llençols tot mirant d’acontentar la resta de veïns de viatge. Potser ens hem enganyat. Mirem sinó el context belga. Brusel·les, que concentra el màxim de les institucions europees, no està vacil·lant en el seu reafirmament de les postures independentistes. No importa tenir molts i molts funcionaris de nivell europeu treballant en el seu terreny. Senzillament la població ha decidit tirar pel dret. Deia abans que hem perdut la primera dècada del segle XXI. Bèlgica l’està aprofitant per conrear un futur menys traumàtic per a la seva població. És el seu propi poble qui es comanda. Ací, a Catalunya, el poble català serva massa respecte per les polítiques pactistes. Tancaré aquest paràgraf com l’anterior: amb una petita recepta a favor de la dissidència. Segons el sistema autonòmic escrit a través de la Constitució espanyola de 1978, el president de la comunitat autònoma és el màxim representant de l’Estat en el  territori. Ai las! Bé, això acaba representant —avui, per avui—, una mena de virrei. Ho era en Pujol, ho va ésser en Maragall i ho és aquest. Malapesta! Aquest apunt ens pot ajudar a entendre les entrades i sortides de l’escenari del nostre actual president de la Generalitat de Catalunya.

La «Transició espanyola» encara no ha acabat. Els catalans encara ens trobem en els darrers vagons d’un tren que encara funciona amb energies poc renovables. Tot el problema actual rau també en el fet que, l’Espanya contemporània, resta mancada d’un vertader «Model de País». Catalunya tampoc no l’acaba de trobar. I, així, anem cremant la falla.

Els catalans hem de tirar definitivament endavant. Deixar de sentir el senyor Montilla, que no deixa d’ésser una peça sucursalista més de l’Estat espanyol. De fet respecto la seua postura, ell es deu al seu amo. No és tolerable, però, que un president que no arriba a l’alçada política dels seus predecessors intenti anorrear les nostres aspiracions. Portar una senzilla senyera com a capcelera davant la manifestació, com la convocada pel pròxim 10 de juliol, no té sentit. Amb la següent justificació:

1.- La manifestació l’ha convocada una entitat associativa: «Òmnium Cultural»; amb caràcter obert i tot el que es vulgui. Qui dóna la cara a nivell legal és l’entitat convocant i no el President de la Generalitat de Catalunya.

2.- El president de la Generalitat de Catalunya s’afegeix a una iniciativa, doncs, i no és ell qui la promou, publicita…etc…. Mostra’n més…

3.- El president de la Generalitat de Catalunya, amb dignitat no hauria de tenir potestat, en aquest cas, per canviar una manifestació d’origen associatiu i de caràcter no-institucional. Si el senyor Montilla vol una manifestació a la seva mida que faci una cosa: CONVOCAR UNA MANIFESTACIÓ DE L’ÀMBIT INSTITUCIONAL DE LA GENERALITAT DE CATALUNYA. I que passi el que hagi de passar.

4.- És molt facil, i d’això en Montilla és un mestre, canviar les idees dels altres. És molt difícil tenir idees —i iniciatives— pròpies.

5.- Es criticava el govern de l’era convergent de fer de catalunya un “país de barretina”. No pretén igualment el Senyor Montilla recuperar aquesta catalunya folk, per tal de no ferir tant el senyors de Madrid?

I després, a més a més, caldrà considerar la «Catalunya silenciosa». La que treballa dia a dia pel país, però sense fer soroll. Als pobles i a les ciutats hi ha molta gent lluitant per tenir un cert model de país. Crec que els pròxims anys caldria concentrar aquests «know-how» i mirar de conrear un futur millor per a nosaltres mateixos.

Vull viure i morir en una Catalunya independent i no en un senzilla quimera. Deixem de perdre el temps i mirem cap el futur sense mirar els costats. Nosaltres sols!

Crèdits de la imatge:

http://blocs.mesvilaweb.cat/media/TkVYVC1GSS5KUEc=_82092_4389_1.jpg

(*) Aquest artícle té un marcat to pamfletari.

El 26 de juny de 1990 moria en Manuel de Pedrolo. Enguany comemorem, doncs, els vint anys de la seva desaparició. No importa la data, importa el què. Trobo que en vint anys del decés de l’escriptor continuem encara dins d’un desconeixement profund de la seva obra. És veritat, hi ha autors i obres molt més importants que les escrites per  Pedrolo a la literatura universal. (Per què la tradició ha eliminat el «De» nobiliari en parlar de l’autor i, en canvi, el conserva en parlar de De Segarra?). Però la importància de Pedrolo no s’hauria de concentrar només en els seus tres «best-sellers» per tothom coneguts: El mecanoscrit del segon origen (escrit el 1973 i publicat el 1974), Joc Brut (escrit i publicat el 1965), i Trajecte Final (escrit el 1974 i publicat el 1975). L’autor de Tàrrega va publicar en vida vora unes 75 obres i, actualment, té publicats uns 129 volums de gèneres diversos. També cal considerar —i recuperar!— els textos eròtics anònims com ara Els quaderns d’en Marc (1986)  i Els quaderns de la dona d’en Marc (1985).

Ens trobem doncs, davant un autor «iceberg» —crec que és en Miquel de Palol qui l’anomena d’aquesta forma—; en el sentit que el coneixement de l’obra pedroliana és poc profund. Podem judicar, en certa mesura, que el mateix Pedrolo és responsable d’aquesta situació. Fou un autor que desbordà per la seva capacitat productiva i que,  al mateix temps, tingué la cura d’influenciar-se de la literatura universal més contemporània. Aquesta influència podia venir motivada pel seu propi afany investigador i, per una altra banda, per la seva tasca de traductor. Va traduir des del famós Manhattan Transfer de John Dos Passos, així com també d’altres autors nord-americans; com ara Jack Keruac. Tal i com argumenta Alba Pijuan, a Pedrolo cal agair-li la introducció d’aquests autors en el nostre context cultural.

Amb Manuel de Pedrolo encara hem de fer moltíssima feina. I el superlatiu, en aquest cas té un alt contingut semàntic. La veritat sigui dita, el nostre autor tingué una certa «fortuna crítica» durant els anys seixanta i setanta, àdhuc ben entrats els vuitanta. Actualment, però, resta relegat com una mena d’«autor de culte» que en realitat tothom desconeix. La idea de l’«autor de culte» és tan perillosa com caminar pel fil d’una corbella. Tant et poden llegir molt, com només et llegiran determinants especialistes. L’experiència actual és que la gran massa lectora s’allunya dels «autors de culte» que no li són contemporànis. Així per exemple: el gran públic lloa com «autor de culte» a Stieg Larsson i, en canvi, ja no valora a Truman Capote que, en el seu dia fou un d’aquest autors tan lloats. I no és que Capote sigui ara dolent, o que Keruac no valgui res, o que Pep Albanell —per citar un dels nostres—, no tinguin importància, no; l’explicació vindria condicionada per les normes del mercat. Tendim a comprar els llibres que les indústries culturals ens presenten com a novetats i això ens obliga a —conscientment o inconscient— oblidar d’altres obres i autors. Se li ha passat el temps a Manuel de Pedrolo?

Les indústries culturals del país —les editorials, en primer terme— l’han descarregat dels seus catàlegs vius. Al mateix temps els mateixos lectors han defugit de la lectura de Pedrolo. De lectors, actualment, n’hi molts. Segurament més que abans. En canvi, fem lectures més superficials. De poc nivell. Ens preocupa poc com està estructurat (o desesctructat) un text. Cerquem sentiments i sensacions en les lectures i no pas idees. No jutjarem pas aquesta postura, ara. El fet és que Pedrolo fou arraconat per totes bandes. La seva mort va deixar-nos davant una falla que sovint no hem estat capaços de traspassar. Pedrolo era feiner de mena. No només escrivia textos; també es preocupava pel seu context més immediat.  Cal recordar el paper com a figura pública: com a ciutadà participatiu en la vida política i cultural d’un país que tornava de la nit. Pedrolo partipava en entrevistes televisives, escrivia artícles d’opinió i política als diaris. En certa mesura —vist ara amb perspectiva—, tenia un caràcter didàctic. Volia participar del model de país que podia esdevenir esperançador. Avui, tot això, sembla oblidat.

