Fa setmanes que penso al voltant d’una frase de Joana Hurtado: «A veces, quizás demasiado a menudo, la historia del arte prefiere la historia al arte.» És la sentència inicial que Hurtado empra per anunciar una exposició fotogràfica de Jacques Henri Lartigue a través d’una crònica publicada el dimecres 26 de maig a la revista Cultura|s, que edita La Vanguardia.

La densa línia del temps i la tasca docent

Hurtado critica la excessiva linealitat sobre la qual s’ha tendit a explicar la Història de l’Art. Suposo que aquesta linealitat ha servit a molts docents per tal d’exposar «obres» davant els seus alumnes. La major part del segle XX ha cregut en la historiografia com una disciplina evolutiva. I, clar, amb les eines que disposem avui en dia, aquesta argumentació basada en una certa idea de «progrés» ha quedat desmuntada. De la relació epistolar entre Louise Colet i Gustave Flaubert sorgí la famosa idea on un collaret de perles destaca, de forma objectual, més pel fil que no pas per casdascuna de les perles. Potser l’error ha estat convertir aquest fil conductor en una gruixuda cadena que molts han dut aferrada al coll. Molts docents no han sabut preguntar-se a ells mateixos sobre la matèria que volien exposar a les seves audiències. Han existit —encara n’hi ha als nostres centres educatius—, persones que han interpretat el món docent com una mena de «qui dia passa, any empeny». No es reciclen, no escolten noves tendències metodològiques, no volen pensar en el dia futur. I, clar, la disciplina ha quedat ressentida de la nefasta tasca d’aquests docents que només saben repetir i repetir les mateixes idees cada any. Unes idees que ni tan sols són seves. No han adquirit el rol de «mestres», són professors perquè alguna cosa havien de fer en aquesta societat postindustrial que —això diuen, jo no m’ho acabo de creure— se centra cada colp més en el coneixement. La resta de mortals, que no ens dediquem a la docència, pensem que les coses es poden fer d’una altra forma.

La Història de l’Art explicada com a cronologia ha fet molt de mal, és veritat. Ja vaig exposar en un article precedent com s’haurien de poder aprofitar els recursos que les TIC’s ens proporciones avui en dia. Des d’un senzill enllaç fins a desenvolupaments semàntics i creació de mapes de fluxes.

En el present text no és la meva intenció esgotar-vos amb l’entrellat tecnològic. Si he dut a escena a Joana Hurtado és per la simpatia que en conservo de les hores de classe compartides amb ella. Hurtado i jo èrem de la mateix promoció d’Història de l’Art, a la Universitat de Barcelona. Vàrem coincidir en moltes classes. Ara sóc un lector de les seves cròniques i textos; gaudeixo de la maduresa intel·lectual que està experimentant. En pensar sobre la sentència que Hurtado fa de la Història de l’Art no puc deixar de pensar en els professorat que teníem i en la manca metodològica que, a les classes, imperava. Ens explicaven l’Art com si encara fòssim marrecs d’educacio elemental. Resultat final d’aquest procedir: molts companys varen quedar una mica decebuts del que allà s’explicava. Que ningú ho interpreti com atac directe a l’staff del professorat. Hi havia bons professionals: Mireia Freixa, Mercè Vidal, Ricard Salvat —i a la seva ombra un valuós i poc reconegut Enric Ciurans—, Pilar Bonet. Eren professionals que et feien pensar. Que es feien preguntes. Però no tenien cap mena d’aportació metodològica. No et donaven ni un esborrany dels diversos debats existens en el món de la Crítica de l’Art. A més a més, existien també (encara existeixen) els professionals que com a docents no valien ni un cèntim, en canvi, però, eren bons en allò que anomeno «produir textos».

Per desgràcia, un gruix molt important de l’objectiu de la Història de l’Art actual se centra en explicar obres «les perles» i fer-les quadrar damunt d’un esquema encorsetat, molts cops preconcebut i poc qüestionat. Aquest esquema —«el fil» del collaret de Flaubert—, ha servit tant per explicar obres gòtiques, com el Dada. També per desgràcia hem de reconéixer que aquest estat de les coses és producte de la manca de formació cultural del gruix de la població. La mateixa disciplina s’hauria de preguntar: «¿En què hem fallat per torbar-nos actualment amb població que refusa frontalment tot l’art posterior als fauves?» Amb algunes excepcions —es clar, l’starsystem—: Dalí, Picasso, Warhol i pocs més. La població civil, en quant a formació artística ens referim, es troba un segle endarrerida de les tendències artítiques actuals. Aquí trobem, potser, el fet que molta gent no acudeixi als museus. Hi ha una clara fractura entre el món de l’art i la població que no es guanya la vida amb l’Art.

Aquests errors han fet que la Història de l’Art es trobi actualment massa fragmentada. Amb diversos pols actius. Per una banda els docents i divulgadors que només es mouen en un nivell elemental. No es fan preguntes sobre el món artístic i a més a més, no són capaços de fer pensar a les seves audiències. No generen. N0més distribueixen. Per una altra banda hi ha un moviment molt fort dins de la Crítica de l’Art. Professionals que han entés i han interioritzat que no només han de parlar de «perles» ni «fils».

El paper-problema dels museus i administracions públiques

Fonamentalment la Història de l’Art del segle XX ja està produïda. Vull dir: hom ja l’ha feta muntar damunt de la línia del temps i l’ha segmentat, etiquetat… i totes aquestes coses —de nivell elemental— que s’han de fer per tal d’adoptar una certa visió de conjunt. Ara, però, podem reescriure la Història de l’Art cercant nous camins. Una branca que hem de mirar d’abordar és observar el «com» s’ha escrit aquesta Història de l’Art. Revisar les perspectives per tal de tornar a fer lluir moltes obres de l’art que han restat arraconades; ja sigui per interessos de determinats moviments artístics, enemistats entre crítics i artístes i un llarg etcètera de batalles que han xacrat el món de l’art i que han fet que les masses hagin deixat d’entendre l’Art del seu propi temps. Un cop s’hagin rescatat tants i tants artístes oblidats —entre ells Lartigue—, també haurem de treballar de forma seriosa a través dels discursos que enfoquen sobre les perspectives d’allò que és local. Un dels errors que ha comés la historiografia de l’art al llarg del segle XX, ha estat centrar-se en l’adoració d’un starsystem internacional i oblidar el món local. I no ens enganyem: aquest starsystem ha estat promogut pels nostres museus i institucions culturals. Un exemple clar: una de les polítiques culturals de la Barcelona preolímpica fou la de farcir la ciutat amb obres de grans artistes del moment com ara Els Mistos de Claes Oldenburg o El Peix de Frank Ghery. Les Adminstracions públiques volien fer-se veure a nivell internacional. Aparèixer a les guies turístiques com a important hub cultural. A gairebé uns vint anys d’aquella mena de política cultural, Barcelona encara malda per entra de ple dret dins del món de les «ciutats creatives».

Els mateixos museus encara treballen sense una metodologia clara. Ho corrobora la notícia que saltava a les planes dels diaris els últims dies de primavera de 2010: El MNAC i el MACBA volien arribar a un acord per tal de definir límits. Això denota la manca de treball de fons que s’ha fet durant aquests anys de recuperació del país. No ens enganyem: si realment volen arribar a un acord per definir límits és a causa de la difícil situació econòmica. D’altra banda, sinó, continuarien comprant obres a dojo que després queden dipositades sine die en els soterranis. Dos exemples més d’aquesta nova situació en els museus: El mateix MNAC i el MNCARS.

Per una banda el MNAC ha decidit oferir al gran públic una nova presentació de l’art mostrat a les sales d’art gòtic. Com ells mateixos reconeixen, no abandonen la linealitat expositiva. Només han pujat del dipòsit determinades obres cabdals de l’art de ca nostra que restaven ocultes només pel gaudi i especulació d’erudits. Mentre la població i institicions públiques i privades paguen la factura. Serà una mostra molt maca de veure, no li resto importància. Però una nova reubicació de les peces i la incorporació d’alguna, que restava amagada als ulls del gran públic, no aporta res de nou a qui vol passar a un nivell superior en la forma d’entendre l’art. Més enllà de la fixació viciosa del taxidermista.

Més agosarada és la proposta de Museu Reina Sofia (MNCARS). Amb l’arribada a la direcció de la nau d’en Borja Villel, aquest museu de Capital una mica amb olor de naftalina postmoderna està cercant noves mirades. En obrir-se el 2010 Villel proposa el «Principi Potosí». Una nova mirada sobre el concepte de l’«alteritat»; un concepte molt treballat per l’Antropologia i també pels mateixos artistes, poc treballat, però, per la historiografia de l’art. Villel vol descarregar també el concepte cronològic i mirar de centrar-se més en les tendències. Seria d’agrair que pugui reixir en la seva tasca i no quedi derrotat per la salvaguarda econòmica que segurament durà a terme en Guillermo de la Dehesa. Un reconegut financer que es dedica a rescatar patrimonis de la foguera de la malversació. Esperem que el tàndem Villel-De la Dehesa sigui possible. Creiem que sí ho serà.

Tornar a sentir

Docents i institucions, juntament amb els camins que la pròpia disciplina han seguit al llarg del segle XX han fet que les obres d’art hagin perdut el seu potencial per a fer-nos sentir quelcom. La Història de l’Art, al meu entendre, ha de saber tornar a explicar les obres. Cal trencar el distanciament entre obre i públic. Reconec que tota obra ha de tenir la seva «àura», d’acord. Però això no comporta que l’espectador, resti al marge. Les obres d’art són per gaudir i, si pot ser, tocar-les, experimentar-les.

Caldrà refer la història de l’art en base a nous coneixements acumulats. Molts d’aquests coneixements provenen dels errors efectuats per la mateixa disciplina. La Història de l’Art, ha d’explicar l’Art i no tancar-se en si mateixa. Té raó Hurtado quan assenyala que la Història de l’Art és una disciplina pagada de si mateixa. Però, també, caldrà reobservar tota la producció de textos: des de Panofsky fins a Hal Foster per trobar les falles, els vicis, les quotes pagades a l’starsystem.

Per una altra banda, els professionals de la Història de l’Art, han d’emprendre una seriosa tasca d’immersió en procediments interdisciplinars. Sortir del seu locus amoenus, que de vegades representa la disciplina per tal de no rovellar-se. Aprendre d’altres disciplines com ara les Ciències Exactes, la Medicina, la Sociologia, la Psiquiatria Clínica, poden aportar a la nostra disciplina molts punts de trobada amb professionals que poden trobar-se al·ludits pel món de l’art. Amb una nova visió que els faci sentir, experimentar i participar d’una disciplina que hauria de ser útil per a tothom. Sense excepcions.

A tall de reflexió ràpida, assegut damunt una pedra qualsevol, arribo a la conclusió que la Crisi, de la que tothom en parla, no ha existit mai. Pot semblar una proposta provocadora, fins i tot irreverent. L’escenari al qual s’aboquen els Estats europeus com ara Grècia, Portugal i Espanya ens mostra una tendència cap a una agudització, més forta encara, de la cruesa econòmica. La reflexió principal és que la Crisi —entesa com a etapa de la nostra Història Contemporànea—, en el seu sentit semàntic estricte, no s’ha produït mai. El sentit etimològic de la paraula crisi al·ludeix a la idea de «canvi». Tinc l’apreciació que l’actual situació és idèntica a la del 2008. Potser ja hem començat a oblidar que el present marc de Crisi ja fa més de dos anys que ens ronda per les llars, els llocs de treball, la cua del pa, el metge… i això fa color de no canviar, com a mínim a curt termini.

