Amb aquesta crisi econòmica —que sobrevivim com podem—, molts polítics i funcionaris dels serveis d’ocupació, a més dels medis de comunicació panxacontents, aprofiten la situació per destacar que el període estival és quan la taxa d’atur descendeix. Emperò, saben com tothom que és un miratge; i com tots els miratges quan desaparega la calitja estival, la il·lusió quedarà en un no res.

Ja he comentat en diverses moments com el fenòmen de les «vacances pagades» no deixa d’ésser un vici occidental, creat pel capitalisme per tal de fluctuar problemes de natura diversa. Per reactivar l’economia del turisme, per exemple.

L’estiu implica tota una sèrie —al meu parer— de drets i obligacions. Existeix el dret al descans, pel temps d’oci. Penso ara en el Diccionari per a ociosos d’en Joan Fuster. Al llarg del dia a dia, anem arrosegant tota una sèrie de coses que ens agradarien fer: uns viatgen a Nova Zelanda. Després tornen i resulta que no s’han enterat de res. Uns altres no surten de la ciutat: són els urbanitas empedreïts. D’altres continuen treballant fent que tot rutlli de gust per aquells que senyoregen les seves vacances.

Vaig cap els deures. De nin sempre tenia els anomenats deures d’estiu. Anava a un col·legi de pagament i religiós i allà s’havien d’assegurar la qualitat de la clientela. Sinó, s’arriscaven a que els pares dels clients petits —aquests primers eren els que tenien la paella pel mànec—, retiressin el dipòsit econòmic i la primera matèria. Així doncs, jo sempre marxava amb els famosos deures d’estiu. Vist amb perspectiva, continuo pensant que aquells deures eren una autèntica putada. Hipotecaven el meu estiu, i el de milers de vailets. Penso encara en aquells noiets i noietes que encara podíem baixar al carrer a jugar fins que es fes de nit. Avui en dia a ciutats com Barcelona això és impossible. Sempre vaig odiar aquells deures que realment ocultaven la incapacitat dels educadors i mestres per fer entenedora la matèria. Sinó avalueu la fórmula que proposaven: un alumne havia d’apredre sol tota la matèria que durant el curs de nou mesos, el docent no havia aconseguit fer-li entendre. Encara me’n faig creus!

La veritat però, és que ara, en arribar a l’estiu trobo a faltar un cert sentit de deures. Suposo que aquells estius amb exercicis i llibretes em van donar a entendre que, en aquesta vida, les coses es basen en l’experiència directa. I també en el «xarop de colzes» de procendència castellana.

Per aquest estiu he confeccionat una llista de lectura ideal. Una enumeració de llibres dels que disposo físicament, en propietat, però que encara no he abordat amb una lectura seriosa. Clar, aquesta llista de lectura ideal es correspon directament amb un altre concepte: el de la biblioteca ideal. Un concepte força deliciós pels llibreters i bibliotecaris. Que són els encarregats de mercadejar amb els llibres que circulen des dels escriptors i editors —els creadors de l’obra—, fins els lectors definitius —consumidors finals. El mateix Borges va arribar a entreveure la gran importància d’una gran biblioteca ideal: la seva Biblioteca de Babel. El document de Abhishek Agrawal titolat Borges: una exploración del infinito ens parla d’aquest desig constant de Borges per descriure la realitat i ordenar-la des d’una tècnica gairebé taxidèrmica.

Hi ha milers de llistats de llibres, també ideals, per llegir aquest estiu. Sóc conscient que molta població lectora —dels no-lectors ni en parlo—, s’abocarà de forma gairebé desesperada a la saga Millenium, del malaguanyat Larsson. Jo prefereixo fer lectures més perifèriques, que m’obrin diversos fronts de pensament i de motivació. Sé que en no llegir Larsson en condemno a l’ostracisme. A no poder comentar en debats oberts les conclusions derivades de les lectures. De totes maneres sé que tinc molts deures pendents en lectures de les quals m’he d’alimentar si he de continuar aprenent al llarg del meu propi viatge vital.

La llista seria la següent:

• Creative City, de Maurizio Carta
• València a cara o creu, per Francesc Gisbert i Muñoz
• La sociedad del espectáculo, per Guy Debord
• L’etnòleg davant el colonialisme, d’en Michel Leiris
• La identidad de la antropología, de Josep R. Llobera
• El caminant i el mur, d’en Salvador Espriu
• Tretze tristos tràngol, d’Albert Sánchez Piñol
• Aprendiendo de las Vegas, per Robert Venturi; Denise Scott Brown; Steven Izenour
• Flash CS3 dinámico. ActionScript 3, PHP, XML y bases de datos, per Martín Guillermo Pereyra i Ángel Corral Arias
• L’ordenació dels maons, de Manuel de Pedrolo
• L’inspector fa tard, de Manuel de Pedrolo
• El ojo de la cerradura, per en Juan José Millás
• Por una antropología de la movilidad, de Marc Augé
• L’ombra de l’atzavara, per en Pere Calders