Si bé és veritat que l’edició d’El Mecanoscrit del segon origen havia arribat a 1.055.785 exemplars l’any 2002. També és cert, que actualment la majoria dels seus volums es troben descatalogats. Posaré unes mostres: Si hom vol aconseguir un exemplar de Joc tapat (1985, any d’edició) haurà de pouar en moltes llibreries d’antic. No és un exemplar fàcil de trobar. Només es va fer una edició per l’Editorial 3i4, de València. Tot i que l’editorial encara té vida plena, l’exemplar ja no es reedita. Pitjor fortuna tenen encara obres com Entrada en blanc (escrita el 1958 i publicat el 1968) de l’editorial Cadí, empresa avui ja desapareguda; com també la desapareguda editorial Laia on Pedrolo publicà el cicle narratiu La terra prohibida. Aquesta situació fa que poder copsar l’abast de l’obra pedroliana sigui —a només vuit anys del centenari del seu naixement—, una tasca aspra.

Però cal pensar de forma positiva. No hem de defallir. Estem sols i si no ho fem nosaltres no ho farà ningú. Ara està de moda en Jaume Cabré —gran escriptor, no ho negaré pas— i allò de les fires de Frankfurt; emperò, ens cal conéixer els autors i les obres que estem deixant pel camí: parlo de conéixer bé a Pere Calders, a Rafael Tasis; o d’altres que encara són ben vius com J.F. Mira, Josep Lozano, Carme Riera o Biel Mesquida. Això, és fer referència a la metàfora que diu que l’arbre gran no ens deixa veure la fondària del bosc. Hi ha multitud de grans autors oblidats, que dormen fins que torni el moment de la seva «fortuna crítica». Ni les institucions administratives, ni els mitjans de comunicació vindiquen ja la figura de Manuel de Pedrolo. Sembla que només ens interessi a quatre lletraferits que apreciem uns textos que mostren la Barcelona d’un moment molt concret del segle XX, amb les seves històries quotidianes, els seus ambients diversos… Pedrolo és un gegant, amb una ombra que atemoreix a molts homes de la cultura del nostre país. Per què? No tinc la resposta. De vegades penso que la rehabilitació de Pedrolo passa per la recuperació digital de les seves obres. Permetre l’accés obert i sense complexos, de cap mena, a la seva obra. Total, ell ja és mort i no es pot beneficiar del pastís econòmic que podria representar la venda de la seva obra en format paper-llibre. Els seus hereus i editors haurien de cercar altres complicitats si volen fer negoci amb la marca «Manuel de Pedrolo». Existeix una Fundació amb el seu nom. Cal, doncs, que aquesta fundació faci la feina li pertoca: vindicar la figura que diu representar. Tenir un caràcter obert i desacomplexat i també,  ja que ens hi posem: adaptat als temps.

Tanco aquesta nota amb el desig d’encoratjar tothom a perdre la por a Manuel de Pedrolo. Darrera els seus textos hi ha una gran varietat de personatges, escenaris i situacions, per mostra es pot començar amb novel·les tan sucoses com ara: Succéssimultani (publicat el 1979) o Baixeu a recules i amb les mans alçades (publicat el 1981). Si, per una altra banda, hom es vol apropar al Manuel de Pedrolo ciutadà —de l’última etapa de la seva vida— pot anar saltinorejant pels textos dels diaris escrits per l’autor els últims anys de la seva vida. Com veieu, no només cal un vintè aniversari del decés de l’autor, per fer memòria de la seva figura i obra. Cal una tasca conscient de recuperació d’un dels autors més productius i interessant de la nostra literatura del segle XX. El camí, doncs, encara està per recórrer i serà llarg; ens hi voleu acompanyar?

Un dels punts que més m’ha preocupat, d’aquest moviment d’objectes diversos, ha estat el trasllat dels llibres que conformen la meva biblioteca personal. Deuen ser vora el miler i mig de volums. Reconec que és un nombre reduït de volums, comparat amb moltes altres biblioteques particulars que deu haver-hi; com ara la del Historiador Josep Termes, amb uns 30.000 volums. Hi ha grans biblioteques personals que m’agradaria conéixer de la mà dels seus propietaris: com deu ser la biblioteca personal d’en Lluís Permanyer, o la d’en Josep Maria Ainaud de Lasarte? Són persones que admiro pels seus coneixements i crec que poder visitar el lloc on reposen les seves fonts deu ser de gran interés.

The player will show in this paragraph

Traslladar llibres no és una tasca gens intel·lectual. Un problema que tenen els llibres, a l’hora de canviar-los de domicili, rau en el gran pes que tenen en relació al seu volum. S’han de ficar en caixes no gaire grans, per tal que una persona les pugui moure amb una certa agilitat. Sinó el treball es complica. Això genera una gran quantitat de capses de cartró amb llibres.

L’urgència d’abandonar l’antic habitatge mena a accions poc encertades: omplir capses i capses de llibres sense establir cap mena d’ordre, tal i com es trobaven a les lleixes. Com a petita indicació vaig entretenir-me a etiquetar els paquets resultants amb mots com «novel·la en català», «catàlegs», «fotografia»… etc. No sé si ha servit de gran cosa, la veritat és que en el moment d’instal·lar-me al nou pis de Badalona, he intentat ser fidel una determinada ordenació per matèries. El poblema recau, també, en establir un acord alhora decidir quines són les matèries importants i quines les secundàries. El sistema d’ordenació per matèries més empreat en el nostre territori és el CDU; es a dir, el Codi Decimal Universal. No entraré en aquest article a parlar en profunditat sobre les virtuts i problemes que proporciona el CDU. Només donaré notícia de quatre pinzellades que m’han ajudat a repensar la meva pròpia biblioteca.

El CDU es troba conegut com a «llenguatge documental controlat» això implica que parteix d’un consens entre una comunitat determinada que en fa ús i alhora, a nivell intern es troba coordinat de tal forma que cada unitat del llenguatge pugui tenit sentit semàntic en si mateixa i també en relació a la resta del llenguatge. Per una altra banda el CDU es basa en la combinació de resultats numèrics que es corresponen directament amb les famoses taules de matèries. A la fi, aquest sistema classificatori està enfocat, en certa mesura, a localitzar el document en la prestatgeria. Sóc conscient que avui en dia és l’anomenada «signatura» o «marca topogràfica» la que hauria de detectar la ubicació exacta del document. Però també és cert, que aquestes dues últimes sovint no deixen d’ésser una emprenta CDU del document readaptat a les necessitats de la biblioteca. Així doncs, vaig decidir optar pel CDU per tal de reordenar llibres i revistes. La mediateca resta a part. Una de les meves intecions és que, tot aprofitant el canvi d’habitatge,  la meva biblioteca personal es comencés a dotar d’uns estàndars normatius per tal de poder, a molt llarg termini, interoperar amb recursos d’altres biblioteques.

Vaig decidir observar dues de les grans institucions en quant a biblioteconomia pràctica: la Biblioteca Nacional de Catalunya (BNC) i la Xarxa de Biblioteques Públiques de la Diputació de Barcelona (DIBA).  Els resultats foren sorprenents i, alhora, encoratjadors. La Biblioteca Nacional de Catalunya empra el CDU de forma estricta. Respecta el buit misteriós que existeix pel número 4. Treballa molt bé els diversos nivells de profunditat que aporten més significat semàntic amb l’ús dels auxiliars. Per la seva banda, la Xarxa de la Diputació de Barcelona aporta una simplificació substancial a l’ús de les taules CDU. Aquesta última fa ús de la modificació catalana realitzada per Jordi Rubió i Balaguer. Això últim implica que omplen l’espai de la taula 4 per l’ús de les llengües i això, de retruc també afecta a la taula del 8. Axí pel llibre Els Nostres objectes de cada dia : petit diccionari irònic i sentimental de Josep Mª Espinàs el codi CDU de la BNC és: 849.9-7″19″; mentre que per a la DIBA és: 833.4″19″. La conclusió vàlida que s’ha d’extreure d’aquesta observació és que, en el context de les biblioteques catalanes l’ús del CDU parteix de diverses tendències: més estrictes o, menys restrictives i més relaxades; ús de CDU adaptat per Rubió i Balaguer o, seguiment del CDU internacional. En tot cas, la visió optimista ens aboca a la pròpia capacitat d’escollir un model d’us de la CDU, fins i tot em podria aventurar a crear un propi protocol per l’aplicació del CDU.

