Qui té un hort té un tresor, penso durant les meves estades a ciutat. Veure com mort el capvespre a l’hort ajuda a escapolir molts fantasmes urbans. Enguany, els ametllers de l’hort van carregats. Tindrem bona collita. La mare es lamenta, ella que ho volia deixar ermar… De l’hort en conservo records forts. Com per exemple quan vaig veure plorar el pare a raig, en el soterrament del nostre estimat gos. Allà descansa un inoblidable amic que tinguérem durant tretze anys.

A Badalona tinc algunes plantes al balcó. Tenir plantes al balcó pot suposar una certa contradicció. Més encara si vius en una ciutat. Fan companyia i, suposo, que podrien arribar a significar la domestificació més evident de la Natura. Una Natura empetitida, relegada a una reserva urbanística que s’eleva del nivell del carrer; escales amunt. L’origen occidental d’aquest costum, potser el trobaríem en una de les Set Meravelles del Món Antic: els Jardins Penjants de Babilònia. La capacitat de l’ésser humà per a decidir la nova ubicació que determinades parcel·les de la Natura han de tenir a l’entorn creat per ell. Aquí també trobem, com no se’n pot deixar escapar, la idea del locus amoenus. Desgraciadament, però, tant Babilònia com un idíl·lic jardinet terrenal resten massa lluny de les balconades urbanes embotides de plantes.

Tant les atzavares com els dos dragos em donen una pau senzilla. Sóc conscient que abans molta gent tenia atzavares plantades en pots de qualsevol mena; per exemple: en pots d’olives gegants. Però avui en dia, l’atzavara, com a planta de balcó ha anat retrocedint. En àmbits rurals continua existint, però. Les ciutats, ja se sap, les modes canvien i a poca gent li plau tenir una planta gairebé monocromàtica i que només floreix per morir. Els dragos, per la seva banda, van fent camí. Pertanyen al curiós regne de les plantes que es converteixen, pels ulls humans, en arbres. Pels ulls científics, sembla ser, continuen com unes senzilles plantes. Els dragos tenen arrels místiques a les Illes Canàries i sincerament em deleixo per veure’ls convertits en arbres per tal de poder-me extasiar amb la seva saba vermellosa.

Tot i que no demanen atencions emprenyadores —a fi de comptes són plantes agrestes que hom a domesticat i miniaturitzat—, creixen al seu ritme natural, sense preses. Perdoneu, us he dit una mentida; no creixen al ritme natural. De natural no hi ha res en mans de l’ésser humà, només ell mateix —si de cas. Els recipients on es troben duen terra comprada en els basars del xinesos. Una terra fosca, d’origen dubtós, que a més a més jo he potenciat amb adobs nitrogenats. Això ha incrementat la velocitat de desenvolupament de les plantes que, per contra, requereixen més aigua.

L’altre dia, abans de tornar cap a Badalona, vaig fer-me amb una aixada i una pala amb la intenció de retallar un bocí de terra de l’hort de baix. Vaig pensar que seria una bona connexió entre el món d’allà i el d’aquí. Entre dues natures domesticades —tant l’hort com els testos són fets a mida per mans humanes. La terra de l’hort, és la pasta de la família. Una massa que quan plou deixa anar la seva saó. I això —perdoneu-me el sentimentalisme— és un paradís que la gent de la ciutat, per moltes plantes que tinguem a finestres i balcons, crec que hem perdut per sempre.

Avui en dia és usual tatuar-se. És la nova dèria de principis del segle XXI. Vas a la platja i tothom té la seva pell marcada. Diguem que molta gent ha tunejat la seva pell. És una forma més de destacar el particular per damunt del col·lectiu. De retruc però, també pertanyen a un col·lectiu nou: la població tatuada contra la que no s’ha ficat tinta entre pell i pell. Com si fos una cosa nova… el tatuatge és més antic que el caminar.

No vull fer en aquest article una entrada sobre el fet social del tatuatge o sobre la meva opinió personal de les persones tatuades… Res d’això! Vull parlar d’uns altres tatuatges. De les Atzavares tatuades.

Tot passejant amb la meva parella a principis de setembre per la costa de Calella de Palafrugell, vàrem poder gaudir de l’espectacle del paisatge. De la sal del mar que ens engatava a cada passa que fèiem. Pels camins de ronda, que menaven d’una banda a una altra de la costa, gaudíem d’aquella geografia.

Allà hi vaig trobar les atzavares de les fotografies superiors. Sensacionals atzavares tatuades. Algú les havia marcat amb les punxes mateixes de les atzavares. Sovint he vist les penques de les atzavares marcades: pels amors de nou, pels vailets atrets per la màgia de la planta, pels quintos que marxen a fileres… Com l’atzavara té una vida llarga té la capacitat d’esdevenir delegada de la memòria. Tatuar una atzavara expressa aquest desig de no caure en l’oblit.

Les atzavares són el cant etern de la mar. Els pirates també anàven tatuats, com a forma de mostrar les seves proeses. Les atzavares els esperaven a la costa. Potser més d’un, en arribar-hi, després d’una travessia dificultosa, les hi marcaria la data de partida o d’arribada amb el seu nom. Ho no sé. M’ho invento, potser.

