Archive for the ‘-General (totalitat)’ Category

Fa setmanes que penso al voltant d’una frase de Joana Hurtado: «A veces, quizás demasiado a menudo, la historia del arte prefiere la historia al arte.» És la sentència inicial que Hurtado empra per anunciar una exposició fotogràfica de Jacques Henri Lartigue a través d’una crònica publicada el dimecres 26 de maig a la revista Cultura|s, que edita La Vanguardia.

La densa línia del temps i la tasca docent

Hurtado critica la excessiva linealitat sobre la qual s’ha tendit a explicar la Història de l’Art. Suposo que aquesta linealitat ha servit a molts docents per tal d’exposar «obres» davant els seus alumnes. La major part del segle XX ha cregut en la historiografia com una disciplina evolutiva. I, clar, amb les eines que disposem avui en dia, aquesta argumentació basada en una certa idea de «progrés» ha quedat desmuntada. De la relació epistolar entre Louise Colet i Gustave Flaubert sorgí la famosa idea on un collaret de perles destaca, de forma objectual, més pel fil que no pas per casdascuna de les perles. Potser l’error ha estat convertir aquest fil conductor en una gruixuda cadena que molts han dut aferrada al coll. Molts docents no han sabut preguntar-se a ells mateixos sobre la matèria que volien exposar a les seves audiències. Han existit —encara n’hi ha als nostres centres educatius—, persones que han interpretat el món docent com una mena de «qui dia passa, any empeny». No es reciclen, no escolten noves tendències metodològiques, no volen pensar en el dia futur. I, clar, la disciplina ha quedat ressentida de la nefasta tasca d’aquests docents que només saben repetir i repetir les mateixes idees cada any. Unes idees que ni tan sols són seves. No han adquirit el rol de «mestres», són professors perquè alguna cosa havien de fer en aquesta societat postindustrial que —això diuen, jo no m’ho acabo de creure— se centra cada colp més en el coneixement. La resta de mortals, que no ens dediquem a la docència, pensem que les coses es poden fer d’una altra forma. Read the rest of this entry »

A tall de reflexió ràpida, assegut damunt una pedra qualsevol, arribo a la conclusió que la Crisi, de la que tothom en parla, no ha existit mai. Pot semblar una proposta provocadora, fins i tot irreverent. L’escenari al qual s’aboquen els Estats europeus com ara Grècia, Portugal i Espanya ens mostra una tendència cap a una agudització, més forta encara, de la cruesa econòmica. La reflexió principal és que la Crisi —entesa com a etapa de la nostra Història Contemporànea—, en el seu sentit semàntic estricte, no s’ha produït mai. El sentit etimològic de la paraula crisi al·ludeix a la idea de «canvi». Tinc l’apreciació que l’actual situació és idèntica a la del 2008. Potser ja hem començat a oblidar que el present marc de Crisi ja fa més de dos anys que ens ronda per les llars, els llocs de treball, la cua del pa, el metge… i això fa color de no canviar, com a mínim a curt termini.

Read the rest of this entry »

Una de les grates lectures d’aquest any ha estat Beirut, I love you de Zena el Khalil. L’he llegit a través de la traducció realitzada per na Clara Ministral. No és un gran llibre, ni un text etern, d’aquells que hagi de constar en la Biblioteca Ideal de tothom. Sí és, però, un llibre que cal observar. Per això aquí us faig una breu notícia.

Zena el Khalil no és cap escriptora. Amb Beirut, I love you no ens trobem davant del cas típic de l’escriptora revelació a ca nostra, tot i que fa anys, que al seu país ja publica. Tampoc no ens trobem davant una escriptora emergent, de nova fornada. No. El Khalil és —ras i curt— una artista interdisciplinar. En el sentit pur. Fa anys que hi treballa i, en aquest punt, sí que el seu llibre ens ha ajudat a descobrir a l’artista consolidada. Si feu una ullada a la seva web descobrireu una obra irònica, que parla de la vida de la dona en món libanés. Que parla d’un país marcat per molts —massa!— anys de guerra. Read the rest of this entry »

Una de les delícies que ens arriba cada estiu de la zona d’influència mallorquina és la coca amb verdures o coca de trempó. Serveix per fer l’aperitiu.  També, però, la podem presentar  per a celebracions, dinars o sopars. D’altra banda és una forma de ingerir les quantitats de verdures recomanades pel consum diari. És una bona elecció si es vol quedar bé amb els convidats: fareu gastronomia, fareu geografia i fareu tradició. Si a més a més ho podeu acompanyar amb una mica de ginet amb llimonada, millor que millor!

Read the rest of this entry »