Però deixem el CDU de banda. Aquest sistema classificatori, juntament amb la creació de signatures, només ens ajuden a localitzar el document a les prestatgeries i poca cosa més a nivell d’informació per matèries. Una biblioteca personal necessita moltes més atencions. Una d’elles és l’obtenció d’espai necessari. No només per estar-s’hi, sinó també per poder créixer. A la meva biblioteca personal entren una mitjana de 5 llibres mensuals, que amb pujades i baixades poden acabar en una entrada de gairebé cent llibres anuals comprats en llibreries d’antic i noves. Són pocs els casos d’entrades de llibres regalats. En qualsevol cas, aquest fet planteja que l’ubicació d’un espai propi per a la biblioteca implica haver de valorar el seu «creixement natural». Al pis de lloguer on vivia fins ara, a La Clota de Barcelona, els llibres es distribuïen tant per un petit estudi informatitzat —un parc amb quatre ordinadors en xarxa—; com també pel saló. En prestatgeries de tota mena. El trasllat de la biblioteca m’ha donat l’oportunitat de repensar com m’agradaria que fos la nova biblioteca. Ells llibres són els mateixos, només que ara es poden reordenar per matèries. Al mateix temps també es podrà crear una base de dades que intenti recollir algunes dades bàsiques i que treballi en base a estàndars acceptats com ara el Dublin Core, el MARCXML… i, també, amb indexació lliure. Cal, però, modelitzar i construir la base de dades.

Aquest article serveix en certa mesura de background per aquesta tasca de hauré d’empendre si realment vull treballar amb una biblioteca personal que pugui interoperar amb altres biblioteques personals. Realment és una visió a llarg termini, però que no té res d’utòpic, si realment volem començar a obrir el patrimoni cultural de propietaris privats per a investigadors, relació de fonts documentals, cercar originals fora dels circuits de venda o préstecs habituals… Tenir un cert ordre i sistematizació dins de la pròpia biblioteca ajuda al bibliòfil a marcar-se nous objectius per a l’adquisició de nous volums, marcar el to de la col·lecció…

A Catalunya aquest és el sistema que impera. L’escolarització parteix de la base que l’ésser humà s’ha de formar-educar des de la infància. Així, hom pot emprendre un camí que s’allargarà durant anys. Tot partint d’una educació bàsica obligatòria —en la meva època de pupil es deia EGB (Educació General Bàsica)—, fins a poder abraçar nous nivells com ara la Formació Professional o el món universitari amb els grans ventalls de titulacions que s’hi ofereixen. Aquest sistema educatiu té una doble cara: per una banda serveix d’aparcament de nens, propietat d’uns pares que durant diverses hores del dia no els poden acompanyar o formar ells mateixos; per una altra banda, tant escoles com universitats es troben curulles de formadors pèssims, abocats a la docència com a una de les poques coses que saben fer. I a més a més la fan malament!

La intenció aquí no es teoritzar sobre el model educatiu del nostre país. Pretenc fer una breu memòria dels professors que m’han servit per formar-me com a persona; amb uns determinats coneixements que m’han atorgat les habilitats necessàries per tal de poder entendre els molts diversos continguts que el nostre món crea de forma infinita.

Si bé, és veritat, la idea de Professor es troba associada al docent de l’educació secundària i superior —mentre que la figura del Mestre s’associa a la primària—, m’agradaria encetar aquests textos de forma cronològica i adoptant una definició relaxada de professor.

De tots els professors que vaig tenir durant la meva educació primària al Col·legi Sagrada Família d’Horta tinc un especial record de Jose Luís García López. Va ser el meu mestre de ciències socials de vuitè d’EGB i, si no recordo malament, també tutor de curs.

El Col·legi Sagrada Família d’Horta és una escola en règim concertat amb la Generalitat de Catalunya i gestionat per una ordre religiosa: els Germans de la Sagrada Família. Sempre he dit que els «Hermanos» —normalment anomenats d’aquesta forma per la seva procedència majoritàriament espanyola—; són uns gestors econòmics excel·lents. A Horta han construït un autèntic imperi escolar. Amb una llarga tradició que enllaça amb altres centres escolars regentats per ordres religioses com ara els Salesians o Dominiques de l’Anunciata. En canvi, com a educadors són nefasts. Horrorosos. Potser una bona idea seria que es dediquessin a la gestió i no interferissin en els continguts impartits a les aules. Sé que això té un cert grau d’irreverència; donat que un col·legi amb caràcter religiós veu en els joves una bona pedrera per a l’adoctrinament. Avui però, això tampoc acaba de funcionar; cada cop hi ha menys «vocació».

Tornem, però, al professor portat a la palestra d’aquest text. Els xiquets de la meva generació —i generacions anteriors també— el coneixíem amb el malnom de «el pipa». Senzillament perquè tenia el costum de fumar amb aquest estri. El gran misteri es trobava en què gairebé ningú no l’havia vist mai fer-ho. No sé fins a quin punt, ell tenia constància d’aquest malnom amb el qual l’identificàvem, en tot cas, en presència seva mai apareixia el malnom.

Crec que Jose Luís García, brillava —i encara deu lluir, si no és jubilat— per la seva humanitat. Per la seva continuïtat de caràcter. Per la seva justícia. Penseu que en un col·legi privat no deixa de ser el cau de nens malcriats que, tant per edat com per costums, troben qualsevol excusa per fer saltar pels aires la calma de qualsevol mestre. A més a més, al Col·legi Sagrada Família que coneixíem nosaltres, les casses les formàvem una caterva significant de quaranta alumnes de tots dos sexes. Un polvorí que molts mestres no podien assaciar. Ell, en canvi, quan s’apropava la tempesta, recordo que emmudia i ens fitava sense defugir les mirades. Una escena que té molta relació amb el brau i el torero. Altres professors començaven a escridassar-nos i fer créixer l’estat de crispació; sinó també abandonaven l’aula —havien perdut, evidentment. Ens amansia amb la seva mirada projectada des de unes eternes ulleres que en certa mesura l’apropaven a la caricatura.

De les seves classes magistrals sempre recordaré el fervor i la passió en les explicacions. Això és d’agrair. Sobretot si pensem que la tasca docent es basa en la repetició curs rere curs dels mateixos continguts. Suposo que també l’èxit de les seves explicacions era conseqüència de les matèries que explicava; totes elles de la branca de les ciències socials. Uns continguts que permetien el debat, la reflexió, les notes a peu de text. Les seves classes es trobaven trufades de coneixements de tota mena. Sempre hi havia una extensió en el discurs que afavoria l’enteniment, i això, és de lloar. Mireu, no és el mateix que us expliquin la Revolució Francesa o la Transició política espanyola de forma «carpetovetònica» —com diria Camilo José Cela— que de forma apassionada. Davant nostre apareixia Napoleó comandant els exercits cap a Waterloo; l’explicació dels famosos mamelucs; un Lenin  heròic, tot arengant fervorosament a les masses; la caiguda de l’Alcàsser de Toledo; l’arribada de Carrillo disfressat amb una perruca rossa… L’inventari de personatges era molt extens i variat. Si has d’explicar la Història has de fer-ho amb interès. El món adult es preocupa molt poc per la Història com a eina social i cultural; com a memòria activa per encarar el present. Així, l’estat de les coses actuals. Si no tenim memòria històrica, perdrem tota capacitat de reacció davant l’imprevist. I aquest imprevist de vegades es pot presentar amb la forma del terror.

Les classes, però, de Ciències Socials i Història no només eren les úniques habilitats d’aquest professor. També reeixia com a conseller. En la funció de tutor de curs —Comandant de la caterva que representàvem quaranta alumnes preadolescents de vuitè d’EGB—, semblava que tingués atorgada el do d’educar per a la vida. Recordo les classes sobre nocions sexuals. Amb tota la sinceritat que comportava: ús de mètodes anticonceptius, la pubertat, etc… i això en un col·legi amb un patró religiós de tipus castís. Tota un exemple de llibertat de càtedra que ja agradaria a més d’un professor universitari, massa obsessionats pel carnet polític.