Els fenòmens de crisi, en forma positiva o negativa, es caracteritzen per experimentar un procés molt greu —una mena de coll d’ampolla— seguits de l’abocament cap a un nou escenari. Doncs bé, aquesta situació greu fa temps que s’ha aferrat al teixit social. Continuem embussats en aquesta mena de cul-de-sac on cada colp som més i més ciutadans. No ha estat pas l’economia la que ha canviat —això implicaria el final de crisi—; ha estat la societat la que s’ha vist obligada a adaptar-se. Exemples clars: a l’Estat espanyol, tot i tenir més de tres milions de ciutadans apuntats a les llistes oficials de l’atur, l’Administració ha decidit apujar dos punts l’impost de l’IVA. Un altre exemple: malgrat haver-hi gent que perd nivell adquisitiu, els productes de consum no han experimentat un descens gaire significatiu; omplir el cistell de la compra implica més pèrdua d’aquest nivell adquisitiu. De més a més, aquest últim fet s’ha fet extensiu a més capes de població.

La Crisi econòmica com a «fase liminar»

Aquesta extensió dels problemes econòmics i socials ha fet que la Crisi mostri nivells de resitència que la faran difícil de superar. ¿Les situacions de crisi, què tenen de positiu? Si entenem «crisi» com a «canvi», la resposta és ben senzilla: la capacitat de sortir-se’n. Caldrà portar les eines que l’antropologia de les religions ha deixat al nostre abast per tal d’aportar llum al laberint actual. Així llavors —des d’aquesta òptica antropològica—, podríem assimilar determinades situacions de les crisis amb les fases de diversos rituals. Fou Van Gennep un dels primers en dur a l’estrada el terme «fase liminar», quan parlava dels rituals de passage. Emperò, l’ús contemporani del terme «fase liminar» prové de la reconceptualizació que Turner desenvolupà a la seva obra The ritual process (1969). Tornem, de nou, a la nostra exposició. La «fase liminar» es trobaria al mig del procés ritual. Aquesta etapa es podria molt bé assimilar amb el que hom identifica com a «crisi». Seria aquella situació on ja no ens trobem allà on èrem abans, tot i que sabem que no hi restarem per sempre més; perquè vindrà una nova etapa. Aquesta nova etapa, que marcaria el final de la situació de «crisi», es podria assimilar amb la «fase d’agregació» de la qual ens parla Turner.

El gran problema és que ens trobem dins d’una llarga «fase liminar» —ja massa dilatada en el temps i amb diversitat de situacions. És per això que argumento que la Crisi, no ha existit mai. Els medis de comunicació, les cúpules empresarials i, fins i tot, nosaltres mateixos ens hem introduït dins d’aquesta «fase liminar». Sovint sentim que, des de fa un parell d’anys, un company o un veí justifica el seu discurs amb un resignat: «…és la crisi». Aquest arronsamet d’espatlles, que no és res més que un producte més de la desídia, ens porta a viure cíclicament del principi al final de la «fase liminar». Tot això amanit de nous anuncis de corrupció i innoperància. Tant a ca nostra: cas Palau, Ibatur…; com també a fora: el govern dels Estats Units que no ha sabut gestionar bé la fuita de petroli de BP, la pèssima gestió i malbaratament de recursos per la realització del Mundial de futbol a Sudàfrica, la corrupció quotidiana a l’Estat italià…

Nova interpretació: el Caos

Si hem d’escriure aquest capítol de la història fóra convenient que aquesta etapa no dugui l’etiqueta de «crisi». No. Proposo un mot millor, més adient amb aquesta liminareïtat que sembla no tenir aturall: caos.

Sovint sentim com les notícies ens continuen anunciant el futur incert: la situació de «crisi» —diuen—, s’allargarà fins ben entrat l’any 2012. A voltes penso, que potser hauria estat millor una guerra. Comença i acaba. Després es reconstrueixen els països. El conflicte bèl·lic és la mateixa «fase liminar». En canvi, ara vivim els nostres dies sense cap projecte interessant. Els països es troben aturats. Això quan no decideixen aturar l’obra pública o rescabalar-se del deute generat per la pèssima gestió a través de la pujada d’impostos o rebaixes percentuals a les bases dels sous. Davant d’això només ens cal viure. Sóc conscient de la meva bona situació —eps! ací el cronista fa recordar que ja les ha passat magres i que té consciència que se les pot tornar a trobar. Hi ha moltes famílies amb situacions molt precàries i que no tenen cap alternativa de sortida a la seva situació. La situació és greu i no es treballa de forma seriosa per tal de trencar amb el cercle viciós d’aquest caos.

Molts centres de treball, públics i privats, han decidit fer retallades en els seus pressupostos per tal d’«aguantar la situació». És una visió totalment conservacionista. On es difon —de forma implícita— un missatge molt similar a dir: «que els altres solucionin els problemes, mentre que jo decideixo entrar en estat d’hivernació». És la nova situació de la patronal: «l’empresari os». Menja molts recursos: crèdits, recursos humans; i per una altra banda, produeix poc o de forma poc eficient. Recull els beneficis quan existeixen i resta a l’expectativa en època de vaques magres. Aquest tipus d’empresari —o d’Administració Pública— no ens permetrà, amb les seves accions, sortir-nos-en. Hem sabut de forma recent que a l’Estat espanyol només dos de cada deu acomiadaments són atribuïbles a la manca de solvència de l’empresari. La resta són pur caprici dels empresaris que, ara en època de caos, volen redefinir plantilles de personal. Una vergonya. I l’Administració Pública empra els mateixos mecanismes. Es replega sobre si mateixa a l’espera d’una bonança dels mercats financers i així poder vendre el seu Deute en paquets que altres siguin valents d’assumir.

Davant d’aquesta situació, la població civil es troba davant una falla que li serà difícil de superar. Si les grans corporacions decideixin no obrir els ulls a la necessitat de refer els contextos, el ciutadà perdrà poder adquisitiu. Hi havia veus l’any 2009 que s’atemorien davant la deflacció. Es va intentar evitar aquesta situació de qualsevol forma. La contrapartida: l’alternativa a la deflacció no ha atret els compradors foranis i a més a més els ciutadants de l’estat han vist com el forat de la butxaca ha estat més gran. A més a més, l’Executiu espanyol dirigit per José Luís Rodríguez Zapatero ha engegat diversos paquets de polítiques totalment antisocials. Solucions poc guaridores de les ferides que ja fa anys que patim. Aquest caos que s’aferra encrostissat a les nostres llars.

Recuperació de la confiança i cerca de responsabilitats

Hom sovint pensa que la Crisi no deixa d’ésser un miratge sota la calitja. Una ganyota mal feta pel sistema. Al començament de la davallada financera, els dirigents polítics de les Administracions es prodigaren en oferir —de veu, però no de facto— solucions que tendien a revisar el sistema capitalista actual. Aquestes propostes s’han esvaït. Era evident que aquells anuncis eren pura xerrameca enviada per assaciar la població i evitar les caterves. A l’Estat espanyol, per exemple —on la seva falla financiera es trobava en la dependència excessiva del sector immobiliari—, es torna a confiar en la venda de pisos com a indicador de la recuperació econòmica. Si es continua amb aquesta tendència ens podem endinsar en un sistema econòmic que es trobarà a expenses de l’especulació dels mercats. Una autèntica muntanya russa que a ulls d’observadors exteriors crearà desconfiança. L’estat espanyol perdrà clients potencials per a la col·locació tant dels seus productes com del seu Deute.

Tard o d’hora, eixirem d’aquest caos financer on ens trobem actualment. En un futur no massa llunyà haurem d’explicar-nos què ens a dut realment a aquestes situacions d’innestabilitat financiera. Segurament descobrirem com s’ha confiat massa en determinants gerents que han malbaratat recursos en favors de la seva pròpia butxaca. També descobrirem com la creació de l’euro i l’arribada al context peninsular va fer davallar el poder adquisitiu dels seus ciutadans. Veurem amb sorpresa com l’Estat espanyol continua a la cua dels països que es pretenen moderns. Les causes: pèssima gestió dels recursos propis, moviments especulatius molt centrats en factors immobiliaris, i sobertot: una greu manca de fonamentació en la formació de la seva població per tal de generar coneixements pràctics pels món actual. Una nova «llei del silenci i del perdó» no ens servirà per a res. Per una altra banda la formació, així com la vertadera aplicació dels coneixements adquirits en estudis d’alt nivell, continua sent un dels problemes principals de l’Estat espanyol. On molts cops es prenen decissions sense preveure els moviments futurs.

*Reconeixement dels crèdits fotogràfics:

URL original: http://go2.wordpress.com/?id=725X1342&site=vicentvercher.wordpress.com&url=http%3A%2F%2Fvicentvercher.files.wordpress.com%2F2008%2F10%2Fgraffiti-fabra-vinaroc.jpg&sref=http%3A%2F%2Fvicentvercher.wordpress.com%2F2008%2F10%2F16%2F

Les notícies cícliques assetgen cada estiu  el gran públic. Es repeteixen amb una monotonia sorprenent, sense cap mena d’anàlisi: l’atur baixa, l’inici d’una altra guerra llunyana, els boscos propers cremant-se, la commemoració de l’arribada de l’ésser humà a la Lluna…

En aquest article parlaré sobre aquesta última notícia: l’arribada de l’home a la Lluna. Des de ben petit cada estiu aquesta notícia ha saltat del paper dels diaris a la pantalla de la televisió, i viceversa. Per a mi, l’estiu no té sentit sense aquest recordatori. Això precisament és el que és: un recordatori constant. L’arribada de l’home a la Lluna constitueix una remor de fons que omple els pisos tancats perquè els seus habitants es troben al camping de torn, una remor que arriba amb les onades de la mar a les platges… Una forma de dir: el 20 juliol de 1969 l’ésser humà —liderats pels EEUU— va arribar al seu satèl·lit més pròxim. Enguany ens recorden el quaranta aniversari d’aquella gesta.

Les últimes setmanes tots els focs d’artificis dels medis de comunicació occidentals s’han destinat a la cobertura d’aquesta efemèride. Converteixen una notícia del 1969 en actual. Aquesta notícia cíclica té els seus seguidors, any rera any. Els mecanismes propagandístics funcionen a la perfecció. La nostra actual societat de l’espectacle necessita nodrir-se d’informacions-espectacle d’aquesta mena. No deixa d’ésser curiós que el text de Guy Debord sigui de 1967, després vingués el maig francés del 68 i la Primavera de Praga i l’any següent la conquesta lunar. Era un context de Guerra Freda; on tant Occident com els països socialistes es trobaven dins d’una dinàmica de confrontació. Un moment clau on la Modernitat passava per una zona de turbulències.

Dins d’aquest context, la conquesta del satèl·lit representava un cop de força per demostrar qui manava realment a la Terra. Aquesta situació no deixa de resultar paradoxal: per demostrar el poder entre blocs, hom decidí sortir del planeta blau per conquerir una pedra que dóna voltes al voltant nostre. El final de la modernitat estava marcat per la constant construcció de fronteres i, alhora, el qüestionament d’aquestes: el mur de Berlín; la construcció de l’Estat israelí, els procesos de descolonització…

La missió de l’Apollo XI no deixava d’ésser una gran campanya de propaganda política nordamericana. Kennedy havia anunciat que l’home viatjaria a la Lluna. Les empreses armamentístiques del seu país però, decidíren executar-lo en pro d’un nou president més bel·licista: Nixon. Amb aquest últim, sí es va fer efectiu l’aterratge lunar.

Cada any tenim la tornada de les imatges dels paisatges lunars. De les veus que narren la importància d’aquella gesta. De tot l’embolcall que ens fa veure el poder dels Estats Units d’Amèrica com a líders de la missió de l’Apollo XI. Davant la commemoració de la data concreta, sempre hi ha qui parla del context de Guerra Freda on es trobaven els blocs polítics de l’hemisferi nord del planeta Terra.

Vull reflexionar sobre un fet cabdal: la veritat o la falsedad de les dades aportades. Realment l’home ha trepitjat la Lluna? És un debat difícil de treballar. Sobretot sabent que és un discurs que no agrada als blocs occidentals arrenglerats amb els Estats Units d’Amèrica. Però realment cal pensar sobre els mecanismes dels quals disposava en aquells moments occident per tal d’aturar la cursa desbocada,  entre els EEUU i la URRSS,  cap a la Lluna.

