Archive for the ‘arts’ Category

Acabo de despertar a poc a poc. Obro els ulls i la pols dels camí m’ha cobert. Mar o Desert. La pols m’ha envaït com una ona.

La força de la vida, m’ha obligat a lluitar per mi mateix. El meu món, que hi cap dins d’un didal, no s’ha aturat de mutar.

Una becada a l’ombra de l’atzavara que m’ha fet retrobar un món diferent, treballar de forma diferent. Deixar les coses «secundàries» per a terceres oportunitats. I fer tot allò que havia deixat oblidat. Read the rest of this entry »

—El Diccionari Catala Valencià Balear, el “Borja-Moll”, defineix:

LLETRAFERIT, -IDA adj.
Instruït, que ha llegit molt (mall., men.); cast. letrado, leído. Lletraferit no ‘u és gayre, Aguiló Poes. 149. Ja sabia que alguns lletraferits se riurian d’ella, Ignor. 80.
Fon.: ʎətɾəfəɾít (or., bal.).

—El Diccionari de la Llengua Catalana (DIEC) de l’Institut d’Estudis Catalans, en canvi és més concret encara i ho defineix com:

lletraferit -ida
adj. [LC] Amant de conrear les lletres.

En tot cas, tant si s’ha llegit molt com si hom es dedica a conrear les lletres; és a dir: avui collirem un quilo de lletres M, he d’ensofrar les eles geminades perquè sinó pedran el punt… o he d’esporgar El Quixot, o aquest Proust encara no acaba d’arrelar….

No deixa de ser curiós entendre el mot com a entitat pròpia: lletraferit. Ferit per una lletra. Com les explicacions totalment breus que fan el DCVB i el DIEC. Igual de metafòriques.

Sovint sento parlar que algú és un lletraferit. Això em provoca un coïssor a tota la pell: penso com si aquell lletraferit en qüestió estigui pidolant hores de vida per acabar de llegir un full escrit. De lletraferits hi ha a tot arreu. No crec que la paraula necessiti gaire atenció. Només que potser l’hem de desmitificar i pensar que avui en dia, tothom llegeix. Deixa de ser, el lletraferit, un personatge malatís, que s’espera a les portes de les biblioteques per recollir les lletres que cauen dels llibres en préstec i empassar-se-les. Un lletraferit, vist com un vampir de les lletres. També seria una altra definició.

Us hi deixo la imatge neobrossiana per tal que pogueu anar pensant-hi.

Cada família té el seu propi patrimoni fotogràfic. Parlem d’un caramull de fotos, amb més o menys ordre: cronològicament o temàtica… o sense cap altre afany catalogador que el de restar enmagatzemades unes damunt d’unes altres dins unes caixes de sabates o de galetes. Tot aquest aixovar fotogràfic dóna a les famílies la llicència, —talment com els títols certificats—, de tenir una memòria documentada que els ajudi a explicar-se davant de la resta de societat. Tothom té fotografies de familiars, dels fills, de les novies anteriors a totes les altres anteriors, dels amics que un dia vàrem deixar penjats per uns de nous i més simpàtics…. Cal dir doncs que tots aquest arxius fotogràfics que es conserven a cada casa pertanyen a una esfera ultralocal. Ens parlen de noms i de cognoms pròpis i també de pobles i llogarets. Read the rest of this entry »