A tall d’això últim que he explicat: no sé amb quina tendència política simpatitzava Jose Luís García. Tant bon punt puc pensar que s’alineava amb el PSOE —línea ibèrica—, com també amb l’anarquisme més lliurepensador i poc sindicalista. Seria una contradicció pensar que s’apropava a la dreta. En tot cas, sigui quina sigui la tendència política amb la qual s’identificava, crec que feia imperar l’educació en els valors per damunt de tot.

Aquesta educació en valors li feien dir frases memorables que haurien d’estar en les ments de molts de nosaltres. Així, per exemple, recordo que comentava que al món adult hi havia dues formes d’entrar-hi: «a poc a poc, o de cop». Els que ho hem fet a poc a poc, hem pogut apartar-nos de lacres contemporànies com ara les drogues, la disbauxa sense sentit, o el fracàs universitari. Per desgràcia, en el Col·legi Sagrada Família, molts nois de «casa bona» van haver de pagar amb escreix —alguns, fins i tot, amb la pròpia vida— aquesta sortida sobtada vers el món adult. Una altra frase que encara avui en dia recordo d’aquest Comandant de prepúbers és la que ens ajudava a tirar endavant contra qualsevol fracàs de la vida, dels estudis, etc… Ens mirava des els passadissos, que restaven entre les fileres de les taules, i deia: «Es pot perdre una batalla, però mai la guerra». Una frase molt propera a Sun Tzu en l’Art de la Guerra, no trobeu?

A la fi, crec que el recordo per la seva humanitat i per la seva capacitat de fer-se un entre nosaltres. Crear proximitat ha de ser essencial, avui en dia per tal de connectar amb el públic, amb els alumnes, amb els usuaris.

Crec també que, els que varem aprofitar les seves classes, portem dins nostre el foc de les seves paraules i la memòria de tot allò que ens va saber transmetre.

Sempre em quedo amb les ganes de revisitar determinats textos. M’agradaria tornar al negre sobre blanc de determinades històries que m’han enlluernat. Al llarg dels dies i setmanes vaig deixant en vertical tota una sèrie de llibres que mai no acabo de trobar el moment per abordar-los i poder-ne copsar el poder de les seves paraules.

Suposo que la vida conté en si mateixa aquesta polarització dramàtica. O vius la vida, o et quedes a casa llegint. La vida ha de continuar, evidentment. De vegades però, m’agradaria aturar el temps per a recuperar-lo en hores de lectura. Tinc la certesa que en aquesta vida no tindré temps de llegir tots els textos i autors que m’agradaria abraçar. A més a més, també hi ha el supòsit de repetir llibre. No és cap betzolada.

Tenir els llibres a les estanteries desats no té cap mena de sentit si no ens plantegem tocar-los, obrir-los, llegir-los. Seria pura decoració. El col·leccionista —i jo, en certa mesura, començo a trobar-me en aquesta situació— de vegades cau en aquesta situació perillosa. Estima els objectes de la col·lecció —en el nostres cas: els llibres—, però alhora els reserva, els conserva. Col·lecció i conservació de vegades són mots vinculats. Ja he superat el miler de volums i la preocupació de conservar, ordenar, estructurar comença a ser una preocupació. Al mateix temps sorgeix la idea d’anar prioritzant ordres de lectura; quin llibre ha de mostrar els seus coneixements, abans que no pas altre. Un mapa de probabilitats continues que es barregen de forma constant. És com llençar una moneda cada cop que es té un llibre a les mans. La pregunta és sempre semblant: «Ha arribat el moment de la lectura (per aquest autor, llibre, matèria…)?» Un dubte constant.

Sóc conscient que aquesta temptació a l’ostracisme és part de la seducció a la lectura. La lectura, a part de la que es pugui fer en periodes d’aprenentatge, és una activitat solitària. Ningú més que l’ego llegirà per nosaltres. Hi ha molta gent que no llegeix i hi ha molta gent que llegeix de tot. Jo, senzillament, reconec que llegeixo d’una forma desordenada. Molt sovint sense una programació clara de lectures. Si tinc un full de ruta —un llistat, que em pugui marcar les lectures—, sempre trobo la justificació per poder trencar aquest camí establert i introduir-hi una nova variació. Aquesta variació em pot comportar a una nova branca de llibres i autors o, sinó, reprendre la senda marcada. El món de la lectura és un mapa ple de petits caminois per on circulem de forma solitària.

Aquesta concepció de la lectura infinita comporta també la idea de la biblioteca ideal. Cada persona té la seva biblioteca ideal. Aquells llibres que no poden faltar en un món íntim fet per prestatgeries amb llibres. Els escriptors formulen recomanacions sobre títols importants per al manà literari de la humanitat. En aquestes formulacions trobem llibres eterns: La Bíblia, El Quixot, Hamlet… I fer llistats, senyors, és perillós. Crec que cadascú ha de construir la seva pròpia biblioteca. El debat, menys o més dinàmic pot fer-nos recollir les mancances de la nostra biblioteca i la poca utilitat de determinats textos. Existeix la inutilitat d’un llibre? Un altre petit drama. En principi, no crec que existeixi cap llibre inútil. Admeto, que actualment, el meus camins de lectura no em menen cap a cap mena de llibres best-sellers. Respecto que la gent els llegeixi. Tanmateix em crema la ira que només siguin aquests els llibres que es llegeixin i s’oblidi el plaer que pot amagar un Josep Pla, un Blai Bonet, un Manuel de Pedrolo, un Pere Guixà, un Millàs, un Cortázar, un Marsé, un John Irving, un Salinger —aquest últim recentment desaparegut. Potser ens falla una capacitat basta facilitar a les nostres societats d’una gran cultura literària. La manca d’aquesta cultura literària, no s’hauria de centrar només en el ramat que segueix les propostes construïdes de forma mediàtica. De vegades, sota criteris econòmics més que no pas sobre la importància dels continguts.

A casa, sol, miro els lloms dels llibres. Repaso els seus noms i penso en la motivació que em va fer adquirir-lo. Segurament el dia que el vaig tenir per primer cop a les meves mans ja vaig intentar captar la dimensió del coneixements que es trobaven al seu interior. Amb el pas del temps també he descobert que poc profit puc arribar a treure d’un club de lectura. Mai no he participat en cap. Per una altra banda també he descobert que hi ha gent que no torna els llibres que deixes en préstec. Com a norma m’he imposat no demanar mai llibres per llegir. Si tinc diners i m’interessa apropar-me a la seva lectura: vaig i el compro. Si no tinc diners, m’espero a tenir-ne i mentre el llibre passa a una mena wish-list. Tot arriba.

Tanco aquest text amb el pensament que si ens agrada s’ha de llegir i escriure. Llegir per llegir tampoc no porta enlloc. La lectura ens ha de servir per a fer-nos entendre millor el món. No és cert que els escriptors siguin una mena de déus que tenen una capacitat esfereïdora per opinar de qualsevol cosa. Senzillament són éssers humans que opinen, narren, fabulen, menteixen o no sobre el món, la realitat i els somnis (comuns o particulars).

Com a conclusió he après que les biblioteques ideals són productes individuals. Cadascú té la seva biblioteca ideal. Hauria d’imperar el concepte de llibertat d’elecció per damunt del concepte de llibres eterns o clàssics de la literatura —tot i que, aquests conceptes, no haurien de faltar tampoc. Els llibres són una bona eina per la transmissió, difussió i emmagatzemar coneixement, encara a principis del segle XXI.

Només respirar: aire dins i aire fora. Hi ha moment que per molt que diguis, per molt que hagis de cridar… Tot ja resta dit.

Potser penses que et dono una visió massa pessimista, i no! També he recollit noves lliçons vitals. No crec que les hagi de donar a conéixer a ningú. Són antigues com la nostra covarda història. Per diverses raons. Les lliçons pròpies no interessen a ningú més que al protagonista. Segona raó: no corren temps de predicar doctrines; cadascú s’adapta la realitat com pot. A fi de comptes de vida només hi ha una. I hem de viure-la!