Com podeu veure són lectures de temes diversos que al llarg de l’any he deixat per altres moments. Hi ha llibres que significaran la relectura del text: és el cas de La sociedad del espectáculo, L’inspector fa tard i, L’ombra de l’Atzavara. Aquest últim llibre de relectura sempre pendent donat que vull oferir en aquest espai un resum del llibre, que serveixi per introduir-se a la lectura d’aquest clàssic de la literatura catalana del segle XX. D’altres lectures continuen el camí de cicles narratius construïts per l’autor de l’obra; és el cas de L’ordenació dels maons. Amb aquesta lectura continuaré amb les mutacions de Daniel Bastida el protagonista principal de del cicle narratiu Temps Obert de Manuel de Pedrolo. També tancaré un cicle de lectures amb El ojo de la cerradura, de Juan José Millás. L’escriptor valencià que fa temps que llegeixo té publicats tres títols on comenta —sota la seva personal visió del món—, tota una sèrie de fotografies publicades en els diaris: són Todo son preguntas, Sombras sobre sombras i, El ojo de la cerradura. També continuaré la meva formació i actualització de coneixements d’antropologia amb diverses lectures: La identidad de la antropología; un petit llibre d’en Michel Leiris titolat L’etnòleg davant el colonialisme i, una lectura del sempre interessant Marc Augé titolat Por una antropología de la movilidad. Continuo tenint pendents moltes altres lectures d’antropologia que sempre em situen sobre l’encert o no de les lectures. També llegiré un altre antropòleg: Albert Sánchez Piñol de qui vull llegir Tretze Tristos Tràngols. Després d’haver llegit La Pell freda i Les edats d’or, crec que a l’autor se li dóna millor la narració breu que no pas la novel·la. Segur que amb la lectura de Tretze tristos tràngols, l’encertaré un altre cop.

També intentaré actulitzar els meus coneixements d’informàtica i disseny amb Flash CS3 dinámico. ActionScript 3, PHP, XML y bases de datos, per Martín Guillermo Pereyra i Ángel Corral Arias. Sempre de lectura lenta i atenta, amb un full en blanc i un retolador vermell per pendre apunts. Ufff…

Un últim espai el reservo a la lectura de El caminant i el mur del gran Salvador Espriu. Empraré l’edició de Rosa M. Delor i Muns que, crec, m’allunyarà del cripticisme de l’autor de Sinera. Ja he realitzat diverses lectures d’Espriu i he treballat molt amb el llibre de J.M. Castellet Iniciació a la poesia de Salvador Espriu, que és un document fonamental per tenir una visió global de l’obra espriuana.

En aquest llistat hi ha un ventall de lectures diverses. No sé si tindré la capacitat de fer totes aquestes lectures. Valdrà l’esforç intentar-ho. A més a més també tinc lectures pendents d’articles esparsos en diverses revistes. Intentaré seguir aquest llistat de llibres com el meu propi full de ruta pels deures d’aquest estiu. Donaré comptes de les lectures realitzades en acabar l’estiu: el 21 de setembre.

Fins llavors, com un nàufrag estival m’enduc els meus llibres per restar perdre’m per qualsevol illa (real o fictícia), a l’ombra de l’atzavara.

Vaig deixar d’escriure a partir dels fets de març a la Universitat de Barcelona. A partir d’ací tot han estat esdeveniments massa importants. Destaco el traspàs d’en Ricard Salvat. Una de les figures que cal reivindicar com a node clau per entendre el teatre català contemporani. També per entrendre allò que el teatre català podia haver estat i no han volgut que fos mai.

Una universitat que no sap cap on ha de menar el seu rumb durant els inicis del segle XXI, i un país que no sap aprofitar tot allò que el món universitari li pot oferir.

Dins d’aquest context de desconnexió entre el món Real i el món Docent he estat també donant-li voltes a la campanya de la Generalitat de Catalunya on s’anuncia que la «Formació és la clau». Mireu, no sé fins a quin punt aquesta proposta té sentit. Som molts els que ens hem cremat els ulls estudiant i ara combrem igual que qualsevol que s’ha passat la seva joventut fent el dropo després de la jornada laboral. Estrictament laboral! Clar, ara el vaixell a topat contra els esculls i tothom s’ha de salvar. També ho trobo lògic i és la norma bàsica de la supervivència.

Diuen que quan els vaixells s’enfonsen, les rates són les primeres en abandonar la nau. Aquests dies no ens pot deixar d’estranyar que certa dinastia monàrquica que governa l’Estat espanyol vegi com una de les seves infantes abandona l’Estat justament ara, en plena pujada de la crisi econòmica.

L’Estat espanyol acaba d’arribar a la magnífica xifra dels quatre milions d’aturats. Molts diuen que és una xifra històrica. En aquest segle XXI que hem encetat de males maneres, tot fa història. Emperò, ningú té la resolució de fer redreçar la situació.

La crisi no es solventarà amb una vareta màgica. En època de crisi els mags s’amaguen per tal que ningú no els demani favors.

Hem d’estar nosaltres mateixos qui hem de tenir capacitat per solucionar el problema. La societat civil som el motor del nostre propi món. Sé que aquesta postura pot semblar, en certa mesura, utòpica. No crec que ho sigui pas. Comporta —això sí—, un canvi d’actituds.