El segle XX va tenir la capacitat de construir i explicar la seva pròpia història a través de la imposició d’imatges.  Quan antigament els cronistes romans narraven el paisatge africà l’embolcallaven amb tota una sèrie d’éssers que, després, l’imaginari medieval va conrear. Els textos explicaven una realitat que es reinterpretava de forma infinita. La imatge fotogràfica ha tingut la capacitat de documentar i certificar com a vertaders determinats moments de la història de la humanitat. No hi ha text que rememori la gesta lunar que no estigui adobada d’imatges realitzades pels passatgers de l’Apollo XI. ¿Realment fou així, o en aquell moment precís l’occident capitalista havia de donar un cop de força davant dels països soviètics i, fins i tot, davant de la seva pròpia opinió pública? Les meves reflexions poden fer pensar a algú que recolzo la anomenada «Teoria de la Conspiració»; on es nega de l’ésser humà hagi arribat a la Lluna. De fet, la meva postura parteix d’un escepticisme que es basa en les capacitats tècniques que existien per fer possible una aterratge humà a la Lluna.

Repaso els llibres d’Història de la fotografia del segle XX. La majoria parlen de la fotografia des d’un punt de vista purament artístic. De vegades, però, la fotografia artística s’afegeix amb la fotografia documental. Un exemple ben clar: una de les imatges totèmiques del segle XX —el retrat d’Ernesto «Che» Guevara—, fou captada per Alberto Díaz Gutiérrez —«Alberto Korda»— amb una visió bàsicament documentalista. Però la realitat ha estat que la fotografia del «Che» es va convertir en una autèntica icona que representava la possibilitat de l’expansió de la lluita socialista arreu del planeta. És una imatge fotogràfica que es va idealitzar i, que en certa mesura, s’ha enquadrat també dins del món artístic; de la fotografia artística. Tornem de nou als nostres astronautes que arribaren a la Lluna. Ells també havien de consolidar la seva situació. No bastaven només les paraules d’Amstrong: «Aquest és un petit pas per a un home, però un gran salt per a la humanitat»; calien també l’explicació pràctica a través de documents fotogràfics i de video. Per tal de poder documentar i donar força a un «això ha estat veritat». No deixa d’ésser curiós que una de les primeres imatges de l’ésser humà retratant-se fora del planeta Terra no siguin tingudes com a document artístic i com a testimoni documental alhora.

Durant els últims quaranta anys ens han mostrat les imatges com a representació d’una realitat total, d’una veritat que no es pot discutir. Talment com un dogma. La Modernitat tenia la capacitat de transmete amb caràcter de validesa determinats dogmes. Basava molts relats a través d’enganys que li servien per perpetuar les seves necessitats. Per no deixar fluir amb tanta rapidesa el pas del temps. El feixisme es volia perpetuar en el poder tot difonent el missatge que el seu Cabdil —per exemple— era l’escollit de Déu per governar els desitjos de la població. Aquesta moneda de canvi fou d’un èxit total durant més de quaranta anys a l’Espanya del General Franco. La Postmodernitat però, ajudà a l’enderrocament dels mites. Va permetre obrir vies de debat que revisaven les Grans Teories. Sóc conscient també, que com tot, el moviment postmodern també tingué els seus errors. També volia establir els seus principis com a únics i vàlids. Els seus profetes, però, només conegueren l’inici del procés que enderrocà la Modernitat.

Baudrillard ens parlà de com la nostra societat s’estava construint a través de simulacres: «Disimular és fingir no tenir quelcom que es té. Simular és fingir tenir allò que no tenim.» (Baudrillard, 1998 [1978]; p. 12). Els simulacres van invair el món del segle XX. La tecnologia va permetre que a través de la simulació quedés qüestionat què era vertader i què era fals; què era real i què restava dins el pla d’allò imaginari. Sé que ens establim dins d’un estadi més filosòfic que no pas científic. Emperò, som conscients que la ciència del segle XX va estar molt influenciada per les ideologies polítiques. Sovint els científics han hagut de caure sota el dogal dels polítics; com ocorre actualment amb el debat de les cèl·lules mare o l’ús dels transgènics.

Allò que interessava en el moment del 20 de juliol de 1969, pel bloc occidental liderat pels Estats Units d’Amèrica, era anunciar el triomf de l’arribada a la Lluna abans que no pas els soviètics. Fer creure als soviètics que ells havien conquerit la pedra lunar. Possiblement no existien els avenços tècnics per fer que persones de carn i ossos passegessin per la lluna, però a la Terra existien els medis per fer possible una simulació de com seria el caminar de l’home per la Lluna. Es va crear una simulació per tal d’atorgar al món la visió de superioritat d’un bloc per damunt d’un altre.

Torno a vindicar un lloc important de la imatge de Buzz Aldrin damunt el terreny lunar —vertader o fals—. És la història d’una imatge que reapareix cada estiu davant de la població d’un món globalitzat per continuar dient: «aquesta és la nostra veritat, l’única vàlida». Dins d’una societat de l’espectacle com l’actual, tot és representació: la representació de la crisi econòmica —per exemple— és interpretada senzillament com un espectacle per aquells que encara conserven el lloc de treball. I així la majoria de les activitats humanes. Vivim en la època dels missatges sense consciència. Tot és publicitat. L’activitat econòmica es destina al temps d’oci. Les imatges són una droga autèntica que volen fer viure aquest somni etern d’una humanitat sota el so constant de l’espectacle. Dins d’aquest espectacle sorgeixen les notícies cícliques que volen mitificar la història. La postmodernitat havia anunciat el final de la història. Això no fou ver.  La Història, com a coneixement i autoexplicació o justificació dels vencedors, s’ha continuat escrivint. Ara però, es veuen molt millor allò que hi ha de fals en el discurs històric: no hi havia —per exemple—, armes de destrucció massiva a l’Iraq.

Tot el món s’ha espectacularitzat. El gran espectacle fou, sense cap mena de dubte, la simulació de l’arribada de l’ésser humà a la Lluna. Fou un espectacle per occident i un contraatac propagandístic pels països de l’òrbita soviètica. El planeta Terra esdevenia un satel·lit de la mateixa Lluna (Baudrillard, 1998 [1978]; p. 70). Es canviaven les tornes. El món establia l’inici de la seva espectacularització:

Amb el desenvolupament del capitalisme, el temps irreversible s’ha unificat mundialment. La història universal arriba a ser una realitat, ja que el món sencer es reuneix sota el desenvolupament d’aquest temps. Però aquesta història, que és la mateixa a tot arreu alhora, no és encara altra cosa que la negació intra-històrica de la història. És el temps de la producció econòmica, retallat en fragments abstractes iguals, que es manifesten sobre tot el planeta com el mateix dia. El temps irreversible unificat és el del mercat mundial, i corol·làriament el de l’espectacle mundial. (Guy Debord,  La societat de l’espectacle, capítol 5, paràgraf 145).

La humanitat va caure en el seu propi parany. Tot simulant l’arribada de l’ésser humà a la Lluna, signava la seva condemna de mort davant d’allò que és Real. Si es pot manipular l’autenticitat d’un fet tan important i únic com aquest: es pot manipular tot. L’espectacle, com a motiu bàsic de consum. A l’estiu les notícies importants decauen i sorgeixen notícies cícliques com aquesta que ens ocupa on trobem l’aiguabarreig conscient d’ideologia política i espectacle. No sé si realment l’ésser humà ha trepitjat la Lluna. D’una cosa podem estar segur: la humanitat continua sense revoltar-se, continua a la lluna de València sense tenir la capacitat de decidir sobre la falsetat o no dels missatges que molts medis de comunicació difonen.

Referències bibliogràfiques:

—Baudrillard, Jean; 1998 [1978]: Cultura y Simulacro, Editorial Kairós, Barcelona.

Vivim en societats que es mouen a un ritme que mai no s’atura. Un dinamisme que ens obliga a desitjar més, a realitzar més tasques amb el mínim de temps. Qui no puja al tren que passa, el pot perdre per sempre. O almenys durant algun temps.

Les màquines però, ens ajuden constantment a no perdre aquest ritme. Com soldats marquen el compàs: «Un, dos, un, dos…». La necessitat d’anar cada, cop a més, per una mena de coll d’embut per on ha de passar tot. Aquests artefactes, al menys els que envolten el nostre món, disposen d’un caràcter propi. Tenen la capacitat d’esdevenir una mena de pròtesis del nostre cos. De fet, moltes d’aquestes màquines, arriben a suplir les funcions humanes.

Fins aquí la història ja és coneguda. Estaria bé pensar en la imatge que Umbo va crear per tal de parodiar el ritme frenètic dels reporters de la seva època. Això era a mitjans dels anys vint del segle passat. En aquest collage fotogràfic se’ns revela un cos humà envaït per tota mena de màquines que supleixen els sentits humans: una càmera fotogràfica a l’alçada dels ulls que supleixen la vista, una trompa de gramòfon que capta tota mena de sorolls….; de fet, la visió de l’home d’avui en dia només ha actualitzat la imatge i el model de les màquines. El concepte de la imatge creada per Umbo es manté amb tot el seu pes.

Llibertat (I)

Per una altra banda, també han sorgit nous aspectes que són força importants i que, en certa mesura, marquen la nostra forma de relacionar-nos amb les màquines i fins i tot amb la resta de gent. No deixa de ser cert que les ràdios de butxaca, aquells aparells que la gent gran s’enduu per sentir els programes preferits tot prenent el sol de la tardor, són un dels primers dispositius wireless de la vida moderna.  La primera andròmina sense cables. Avui tothom demana la possibilitat d’accedir a internet o transferir dades del seu ordinador portàtil a través de dispositius wireless o wi-fi. I aquest fet fa que la gent senti la llibertat de la seva relació amb les màquines. Poder-se connectar a través d’un telèfon mòbil, a la xarxa informàtica, enviar dades a un servidor, o fins i tot, enviar fotos a un altra persona, és avui en dia una de les frivolitats que la tecnologia contemporània ens ofereix. Dins del nostre espai més immediat circulen tota mena de codis encriptats, i que tenen com a destí viatjar d’un dispositiu a un altre sense la necessitat d’un cable.

Dins de tot aquest joc, sembla evident que el telèfon mòbil és el rei dels dispositius que més s’han incrustat en els nostres hàbits contemporanis. A banda dels ordinadors. Però si bé, l’ordinador no és habitual que ens acompanyi fins a una latrina, un mòbil sí que ho és. També existeixen altres trastos que estan destinats a fer-nos pensar que la vida seria més dura i més àrida sense la seva presència: des d’un mp3 per evitar deixar la passió per la música arraconada, fins a càmeres digitals que funcionen a hores d’ara sense suport físic analògic. També hi ha les gravadores de veu que prescindeixen de les incòmodes cintes, que a la llarga sempre s’embrutaven o perdien la seva funda. El més sorprenent d’aquests dispositius és que en els últims anys, han fet un salt qualitatiu cap a les tecnologies digitals, totalment emparentades amb els ordinadors i els seus sistemes de programació.

Memòria

Fet i fet, no deixa de ser una bona estratègia per tal d’eliminar allò que transportava la nostra memòria (les cintes, els rodets de fer fotos, els cd’s….). Amb una gran ingenuïtat hem deixat que els nous electrodomèstics supleixin les nostres capacitats per recordar una data, per transcriure un text, per comunicar-nos amb la persona estimada… Això ens ha fet més dependents d’aquestes màquines. I per aquest motiu els hi hem exigit una sèrie de requisits (seguretat en la transferència de dades, emmagatzematge, autonomia energètica…) bàsics que en certa mesura marquen la seva ambivalència macabra.