Quan més aviat penses que tens controlada una situació, més efectes contraris pot causar la variacions que aquesta pugui efectuar. «Tot es mou», com diuen que teoritzava Heràclit. La mutació de situacions, d’episodis vitals, de converses que es perden en la nit.

Tancar els ulls i pensar en una solució petita, quotidiana. Un tractat de pau que possi fi a dies de cabòries que no menen enlloc. Per tornar a la paraula. Per recuperar l’expressió.

Durant aquest temps no he abandonat la lectura. Llegir em fa companyia. Els llibres, els meus llibres, arrenglerats en els prestatges, que reposen del seu somni. Lectures obligatòries? Avui no hi ha cap. Senzillament les fites que hom vulgui imposar-se.

De la caiguda al pou he descobert noves peculiaritats del tracte humà. La vida no té normes ni regles vàlides. L’únic sentit és viure, el dia a dia, els projectes de futur. Com animals udolant dins la foscor. Com cans que canten les seves pròpies pors. No hi ha normes. No cal publicar anotacions en un diari d’una forma regular. No cal un compromís amb ningú. Senzillament es fa. Pujar o baixar.

El paisatge es reformula davant períodes de crisi. No cal que sempre sigui la mateixa muntanya. Potser penses que sempre viuràs a la mateixa platja i, un dia d’aquests, el canvi climàtic de la convertirà en un no-res devorat per la mar.

Cal senzillament tornar a parlar, perquè ningú no parlarà per nosaltres. Sempre però, respectant el dret a la dissidència. Al deixar marxar a la diferència. Aquells no miren amb els nostres ulls. Aquells que no s’enlluernen amb els mateixos dois que a nosaltres ens fan bocabadar.

Cal recollir l’aigua del pou, i tornar a caminar.

T’ho dic, perquè som així: un cos adult que conté una mentalitat encara massa jove pels temps actuals. Una ment oberta que no se deixa d’astorar davant els esdeveniments que copsen la nostra ciutat. Som un nin que rebutja tota responsabilitat davant els lligams que no duen enlloc. Som un nin que encara vol anar en bicicleta; tot i que, a voltes, pujar les costes m’obligui a bleixar més del compte. També tenc caigudes, però.

De vegades veig les mirades de reprovació dels meus. Me donen un guster sobremanera. Aquests mirades constaten el meu pensament: veuen que malgrat la meva edat física, encara som un nin. Els agraesc, a ells, que són els jutges més imparcials —car, no me volen cap mal—, que reconeguin sincerament que encara la fruita és verda i no pot  caure de l’arbre. I l’arbre, el de la ciència i el de la vida, no s’ha d’esporgar mai!

Tenc encara molta corda per caminar, no vull arribar encara a la meva tardor. Malament rai! sinó. Vull engatar-me encara la  meva primavera, venga idò! Encara no m’he sadollat!

Reconec les meves faltes, els meus errors. Sé —per exemple—, que encara no he aprés a escriure gaire bé. El meu coneixement de les paraules és perifèric. Faig feina de forma constant amb l’ajut del Diccionari Borja-Moll (DCVB). No m’atur de conéixer mots nous. La seva precisa anatomia, m’encanta aquest procés. Se també, que no seré mai perfecte. Sempre he tengut errors; ara, però, aprofit que els renys ja no me fan plorar a pedregada pura, per intentar modelar-me millor. Sé que som una escultura feta, crec —tanmateix— que encara m’he de polir. Uns altres, quan mori, pentura me donaran pàtina.

Si me faig un embull amb les paraulotes, encara més me’n faig amb les coses del món. I beg your pardon. Tenc molts detalls fotografiats i desats a la meva base de dades que es troba en el meu cervellment, com diria en Mesquida. Els detalls de la realitat se me fan fugissers i això me va feure que som un accident en aquest món. Que estic totalment de pas. Vaig llegir un pic —crec que d’en Joan Miquel Oliver—, que el nostre estat natural és la mort; restarem tota l’eternitat morts. És per això —continuava la filosofia de’n Oliver—, que hen vengut en aquest món de vacances. Tot i així, tenc una actitud d’activista davant el món. Dia a dia, rera la trinxera de la realitat: agaf el fusell i dispar. A voltes —més sovint del que jo voldria—, me volen mut.

Intent que els rinoceronts d’en Ionesco no passin per damunt jo. Som una pedra, som transparent. Som conscient de les meves contradiccions. Hi ha pics que decidesc mostrar-los, talment les meves úniques cartes en aquest joc. A voltes també acab per empegueir-me sencer. Hi ha qui viu en aquesta ciutat, amb la mort als llavis, a les llosques que llencen en terra, als bitllets que duen a la cartera, amb les seves mateixes actituds. Me fan ois!

Encara som un nin, perquè veig que el rinoceront és feble; veig en ell un animal, només. Tot i que començ a tenir rues a les mans i el rostre, són rues de riures i de treballs. Com a bon nin encara vull que me boquis una mica més de ginet i tastar la nova coca acabada de fer. M’agraden aquestes llepolies.

Deixau-me cridar que encara som un nin! Que encara me queden molts projectes per encetar i molts somnis —i malsons—, abans no me desperti.

Crèdits fotogràfics:

—ruta de la primera imatge:
http://www.flickr.com/photos/c215/2235068171/

—ruta de la segona imatge: http://www.flickr.com/photos/gandara/3473813044/in/set-72157600154449210/

—ruta de la tercera imatge: http://www.flickr.com/photos/costi-londra/3561300541/

M’aturo en aquest punt. He explicat com el sistema actual té la capacitat de transmetre com a vertaders dos enunciats oposats: no pots dir que la crisi s’està acabant per a un treballador que tot just l’acaben d’acomiadar. Són les misèries del nostre món.

La meva sorpresa, però, ha estat majúscula quan he sentit com un afectat explicava com existia un cert «canvi de cromos» entre l’empresa i determinats sindicats. L’afectat pertanyia a la CGT i denunciava que persones sindicades sota les sigles d’UGT o de CCOO havien conservat el lloc de treball. Treballar en gran empreses magnifica l’ona expansiva de determinades conductes, és veritat. Però senyor de la CGT, això que vostè diu, ja ho he viscut tal i com narro a continuació.

Corrien els primers mesos de l’estiu de 2008 quan jo feia feina a Unipost; com a repartidor de cartes. Duia un any a l’empresa Unipost,  i estava a l’espera de poder entrar com a fixe en la plantilla. A més a més, havia entrat per suplir la plaça d’un altre treballador que es prejubilava. En teoria, el meu contracte havia d’ésser de relleu. Vaig patir molts nervis. Treballava colze amb colze amb un delegat sindical de la CGT-Unipost.  Ell assegurava «que jo rai!», que segur que em quedava com a treballador de l’empresa. A més a més, l’amic em vacil·lava amb la pel·lícula que ell, com a enllaç sindical, «es llegia tots els contractes que feia l’empresa i els signaven en comitè». El divendres abans de renovar el contracte —jo, llavors, no les tenia totes—, em va dir que no em preocupés; li havien dit que segur que renovaria. El dia la renovació el que van donar-me va ser l’acomiadament i la quitança. Del delegat sindical no vaig saber-ne res, de la gent de CCOO i UGT he de dir que no em van ajudar en res. A l’hora de la veritat tot era fum. Vaig optar per la acció directa. Defensar-me davant l’encarregat i exigir-li, com encarregat meu que havia estat fins a les hores, una resposta madura i raonada que expliqués el meu acomiadament. L’encarregat de la meva sucursal d’Unipost la Carrer Filipines —un tal Carlos—, em va dir que ell no en sabia res. Senzillament es treia tota responsabilitat del damunt. Deia que «són les normes». Se li hauria de caure la cara de vergonya! Més encara, amb la resposta que em va espetegar al final: «Mira —em va dir—, veritat que tu no estàs afiliat a cap sindicat? Ja tens la resposta, doncs. Què vols?» Ho vaig entendre al moment. No calien més preguntes.

Ara quan observo aquests treballadors de Nissan acomiadats trobo que és el mateix sistema. El problema es troba que ara fins i tot els de la CGT també marxen la carrer. No és just que per no estar afiliat no respectin el teu lloc de treball. Actualment molts sindicats actuen com autèntiques empreses. Sindicats majoritaris com UGT, CCOO i CGT no deixen d’ésser petits comandaments a les ordres de les empreses. La CGT així m’ho va demostrar amb el meu cas particular d’Unipost.