Les atzavares de les imatges de dalt, no són una pura casualitat reproductiva i espontània. Les va «plantar» el propietari de la finca que arriba fins el camí. Hi ha una paret de pedra seca i damunt va plantar-hi unes atzavares. Diu el meu pare, que aquest aquest home les va ficar allí, com una mena de jardí, que ell s’encarregava que tinguéssin bon aspecte. Clar, les arreglava quan podia, quan tornava de Barcelona. A Ciutat treballava de repartidor de correu (un ofici que compartíem aquest senyor de les atzavares, Charles Bukowski i jo). El meu pare, que estava devora jo, quan feia les fotos em parlava del conreador d’atzavares en passat. Li semblava que havia mort. Ja ningú endreçava la filera d’atzavares i el jardí de piteres s’havia tornat en selva.

La història d’aquest petit jardí trobat d’atzavares em va agradar molt. Vaig decidir que aquelles atzavares ja tenien la seva pròpia història; jo per exemple sempre les recordo en aquest camí. Es trobaven allà de forma perenne, com les seves fulles, tot autoreproduïnt-se sense el seu cuidador original. Fou així com, cabàs de goma a una banda i guants gruixuts a les mans, vaig decidir arrencar algunes atzaveres petites. Vaig omplir el cabàs. Era l’últim dia d’una petita estada a Sant Mateu del Maestrat.

Al dia següent, en arribar a Barcelona, les atzavares sobrevien en el cabàs de goma. Les plantes havien estat transportades, tot seguint el seu tràgic i màgic destí d’atzavares transportades. Com no les podia transplantar, en els dies següents a la meva arribada a Ciutat, vaig decidir afegir una mica d’aigua al cabàs de goma. D’aquesta manera evitava que les arrels de les atzavares perdéssin la sev humitat. Tot i així les havia de transplantar. Dotar-les d’un nou hàbitat. Sóc conscient que ficar-les en torretes no deixa de significar una regressió. Un captiveri. Emperò el projecte és que quan hagin crescut de forma raonable les duré personalment cap una altra finca de la meva mare, que nosaltres anomenem «Menguillo», també en el terme de Sant Mateu del Maestrat.

Ara m’encarrego de veure com creixen a poc a poc, les acarono els dies de sol i no m’aturo de mirar-les. Sensacionals. Sé que si sobreviuen adoptaran dimensions gegantines, formes que, de ben segur, em superaran. No sé si fóra bo donar-lis una mica de fertilitzant «15-15-15», li hauré de demanar consell a la meva mare i, agafar-ne un grapat d’aquest fertilitzant quan estigui per la caseta de Sant Mateu.

Us deixo amb un poema de Mª Mercè Marçal, on les atzavares apareixen com la mostra d’un paisatge quotidià i urbà. Com un collage dins d’un jardí trobat i prefabricat a la balconada d’un pis que dóna al carrer:

Tombant

Una dona sense un home
és com un peix sense bicicleta
Anònim

I

Avui, vint-i-u de desembre,
he sortit al balcó:
sota una pluja que ja amainava
he vist els testos, les olles, els pots
de conserva, plantats d’atzavares,
de cintes, begònies, geranis i cactus,
de cabellera de la reina
i d’alegria de la casa.
I el gessamí, que si se’m mor, no se’m mor.

Feia molts dies que no sortia al balcó
corrent darrere d’amors i d’altres coses.

Per continuar la lectura del poema feu clic ací damunt.

La força de la vida, m’ha obligat a lluitar per mi mateix. El meu món, que hi cap dins d’un didal, no s’ha aturat de mutar.

Una becada a l’ombra de l’atzavara que m’ha fet retrobar un món diferent, treballar de forma diferent. Deixar les coses «secundàries» per a terceres oportunitats. I fer tot allò que havia deixat oblidat.

Canviar de feina o trobar-me de nou en la mateixa feina. Deixar de treballar com a carter de barri i entrar a classificar cartes amb una màquina industrial Olympus II, que si no vaig equivocat s’empren als Estats Units. Sortir de l’empresa i entrar per la porta del darrere.

A l’estiu és quan les atzavares fan el seu cant del cigne. Un últim alenar per tal de poder-se reproduir i créixer en forma de noves plantes. Amb l’arribada de la calor, les atzavares treuen l’espigó central que donarà pas a les flors i les llavors.

Per ventura semblaria més normal fer la becada a l’ombra d’un garrofer o sota un parasol devora les ones sentint la rissaga. Emperò he cregut millor fer-la sota una atzavara. Pel seu significat: morir per renéixer. Perdre per a guanyar.

A més a més aquesta becada ha anat acompanyada amb un últim sotrac inesperat amb el wordpress 2.5.1. El sistema no és perfecte encara i de tant en tant em dóna mals de cap quan els arxius s’embullen a l’intentar pujar de forma correcta una imatge al servidor i al post.

En tot cas. Us deixo com a fotografia unes atzavares retratades per Joaquim Gomis. Realitzada entre 1946 i 1950 són unes atzavares que anaven a la recerca de catalogar l’univers mironià. Gomis i Miró mantenien una relació artística que els apropava a una certa estètica on tots dos s’hi trobaven. Espero que la pròxima becada sota l’ombra de l’atzavara em torni a vivificar de forma gratificant.

Aquest cartell que representa Rose the riveter ha esdevingut la icona de les dones dels Estats Units en lluita durant la II Guerra Mundial. Avui en dia també és la icona de moltes dones lluitadores i de determinats grups feministes que s’identifiquen amb la imatge de la dona treballadora i compromesa.

Una dona que crida de forma contundent: «Ho podem fer!», no deixa de ser un alè d’esperança i de força per a les taques quotidianes davant la manca d’iniciatives. Crec que aquesta imatge hauria d’estar present en molts llocs contra moltes de les injustícies que les dones pateixen a les societats actuals, des de la violència masclista fins a la discriminació en el seu sou.