Llibertat (II)

Per una banda, al llarg de tot el segle XX els objectes electrònics, i després els digitals, han experimentant un procés constant de miniaturització. Cada cop els rellotges de polsera són més i més petits, fins i tot hom parla ara d’implantacions subcutànies per a nens petits que tenen la capacitat de perdre’s sovint. Un sistema, que cal dir-ho, ja funciona —a mode de polseres electròniques—, entre els centres de reclusos. Amb aquest procés constant de reducció d’escala, els objectes intenten fer-se invisibles entre nosaltres i el medi, entre nosaltres i la resta dels elements socials. Es fan petits com si ens diguessin: «fes-me servir com si jo no hi fos». Però aquesta capacitat per haver de resultar vertaderament útils, invisibles, i portàtils (tot alhora!) ha quedat potenciada gràcies a la possibilitat de funcionar sense fils. Com ja hem dit, tots aquells que vam viure l’esplendor i mentida dels anys vuitanta del segle XX, vàrem poder gaudir de les radiocassettes que funcionaven amb piles, dels jocs electrònics de baix cost i de resultats enlluernadors. En fi, una mena d’eufòria tecnològica que va permetre l’entrada de les tecnologies digitals… Doncs bé senyors, aquests aparells ara ja massa allunyats en el temps i, segons com, a l’altra banda del mur de Berlín, eren el precedent del concepte de wireless. De la vida sense cables. Destaco aquesta situació a l’altra banda del teló d’acer perquè, en certa mesura, amb la caiguda del mur de Berlín cauen també els anys vuitanta i es comencen a popularitzar nous sistemes d’enmagatzament: arriba el compact-disc. S’inicia l’època dels suports digitals de consum domèstic.

La mentida però, resorgeix —com sempre—, en acabar-se l’eufòria inicial. Cal que es puguin qüestionar totes aquestes comoditats amb un mirada més distanciada. Què hem de fer quan s’està acabant la bateria de l’ordinador portàtil? O quan sortim de casa amb la bateria del mòbil massa baixa, o quan a mitja reunió l’agenda PDA s’apaga. Encara pitjor quan en un safari fotogràfic de gran interès la càmera digital comença mostrar símptomes de mareig i hem de tornar cap a casa per tal de recarregar energia… És llavors quan comencem a veure com el cable apareix com una extensió obligatòria dels dispositius portàtils. Més d’una vegada hem hagut de sortir de casa carregant amb el cable necessari, per evitar la mort súbita del nostre amant portàtil-inalàmbric.

Com veiem, un punt feble d’aquestes tecnologies digitals rau en la seva autonomia elèctrica —amb la dependència a una font permanent d’electricitat fixa, que les pugui restablir el seu nivell de vida òptim. Feia molt de temps que em preguntava per què no apareixen mòbils que tenen la capacitat de carregar-se amb el vent, o amb la llum solar, o amb la llum de l’oficina, o no sé…. com sigui, però vertaderament sense haver-se de connectar a un endoll! Ara sembla que aquesta solució aviat serà una realitat.

Per una altra banda, la dependència amb els cables, es troba en la capacitat d’aquests aparells per tal de complementar funcions amb la resta d’andròmines digitals. Càmeres de fotos que «descarreguen» les seves imatges en un disc dur a través d’un cable de tipus USB, o un telèfon mòbil amb sistema de transferència de dades que pot recollir agendes de telèfons que l’usuari té en el seu ordinador… És crea doncs, un altre sistema de dependència amb les màquines per culpa de la seva manca d’autonomia. Si per exemple, tenim una entrevista gravada amb una enregistradora digital i la  volem guardar en un format diferent al que ella ens ofereix, haurem de «passar» l’entrevista a l’ordinador i després amb un programa de processament de so, remostrar l’ona sonora i donar-li el format desitjat. Un poc embolicat, tot plegat. Encara no hi ha un sistema popular per a establir una relació fluïda entre els artefactes i nosaltres. Cada fabricant crea el seu estàndard, la seva norma. Això crea conflictes amb altres proveïdors i troba a l’usuari final submergit en un mar de manuals i guies que, en alguns casos, esdevenen llibres de consulta freqüent.

El cable es converteix en una mena de connexió neuronal entre l’objecte principal: aquest no és cap altre que l’ordinador. De fet, l’usuari, ara, és al seu torn, una altra andròmina més que els objectes necessiten per tal de connectar-se entre ells, amb el temps però, aprendran a fer aquesta senzilla funció per si mateixos. L’ordinador, de qualsevol tipus model i marca, és el cervell principal i els objectes digitals «sense cables» són els òrgans del seu propi cos tecnològic, que surten a veure món. Els objectes aprofiten les nostres capacitats locomotores per tal de captar fragments del món; després el Cervell Informàtic que dorm a casa processarà i manipularà les dades.

Existeixen molts nivells de dependència amb els cables. Aquests cordons umbilicals electrònics. La majoria d’elements que emprem contenen una connexió elèctrica a través d’un cable per tal de funcionar; per exemple, un audífon minúscul o un marcapàs instal·lat com un hoste dins del cos humà. Però hi ha un altre nivell que ho ha envaït tot: el món informàtic. Aquesta esfera particular crea un alt grau d’electrificació social. Tot sembla dependre de la màquina. De vegades he deixat l’ordinador encès treballant, mentre marxava a dormir. Aquest nivell informàtic, —altament complicat, s’ha suportat damunt de dos nivells electrònics preexistents: la xarxa elèctrica de les ciutats i el sistema telefònic. Això crea un gran entramat de transferències. L’ésser humà, queda només com un petit obrer babilònic que resta al servei d’aquesta xarxa. Si observem els carrers veiem com els cables surten dels habitatges com grans tentacles que transmeten la vida interior de les cases. La xarxa telefònica funciona igual: veu i dades que es transmeten amb codi binari a gran velocitat. La nostra intimitat queda despullada a través del transvasament d’informació. Els grans grups empresarials empren pels seus projectes les dades que desvetllen els nostres usos de consum elèctric i telefònic per tal de crear competències o productes nous. Per tal de crear nous artefactes i sistemes de dependència amb els cables.

Lluny d’oferir una visió pessimista, el que hem volgut mostrar ha estat una sèrie d’observacions sobre el nostre entorn social quotidià, on la màquina i els seus sistemes pseudo-neuronals de dependència amb la xarxa elèctrica o de transferència de dades que en principi estan destinats a fer-nos una vida més fàcil. En certa mesura també més higiènica: processos i conceptes de rapidesa, miniaturització i simplificació. En aquest context l’home, es queda reduït a un cos imperfecte que s’estressa de forma sobrenatural quan veu que, amb el salari que li ofereix l’economia global, no podrà adquirir aquell nou telèfon que fa de tot i que de més a més cobra les telefonades a preu d’or. Un home que veu com, en obrir la caixa que embolica el producte desitjat, —més o menys wireless, ha d’aprendre una gran quantitat de coses: sobre com connectar l’aparell a un altre, sobre com carregar la bateria i en quin moment fer-ho (depenent de si la bateria és de magnesi o de liti!!). En fi, un home que s’ha involucrat amb la màquina, però que també es deixa devorar per la seducció de sentir-se útil encerclant-se de màquines com si fossin nadons acabats de néixer que cal atendre en tot moment. La vida de l’home envoltat de cables té sentit perquè són els objectes els que, en certa manera, justifiquen la seva existència com a organisme.

Sovint apareix la narració mítica del cyborg. Una barreja entre l’ésser humà i la màquina. Hi ha en aquest punt dues vessants: el cyborg en la seva atracció pel món artístic; i per uan altra banda el cyborg com un terreny d’investigació pel món científic. Barbara Kruger representa la investigació del cyborg com una reinterpretacio del cos humà. Emperò, el cas més fort l’aporta la ciència. Les investigacions del professor Kevin Warwick, de la Universitat de Reading, van més enllà del discurs filosòfic. Ell mateix és el cyborg. Experimenta amb el seu propi cos els límits entre cos, neurologia i tecnologia. El final del segle XX va fer virar l’espiritualitat cap el culte al cos. El cos com una matèria que sovint fa nosa —com ara les patologies relacionades amb l’anorèxia); o el cos com un tòtem —exemplificat pel gran desenvolupament a internet de la indústria pornogràfica).

Finalment queda entredita la idea de llibertat, redefinida pels gran grups empresarials dels sectors de l’energia (endesa), la telefonia (orange) o l’informàtica (microsoft). Són ells qui, amb els seus artefactes, han creat les noves formes de llibertat. Les noves necessitats. De vegades penso que la norma entre tots tres vèrtexs del triangle (artefactes, grups empresarials que els dissenyen i, usuaris) és tan senzilla com aquesta: un mòbil, que és un ordinador petit, es pot connectar a un ordinador més gran per actualitzar les dades, ja potser una computadora portàtil o no, es connecta a una font elèctrica fixa. La font elèctrica fixa d’un habitatge… necessita d’un punt energètic potent o un node energètic; el node energètic capta la seva energia a través de línies d’alta tensió que creuen el terreny per aportar-nos la nostra petita porció de llibertat. Les nostres limitacions com a éssers s’han sumat a les màquines que necessiten estar en contacte amb aquest punts d’energia fixa. El cable és el nostre lligam amb els grans grups empresarials que ens tenen lligats amb els seus atractius productes que nosaltres anem domesticant i personalitzant o customitzant com millor ens agradi: adhesius, colors, noms… tot per tal de fer únic el nostre portàtil, el nostre telèfon. Per tal de reconquerir allò que la nostra vida envoltada de cables ens ha fet perdre: la llibertat quotidiana.

Fa unes quantes setmanes que el meu cervell fotogràfic ha ancorat damunt una fotografia trobada de forma atzarosa. Vaig trobar aquesta imatge de forma casual. Cercava informació sobre els descobriments mèdics de l’antiga Xina.

La investigació consistia en trobar tot allò que era peculiar de la medicina xinesa i que la cultura asiàtica havia perpetuat gràcies a una mil·lenària tradició. Un d’aquest trets característics era l’ús medicinal de l’opi. El doctor Daniel Méné, al seu llibre La medicina Xinesa (Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 2001) parla sobre la importància de l’opi en el desenvolupament de la morfina. I com l’opi constituïa un fàrmac freqüent dins del món xinès.

A la nostra societat actual, sabem que una paraula pot tenir un «efecte papallona» molt potent. Fou d’aquesta manera com vaig trobar la fotografia que encapçala aquest article. Podríem dir que si s’hagués d’indexar l’etiquetaria amb paraules com ara: medicina xinesa, opi… i partir d’ací moltes altres paraules que en observar la fotografia m’enllacen amb uns altres conceptes: colinialisme, fumadors d’opi, fotografia, fotografia pictorialista, anestèsia, estampa oriental… Tot aquest núvol d’etiquetes fa setmanes que em balla pel cap quan observo aquesta imatge.

Tornem però, a la meva cerca sobre medicina xinesa. Segons he anat llegint el món europeu desconeixia sistemes potents d’anestèsia. L’opi comportà un avenç molt potent per a les pràctiques clíniques. El colonialisme europeu del segle XIX propicià l’exportació de grans quantitats d’opi cap el món occidental. L’ús d’aquesta droga es va estendre entre les classes intel·lectuals emergents, tal i com ho era el cas de nuclis ubicats a ciutats com Paris o Vienna. A Xina ja es fumava opi com a pràctica habitual des de feia anys. El món europeu adopta llavors aquesta pràctica: apareixen els fumadors d’opi. Byron, Rimbaud, Baudelaire, Balzac… van caure davant d’aquesta moda de la seva època. Trobem una sèrie de conceptes que es deriven d’aquest escenari com ara la figura del dandi i els poètes maudits, Tal i com avui ho són les anomenades drogues de disseny. Les colònies britàniques de la India van també iniciaren el conreu d’opi, amb la intenció de proveir els mercats europeus.

Aquest consum europeu de l’opi provocà que dins del món xinès s’incrementés la producció, al mateix temps que també incrementava la població humana. Dins d’una tendència que ha arribat fins els nostres dies.