Per una altra banda, donat aquest estat dels fets, és normal que als sindicats la patronal els estigui penjant «llufes» de forma constant. Amb aquesta crisi és latent la manca de preparació tècnica dels sindicats i dels seus enllaços. Una cosa que s’ha de fer de forma constant és estar alerta de la legislació laboral vigent, així com de la seva imbricació amb els convenis col·lectius. Tots ens aixequem per treballar i duur les garrofes a casa. Emperò, pels senyor de la CGT, CCOO i UGT no és el mateix treballar en un lloc o en un altre. Mireu això que us explico ara, sinó: he fet feina a diverses empreses en períodes curts els últims anys. He llegit els seus convenis col·lectius i he observat com aquestes tres sigles han arribat a signar autèntiques barbaritats contra els treballadors que després, en altres convenis col·lectius queden millor resoltes.

Els sindicats haurien de saber defensar els treballadors, com a unitat. La cohesió social hauria d’entendre’s en aquests termes i no ens uns altres; marcats més aviat per si treballes a Seat o a Nissan, si per la contra, la teva empresa només és de vuit treballadors i no sortiràs mai als titulars de cap diari i t’hauràs d’enfangar fins l’engonal per salvar la pell. El problema rau, també,  en què es deixen fer a les mans de la patronal. Suposo que per treure determinats tractes de favor. És veritat la situació que denunciava el treballador de la CGT-Nissan: «hi ha un canvi de cromos». La qüestió és que, ara ells, han quedat fora de la partida. La tensió ha esclatat per aquesta baralla entre sindicats. Els empresaris ja es freguen les mans; i molt aviat lliga espanyola de futbol! Panem et circenses!

El reproductor s’hauria de mostrar aquí

Quan a mi em va passar el cas d’Unipost, ningú pensava en crisi ni problemes econòmics. Només ho sabíem aquells a qui la bomba els esclatava a les mans. Ningú no va mirar per mi, menys els tres sindicats majoritaris. També vaig saber veure la seva manca de preparació jurídico-laboral com a agents sindicals. Un fet que em va doldre molt, però que ara, m’ha fet més fort i m’ha donat arguments per saber manar-me cap allà on vull arribar a nivell laboral. També m’ha donat la capacitat de denunciar —si cal, amb noms i cognoms—, aquells que estan de la banda de l’empresa, alhora que se les donen d’enllaç sindical.

Sé que és una putada quedar-se a l’altra banda de la reixa del pati de Nissan. Dir-li a la teva dona: «que on aniràs tu ara: amb hipoteca i cotxe —eps! de la Nissan, noi! últim model—,  per pagar?». Tranquil, home tranquil… mireu, hi ha molts que fa anys ens trobem en crisi. Si vostè, més  que com a treballador, sempre ha actuat com a consumidor, ara doncs, la situació és difícil de redreçar. Sortirem d’aquesta crisi. Jo fa temps que tinc la lliçó apresa —i sóc jove!—. Vostè, que deu tenir més de quaranta anys, espero que hagi aprés alguna cosa més a banda de beure cerveses i veure futbol. Clar, tants anys enganyant-lo amb la Societat de l’espectacle on vivim i ara ha caigut de la xàrcia i no sap quan podrà tornar a pujar-hi. Segurament, voldrà esgotar tot l’atur, no es preocuparà de cercar una ocupació qualsevol: què tal en una peixateria? o sinó, anar a netejar boscos…

En aquesta vida s’ha d’estar preparat per a tot! I la crisi —etimològicament no significa res més que «canvi»—, ens ajudarà a sortir més reforçats. Segurament socialment també els treballadors de les grans corporacions aprendran que quan un treballador d’una empresa petita cau, també cau un ésser humà. Sabran que no es pot estar de la banda dels interessos de la empresa a cegues, tal i com han fet sempre els treballadors de Seat, per exemple. Aquestos han actuat, molt sovint, de forma corporativista. S’han beneficiat dels luxes d’haver treballat en una gran empresa, amb descomptes ací i allà, amb valors afegits, que en altres bandes són difícils de sommiar! S’han comportat com autèntics treballadors-anunci, quan un treballadors de la Seat, compra un vehícle sota condicions especials, no deixa de fer publicitat de la seva pròpia empresa. És el treballador-consumidor que ho ha confós tot en pro de la seva felicitat immediata. Nissan ha canviat d’estratègia en el model de fabricació i portarà la producció a països asiàtics.

Recordo ben bé, un missatge que vaig apendre de l’escola. A la classe de filosofia, el mestre ens explicava el canvi evolutiu de la lluita de classe i en posava un exemple per tal de poder contextualitzar la situació actual i aquella que havia fet germinar la lluita de classes: «Abans, l’obrer —explicava en J.V. Mestres—, volia assassinar l’amo perquè tenia un cotxe, o un producte millor dels que ell consumia i l’obrer mai podria aconseguir. Ara l’obrer actual, vol matar l’amo perquè vol viure com l’amo, amb el seu cotxe i les seves propietats». Quan el mal bé d’Almansa…

(*) Aquest artícle té un marcat to pamfletari.

Crèdits fotogràfics:
La fotografia d’aquest article prové de la ruta: http://www.avui.cat/cat/notices/2009/07/tensio_a_la_planta_de_nissan_de_barcelona_per_l_acomiadament_de_700_treballadors_67250.php

En aquest article parlaré sobre aquesta última notícia: l’arribada de l’home a la Lluna. Des de ben petit cada estiu aquesta notícia ha saltat del paper dels diaris a la pantalla de la televisió, i viceversa. Per a mi, l’estiu no té sentit sense aquest recordatori. Això precisament és el que és: un recordatori constant. L’arribada de l’home a la Lluna constitueix una remor de fons que omple els pisos tancats perquè els seus habitants es troben al camping de torn, una remor que arriba amb les onades de la mar a les platges… Una forma de dir: el 20 juliol de 1969 l’ésser humà —liderats pels EEUU— va arribar al seu satèl·lit més pròxim. Enguany ens recorden el quaranta aniversari d’aquella gesta.

Les últimes setmanes tots els focs d’artificis dels medis de comunicació occidentals s’han destinat a la cobertura d’aquesta efemèride. Converteixen una notícia del 1969 en actual. Aquesta notícia cíclica té els seus seguidors, any rera any. Els mecanismes propagandístics funcionen a la perfecció. La nostra actual societat de l’espectacle necessita nodrir-se d’informacions-espectacle d’aquesta mena. No deixa d’ésser curiós que el text de Guy Debord sigui de 1967, després vingués el maig francés del 68 i la Primavera de Praga i l’any següent la conquesta lunar. Era un context de Guerra Freda; on tant Occident com els països socialistes es trobaven dins d’una dinàmica de confrontació. Un moment clau on la Modernitat passava per una zona de turbulències.

Dins d’aquest context, la conquesta del satèl·lit representava un cop de força per demostrar qui manava realment a la Terra. Aquesta situació no deixa de resultar paradoxal: per demostrar el poder entre blocs, hom decidí sortir del planeta blau per conquerir una pedra que dóna voltes al voltant nostre. El final de la modernitat estava marcat per la constant construcció de fronteres i, alhora, el qüestionament d’aquestes: el mur de Berlín; la construcció de l’Estat israelí, els procesos de descolonització…

La missió de l’Apollo XI no deixava d’ésser una gran campanya de propaganda política nordamericana. Kennedy havia anunciat que l’home viatjaria a la Lluna. Les empreses armamentístiques del seu país però, decidíren executar-lo en pro d’un nou president més bel·licista: Nixon. Amb aquest últim, sí es va fer efectiu l’aterratge lunar.

Cada any tenim la tornada de les imatges dels paisatges lunars. De les veus que narren la importància d’aquella gesta. De tot l’embolcall que ens fa veure el poder dels Estats Units d’Amèrica com a líders de la missió de l’Apollo XI. Davant la commemoració de la data concreta, sempre hi ha qui parla del context de Guerra Freda on es trobaven els blocs polítics de l’hemisferi nord del planeta Terra.