En aquesta petita becaina que he fet durant aquest mes he pogut llegir un bon llibre de Margaret Mead: Cultura y Compromiso (1970). Mead apunta l’existència de tres tipus de transmetre la cultura:

• cultura postfigurativa
• cultura cofigurativa
• cultura prefigurativa

D’aquests models de cultura destaca el sistema prefiguratiu on les noves generacions són capaces d’innovar per descobrir nous horitzonts y mostrar-los a la seva societat. El problema resideix en els cultures o societats on impera el model postfiguratiu; és a dir, la cultura es consolida a través del mestratge que ofereixen les generacions més grans, les experiències dels més grans serveixen per conformar el coneixement dels més joves. Aquest model postfiguratiu crea escenaris socials on no es discuteix res. On es pot caure en l’adoctrinament com a moneda de canvi i, on allò nou que prové de les tendències de les noves generacions no deixa de veure’s com una moda.

Hem de lluitar per consolidar models híbrids on la cultura prefigurativa tingui un paper important. On la gent jove tingui la veu i pugui controlar el pes de la societat. Al mateix temps cal un model on les formulacions postfiguratives i cofiguratives puguin tenir el lloc que calgui. Sense caure en extremismes.

Segurament l’actual crisi econòmica té els seus errors en l’eliminació del debat. Si eliminem el debat no donem cabuda als models cofiguratius i prefiguratius. Eliminem el present i el futur i només ens basem en el passat.

Segurament, molta de la gent que ara es troba a l’atur senten que no són els autors de les seves pròpies vides. No han tingut capacitat de decissió i ara veuen com els responsables de la crisi, gestionen ara la seva pobresa.

Aquests quatre milions d’aturats que actualment es troben censats a l’Estat espanyol també són responsables de les seves desgràcies. Molts treballadors de la SEAT, de Trident, de l’empresa que sigui… han deixat en mans dels seus encarregats la resposta als designis de la seva empresa. Al mateix temps aquesta crisi desvetlla el sense sentit dels sindicats majoritaris.

Quan parlo dels sindicats majoritaris (CCOO i UGT, i també CGT) com a responsables de la crisi ho dic amb coneixement de causa. He estat en empreses on aquests sindicats deleguen la seva capacitat de decissió als interessos, no dels amos, sinó d’encarregs intermitjos. On no recolzen a tots aquells treballadors que no es troben arrenglerats tot pagant les quotes econòmiques dels sindicats. Això ho he viscut en primera persona i puc donar comptes si algú decideix interrogar-me sobre la base d’aquesta exposició. Al mateix temps, els sindicats pateixen una gran manca de formació tècnica i legislativa dins de l’àmbit laboral. No parlo ara dels oficinistes i advocats que treballen en els sindicats. Parlo dels delegats sindical que poblen les empreses. La manca de formació tècnica i laboral d’aquests provaca que en molts casos —suposo que sense voler—, hagin caigut en el parany dels seus encarragats i condemnat els treballadors a la cua de l’atur.

Per finalitzar, la crònica de tot el que he vist al llarg d’aquesta nova becada a l’ombra de l’atzavara, vull comentar una petita reflexió sobre el dia de Sant Jordi, el nostre 23 d’abril. No sé fins a quin cert cal atendre l’ampla volada que tenen les novel·les d’en Stieg Larsson. Un novel·lista que publicarà tres novel·les i res més. Dic res més, perquè parlem d’un autor que ha mort. Qui ho vulgui veure com jo, veurà un negoci editorial rodó. L’Editorial Destino es troba al darrera d’una basta campanya publicitària que està donant bons resultats. Els lectors poc atrevits a remenar entre les prestatgeries de les llibreries només han d’allargar el braç i endrapar un llibre darrera l’altre. En català i en castellà resta per publicar un últim volum de la trilogia Millennium.

D’ací a un o dos anys ningú ja no s’enrecordarà d’en Larsson. Haurà estat digerit pel gran públic. Jo també em sento integrat dins el gran públic i no en dubto pas de les dots literàries d’en Larsson. La meva crítica recau sobre nosaltres mateixos com a públic. De la manca de criteri en el moment de poder escollir d’una obra en detriment d’una altra. Senzillament ens hem acostumat a la lectura fàcil dels textos escrits a 14 punts i un interlineat de 17 punts. Grans volums per a llegir en els trajecte de camí a la feina. Això sí, sense cap interés per desenvolupar un pensament creatiu. Que ens aboqui a nous escenaris on no es trobi l’escurçó de la crisi econòmica.

Hem d’atrevir-nos a cercar solucions per nosaltres mateixos, desenvolupar les capacitats participatives i proactives que ens ajuden a un nou desenvolupament laboral, més competitiu i eficient.

A través dels llibres d’en Larsson us recomano un bon il·lustrador: en Gino Rubert. Un pintor que treballa a Eina i Massana de Barcelona. Amb un estil propi que combina anotacions d’en Balthus, Frida Kahlo i Paul Delvaux.