L’Imperi Britànic havia aprofitat la seva jugada colonial i volia aprofitar els beneficis que aprotava el cultiu i mercadeig de l’opi. Fou així com intensificà el conreu a l’Índia i, alhora, volia fer-se amb el monopoli de l’exportació d’aquest producte. De forma paral·lela les autoritats xineses veien el consum d’opi com una addicció que provocava efectes negatius per a la seva població. Per això va establir la seva prohibició. Aquesta decissió no beneficiava en res les aspiracions comercials de Britànics, Portuguesos i Holandesos que estaven reintroduint l’opi pel sud de Xina. Esclataren els conflictes coneguts com a Guerra de l’opi.

Tornem a la fotografia. Aquesta imatge no deixa d’ésser hereva d’aquest context. Desconec quan es va realitzar. Sé per la traça que es troba a internet que pertany al museu del Palau de Manxukuo. I aquest últim nom  —Manxukuo— ens duu a un altre context: els conflicte Xina-Japó i les aspiracions d’aquests últims per introduir-se al continent a través de la Manxúria. Segurament la nostra imatge sigui més aviat d’aquest segment temporal: década dels anys trenta del segle XX.

En tot cas, la imatge té una forta capacitat evocadora. Desconec l’autor, de totes formes però, cal destacar la delicadesa de la imatge. Recull en primer pla a la nostra recol·lectora d’opi. Destaca aquest personatge amb els seus cabells ben pentinats i l’ornamentació del seu vestit. No se’ns pot escapar que segurament estava posant. Per aquest fet no crec que sigui allò que coneixem com una fotografia instantànea, agafada a corre-cuita, gairebé furtada. Dins del mateix camp fotogràfic podem imaginar dues figures més que observen a la model i al fotògraf. Emperò, tot queda difuminat. Com l’anestèsia que provoca el consum d’opi. Crec que és una bona proposta identificar allò que s’ha volgut fotografiar amb una solució tècnica com la present: enfocant només a la recol·lectora i desenfocar la resta del camp visual. Observo la fotografia i decideixo activar mentalment un altre concepte: el de la fotografia pictorialista. Aquest moviment fotogràfic nascut del món cultural francès tingué moltes derivacions i es desenvolupà en altres indrets. Si bé és veritat que la fotografia pictorialista volia emular la pintura, per tal d’aconseguir el seu lloc privilegiat entre les muses, també hem de pensar que el pictorialisme obrí la porta a la identificació amb els enquadraments realitzats pels gran mestres de la pintura, i també, per aconseguir les textures visuals d’aquests. ¿Per què crec que aquesta imatge de la recol·lectora d’opi segueix els enunciats de la fotografia pictorialista? La composició recull directament la sensibilitat romanticista i impressionista del segle XIX.

Hi ha un quadre, per exemple que es prodria relacionar directament amb la fotografia. És el Camp de roselles de Claude Monet, de 1873. Les roselles i les plantes que produeixen l’opi pertanyen a la mateixa família, les papaveràcies. Reconec que potser, la comparació és una mica atrevida, en tot cas, però, crec que ens pot donar una bona idea sobre el context cultural que tant el quadre de Monet com el camp on es troba la nostra recol·lectora d’opi evoquen. S’apunta cap a l’evasió, dins d’un món en plena revolució comercial i industrial. La imatge del Palau de Manxukuo també em fa pensar en un altre tipus de referent pictòric: l’estampa oriental. Pensem que les estampes orientals van ésser un producte d’exportació cap els móns occidentals amb burgesies fortament atretes per aquests nous luxes exòtics. L’estampa oriental, i en concret la japonesa, experimentà una edat d’or provocada pel colonialisme europeu. L’autor més lloat d’aquesta pràctica fou en Katsushika Hokusai. Molt apreciat fins i tot pels pintors i artistes avantguardista del segle XX, com ara Kandinski o Eduardo Chillida.  Penso que potser el pictorialisme de la fotografia que centra aquest text, es troba més emparentada amb l’estampa oriental, que no pas amb els grans mestres de la pintura europea.

Espero que les peces del trencaclosques haguin encaixat. En tot cas, tinc consciència que tot plegat no passa d’un exercici literari. Un discurs que parteix d’una troballa.

Ut poesis imago. Reaprofito l’exercici humanista del paragone per tal d’encetar noves possiblitats per a la crítica fotogràfica. Per trobar noves vies que ens ajudin a explicar i reinterpretar la Història de l’Art.

«Com la poesia —interpreteu ací qualsevol capacitat de crear textos—, així són les imatges».

Les imatges com potents activadores de coneixements que ens evoquen conceptes o els referencien. Caldrà continuar dins d’aquesta línia per tal de reinterpretar les imatges. Sé que és un procediment típic de l’ànima de l’historiador. Una pràctica que pot xocar directament amb el pur plaer de l’observació buida de contingut. Del plaer a la recerca d’una bellesa espontània. De l’àura benjaminiana.

En tot cas, aquesta recol·lectora que continua mirant l’objectiu fotogràfic no deixa de presentar-se com una autèntica deesa oriental davant de l’observació que fem des del món occidental. L’evocació és constant.

És veritat, he tornat a marxar per camins diversos. Ha estat una altra becada a l’ombra de l’atzavara. Una desconnexió de més d’un mes sense fer escriguera. No penseu que no tenia pas ganes d’abocar-hi reflexions en aquest blog. Molta ràbia i moltes ganes d’udolar. Això és el que més he tingut!

Vaig deixar d’escriure a partir dels fets de març a la Universitat de Barcelona. A partir d’ací tot han estat esdeveniments massa importants. Destaco el traspàs d’en Ricard Salvat. Una de les figures que cal reivindicar com a node clau per entendre el teatre català contemporani. També per entrendre allò que el teatre català podia haver estat i no han volgut que fos mai.

Una universitat que no sap cap on ha de menar el seu rumb durant els inicis del segle XXI, i un país que no sap aprofitar tot allò que el món universitari li pot oferir.

Dins d’aquest context de desconnexió entre el món Real i el món Docent he estat també donant-li voltes a la campanya de la Generalitat de Catalunya on s’anuncia que la «Formació és la clau». Mireu, no sé fins a quin punt aquesta proposta té sentit. Som molts els que ens hem cremat els ulls estudiant i ara combrem igual que qualsevol que s’ha passat la seva joventut fent el dropo després de la jornada laboral. Estrictament laboral! Clar, ara el vaixell a topat contra els esculls i tothom s’ha de salvar. També ho trobo lògic i és la norma bàsica de la supervivència.

Diuen que quan els vaixells s’enfonsen, les rates són les primeres en abandonar la nau. Aquests dies no ens pot deixar d’estranyar que certa dinastia monàrquica que governa l’Estat espanyol vegi com una de les seves infantes abandona l’Estat justament ara, en plena pujada de la crisi econòmica.

L’Estat espanyol acaba d’arribar a la magnífica xifra dels quatre milions d’aturats. Molts diuen que és una xifra històrica. En aquest segle XXI que hem encetat de males maneres, tot fa història. Emperò, ningú té la resolució de fer redreçar la situació.

La crisi no es solventarà amb una vareta màgica. En època de crisi els mags s’amaguen per tal que ningú no els demani favors.

Hem d’estar nosaltres mateixos qui hem de tenir capacitat per solucionar el problema. La societat civil som el motor del nostre propi món. Sé que aquesta postura pot semblar, en certa mesura, utòpica. No crec que ho sigui pas. Comporta —això sí—, un canvi d’actituds.

En aquesta petita becaina que he fet durant aquest mes he pogut llegir un bon llibre de Margaret Mead: Cultura y Compromiso (1970). Mead apunta l’existència de tres tipus de transmetre la cultura:

• cultura postfigurativa
• cultura cofigurativa
• cultura prefigurativa

D’aquests models de cultura destaca el sistema prefiguratiu on les noves generacions són capaces d’innovar per descobrir nous horitzonts y mostrar-los a la seva societat. El problema resideix en els cultures o societats on impera el model postfiguratiu; és a dir, la cultura es consolida a través del mestratge que ofereixen les generacions més grans, les experiències dels més grans serveixen per conformar el coneixement dels més joves. Aquest model postfiguratiu crea escenaris socials on no es discuteix res. On es pot caure en l’adoctrinament com a moneda de canvi i, on allò nou que prové de les tendències de les noves generacions no deixa de veure’s com una moda.

Hem de lluitar per consolidar models híbrids on la cultura prefigurativa tingui un paper important. On la gent jove tingui la veu i pugui controlar el pes de la societat. Al mateix temps cal un model on les formulacions postfiguratives i cofiguratives puguin tenir el lloc que calgui. Sense caure en extremismes.

Segurament l’actual crisi econòmica té els seus errors en l’eliminació del debat. Si eliminem el debat no donem cabuda als models cofiguratius i prefiguratius. Eliminem el present i el futur i només ens basem en el passat.

Segurament, molta de la gent que ara es troba a l’atur senten que no són els autors de les seves pròpies vides. No han tingut capacitat de decissió i ara veuen com els responsables de la crisi, gestionen ara la seva pobresa.

Aquests quatre milions d’aturats que actualment es troben censats a l’Estat espanyol també són responsables de les seves desgràcies. Molts treballadors de la SEAT, de Trident, de l’empresa que sigui… han deixat en mans dels seus encarregats la resposta als designis de la seva empresa. Al mateix temps aquesta crisi desvetlla el sense sentit dels sindicats majoritaris.

Quan parlo dels sindicats majoritaris (CCOO i UGT, i també CGT) com a responsables de la crisi ho dic amb coneixement de causa. He estat en empreses on aquests sindicats deleguen la seva capacitat de decissió als interessos, no dels amos, sinó d’encarregs intermitjos. On no recolzen a tots aquells treballadors que no es troben arrenglerats tot pagant les quotes econòmiques dels sindicats. Això ho he viscut en primera persona i puc donar comptes si algú decideix interrogar-me sobre la base d’aquesta exposició. Al mateix temps, els sindicats pateixen una gran manca de formació tècnica i legislativa dins de l’àmbit laboral. No parlo ara dels oficinistes i advocats que treballen en els sindicats. Parlo dels delegats sindical que poblen les empreses. La manca de formació tècnica i laboral d’aquests provaca que en molts casos —suposo que sense voler—, hagin caigut en el parany dels seus encarragats i condemnat els treballadors a la cua de l’atur.

Per finalitzar, la crònica de tot el que he vist al llarg d’aquesta nova becada a l’ombra de l’atzavara, vull comentar una petita reflexió sobre el dia de Sant Jordi, el nostre 23 d’abril. No sé fins a quin cert cal atendre l’ampla volada que tenen les novel·les d’en Stieg Larsson. Un novel·lista que publicarà tres novel·les i res més. Dic res més, perquè parlem d’un autor que ha mort. Qui ho vulgui veure com jo, veurà un negoci editorial rodó. L’Editorial Destino es troba al darrera d’una basta campanya publicitària que està donant bons resultats. Els lectors poc atrevits a remenar entre les prestatgeries de les llibreries només han d’allargar el braç i endrapar un llibre darrera l’altre. En català i en castellà resta per publicar un últim volum de la trilogia Millennium.

D’ací a un o dos anys ningú ja no s’enrecordarà d’en Larsson. Haurà estat digerit pel gran públic. Jo també em sento integrat dins el gran públic i no en dubto pas de les dots literàries d’en Larsson. La meva crítica recau sobre nosaltres mateixos com a públic. De la manca de criteri en el moment de poder escollir d’una obra en detriment d’una altra. Senzillament ens hem acostumat a la lectura fàcil dels textos escrits a 14 punts i un interlineat de 17 punts. Grans volums per a llegir en els trajecte de camí a la feina. Això sí, sense cap interés per desenvolupar un pensament creatiu. Que ens aboqui a nous escenaris on no es trobi l’escurçó de la crisi econòmica.