Vull reflexionar sobre un fet cabdal: la veritat o la falsedad de les dades aportades. Realment l’home ha trepitjat la Lluna? És un debat difícil de treballar. Sobretot sabent que és un discurs que no agrada als blocs occidentals arrenglerats amb els Estats Units d’Amèrica. Però realment cal pensar sobre els mecanismes dels quals disposava en aquells moments occident per tal d’aturar la cursa desbocada,  entre els EEUU i la URRSS,  cap a la Lluna.

El segle XX va tenir la capacitat de construir i explicar la seva pròpia història a través de la imposició d’imatges.  Quan antigament els cronistes romans narraven el paisatge africà l’embolcallaven amb tota una sèrie d’éssers que, després, l’imaginari medieval va conrear. Els textos explicaven una realitat que es reinterpretava de forma infinita. La imatge fotogràfica ha tingut la capacitat de documentar i certificar com a vertaders determinats moments de la història de la humanitat. No hi ha text que rememori la gesta lunar que no estigui adobada d’imatges realitzades pels passatgers de l’Apollo XI. ¿Realment fou així, o en aquell moment precís l’occident capitalista havia de donar un cop de força davant dels països soviètics i, fins i tot, davant de la seva pròpia opinió pública? Les meves reflexions poden fer pensar a algú que recolzo la anomenada «Teoria de la Conspiració»; on es nega de l’ésser humà hagi arribat a la Lluna. De fet, la meva postura parteix d’un escepticisme que es basa en les capacitats tècniques que existien per fer possible una aterratge humà a la Lluna.

Repaso els llibres d’Història de la fotografia del segle XX. La majoria parlen de la fotografia des d’un punt de vista purament artístic. De vegades, però, la fotografia artística s’afegeix amb la fotografia documental. Un exemple ben clar: una de les imatges totèmiques del segle XX —el retrat d’Ernesto «Che» Guevara—, fou captada per Alberto Díaz Gutiérrez —«Alberto Korda»— amb una visió bàsicament documentalista. Però la realitat ha estat que la fotografia del «Che» es va convertir en una autèntica icona que representava la possibilitat de l’expansió de la lluita socialista arreu del planeta. És una imatge fotogràfica que es va idealitzar i, que en certa mesura, s’ha enquadrat també dins del món artístic; de la fotografia artística. Tornem de nou als nostres astronautes que arribaren a la Lluna. Ells també havien de consolidar la seva situació. No bastaven només les paraules d’Amstrong: «Aquest és un petit pas per a un home, però un gran salt per a la humanitat»; calien també l’explicació pràctica a través de documents fotogràfics i de video. Per tal de poder documentar i donar força a un «això ha estat veritat». No deixa d’ésser curiós que una de les primeres imatges de l’ésser humà retratant-se fora del planeta Terra no siguin tingudes com a document artístic i com a testimoni documental alhora.

Durant els últims quaranta anys ens han mostrat les imatges com a representació d’una realitat total, d’una veritat que no es pot discutir. Talment com un dogma. La Modernitat tenia la capacitat de transmete amb caràcter de validesa determinats dogmes. Basava molts relats a través d’enganys que li servien per perpetuar les seves necessitats. Per no deixar fluir amb tanta rapidesa el pas del temps. El feixisme es volia perpetuar en el poder tot difonent el missatge que el seu Cabdil —per exemple— era l’escollit de Déu per governar els desitjos de la població. Aquesta moneda de canvi fou d’un èxit total durant més de quaranta anys a l’Espanya del General Franco. La Postmodernitat però, ajudà a l’enderrocament dels mites. Va permetre obrir vies de debat que revisaven les Grans Teories. Sóc conscient també, que com tot, el moviment postmodern també tingué els seus errors. També volia establir els seus principis com a únics i vàlids. Els seus profetes, però, només conegueren l’inici del procés que enderrocà la Modernitat.

Baudrillard ens parlà de com la nostra societat s’estava construint a través de simulacres: «Disimular és fingir no tenir quelcom que es té. Simular és fingir tenir allò que no tenim.» (Baudrillard, 1998 [1978]; p. 12). Els simulacres van invair el món del segle XX. La tecnologia va permetre que a través de la simulació quedés qüestionat què era vertader i què era fals; què era real i què restava dins el pla d’allò imaginari. Sé que ens establim dins d’un estadi més filosòfic que no pas científic. Emperò, som conscients que la ciència del segle XX va estar molt influenciada per les ideologies polítiques. Sovint els científics han hagut de caure sota el dogal dels polítics; com ocorre actualment amb el debat de les cèl·lules mare o l’ús dels transgènics.

Allò que interessava en el moment del 20 de juliol de 1969, pel bloc occidental liderat pels Estats Units d’Amèrica, era anunciar el triomf de l’arribada a la Lluna abans que no pas els soviètics. Fer creure als soviètics que ells havien conquerit la pedra lunar. Possiblement no existien els avenços tècnics per fer que persones de carn i ossos passegessin per la lluna, però a la Terra existien els medis per fer possible una simulació de com seria el caminar de l’home per la Lluna. Es va crear una simulació per tal d’atorgar al món la visió de superioritat d’un bloc per damunt d’un altre.

Torno a vindicar un lloc important de la imatge de Buzz Aldrin damunt el terreny lunar —vertader o fals—. És la història d’una imatge que reapareix cada estiu davant de la població d’un món globalitzat per continuar dient: «aquesta és la nostra veritat, l’única vàlida». Dins d’una societat de l’espectacle com l’actual, tot és representació: la representació de la crisi econòmica —per exemple— és interpretada senzillament com un espectacle per aquells que encara conserven el lloc de treball. I així la majoria de les activitats humanes. Vivim en la època dels missatges sense consciència. Tot és publicitat. L’activitat econòmica es destina al temps d’oci. Les imatges són una droga autèntica que volen fer viure aquest somni etern d’una humanitat sota el so constant de l’espectacle. Dins d’aquest espectacle sorgeixen les notícies cícliques que volen mitificar la història. La postmodernitat havia anunciat el final de la història. Això no fou ver.  La Història, com a coneixement i autoexplicació o justificació dels vencedors, s’ha continuat escrivint. Ara però, es veuen molt millor allò que hi ha de fals en el discurs històric: no hi havia —per exemple—, armes de destrucció massiva a l’Iraq.

Tot el món s’ha espectacularitzat. El gran espectacle fou, sense cap mena de dubte, la simulació de l’arribada de l’ésser humà a la Lluna. Fou un espectacle per occident i un contraatac propagandístic pels països de l’òrbita soviètica. El planeta Terra esdevenia un satel·lit de la mateixa Lluna (Baudrillard, 1998 [1978]; p. 70). Es canviaven les tornes. El món establia l’inici de la seva espectacularització:

Amb el desenvolupament del capitalisme, el temps irreversible s’ha unificat mundialment. La història universal arriba a ser una realitat, ja que el món sencer es reuneix sota el desenvolupament d’aquest temps. Però aquesta història, que és la mateixa a tot arreu alhora, no és encara altra cosa que la negació intra-històrica de la història. És el temps de la producció econòmica, retallat en fragments abstractes iguals, que es manifesten sobre tot el planeta com el mateix dia. El temps irreversible unificat és el del mercat mundial, i corol·làriament el de l’espectacle mundial. (Guy Debord,  La societat de l’espectacle, capítol 5, paràgraf 145).

La humanitat va caure en el seu propi parany. Tot simulant l’arribada de l’ésser humà a la Lluna, signava la seva condemna de mort davant d’allò que és Real. Si es pot manipular l’autenticitat d’un fet tan important i únic com aquest: es pot manipular tot. L’espectacle, com a motiu bàsic de consum. A l’estiu les notícies importants decauen i sorgeixen notícies cícliques com aquesta que ens ocupa on trobem l’aiguabarreig conscient d’ideologia política i espectacle. No sé si realment l’ésser humà ha trepitjat la Lluna. D’una cosa podem estar segur: la humanitat continua sense revoltar-se, continua a la lluna de València sense tenir la capacitat de decidir sobre la falsetat o no dels missatges que molts medis de comunicació difonen.

