Arxius per a la Categoria ‘arts’

Les notícies cícliques assetgen cada estiu  el gran públic. Es repeteixen amb una monotonia sorprenent, sense cap mena d’anàlisi: l’atur baixa, l’inici d’una altra guerra llunyana, els boscos propers cremant-se, la commemoració de l’arribada de l’ésser humà a la Lluna…

En aquest article parlaré sobre aquesta última notícia: l’arribada de l’home a la Lluna. Des de ben petit cada estiu aquesta notícia ha saltat del paper dels diaris a la pantalla de la televisió, i viceversa. Per a mi, l’estiu no té sentit sense aquest recordatori. Això precisament és el que és: un recordatori constant. L’arribada de l’home a la Lluna constitueix una remor de fons que omple els pisos tancats perquè els seus habitants es troben al camping de torn, una remor que arriba amb les onades de la mar a les platges… Una forma de dir: el 20 juliol de 1969 l’ésser humà —liderats pels EEUU— va arribar al seu satèl·lit més pròxim. Enguany ens recorden el quaranta aniversari d’aquella gesta.

Les últimes setmanes tots els focs d’artificis dels medis de comunicació occidentals s’han destinat a la cobertura d’aquesta efemèride. Converteixen una notícia del 1969 en actual. Aquesta notícia cíclica té els seus seguidors, any rera any. Els mecanismes propagandístics funcionen a la perfecció. La nostra actual societat de l’espectacle necessita nodrir-se d’informacions-espectacle d’aquesta mena. No deixa d’ésser curiós que el text de Guy Debord sigui de 1967, després vingués el maig francés del 68 i la Primavera de Praga i l’any següent la conquesta lunar. Era un context de Guerra Freda; on tant Occident com els països socialistes es trobaven dins d’una dinàmica de confrontació. Un moment clau on la Modernitat passava per una zona de turbulències. Llegiu la resta de l´article…

Vivim en societats que es mouen a un ritme que mai no s’atura. Un dinamisme que ens obliga a desitjar més, a realitzar més tasques amb el mínim de temps. Qui no puja al tren que passa, el pot perdre per sempre. O almenys durant algun temps.

Les màquines però, ens ajuden constantment a no perdre aquest ritme. Com soldats marquen el compàs: «Un, dos, un, dos…». La necessitat d’anar cada, cop a més, per una mena de coll d’embut per on ha de passar tot. Aquests artefactes, al menys els que envolten el nostre món, disposen d’un caràcter propi. Tenen la capacitat d’esdevenir una mena de pròtesis del nostre cos. De fet, moltes d’aquestes màquines, arriben a suplir les funcions humanes. Llegiu la resta de l´article…

Hi ha detalls d’aquest món complex, que senzillament sorprenen. Sovint observo com es creen propostes culturals que  s’anuncien com una crítica directa al sistema establert. Totalment lloable. El problema sorgeix, —sota el meu enfoc—, quan es vol participar del pastís econòmic que ofereixen determinades entitats i al mateix temps es vol continuar fent avantguarda de la crítica social, artística, política, urbanística.

Sóc conscient que la cultura subvencionada, aquella cultura que diu: «si no m’ho pagues tu, no ho produeixo» sempre ha existit. Parlem del mecenatge artístic. En èpoques dels Mèdici i en molts moments de la història contemporània aquesta fórmula ha funcionat. Ha estat una simbiosi profitosa entre becaris i entitats financieres, entre empresaris i artistes, etc. Per uns determina que l’obra artística es realitzi gràcies a l’aportació econòmica que fa viable el projecte; per l’altra banda, el mecenatge artístic comporta la certificació d’una determinada sensibilitat cultural. Fet, aquest últim, que sempre ha tingut un cert valor com a economia immaterial. Llegiu la resta de l´article…

Des de fa molts anys ressegueixo les emprentes del mite de Salomé. Vaig connectar amb aquesta icona quan m’interessava per la pintura dels Simbolistes francesos. Parlem d’una història transgeneracional i que no només fou tema d’interés per artistes com Gustave Moreau o d’altres del segle XIX. És un tema bíblic. Un relat que parla de la transgressió de la llei de Moisés: Herodies, la mare de Salomé, havia tingut núpcies amb Herodes Filip; s’havia tornat a casar amb el germà d’aquest últim: Herodes Antipas. Això implicava una gran immoralitat contra les lleis dels jueus i, alhora havia generat un conflicte bèl·lic amb els nabateus.

Sant Joan Baptista —a la nostra versió apareix amb el nom de Iokanaan—, aquell que anuncià l’arribada del Mesies, també clamà contra la suposada immoralitat de lligams que havia produït la unió entre Herodes i Herodies. Per això Herodes decidí empresonar-lo. Fins aquí el context que anticipa el poema d’Oscar Wilde. Llegiu la resta de l´article…