Hem d’atrevir-nos a cercar solucions per nosaltres mateixos, desenvolupar les capacitats participatives i proactives que ens ajuden a un nou desenvolupament laboral, més competitiu i eficient.

A través dels llibres d’en Larsson us recomano un bon il·lustrador: en Gino Rubert. Un pintor que treballa a Eina i Massana de Barcelona. Amb un estil propi que combina anotacions d’en Balthus, Frida Kahlo i Paul Delvaux.

La meva amiga Marta ha marxat uns mesos al Japó, per treballar-hi en un projecte artístic. L’últim capvespre que ens vàrem veure ens dedicàrem a remembrar vells acudits. Una situació que es repeteix entre molts vells amics quan un d’ells ha de fer mutis, momentani, de l’escenari.

Estavem fent una xocolata a ca seva —les xocolatades amb la Marta han esdevingut autèntiques cerimònies!—; fou d’aquesta manera com va aparèixer en escena «La Xina», una noia peruana amb trets asiàtics. Ací hi ha un petit problema: clar, la Marta em conéix de fa molts d’anys, en canvi amb «La Xina» era el primer contacte. Amb la Marta i les seves amistats és molt fàcil incorpar-se en converses més o menys embolicades. Una de les gestions que sempre m’arregla molt bé la Marta, com a amfitriona frontissa entre jo i les seves amistats, és aportar la meva carta de presentació. Cada cop és una presentació nova, amb un substrat continu que les uneix,  amb detalls diferents, però. Entre rialles i presentacions la Marta li va amollar a «La Xina» una de les meves desgràcies més divertides:

Un dels motius que em van moure a estudiar Història de l’Art fou la meva fascinació per tot allò que representava la Bauhaus. Clar, la frustació vingué quan dins l’assignatura Avantguardes del segle XX o L’art de les primeres avantguardes —ara no recordo ben bé el nom—, el professor demanà volutaris-especialitzats per explicar temes. Jo em vaig oferir per fer una petita exposició sobre la Bauhaus. Punt final, això fou tot el que la Universitat de Barcelona em va aportat en relació a la Bauhaus.

No importa, a partir del segon any d’universitat vaig entreveure que no tot eren flors i violes i que, a més a més, el coneixement cadascú el distribuïa com bonament podia. Això sí, sense cap mena de mètode, ni seguiment d’escoles, discursos… un caos total.  Per sort, vaig començar a pensar que hauria de salvar la pell tot enriquint-me amb altres àrees de coneixement. Vaig començar a estudiar Antropologia Social i Cultural mentre que, al mateix temps, enllestia la llicenciatura d’Histèria de l’Art. Sí, al final això era una histèria col·lectiva: un vaixell on professorat i alumnes ballàvem l’hispànic «Sálvese quien pueda».

No tot eren bruixes o ogres. També hi havia professors molt bons: el Dr. Enric Ciurans, la Dra. Carme Narváez, la Dra Mercè Vidal… D’aquesta última tinc un bon record. Era una persona interessada amb l’alumnat i també amb l’investigació. A parts més o menys iguals això és percentatge que els deixebles han de saber agrair.

L’últim any de carrera, quan jo tenia més el cap amb el món de Levi-Strauss i Durkheim que no pas en Goya o Pollock, la Dra. Mercè Vidal apuntava a les seves classes la possibilitat de reinterpretar la història de l’art. Sovint repetia: «S’està reescrivint la història de l’Art». I aquí m’aturo perquè és el nus central de la meu debat actual.

És cert que ens han mostrat una Història de l’Art molt pansida. Molt linial. Massa interpretada i, en el fons poc útil. Crec, fervorosament que la Història de l’Art és una part fonamental del coneixement humà —i en això em donarien la raó des de Gombrich fins a «La Xina». El problema rau en trobar aquestes formes d’explicar de nou la Història de l’Art. Sense que s’acabi de convertir-se en autèntica «histèria».

Podem postualar que la postmodernitat amb teòrics com ara Lyotard, Derrida, Hal Foster o artistes com Cindy Sherman han ajudat molt a rellançar les idees artístiques i alhora reactivar la Crítica de l’Art. Així com tots aquells discursos que provenen de la tradició feminista, dels estudis culturals… De la tradició postmoderna s’han d’apendre moltes coses: intersubjectivisme, cultura immaterial, activacions, no-discursos, micronarracions… i un llarg etcètera que mai s’ha acabat de catalogar i que ara, un cop finalitzada l’eufòria postmoderna, estaria bé que hom catalogués per tal que fos útil reemprar aquests conceptes d’una forma útil.

Fins aquí tot bé, potser és possible reescriure la Història de l’Art. En tot cas però, actualment només interessa a quatre gats. Aquesta parcel·la del coneixement no ha tingut la capacitat de reinventar-se. En molts casos s’ha elititzat. Fins i tot el MACBA o el CCCB de Barcelona no deixen de tenir aquest cert gust, que tant els pot arribar a allunyar del gran públic.

La Història de l’Art s’ha adaptat poc a les Noves Tecnologies de la Informació. De fet han seguit camins paral·lels on —de vegades—, algú s’ha interessat en connectar-los.

Els nous camins que emprén el coneixement humà requereix un major increment en el moment de sistematizar la informació. En aquest punt les bases de dades són un element essencial per tal de construir aquestes noves formes d’explicar el món. Una millor estructuració de la informació ajudarà a una millor fluidesa en el moment d’adquirir coneixements. Si distribuim el coneixement en ítems, categories, i etiquetes podem crear noves hipòtesis de treball. Aturem-nos aquí: aquesta és la teoria que s’ha sentit durant anys. Ara la pràctica ja és possible. No cal tornar-ho a aplaçar.

Una de les solucions seria la incorporació, o la reescriptura de la Història de l’Art tot enfocant-la cap a la web semàntica. De forma evident, això implica un nou esforç cap el món dels Històriadors, Crítics i, fins i tot, Artistes. Serà necessari la combinació del coneixement amb el codi de programació. Tot i que sempre hi haurà software que ens ajudi a fer aquestes tasques d’emmagatzemar coneixement de forma estructural.

Atenció: en aquest article empro molt la idea de coneixement estructurat. Avui per avui, les màquines necessiten d’aquest coneixement etiquetat per seccions. És bàsic si després,  es vol fer —fins i tot!— que la màquina o les persones el desestructurin.

No hem de tenir por en fer aquesta passa endavant. Reescriure la Història de l’Art en nous termes, amb noves condicions, ens ajudarà a reinterpretar de forma constant la informació, es podrà enriquir de forma més dinàmica. No és un somni. La web 3.0 es troba al tombar la cantonada. Si som capaços de reescriure la Història de l’Art aconseguirem que aquesta disciplina sigui ÚTIL. En dues vessants molt importants: distribució del coneixement i, creació de noves carteres de serveis. Carteres de serveis capaces de generar negoci: lloguer d’espais, turisme de qualitat, investigació… De forma REAL.

Des del meu punt de vista, el Museu Imaginari teoritzat per André Malraux podria retrobar-se a través de la web semàntica. Aquesta seria una proposta possible. Recol·lecció de dades sobre el patrimoni artístic d’una ciutat —per exemple—, amb l’intencció que siguin accesibles des d’un repositori amb la capacitat d’interactuar segons els requeriments de l’usuari final.

I, per interactuar, em refereixo al concepte real. Interactuar ha d’anar més lluny del ja clàssic enllaç. Una interacció real, on el sistema no pugui preveure les preguntes de l’usuari final, sinó que senzillament pugui oferir una relació informada de les necessitats de l’usuari.

Aquesta interacció ha de ser tant senzilla com quan un alumne aixeca el dit per fer una pregunta. Una qüestió que pot ser única entre un catàleg infinit de preguntes. Una hipòtesi que l’interpel·lat ha de saber contestar.

¿Serem capaços de contestar els requeriments que els nous sistemes de gestió de la informació ens plantegen? La Història de l’Art, no només és això: una línia sobre la qual s’han muntant obres, i successos. Això és una equivocació. Tampoc no és només pura especulació intel·lectual. Això també és un error i a més a més ens fa perdre clientela.

No podem pedre aquesta nova aventura!

Una de les coses que més m’agraden de Mallorca són els siurells. Una mena de joguina per infants que els temps contemporanis varen reconvertir en el típic recordatori, totalment exportable. Abans de l’omnipresència dels derivats plàstics, el fang era la matèria prima en la creació de tota mena d’artilugis que facilitaven les tasques rurals. Des de menjadors i bevedors pels animals fins a pitxers o greixoneres i pots de cuina. Els siurells provenen d’aquesta tradició del fang. Són figuretes de fang amb un xiulell aferrat a la part posterior. Les podreu trobar a diversos llocs de l’illa: a l’aeroport, per les botigues del centre de Ciutat, a la Fundació Joan Miró, a Valldemossa, als ports turístics de l’illa… Representen la imatge latent del fet que Mallorca prové d’un substrat ancestral. Amb uns personatges propis que poblen el món illenc: el pagès i la pagesa, el cavaller, el dimoni…