Referències bibliogràfiques:

—Baudrillard, Jean; 1998 [1978]: Cultura y Simulacro, Editorial Kairós, Barcelona.

Amb aquesta crisi econòmica —que sobrevivim com podem—, molts polítics i funcionaris dels serveis d’ocupació, a més dels medis de comunicació panxacontents, aprofiten la situació per destacar que el període estival és quan la taxa d’atur descendeix. Emperò, saben com tothom que és un miratge; i com tots els miratges quan desaparega la calitja estival, la il·lusió quedarà en un no res.

Ja he comentat en diverses moments com el fenòmen de les «vacances pagades» no deixa d’ésser un vici occidental, creat pel capitalisme per tal de fluctuar problemes de natura diversa. Per reactivar l’economia del turisme, per exemple.

L’estiu implica tota una sèrie —al meu parer— de drets i obligacions. Existeix el dret al descans, pel temps d’oci. Penso ara en el Diccionari per a ociosos d’en Joan Fuster. Al llarg del dia a dia, anem arrosegant tota una sèrie de coses que ens agradarien fer: uns viatgen a Nova Zelanda. Després tornen i resulta que no s’han enterat de res. Uns altres no surten de la ciutat: són els urbanitas empedreïts. D’altres continuen treballant fent que tot rutlli de gust per aquells que senyoregen les seves vacances.

Vaig cap els deures. De nin sempre tenia els anomenats deures d’estiu. Anava a un col·legi de pagament i religiós i allà s’havien d’assegurar la qualitat de la clientela. Sinó, s’arriscaven a que els pares dels clients petits —aquests primers eren els que tenien la paella pel mànec—, retiressin el dipòsit econòmic i la primera matèria. Així doncs, jo sempre marxava amb els famosos deures d’estiu. Vist amb perspectiva, continuo pensant que aquells deures eren una autèntica putada. Hipotecaven el meu estiu, i el de milers de vailets. Penso encara en aquells noiets i noietes que encara podíem baixar al carrer a jugar fins que es fes de nit. Avui en dia a ciutats com Barcelona això és impossible. Sempre vaig odiar aquells deures que realment ocultaven la incapacitat dels educadors i mestres per fer entenedora la matèria. Sinó avalueu la fórmula que proposaven: un alumne havia d’apredre sol tota la matèria que durant el curs de nou mesos, el docent no havia aconseguit fer-li entendre. Encara me’n faig creus!

La veritat però, és que ara, en arribar a l’estiu trobo a faltar un cert sentit de deures. Suposo que aquells estius amb exercicis i llibretes em van donar a entendre que, en aquesta vida, les coses es basen en l’experiència directa. I també en el «xarop de colzes» de procendència castellana.

Per aquest estiu he confeccionat una llista de lectura ideal. Una enumeració de llibres dels que disposo físicament, en propietat, però que encara no he abordat amb una lectura seriosa. Clar, aquesta llista de lectura ideal es correspon directament amb un altre concepte: el de la biblioteca ideal. Un concepte força deliciós pels llibreters i bibliotecaris. Que són els encarregats de mercadejar amb els llibres que circulen des dels escriptors i editors —els creadors de l’obra—, fins els lectors definitius —consumidors finals. El mateix Borges va arribar a entreveure la gran importància d’una gran biblioteca ideal: la seva Biblioteca de Babel. El document de Abhishek Agrawal titolat Borges: una exploración del infinito ens parla d’aquest desig constant de Borges per descriure la realitat i ordenar-la des d’una tècnica gairebé taxidèrmica.

Hi ha milers de llistats de llibres, també ideals, per llegir aquest estiu. Sóc conscient que molta població lectora —dels no-lectors ni en parlo—, s’abocarà de forma gairebé desesperada a la saga Millenium, del malaguanyat Larsson. Jo prefereixo fer lectures més perifèriques, que m’obrin diversos fronts de pensament i de motivació. Sé que en no llegir Larsson en condemno a l’ostracisme. A no poder comentar en debats oberts les conclusions derivades de les lectures. De totes maneres sé que tinc molts deures pendents en lectures de les quals m’he d’alimentar si he de continuar aprenent al llarg del meu propi viatge vital.

La llista seria la següent:

• Creative City, de Maurizio Carta
• València a cara o creu, per Francesc Gisbert i Muñoz
• La sociedad del espectáculo, per Guy Debord
• L’etnòleg davant el colonialisme, d’en Michel Leiris
• La identidad de la antropología, de Josep R. Llobera
• El caminant i el mur, d’en Salvador Espriu
• Tretze tristos tràngol, d’Albert Sánchez Piñol
• Aprendiendo de las Vegas, per Robert Venturi; Denise Scott Brown; Steven Izenour
• Flash CS3 dinámico. ActionScript 3, PHP, XML y bases de datos, per Martín Guillermo Pereyra i Ángel Corral Arias
• L’ordenació dels maons, de Manuel de Pedrolo
• L’inspector fa tard, de Manuel de Pedrolo
• El ojo de la cerradura, per en Juan José Millás
• Por una antropología de la movilidad, de Marc Augé
• L’ombra de l’atzavara, per en Pere Calders

Com podeu veure són lectures de temes diversos que al llarg de l’any he deixat per altres moments. Hi ha llibres que significaran la relectura del text: és el cas de La sociedad del espectáculo, L’inspector fa tard i, L’ombra de l’Atzavara. Aquest últim llibre de relectura sempre pendent donat que vull oferir en aquest espai un resum del llibre, que serveixi per introduir-se a la lectura d’aquest clàssic de la literatura catalana del segle XX. D’altres lectures continuen el camí de cicles narratius construïts per l’autor de l’obra; és el cas de L’ordenació dels maons. Amb aquesta lectura continuaré amb les mutacions de Daniel Bastida el protagonista principal de del cicle narratiu Temps Obert de Manuel de Pedrolo. També tancaré un cicle de lectures amb El ojo de la cerradura, de Juan José Millás. L’escriptor valencià que fa temps que llegeixo té publicats tres títols on comenta —sota la seva personal visió del món—, tota una sèrie de fotografies publicades en els diaris: són Todo son preguntas, Sombras sobre sombras i, El ojo de la cerradura. També continuaré la meva formació i actualització de coneixements d’antropologia amb diverses lectures: La identidad de la antropología; un petit llibre d’en Michel Leiris titolat L’etnòleg davant el colonialisme i, una lectura del sempre interessant Marc Augé titolat Por una antropología de la movilidad. Continuo tenint pendents moltes altres lectures d’antropologia que sempre em situen sobre l’encert o no de les lectures. També llegiré un altre antropòleg: Albert Sánchez Piñol de qui vull llegir Tretze Tristos Tràngols. Després d’haver llegit La Pell freda i Les edats d’or, crec que a l’autor se li dóna millor la narració breu que no pas la novel·la. Segur que amb la lectura de Tretze tristos tràngols, l’encertaré un altre cop.

També intentaré actulitzar els meus coneixements d’informàtica i disseny amb Flash CS3 dinámico. ActionScript 3, PHP, XML y bases de datos, per Martín Guillermo Pereyra i Ángel Corral Arias. Sempre de lectura lenta i atenta, amb un full en blanc i un retolador vermell per pendre apunts. Ufff…

Un últim espai el reservo a la lectura de El caminant i el mur del gran Salvador Espriu. Empraré l’edició de Rosa M. Delor i Muns que, crec, m’allunyarà del cripticisme de l’autor de Sinera. Ja he realitzat diverses lectures d’Espriu i he treballat molt amb el llibre de J.M. Castellet Iniciació a la poesia de Salvador Espriu, que és un document fonamental per tenir una visió global de l’obra espriuana.

En aquest llistat hi ha un ventall de lectures diverses. No sé si tindré la capacitat de fer totes aquestes lectures. Valdrà l’esforç intentar-ho. A més a més també tinc lectures pendents d’articles esparsos en diverses revistes. Intentaré seguir aquest llistat de llibres com el meu propi full de ruta pels deures d’aquest estiu. Donaré comptes de les lectures realitzades en acabar l’estiu: el 21 de setembre.

Fins llavors, com un nàufrag estival m’enduc els meus llibres per restar perdre’m per qualsevol illa (real o fictícia), a l’ombra de l’atzavara.