Molts s’interroguen sobre la seva antiga utilitat. ¿Era realment una joguina, un recordatori que les padrines regalaven als seus néts quan feien la primera comunió? Per ventura, hi ha un sentit més remot? Per una banda es mou entre allò lúdic —una joguina per infants—, i allò màgic —molts hi veuen una relació d’exvot. També com un instrument més dins de la vida del camp mallorquí. He llegit un text de’n Carlos Garrido que parla dels siurells en el seu llibre Mallorca Mágica (Palma de Mallorca: José J. de Olañeta, Editor, col. Terra incognita, 9, 2006). L’autor troba un sentit directe entre la funció del siurell i la influència dels vents damunt la terra mallorquina. Garrido apunta que aquestes figures es feien servir per a les feines de batre el blat, a l’era. Llavors es demanava la intervenció del vent tot fent cantar els siurells. Per a l’autor també hi ha una doble simbologia amb la forma com la gent del camp es relacionava amb els vents. Per una banda hi ha aquest vent benefactor, que és l’encarregat d’ajudar al pagès a batre el cereal i, per una altra banda, hi ha el vent malfactor que és el que torna folla la gent, qui canvia el caràcter dels pobladors de l’illa. El vent que esbuca els arbres, que atia el foc indòmit. Per això també Garrido relaciona les figures típiques del siurells: un pagès, una pagesa, un cavaller o un rei, un dimoni… amb figures de la tradició grecollatina: un home, una dona que farà la funció d’Afrodita, un dimoni que es transforma, per contacte amb Afrodita, en Dionisos… De fet, aquesta relació per contacte,  no importa, perquè Dionisos també està relacionat amb la recol·lecció dels cereals i el raïm. Garrido, —com tothom—, es perd en el moment de citar l’origen d’aquestes figuretes de fang. Per ell tan poden ser exvots provinents de la cultura ibèrica, com provenir d’un origen cretenc o àdhuc fenici. En tot cas, l’autor reconeix que les primeres noticies dels siurells es donen durant la dominació islàmica de l’illa (Garrido, 2006: 103). Sigui com sigui, tant si és d’origen ocult o per una altra banda, plenament popular; ens trobem davant un objecte que la gent sempre l’ha reconegut com una cosa seva, pròxima al seu món diari. Com element de decoració, per regalar, per jugar, per fer màgia… Els siurells sempre m’han atret. D’aquesta manera vaig creure que la millor forma era no quedar-me només en la possibilitat d’anar a Mallorca i comprar-ne a la Fundació Joan Miró o pels carrerons devora Cort. Volia saber i tenir-ne coneixement del seu procés. Fou d’aquesta manera que vaig decidir partir cap a un dels centres de producció de siurells més emblemàtics: Sa Cabaneta. Dins del terme municipal de Marratxí es troba el llogaret que nom Sa Cabaneta. Tenia constància que allà se feien siurells. També tenia notícia d’un artesà i divulgador del món del fang: n’Andreu Isern. He de dir que en aquesta estada, que marca de l’any 2004 no vaig poder contactar presencialment amb ell. No ha estat fins fa ben poc que l’he tornat a cercar i aquest cop he pogut tenir amb ell una amigable conversa per telèfon. Isern és un gran divulgador de l’artesania del fang a Mallorca i coneix molt bé el món del siurell, identifica variacions en els models que l’ajuden a localitzar i situar les peces amb zones geògràfiques de l’illa o amb persones concretes. Tenir coneixement d’Andreu Isern és cabdal per tal d’entendre la situació actual de la producció de siurells a Mallorca. A Sa Cabaneta, com he dit, no vaig trobar-me amb Isern, emperò vaig fer una altra troballa molt valuosa. Era coneixedor que a Sa Cabaneta es feien molts siurells. Fou així com vaig anar a parar amb la casa de Ca Madò Bet des Siurells. Allà vaig trobar-me amb na Coloma una noia molt eixerida que junt amb el seu home i la seva mare Francisca encara continuaven amb la tradició de fer siurells a Ca Madò Bet. Dir això i també que, com va apuntar-me recentment Isern per telèfon, els de Ca Madò Bet es troben emparentats directament amb la família d’Isern, amb els de Can Bernadí i Can Bernadí Nou. Na Coloma em va deixar fer fotografies a lloure. Tantes com vaig voler! Això em permeté compilar un interessant material gràfic sobre els diversos punts de creació d’un siurell. Devora el pati que hi ha a Ca Madò Bet hi tenen el forn per tal de coure els siurells. Sensacional! Hi havia autèntics exèrcits de siurells. Sóc conscient que no puc establir una relació directa amb els famosos Guerrers de Xi’an. El que sí puc al·ludir és a la capacitat de tots dos d’invocar les forces tel·lúriques. Els Guerrers de Xi’an també són peces fetes en fang, aquestes d’un 1,80 metres. Els siurells són més petits i populars. En canvi els Guerrers han restat soterrats des de la seva creació fins el segle XX. En tots dos casos cal dir que es van produir amb intencionalitats referencials i simbòliques. Tots dos tipus de models: guerrers i siurells, remeten a la necessitar d’invocar quelcom; els siurells invoquen pagesos, dimonis, els vents, les feines del camp… els guerrers per la seva banda s’imposen amb superioritat numèrica per tal de protegir l’emperador durant el seu recorregut més enllà de la vida. La tradició de Ca Madò Bet des Siurells és molt coneguda —i reconeguda—, pels amants dels siurells. Malgrat que na Coloma me deixàs fer fotos fins que em cansàs, no vaig quedar sadoll. Na Coloma me va dir que aquell dia que jo els hi havia fet la visita no farien siurells; me va convidar a veure sa mare fent siurells, la podria entrevistar mentre veia amb els meus propis ulls com anaven naixent els siurells. Sensacional! Així va esser com dos dies més tard vaig tornar a treure el cap per Ca Madò Bet. Allà es trobava madò Francisca. Filla de Madò Bet. Una dona desperta però obstinada a la seva feina de fer siurells. De produir el seu món infinit. Vaig poder fer fotografies de l’escenari on hi treballava aquella horabaixa: una petita cambra que tot just donava a l’entrada, a la planta baixa. Amb una finestra per on entrava la llum que es difonia per la sala. Na Francisca treballava amb aquesta llum natural.

The player will show in this paragraph

La conversa anava desgranant diversos temes i aspectes relacionables amb el món dels siurells. Tot tractant diversos temes com ara el fet que a na Francisca això de fer siurells li prové de tradició familiar. A més a més el seu home tenia una olleria a Pòrtol. Na Francisca està també emparentada, amb altres artesans del fang, com ara el mateix Andreu Isern. També, cal tenir en compte que a Ca Madò Bet, com la majoria dels artesans que es dediquen al siurell el factor econòmic és molt important. No podem deixar de pensar en el fet que, actualment, estem parlant d’una peça exportable fora de l’illa. Representa el caràcter ancestral de l’illa des d’una perspectiva lúdica. Amb això volem dir que és una peça-souvenir que hom empra per regalar a d’altres com a record de la seva estada a l’illa.

The player will show in this paragraph

Tot veient a na Francisca fent siurells li vaig demanar sobre les implicacions de gènere que es podrien establir en relació als processos de creació de siurells. Francisca troba que és una feina més de dones que d’homes. Que la producció de les gerreries es trobava més en mans dels homes, i amb una major concentració a Pòrtol.

The player will show in this paragraph

Per finalitzar la meva batalla de preguntes varem tornar a parlar sobre els siurells com a peça clau que es troba en els focus turístics de l’illa. Donat que la seva distribució i la seva venda és una de les peces claus per la pervivència actual dels siurells com a objecte.

The player will show in this paragraph

Na Francisca ja tenia gairebé el seu siurell construït, tot un heroi de fang damunt el seu cavall. La figura havia estat producte d’aquesta llarga tradició illenca de fer figuretes de fang. Em va sorpendre amb la facilitat de na Francisca per a fer el siurell. Emprava un pensament totalment estructurat amb poc espai per la improvisació. Amb els dits i els palmells de la mà confegia la figura que després acabaria desaria en una caixa de plàstic, d’aquestes que serveixen per a ficar fruita.

A partir d’aquí, el siurell faria el seu viatge iniciàtic. Ja estava creat, ara només quedava fer-lo perdurable (cocció) i bonic (encalcinar i pintar les figures).

Els siurells es couen al forn per tal que el fang quedi consolidat. Es converteix en objecte amb caràcter perdurable. Un altre pas interessant serà l’emblanquinat, que abans se feia amb calç i ara més o meny també o sinó amb qualsevol pintura plàstica amb base aquosa. Un cop les figures resten emblanquinades s’hauran de fer les ratlles. Aquestes solen esser verdes i vermelles.

No he trobat encara qui em pugui orientar respecte el significat d’aquests colors. Sé que són un colors molt recurrents dins la cultura popular d’arreu. Una d’aquestes coïncidències rellevants es troba amb les botargues que surten al carrer per celebrar les santantonades dels pobles que es troben a la comarca d’Els Ports. Aquestes botargues no deixen d’ésser dimoniets encarregats de turmentar la població. Duen una indumentària blanca pintada fonamentalment amb colors negres, verds i vermells.

Segurament hi ha qualque relació entre el món simbòlic dels siurells i les festes de Sant Antoni. A Mallorca, com a molts indrets dels Països Catalans, les festes de Sant Antoni són una mostra de les lluites entre allò sacre i profà; entre la veritat i la mentida; entre la pau i la guerra; entre les forces tel·lúriques i el logos. Quan veig un siurell —més encara si és un siurell que representa un dimoni, no puc deixar de pensar en les festes i foguerons de Sant Antoni. De fet hem de pensar que els mateixos siurells, si volen esdevenir perdurables han d’esser batejats pel foc del forn. Us recomano la lectura del text de Francesc Massip titolat Botarga: de disfressa a personatge. Massip cerca una aproximació de les botargues valencianes amb la tradició del món italià. En tot cas també aquest autor és sensible a la comparació de les botargues amb els siurells mallorquins.

Sigui com sigui, trobem que aquestes figures de fang produïdes a l’illa no deixen d’esdevenir una connexió important amb les arrels de la terra mallorquina. Són els éssers humans els que donen forma a la terra per tal de crear els personatges que encarnen els siurells. Cada siurell és diferent entre la resta. Representen uns personatges benefactors com el rei i el cavaller, neutres i propers com el pagès i la pagesa o, per altra banda negatius com són els dimonis. En tot cas els siurells tenen la gran capacitat de contenir en les seves reduïdes dimensions una gran quantitat d’activadors simbòlics. Haurem d’estar alerta si en tenim siurells a ca nostra, perquè són una de les essències del món mallorquí.

Avui, el nou president els Estats Units d’Amèrica, Barack Hussein Obama Jr., ha pres possessió del seu càrrec.

Escric aquest article perquè no deixo de veure com a tot el món, s’han creat unes altes espectatives davant el que pot representar el mandat d’aquest nou líder nord-americà. Hi ha diversos punts claus que m’agradaria comentar i que crec que són rellevants alhora de fer-nos una idea de l’estat actual de la situació:

1). Per una banda hi ha una forta necessitat de canvi al voltant de l’anomenada «Crisi Econòmica», que té un abast globalitzador.

2). L’anterior líder americà, George W. Bush, ha creat un estat de descontent generalitzat. Això ha fet necessària una nova forma de pensar les estratègies polítiques.

3). Barack Obama és el primer president negre dels Estats Units d’Amèrica.

4). Obama és vist com el nou recolector de les necessitats dels homes. Ha estat punt nodal de generació i emmagatzemador de noves espectatives.

Diuen, que una de les principals causes de la projecció d’Obama cap el Capitol ha estat la trista situació econòmica. Una crisi que afecta tothom però que té el seu germen als Estats Units. Allà  va començar el terratrèmol que ha tingut abast internacional. Hipoteques contaminades i molts poca-vergonyes a lloure. Ara moltes persones veuen en Obama l’oportunitat de trobar el camí correcte. De salvar la seva migrada economia. Tinc consciència que quedar-se a l’atur, per una mala gestió dels encarregats i manca d’objectius clars de la direcció d’una empresa, és una mala passada. Emperò, també hi ha dins d’aquest grup de persones aquells que veuen Obama com el salvador de la seva nova situació econòmica; aquells que s’ho han gastat tot sense capacitats d’emmagatzemar una mica de capital per si la situació es girava en contra. Són aquells que ha viscut per damunt de les seves possibilitats i ara la bomba els esclata a les mans. Tots aquestos esperen que un senyor anomenat Barack Obama els solucioni els problemes amb una nova vareta màgica…

La societat civil, ha quedat molt desconenta de la política duta a terme per l’anterior president: George W. Bush. Sigui com sigui, això també ha impulsat Obama cap a la Casa Blanca. Evidentment, la gent sap el pou on no volen tornar a caure. Caldrà però, tenir una mica de paciència i cautela amb el fenomen Obama. Molt bé, ha estat la gran esperança de la població mundial. Tot i així m’agradaria exposar la meva opinió al respecte. He estat molt esceptic al voltant del procés electiu d’Obama. Ha estat una campanya electoral molt contundent, que ha sabut apartar-se dels errors d’altres campanyes on els Demòcrates han sabut trobar en Obama un nou líder que trenca esquemes.

En els països que ens trobem fora dels Estats Units hi ha la falsa idea d’equiparar el Partit Demòcrata amb els partits d’esquerres; alhora que es relaciona el Partit Republicà amb les tendències de dretes. Als Estats Units actualment hi ha un fort bipartidisme que deixa al marge altres partits que sí són d’esquerres com ara el Partit Comunista dels EEUU.  Com sempre aquesta idea és producte de reduccions simplistes que cerquen formes ràpides de transmetre missatges massius. En canvi, aquests missatges enterboleixen la realitat social i ecomòmica dels Estats Units i la percepció que ens fem, des de fora estant. No ens hauran de sorpendre les polítiques que es donin sota el mandat d’Obama. De fet Obama estaria més a prop d’un Artur Mas o Mariano Rajoy que no pas d’un Zapatero o un Montilla… Obama no és d’esquerres. De fet el mateix partit Demòcrata recull moltes veus polifòniques que sempre s’acaben confrontant. Heus ací el seu drama. A veure com els va el camí a Hilari Clinton i Obama en el moment de decidir qüestions curioses com ara, les polítiques socials, l’abolició de la pena de mort o el tancament de Guantànamo (…això és una presó molt dolenta que hi ha en territori de Cuba —un altre lloc que els nord-americans pensen que hi viu el dimoni en persona). Com veieu fer política als Estats Units d’Amèrica no és fàcil. Menys encara si t’han presentat com el salvador, no només del teu Estat sinó de la resta del món. Els mateixos palestins i israelians han arribat a una mena de pax romana, per tal d’esperar l’entrada triomfant d’Obama al Capitol.

Obama és el primer líder negre que pren possessió del màxim poder polític dels Estats Units d’Amèrica. Això és una fita històrica, s’ha de reconèixer aquesta proesa. Obama ha enllaçat el seu programàtic «Yes, we can» amb el vindicador «I have a dream» de Martin Luter King. Amb Obama les minories ètniques han vist com es tanca un cicle que parteix de molts anys de lluites pels seus drets. Emperò, caldrà veure quines són les polítiques que establirà el govern de Barack Obama en relació a drets dels immigrants, polítiques migratories… No crec que faci falta explicar que els Estats Units, al igual que Israel també té el seu propi mur de la vergonya. Un mur que representa la por cap a l’alteritat situat a la zona de Tijuana. En tot cas, el color de la pell del senyor Obama, d’origen afroamericà, no ens ha de deixar enlluernar donat que —com he explicat abans—, Obama no és un revolucionari, és només una peça més dins el sistema. Una persona que està d’acord amb l’ordre establert i que farà diverses modificacions per millorar-lo, no el canviarà, però.

Amb tot això, Obama apareix com un nou mesies.  Com la salvació de molts en un món on la situació no es pot arreglar amb fórmules màgiques. La humanitat ingènua creu que ara —en un no-res—, tot s’arreglarà. Això no és així, hi ha a tot arreu una forta xarxa de pactes establerts i complicitats que donarà poc marge als canvis forts. El món continuarà donant voltes sobre el seu pol central. Els Estats Units continuaran fent i desfent sota uns incerts interessos que, com s’ha vist amb l’actual crisi, no beneficia ni al mateix poble nord-americà; sinó a les grans corporacions. Als Estats Units d’Amèrica hi ha un fort bipartidisme, però qui s’emporta el gat a l’aigua són els lobbys de pressió.

Obama he estat encerclat per dos lemes molt contundents: «Yes, we can» i «Hope». Això el situa en un plànol entre els homes i els déus. Els ingenus han vist en el nou president dels Estats Units el nou Moisés que els portarà cap un nou paradís. Dir que als Estats Units el component religiós el molt present en determinades comunitats, com ho és també dins l’entorn llatinoamericà. Alerta amb aquest «Hope»! Una esperança que es pot veure aigualida per les falses espectatives que han creat durant fa molt i molt mesos. Obama no és cap déu suprem i els problemes es resolen amb l’avaluació constant dels errors comesos i cercant noves vies per resoldre’ls. I no, com es fa ara abaixant tipus d’interés —solucions antigues, per tal de solucionar el nou estat de crisi econòmica mundial.

Quedem a l’espera doncs, de veure com evoluciona el nou panorama polític i social.

Referències fotogràfiques:

—Primera imatge: http://www.artofobama.com/2008/07/22/obama-addressing-south-clinton-street/

—Segona imatge: http://horaciogaray.blogspot.com/2008_03_01_archive.html

El dia nou de gener una associació de veïns del barri del Turó de la Peira em van oferir la possiblitat de fer una petita exposició sobre la importància de la Plaça de Rei de Barcelona. L’associació de «El Casalet» han realitzat un pessebre genial, on l’escenari que han emprat de leit motiv és la Plaça del Rei. Volien però, que algú els pogués explicar tot allò que havien construït. Vaig acceptar-ne encantat. Fou d’aquesta manera com vaig desenvolupar un discurs articulat previst per una hora d’exposició oral.

Vaig acompanyar aquesta petita conferència amb una projecció en pantalla i també vaig repartir el text que forma part d’aquest article. Tot seguit us ofereixo el text d’aquella exposició oral i també la presentació en pantalla.

Presentació de pantalla en powerpoint.

Text i imatges de suport per acompanyar l’espectador en la comprensió oral.

La Plaça del Rei de Barcelona és un dels conjunts arquitectònics més importants del país. En aquest espai han deixat petjada els diversos comptes i reis catalans. També ha estat escenari d’actes diversos, alguns molt importants per interpretar els fets històrics: com ho va ser quan els Reis Catòlics varen rebre en Cristòfol Colom a la tornada dels seus viatges de descoberta. L’actual plaça està configurada pels edificis següents: Saló del Tinell, Capella de Santa Àgata, Torre-mirador del rei Martí, Palau del Lloctinent i la Casa Padellàs que tancaria la plaça.

La Plaça del Rei de Barcelona s’aixeca sobre restes romanes. De fet, l’espai arquitectònic es trobaria dins de les antigues muralles romanes.

No serà però, fins a l’arribada de Ramon Borrell (segle X) quan es comença a construir un «Pallatii Custos» (Palau dels Guardes), damunt les restes del cementiri visigòtic. Més tard trobem els Comtes Ramon Berenguer II i Ramon Berenguer III: governen de forma simultània. Habiten el Palau en alternança. De la seva època és l’actual entrada al Saló del Tinell (estil romànic).

Amb les figures del Jaume I i el seu fill Pere II la Plaça del Rei comença a es configurar com l’espai on s’ubicava el Palau Reial Major, en contraposició al Palau Reial Menor, avui desaparegut i que es trobava a la zona del carrer Palau. Jaume I amplia el Palau amb construccions sobre les antigues muralles romanes. El seu fill Pere II ampliarà el palau amb la creació de noves sales. Per aquesta època es comença a construir la Capella de Santa Àgata. Aquesta capella és un bon exemple d’arquitectura gòtica catalana. Un edifici religiós de nau única, amb torre octogonal, que es va finalitzar (1302) amb temps de Jaume II.

Posterior a Jaume II trobem el regnat de Pere III el cerimoniós. Aquest ampliarà la capella dels reis dins del conjunt del Palau i construirà l’anomenat Saló del Tinell. Una altra bona mostra d’aquitectura gòtica catalana. En aquest cas ens trobem amb una planta de nau única, amb el sostre embigat, creuat per grans arcs de mig punt.

No serà però, fins a Martí l’humà que l’espai de la Plaça del Rei queda definit amb les seves dimensions. Aquest rei també construirà la Residència dels Celestins. Una petita edificació que creix a partir de d’absis de la Capella de Santa Àgata. Aquesta nova estança es dedicarà a protegir els tresors reials.

El segle XV fou una època de confrontació. A les acaballes del segle s’origina la Guerra Civil Catalana (1462-1472). És l’enfrontament armat entre Joan II d’Aragó i els remences d’una part; i les institucions catalanes (Diputació del General i Consell de Cent) de l’altre, per tal de tenir el control polític. La Generalitat i l’Ajuntament de Barcelona oferiren el tro a Pere de portugal, que es convertirà en Pere IV, el conestable.

La Plaça del Rei, mostra el pas de Pere IV en diverses actuacions: el retaule del conestables, obra de Jaume Huguet (1412-1492) i el començament de les obres del Palau del Lloctinent, amb Antoni Carbonell com a mestre d’obres. Aquest últim realitzarà el sostre enteixinat situat damunt l’escala d’Honor del Palau del Lloctinent.

El Palau del Lloctinent és un palau on es barregen l’estil gòtic tardà i el renaixentista italià. De fet la façana que dóna a la Plaça del Rei és plenament renaixentista. Cal dir també que aquest Palau serà el custodi de la documentació generada per la Cancelleria Reial, institució ja fundada per Jaume I. A més a més de servir de residència al Lloctinent. Fins que aquests últims es traslladen al nou palau que es va construir a la zona de Pla de Palau el 1668.

La Plaça del Rei esdevé punt neuràlgic durant el regant dels Reis catòlics. Fou en aquest context en el qual reben a Cristòfol Colom quan aquest torna dels seus viatges per terres d’ultramar el 1492. També en aquest mateix any, un pagès anomenat Canyamàs va atacar el rei Ferran el catòlic tot intentant degollar-lo.

Un dels perfils més destacables de l’actual Plaça del Rei és la torre coneguda amb el nom de Mirador del Rei Martí. No fou construïda per aquest rei, donat que es finalitza el 1555 i el Rei Martí havia mort el 1410. Tot sembla indicar-nos que el nom prové per la presència en el mateix lloc d’una altra torre menor des d’on el Rei Martí guaitava la mar. El Mirador del Rei Martí és un torre renaixentista, amb planta rectangular i finestrons amb arc de mig punt. És el perfil i l’emplaçament més identificatiu de la Plaça del Rei.

La Plaça del Rei ha estat un espai en mutació constant. Si bé l’espai de la Plaça experimentà pocs canvis destacables, sí que ens trobarem amb un canvi d’usos. Amb l’establiment d’una monarquia espanyola de caràcter centralista. Les instal·lacions del Palau Reial Major, perden sentit. Durant molt de temps la Plaça del Rei i les seves edificacions seran la seu de la Inquisició. Tal i com es pot observar, encara avui, amb la presència de l’escut d’aquesta institució, que es troba per la banda del Museu Marès.

Amb la destrucció del barri de la Ribera, on es construeix la Ciutadella militar (desfeta 1714); el convent de les monges clarisses es trasllada a la Plaça del Rei. Construiran dues plantes per damunt del Saló del Tinell, tal i com es pot observar en algunes fotografies. De fet les monges clarisses romandran a la Plaça fins a la dècada dels anys trenta del segle XX. Moment en el qual l’Ajuntament de Barcelona recupera l’espai, tot pagant-les 900.000 pessetes de l’època. A partir d’aquí el consistori continuarà amb les tasques de recuperació de l’aspecte primigeni de la Plaça. Uns treballs de recuperació que ja havia iniciat Elies Rogent amb la reforma al Palau Reial Major el 1856 i la reforma del Palau de Lloctinent el 1869. Tot destacant el sentit històric de l’emplaçament.

Una de les últimes mutacions de la Plaça del Rei, s’originarà amb l’obertura de la Via Laietana. Durant la dècada dels anys trenta del segle XX. La Casa Padellàs, d’estil gòtic es va traslladar del seu emplaçament del carrer dels  Mercaders fins a l’actual ubicació. En fer els fonaments per reconstruir la Casa va ressorgir el substrat de la ciutat romana.

El patrimoni de la ciutat romana s’ha conservat. Són uns 4000 m² que es troben s’estenen a partir de la Plaça del  Rei. Aquest fet, juntament amb la voluntat explícita de conservar el patrimoni de la Palau Reial Major va fer que el 1943 la Casa Padellàs es convertís en seu del Museu d’Història de la Ciutat.

Diu l’antropòleg Marc Augé que els llocs «tenen com a mínim tres qualitats en comú. Es consideren identificadors, relacionals i històrics» (Vegeu Marc Augé, Els no-llocs. Espais de l’anonimat, 1992). La Plaça del Rei és doncs, un bon exemple d’aquests tres principis. Ens identifica amb la nostra història: és la reaparició del passat que torna al present a cada moment que expliquem el lloc o quan evoquem els personatges que l’han trepitjat i viscut. Nosaltres també formem part d’aquesta presència. Barcelona, capital i lloc estratègic dins el mediterrani i el context global s’aboca a la seva memòria. Això confereix a la Plaça del Rei el seu caràcter nodal, des de la perspectiva de la ciutat fluïda. Una ciutat on els ciutadans es retroben amb els llocs, carregats de memòria, història i vides personals.

Referències fotogràfiques:

—Les dues primeres imatges les vaig realitzar amb el mòbil i mostren les maquetes realitzades pels pessebristes:

—Imatge on es mostra l’escalinat del Saló del Tinell: http://www.elguaitador.com/1714/pldelrei.htm

—Imatge on es veu la Plaça del Rei des d’un punt zenital: http://www.flickr.com/photos/taber2014

—Imatge del sostre enteixinat al Palau del Lloctinent: http://www.flickr.com/photos/hubmedia

—Imatge de la Torre Mirador del Rei Martí: http://www.flickr.com/photos/carloslopezsanchez

—Imatge de la Plaça del Rei, any 1928: http://www.flickr.com/photos/xcaballe

—Imatge subsòl romà: http://www.flickr.com/photos/euthman